El Cau de l'Ós Bru de Taradell

lluisdetaradell.net - des del 14 de juliol del 2004

Arxiu de la categoria: 06b. l´Avi Txondo diu...

La Barcelona bíblica: De noces i vins

Deixa un comentari

Aquest no és un apunt per a creients, agnòstics o ateus. El pot llegir un catòlic, un jueu, un mahometà o qualsevol d’altre ésser humà. Dit això, maridem en matrimoni el Nou Testament amb el Museu d’Història de Barcelona per demostrar la manera com la Colonia Faventia Iulia Augusta Pia Barcino s’escola entre les línies dels textos sagrats.

Però deixem aquest circumloqui i tanquem aquesta setmana tan familiar, tot tornant a la lectura de les escriptures en les Noces d’Or dels meus pares: Som a l’Ermita de Santa Llúcia i el capellà parla de les Bodes de Canà, tot un clàssic.

Som doncs a Qana de la Galilea, al nord-oest de Natzaret, segons les notes de la bíblia de Montserrat, que seguim en aquest relat, un xic adaptat per a tenyir-lo de modern i entenedor per al jovent d’aquest veïnat.

Els nuvis ja són casats i ben casats. De fet, la festa ja és avançada. Si fos ara, hi hauria el senyor que posa els discos i la gent ballant i ballant temes força carrinclonets, però que són hits de casament des de temps molt reculats.

Com és de suposar, s’ha begut vi a balquena i una Maria, tota atabalada, s’apropa corrent al bon Jesús i li diu:

– Reietó meu, que se’ns en va la boda a Can Pistraus. No ens queda vi!

– I què vols que hi faci, estimada? Hem fet curt i ja està. Si s’ha acabat, s’ha acabat i prou bé que ens ho hem passat.

Ella se’l mira, guaita aquella collada de llanuts que té per amics i, plorant com una magdalena, li diu a un marrec que s’estintolava, mig endormiscat, en una de les sis piques de pedra:

– Eps! Tu! Deixa de fer l’orni!

El nano fot un bot que gairebé el treu de la casa i, amb ulls encara adormits, es mira aquella dona que el reclama:

– Si, si, tu, tu. No facis aquesta cara. Fes tot allò que et digui aquest senyor. M’has entès?

– Si, si. Senyora. Si. La festa és vostre – i dirigint-se a Jesús – Què mana?

– Doncs. A veure com ho podem fer – s’ho pensa i, il·luminat, afegeix – Omple d’aigua aquestes piques.

– Però, per què, si ja s’han rentat tots?

– Que les omplis d’aigua et dic! Que ens hi va la boda?

Adormit, però encuriosit, comença a omplir les piques. I, algun dels seus companys, desvagats com ell, li donen un cop de mà, tot carretejant aigua cap aquí i cap allà.

I quina feinada que tenen, car han d’omplir tres piques d’uns sis-cents litres d’aigua. I l’aigua no la tenen pas al costat mateix, no!

En acabar, i tot suat, s’apropa el marrec al bon Jesús i li diu, mig desmaiat:

– Ja està – tot arrossegant la darrera a.

– Doncs ara, respira un parell de vegades, calma’t i treu-ne un bol. El bol el portes al cap de cerimònia i ja veuràs. Ja veuràs el què et diu aquell bon home.

Descansat, ja surt el marrec escopetejat amb el bol a la mà.

Jesús i els seus, amb la dolça Maria al seu costat, ho segueixen tot i riuen per sota el nas quan el cap del servei diu:

– On vas, tabalot?

– Tasteu això – li respon, tot allargant-li el bol.

El bon home l’agafa, en fa un glop i exclama:

– Carai! Això és vi de debò! D’on l’has tret?

– Me l’ha donat aquell senyor – diu el marrec tot mirant-se el bol que creia d’aigua, mentre el majordom s’apropa a la colla d’en Jesús.

– Tothom serveix primer un bon vi, i quan han begut a desdir, un de menys bo; però tu has guardat el bon vi fins ara. Per què no em dèieu que el tenia-ho?

– No, no. No el teníem pas. L’he hagut de fer per el arte de birlibirloque que diuen. I, com els miracles són miracles i aquest és el primer que faig, no l’he sabut fer més dolent.

Fins aquí, l’escena de les bodes bíbliques. I segur què em preguntaràs: I Barcelona? On surt Barcelona?

La resposta la trobem sota la Casa Padellàs, el trasllat de la qual va permetre rascar el passat i, entre d’altres espais i temps, trobar-hi una instal·lació vinícola i, amb ella, aquell vi fet a la Colonia Faventia Iulia Augusta Pia Barcino i que, per la seva baixa qualitat, servia per tancar les festes i les bodes, en particular.

Eus ací doncs desvetllat, el misteri de la Barcelona bíblica i, possiblement, la raó dels embriagats turistes que, de temps molt reculats, han vingut a la nostra ciutat i, per extensió a la costa vinatera.. Lloret de Mar inclòs.

Aquesta entrada s'ha publicat en 06b. l´Avi Txondo diu... el 25 de maig de 2012 per Lluís Mauri Sellés

L’Avi Txondu diu… “Jo sóc tonto, sinó viuria de rendes”

Deixa un comentari

Amb el cafè a la mà, repasso la premsa del dia i no me’n puc estar . Ric. Ric com si m’expliquessin un acudit o mires una pel·lícula d’aquestes que serveixen per passar una agradable tarda de cap de setmana. I és que les informacions que apareixen semblen extretes dels guions de Top Secret, aquell film de culte irreverent sobre un espia ros que surt de la tassa del wàter; i d’Aterriza como puedas, aquella sèrie de pel·lícules on pilots i controladors feien embogir de riure al públic dels cinemes del país.

 

La persecució an Julian i Wikileaks és més pròpia del cinema dels temps de la Guerra Freda que no pas dels assenyats governs que havien deixat de jugar a lladres i serenos. Les filtracions del clavegueram públic no crec pas que mereixin la contundent resposta que s’està donant. Però, que són bojos aquests americans? Però si és que és més antic que l’anar a peu això de donar més repercussió a una informació quan s’intenta taponar-la!

I el vodevil dels controladors? Tan difícil és la solució? Si falta gent i no cobreixen les hores, perquè no se’n contracten més? Ves que en el rerefons de tota aquesta història no hi hagi la necessitat de crear arguments que afavoreixin la privatització dels aeroports i d’un dels pocs sectors que encara es controlen des de l’esfera pública?

