El Cau de l'Ós Bru de Taradell

lluisdetaradell.net - des del 14 de juliol del 2004

Arxiu de la categoria: 03a. Política

Aire Nou de Bao: Els diners i les carreteres catalanes?

Deixa un comentari

– Hola, bon dia. Que ens podrieu donar un talonari?
– Sí. Un moment. Aquí el té.
– Ui! Perdoni, però és que aquest talonari no és en la meva llengua ,sap? És que jo sóc català.
– No, no. Voleu dir? Català? Però si esteu a França. No, miri, només tenim talonaris en català per la gent de Catalunya.
– Si, per aixó, jo sóc català del nord.
– De Figueres?
– No, de Baó.
– Ui, miri és que no em surt al mapa sap. El darrer que em surt és La Jonquera. Ho veu?
(…)

Podriem allargar-ho més, però fet el fet, aquesta és la conversa que em va venir al cap quan em van explicar la lluita de l’Aire Nou de Baó -associació nord-catalana de promoció de la cultura i la llengua catalanes al Rosselló i comarques veïnes- amb La Caixa.

L’irreductible associació de Baó ens explica en el seu lloc web que és client de La Caixa des del 1999 i que, des del principi, demanen reiteradament un talonari en llengua catalana. Una reiteració que ha anat guanyant insistència darrerament per considerar-ho un dret.

Els amics del Riberal conten que, cada vegada que l’han demanat, la persona que els ha atès els diu que no hi ha cap problema i que el tindran ben aviat, però vet aquí que, cada vegada també, els companys vitivinícoles s’han trobat amb la mateixa resposta final: Es veu que no hi tenen dret i que la proposta de fer talonaris en català està en estudi per part de l’entitat que, els amics del Rosselló, consideren catalana. Diuen que, ben aviat canviaran d’entitat financera, sinó hi ha una solució al problema i del seu texte s’en pot deduir que els catalans que no estan sota l’administració espanyola no tenen dret a disposar de talonaris en català.

Ah! La gent de Baó també te una altra queixa lingüística per la retolació en francés de pobles catalans en les carreteres de l’Empordà. Però aquest és un altre capitol de la mateixa història, no?

Aquesta entrada s'ha publicat en 03a. Política el 1 de setembre de 2005 per Lluís Mauri Sellés

L’esperit de l’Everest

Deixa un comentari

Taradell sempre quedarà en la memòria col·lectiva lligat a l’Everest. El culpable, en Conrad Blanc i la seva tropa d’expedicionaris que, des del novell Centre Excursionista de Taradell, van enlairar la senyera al cim més alt del món.

Fa vint anys de tot això. Llavors jo en tenia tant sols quinze: Aquella edat en que es creen els ídols i es forgen els mites. Avui, a Taradell, amb una sala plena de gom a gom, m’han permès fer memòria del moment màgic en el que l’Òscar, en Carles, en Toni, en Shambu Tamang, n’Ang Karma i en Narayan Shrestra petjàven el cim de l’Everest. Tres mesos d’expedició seguides des de Catalunya amb un interès fora mida. Tres mesos que van refermar una col·lectivitat. Un moment de magia per una generació de catalans. La Catalunya excursionista a més de 8.000 metres d’alçada.

Conrad Blanch, Óscar Cadiach, Antoni Sors, Carles Vallès, Jordi Camprubí, Jordi Canals, Lluís Gómez, Enric Lucas, Jordi Magriñà, Nil Bohigas, Joan Massons, Xavier Pérez-Gil, Antoni Ricart, Miquel Sánchez, … A Taradell se’n parlava, s’en parla i se’n parlarà d’aquesta gesta. Recordo que fou en aquells anys quan vaig mitificar el Centre Excursionista de Taradell. Una entitat que havia petjat el cim de l’Everest. Déu n’hi dó! I l’orgull quan et parlaven de l’Everest els amics i tu fardaves de ser de Taradell?

Si l’avi va ensenyar-me a estimar la natura i gaudir-la i l’esplai em va permetre fer els primers cims i les primeres travesses, aquella Expedició va fer que em mires els alpinistes amb respecte i admiració i em sentis orgullós de calçar botes per pujar al Taga, al Balandrau, al Coma Ermada o a la Pica d’Estats. Sí, sí, ja ho sé, no és el mateix el Matagalls que l’Everest, però als dos llocs hi ha natura, hi ha un repte, hi ha aventura. Si més no així és com veig la muntanya cada cop que hi pujo, els castells cada cop que n’alço algun amb la colla castellera o els projectes de qualsevol mena que em plantejo amb tossuderia i rigor.

Aquest matí, ho hem recordat a Can Costa. Ara, ma germana em diu que surt l’Expedició per TV2. Una plaça i un carrer del meu poble, m’ho recorden dia sí i dia també. Però és que és tant necessari el record a vegades!

Recuperar l’esperit de l’Everest, recuperar-lo des de Taradell estant, és quelcom que em sembla tant necessari vint anys després com ho era aquell vespre d’agost del 1985. I és que cada dia hi ha nous reptes col·lectius a superar. Si prenguessim aquella primera embranzida de país, on seriem ara?

Avui hem recordat el cim, però també el patiment propi de la muntanya, els problemes de qui no se sent bé, però vol seguir trasa, el fred, els bivacs impossibles mancats d’oxigen, la polèmica de les banderes i, sobre tot, el neguit de la manca de comunicació durant els primers moments dels descens.

Ah! I una curiosa anècdota, el sistema de telecomunicacions utilitzat per l’expedició catalana fou comprat per una expedició japonesa que iniciava l’ascens poc després de l’arribada al Camp Base de tots els expedicionaris. Us en recordeu del 1985? No hi havia ni mòbils ni Internet! Només enginy i sistemes més o menys rudimentaris com el que va permetre que sonessin Els Segadors al cim de l’Everest.

Per molts anys i a recuperar l’esperit de l’Everest, aquell que ens va permetre fer el cim!

