El Cau de l'Ós Bru de Taradell

lluisdetaradell.net - des del 14 de juliol del 2004

Arxiu de la categoria: 09e. Les muntanyes de la lluna

Tots els colors d’Uganda

Deixa un comentari

Arran d’un vídeo molt esclaridor i sintètic d’en Vicent Partal a Vilaweb sobre el possible naixement de nous estats africans, vaig conèixer l’existència d’aquest treball. Un treball que em permet mostrar allò que vaig poder viure en pròpia pell l’estiu del 2011 a la construcció mental d’un colonitzador molt famós que li va donar el nom de la perla d’Àfrica.

Una immensa i variada tundra
amb muntanyes que arriben a la lluna
i aigües que s’endisen al cor de la terra:

Zones geogràfiques 

habitada per cultures

cultures 

i pobles

pobles

en notable harmonia i llibertat,
però encotillades,
encara avui,
per les línies colonials que els va llegar
el racionalisme dels occidentals

fronterees

Carai! Quin apunt més acolorit, tu!

Les muntanyes de la lluna en imatges i un xic d?ordre

Deixa un comentari

– I si contractéssim uns quants homes de la Lluna? – va dir el iaio de cop i volta -.” Albert Sánchez PiñolQuan queien els homes de la lluna a Tretze Tristos Tràngols. Edicions La Campana, 2008

Dintre vídeo

Vint dies en setze minuts


Index

Intro: El Caire

1. emulant Francec Pujols

2.  transports del Caire

 

Relat: La Perla d’Àfrica

3. anopheles gambiae

4. carretera i pluja

5. identitat en moviment

6. masindi

7. el lleó de tres potes

8. rodant per Uganda

9. el llac de les granotes

10. voltant pel rerepaís

11. la presó dels musungus

12. hipos, cocos i una ciutat

13. camí del paradís

14. esbós del paradís

15. kampala, la rica

16. camí de kyotera, passem l’equador

17. madame kim

18. jinja i les fonts del nil

19. el teatre nacional de kampala

20. mweraba, nalubaale enyanga!


Dedico aquest relat als homes de la lluna d’en Sánchez Piñol i als habitants d’aquelles muntanyes on es pon el sol d’en Pep Coll, protagonistes veritables que s’agermanen en vivències i aprenentatges.

Les muntanyes de la lluna (20) Mweraba, Nalubaale Enyanga!

Deixa un comentari

<< capítol anterior

El dia d’avui serà llarg, molt llarg. L’avió que ens allunya d’aquest tros de
món encisador i màgic s’enlaira a les quatre de la matinada,
i nosaltres no tenim ganes de llevar-nos a les petites. Per això, passem el
matí a Kampala fent les darreres compres i ens acomiadem de la capital dels set
turons amb un dinar occidental – d’hamburguesa i pizza – en un local
ple de gom a gom de seguidors de la Premier
League
anglesa. Ser de la Commonwealth of Nations ja deu tenir
aquestes coses… passat britànic obliga!

Sortim en un dels carrers principals i no triguem en trobar
una parada amb taxis que uneixen la nova capital amb l’antiga
ciutat colonial d’Entebbe. De fet, el governador d’aquesta regió en temps dels britànics tenia la seu a la
Sant Cugat d’Uganda i, encara avui, el president
del país hi té la seva residència.

A diferència del viatge del primer dia, aquest cop el sol
ens il·lumina tot el camí. A la sortida del centre de Kampala, tanquetes
i
militars ocupen els camps del rellotge. Veient-lo, me n’adono
que és el punt de concentració dels indignats ugandesos de la capital.
La gent
d’a4c
s’han anat aplegant aquí, els han
ruixat, els han colpejat, els han… però ells segueixen lluitant per la
fi de
la dictacràcia d’en Museveni. Vint-i-tres anys de
domini absolut d’un país que encara necessita més
educació i menys pressions occidentals (Xina i el Magreb inclosos) per a
treure’s una cotilla que ja dura massa anys. De moment, els
Activistes pel Canvi malden per obrir ulls tancats.

Fóra de Kampala ens somriuen les cases i els paisatges. Ja
prop d’Entebbe, ens sorprèn una àrea de pic-nic i les platges
del Nalubaale, aquesta impressionant massa d’aigua que, als
occidentals, ens han venut com a llac Victòria, però que té tants noms com
pobles viuen al seu voltant.

Encara és de dia quan encalcem els primers carrers de l’antiga capital colonial. I pel cap se’ns
passa la idea d’acabar tal i com vam començar: Fem
la cervesa al Black&White?

A la sortida, no veiem transport per anar a l’aeroport,
tampoc tenim pressa. Són les vuit de la vesprada i tenim fins a les quatre per
aixecar el vol. Un grup de boda-bodas
descansa sota un arbre. Ens hi acostem, però ens demanen massa diners. La
Susana negocia el preu i el bon esperit de l’Àfrica negra ens
envia un dels taxis de l’aeroport. Davant la possibilitat de
perdre els clients, accepten el tracte. I cap a l’aeroport
falta gent, mentre el taxista de l’aeroport s’exclama,
car haurà de tornar de buit a les instal·lacions que li donen de menjar.

Camí de l’aeroport el boda on va la Susana es perd en l’horitzó. El meu
malda per anar-hi anant, però s’equivoca i em vol deixar a la
sortida d’Entebbe. No, noi, no. Encara et
falten quilòmetres. Amb la lliçó ben apresa ens deixa a les portes del tancat
de l’aeroport.

Adéu-siau, bella perla! Adéu-siau, bons germans!

Els guardes ens demanen el bitllet. Flanquegem les portes i
ja, en les primeres fosques de la nit, ens sorprèn la immensa massa de llum
blanca que es veu just al capdamunt del turó d’Entebbe.

