El Cau de l'Ós Bru de Taradell

lluisdetaradell.net - des del 14 de juliol del 2004

Arxiu de la categoria: 02b. Cor ovalat

Fins la victòria, sempre!

Deixa un comentari

Als estudiants de Talteloco i més

Que Pepitas de Calabaza es una editorial diferent, no és cap novetat  Si més no per qui en coneix el seu lema:

una editorial con menos proyección que un cinexin

i l’origen de tot plegat, la carabassa estrella de la més gran pel·lícula de tots els temps .

Potser per això, o potser per altres coses, l’editorial carabassera es pot permetre publicar llibres tan imprescindibles com el Citius, altius, fortius. El libro negro del deporte d’en Federico Corriente i en Jorge Montero.

El Citius no només fa miques la tan repetida sentència que no es pot barrejar política i esport, sinó que, a través dels origens i la història de l’esport, ens demostra com aquest és política en estat pur i com ha estat l’eina de control social més perfeccionada que els “nostres manaires” han trobat. 

No caure en la temptació de mostrar cap dels fets que s’hi mostren. Només afegiré que, després de llegir-lo, passaré olímpicament de qui, davant qualsevol mostra d’oposició o disidència en l’esport, em digui que no s’ha de barrejar esport i política.

L’USAP a Montjuïc 2012

Deixa un comentari

Dissabte passat, la Unió Esportiva va tornara Barcelona. Hi va tornar amb un dels partits més atractius de la fase regular del Top14, el campionat de lliga francés. Hi va tornar amb un bon grapat de jugadors lesionats: I, hi va tornar, amb un equip en construcció. Davant de l’equip local, un rival de luxe: el totpoderós Stade Toulousien, vigent campió i en plena ratxa de joc i resultats, si exceptuem la derrota a Biarritz en la tercera jornada.

La cosa doncs anunciava debacle esportiva i, segons com, un misteri a la graderia: Hi hauria gent del sud, després d’una Diada multitudinària?

La Festa del Rugbi Català s’havia amagat mediàticament per sota d’una jornada històrica per Catalunya, l’11 de setembre de 2012.

El dinar de les Penyes del Sud – en hora nord-catalana- va comptar amb una cinquentena llarga d’incombustibles arribats majoritàriament de l’Empordà, de València i de Barcelona. Dinar correcte i ben regat per un vi negre de La Rioja, un cava Jaume Serra i un exquisit muscat de Ribesaltes, la poció màgica que els nord-catalans serven des de temps immemorials a les seves cases i ens lliuren cada cop que els visitem o ens visiten amb l’alegria dels germans.

El Funicular és una festa, les cues d’accés a l’Olímpic anuncien una bona entrada. Finalment, ratllem les 23000 cridaneres veus, les que aixequem el joc d’una USAP que fa un primer temps espectacular. Un primer temps espectacular, sublim, carregat de punts i que fa les delícies d’un Olímpic talismà del conjunt català.

La segona part és més disputada, però l’assaig inicial de la USAP permet als afeccionats, seguir gaudint d’una festa que, personalment, vam començar amb el record encès d’un osonenc que mostra al seu fill el barri que el va acollir dins la gegantina ciutat de Barcelona. Era l’any 1954 i d’aquella Barcelona
en queda el nom d’un bar, l’esglèsia de Santa Madrona i les memòries d’un Taller mecànic que descansa sota una casa nova.

Aquesta entrada s'ha publicat en 02b. Cor ovalat el 17 de setembre de 2012 per Lluís Mauri Sellés

Diari d’Edimburg. Epíleg

Deixa un comentari

Cavaller del temps, altra vegada.
Deixo’l passat per torna’l present
cavalcant en les dolces ales
de Morfeu, el millor dels déus.

Ai, però si tant’alegria
es gires en tristor,
car qui coneix el secret d’Icar
pot caure fendit d’honors.

Bella Dun Eidin celest,
ciutat oculta, vilar funest,
amagat dels ulls curiosos
rere modernes parets.

Aquesta entrada s'ha publicat en 02b. Cor ovalat el 6 de febrer de 2012 per Lluís Mauri Sellés

Diari d’Edimburgh, tercer dia (i II)

Deixa un comentari
Els darrers apunts del cap de setmana. El dia que va començar a les 7 del matí de dissabte i va acabar a les 8 del vespre de diumenge. Això sí, només està consignada la part escocesa de la cosa. Fou el dia de Murrayfield… enlluernador!

A la llitera del Backpackers, dos quarts d’onze de la nit
Estic fos, reventat, com si tot el món m’hagués caigut al damunt i no en pogués sortir. Volia anar a fer la penúltima amb música en viu, però he acabat voltant carrers, badallant i sense ganes de fer cap cervesa. En passar pel Bannerman’s però, un partir de rugbi lliga, el de tretze jugadors per banda, m’ha cridat l’atenció. He entrat, no he demanat la cervesa i m’adormia de peu. De cop però m’he trobat en una mena de cava. A l’escenari hi havia un guitarrista experimental. Un d’aquests paios tan virtuosos que ell mateix es perd en tecnicismes i, per mi, podria estar treballant en un circ. Això si… tothom l’aplaudia a cor que vols. Després, en deixar la sala de tortures auditives, he descobert el misteri. L’entrada costa cinc lliures – uns set euros -, però jo, coses dels continentals, he entrat per la porta de sortida de la cova de Satanàs.

Fora del local, faig la ronda per uns carrers farcits de forasters. Es nota que és divendres. Grups de 30 o més joves jolius i cridaners, parelletes i trios i alguna família també. Miro dins dels pubs i no hi cap ni una agulla d’aquelles que es perden en els pallers. Avui no és la meva nit, cal ser-ne conscient… abandonar la batalla. I així ho he fet. Ara doncs soc al llit, m’acompanya en Jerôme LaVoix i, entre els dos fullegem Murakami per mirar de treure la son que, darrere del cansament, s’ha amagat.

Backpackers cuisine. dos de vuit del matí
El rugbi em ve a buscar al llit. Especial de dotze pàgines a The Scotsman. Esmorzo un Vegetarian Sausage Roll comprat ahir en un badulaque d’aquests que obren fins tard, i un cafè soluble que, per ser de polvo, està força bo.

Nit perfecte. Habitació amb poques borratxeres. Només dos francesos que trenquen la nit a les 3, però bé, així és la vida del alegre viatger.

Murrayfield. un quart de cinc
Ja soc dins del somni. Tothom és petant la xerrada, fent la cervesa o comprant la darrera peça de roba de l’equip del card. Jo però ja soc al meu lloc i observo amb deteniment l’escalfament dels jugadors.

Aquest matí he fet la Royal Mile amb les primeres llums de l’albada. En acabar-la, he seguit caminant encara un parell llarg de quilòmetres fins a l’hotel on s’allotja el gruix – cinc components – de la Penya Avant. Com no podia ser d’altra manera, en arribar me’ls he trobat esmorzant.