Aquesta entrada s'ha publicat en 03a. Política el 28 d'agost de 2005 per Lluís Mauri Sellés

Rodamóns d’aquí i d’allà, un fet que fa pensar

Deixa un comentari

Quan els veus pel carrer t’allunyes d’ells. Et fan pena. Gent sense sort, penses. Gent sense ofici ni benefici que vagaregen tot el dia pels carrers de les ciutats occidentals per pidolar el poc que necessiten. Carn de menjador popular i beneficència. Gent sense cultura, desplaçats i desclassats. Pobra gent, penses. Però potser n’hi ha uns quants que no funcionen d’aquesta manera. Els vols conèixer.

Ja fa uns quants anys d’això, però… Recordo que estàvem intentant engegar la furgoneta amb mon germà per anar fins al magatzem a buscar algunes cosetes per la botiga que en aquells temps regentava ma mare, quan vam sentir un soroll de motor una mica especial i tot estrany. Quan mon germà va baixar de la furgoneta, allà al darrera, rebuscant a la brossa, hi havia un home brut i esparracat amb una barba d’uns quants dies, un barret tot estrambòtic i un llibre revellit a la mà, que li va dir exactament quin problema tenia al motor. No li vam fer massa cas, la veritat, però quan vam portar la furgoneta al taller, allò que ens havia dit aquell jan era exactament el que passava.

Un reportatge del Canal 33, emès un divendres al vespre del mes de juliol mentre la gent devia estar mirant l’entrevista amb un personatge molt i molt important i una pel·lícula forç interessant per TV3-, em va recordar aquesta feta. Era un documental sobre els rodamóns dels trens dels Estats Units de Nord-Amèrica. Un col·lectiu d’individus que cerquen la llibertat lluny de l’esclavatge de la tecnologia que ens impregna i ens domina. Perduda la dimensió natural i humana de l’existència ens veiem sovint superats per tot un munt d’estris tecnològics que se’ns fan imprescindibles i semblen solucionar-nos l’existència. Però a quin preu?

L’altra dia llegia un article escrit ja fa un quan temps per l’Eduard Aibar a Paper de Vidre en el que parlava dels Amish i la tecnologia. Segons explicava aquest professor de la UOC, davant d’un nou giny tecnològic, els Amish, reunits en consell, es pregunten: Ens uneix o ens separa?

Bonica reflexió, oi? Com diu ell la societat amish no és, ni de bon tros, una societat utòpica, però no està malament la pregunteta, eh?

Tornem, però, als trens de les praderies i als seus genets lliures. És curiós veure com es relacionen -segons conta el documental- els rodatrens americans, els llaços d’amistat que si desenvolupen, els noms amb els quals es bategen entre ells d’una manera similar a la dels indígenes d’arreu del món, la manera d’enfrontar-se a la mort. Impressionant veure la relació existent entre Horizontal John -malalt terminal-, el seu gos i un company a qui troba de tant en tant i que serà l’encarregat de llençar les cendres del difunt tot resseguint les vies, després d’una cerimònia funerària basada en el cercle de l’amistat entre rodamóns.

Les coses venen com venen i l’emissió d’aquest documental ha coincidit amb un regal que em va fer una companya de feina. Una novel·la sobre una de les tribus dels indígenes australians en la que una dona americana va de walkabout amb els "autèntics" -nom amb el qual es coneix la citada tribu australiana segons aquest llibre-. I què és el walkabout sinó una manera mística de rodar el món? Una altra manera de mantenir els lligams entre la natura i l’home per damunt de qualsevol tecnologia d’una manera força espiritual.

També ha coincidit amb una altra lectura no demanada i trobada a les prestatgeries de La Tralla vigatana. Una lectura que incideix també en aquesta problemàtica home-societat-tecnologia. A "l’esperit de la política", l’autor ens ofereix una visió de la perversió del concepte de política des de la Grècia clàssica -on tenia un sentit holístic- fins a l’actualitat -on s’ha reduït exclusivament a la recerca del poder de decisió dels governants-. El problema inherent a aquesta degradació dels mots és l’allunyament que l’home fa de sí mateix i de les dificultats de desenvolupar-se com a persona, com a societat i com a unitat dins d’una regió biològica, natural, abastable.

L’autor, un dels amics de Sofia de la comarca d’Osona, ens diu en aquest llibre que la democràcia occidental actual és una quimera inexistent, ja que les dificultats de comprensió inherents a l’ús extensiu de la tecnologia fan que una persona no pugui conèixer tots els problemes socials amb la profunditat necessària per a prendre decisions i que es veu abocat a creure en els especialistes de cadascun dels problemes a resoldre. Les decisions individuals resten doncs subordinades a les explicacions que els tècnics en la matèria en qüestió aboquen. El resultat és la tecnocràcia, el sistema de decisió propi de les democràcies occidentals actuals. Un sistema que esclavitza l’individu, tot fent-lo dependent de la tecnologia i qui diu que hi entén…

…Per mostra un botó: Cita l’autor un proverbi africà -demostrat pels fets, ens diu l’autor de Tavertet- segons el qual si et pica una serp, trobaràs la planta que en té l’antídot a deu passes. Ai làs! Som capaços de reconèixer aquesta planta? Més encara, com podem trobar l’antídot a deu passes si ens desplacem amb vehicles a motor i no caminem? I una altra: Segur que l’antídot encara hi és o l’hem cobert d’asfalt sota una carretera? En definitiva, l’antídot possiblement ja no hi sigui. Caldrà portar-lo en avió d’algun laboratori farmacèutic on l’hagin fabricat artificialment i pagant amb diners. És una millora? És un avenç? Hem evolucionat?

Ufff! Déu n’hi do! I tota aquesta reflexió a partir d’una coincidència de lectures, documentals de televisió i records! Mare de Déu Senyor! A veure si tornem a començar el Doctorat i em torno a centrar en qüestions de govern local en xarxa. Crec que serà més senzill, no?

Ah! Si. Per si de cas, aquest estiu me’n vaig de walkabout predefinit pels Pirineus més mediterranis. A la tornada t’explico com m’ha anat el viatge entre l’Estació de tren de Portbou i el complexe lúdic-turístic de la Vall de Núria.