Més tard, quan ens retrobem amb l’amiga
de la Kim a les portes de l’avió d’El
Caire descobrirem que aquella llum, que podria il·luminar tot un país a les
fosques, és la llar del President Yoweri
Kaguta Museveni, l’emperador del Moviment Nacional de
Resistència, la cloïssa que tapa la perla d’Àfrica,
el país de l’Angela:

Les muntanyes de la lluna (19) El teatre Nacional de Kampala

Deixa un comentari

<< capítol anterior

 

Tornem a ser a Kampala. I hem arribat al migdia, després de visitar als pescadors de Jinja, la seva gent i els barris i carrers més turístics de la ciutat de rafting a les fonts del Nil. La intenció, un cop a Kampala, és acomiadar-nos d’Uganda a l’engròs.

 

Per això, avui dormirem al costat del Teatre Nacional d’Uganda. Hem
deixat el LeisureTec Hotel per un hotelet un xic més petit i bonic que
és ubicat en el carrer dels autocars que porten la gent cap a Kenya. La
idea és acomiadar-nos del nostre amic de La Bonita, el restaurant que
fa cantonada amb aquest carrer, i que tant bé ens ha acollit en els
moments de descans d’aquest bocinet d’Uganda; de fer quatre compres a
la vila d’artesans que comparteix espai amb el Teatre Nacional; de
veure una bona comèdia, protagonitzada per actors locals; i de fer el
darrer got en algun dels locals nocturns del centre de Kampala.

L’amic de La Bonita ens serveix la darrera cervesa del dia, tot just
uns minuts abans de dirigir-nos cap al Teatre. A l’hora de començar
l’obra, sis musungus ocupem la mateixa fila. No hi ha ningú més. Pels
altaveus ens demanen que ens aixequem de les butaques de fusta per
escoltar l’himne nacional d’Uganda. Ho fem, però ens mirem tot riallers.

Després, quan han començat els gags, comencen a entrar ouasingas,
Murris, s’han saltat l’himne i les primeres escenes d’una obra que, si
haguéssim vist en arribar al país, ens hagués fet menys gràcia que
pegar a un pare.

Tots els gags parlen de la realitat d’un país on els boda-boda són
estimats per tothom, la religió és una llosa, hi ha lladres que
s’equivoquen de casa, i el sexe s’ensenya i s’amaga amb una naturalitat
que em recorda la dècada dels setanta a casa nostra.

Sortim del teatre contents d’haver rigut amb els autòctons i d’haver
gaudit una agradable vesprada. I la nit se’ns escola en un local on,
després de sorprendre’ns amb música europea dels anys 80: ¿Algú recorda
el Boys, boys, boys d’aquella mamelluda italiana? Doncs això. Però
després, ens permeten gaudir d’una cervesa, tot contemplant el personal
i escoltant els èxits de la indústria musical d’Uganda:

capítol següent >>

Les muntanyes de la lluna (18) Jinja i les fonts del Nil

Deixa un comentari

<< capítol anterior

La nit és plàcida i ens llevem amb la tranquil·litat de saber que el viatge d’avui és molt curt. El nostre destí és Jinja i el trajecte no dura pas més de tres horetes en un taxi compartit que ens deixa al costat del mercat d’aquesta curiosa ciutat d’Uganda.

Jinja és la ciutat del Nil i el llac Victòria.

De fet, és la ciutat que millor recull la
història del país –i possiblement de tot el continent – . Pels volts de
mercat, la vida és l’habitual: el tràfec,
el carrer, les relacions socials, … però, a mesura que hom s’apropa
al Nil, s’occidentalitzen els edificis i, ja a la zona dels jutjats i
els edificis més oficials, hom es troba una ciutat nova: Cases unifamiliars en estat ruïnós. Famílies de ouasingas
ocupant-ne algunes, tot separant-se de la vida comunitària i de carrer
pròpia d’aquestes terres. En d’altres, algun àrab, algun europeu i algun
hindú separats del món per reixes i enfiladisses, car se senten
superiors i es tanquen en les seves luxoses presons.

El nostre hotel manté també aquest caràcter decadent. Les vistes
sobre el llac Victòria són espectaculars i l’habitació és gran i àmplia.
Una bona manera de passar la nit a l’antiga capital militar del
Protectorat Britànic d’Uganda.

Davant per davant de l’hotel, una casa amb gallines, nens, gossos i,
entre uns i altres, els sempiterns boda-boda. Nosaltres anem cap a les
fonts del Nil i ens deixem guiar pel romàntic barri que ens acull. Un
temple hinduista, silenci pels carrers, un gos que ens avança, i una
gallina també.

De cop, les instal·lacions del Nile Rugby Club. L’indret on va néixer
el rugby ugandès a mitjans de la dècada del 1940. Història viva d’un
esport al cor mateix de l’Àfrica. Fent la cervesa al bar de l’hotel, ens
deixem assessorar per un ex jugador d’aquest equip tan històric per
l’esport de l’Àfrica.

Les fonts del Nil potser no són tan espectaculars com abans, però el
rumor del riu en néixer, et captiva encara que, la presa d’un pantà
parit p’en Churchill, s’hagi carregat les Rippon Falls. Si, senyor, el
riu neix en una cascada d’aigua desapareguda per la força del progrès.

Per la nit, l’espectacle de les barques de pescadors ens encisen:

I l’endemà ens decidim a visitar-los, tot endinsant-nos en els barris
de barraques que envolten les seus de les empreses que exporten els
peixos del llac Victòria fins al Mercadona del costat de casa.

capítol següent >>

Les muntanyes de la lluna (17) Madame Kim

Deixa un comentari

<< capítol anterior

La casa de la Kim és gran. De fóra estant et recorda una d’aquestes cases típiques de la ruralia dels Estats Units o d’alguns llocs de Centre-Europa. Una nena juga amb un patinet que té un parell de globus enganxats.