En sortir de l’hotel, Murrayfield ens espera i, poc després de les nou, ja tenim la clau per a viure l’espectacle que hores d’ara m’envolta i em fa xalar. I jo, quan gaudeixo, només sé demostrar-ho escrivint, explicant el plaer al lletraferit que prengui el relleu de les meves notes.

– Sorry, guy!

Qui em distreu és un escocès amb samarra oficial i kilt, la faldilla d’aquestes terres. Ell, amb la seva parella, seran els companys de cadira en aquest Temple del rugbi escocès.

I, de cop, tot ressona. El camp ja presenta una entrada digne. I les bugpipes toquen rock’n’roll amb baix i guitarra, bateria i teclat. Son els Red Hot Chilli Pipers, uns gegants per animar. Quatre temes – tradicionals escocesos i algun clàssic del rock. I, en acomiadar-se ja anuncien les alineacions. Surt Anglaterra… Música, canons de foc, més música, la gent s’aixeca i… Escòcia trepitja la gespa de la seva catedral. Ara és l’hora que Sa Majestat la Princesa Margarita surti al camp a beneïr: Un per un, començant pels anglesos saluda als jugadors dels dos equips. Sa Majestat marxa. Es fa el silenci. Les llums il•luminen la banda anglesa. Sona l’himne de la Rosa i…

Aeroport d’Edimburg. un quart de dues de la nit
Ressona encara dins del meu cap la Flor d’Escòcia. Avui ha estat un dia intens, un jorn de glòria, una jornada que es resumeix en una sola fotografia. El moment que la meva pelvis fa girar el torniquet del cel.

Després d’un dia de pluja… de gats i gossos com en diuen per aquí dalt, Murrayfield ens ha acollit amb un somriure, amb la franca rialla d’un cel lluminós com si la transcendència d’aquest matx pogués dominar tot el món.

Avui, a Murray, he après que dos pobles poden servar llurs respectives identitats sense menysprear la de l’altre. Anglesos i escocesos comparteixen Corona, però es reconèixen com a nacions i es tracten en igualtat. En començar el partit, m’ha sorprès d’aital manera sentir el cant de l’himne anglès – sense xiulets dels escocesos com si fóssim a Tuickenham– que no he pogut seguir narrant els fets.

I és que, la identitat és pròpia i no s’imposa per la força, sinó pel sentiment més ancestral. Per això, després de la sorpresa, ha vingut el plaer de sentir un cant que s’elevaba per damunt de tot plegat. Primer, les gaites i els tambors de la banda escocesa. Seguidament, han començat el cant i després a capella, Murrayfield era un clam. ¿Podré oblidar mai la Flor d’Escòcia, la fràgil poncella d’un jorn hivernal?

Durant el partit, xiulets, batalla d’aficions en crits i cants. Dins del camp, els gentil-homes de la Rosa confrontats amb els rudes pastors escocesos. Trets d’identitat de dos pobles que, sabent-se originals, es respecten i es reconeixen i això els fa gegants.

Potser per això, crec que la independència d’Escòcia és l’abast de llurs capacitats. I és que la sobirania ja la tenen i no l’han de manllevar.

Sobte veure les aficions barrejades, copsa tafanejar la conversa que el meu vei escocés manté amb un afeccionat anglès cada cop que la jugada és pol•lèmica: Respecte i bon humor son els trets de la conversa.

En sortir del camp, una senyera mallorquina, una ikurriña i uns madrilenys que van parlant de les obres de la M30. Dedueixo que, més enllà de les aficions locals, el grup més nombrós de públic és de la Península Celtibera… Potser ens hi sentim reflectits? Per les edats dels que jo he vist, una cosa és ben segura: Som hereus de TVE2 i dels 6nacions que allà oferien ara ja fa uns quants anyets.

En deixar la immensa riuada, que ha omplert l’estadi, baixem a Grossmarket i acabem mirant-nos un trosset del nostre Barça tot sopant a la intempèrie d’un local per a estudiants. El Three Sisters és el palau de la quitxalla, dels Erasmus hormonats. I nosaltres, en la nostra taula, no hi acabem d’encaixar. El fred ens fa fora, visitem The Tron i m’acabo reconciliant amb el Whiski bar&restaurant, tot prenent la beguda nacional de les Highlands, el darrer tast d’una terra que m’ha deixat ben encisat.

Aeroport d’Edimburgh. dos de cinc de la matinada
Tot un luxe inesperat. Una comodíssima gandula amb endoll al costat per carregar el tablet i mirar de descansar després d’una nit de vigília a l’aeroport de la capital. I és que jo ja pensava que, aquesta ciutat no em podia oferir res més, però… vet-la aquí: una gandula molt xula i endolls de gratis pels enrampats. És de nit, però, d’aquí estant, hom gaudeix de les darreres vistes sobre unes instal·lacions riques i plenes i carregades de modernitats.

De 10 lliures n’he fet 9 euros i m’han donat uns penics que he invertit en la darrera piulada escocesa, feta amb nocturnitat i traïdoria. Dit això, ara si que dono per clausurat el diari d’Edimburg: una crònica literària, esportiva i costumbrista d’un pas fugaç per la terra dels clans.

Aquesta entrada s'ha publicat en 02b. Cor ovalat el 6 de febrer de 2012 per Lluís Mauri Sellés

Diari d’Edimburg. Tercera jornada

Deixa un comentari
Apuro les darreres lliures del viatge en una connexio patillera d’aeroport. Es tard. massa tard. Estic cansat, massa cansat. I escric sense apunts, sense notes, sense accents, sense els apunts que guardo al Tablet per una millor ocasio. Malgrat tot, faig el que se: escriure.

Aquest mati, he sortit del Backpackers… queden 13 minuts de connexio… despres d’esmorzar i de llegir quatre ratlles sobre el partit… el partit… quin partit! Emocions que encara perduren despres d’un vespre a Murrayfield. Es igual que hagi guanyat Anglaterra. Ser a Murrayfield son records de partits en colors pansits. Escoltar els himnes, cantats a ple pulmo per les dues aficions, una llico ben apresa i que resta dins del meu cor. I sentir com fan broma els aficionats d’ambdues bandes, com fan el pallasso, com fan junts la cervesa, una altra aprenantatge que em queda guardat al record.

El dia d’avui ha estat d’aquells que un viu en companyia, que no l’importa el que faci, que nom’es de viure’l ja n’hi ha prou. Hem tornat al castell, hem fet un pessic de Royal Mile, hem entrat a la catedral, mentres una dona feia missa, hem dinat en un italia del Grossmarket i ens hem fet un fart de caminar sota la pluja. Si… Per fi, ha plogut a Edimburg. I la pluja, que ens ha deixat en comensar (no te la c trencada tampoc) el partit, presagiava ja la derrota escocesa davant l-armada anglesa que tampoc ha jugat massa millor.