Aquesta entrada s'ha publicat en 03a. Política el 4 d'agost de 2005 per Lluís Mauri Sellés

Un cafè força especial

Deixa un comentari

Som a l’estiu. El segon semestre del Doctorat en Societat de la Informació i el Coneixement ha tocat a la seva fí i l’horari laboral s’escurça en un parell d’hores i escaig setmanals.

Si tot va bé, cap al setembre començaré una nova etapa d’aquesta formació doctoral endinsant-me en el Seminari de Recerca sobre Govern electrònic (crec que aquesta és la millor traducció possible de la nomenclatura anglesa que s’utilitza habitualment en aquest àmbit del coneixement del que espero poder tractar al Treball de Recerca previ a la Tesi). Ara, però, intentaré gaudir l’estiu sense separar-me massa del camí de Sofia.

I és que el camí de Sofia té un doble vial: Un, és el de la natura; i l’altre, el de la cultura. <br<
Si l’amor a la natura em mena a voltar per cims, valls i collades per embadocar-me com un infant; l’amor a la cultura em mena a fer societat, a trobar-me amb la gent, a conéixer-la i a llegir allò que d’altres han escrit abans que jo.

I en aquest segon vial del camí de Sofia, la lectura hi té un espai. Un espai que, amb l’arribada de l’estiu, sembla no haver perdut pistonada. I és que, tot i que encara estic donant voltes pel Pacífic Occidental de la mà de Malinowski, ja m’he empassat quatre nocions sobre una vella aspiració personal, mentres furgo en les similituds i les diferències entre les rondalles i les llegendes, dono una ullada a les visions pirenaiques de Mn. Cinto, a cavall entre la cultura i la natura, entre la raó i la fe, i, sobre tot, sobre tot, dono voltes a un cafè força especial de la mà de Nora K. i Vittorio Hösle.

I la veritat és, si és que n’hi ha alguna, que, si les primeres referències bibliogràfiques les vaig anar a cercar voluntàriament, aquesta darrera em va cridar des del seu prestatge a la Biblioteca de Taradell.

No sé si fou la infantívola curiositat de Dino Nora o la renovellada joventut d’en Vittorio, però el que si sé del cert és que no cercava aquest llibre, sinó algun altre volum que em parles dels cínics, una de les escoles de pensament de la Grècia clàssica que més em criden l’atenció a l’hora d’enfrontar-me a la hipocresia en la que sembla estar instal·lada la nostra societat occidental i suposadament avançada.

El Cafè dels filòsofs morts és un espai de diàleg i de trobada entre filòsofs en el qual Vittorio Hössle té la imaginació d’entrar per parlar de filosofía amb tots els pensadors que apareixen per aquest local amb certa regularitat. Les idees de Nora K., una mossa que vol ser escriptora i que rep un curió regal pel seu onzè aniversari –El món de Sofia de Jostein Gaarder-, van esdevenint la font principal que motiva l’interès dels grans pensadors de tots els temps i tant la Nora com en Vittorio intercanvien un seguit de cartes que permeten accedir al món de sofia (de la saviesa) de la manera més senzilla, rica i variada possible.

Un llibre de poc més de 200 pàgines que no s’està d’utilitzar la inesgotable curiositat de la infantesa, aquella que alguns ens neguem a deixar a la vorera per adoptar el posat gris de qui diu que ho sap tot, que preguntar és de criatures, que imaginar és de criatures, que els somnis no són reals i que els actes espontànis són cosa de canalla que cal perdre amb l’edat.

La il·lusió de la innocència, la curiositat dels primers quatre anys de vida, aquells en els que tot ens crida l’atenció, sóm capaços de maravellar-nos davant del món i en els quals alguns ens aferrem encara per seguir desfent el camí de Sofia.

Aquesta entrada s'ha publicat en 03a. Política el 10 de juliol de 2005 per Lluís Mauri Sellés

A 8 dies d’un crim

Deixa un comentari

El present és la conseqüència del passat,
i en ell s’ha d’engendrar el futur llançant a la terra bona llavor.
Salvador Seguí (1923) Escola de Rebel·lia

El Noi jeu endormiscat al llit de casa seva. Ahir va arribar tard.

Una funció de teatre pro-presos al Còmic en fou la causa. La bella Teresa i el petit Hel·leni van veure com s’acarava als pistolers que l’esguardaven per matar-lo al barri de la Sagrada Familia on viu. No van tenir el valor de disparar-li a la cara. Aquest és un viatge a les pregoneses del nostre passat. T’hi apuntes?

 

Son les dotze del migdia d’un 10 de març, el 10 de març de 1923 i un Salvador de 35 anys i escaig es lleva apressat.

 

– No hauries de sortir-hi…

– Primer són els obrers que tot, que ells han de menjar. He d’anar-hi ara mateix.

 

 

En Salvador és mestre de pintors i està treballant amb els seus a casa d’en Lluís Companys, un vell amic de la infantesa. Avui és dissabte, dia de paga pels obrers del seu equip i pel Noi això és bàsic. Però a la Teresa no li fa cap gràcia, per aixó se li il·lumina la cara quan torna a entrar a casa poc després. Però no. En Salvador li dona cinc-centes pessetes que duia de més a la cartera i li diu que no l’esperi a dinar.

A sopar si que vindré, que tinc molta son.

– Vols dir que vindràs?

– Ja ho crec que vindré!

—–

Damunt la taula una colla de plats bruts diuen molt a favor de l’àpat que acaben de prendre en Lluís i en Salvador. Som al número 95 del carrer de Sepúlveda quan la porta del carrer es tanca. Els dos sagals de Tornabous garlen animadament camí de plaça Universitat. Allà, al cafè Tostadero, els esperen alguns amics amb idees per comentar mentre prenen alguna coseta i donen cops de bastó afinats a les boles del billar. És l’habitud de la casa i si passen gairebé tota la tarda.

El Noi s’acomiada del Pajaritu que encara està embrancat en una llarga partida de billar amb els parroquians de sempre. En Cesc Comas li ha recordat la cita que té amb en Pere Foix a l’estatge del Sindicat de la Construcció i surt amb ell del Tostadero per anar al carrer de l’Om, en ple Districte V, on han de ser-hi a dos quarts de vuit.