– Madame Kim?
– No, no sóc pas jo. Ara la crido.

Una amiga de la Kim l’hi ha anat a donar un cop de mà durant uns dies d’aquest agost. La Kim ens saluda i ens pregunta per l’Eloi.

– No el coneixem personalment, nosaltres?
– Ah! No? Em va dir que venien uns amics seus de Barcelona!
– Si. Som de Barcelona i et vam conèixer a través d’Internet. Però no el coneixem personalment.
– Aquest paio és ben boig – ens respon tot rient.

La Kim cuida uns vuit nanos orfes. Quatre d’ells ja són força gànguils i l’ajuden amb l’hort, els platanars, la granja de gallines i les feines de la llar (fer el dinar, netejar el tros, cuidar persones desnodrides, …). Els altres quatre tenen menys de deu anys i són els fills de Madame Kim. Orfes que troben un lloc on hostatjar-se i tenir una bona família.

El dinar a ca la Kim és farcit d’anècdotes i rialles. La Kim té un caràcter ferm, és una persona d’una força massa humana. Amés, avui, és l’aniversari de la més menuda de la casa. I nosaltres tenim la sort de compartir amb ella aquesta taula. Parlem de tot, però sobretot del món i dels problemes d’Uganda. Per sort, hi ha una bona xarxa social que, com les famílies extenses, els veïns que encara s’ajuden o les entitats com la de la Kim o els d’inMovement del primer dia, sostenen el quart món d’aquesta societat tan diversa i tan humana.

La Kim, a més a més, dels nanos de la casa, visita les famílies del rerepaís de Kyotera i està iniciant un programa de nutrició per a millorar les condicions alimentàries d’aquest raconet deixat de la mà de Déu i del govern d’Uganda.

A la tarda, pugem a un turonet i gaudim d’un paisatge sublim, mentre una pluja fina ens xopa la cara.

Tornem amb la feina feta. Desfem camí: Primer amb un boda-boda que, canviant de camí, es mostra molt més afable que el de l’anada. Després amb un taxi exprés que corre com un mal esperit i no s’atura fins a Kampala! Malgrat les obres, malgrat la nit, malgrat estar ben a punt d’atropellar un indigent que, a les vores de l’estació de taxis de la capital, s’arrossega pel terra sense cames.

capítol següent >>

A peu d’apunt 15 de novembre de 2011:

Qui és la Kim? (via activa solidària)

Una visita de l’Eloy a la Kim del 2010
gravat per al programa ACCIÓN DIRECTA
de La2 de TVE ((via activa solidària)

Les muntanyes de la lluna (16) Camí de Kyotera passem l’Equador

Deixa un comentari

<< capítol anterior

Ahir no us ho vaig dir, però badant badant per la Kampala dels centres comercials – un parell de ben grossos -, els edificis oficials i els carrers senyorials, vam acabar fent supo-supo amb la nit. I, sense llum que ens il·lumini, vam errar el camí i ens vam veure obligats a navegar un xic per la desconeguda Kampala.

Per sort, la cosa no va durar gaire i el nostre àngel de l’hotel ens va aconseguir menjar preparat per acabar sopant a mitjanit.

Aquest matí, però, ens hem llevat amb ganes de viure la jornada. I
això que es pinta llarga, molt llarga. Avui tenim previst de prendre un
taxi que ens deixi a la línia de l’Equador. I, després de les fotos a
la ratlla de mig pont, baixarem cap a Kyotera i anirem a portar estris
a la segona ONG amb la qual havíem contactat.

Al TaxiPark les coses es torcen un xic. Arribem massa d’hora i hem
d’esperar a què s’ompli el taxi que ens pot deixar a l’equador. Sortim
tard i les hores, avui, corren massa.

L’equador, en aquesta carretera, és al mig del no-res. Un xic amunt
hi ha el poble dels tambors; un xic avall, un mercat. Aquí una casa en
runes, un seguit de botigues que han aprofitat l’avinentesa per mirar
de fer un caler i un local que fa les funcions de bar, però on no tenen
cafè.

L’aturada no és gaire llarga. I l’espera de taxi tampoc. Això sí,
ens deixarà a Masaka i allà haurem de prendre el bus que va a Tanzània.
Kyotera és a pocs quilòmetres de la frontera i, a Masaka, l’enganxarem
al vol.

Entrem i ens separem entre la gentada. Finalment, la Susanna seu al
darrere i jo em veig entaforat entre un paio que no para d’escopir per
la finestra i un altre que no para d’aixecar-se per mirar de trobar
cobertura per un telèfon mòbil que sembla que no en té prou. Passem el
trencant de Chioufa i baixem al centre de Kyotera. Un mercat vital i un
seguit de boda-bodes que ens demanen cap on volem anar.

Massa cars. Tossuts, comencem a caminar. Un dels paios ens segueix i
ens abaixa el preu demanat. Fet l’acord ens fa pujar en un d’aquests
boda-bodes i, au! Carretera amunt i camí ple de bonys que em fan clavar
un ferro al cul. Quin mal” Per Déu! Això no és pas un agradable viatge.

El paio no ho ha entès bé. I ens acaba deixant passada la casa de la
Kim. Tampoc ha entès el tracte fet i ens demana més diners. Amb l’ajuda
d’un veí del poble, però, l’acabem convencent. Sols, pols, cases i la
seu d’una escola protestant. Fem la coca-cola en un dels bars d’aquest
racó perdut de món i ens deixem observar per un nen que ens mira amb
cara afable. Les gallines picotegen arreu i un grapat de palmeres ens
resguarden de la calor que ens amara.