Jo sóc tonto, sinó viuria de rendes. Però, home, hi ha algunes coses que no se les traga ni un client del Media Market!

Com pot ser que es posi tan l’atenció en aquestes informacions? O és que ens estan amagant allò que fan amb l’altra mà? De fet, la comunicació és l’art del il·lusionisme en estat put, i ja se sap que els mags et fan distreure l’atenció i, quan t’hi fixes, ja t’han posat la carta a la pitrera.

Les pastilles de l’Avi Txondu: iPad tirem

Deixa un comentari

Els Serveis d’Informació de La Gandula(SIlaGa), tot incursionant després de força temps en el Cau d’aquest babau, informa:

Aquesta setmana, pels carrers de San Franciscu(ummm! Records de carn d’olla), ha començat a córrer la “màquina mòbil total” (ho ha dit aquell diari que deia que s’hi publicava que les vaques volaven és que als bòvids els havien crescut ales).

 

Ara bé, la màquina mòbil total també ho és en aquell àmbit que fa més mal: El del control total.

Rèquiem per les petites empreses de programació i serveis del sector, els grans senyor del tecno-feudalisme malden per ser l’INGSOC del demà:

El Premi Nobel d’economia guardona el sentit comú

Deixa un comentari

Aquesta és la sentència que m’etziba l’Avi Txondu tant bon punt em veu treure el cap entre els arbres d’unes Guilleries cada cop més tocades per les urpes del progrès.

Ni George Soros ni Joseph Stiglitz podien tenir un nobel d’economia. – afegeix el períclit prohom de les ruralies-. El primer perquè no és un teòric de l’economia, sinó un d’aquells homes que s’ha fet a ell mateix; i el segon perquè ja tenia aquest guardó des de l’any 2001.

Paul Krugman, a qui, des de la modèstia de les vores del món ric (de riure, no de diners), felicitem pel guardó assolit, és un dels pensadors que, malgrat l’alçada del seu setial no ha acabat de perdre el sentit comú i n’ha anat deixant mostres en diaris, revistes i en un bloc de llenguatge directe i seguidor al peu de la lletra de la filosofia inicial d’aquestes andròmines virtuals.

Des del seu seient catedralici, Paul Krugman porta anys i panys dient que anàvem a mal borràs, que estavem estirant més el braç que la màniga, que de tant estirar els diners inexistents dels pobres sense donar-los per viure, la cosa acabaria més embolicada que una ronda naval sota la boira.

Per ell, la solució era que hi hagués un hom capaç de posar ordre en el casino mundial. Davant d’una globalització dels mercats calia, deia ell -amb la companyia d’en George i en Joseph-, un contrapunt social (o polític, que ve a ser el mateix), un govern mundial real amb capacitat de perseguir les malvestats i generar polítiques actives per desactivar allò que els jugadors empedreïts anaven empudegant a cop de farolades. En Paul, en George i en Joseph, entre d’altres, també deien que els jugadors de borsa -amb la banca al capdavant- anaven de farol. Quan una nimiesa com són les hipoteques contretes per gent sense recursos ha fet mostrar les cartes, tothom ha vist que els banquers tenien “jardinets” i no els “repoquers d’asos” dels que tots i cadascun fardaven. Malauradament, s’havien jugat, aquest cop sí, els diners que tenien ells i els de tots els amics, coneguts, saludats i desconeguts que els havien fet confiança.

– Però vols dir que la cosa és aquesta -li dic jo.

– Si, home si. I ara, a la menuda, tots els governs corren a donar confiança i liquidesa (és a dir,  fets i diners) a qui se n’ha jugat molts més que els que tenia. Es veu que han de continuar concedint crèdits a qui no els pot pagar per tal de fer funcionar l’economia.

Fins i tot n’hi ha que ens esenyen allò de què l’home és l’única bèstia que ensopega dos o més cops amb la mateixa dèria: A la contraportada d’una de les Vanguardies d’aquests darrers dies, Jeffrey G. Williamson, un altre savi saberut, ve a dir que “el que succeeïx avui és molt semblant al que va succeïr l’any 1914. S’havia viscut un periode globalitzador impressionant, fins i tot molt més intens que el que ara s’acaba: el món estava occidentalitzat i uniformat pels imperis colonials; la prosperitat creava enormes fortunes i el capital fluïa sense traves ni regulacions de la mà de poderosos bancs transnacionals: també la mà d’obra, empesa per la demografia, circulava entre continents per servir a les noves tecnologies industrials en la major emigració -més gran que l’actual- de la història. El futur apareixia brillant i prometedor per la gent amb empenta i res semblava impedir que la prosperitat continués. Malgrat tot…”, -afageix l’Avi- tot va fer un pet com un aglà: va arribar el pitjor segle en la història de la humanitat (fam, guerres i utopies irrealitzables conduint als afamats a menjar-se els uns als altres sense cap mena de prejudici). T’ho dic jo que vaig ser dels més incendiaris de tots i aquí em trobes amagat encara dins d’un bosc que cada cop es fa més menut per les pressions d’aquests altres.

El que em sap més greu de tot és que no veuen les solucions que donen tota aquesta jovenalla: En Paul, en George i en Joseph, o d’altres de tocats pel saber de la tafaneria i/o l’experiència viscuda, els volen ensenyar que tota solució passa per ajudar a qui no té i no pot pagar i no a qui té molt i ha anat acaparant i jugant a nyaus. Fa temps que ho diuen i prediquen, però com sempre tothom és savi en aquest món de mones i cadascú va a la seva i sense escoltar ni ase ni bèstia.

Si en fesin cas, veurien com una crisi global com aquesta només té dues sortides: O ens posem d’acord i s’injecta capital en els més pobres des dels més rics… o hi hauran noves rússies i noves repúbliques de weimar farcides de famèlics amatents a l’aparició de nous liders messiànics que els diguin que són el rovell de l’ou, el poble elegit per tirar endavant l’humanitat sencera i que han d’acabar amb aquells que els deixen en la miseria per a tenir via lliure vers el cel fet a la terra.

La partida és servida -em diu amb ulls de boig, mentres comença a sentir neguit entre els budells -, el capitalisme global dels feliços anys 90 -com el colonial de la Belle Epoque– és a les acavalles.