—–

En Salvador, un tros d’home com ni a pocs, mocador al coll, gorra al cap i espardenyes als peus, parla animadament amb en Comas. Troba estrany que en aquelles hores no hi hagi ni una meuca pels carrers i tampoc cap policia com és d’habitud al carrer de Sant Ramon. Però un cop sec al clatell n’és la resposta. Un, dos, tres, quatre… mil projectils impacten al seu cap. La immensa massa del Noi cau endavant sobre el terra de la Barcelona treballadora que ell tant defensava. Sembla que es torni a aixecar, però resta a terra, sense vida, regant amb llur sang el paviment del carrer de la Cadena, els braços oberts en creu com volguen abastar la ciutat per darrera vegada. I al seu costat, amb un tret al ventre, en Cisco Comes albira el company amb el cap esberlat i plora.

Una dona s’apropa al cos del Noi i el tapa amb unes robes. El carrer plora i la gent s’en porta en Comes a una cansaladeria propera per mirar de tallar-li l’hemorragia.

—–

La Teresa està neguitosa. És l’hora de sopar i en Salvador que no torna. Una sensació de buidor a l’estòmac la fa sortir a l’escala i sent un xiuxiueig a la porteria.

Que han mort en Seguí?

—–

Una gernació s’abraona contra el cos armat que serva l’Hospital Clínic, volen retre el darrer homenatge a la gran veu del sindicalisme català. Però d’amagat de la gent, treuen el cadaver de l’Hospital. Els assassins no volen sentir el plor d’un poble sencer en rebel·lia i l’enterren d’amagat, mentres a l’Hospital de la Santa Creu un moribund no es cansa de reptir: “Han mort al pobre Noi! Han mort al pobre Noi!”

 

– No, no, i ca. És malferit i l’han dut al Clínic, però amb la seva fortalesa de segur que es recupera.

– Sí. Sí, que l’han mort! Vosaltres em dieu que no, però jo sé que l’han mort!

Aquesta entrada s'ha publicat en 03a. Política el 2 de març de 2005 per Lluís Mauri Sellés

Com un mico filós

Deixa un comentari

Cada cop que miro avall em marejo
i és que s’em fa dificil de veure on s’acaba l’espesa enramada que m’aguanta.

Teixint paraules i pensaments amb la vella filosa d’una agradosa educació, em desvetlla la veu del televisor i veig un xicotet de calça curta botant com un mico en un camp de futbol. Per què ho fa això aquest noi?

Diuen que s’estén pels camps de futbol un costum de resposta primària i animal, quan certs jugadors d’aquesta nova religió toquen el tros de cuir sagrat que tots volen abastar per colpejar-lo dins d’una xarxa de pesca amb els forats massa grans. Aquest costum és el d’imitar el só dels micos i no n’entenc el significat.

La veritat és que, des d’aquí dalt d’aquests arbres immensos, s’em fa dificil d’entendre’ls. Que no se n’adonen que ells també estan penjats com uns micos de l’atapaït brancatge d’un parell d’arbres més que mil·lenaris? Potser no son micos, potser no son ni tristos branquillons, potser son simples fulles massa joves, brots tendres a l’encalç de qualsevol ocell afamegat o d’un trist mico filós com jo o com aquell futbolista rialler i ballador. Que no els agafa vertigen de ser damunt d’un arbre tan espès?

A veure, a veure què és el que veig sota meu.
M’aguanto a la gatzoneta en la intersecció de dues branques fermes: L’una, surt d’un tronc que té set branques més, dues d’elles massa curtes i les altres cinc plenes de micos xerrarires com jo. L’altra amb quatre branques, una d’elles, també, massa curta i arranada, també està poblada de micos filosos com jo. Sota seu, hi ha d’altres branques, però jo només puc veure fins allà baix, fins aquell grup de branques vuitcentistes que, en un dels arbres, porten la fusta colrada pels aires de Sant Feliuet de Terrassola; i en l’altre, la marca pròpia de la part més septentrional de la Plana de Vic, vora el Ripollès, regada amb la saba, però, de la Sagrera de Taradell.

De vegades, em sembla que veig algun reflex del tronc llunyà. En tinc un record de l’assolellat estiu del 99 i sé que porta senyals de terres occitanes, de la bonica vila pagesa de Montelhó, del país de Sault. Però son això, visions de temps força assolellats que em permeten albirar més enllà de les ramades intermitges.

No creus que val la pena conèixer una mica el bosquet on estàs assentat? Si no ho fas, podries caure a terra i prendre mal.

Aquesta entrada s'ha publicat en 03a. Política el 17 de febrer de 2005 per Lluís Mauri Sellés

Give peace a chance

Deixa un comentari

Algú se’n recorda de les parades contra la Guerra de l’Iraq? Manifestacions simultànies a les principals ciutats del món i amb una força renovellada a la Barcelona pre-Fòrum. La meva entrada d’avui és la recuperació d’una aportació feta a la Revista dels Castellers de Barcelona en relació a aquesta temàtica. És interessant rellegir-la un any i mig després.

"Camarades" – va dir Napoleon tranquil·lament- "sabeu qui n’és el responsable? Sabeu qui ha vingut de nit i ha enderrocat el nostre molí? SNOWBALL!" va bramar sobtadament, "Snowball ho ha fet! En llur malignitat, pensant en parar els nostres plans i venjar-se de la seva ignominiosa expulsió, aquest traïdor s’ha escapolit aprofitant la fosca i ha destruit els fruits del nostre treball: Camarades, ara i aquí sentenció Snowball a mort. Anomanaré "Heroi dels Animals de Segon Nivell" i donaré mig grapat de pomes a qualsevol animal que ens ajudi a capturar-lo. I un grapat sencer a qui ens el porti viu!"