Gran jornada, humida, fresca, amb els cims nevats al fons. Meravellosa jornada que ha acabat, primer entre quitxalla i despres fent les paus amb el Whiski, aquell antre que em va fer recular la primera nit escocesa. I es que, dos dits de bon whisky, i un nou duet amb millor viu, fan maravelles en les terres de la reina Maria. I, com ella, et fan perdre el cap tambe.

L’aeroport, en aquestes hores, esta tranquil. Fins dema, no hi ha vols. De fet, el primer es el meu: KLM to Amsterdam. I, be, deixo el Cau aquesta vegada, que vull fer un cop d’ull al correu.

I… Viva Escocia, man que pierda!

Aquesta entrada s'ha publicat en 02b. Cor ovalat el 5 de febrer de 2012 per Lluís Mauri Sellés

Diari d’Edimburgh. Segona jornada

Deixa un comentari
Seguim amb el diabòlic tablet. Lletra tal com surt, com si treballés en una d’aquelles primeres impremtes que van donar tants maldecaps. Oi més quan els salts de paràgraf fan malifetes i tot queda pengim-penjam. Però bé, com ahir et deia, en tornar a casa, ja hi posarem ordre i concert. T’atreveixes amb la font?

Ja, a casona, miro de posar-hi accents i arranjar-lo un xic. A veure si no perd la frescor de l’escriptura automàtica

Dijous, 2 de febrer. The Tass Tavern. un quart de deu
Faig la Royal Mile des del backpackers fins al Parlament a les fosques i amb la pipa als llavis. M’aturo en aquesta taverna. El què em crida l’atenció és un grup de forties and fifties que toquen scottish bluegrass en plan amics. Bona música, bona gent, bon ambient. M’assec en una taula propera i em deixo portar pel trot dels cavalls i els carruatges que marquen la melodia d’un estil que agermana als anglo-fons de l’hemisferi nord. Bonic, bonic.

Whiski bar&restaurant. dos quarts d’onze
Els follets del tablet m’han jugat una mala passada i han anat esborrant les meves notes sobre un local que prometia música escocesa i que només ha donat quatre cançons rudes i seques tocades per tres xavals de vint-i-pocs anys que encara han d’aprendre molt per a ser músics com cal. Local per turistes. He caigut en mans d’una xarxa de pesca de forasters. Això si, la Caledonian que m’han servit era a preu regular.

Allà a l’altre pub, els parroquians eren autòctons, madurets, aparellats i passant una bona estona entre la feina i el seu cau. Però bé, havia de venir aquí per valorar l’espontaneïtat i la vida dels músics de l’altre costat.

Vaja, tu! Ara hi tornen… i s’animen amb una bugpipe, a veure si se’ sortiran?

Bannerman’s Rock&whisky bar. 11 pm
En aquest carrer hi ha jovent. Jovent i crits. El bar m’atrau pel wifi. Haurem de veure si rutlla. La música – heavy a pocs decibelis – fa amb un local gran, ampli, ple de racons i raconets. Em recorda una mica a l’ovella negre. Una Guiness. L’he triada perquè son els patrocinadors del 6 nacions i, home, bé cal començar-se a ambientar, no? Això si, amb aquest tanco la nit d’smalls, les cerveses petites que m’han acompanyat en aquesta primera nit de solitud escocesa. Ai! I com la trobo a faltar jo que sempre havia estat més que independent.

Divendres, 3 de febrer. tres quarts de nou del matí. Costa Cafè
Em desperten els francesos cap a quarts de vuit del matí. Ja em va bé. El backpackers és silenciós en aquestes hores. Sota meu, un gegant panxut dorm la ressaca d’una nit de disbauxa. Jo, de puntetes, deixo el lloc decidit a esmorzar entre escocesos. La ruta m’ha portat fins a la Waverly Station, el melic d’Edimburg. Si ahir deia que Calton Hill és el tendrum de la ciutat, avui puc assegurar que el ferrocarril n’és la columna vertebral. A un costat, el costellam de l’Old Town, a l’altre, el de la New Town victoriana i colonial.

Els edimburgesos esmorzen al voltant de les nou: Beguda calenta i substanciosa – el medium black americano que m’han servit és com la gorra de cop d’un nadó- i àpats més o menys complerts. Jo n’he demanat un, el nom del qual fa la cosa: All day breakfast (esmorzar per a tot el dia). Pa anglès farcit de salsitxes, cansalada i ous ferrats… Avui ja he dinat! Però no tothom menja igual, eh! Però bé. Amb el cafè acabat, ja és hora de començar la jornada escocesa d’un tafaner català.

The Deacon’s House, 11 am
Amb l’anima corpresa surto del Museu dels escriptors. Burns i Scott són grans, però em refermo hereu de Tausitala, l’esperit més pur parit per aquesta ciutat. De fet, si m’he decidit a fer el cafè aquí és per la seva influència. I és que u a de les obres més amagades, però també amb més presència del narrador que em posseeix és I és Deacon Brodie or the Double Life!, l’obra de teatre que, poc després tindria dues filles: Life of Deacon Brodie i l’estrany cas del Doctor Jekyll i Mister Hyde.

Has endevinat ja de qui et parlo, de qui em té el cor robat?

“To travel hopefully is a better thing than to arrive.” és la sentència que li regalo a la meva Fanny particular. RLS per ella va fer les amèriques i per la meva, les terres d’Andalusia, al meu cor han niat.

Tres gegants de la literatura – Burns, Scott i Stevenson – els seus espais m’han ensenyat móns, objectes i vivències d’uns temps que ja han passat. D’uns temps, els de les primeres impremtes, que, amb la world wide web, han tornat.

Un cafè, decoració d’època, la historieta de Deacon Brodie i una llar de foc per retornar a l’Edimburg d’ara, per descomprimir les emocions d’un viatge que m’il·lusionava i que no m’ha defraudat pas.

Storytelling cafe, dos quarts d’una
Assegut en un banc, escolto The treasure island, una de les grans històries d’en Tausitala i caic en l’evidència. Viatjar a Edimburg és viatjar a la infantesa. Però no només a la pròpia, sinó a la de generacions i generacions d’infants des de temps immemorials. La combinació del Museu dels Escriptors, l’increïble Museu de la Infantesa i aquest lloc on soc ara, així ho certifiquen. Ara bé, i no sé per què, m’ensumo que la Royal Mile és el camí de la vida: De les portes de la fortalesa materna – representada pel castell – fins les escarpades muntanyes que hi ha darrera el tenebrós Palau de Holyrood, passant per la maduresa i la sàvia senectut del Parlament, i per aquesta joia de la imaginació, el joc i les històries a la vora del foc que acaba en aquest racó.