Només la capacitat de posar-se d’acord i deixar anar sobirania estatal cap a un govern mundial, amb poders reals d’arbitratge sense vetos; i cap a la proximitat dels ciutadans, per allò que els afecta més directament i no té la volatilitat del diner, pot desllorigar aquest joc de confiances i desconfiances nascut d’un fet tan humà com és el d’allargar més el braç que la màniga. -i va acabar amb un somriure, el darrer cop de bastó i aixecant el mentó com un tribú de l’antiga roma va afegir un… He dit!

Per Sant Jordi, L’Avi Txondu treu llibre

Deixa un comentari

El períclit i sempre immortal Avi Txondu ha decidit fer la competència a tota la trepa d?escriptors mediàtics i/o mediatitzats que omplen viles i ciutats de la mà dels seus editors i/o propietaris. I és que, per fí, s?ha entestat en escriure un llibre. Si, senyor! Això és tenir-los ben posats.

?Si tothom n?escriu, per què jo no? ? va dir tot tot tornant de Balaguer al seu editor de confiança.

Com cardar castells amb una colla de brètols i un anarquista italià és el títol de la primera obra de l?etern cap de colla dels Gitanos de les Guilleries, antics Menestrals de les Guilleries i encara més antics Menestrals de Can Pepitu. Uffff!

El volum és una co-edició d’Edicions del Cau i Vaporetti Produccions que inclou un DVD amb imatges inèdites de la colla silvicola i alguna de les cançonetes que utilitzen per les places virtuals del país.

En l?obra referenciada, el més gran dels avis de Catalunya i part de l?extranger, fa un repàs de la castallística des del temps de les torres d?Hèrcules -en que el nostre autor predilecte, encara mosso, feia d?enxaneta, dels Atlants de Rodes- i fins les modernes virtualitzacions castelleres ?a les quals s?ha sabut adaptar com un lactant postmodern al pit d?una mare cibernètica -.

En el seu best-seller, l?home entre els homes, conta com, cansat dels sorollosos hàbits de les ciutats-estat, va fugir a Ampuries de ben jove per dedicar-se al món de la cria de castanyers i l?entrenament d?inexistents castellers. També repassa els més de mil anys en què va estar intentant colar les torres arreu del país. Sense gaire èxit, tot sigui dit. Importància especial mereix el capítol dedicat al moment en què, per fi, una familia de primitius habitants de les salvatges valls mores ubicades més enllà de l?incipient Barcino -?un poblet de quatre cases mal contades?, com recorda el més gran dels sabis urbano-rurals parit a Catalunya- van entendre allò pel que tant havia maldat l?egregi conpatrici. Per fi algú s?enfilava a les espatlles d?altri i deixava que el més menut de tots plegues avellanes al capdamunt de la construcció.

El llibre, redactat sobre rotlle de papir sanitari amb purins de qualitat osonenca, serà distribuït i signat personalment per l?Avi Txondu i els seus acauats en les principals viles i ciutats de la forestal comarca. La idea que ens ha transmès l?Inconmensurable és que no sortirà del cau fins després d?esmorzar, si tot va bé xiulant el cant de la senyera, i que la distribució de llibres i signatures la farà en alguna de les següentes poblacions: Breda, Sant Sadurní d?Osomort, Santa Coloma de Farners, Sant Hilari Sacalm, Vilalleons, Viladrau, Sant Julià de Vilatorta i, si hi troba algú de dies, Taradell.

Aixó sí. Vigileu la canalla. L?Excels ha anunciat que signarà a cops de bastó i ja se sap que l?Avi no hi lluca gaire. Mireu si té poca vista que encara malda per l?empobriment nacional com a via vers la independència i prepara paperetes pel referèndum d?autodeterminació. Vès que no les pengi de les torres d?alta tensió que volen imposar-li damunt de la seva closca.

Ja ho sabeu, doncs, per Sant Jordi, l?Avi Txondu surt a matar dracs! I aparteu les criatures!

Aquesta entrada s'ha publicat en 06b. l´Avi Txondo diu... el 20 d'abril de 2007 per Lluís Mauri Sellés

Els de l’Avi Txondu es lleven la pell

Deixa un comentari

La castellística virtual és a les portes d?una nova temporada castellera. Les colles més matineres han començat ja els assajos amb empenta. Preparen la primera sortida matinera: A Mataró, perla de la costa.

Els de l?Avi Txondu s?ho han fet venir bé per perdre el primer assaig de la temporada. No tenen pressa. Tampoc rellotges ni calendaris. Han iniciat la jornada en una taverna, d?aquelles fosques i amb llums d?oli que tan sols despunten en el malaltís món dels somnis i en la mítica vila de Lledarat. Entre gerres de cervesa, pipes enceses, converses distesses, mentides necessàries i sentiments fugassos, han decidit refermar el lideratge de l?Avi ?no en va és qui serveix les begudes que els desfan la llengua-. També han decidit passar uns dies asseguts a la Gandula, veient passar els ràpids i preguntant-se si algun dia s?aturaran a les valls del pensament.

Ja ben entrada la nit i en plena euforia, la colla boscatana va ser un clam pel tercer canvi de nom en menys d?un any! Tot un record en el panorama casteller real i virtual. Els antics Menestrals de Can Pepitu que van fugir a les Guilleries, retornen als seus origens taradallencs i passen a anomenar-se Els Gitanos de les Guilleries. Prenent d?aquesta manera el malnom que els donà en Pecanins d?Olost. El firaire de molts fums fou la mà executora de la fí de l?activitat firal a la vila de Taradell.

Els voluntàriament pobres de solemnitat, doncs, no fan més que seguir el lema de la colla de malcontents de La Gandula. La trepa reaccionària que va començar a redactar manifestos arran de la Grossa caiguda a la ciutat de Vic fa cosa d?any i escaig. Sense fires no hi ha diners, sense diners som més pobres, com més pobres menys ens miren, com menys en miren més desapercebuts passem i com més desaparcebuts passem més a prop som de l?objectiu espiritual de tot català de soca-rel: Que deixin de tocar-nos els collons d?una vegada!

Taradell és un municipi ubicat just allà on el Montseny, les Guilleries i la Plana de Vic es troben i fan l?amor sense complexes. Prenent la magna obra històrica de Mn. Parrella, que fonamenta la feta en informació oral de diverses persones que ho van viure, trobem que les fires de Taradell van morir tot just començat el segle XX. La causa fou l?enuig del suara esmentat Pecanins d?Olost, un dels principals firaires del país.