Tinc gravada a la memòria la ciutat de Nova York que em va acollir l’estiu del 2001, la residència jueva que em va allotjar, el centre islàmic fronterer entre el meu barri, el jueu, i el Harlem hispà amb el seu camp d’esports on jugaven jueus i musulmans. Tinc gravat a la memòria el taxista úrdu que em va conduir de matinada de Central Station al carrer 92, en ple barri jueu. I em pregunto moltes vegades si ara també m’hi conduiria, si encara juguen plegats a la mesquita del Harlem hispà i m’he preguntat també, a qui han beneficiat uns atemptats com els de l’11 de setembre del 2001.

M’han demanat que faci memòria de la meva participació en els actes contra la guerra a l’Iraq i he decidit començar amb un condicionant que m’ha fet actuar de la manera en la que ho he fet durant els dies del pre-conflicte, del conflicte i del post-conflicte (?). Vaig anar a la primera manifestació, la mundial, la simultània, la de la barreja d’abrics de pell i "xupes" de cuir i em vaig sentir menys sól enfront de la injusticia; vaig fer tancades de llums i cacerolades, però, sobretot, vaig decidir moure’m a través d’Internet. Un grup de castellers deveu haver acabat farts dels meus correus electrònics intentant buscar perquès d’un conflicte sagnant sense raons aparents. I la meva tònica ha estat aquesta durant tot el conflicte: informar-me de tot el que passava, tragant informació de tot tipus, des de la oferta per Washington fins a la de les pàgines dels ministeris iraquians, des de les opinions dels pensadors àrabs fins als llibres més pro-belicistes publicats. Necessitava un per què de l’atac i saber si la girada de cervell era general als Estats Units -un país que m’atrau- o era d’una minoria. Finalment, vaig seguir les informacions de Cities for Peace -una iniciativa local en la que participava la ciutat de Nova York en contra dels atacs- i del col·lectiu United for Peace and Justice -que utilitzant eslogans com Peace is Patriotic ("la pau és patriòtica") i generant manuals d’actuació en les manifestacions, lluitaven des del cor de l’imperi contra una guerra injusta. Alguns missatges de suport amb el meu anglés "macarronic" vaig enviar a aquest col·lectiu.

Finalment, i també a través d’Internet, vaig mantenir una aferrissada discussió amb un partidari del conflicte, una discussió per correu electrònic en la que vaig aprofitar els raonaments presentats per la gent de United for Peace i que va acabar per part del meu interlocutor, reconeixent que el conflicte havia estat una resposta massa forta, que el canvi d’arguments per iniciar-lo per part dels governants dels Estats Units provocaven un recel en la població i que el benvolgut president del Regne d’Espanya estava actuant contra els interessos d’Europa recolzant un atac massiu. Una petita victòria consoladora enmig d’un femer de proporcions immenses i del qual encara no en coneixem el final.

Jo crec que tot el que es va fer va servir per alguna cosa, que el fet de convertir Barcelona en la capital de la pau va ser possitiu i que si les coses es fan bé, el Fòrum Universal de les Cultures, hauria d’ajudar en el coneixement mutu entre la gent i hauria de permetre regenerar el diàleg trencat a Nacions Unides. No ho sé, ha estat un bon inici per canviar les coses, però encara tenim 23 conflictes sagnants al món a part del de l’Iraq -encara obert- i el d’Euskadi -que alguns s’entesten a obrir-, encara tenim moltes dictadures obertes, però sembla que la gent prefereix Hotels Glam, OTs i famosos simulant que pasen gana en una illa paradisiaca sentats sobre les poltrones d’Occident que intentar moures per fer un món més just. S’ha començat una bona tasca, peró serem capaços de mantenir-la i acabar-la? Per qué jo encara hem pregunto a qui beneficia el 09/11 i en la resposta sempre hi tinc el fet que als àrabs i als musulmans ja es veu que no…

Aquesta entrada s'ha publicat en 03a. Política el 9 de desembre de 2004 per Lluís Mauri Sellés

Als 64 anys d’un 15 d’octubre

Deixa un comentari

Fa fred, quan el treuen de la cel•la del castell de Montjuïc per assassinar-lo al fossar de Santa Eulàlia. Fa temps que s’ho espera. Però, ara, pensa en el seu fill Lluís, encara no sap on és. Per ell, per cercar-lo, per voler-lo trobar, el va detenir la Gestapo a França. Té 58 anys. Encara és jove, quan entra al fossar escortat pels números de la Guàrdia Civil.

L’aire, més que fi, li sega la cara com una ganivetada gèlida, en aquesta matinada plujosa d’octubre. Travessen el pati i el lliuren a l’oficial de l’Exèrcit que comanda el piquet d’execució. Les seves passes són greus. En front de la mort, la darrera mirada, segura, clara, límpida. En aquells instants breus ja no és una persona, ja és quelcom més. L’home que creu en la seva terra, que té el sentit de la responsabilitat, que pensa en els ideals de sempre, uns ideals i uns sentiments que ha divulgat als quatre vents, d’una manera decidida i entusiasta. Davant del piquet ja no hi ha un home, hi ha un símbol, hi és Catalunya en ple, la del passat, la del present i la del futur.

Ja es troba davant la paret on han de picar alguns casquets de bala. El sacerdot. Un vestit gris clar. Li volen tapar els ulls. Un gest de negació. Vol veure la seva terra a l’hora més fosca d’una matinada de tardor. El seu rostre serè, clar, ple de bondat, contrasta amb el nerviosisme dels seus botxins. Ell pensa en el pobre Lluiset, el seu dissortat fill perdut. On deu ser? Els peus nus toquen la catalana terra. El soroll sec de le bales. “Mateu un home honrat! Per Catalunya!”

“Visca la República!” crida un pres des d’una cel•la. El cos jau de costat a terra, en una contracció de dolor. No vol deixar la vida. Està malferit. L’oficial, pistola en mà, camina amb pas insegur per a disparar el tret de gràcia. El pols incert, trèmul, nerviós, precedeix una bala llagotera.

Els criminals han fet el mite, que la prudència no ens faci traïdors.