Feta la beguda, comencem a caminar. La casa de la Kim ha de ser ben
a prop. De fet, si hem de fer cas als veïns, no podem trigar massa més
de deu minuts de camí. El nostre remenut HowAreYou ens acompanya amb la
seva gegant bicicleta.

capítol següent >>

Les muntanyes de la lluna (15) Kampala, la rica

Deixa un comentari

<< capítol anterior

Sortir del paradís costa un xic, però finalment ens en desempalleguem un dilluns al matí en un matatu que compartim amb part del passatge d’una de les canoes que han arribat a primera hora del matí.

A Kabale, trobem un bon lloc a l’autobús de Link. Seiem darrera el conductor i ens mirem una parella que ens recorda a nosaltres, però amb uns quants anys a l’esquena.

Són ousingas, però es miren la vida de la plaça amb la parsimònia de qui vol aprendre. Finalment, sortim de Kabale i anem fent la llarga carretera que travessa la Sabana, després la ratlla de l’Equador i, finalment, desemboca a la caòtica circulació de Kampala.

El matí següent, deixem els estris al LeisureTec Hotel i, després de
fer quatre contactes que teníem pendents, ens decidim a sortir de la Kampala més autèntica
per visitar la Kampala occidentalitzada, la seu de les empreses i el
parlament.

Els primers carrers mantenen la vitalitat comercial dels voltants
del TaxiPark i la mesquita, però, de mica en mica tot es relaxa, els
carrers són més ordenats i tan sols algunes catifes farcides de llibres
ocupen algun raconet de les voreres del carrer. Assedegats, ens decidim
per una terrasseta. A l’entrada, control de seguretat. M’empipo: Si la
gent que ens hem trobat és tan senzilla? A qui protegeixen? Als que es
queden a fóra o els que entren dintre d’aquesta cafeteria de tarannà
occidental?

Aquí, a la Kampala dels diners, la gent vesteix a la manera
occidental, es veuen portàtils i tablets i, quan es fa fosc, comencen a
veure’s nens i avis, de fesomia rònega, que demanen pels carrers.

De la passejada per aquesta part de Kampala en destacaria la seu del
Parlament i l’estàtua de la independència, per la part positiva; i els
controls d’accés a botigues, llibreries, comerços, bars i restaurants
per la part negativa. Ah! Si! I el simpàtic cambrer de La Bella, el
local que fa cantonada al costat mateix del Teatre Nacional d’Uganda.
Un edifici que tindrem la sort de visitar i gaudir, o així ens ho
proposem, el darrer dia que passem a la Perla de l’Àfrica.

capítol següent >>

Les muntanyes de la lluna (14) esbós del paradís

Deixa un comentari

<< capítol anterior

“Birds, when in the sky, go singing: Peace, peace, peace.”
– Pau
Casals, discurs davant l’Assamblea de Nacions Unides, 24/10/1971

Fins ara, jo creia que el paradís es repartia entre un prat al
Montseny, alguns raconets del Pirineu i un indret als
boscos humits de l’Equador – Mindo -, però crec que, quan el paradís va
espurnejar la terra, un bon tros va caure al sud d’Uganda, a tocar de
Rwanda.

El Bunyonyi – l’indret de tots els ocelletes, en la llengua del país
– és un lloc farcit de llegendes i històries. Històries i llegendes que
et parlen de mares solteres, de bevedors de cervesa, de pobles
agermanats per les aigües d’un llac, d’un japonès sonat que s’hi ha
comprat una illa, i només la visita un cop a l’any per oblidar la
velocitat de Tòquio i viure la intensitat de la pau eternal.

Rutinda és el principal port de la zona. Quatre cases, algun
hostalatge dispers, quatre molls de fusta, gent i barques. Al costat
del nostre allotjament, una vila d’artesans locals regentada per un
home d’americana ratada i un somriure. Els beneficis, com a la propera
Bufuka, són pels nens orfes de la zona. Dues tribu conviuen a les vores
del llac, els sedentaris Bakiga i els nòmades Batwa.

Els Batwa han trobat el seu lloc als cims boscos de les muntanyes de
Rwganda, al sud del llac i allà malviuen de les visites que s’hi
apropen per conèixer les costums i tradicions dels darrers pigmeus que
van expulsar dels boscos impenetrables de Bwindi, a llaor dels
goril•les i els seus diners.

El Bunyonyi té 29 illes i molta costa, i gent alegre i un ambient
que enamoraria Pau Casals. “Peace, peace, peace” canten ara els
ocellets del Bunyonyi, un llac on els peixos són importats. I és que
són tan pures les seves aigües que, fins i tot, els peixos que hi
niaven van perdre l’alè enmig de tanta bellesa. Una bellesa que t’omple
i, quan tanques els ulls, et retorna a omplir de pau.

Dues nits en un Resort i una en tenda de campanya ens van permetre
gaudir de la navegació pel llac, de la visita a un poble Bakiga, a un
camí farcit de gent amable i nens saludant, i a una remenuda comunitat
Batwa que, en veure’ns es van posar a ballar:

capítol següent >>

Les muntanyes de la lluna (13) camí del paradís

Deixa un comentari

<< capítol anterior

Intentar trobar un taxi a Mbarara és una de les experiències més desastroses que el contacte entre el nostre món i l’Àfrica ha parit. Anar a Kabale significa apropar-se al Bwindi. I aquest bosc, abans impenetrable, és la meca del diner occidental al cor de l’Àfrica turística. La culpa no crec pas que sigui dels goril•les que hi malviuen.