Resulta que aquest prohom tenia una de les millors places de la fira de manera fixa, però en una de les fires del tombant de segle, en Peret Cametes, secretari de l?Ajuntament, va donar el privilegiat lloc a un parent seu de la Sala de Viladrau (aquella casa nadiu d?un dels més grans bandolers de tots els temps i que és ubicada en un dels paratges més bells del Montseny).

Sembla ser que el tradicional estadant ja havia posat tot el bestiar a puesto i que el va haver de treure. Raons i més raons entre uns i altres, fins que en Pecanins va titllar els taradallencs de gitanos i va prometre que ?mai més es faria fira a Taradell?. La seva anomenada entre els negociants era tant gran que, en la següent edició de fires, no es va presentar cap dels firaires més importants. Els esforços de l?Ajuntament per animar les fires amb ballaruques i orquestres foren debades i el pes firal va concentrar-se a la ciutat de Vic.

Segons paraules de l?Avi Txondu a aquest modest cronista: ?L?actuació de Mataró la dedicarem als Pecanins, els Pere Cametes i les seves respectives parantel·les que campen d?ací d?allà cercant diners i influències. Apa!?

Minairons o Menestrals?

Deixa un comentari

Que farem, que direm
Que farem, que direm
Que farem, que direm
Que farem, que direm

Com minairons en un didal obert per una mà inexperta, la colla de l’Avi Txondu volta, crida i marxa exultant per la plaça d’en Valentí Almirall. I és que, aquest cap de setmana, la virtualitat castellera té una cita en la dimensió paral·lela d’aquest indret de Sant Martí, de Sant Martí de Provençals.

Una iaia, lleugera i ossuda, embolcallada en la grisor del sutge de les velles fàbriques del Manchester català, s’apropa a la gatzarosa colla. És…

…la Iaia de Can Girona!

El seu pas ferm, però repossat ha cridat l’atenció dels Menestrals que reconeixen en llurs arrugues una més de la colla.

Les 400 ànimes s’asseuen on poden -dalt dels fanals, al capdamunt del tobogan, a les escales de la Seu del Districte, al sostre d’algun d’aquests estris moderns que hi ha, al terra, a…- i escolten l’experimentada persona que, de peu en mig de la plaça, desprèn la majestuositat de les empolainades senyores del Centre Moral i Cultural de principis del segle XX. El silenci omple la plaça. La Iaia fa una passa endavant i diu:

– Heu de saber, bons minyons de muntanya, que aquest indret on som ara, aquesta plaça moderna, és un d’aquells indrets tel·lúrics i infernals que sovintegen massa sovint en aquest món. Heu de saber que aquí s’estomacaven de valent els veïns de les barriades de mar i muntanya d’aquesta població. Sí, sí. NO posseu aquests rostres, no. Mireu si va arribar lluny la cosa que, ubicat l’Ajuntament en aquest indret, la gent del Clot va exigir que es fes una entrada de la Casa Consistorial al seu barri. L’altra era la dels poblenovins! Què us sembla, eh? Mireu si n’eren d’enemistats aquelles gents d’abans!

L’Avi Txondu, salta del cap damunt del sostre d’una escola veïna i, ja de peus a terra, s’espolsa els pantalons de vellut i, gorra de pana en mà, es grata el cap. Mira de fit a fit a la Iaia de Can Girona i li vanta un senzill i clar: ?Collonades!?

La colla de passerells – eps! Que aquest és l’apel·latiu donat per un batlle osonenc a qui li haurà de donar diners d’ara endavant, eh!- esclata a riure a cor que vols. I es reparteixen com una taca d’oli bullent pels carrerons dels barris veïns.

La Natura, la Sofia i la Llibertat, tot juguant-se a estrebades al menut ós manyac de rostre tolit i ulls d’enamorat, s’apropen a la Iaia i li demanen consell, fent-ne l’amistat. La Iaia ja és de la colla, malgrat la desconsideració de l’Avi Txondu i la resta d’arreplegats muntanyencs.

N’Ischus i en Ponoi, els dos cadells de Muntanya del Pirineu, borden a tothom que s’acosta a la quitxalla de la colla, cada cop més nombrosa i riallera. En Nilet, en Mikhail i la Mariona van de tronc a tot arreu i no paren de preguntar i preguntar a un pacient Fradistern de Can Moreu sobre qualsevol cosa que veuen en la il·luminada i sempre veloç ciutat dels prodigis.

Dins la seu del Districte, en Fanelli, el pilaner llibertarí italià, assaja el llançament de mocador a l’estil Fèlix Miret i somriu. Somriu perquè sap que avui pararà el seu primer pilar de set!

La Marxa dels Menestrals

Deixa un comentari

"Com puces! Són com puces!" brama tota espantada una dona en un dels pobles que creuen els Menestrals camí de Vilafranca. I és que la colla de La Gandula, terrabastall en l’ambient i danses pels camins, ja ha sortit cap al lloc on han d’actuar aquest proper cap de setmana.

La colla menestral aplega ja un bon gruix de perdularis, rodamóns,
artesans, barjaules i equilibristes. Fins hi tot, una congregació de
monjos mendicants que, tot cantant gregorians, obren la marxa de la
comitiva negra.

El carro de trabuc d’en Cintet de la Polla tant sols tragina la
canalla que, ara pugen ara baixen i ara tusten els bous o llancen
pedres a les veïnes. El Fradristern de Can Moreu inventa romanços i més
romanços sobre el tragí de la colla dels pobres de dreta llei. Tot i
que, ni en Mikhail, està atent als
cants dels Fradristern, de tant que juga i fa tabola.

En Fanelli, tot pompós, entona un bell poema. Sap que a Vilafranca
no hi aniran a fer el préssec i, com si d’una actuació de circ es
tractés, va carretejant companys i companyes de colla a les espatlles
tot pensant ja en els espadats que faran a la Plaça de la Vila
penedesenca.

L’Avi Txondu, gorra de pana en mà, es grata el cap i es mira tota la
collada que ha anat reunint per La Gandula sense adonar-se’n. Les seves
tres filles – la Natura, la Sofia i la Llibertat – s’intercanvien la
corda, baldera corda, lligada al coll d’un menut ós manyac i juganer.