The people’s story museum, quarts de dues de la tarda
Abans d’arribar al Parlament. aquest museu repassa la vida de la gent d’Edimburg i, amb ells, de les condicions i estils de vida de tots els que han nascut i crescut en les ciutats occidentals. Ara, a la sala de projeccions, repassen els esports, les tavernes, el lleure en general. És la versió adulta del museu de la infantesa, cosa que dóna més consistència a la Royal Mile com a representació de la vida. Per cert, entre el material del Museu, un mapa fet aquí i una explicació clara i objectiva de la Guerra d’Espanya. Si, si, la del 36. És just a l’entrada de la secció on parlen de les condicions laborals i dels moviments de protesta que han parit els ciutadans d’Edimburg.

The amber rose. Rose street. 5 de la tarda
Un sky sports & espn pub on demà sembla que donaran el Barça. Un xic més enllà hi ha un bar del pal latino que anuncia La Liga amb una bandera al entrar. Fets els deures, torno a la Royal Mile. I és que, en sortir del People’s, la curiositat m’ha fet entrar al Parlament. Edifici gran, modern, segurament polèmic, però molt ben trobat. Si més no pel significat que té el fet que la veu dels escocesos, carregada de contemporaneïtat, estigui ubicada a les portes de Holyrood, abadia i palau, estàndard del domini britànic, car és la residència de Sa Majestat. T’imagines el Parlament de Catalunya davant per davant del Palau de Pedralbes i amb una planta ultramoderna que signifiqui el futur enfront del passat? Doncs això és el què han fet els escocesos amb el casal de les seves llibertats.

El visitant ha de passar un estricte, però afable, control de seguretat. Després, al seu aire, pot visitar el Saló de Sessions i algunes de les sales de reunions on, com a mi m’ha passat, pot trobar alguna reunió de diputats. Si hom hi va els dijous pot assistir a un dels plenaris en total i absoluta llibertat.

Surto del Parlament i m’acosto a Palau. Portes tancades, vigilància severa. La mà de la Corona queda retratada davant la llibertat. Certament Holyrood sembla un castell de fades. Un castell però encantat per una força demencial. Aquí, curiosament a llevant d’Edimburg, la senectut del Parlament contrasta amb la negror de la mort. És la fi de la vida, del camí que hem iniciat en sortir de les portes del castell de la maternitat.

Però passem aquest llindar. Entrem al Holyrood Park, deixem-nos llevar la vida i elevem-nos del terrer pla. El Holyrood Park son una agrupació de turons, senders i espadats. Cridat per la roca volcànica que la va parir fa una bona colla d’anys, prenc el Radical Path, un camí ben trempat que van parir una colla d’aturats, coneguts pel seu ideari farcit de llibertat. Per la via més ràpida puja el meu cos destarot.

M’invento un camí, trepitjo el gebre i amb la força dels alats, m’assec al Arthur‘s Seat, el cap d’aquesta immortal ciutat.

Aquí potser caldria posar-hi un punt i final. Però el descens per un camí més afable i transitat m’ha portat a les runes d’una ermita, veritable cirereta d’aquest futurible relat.

The Royal Mile Backpackers. Dos quarts de nou
Tots els relats tenen un final. Si més no per començar-ne un de nou. En tornar al món real. Un cop descobert que, després de la vida hi ha muntanyes, encenc un Moods i m’endinso en l’Edimburg més comercial.

Waverly Station i el Princess Mall tanquen el cercle del dia. Aquí he esmorzat i ara em perdo entre vies i plataformes i em deixo portar pels trens del pensament cap a racons imaginats. Els trens ja no treuen fum, però l’estació, en plena reforma, et parla d’una munió de viatgers que encara no ha oblidat. Surto a Princes Street vagarejo pels carrers del East End d’aquesta ciutat. De cop, Rose street em ve a trobar i, amb ella, l’Amber Rose del que ja he parlat. Sopo al 1780, lamb with mashed potatoes que avui no he dinat. I ara espero una estoneta abans de fer la penúltima en el pub que més em va agradar de la nit d’ahir: avui prometen música escocesa per acompanyar.

Aquesta entrada s'ha publicat en 02b. Cor ovalat el 3 de febrer de 2012 per Lluís Mauri Sellés

Diari d’Edimburg. La primera jornada

Deixa un comentari
Dilluns deia que dimecres no escriuria per mirar de deixar la setmana lliure per aquesta ciutat on soc ara. I avui ha estat un dia força complert. Com no m’agraden les introduccions i estic escrivint amb un tablet d’aquests en què has d’anar colpejant la pantalla, a risc d’errar-la, us deixo ja amb la lectura dels meus apunts de la jornada.

Ja, a casona, miro de posar-hi accents i arranjar-lo un xic. A veure si no perd la frescor de l’escriptura automàtica

dijous, 2 de febrer quarts de nou. al cel estant
El sol entra per les finestres de l’avió. Hem sortit de Barcelona amb pluja, però ràpidament ens hem enlairat per damunt d’un mar de núvols flonjos i bells. És sobirànament impactant el fet de ser, literalment, per damunt dels núvols. Però ara, en aquests primers minuts del viatge, la curiositat escocesa es barreja amb l’enyorança de la llar i de qui hi deixes. Ja és ben curiosa la naturalesa humana… bufff! l’espectacle del Pirineu nevat em distreu i m’ompla de joia de viure. Si tot va bé, no trigaré gaire en anar-lo a visitar. Lluen les testes venerables al sol com un arxipèleg d’illes que cerquen la llum per damunt de les espesses boires.

Un nou misteri de la natura humana, aquesta natura curiosa i tafanera que voldria saber-ho tot i ser a tot arreu i a tota hora.

Passat el Pirineu, ens serveixen un refrigeri. Ja no recordava els vols en companyies tradicionals i, ara, m’adono de la comoditat dels seients, de l’amplada entre fileres, del silenci que m’envolta, del somriure de les pulcres hostesses d’aquest vol. Sorprès doncs, em retorna el bell record d’aquell altre viatge, via Amsterdam, a l’enyorat Equador. I, amb regust de tilapia, em menjo el doble sandvitx ben acompanyat d’un deliciós suc de taronja.

Encara al cel. Sense hora coneguda
Llegeixo Murakami per damunt d’un cel net i clar. Es veu tan menuda la gent des d’aquí dalt. No sé per què he escollit Murakami com a company de viatge. Un escriptor que corre i que escriu sobre el fet de córrer serà la presència d’aquest cap de setmana de rugbi, literatura, un xic de política i un polsim de sana tafaneria.

Escric, tot deixant el llibre electrònic, perquè una d’aquestes amables hostesses m’ha ofert un cafè. I, mentre el glopejo, no puc deixar de pensar que les primeres paraules que devia aprendre del anglès són thank you. Soc un malalt de donar les gràcies per tot. Em surt de dintre i crec que, fins i tot, si em fessin mal, els daria les gràcies, tu! Gràcies, gracias, merci , danke, … No sé si ho fa tothom o és cosa meva. Potser em crec tan invisible que, quan algú s’em dirigeix, li dono les gràcies així, de sortida, sense esperar massa més. I, si hi penso, crec que així fou quan jo era un adolescent i em singularitzava amb caçadores de cuir, botes militars, camises esparracades i el cabell ben llarg. La por dels altres, em feien un ésser brutalment corpori, tot i que mai vaig fer cap mal, ans al contrari era un xai amb pell de llop.