Dues negociacions en què ens solten el clàssic “vosaltres sou molt
rics” ens fan abandonar el Taxi Park i anar a la recerca de l’estació
d’autobusos de Mbarara. Allà, comprem els bitllets i ens asseiem sota
un cartell electoral del president del país: el controvertit Yoweri
Museveni
. Al nostre voltant, a les oficines dels Horizon Buses, hi ha
un jaio i un grup de dones amb la seva quitxalla juganera. En un racó
estiren una manta a terra i hi deixen una nena de tres anyets ben
adormida. A fora, els homes s’estan a peu dret i esperen l’arribada de
l’autobús. Nosaltres, aprofitem per aixecar-nos i sortir a veure la
vitalitat de l’ambient: Venedors ambulants, cotxes i autocars de totes
les mides, formes i tamanys. Amb un xic d’imaginació, hom hi pot veure
la diversitat d’una de les estacions espacials de la Guerra de les
Galàxies.

Quan arriba l’autobús, la gent corre cap a la porta amb el resguard
a la mà. Allà, amb el posat impassible de qui ostenta el poder de la
porta, un homanàs va agafant els resguards i els canvia pel bitllet que
t’assegura una plaça al vehicle. Amb el braç estirat com mai l’havia
estirat abans, noto com agafa els nostres bitllets i, al cap d’una
estona, me’n dóna uns altres. Una petita cua, pugem a l’autobús i ens
quedem de peu al passadís, car el comboi va ple de gom a gom… o això
és el què ens pensem. I és que, quan puja l’home dels bitllets, comença
a fer aixecar gent,a fer-nos seure als que som de peu i, quan ens
n’adonem tothom és assegut en algun lloc o altre.

El camí a Kabale el passo llegint les pàgines del Daily Monitor, el
diari més crític amb el govern del país i el portaveu de les acciona
dels A4C, el grup d’indignats ugandesos
que comencen a fer de les seves en les grans ciutats del país. També
parla del Barça. En una aturada del camí, comprem uns plàtans per
menjar. En un altre baixa algú.

El viatge de Mbarara a Kabale, però, és tot un espectacle. Primer
les planes i les vistes del llac, després unes muntanyes que van pujant
i són ben habitades. Des d’allà, la vista de la sabana omple de
llibertat els pulmons del musungu que ja els enyora i se’ls guarda com
un tresor notable.

I, en arribar a Kabale, ja tenim l’estol de taxistes que ens volen
portar al Bwindi o a Bunyonyi. Els preus, com no, són escandalosos, i
nosaltres, com hem après, passem la primera barrera de taxistes i
acabem agafant un taxi que ens cobra el què la nostra veïna d’autobús
ens ha dit que era el preu per anar al llac Bunyonyi. Aquí, com a tot
arreu, la bona gent abunda, tot i que el soroll el facin sempre els més
aprofitats.

Per arribar al paradís, cal pujar per una pista farcida de pedreres
on la gent va partint les pedres per a fer-ne sorra amb la qual,
barrejant-li aigua, faran els maons de les cases. Pares, mares i fills
treballen plegats al voltant de la carretera. Algun cotxe que puja,
algun taxi que baixa. De tant en tant, un autocar o un camió. El camí,
les muntanyes que ens envolten, ja ens va indicant una mica el què ens
trobarem a les vores del llac màgic. Però és en començar la baixada on
la gent sembla més alegre, el mercat més acolorit i el llac ens atrau
amb la força de les llegendes que nien en la seva fondalada i en les
illes que tenyeixen de verd el paisatge.

La primera tarda al Bunyonyi la passem passejant entre sorpresos
musungus i simpàtics i acollidors ouasingas que és tal i com ells
anomenen als de la seva raça. Visitem un poblat, fem algunes compres,
contactem amb una mena de bruixot solidari amb qui pactem una visita
als pigmeus de Rwganda, la regió que fa frontera amb la veïna Rwanda i
ens relaxem en un dels remenuts molls de fusta de l’allotjament que ens
ha acceptat per passar aquesta nit i la de dissabte.

Amb la cervesa a la mà, gaudim del silenci dels rems que acaronen
l’aigua. La gent que ha vingut al mercat ja se’n torna cap a casa.

capítol següent >>

Les muntanyes de la lluna (12) hipos, cocos i una ciutat

Deixa un comentari

<< capitol anterior

Em miro les cames, em miro la cara, me’n vaig al lavabo per tenir més llum i… no hi ha cap picada assassina, malgrait tout! Tot i que hem de deixar l’allotjament social a preu d’or ben d’hora, els encarregats tenen la decència de guardar-nos les bosses.

 

Tot xino-xano, anem cap a l’oficina del Parc, comprem els bitllets i, amb la parsimònia d’un matí de cel encapotat, baixem cap al moll on hi ha les barques que ens han de permetre gaudir d’un passeig pel Canal.

La quitxalla ens envolta. Una escola anglesa ha vingut a fer el
viatge de final de curs en aquests paratges i, gràcies a ells potser,
podem gaudir dels ramats d’hipopòtams que s’enfonsen i t’espanten. De
tant en tant, un cocodril que descansa a la vora del canal, s’endinsa
en l’aigua, algun ocell vola pels aires i molts d’altres es miren el
món des d’una península que s’endinsa en l’aigua. Un xic enllà, un moll
de pescar mostra la vitalitat dels veïns d’aquest país. Aquí, anem com
a rics i un nen ens llença aigua, entre les rialles dels homenassos que
l’acompanyen.

Cap a les dotze, recollim les bosses i en Moses ens vol tornar a
lloc per un preu encara més escandalós que el de l’anada. Nosaltres li
diem que no i ens dirigim a la porta de la presó de Mweya. Farem dit
allà i ens aventurarem a trigar un xic més en seguir el viatge.

Asseguts damunt les motxilles esperem a algú que passi, però és en
Moses qui ens ve a buscar i qui accepta rebaixar-nos el preu fins a un
valor més raonable. La pista se’ns obra entre la sabana i tornem a
gaudir, com ahir, de la visió d’una família d’elefants que viu per
aquestes contrades.