Damunt el carro, que la quitxalla fa anar com un gronxador, en Nilet
i en Mikhail corrent com esperitats i estiren les trenes de l’Ona que
es defensa a cosses, mentre n’Ischus i en Ponoi, els dos cadells de
Muntanya del Pirineu, borden i intenten encalçar el carro d’en Cintet
endebades.

Parlant d’en Mikhail… Una de les més eixerides mosses de la colla
ha aconseguit estirar-li un amica la llengua i, ara, ja saben alguna
cosota més de la seva curta, però intensa, vida. Per fer-ne cinc
cèntims a corre cuita, m’han arribat veus que es tracta del fill d’una
parella d’habitants de la Sibèria, anomenats Mikhail i Nadia. Morts
aquests, quan en Mikhail tenia tant sols un any, va ser portat a
Catalunya per una antropòloga, que en va tenir cura durant uns mesos.
No gaires, m’han dit, perquè se la van emportar per voler importar els
austers costums dels pobles siberians a Catalunya. Amb la Lluïsa
tancada en un centre psiquiàtric, en Mikhail va anar a parar en un
centre d’aquests d’atenció de menors. Però no s’hi acostumava gaire ha
estar reclòs. De fet, quan el van trobar, feia uns dies que havia fugit
del centre amb la intenció de tornar, tot xino-xano, cap a la seva
Sibèria nadiu.

En qualsevol cas, camí de Vilafranca, la colla de peluts sembla ben bé un circ foll i ambulant.

La troballa dels Menestrals camí de Valls

Deixa un comentari

Baixaven els disbauxats i sorollosos Menestrals damunt del renovellat i flamant carruatge d’en Cintet de la Polla, quan se’ls va creuar un nano: Samarreta esparracada, pantalons balders per un cosset tant migradot i peus descalços van captar l’atenció dels de Can Pepitu. D’on coi sortia aquella criatura?

L’Unclu Sidru, a qui veiem a la imatge del costat, prèn les regnes de la situació i, amb el seu posat sufert, però amable, baixa del carro i s’apropa a la criatura que, impertorbable, es mira aquell home gran, però ferm que d’alguna manera li recorda algun avantpassat malgrat la distància.

– Hola, menut. Que tens gana, potser?

El nano no badava boca. L’Unclu Sidru mira son germà, l’Avi Txondu i es plega d’espatlles amb un gest de deseiximent força habitual.

L’avi s’apropa a son germà sense treure els ulls del nouvingut. Se’l mira i se’l remira. El nen amb el cap un pèl baix, segueix una esforçada formiga que li puja sabata amunt. Immòbil, sembla que la fresca de la matinada no l’afecta gens ni mica. Aquell sagal ha de venir d’un lloc força fred. Potser és més amunt de Sant Segimon! pensa l’Avi. Però no, no pot ser. No hi ha ningú més amunt del Santuari. Potser ve dels nevats cims que hi ha al capdamunt del Ter! Però si fos d’allà bé l’hagués entès…. Potser és mut!

El silenci es trenca pels plors d’en Nilet que, del carruatge estant, sembla tenir fred.

El nouvingut sembla despertar-se de vés a saber quin somni o pensament i es mira astorat el carruatge. L’Avi veu com s’acosta amb passa ferma i decidida cap on en Nilet plora de fred.

El menut, silenciós, d’un salt puja al carruatge i es treu l’esparracada camisa per cobrir el cos tremolós d’en Nilet que, amb ulls d’òliba, es mira el seu nou amic que li somriu.

Carai! Quin nano! pensa l’Avi. Pobre, brut, esparracat, però ferm com una roca i amb un cor immens com per regalar una de les dues úniques peces de roba que té. I quin salt que ha fet! No. Aquest nano no té gens de por. Seria un bon element per coronar les nostres construccions.

L’Unclu Sidru tusta l’espatlla de l’Avi:

– L’heu vist? Jo el faria ben orfe en aquest marrec.

– Oh! Vés a saber! Ara la canalla fa nosa, saps? No donen diners com abans, emprenyen a casa i els avien al carrer. Potser està cansat de voltar sempre pels mateixos llocs i ha fugit del seu cau.

– Voleu dir? Jo no ho veig pas aiò que dieu. Crec que li faríem un gran favor si ens l’emportéssim a Valls. No creieu que li agradaria això nostre?

Podé sí o podé no. Que vols que te’n digui jo?

El nouvingut i en Nilet es toquen ara els cabells, ara el nas. Ara es donen la mà. Ara fan volar els braços. Carai quins muscles als braços que te el nano nou! Quants anys deu tenir? Set? Vuit, potser?

Durant la resta del viatge, tothom xerra com fent-se el distret, però ningú treu els ulls d’aquella nova criatura que, fins i tot, ha refusat una de les mantes que el Fradristern li ha volgut donar per cobrir-se el cos nu en aquesta matinada freda de tardor.

En Fanelli, home de món, va guanyant terreny fins ha ser ben bé al costat de les dues criatures. Es treu un tros de paper de la butxaca i hi dibuixa un mapa d’Europa. El nouvingut se’l mira impertèrrit. En Fanelli assenyala la península d’on és originari. En Nilet assenyala el tros de món que se li fa més proper a Taradell? Bé, més o menys? I li passa el paper al nouvingut que, després de mirar-se’l i remirar-se’l, posa el seu dit més enllà de Moscou…

– Avi! Aquest nano és de més lluny que el gran Kropotkin! Crec que deu ser siberià, si fa no fa!

– Jo, Fanelli. Ell, Nilet. Tu? – diu, seguint les seves paraules amb el dit.

– Jo. Fanelli. Ell…

Silenci. Els ulls castanys del nen mirant-los fit a fit, però la boca closa. Tots els intents de fer-lo parlar són debades.

L’albada els pren a les portes de Valls. Els carrers de la vila són plens de camises acolorides de colles i més colles castelleres que esperen el seu torn a la plaça del Blat. L’espera dels Menestrals la passen intentant treure’n alguna cosa del nano, però res. No hi ha manera de que xerri. Impossibilitats de fer-lo parlar el deixen que es barregi amb la canalla de la colla i que en Nilet li faci de guia entre la nova companyia.

Qui deu ser? Què li deu passar? L’Avi Txondu, el Fradristern de Can Moreu, en Fanelli, fins i tot en Cintet de la Polla està preocupat per aquella criatura tant ferma, valenta, forçuda, assenyada i amb un cor més gran que el seu minso cos.