Aquesta entrada s'ha publicat en 03a. Política el 12 d'octubre de 2004 per Lluís Mauri Sellés

El diputat número 13

Deixa un comentari

Diuen que el 13 és el número de la mala sort, però fa ben poc una publicació universitària celebrava el 13è. aniversari. (Déu meu! Tants anys fa que voltava per l’Autònoma?) i justament el número 13 és el que ostentava a les llistes del seu partit a les darreres eleccions al Principat el nostre home i en 13è. lloc i últim va accedir a la seva butaca del Palau de la Ciutadella. És "el" diputat d’Osona. I tinc ganes de jugar al "Tres i l’astròleg". Vols acompanyar-me en aquest viatge a l’inexplorat món de la "numerologia política"?

Si busques el seu nom al Google amb les preceptives cometes que singularitzen la recerca, només en trobaràs quatre referències: Dues d’elles corresponen a la web del seu partit i les altres dues al Diari ABC -molt allunyat ideològicament de les conviccions que el nostre home defensa-. I és que tal com ell diu és el diputat menys mediàtic de la seva formació i el fet de ser el "darrer de la filera" li permet aprendre dels seus companys que el precedeixen al Parlament.

És mestre. És alcalde. I d’aquí molt poc, potser, serà "el" diputat del Lluçanés, que amb aixó de la divisió territorial no se sap mai.

Per ell, el número 13 ha estat el número de la sort i no de l’infortuni, peró és que, a més a més, si anem a l’arrel de la numerologia descobrim que el número 13 és el número de la regeneració i del canvi, el número del geni, d’alló inexplorat i de les novetats, justament les característiques que acompanyen al nostre desconegut diputat arreu on va.

Per acabar-ho d’adobar, el número 13 està conformat per dos números amb significats interessants sobre el nostre home i la seva possible personalitat:

El número 1 (el del Sol) significa iniciativa i impuls. És una xifra associada al principi de les coses, a l’ordre i a la organització, pel que la persona tocada amb aquest número sól ser una pionera nata amb grans capacitats organitzatives. Una professió de referència per la gent d’aquest número és la de mestre (Coi! Peró si és la professió del nostre home).

El número 3 (el del planeta Júpiter) simbolitza la comunicació, el bon humor i les ganes de viure. Les persones tocades amb aquest número transmeten entusiasme i tenen magnatisme per arrossegar als altres. Professions associades: Orador, escriptor, humorista o comerciant. I de tot, sembla tenir-ne el nostre diputat.

Però bé, la numerologia sembla que només serveix quan es refereix a la suma de les xifres conrresponents el dia, el mes i l’any en que va nèixer la persona a qui és vol sotmetre a aquest vell art de bruixeria. El nostre protagonista d’avui, doncs, ostenta el número 5, el número de mercuri.

I en aquest cas, doncs, representa la llibertat, l’enginy, l’activitat, el canvi, l’aventura, l’agilitat i el moviment. Quines grans característiques pel diputat desconegut.

Si ets d’Osona, et mous per les Comarques Centrals o voltes pel Parlament, potser el coneixeràs. Saps qui és?

Aquesta entrada s'ha publicat en 03a. Política el 18 de setembre de 2004 per Lluís Mauri Sellés

Tot passant pel Figaró

Deixa un comentari

He començat el Doctorat i l’inici del curs de Política i Societat de la Informació m’ha sobtat. El primer seminari i el primer treball gira al voltant d’un text escrit fa 25 anys!!!!

Sí, sí, encara que sembli increible el consultor encarregat del primer mòdul del curs ens ha donat una antiguitat literaria, un informe sobre el saber que ve a inicidir en una polèmica en el cor de la intel·lectualitat europea dels 70: Uns nous conceptes que neixen, una societat en crisi, una dialèctica postmarxista per explicar la realitat. Una antitesi contraposada a una tesi i que dona com a resultat una sintesi. De cop i volta, un individu aixeca el cap i diu "eps! declaro finiquitat el modernisme. La dialèctica marxista i el determinisme possitivista, hereus dels principis de la Ilustració que van esclafar la lògica religiosa i fantàstica dels temps medievals, ja no tenen cap validesa. Visca la postmodernitat! Vosaltres ja no serviu per definir els problemes i cercar-ne solucions".

En el món postmodern, l’individu és el nus de comunicació bàsic i els jocs del llenguatge son el nou paradigma explicatiu. 

PAM! La sotregada ja la tinc i ara em toca cardar cullerada en el debat del seminari i presentar el primer treball sobre aquest tema, contextualitzar històricament el texte i definir la "condició postmoderna" segons Lyotard.

GLUPS! Em convertiré definitivament en un monstre intel·ligent que s’alimenta exclussivament d’inputs intel·lectuals tancat físicament en un despatx universitari o una cel·la monàstica? Arribaré al walhala del saber? Em convertiré en un Gàndalf el blanc postmodern?

De moment, el viatge m’ha de portar a la propera estació: el meu primer treball de Doctorat. Vés que viiiiiiiiinc!!!!!

Aquesta entrada s'ha publicat en 03a. Política el 16 de setembre de 2004 per Lluís Mauri Sellés

Per què és rellevant recordar l’11 de setembre del 1714?

Deixa un comentari

A dos dies escassos de la Diada Nacional de Catalunya, en la qual els catalans commemorem el martiri de la ciutat de Barcelona com a mostra del deseiximent internacional, m’endinso en un tema que voreja un territori (Europa), un viatge al passat (la convulsa alta diplomàcia internacional de principis del segle XVIII) i un viatge a Gènova, Londres, Utrecht, Gibraltar, Nova York (seu de les Nacions Unides), Madrid i Catalunya. Em vols acompanyar?

Aquest viatge el vaig començar fa tot just un mes -més o menys- a la web d’un d’aquests savis saberuts que tenim a Catalunya i que normalment vesteixen ulleres i pipa. Es tracta d’en Francesc Farrer i Gironés.