A Katamburu encara no ens sentim del tot alliberats. I no és fins
que tornem a pujar a un taxi que ens sentim rodejats dels que són com
nosaltres. Gent senzilla, gent de bé, gent alegre i entranyable.

El viatge de Katamburu a Mbarara no és res de l’altre món, tot i que
el viatge per la sabana sempre és un espectacle d’horitzons llunyans i
vistes màgiques.

Mbarara és un formiguer. El Taxi Park fa la xup-xup en aquestes
hores de la jornada i, nosaltres, ens n’allunyem per acabar dormint en
un hotel per a locals, el Central Hotel, que té unes habitacions que no
te les acabes.

El dinar el fem en un restaurant musulmà. A la tele, els versicles
del Corà ens recorden que som en ple Ramadà, però el menja és gustós i
l’amo, molt afable. A la tarda, passegem pels carrers, entrem en una
llibreria i una tempesta increïble ens fa corre cap a casa. Molls com
polls ens canviem i anem al restaurant de l’hotel. Allà, entre locals
fem la beguda, mentre mirem la pluja, la gent i els grans ocellots que,
com gavines gegants, esperen les deixalles per alimentar-se.

capítol següent >>

Les muntanyes de la lluna (11) la presó dels musungus

Deixa un comentari

<< capitol anterior

Esperant a peu de carretera, em veig protagonista de Qué.. tan lejos! Són cap a les 9 del matí i esperem el primer cotxe, matatu o el què sigui, que ens retorni a Fort Portal per a assolir la nostra propera etapa: La península de Mweya, al cor del Queen Elizabeth National Park!

L’aventura està servida.

Un parell de cotxes que no s’aturen, el nostre amic anglès que torna
al CKV. Finalment, un matatu s’atura, en baixa el xofer, juga a fer
castells amb les bosses del maleter, el lliga amb cordes per a què no
caigui res i carretera i manta.

Al arribar a Fort Portal, les bosses tenen més pols que la jaqueta
d’un motorista de trial. El xofer, però, les neteja amb un drap, ens les
posem a l’esquena i desfem el camí cap al taxi park. Abans
d’arribar-hi, però, trobem un taxi solitari i buit en una benzinera. El
xofer ens carrega i, còmodament, voltem Fort Portal a la recerca de la
resta del passatge.

Kasamburu és un poble que té més matatus que no pas cases. I és que a
uns quants quilòmetres hi ha una de les portes més concorregudes del
Parc Nacional més conegut i visitat d’Uganda. Allà caiem en les urpes
d’un taxista famós, en Moses de la guia més utilitzada pels viatgers
europeus que s’endinsen a Uganda. El cost del trajecte serà el més car
de tot el recorregut. El noi és simpàtic, però ja ens indica allò que
ens trobarem al complexe turístic de Mweya: Un hotel de luxe i uns
allotjaments preparats per a tour-operadors.

En Moses ens deixa al càmping. Una extensió am algunes tendes
agrupades. No hi ha ningú que se n’encarregui i no trobem enlloc on
llogar una tenda. Desfem el camí i traiem el cap al també solitari
allotjament per estudiants. Tornem enrere i, finalment, trobem el Mewya
Hostel.

– Teniu alguna habitació disponible?

– Ui. Sense reserva no tenim res, però si voleu podem muntar un parell de llits al dormitori comunitari.

El pitjor allotjament serà el més car de tot el recorregut. La
mosquitera té un oradet per on podria entrar un tigre. Malauradament no
és a la cara, i aquí la mosquitera se m’enganxa. Però bé, és la única
manera de passar nit en aquest espai on els locals serveixen i els
musungus demanem.

Em sento estrany. Deixem les bosses a l’habitació i, per passar
l’estona, ens decidim a anar a donar una volta. Tot just sortir dels
edificis, els guardes de la barrera ens frenen les passes. Diuen que
sortir d’allà és molt perillós, que les bèsties se’ns poden llançar al
damunt, que… Merda! N’estic fart, em sento tancat. No puc més. Sortim i
donem una volta per la pista per on hem vingut amb cotxe. En tornar,
reservem el bot per anar a veure hipopòtams i cocodrils i, afamats com
estem, ens acostem a la Taverna.

Aquí hi ha una de les joies d’Uganda: La Taverna és un espai amb unes
vistes increïbles sobre el Canal. En aquestes hores del vespre, els
hipopòtams bramen des de l’altra banda del cabdal d’aigua, els ocells
volen per damunt dels nostres caps, i la gent passa l’estona amb la
parsimònia que transmet l’entorn.

Mengem plàcidament i voltem a les fosques. La imaginació ens fa veure
bèsties arreu. Un facoquer -un d’aquests senglars africans – se’ns
presenta com un hipopòtam a la carrera, una mata és una lleona, un… Al
llit, respiro a la mosquitera, mentre un bon tros de cama es mostra
impúdica als mosquits que vulguin fer parada i fonda en aquest hostal
on, amb reserva, vius com un rei i, sense reserva, dorms com un
home-less que ha aconseguit plaça en un dormitori social.

capitol següent >>

Les muntanyes de la lluna (10) voltant pel rerepaís

Deixa un comentari

<< capitol anterior

Ens llevem per anar a esmorzar i, en sortir de l’allotjament, els arbres es belluguen d’una manera estranya. Aturats, ens mirem aquelles branques que semblen caure dels arbres i el veiem. Un mico salta d’una branca a una altra. Un tros enllà, un altre es penja d’una mà i, encara un tercer, que corre per damunt d’un ramatge que cada cop se li fa més estret.