S’apropa l’hora de l’actuació. El Gegant de Sant Boi crida les posicions del castell. La pinya comença a tancar-se. Pugen els segons. Ja pugen terços. Sonen les gralles de la colla. L’Avi Txondu comença el seu renegar. Els ulls del nouvingut frisen amb la imatge del cinc de set dels Menestrals. En Nilet s’arrapa a l’esquena dels terços. El cor del nouvingut s’encongeix per uns moments. En Nilet passa la cama damunt de l’acotxadora. Saluda amb la mà.

– Ooooooooooooooh! – salta el nouvingut amb els ulls negats de llàgrimes, mentre assenyala en Nilet al cap damunt del castell, tot astorat.

El dinar de la Coordinadora

Deixa un comentari

Les preses d’en Cintet de la Polla, el traginer pallarès dels Menestrals, va ser la causa de l’accident que la colla va tenir en el seu desplaçament a Reus. El carro de trabuc nou de trinca i el bestiar de peu rodó que el manava, comprats amb els guanys obtinguts de les actuacions de Tarragona i Girona, va patir un accident que va obligar la colla a tornar al vell sistema de les cames per apropar-se a la capital de l’avellana.

L’entrenament de la baixada, però, va servir per
donar les forces necessàries als castellers de les Gulleries per a
descarregar d’una tacada i sense despentinar-se, el 5de6, el 2de6 i el
3de6ps, castells en els quals el canvi de cap de canalla produït
després dels fets de Girona també hi va tenir el seu paper cabdal.

L’actual
cap de canalla dels Menestrals és el fradistern de Can Moreu, tot just
fugit del Seminari de Vic a les terres i els boscos de les Guilleries.
Home culte, llegit com pocs i amb un apressi un punt especial per la
mainada, el Fradristern volta amb el banjo sota el braç i unes tonades
que, a alguns de la colla, els recorden aquell grapat d’animats
trobadors catalans que van fer les delícies de la mainada per allà la
dècada dels setanta del segle passat.

L’altre fitxatge estrella
dels Menestrals és originari de més enllà de Besalú! En Fanelli,
l’italià, ens porta les seves estrambòtiques idees de justícia
universal i llibertat i no sé quantes coses més que ens diu que va
aprendre d’un noble barbut de les terres de Rússia. En Fanelli ja ha
demostrat les seves habilitats com a pilaner. Després d’uns quants
assajos, ja tenim Fèlix Miret! De fet, ja s’està entrenant ell tot
solet per fer el pilar de vuit: De moment, només està assajant la
llançada del mocador casteller, però per alguna cosa s’ha de començar,
no?

Acabada l’actuació amb un pilar de cinc que es va
descarregar amb figuereta del segon inclosa, es va aconseguir de
convèncer al cap de colla dels Castellers del Gran Penedès per apropar
els Menestrals fins al seu cau sota l’Enclusa a canvi d’un dinar.
L’orella parada d’algun Momerota va servir perquè s’afegís la colla
marinera i, aquesta feta, va suposar la creació de la primera Coordinadora de Colles Castelleres Virtual. La CCCVM, una entitat sense afany físic de la regió ManOsLlu, formada per les següents Colles Castelleres:

  • Momerotes
    de Mataró, tot un referent en el panorama casteller virtual amb un
    important gruix d’efectius que l’ha permès entrar en el selecte grup de
    colles de set i mig.
  • Castellers del Gran
    Penedès, una colla que està entrant en la desitjada agrupació de colles
    de set i mig (i no estem parlant de cartes), però d’un nivell lleument
    inferior als Momerotes de Mataró.
  • Menestrals
    de Can Pepitu: Colla que està dedicant més temps a fer uns bons
    fonaments en els castells de sis degut a la manca de personal.
    Curiosament és la colla que està en la zona més freda (plana del
    Montseny) i la que recull menys llenya. "Enguany passaran fred" ens
    diuen els vitivinícoles.

En el dinar constitutiu es
van signar els Estatuts de la Coordinadora que vetllarà per la creació
d’una bossa d’actuacions en bodes, bateigs i comunions (BBC), per
donar-se algun cop de mà en els assajos i per finançar àpats
pantagruèlics i competicions d’aixecada de porro.

En el dinar,
però, el Fradristern de Can Moreu va començar a interessar-se per
mainada aliena, fet que va provocar els primers recels entre els
responsables tècnics i executius de Momerotes i Castellers. Sort n’hi
va haver del sempre amatent i despert Avi Txondu que, amb un abrandat
discurs de germanor per a la consecució dels castells que Catalunya es
mereix, va aconseguir el bram col·lectiu dels presents i el dringeix de
les copes de cava que els del Gran Penedès porten, com no!, a totes les
actuacions.

La festa va acabar, ja ben entrada la matinada, amb caliquenyos,
licors, cantades d’havaneres marineres i de cançons de boscúria
amenitzades per la guitarra del Fradristern i les gralles i tabals de
les tres colles. I és que, ja se sap: A reunió de castellers, silenci
mort!

Tot per culpa del cap de canalla

Deixa un comentari

Els Menestrals, guiats per l’inigualable Avi Txondu, sortien de la seva raconada de muntanya per a fer un passeig fins a la immortal Girona, sotscapital d’aquest tros de país on malviuen bona part dels membres de la colla durant l’any.

Els Menestrals emprenien la seva segona actuació de la temporada amb força ànims. Els propis de la segura consecució de la primera ?caixa? de la temporada -nom que, a instàncies del Rabadà de Can Llogari, rep el cinc de sis- i contents davant les expectatives d’aixecar el seu primer castell per sota -una de les activitats que més agraden al pom de dalt, per què sense fer gens d’esforç poden muntar un castell-, els impagables muntanyencs emprenien, doncs, el camí de Girona.

Pel camí, ja van veure que hi havia algun nano que no havia esmorzat
gaire bé. Les mongetes de costum havien estat tretes de la dieta dels
més menuts per tal de no repetir el lamentable espectacle del tres de
sis de Tarragona.

L’Avi Txondu, cap de colla, i en Joan
Quatrefaves, el cap de canalla, van estar tot el camí discutint sobre
si tirar la torre a plaça o optar per un més modest, però sempre bonic
quatre de sis. L’Avi semblava alterat i la canalla, tremolant, se’l
mirava de lluny. Quins crits que cardava! Redéuuuuuu!