Ara no. Potser massa adult i tot, em sé cos i ànima: els castells, la muntanya, la literatura, les amistats, els viatges, les coneixences i, per damunt de tot plegat, l’amor, m’han forjat una personalitat no gens poruga, però tampoc manaire. Aigua de riu joiós que estén la mà a qui li demana. Conscient de les meves pròpies limitacions , aspiro a la llibertat que dona servir els altres. Però, que estic fent ara? Tan m’avorreix en Mura que em fa voleiar en filosofades? M’ensumo que és la seva lletra la que m’ha portat a despullar-me un xic en quatre ratlles.

Amb l’Atlàntic a la vist. 10 del matí
Deixo de nou la lectura quan l’avió repassa la costa de l’oceà. Ens apropem a Schiphol, l’aeroport d’aquest país que sobreviu sec gràcies als immensos dics que, des d’aquí dalt, semblen menudalla. He donat un cop d’ull al mapa digital d’Edimburgh i crec que, en arribar, pujaré a l’observatori més estimat d’en Robert Lluís Stevenson. Després, tot xino xano ja farem les gestiones per trobar el cau on passar les nits i algun diner en la moneda de la Reial Corona Britànica.

Aeroport. Porta D6d. 11h23′
Espero l’avió en un aeroport que m’ha defraudat. Internet de pagament, ni un sol endoll per carregar els fòtils electrònics, … Si, si, ja sé que tot això és energia i que afecta al medi ambient, però hi ha tanta gent que es mira el melic que jo també en vull ser un d’ells. Oi més quan m’hi va la lletra i el reflex dels meus pensaments.

En qualsevol cas, morirem matant o, pel que fa al cas, llegint i escrivint i esperant que, en arribar a destí, pugui trobar algun estri per endollar aquesta mena de quadre de comandament. Per si de cas jo ja he tallat les comunicacions i he activat tots els serveis d’estalvi d’energia que se m’han fet presents.

No sé si seguir amb en Mura una estona més. I és que d’alguna manera haig de passar els 30 minuts que falten per a l’embarcament. Miro la bateria i, des que he començat a escriure ha migrat un 5%. Ara és pels volts del 40 i el 5 l’ha fet des que m’hi he posat a l’aeroport. És a dir que, en 10 minuts s’ha cansat un 5%. Fent matemàtica bàsica doncs em queden, com a molt, 80 minuts de veu. Crec que ha arribat l’hora de callar, si més no fins a un xic més tard.

Damunt l’oceà. 1 de la tarda
O les 12, si ens ho mirem des del lloc on anem. En qualsevol cas, ja som enlairats i de cara a barraca. Amsterdam sembla un paradís pacífic, rural, bucòlic i solcat de canals. L’oceà és ben blau i, al cel, el sol tot s’ho mira mig arrugat pel fred.

Volem dins d’una closca de nou. No hi ha definició més popular per aquest autocar amb ales i cendrers – de quan als avions es fumava- que anomenen Fokker 70. És entranyable viatjar-hi. Després de volar en l’aparell modern i polit que m’ha tret de Barcelona, pujar en aquesta andròmina et fa pensar que un és capaç de viatjar al passat, de endinsar-te en una mena de dimensió on l’espai i el temps es relaxen com si res.

Eps! Que passen el dinar, tu! Ooooo! Només son fruits secs, esperem que sigui l’aperitiu d’un àpat més complert. O potser, en aquests temps on ens hem traslladat, dinen fruits secs? De fet, l’anglès de l’hostessa que me’ls ha servit semblava ben bé sortit de les pàgines d’en Shakespeare!

Ieps! Que ve la beguda, tu! Picotejo patates xips, com se’n diu ara de les de xurreria, i glopejo coca-cola, tot veient com, sortits del continent, un mar de núvols ens torna a separar del planeta que roda sota els nostres peus. En l’època on ens traslladem doncs farà un temps fred i rúfol. Suposo que això dóna més encant al passat i als indrets. Què ho fa que la incertesa se’ns faci tan desitjable com perillosa? Què fa que ens cridi amb tanta força com ens rebutja? Ho desconec ben bé del tot i, aquest desconeixement, aquesta incertesa, encara hem fa més atractiva la resposta. La tindrà en Mura?

Sobrevolant Escòcia. tres quarts d’una
De fet l’estri marca una hora més, però sortits del continent hem de regularitzar horaris. En Mura m’ha il·lustrat amb un ball de novel•lista, cambrer i corredor molt instructiu, però no m’ha resolt el dubte. Ara, damunt d’una terra de pastors, torno a pensar en la marinera sirena que he deixat a casa. L’enyorança: quin sentiment més curiós aquest que et permet gaudir d’un indret, però sempre pensant en un altre. Però bé, c’est la vie! i ens haurem de preparar per fer-nos entendre en terra estranya.

Cafeteria de la Biblioteca nacional d’Escòcia. 6 de la vesprada
Ella, la literatura, és la que m’ha vingut a buscar en aquestes primeres hores de la vesprada. M’explicaré: Quan el bus de l’Aeroport m’ha deixat al bell mig de la ciutat, he près el camí de Calton Hill. Pujar aquest petit cim, el visitant entra de ple al moll de l’os d’aquesta ciutat: la ciutat vella i la nova es barallarien sinó hi hagués aquest turó al vell mig de tot. Al seu cim, construccions vuitcentistes a llaor d’uns quants herois. En un costat el Palau reial contrasta amb la modernor del Parlament de la nació. Entre els homenatges del cim, un marca el lloc d’on va sortir la marxa que fèu possible el reconeixement de la sobirania d’aquest tros de món. La pipa treu fum en el gebrat migdia que batalla amb el sol. A ponent, el castell. Per allà hi ha l’alberg, propera destinació. En arribar a baix però, un edifici em crida l’atenció. És el Govern d’Escòcia que treballa mirant sempre Calton Hill, el moll de l’os sorgit del ventre de la terra com ancestral infantó.

Royal Mile amunt, Royal Mile avall: On és l’alberg que acollirà aquest cos de rodamón? Se m’amaga, la gent no el coneix. Finalment hi truco i trobo un lloc segur i encisador. Al cor mateix de la ciutat vella i ben a prop del Museu de la Quitxalla es troba aquest cau de motxillers. Llibres, llar de foc, una cuina amb begudes calentes, molts somriures i un armariet gratuït per a guardar-hi les coses de valor.