I és que aquest homenot tan nostrat aprofita la commemoració del 300è. Aniversari de la presa de Gibraltar i els estirabots del Govern espanyol per tant històrica commemoració, per recordar-li al Cònsol britànic a Barcelona la participació catalana en la presa de Gibraltar -de fet, els vaixells que van ocupar el penyal ho van fer en no poder desembarcar a la ciutat de Barcelona que era l’objectiu de l’expedició en qüestió-. Aprofita l’avinentesa per fer-li memòria de l’existència de Mildford Crow, del desconfiat Anton de Peguera i del vigatà Domènec Parera i un pacte signat a Gènova el 20 de juny de 1705 -l’any vinent farà 300 anys (vés tu quina coincidència!)-, segons el qual el Govern britànic, i la cita és literal, "darà con toda seguridad, garantia y protección de la Corona de Inglaterra sin que puedan padecer la más mínima alteración ni detrimento de sus personas, bienes, Leyes ni Privilegios; de modo que ahora y en lo venidero goze el Principado de Cataluña todas las Gracias, Privilegios, Leyes y costumbres, tanto en Común como en Particular del modo que dicho Principado gozaba dichos Privilegios, Leyes y Gracias en tiempo del difunto Rey Carlos II".

6 anys després d’aquesta signatura començàven a Londres les llargues converses que desembocarien en el Tractat d’Utrecht i que, després dels fets del 1714, la premsa britànica de l’època va titllar de vergonyant i de pèrdua de l’honor de la Corona Britànica. Però, anem a pams.

El Tractat d’Utrecht, signan l’any 1713 afectà, d’una banda, França i Espanya, i de l’altra, els aliats antiborbònics, és a dir, la Gran Bretanya, Àustria, Holanda, Prússia, Savoia i Portugal. El problema de les constitucions pròpies del Principat de Catalunya fou debatut en les negociacions preparatòries del tractat (novembre del 1711 a abril del 1713), però les tímides defenses de les constitucions catalanes, fetes pels representants anglesos (que, recorde-m’ho, s’havien obligat a defensar-les pel pacte de Gènova), toparen amb la negativa dels representants de Felip V a respectar-les.

El 14 de març de 1713, a esquenes dels catalans, fou signat, com a pas previ per a la signatura de la pau, el tractat d’evacuació de Catalunya de les tropes de l’emperador, mentre la qüestió de les constitucions catalanes romania ajornada per a la pau pròxima. Quan se signà la pau pròpiament dita entre Lluís XIV de França i els països aliats (excepte l’emperador Carles, que es negà a participar-hi), els anglesos, que hi obtingueren la possessió de Menorca, que ocupaven des del 1708, i ratificaren la de Gibraltar, que ocupaven des del 1704, renunciaren a la confirmació del respecte a les constitucions catalanes i s’acontentaren amb la promesa que els catalans gaudirien dels mateixos privilegis que els habitants de Castella, eufemisme que no amagava la repressió que Felip V preparava si assolia de trencar la resistència catalana.

Les autoritats austriacistes de Barcelona ocultaren els acords d’evacuació del Principat (conveni de l’Hospitalet), peró la població catalana les descobrí i obligà que la junta general de braços de Catalunya decidís la resistència a ultrança a Felip V, mentre hom intentava, per la via diplomàtica, la intervenció de l’emperador Carles i del monarca britànic en la defensa de les constitucions catalanes. La Gran Bretanya deixà d’interessar-se pel problema i l’emperador acabà signant també la pau a Rastatt.

El resultat de la traició britànica no només fou la pèrdua de les Constitucions catalanes, sinó que també va suposar una persecució a mata-degolla dels bens i de les persones. Tot un barri de Barcelona va desaparèixer sota les botes castellanes i borbòniques i els catalans del 1736 varen posar els fets en coneixement del Rei Jordi II de la Gran Bretanya perquè acomplís el Tractat de Gènova, cosa que el Rei britànic va tornar a pasar per alt.

No fa pas massa temps -i ara ens acostem a Nova York- el Govern espanyol va demanar a les Nacions Unides la derogació del Tractat d’Utrecht amb la finalitat de recuperar el penyal de Gibraltar. Sembla ser, però, que després de llargues converses es va arribar a la conclusió que el Tractat d’Utrecht no podia ser derogat, segons els entesos per la impossibilitat d’aplicar la clàsula "rebus sic stantibus". El Tractat de Gènova, en ser de la mateixa naturalesa, no ha prescrit, ni ha estat derogat tampoc. És a dir, que la Gran Bretanya -malgrat el deseiximent ofert des de fa ja gairebé 300 anys als interessos catalans- està obligada a defensar "todas las Gracias, Privilegios, Leyes y costumbres, tanto en Común como en Particular del modo que dicho Principado gozaba dichos Privilegios, Leyes y Gracias en tiempo del difunto Rey Carlos II".

L’honor d’Anglaterra -tal com reclamaven els autors dels opuscles "The Deplorable History of the Catalans" o "The Case of the Catalans consider’d", editats tots dos a London el mateix 1714-, encara el poden recuperar tot defensant els interessos del Principat.

La tasca dels diplomàtics catalans d’aquells temps i el martiri d’un poble al 1714 poden servir, doncs, per exigir al Govern de la Gran Bretanya que col·labori intensament a favor de les demandes que s’han formulat oficialment des del Govern de la Generalitat -legitim hereu de les negociacions d’Anton de Peguera i de Domènec Parera-, com podria ser la constància de l’oficialitat de la llengua catalana al Tractat de la Constitució de la Unió Europea, l’ajut a l’entrada de les Federacions Esportives Catalanes dins de les Federacions Internacionals, i no cal dir també en el Comitè Olímpic Internacional, la presència oficial de la cultura catalana dins de la UNESCO atesa la seva singularitat política, etc.

Tots aquests arguments desgranats pel períclit -per intel·ligent i saberut- homenot gironí davant del Cònsol de la Gran Bretanya a Barcelona se sustènten -i ací rau la importància de la informació recollida- sobre la feina feta per gent de casa nostra, sense esperar l’ajuda de Madrid, de Brussel·les (en el seu temps Viena) o de qualsevol forà ni considerar-ne els seus arguments o disputes territorials. De nosaltres i només de nosaltres depèn el nostre futur. La feina ens la fem nosaltres i de nosaltres depèn. I és de justícia recordar-ho en la commemoració de la Diada Nacional de Catalunya.