A Girona,
la plaça estava expectant davant la munió de colles que anaven entrant
a la plaça del Vi i fent els seus castells. Entre la matinada de
divendres i el vespre de dissabte, les colles es van anar succeïnt per
fer tres castells, mentre els urbanos de la capital retenien la colla
següent. Ni a la Candelera vallenca es produeix un espectacle com
aquest!

És el torn dels Menestrals que inicien l’actuació
descarregant una ?caixa? de postal. Sense tremolors, perfecte,
inaudita. Si la perfecció te un nom aquest és el dels Menestrals de Can
Pepitu. La segona ronda, la inicien amb la torre de sis que tant havia
defensat l’Avi Txondu pujant fins a Girona. El castell puja bé, seré,
segur, sembla clavat. L’acotxador és col·locat damunt dels dosos,
l’anxaneta remunta l’esquena d’aquests i:

– Cintet! baixa ara mateix d’aquí!

El nano s’atura i mira avall. En Jona Quatrafaves hi torna:

– T’he dit que baixis! Refutut marrec del dimoni! Que és un quatre això? Oi que no? Doncs baixa ara mateix!

El nen dubte, la gent del tronc comença a bramar: Ja està bé. Que pugi o que baixi. Casuntot. Vinga, noi, decideix-te ja.

L’Avi
s’abraona damunt d’en Joan just quan el menut tira enrere. Res tu.
Intent desmuntat. L’Avi envia en Joan a pastar fang, l’envia cap a casa
i torna a manar que muntin la pinya de la torre de sis.

El
castell encara puja millor que en el primer intent. Fins i tot la
canalla puja més lleugera que abans. Tot és apunt per passar
l’anxaneta. Amb les mans a l’esquena de l’acotxador, l’anxaneta
dubta… I dubta… I encara dubta més.

– Vols passar d’una vegada! – brama l’Avi rebotint el seu bastó al terra.

El nano tira avall, però, i es fa un segon intent que obliga a passar ronda.

– Que coi t’ha passat? -pregunta l’avi al nano.

– És que no era un quatre -li diu aquest amb veu angelical.

– Casuntot el que els aguanta. Refotut Joan. Ja veurà, ja, quan l’arreplegui!

La
tercera ronda és la del tres de sis aixecat per sota. Sembla que enlloc
de pujar un castell estiguin estirant la corda o remant en un vaixell.
A cada aixecada, un crit col·lectiu:

– Un! Dos! Tres! Eeeeea!

– Un! Dos! Tres! Eeeeea!

El
descarreguen sense problemes, però amb el somriure foteta del públic i
les altres colles i acaben l’actuació amb el tradicional pilar de
quatre coronat per l’Avi Txondu i el seu calb a la tarragonina.
Tradició obliga.

L’Avi Txondu, cap de colla

Deixa un comentari

El periclit i sempre immortal pastor de les Guilleries i cap visible de La Gandula, la bandositat que malda per l’empobriment de Catalunya com a únic camí cap a l’autosobirania, ja té una nova tasca: En la primera Assemblea de la Colla Castellera Menestrals de Can Pepitu de Taradell, que va reunir a tres castellers del centenar de membres que conformen aquesta colla, va ser escollit cap de colla in eternum d’aquesta agrupació amb un seixanta-sis per cent de vots a favor i una sola abstenció. La del Rabadà de Cal Llogari que, ja de ben menut, es veia que no tenia gaire senderi, el pobre.

Els Menestrals, en la seva primera actuació a plaça, ja van
demostrar el tremp del seu cap de colla i el tarannà que tindrà aquest
conjunt de desgraciats en el panorama casteller virtualitzat. I és que
el desplaçament de la colla fins a Tarragona fou a peu i en pilars de
dos caragirats -per tal de saber el camí de retorn a les muntanyes- i
van tenir la santa barra de tirar un pilar de quatre en la darrera
ronda de castells de la jornada. Els xiulets del públic assistent
davant l’atreviment de l’Avi, fou respost per aquest amb una baixada de
pantalons que va deixar la plaça corglaçada.

Els organitzadors de
l’actuació de Girona, aquest proper cap de setmana, han intentat
posar-se en contacte amb els responsables de la colla per saber si es
repetirà tant desagradable espectacle, però fent honor a La Gandula,
l’agrupació de ronyosos facinerosos muntanyencs, no han trobat ningú
que els atengués.

Malgrat tot, la colla va pujant de membres i ja
estan a les portes de començar a assajar l’increïble i meritòria torre
de sis, tot un repte per la colla de malcontents que s’amaga darrere
l’asèptic nom dels Menestrals de Can Pepitu.

Val a dir que han
tingut un encert, com és el de contractar-me (com sempre, sense cobrar
un duro, que encara me’l gastaria i ajudaria a l’engreix de la
maquinària econòmica del país) per a fer el seguiment de les seves
trobades i treure’n de tant en tant alguna ressenya en aquest espai.

La
primera actuació de la colla, doncs, va començar amb un quatre de sis
que es va descarregar sense problemes i que, fins i tot, va veure com
un baix intentava fer una figuereta abans d’obrir la pinya; va seguir
amb un tres de sis que només es va poder carregar perquè l’enxaneta en
el moment de fer l’aleta es va tirar un pet tant sorollós que fins i
tot els baixos van partir-se la caixa de riure, provocant així la
caiguda de la construcció; i van cloure la seva actuació amb l’espadat
de quatre pisos que va provocar la resposta del públic suara
assenyalada i la contraresposta de l’Avi Txondu fent un impressionant
calb a la plaça amb els pantalons de vellut i els calçotets de
franel·la a mitja cuixa.

Per seguir les evolucions de la colla, només cal donar una volta pel lloc on una actuació de cent colles dura uns minuts.

L’Avi Txondu em va dir…

Deixa un comentari

Ai, ós, osset!
Avui que vens a retrobar-me als caus que van utilitzar els teus més llunyans avantpassats…
Avui que vens a cercar-me a la vora de les fogueres d’en Perot i el seu bàndol…
Avui que vens a destorbar les meves velleses…
… vols que em preocupin les quatre ratlles aquestes?

Qui et va fotre noi! Que no ho veus que bé qu’estic aquí dalt d’aquests cims, entaforat en aquestes fondalades i amb tres rals a la butxaca?

Aquest paperot infumable ja us va bé, home! Ja us va bé! Qui fa guerra i tot ho esguerra que no cerqui solucions! Res no es mou, benvolgut ós, res no és mou. Molta aparença. Molta imatge. Molt cartell. Molt calé. Moltes penques! Noi, moltes penques!