En surto atrafegat. Necessito un adaptador. Corro per la ciutat. i, quan el trobo, estic cofoi. Amb la calma de tenir-ho tot fet, vagarejo pels carrers, miro botigues, edificis i fesomies. De tant en tant, un monument, un club de jazz, la Universitat, un museu – el Nacional – que és apunt de tancar i, en girar la cantonada, la literatura em ve a trobar. La cafeteria de la Biblioteca Nacional comparteix espai amb la botiga. És un lloc de converses que contrasta amb la pau de les Sales de Lectura. Al capdamunt de l’escala un símil ben trobat: The treasure island del més gran dels rodamóns. Robert Louis estimava Calton Hill. Ell mateix em deu haver portat en aquest cau de pirates. Pirates que són llibres d’abans dels drets de còpia que són en l’ADN d’aquesta biblioteca, segons els seus directors.

Royal Mile Backpackers, un quart de vuit del vespre
Endollat de qualsevol manera i rodejar de molt bon ambient faig un alto en el camí per fer l’apunt promès. Després, a casa, tocarà il·lustrar-lo, però, de moment, ja us he deixat la lletra.

Aquesta entrada s'ha publicat en 02b. Cor ovalat el 2 de febrer de 2012 per Lluís Mauri Sellés

Comença la setmana de la Calcuta Cup

Deixa un comentari

Després d’un càlid vespre de fogerons, xeremíes, flabiols i tamborils, comença l’aventura escocesa de l’autor d’aquest bloc.

Tres dies a la capital del país del card amb la voluntat de conéixer gent, de sentir l’aroma dels seus aventurers escriptors i, sobretot, viure un d’aquells clàssics del rugbi que qualsevol persona hauria de viure un cop a la vida, sinó més: La Calcutta Cup.

Per qui no estigui avesat al món del rugbi, cal dir que la Calcutta Cup és el torneig més antic d’aquest esport. De fet, podríem dir que forma part de l’imaginari col·lectiu del rugbi i, de manera especial, en els Estats que conformen la Commonwealth, la comunitat de nacions que, històricament, mantenen llaços amb el Regne Unit.

Actualment, la copa es lliura al guanyador del partit que enfronta les seleccions d’Anglaterra i Escòcia dins del Torneig de les 6 nacions i, per coincidències d’aquestes del destí, sis mesos després d’aterrar a l’aeroport d’Entebbe i de visitar la meca del rugbi ugandès – amb una flaire hindú inqüestionable -, em trobaré a Murrayfield, la catedral del rugbi escocès, inaugurant el 6 nacions i, per postres, amb la copa de les cobres i l’elefant pendent del terreny de joc.

Tinc la reserva de les entrades, els bitllets de vol i, si Déu vol, gaudiré del bon acolliment d’algun escocès per a passar les dues nits prèvies a un partit que, a més a més del record d’Uganda, em portarà memòries dels anys 80, quan per la segona cadena de televisió espanyola el rugbi se’m va escolar a les venes amb les retransmissions d’aquest torneig.

I quin moment per visitar Edimburg quan, encara no fa dues setmanes, Alec Salmond posava fil a l’agulla del referèndum del 2014 i, qui sap si em trobaré, una ciutat capficada en el dilema entre ser un Estat consolidat o incrementar l’autonomia dins de la Gran Bretanya.

El què és segur és que, per molt que canviï la organització administrativa d’aquell tros de món, ambdues nacions seguiran dins la Commonwealth, disputant partits del 6 nacions i donant la oportunitat a passerells com jo de viure en viu i en directe la disputa d’una Copa, la Calcutta, que es va iniciar a unes quantes milles de les illes i que ara es disputa al rovell de l’ou de l’esport ovalat.

Suposo que això em farà passar l’apunt del dimecres al dijous i concentrar-me en fer un diari dels tres dies que passi en la boirosa capital de la reina Maria. Així que, si tot va bé, dijous al vespre reprendrem el bloc amb la primera jornada a l’Atenes del nord, l’emboirada i freda Dùn Èideann, la capital d’un antic llinatge de saberuts.

Aquesta entrada s'ha publicat en 02b. Cor ovalat el 30 de gener de 2012 per Lluís Mauri Sellés

Murrayfield, seo sinne rach! ó.. a la crisi, bona cara

Deixa un comentari
Ara que ja som convençuts que, de crisi, res de res i que tot ha estat fruit de la cobdícia d’un grapat de trilers, que ens han venut gat per llebre, em poleixo els meus diners amb un d’aquells sortejos que espero m’omplin d’un plaer sideral.

Dissabte, al darrer moment possible i quan ja havia perdut tota esperança, m’informaven que era agraciat amb una de les entrades per gaudir de l’espectacle de Murrayfield en el millor moment possible.

Amb els independentistes governant Escòcia i el govern de Sa Majestat posant condicions al sentir sobiranista escocès, viure un Escòcia – Anglaterra del 6 nacions, en viu i en directe, pot ser apostlofant. I això que no s’ha de barrejar mai política i esport. Si més no, en aquest Estat nostre això no es fa mai, ni quan fa declaracions en Guardiola (… ironia).

Això si: El partit únic que viuré el 4 de febrer a Edimburg em costarà sang, suor i llàgrimes. Deixo la crisi de banda i em comporto doncs com un 1%, tot esperant que l’experiència s’ho valgui. Si més no, perquè fins que no s’acabi aquest món, dubto que torni a fer-ho.

El cost principal de tot plegat se l’emporten l’entrada i el vol. M’allotjaré en algun cau infecte d’aquests només aptes pel jovent i pels sonats – si teniu algun amic escocès que em vulgui acollir, serà benvingut – . I espero tornar sencer d’una experiència que hauré de recollir en algun dels meus relats.

Alea jacta est… la sort està llançada!

Només em resta aprendre’m aquesta cançó, el cant sincer del XV del card, l’himne popular de les gents dels Highlands:

Per cert, “Murrayfield, seo sinne rach!” vol dir “Murrayfield (l’estadi nacional del rugbi escocès), here we go! (que dirien els anglesos, però que és el gaèlic escocès per “ves que vinc!”)

Aquesta entrada s'ha publicat en 02b. Cor ovalat el 23 de gener de 2012 per Lluís Mauri Sellés

Avui el meu cor plora i el món és un xic més trist

Deixa un comentari
Tenia 12 anys i la mirada innocent d’un nen quan em vaig perdre entre la torzida a les Rambles a ritme de samba.

Tenia 12 anys i molt per viure, però em vaig enamorar d’uns cabells, d’una barba, d’una mirada sincera i lluitadora.