Aquesta entrada s'ha publicat en 03a. Política el 9 de setembre de 2004 per Lluís Mauri Sellés

A 6 dies d’una altra commemoració.

Deixa un comentari

12 de setembre de 1213: Som a Muret i el Pirineu s’esquerda.

Catalunya. Occitània. Dues terres, un país. Alta cultura, cavallers, perfectes i trobadors. A Muret es tancàven les portes del paradís. Aquesta entrada -viatge a un dels episodis més tristos de la nostra història- rememora un fet infaust per la gent de banda i banda del Pirineu: la victòria dels bàrbars de l’Illa de França sobre la floreixent cultura catalano-aragonesa-occitana, la més avançada d’Europa en el seu temps.

Finals de 1212. Tolosa de Llenguadoc. El comte Ramon VI es troba acorralat. Les supliques al seu senyor, el Rei Felip-August de França perquè intercedeixi davant del Papa no reben resposta. Per totes les terres al nord del Pirineu encara se sent la ferum de carn humana cremada a les fogueres de Simó de Monfort i la Santa Inquisició. L’excusa de les croades contra els infidels comença a dissipar-se. I el mateix Monfort assegura actuar per “la glòria del Rei de França” en la conquesta i colonització del Llenguadoc. Desemparat pel seu propi monarca que, per fi, veu ampliar llurs possessions vers el migdia, el comte pren la decisió d’anar a Barcelona a demanar ajut al Rei Pere, el gran vencedor de les tropes morísques a la Batalla de Tolosa, el Rei Catòlic, el protector dels nobles desposseïts (Foix, Bearn, Comenge i tants d’altres territoris d’Occitània).

Tant sols la noticia del possible acolliment del comte de Tolosa per part del Rei Pere genera dubtes en els corbs de la croada: El Papa renya als seus legats per no haver deixat que el comte de Tolosa es justifiqués, informa al mateix Simó de Monfort de les queixes del Rei Pere pel genocidi en els territoris dels seus vassalls i arriba, fins i tot, a empènyer Monfort a deixar les terres occitanes i participar en la croada contra els sarraïns d’Espanya. És un miratge. L’afany conciliador del monarca català topa amb les ànsies de poder dels legats papals. L’Església dona l’esquena al Rei Pere el Catòlic. Som a 21 de maig de 1213, davant la taula d’Innocent III. La seva ploma escriu:

aquestes són les ordres a les quals Ta Serenitat és invitada a conformar-se exactament; altrament, ens veuríem obligats a amenaçar-te amb la indignació divina i a prendre contra tu mesures que et causarien un greu i irreparable perjudici.”

El destinatari d’aquests mots tant durs, el Rei Pere. El resultat, l’acceptació del jurament de fidelitat de Ramon VI. El Pirineu esdevé l’espinada d’un estat destinat a forjar una de les realitats polítiques, militars i culturals més poderoses d’Europa. La gent del Llenguadoc celebra el posicionament del Rei Pere, les cançons dels trobadors exhorten la figura del defensor de l’amor cortès i de les ànsies de llibertat espiritual de tot un poble. L’exèrcit d’Aragó-Catalunya-Occitània surt a l’encalç de Simó de Monfort i l’11 de setembre comença el setge de Muret on el voltor francès s’allotja. Els bisbes insisteixen a negociar una treva amb el monarca catalano-aragonès-occità, però aquest la rebutja. Monfort s’ha confessat i ha fet testament. El terror envaeix als croats.

La matinada del 12 de setembre l’intocable rei Pere fa saber als seus vassalls que vol una batalla a camp obert, on els seus victoriosos cavallers puguin esclafar la feble cavalleria francesa. Ramon VI s’hi oposa, creu més sensat esperar l’atac croat, rebutjar-lo amb dards de ballesta, i contraatacar fins a encerclar i acorralar l’enemic. Els homes del rei, embriagats per la victòria de les Navas de Tolosa contra els sarraïns, titllen la proposta de covarda i el comte tolosenc es retira a la seva tenda.

Llances i escuts volen fets estelles. Els cavalls són abatuts trepitjant els cavallers. Les espases tallen. Les maces esclafen caps. El soroll de les armes esmorteeix els crits de guerra…

– Aquest no pot pas ser el rei! El rei Pere és més bon cavaller!” -exclamen els francesos.

– El rei, heu-lo aquí!” -crida enardit el rei català.

Escuts, elms i espases franceses volen a trossos davant la brutal embranzida de Pere. Cavallers francesos van caient al voltant del sobirà de Catalunya-Aragó-Occitània, que una vegada més fa palesa la seva força i valentia.

Alain de Roucy i Florent de Ville, però, han fet un jurament i el pensen complir. Amb els seus homes aconsegueixen finalment envoltar Pere per tots els costats. En una acarnissada lluita cos a cos, i encerclat de cavallers francesos, el rei Pere acaba caient mortalment ferit.

La nova de la mort del rei escampa el pànic en els altres cossos d’exèrcit; sorpresos per un atac de flanc del de Monfort, els cavallers catalans emprenen la retirada; l’exèrcit del comte de Tolosa no ha pogut ni tan sols entrar en la batalla quan es veu desbordat per l’allau d’aragonesos i catalans en retirada.

El somni del Pirineu s’esvaeix i el fill del rei Pere, un marrec de tot just tres anys resta confinat a Carcassona. El seu mestre, l’assassí del seu pare. El futur Jaume I resta en poder de Simó de Monfort. Passarant tres anys abans que Innocent III el deslliuri del jou croat per posar-lo sota el mestratge de l’Ordre del Temple. Ben ensinistrat, el futur rei girarà els ulls al Pirineu i batallarà contra l’infidel.

El Rei Pere haurà comès l’errada que converteix Catalunya en mesella. Catalunya només recuperarà la força quan miri de nou al Pirineu.

Aquesta entrada s'ha publicat en 03a. Política el 6 de setembre de 2004 per Lluís Mauri Sellés