Però ja va bé, noi. Ja va bé. Sento la remor del vent que en porta de noves. Com sempre. Com sempre que bufa d’allà’ls cims. Sento el vent.

Si igual ens quedem, se’ns asseca la mamella. Si se’ns asseca la mamella, la xupona és mor! Ja! Ja! Ja t’ho vaig dir jo, ja t’ho vaig dir: Tot va com una seda, ós! Tot va com una seda! La pobresa ens farà lliures, si. La pobresa ens farà lliures!

I ara tothom està cofoi i traient pit amb aquell bocí de terra dels Balcans. Diuen que som com ells. JA! Naltrus som la Croàcia d’Espanya no pas el Montenegru aquest. Això és pels bascos que són més menuts. Naltrus dem vida a la terra dels veïns com el turisme croata als seus dominadors. Te’n recordes de com ho va aconseguir Croàcia? T’en recordes del ball de garrotades? Recoi! Qui va parir! Si encara em faràs saltar les dents i m’agafarà alguna cosa de pit d’aquestes dolentes! És que sempre que puges m’alteres, ós. Sempre m’alteres! Recoi!

Quantes vegades t’ai de dir que ens hem d’empobrir fins que el vedell deixí la mamella. Quant és el 100% de 0? I el 50 % de 0? Doncs apa! A veure si tenen els ous de repartir solidaritat amb 0. JA! Si no tenim no ens poden prendre! Si no tenen on furtar, els lladres marxen! Emprenyats? Si, segur. Però se’n van. O és qu’a mi em venen a buscar gaire les pessigolles en aquests boscos. No pas. No hi ha res de res, ós meu. Res de res. I sinó hi ha res els lladres fugen a buscar-ne que tinguin greix!

Història, història… DA! Res, no res. Que facin el que vulguin. Tant si surt si com si surt no, tot quedarà igual. Ells fent la seva i jo fent la meva. Qui’ls va pelar, tu! Em demanen que digui i m’ofereixen un joc de trilerus. Colla de babaus pixa-pins! A vegades em venen ganes de prendre el trabuc altra volta i sortir a espantar les gallines! Com en Quico, com en Face, com en Caracremada, com l’immortal Panxu! Casun tot! Oi tant que hi tornaré a anar si ens atabalen amb lleis i intenten cardar-nos-la pel detràs amb autovies elèctriques i de cotxus. Fer-nos mirar les lleis per rebentar la terra! On s’és vist això! Qui la va parir! Casun l’olla de Nadal! Encara ens quedarà la terra! Malaït sia el diner i els mamelluts que’l veneren! Ai si em destrossen la contrada! Ai si me la rebenten! Alçaré una barricada amb els roures esventrats i acompanyat pel meu bàndol de guilles, senglars i esquirols n’hi fotre a cor que vols! Quina colla de carcamals! Que no ho veuen que és immortal! PUAJ! Carda fàstic tot plegat! Vés! Vés cap a casa! Que encara et fotre alguna bastonada a tu també!

Ieps! La propera vegada que pugis, porta’m cireres d’aquell cirerer menut. Que no em portes mai res, recoi de cadell! Qui et va pelar a tu també! Casunfreixa! Segur que ets tant bord com tots ells!

Aquesta entrada s'ha publicat en 06b. l´Avi Txondo diu... el 23 de maig de 2006 per Lluís Mauri Sellés

Ells ho han intentat, però La Gandula segueix!!!!!!

Deixa un comentari

La matinada del 21 al 22 de desembre de 2005, amb un solemne badall sorgit de les fondalades de les Guilleries, l’Avi Txondu creava La Gandula-MEC. El grup de resistents que ha obtingut una resposta més ràpida per part de les forces d’opressió de l’Estat capitalista i llurs botxins. Com s’enten sinó la mortadara de calé caiguda sobre Vic, València i Mataró poques hores després de donar-se a conéixer? A que havia de caure la Grossa de Nadal al cor de La Gandula?
La Gandula-MEC és un grup de resistència tranquila i pausada per l’empobriment total de la gallina. La saviesa ancestral de l’Avi Txondu mostrava la senzilla i evident solució a tots els mals de la nostra terra: "Ai, coi. Noi, recordes els irlandesos? Irlanda s’hagués independitzat de la Gran Bretanya sense ser pobre? Gal·les i Escòcia tenien mines de carbó, però que coi tenia Irlanda? Ja t’ho diré, jo, que tenia: Ré de ré.. Gana i puces tenia. Sí, senyor. Gana i puces."

La Gandula fa una crida pública al poble de Catalunya:

Productes catalans ni aquí ni enlloc! El nostre boicot serà la seva ruina!

La feina enriqueix! Deixem de treballar! Deixem de produïr! Que, a més a més, cansa.

La mandra empobreix! Si pots badallar, perquè has de treballar?

Catalunya emprenedora? Enginya’t les mil-i-una per esmerçar el temps en coses improductives!

Serà dura la batalla, però el pas per la pobresa més absoluta ens farà més forts. Si volem aconseguir la nostra fita, aquest és l’únic camí:

Cap a la independència per l’empobriment!
Visca el pidolar!
Mori la gallina!

L’Avi Txondu

– Bé, nen. I ara a cantar tots la cançoneta
– Quina cançoneta, avi?
– Coi, l’himne, babau, l’himne.
– Ahhhhh!!!!
– Vinga! Som-hi:

Catalunya pidolant
Tornarà a ser pobre i erma!
Endarrera aquesta gent
que treballa i ens emprenya!

Bon cop de jaç!
Bon cop de jaç, perdedors de la feina!
Bon cop de jaç!

Ara és hora, badalladors!
Ara és hora d’anar per terra!
Per quan vingui un altre juny
ajaguem-nos tots com verres!

Bon cop de jaç!
Bon cop de jaç, perdedors de la feina!
Bon cop de jaç!

Que ens oblidi l’enemic
en veient la nostra merda:
com fe’ns caure sens rencor,
quan convé menguem espelmes!

Bon cop de jaç!
Bon cop de jaç, perdedors de la feina!
Bon cop de jaç!

TU TAMBÉ POTS SER GANDUL!
TU TAMBÉ POTS SER GANDULA!
SENSE FER NI BROT, CAP A LA INDEPENDÈNCIA, ARA!