 

Amb la visió dels micos a la retina, ens dirigim a l’esmorzar. Però
avui sembla que els remenuts no tenen gana o, potser, els han frenat
les sorolloses veus dels italians. En qualsevol cas, ens el tornem a
trobar de retorn a la nostra caseta: Un parell de curiosos, una mare
amb un fill enganxat a la panxa, un altre de més poruc. Avui, però,
volem fer una bona passejada pels llacs volcànics d’aquest idíl·lic
racó d’Uganda.

Per això, sortim del CVK i ens dirigim a Rweetera. De nou, la
quitxalla ens saluda i ens segueix i… Els deixem endarrere i, tot
just sortir del poble, també deixam la via principal per endinsar-nos
per un camí un xic més estret que l’amplia pista. Allà, amb la
cantarella dels howareyous – els simpàtics i feliços sagals – anem
contemplant les plantacions de plataners i les cases que s’amaguen
entre els arbres. Per aquí un xai, per allà un nen mig amagat, passem
pel costat de dues dones que riuen i no paren de xerrar. Damunt del
cap, una càrrega i el cos guarnit amb una roba de colors vius i d’una
netedat que, enmig d’aquest fangar, ens sorprèn: Com s’ho fan per anar
tant polides aquestes femelles?

Al costat d’un altre resort amb vistes al Nyinabulita, canviem de
camí i comencem a pujar fins uns prats on pasturen algunes vaques. Un
xic enllà, uns nens porten fruites a les mans i, aquí si, sembla que
ens les vulguin vendre. Com no els fem gaire cas, acaben també jugant
amb nosaltres, tot seguint-nos i marxant corrent avall quan ens girem
per atrapar-los. Sense adonar-nos-en, perdem el sender amagat que ens
ha de portar a l’altre llac i acabem a la carretera que portàvem abans.
Uns nanos amb una bicicleta carregada de maons, ens indiquen el camí
que hem de prendre per arribar al proper llac. En el trencant, el
Rafiki bar ens crida l’atenció i hi entrem a fer una paradeta abans
d’iniciar una pronunciada pujada. La gent ens saluda i un noi ens
indica el lloc per on hem de girar. Es tracta d’un descampat que uns
treballadors, punyal en mà, van arranjant. La gespa hi es fina i, quan
portem uns metres de camí, ens apareix un senyor que ens diu que, per
passar per allà, hem de pagar 2000 shiling ugandesos -menys d’1 euro).
Quan li donem el bitllet, fuig corrent a buscar canvi i nosaltres ens
esperem tot contemplant el Nyamirima, el germà menut dels llacs
d’aquesta zona. Semla que som a prop del nostre primer objectiu de la
jornada: The top of the world. Per pujar-hi, ara si, el sender és un
caminoi de muntanya entre matolls que va pujant en forta pendent fins
uns prats on les vistes dels llacs són espectaculars, un bosquet
encisador i la llar d’algun senyor on, ara sí, un xicot ens fa fora amb
unes maneres que no ens acaben de fer el pes.

Dalt de l’avantcim, admirem les vistes i creuem cap al Top. Quina
pena! Al cim, hi estan fent una atracció turística amb la qual esperen
recuperar l’interès dels occidentals. Com és de pagament, decidim
seguir el nostre camí i, per fer-ho, em de passar una tanca, una caseta
i, finalment, trobar un camí transitable i, com no, amb els nen
ugandesos. Aquest cop, però, tacats pels regals que els han fet aquests
turistes que es creuen d’una raça superior i, per tant, amb la
capacitat de pervertir la innocència d’uns éssers que aprenen el camí
de la infelicitat.

Un xic enllà, però, dues dones carreguen llenya damunt del cap i,
amb elles, una nena que, alegre i bonica, ens indica una drecera per
trobar la carretera que ens porti a Rwahamba Amb ella farem
pràcticament tot el camí i la meva xicota i mantindrà una conversa en
anglès que ens ajudarà a atendre un xic més la fesomia d’aquesta gent
que tant ens atrau en aquest viatge.

Rwahamba és una vila industriosa. Uns quants bars, alguna
guest-house, cotxes, camions, boda-bodes, música rítmica i agradable.
Un grup d’homes ensaquen plàtans i, un xic enllà, al costat del
dispensari, s’asseca el gra damunt d’una acolorida tela. Per viure un
xic d’aquest indret ens asseiem en una terrassa. La mestressa passa
comptes a la taula del costat, el seu fill ens mira en silenci, i
nosaltres fem la beguda i ens deixem encaterinar per aquest poble.

I aquí s’acaba la part més bonica de la jornada. Sigui pel cansament
acumulat, sigui per la monotonia d’un paisatge de turons i prats, sigui
pel que sigui, els nens que ens saluden en aquest indret són tocats
pels turistes i no ens paren de demanar un boli, un llibre, una moneda,
un… Passat el barri de l’escola, sembla que tot es calmi un xic,
però, en arribar a Isunga, una missa amb tocs animistes aplega una
comunitat de gent que crida i canta empesa per un exorcista que intenta
llevar-los-hi els mals esperits de dintre. Una gernació s’agombola als
seu voltant i els nens, captivats per l’espectacle, no ens fan tant de
cas.

A la sortida del poble, grans extensions de té dominen el paisatge.
Nosaltres, però, ja volem arribar a l’hospedatge i la carretera se’ns
fa cada cop més llarga i pesada. Finalment, però, aterrem a hospici i,
un cop a resguard, la jornada ens sembla un somni bonic, una
experiència que ens ha permès de conèixer la realitat del dia a dia
d’una gent que viu una vida inversemblant per als occidentals que han
perdut la natura com a miratge.

capítol següent >>

Les muntanyes de la lluna (9) el llac de les granotes

Deixa un comentari

<< capitol anterior

 

El dia ens rep amb un xic de sol i força calor. A l’horitzó, vers ponent, la boira omple de misteri les ombres dels Rwenzori, les muntanyes de la lluna. Amb aquesta visió en la memòria, ens carreguem les motxilles a l’esquena i ens acomiadem del Continental.