Tenia 12 anys i avui, la seva mort m’ha fet tornar enrera i m’ha arrencat llàgrimes i un bocí de cor:

Adéu-siau, amic, i gràcies per ensenyar-me que el utbol és molt més que vint-i-dos paios en calçotets darrera d’una bimba:

Aquesta entrada s'ha publicat en 02b. Cor ovalat el 4 de desembre de 2011 per Lluís Mauri Sellés

El Tour com a excusa: Indurain, Cavendish, Mauri

Deixa un comentari

Ahir es va acabar una nova edició del Tour de França, i dijous farà 20 anys de la primera gran victòria d’en Miguelón als Camps Elisis de París. Ambdues efemèrides, podrien servir com a excusa per recuperar la memòria d’uns fets que em va tocar viure a l’Avenida de la Castellana. Avui és diumenge 19 de maig de 1991, tinc vint-i-un anys i, amb un somriure als llavis, acabo de saltar de la furgoneta que, bogeries nostres, hem engegat aquest matí ben d’hora per tal d’arribar a Madrid amb el temps just per veure arribar al noi de Balenyà enfundat de groc.

Amb senyera i barretina saltem les tanques i ens dirigim a sota el podi on, acabada l’etapa amb els braços alçats, veiem en Mencho més proper i, alhora, llunyà. Avui és 19 de maig de 1991 i el gran Miguelón ha quedat segon per darrera vegada en molts anys.

D’aquella jornada en recordo l’entrevista que en José Maria Garcia li va fer a mon pare que, amb les llàgrimes als ulls, li parlava en català. En recordo el podi i la calor, la calor i l’emoció de rebre un parent que havia fet una gesta espectacular. De la vuitada d’aquella efemèride, en recordo la casa de la iaia Pepeta farcida de periodistes i estranys. En recordo els carrers de Balenyà plens de veïns i amics. En recordo el mallot groc que encara tenim a casa guardat. En recordo la mala bava d’algun diari airejant privacitats. I, per damunt de tot, en recordo la foto que ara em miro i que m’ha ajudat a carregar-me d’energies cada cop que m’he trobat en un mal pas. És la instantània que, a casa la iaia Pepeta, vaig fer-me amb la copa d’una Vuelta que em va il·lusionar.

Dissabte, mentre l’homenatjaven a Balenyà, jo era lluny d’allà, però tenia el record d’un cosí que, des de la humilitat del murri, va enfrontar-se, involuntàriament, al món per a emportar-se la darrera volta a Espanya amb sabor català.

Aquesta entrada s'ha publicat en 02b. Cor ovalat el 25 de juliol de 2011 per Lluís Mauri Sellés

#USAP – Montjuïc. 09042011. Ja m’he despertat?

Deixa un comentari

Obro els ulls a vol d’ocell i veig els guerrers, allà, ben menuts, preparant-se per la batalla. Sóc a la grada pobre i, al meu costat, un gitanet de Perpinyà porta un barret d’arlequí, sang i or, cascavells en dansa. Els ulls clars i la pell bruna contrasta amb la blancor de la rossa que seu al meu davant o, al jaio, que un xic enllà, obra un esvoranc de plaer en la seva immensa barba blanca. No n’hi ha per menys, l’Estadi dels Jocs Populars del 36, la llar de la catalana de rugbi, és ple de gom a gom de senyeres, sang i or.

Assegut em miro la Xixeta que ho lluca tot amb els ulls de l’estrena en aquest esport, que m’ha fet perdre hores de carretera camí de l’Aimé Giral. Avui l’Aimé s’ha traslladat a Barcelona i em sento un més dels catalans que m’envolten i comenten les jugades amb aquesta barreja tan pagesa de francès i català.

Patim, patim com mai ho havíem fet a Perpinyà. Patim perquè el Toló té un jugador amb radar al peu. Wilkinson és un d’aquests jugadors que on posa l’ull, posa la pilota i en Popo – com diuen al menut dels Porical – no l’encerta en en el primer xut a pals. L’USAP s’entrebanca amb la responsabilitat de jugar a l’estadi del cap i casal. I, la primera part, és un recital dels jugadors de l’equip rival. Ballen les banderes negres i vermelles, i ens mosseguem les ungles els catalans.

El primer assaig, però, és un esclat de joia. Un esclat que dura en pocs segons. Una errada de la defensa arlequinada emmudeix l’or i glaça la sang. Però encara falta que arribi el quart d’hora català i, finalment, la USAP fa la feina per passar a semifinals. L’estadi llavors esclata i la ona comença a rodar. S’acaba el partit, torna l’Estaca, i la Festa és un no parar.

Sang i or a Barcelona, sang i or per recordar, sang i or i que corri la cervesa, doncs el Tercer Temps ja és arribat. La tranquil·litat s’estintola a les barres i, fins i tot, les cares de l’afició rival, somriu en viure una Festa que Barcelona ha de recordar.

Com els pares en els anys 70, em sento en acabat, sortint de viure una festa prohibida, una festa que ha de tornar. Potser torni a l’Aimé Giral, potser rodi per veure bon rugbi, però el camí que ha començat ha de servir per obrir un escletxa que ens permeti poder tornar a ser un dels grans països del rugbi, un país normalitzant, en un esport on sobren policies, perquè l’afició el viu en germandat.

Aquesta entrada s'ha publicat en 02b. Cor ovalat el 11 d'abril de 2011 per Lluís Mauri Sellés

En mala imitació del Futbol Prosaic d?en @ARAToniPadilla: D?on ets i on vas?

Deixa un comentari

Aquest vespre, el Barça es juga les garrofes europees amb un d’aquells equips que, a priori, encara s’han de fer un nom en el món del futbol europeu. Ara bé, tot i haver-se de fer un forat entre l’elit occidental que domina això de la pilota i les cosses, no vol dir pas que no es tingui una història i un rerefons interessant.

D’on ets?

Diuen que deia el poeta que qui perd els orígens, perd identitat. I per saber amb qui ens les hem d’heure aquest vespre, cal viatjar fins aquells dolços moments en que la mare Rússia acollia un tou de nacionalitats diverses sota les seves faldilles, Unes faldilles d’acer ben premsades per l’urpa de Iòsif Stalin, el nou tsar de l’imperi roig. S’estava construint encara un Estat de granota blava i cares brutes.

 

En un racó d’Ucraïna, els miners s’enfrontaven a la fosca gola de la imprevisible terra. Érem entre dues guerres i, la URSS del temible Iòsif, tenia fam d’herois. El gran heroi, el més treballador de tots, fou Aleksei Grigórievitx Stakhànov, l’home que, oblidant les necessitats humanes bàsiques, ho donava tot per la feina, i guanyava el concurs de l’anonimat personal a llaor de la productivitat de la seva mina.

Naixia l’stakhanovisme, el valor més preuat de qualsevol empresa –ja sia comunista o més partidària del capital -, en tan que un stakhanovista és un treballador que s’adhereix religiosament i amb devoció als objectius de l’empresa on treballa, és la mà d’obra ideal, la que mai es queixa, la que ho deixa tot per la feina, lògicament eficaç i perfeccionista, com no podria ser d’altra manera.

Pocs dies després de la gesta d’Stakhànov, es fundava l’Stakhànovets Stàlino – els stakhanovistes d’Stalin -, un club que, acabada la segona guerra mundial es digué Xakhtyor Stalino (els miners d’Stalin), i fa poc menys de vint anys que s’anomena FC Xakhtar Donetsk (els miners de Donetsk). Et sona? Ben segur que en el seu joc, encara hi ha la tossuderia laboral estakhanovista! Ens tocarà comprovar la força dels miners.

On vas?

Com l’anterior (D’on ets = Donesck), aquesta té a veure amb l’estadi (On vas? = Donbass Arena), però el tema no ve pas per un dels estadis més moderns d’Europa, tot i la seva evident espectacularitat, sinó pel que aquest estadi significa, si ens atenem a les filosofades futbolístiques d’un d’aquests entrenadors que, com en Pep Guardiola, té el nas cremat de rascar pàgines de llibres. I és que Mircea Lucescu és un savi amb molta lletra apresa i amb teories pròpies.

Entre les seves teories, n’hi ha una que assegura que el futur del futbol europea és en les antigues repúbliques de la Unió Soviètica. Ho amaneix amb un seguit d’arguments sociològics arrelats en la balança de les societats avançades. I, amb aquests requisits, assegura que no trigarem en veure els joves equips russos i ucraïnesos a les finals de la Lliga de Campions. També diu que  encara falta una mica per a veure-ho, però no hi ha cap mena de dubte que un equip com el seu pot fer ensopegar algun dels favorits, tot i que el Barça sembli un equip que va unes revolucions per davant de la resta de clubs de futbol.

Caldrà veure-ho aquest vespre: Podran els miners de Donetsk fer la seva incansable feina de camarades estakhanovistes? Veurem com despunta el futur somniat pel gitano de Donesk?

Les respostes a partir de les 8 en un camp de futbol…

Aquesta entrada s'ha publicat en 02b. Cor ovalat el 6 d'abril de 2011 per Lluís Mauri Sellés

Units per la cervesa

Deixa un comentari

Avui, per fi és divendres i m’espatarro al sofà,
tot fent una cervesa, escolto música clàssica i el cap em fuig enllà.

De primer se’n va a l’Aimée Giral i xala amb un partit que val,
i és que l’USAP es classifica, de la Copa d’Europa, pels quarts de final.

Quan els dos primers temps s’acaben, ells s’apleguen al casal
i, tot xerrant i fent la cervesa, van enllaçant amics com cal.

Amics com els de la Marbella, després d’un partit dels locals.
Els Enginyers contra el València, el tercer temps no poden jugar.

A l’Ajuntament li falta enteresa i un xic d’humilitat
i per això, posen barreres al moment més amical.

Els del PP ja s’hi queixen i també els republicans,
però a la Gran Casa s’hi oposen, perquè el seu civisme és capital.

Envolat lluny de l’esport, a Sant Jaume em veig transportat,
vesteixo camisa vermella i, de la pinya, surto suat.

Per a fer passar la suada m’acosto al carrer Ferran,
i tot fent un got de cervesa em saludo amb un de Sants.

Potser sóc de Barcelona i un borinot és rival, però
al voltant de la cervesa teixim llaços d’amistat.

 Ai! Amics prenem cerveses i aprenguem humilitat!
Guanyarem en seny i rauxa i també
em humanitat, que la vida són dos dies
i cal viure’ls de bat a bat.

Aquesta entrada s'ha publicat en 02b. Cor ovalat el 4 de febrer de 2011 per Lluís Mauri Sellés

Perpinyà a l’estil Guardiola

Deixa un comentari

Bon cap de setmana pels penyistes d’Avant, la penya barcelonista usapista que ha decidit acollir-me com a un dels seus membres. I és que, dissabte al vespre, el Barça tornava a fer fàcil el difícil i encarrilava un partit de futbol de la que diuen que és la millor lliga del món.

Amb aquest bagatge a l’esquena, i una bona festa d’aniversaris en un pis de les vores de Gràcia, diumenge ben d’hora, em desenganxo dels llençols per a seguir el ritual tradicional de pujar a Perpinyà per a viure un partit com cal.

Aturada obligada a l’empordanès Cal Xato, un d’aquells racons de forquilla i ganivet on els plats van a sis euros, i et regalen el vi i el pa, cafès a banda. Un acollidor recer farcit d’autòctons de cara vermella i veu xiroia i cridanera. Temple gastronòmic on val la pena parar-se a endrapar i fer-la petar amb el sabor dels nostres avis o, fins i tot, d’en Josep Pla.

Amb la brillantor dels dies gèlids i el surrealisme que els gots de vi dónen als humans, em deixo seduir per la ferma figura del verdaguerià Canigó. El pensament i vola i em trobo grimpant xemeneia amunt i gaudint dels paisatges del Pla Guillem. Quan torno en mi, sóc a Perpinyà.

Sang i or arreu. El vermell gal·lès es deixa veure, ja sia sota caps d’ovella o amb la sempiterna cervesa a la mà. Serà el meu primer partit a la grada nova, la de les penyes, i també serà el primer matx on Avant té entrades en nom del col·lectiu. Un nou pas per a la consolidació de la penya més jove de l’USAP.  Els tincset, moneda catalana, corren gola avall convertits en cervesa.

Sona L’Estaca, és l’hora de prendre posicions. Objectiu: Guanyar el partit, fer bonus d’atac i assegurar-nos una primera plaça que ens permeti jugar els quarts a casa i envoltats de catalans.

I aquí és on fem honor al títol d’aquest apunt. I és que l’USAP fa fàcil el difícil i, ben aviat, en Jeroni Porical, un dels herois locals, fa una jugada de murri i aconsegueix el primer assaig.

Com el Barça d’en Guardiola, la USAP domina el partit i deixa sense arguments uns Scarlets que, tot just fa quatre mesos, li endossaven un correctiu als nostres arlequinats.

Als deu minuts, l’USAP ja porta dos assajos d’avantatge i s’apropa al seu objectiu i, a la mitja part, només són a un assaig d’aconseguir-lo.

Aquí és on començo a notar els efectes d’una nit de poc llit i un esmorzar de peu de porc i cap-i-pota. Els ulls em pesen i, quan els torno a obrir, els jugadors tornen a ser sobre la gespa i apunt per seguir-la rondant.

L’inici de la segona part és de defensa i defensa i defensa. Els catalans semblen tan adormits com jo i, tot just als cinc minuts, els jugadors del drac aconsegueixen el seu assaig. Mama por! Que s’aixequen els dragonets!

La resposta no es fa esperar i un parell de minuts després el jove Cazenave, el noi de Tarbes, aconsegueix els esperats bonus i assegura la victòria i el pas a uns quarts de final que, ja dins del cotxe i camí de Barcelona, els de Catalunya Ràdio asseguren que es jugarà a la ciutat comtal.

Ara si que tanco els ulls i, entre somnis, sento com els del sala també se’n surten en un cap de setmana sensacional.

Aquesta entrada s'ha publicat en 02b. Cor ovalat el 24 de gener de 2011 per Lluís Mauri Sellés