 

 

De dia, el turó de Fort Portal no és ni de bon tros aquella ombra
amenaçant que ens va rebre ahir a la nit. Ens assèiem a esmorzar i,
entre mos i mos, m’adono que ja no tinc les punxades al ventre. De fet,
no recordo quan va ser la última. Amb el tràfec d’ahir, no vaig pensar
en la panxa. Bon senyal!

Pregunta rere pregunta, i espolsant-nos als boda-boda del damunt, deixem la zona moderna de Fort Portal i arribem a una ciutat un xic més bonica. A l’alçada del pont, una mesquita i dues esglésies -una de catòlica i una de protestant- rivalitzen pacíficament en llur bellesa. Un xic enllà, un atrafegat mercat comença una nova jornada. Nosaltres, ens aturem a una cruïlla farcida de matatus i no triguem a trobar-nos dins d’un d’aquests cotxes que, tot i ser convencionals, fan les funcions de taxi compartit en les carreteres menys transitades.

Amb el taxi ple i les motxilles al sol i la serena del maleter mig obert del vehicle, avancem per una pista farcida de pujades, baixades, corbes, gent i pols. Per primera vegada en aquest viatge, el xofer condueix força lentament. I nosaltres gaudim d’un acolorit paisatge.

El primer poble, Kasisi, és força gran pel que és la carretera. El passem però en un sospir i seguim camí fins a l’acollidor mercat de Rweetera, un remenut poble que viu del seu mercat i de les plantacions de te d’una empresa que ha mudat les seves oficines a la concorreguda ruta que uneix Kampala amb Fort Portal. Una església, una escola, una dona que baixa i molts nens que ens miren riallers i sorpresos.

Encara no cent metres més endavant, arribem al CVK. Un resort que va viure temps d’esplendor, però que ara se’ns presenta amb la romàntica bellesa dels paradisos tranquils que ha deixat la ma del turisme.

La simpatia dels gestors del resort se’ns encomana. Una caseta amb lavabo, dutxa, un parell de llits individuals i una terrasseta amb vistes al llac ens enamoren. Asseguts, contemplem el Nyabikere – el llac de les granotes – i ens deixem encisar pel cant dels ocells i del bestiar que viu a redós d’aquest espectacular i tranquil racó de món.

Rente’m roba a la mica, la deixem al sol i ens posem a llegir una estona, abans d’endinsar-nos en una passejada de tarda.

Al poble, els nens se’ns acosten, ens saluden animosament.

How are you. How are you – és la cantarella d’aquesta quitxalla.

Al mercat, comprem uns plàtans i seguim canviant d’un grup de nens a un altre, quin d’ells més alegre i juganer.

Al vespre, asseguts a la terrassa que fa de restaurant, compartim unes hores amb un antic aventurer anglès que ara viatja acompanyat de la seva dona i un parell de nanos entranyables. Un grup d’italians espanten les mosques a crits i, les granotes, rivalitzen amb els seus crits i els apaguen.

capitol següent >>

Les muntanyes de la lluna (8) rodant per Uganda

Deixa un comentari

<< capitol anterior

 

Una forta punxada a la panxa em treu del llit a les cinc de la matinada. La diarrea s’escola wàter avall i m’alleuja l’intens dolor. El Fortasec substitueix tota la matèria abocada claveguera avall. I el pitjor del cas és que, avui, marxem de Masindi.

 

 

Per això, abans de marxar i després d’un esmorzar més que lleuger, em
torno a fortasecar. No hi ha transport directe entre Masindi i Fort
Portal. Per anar-hi, hem d’agafar un taxi fins a Hoima, la veritable
capital de Bunyoro, i allà, buscar l’enllaç que ens porti a Fort
Portal. El taxi volta un xic per Masindi, com si ens volgués acomiadar
de l’acollidora ciutat, però no és aquesta la intenció del conductor.
El què fa és cerca viatges a Hoima, posar benzina – per què, a Uganda,
posen benzina sempre amb el motor engegat i el vehicle carregat de gent
i embalums fins a la bandera?

En qualsevol cas, sortim cap a Hoima per una embarrada carretera de
fang vermell. Ens plou pel camí i encara goteja quan arribem a la
parada de taxis de Hoima. Allà, ens espolsem alguns comercials de
matatu i taxi i ens dirigim a un taxi amb el rètol Hoima – Fort Portal.
Però ens diuen que van a Kagadi i que allà, si volem, un altre taxi ens
portarà a Fort Portal. Arrufem el nas, mirem que encara hi ha força
places lliures i ens dirigim al lloc on hi ha els matatus –taxis més
menuts i menys regulats -, però el preu que ens donen és prohibitiu i
ens decidim per voltar un xic i, si és el cas, tornar al taxi de
Kagadi. Quina ironia això de Kagadi, quan has començat el dia amb
diarrea, no?

El cas és que, en tornar al taxi, ens hi trobem un parell de
catalanes que fan el mateix trajecte. I, seguim la ironia, una d’elles
porta des de Masindi, amb ganes d’anar de ventre. Serà Kagadi un
tractor de… Bé, matem’ho, que els catalans som escatològics, però els
ugandesos, no!

Sortim cap a Kagadi amb la seguretat que haurem de dormir allà i
seguir l’endemà cap a Fort Portal. Però, en arribar-hi, els mateixos
taxistes ens indiquen el taxi a Fort Portal i ens aventurem a arribar
de fosc a la capital del Reialme de Toro.

A Kagadi, la barcelonina fa les seves necessitats, mentre nosaltres
fotografiem un ramat de vaques, la gent que envolta el taxi, les cases,

Arribem a Fort Portal de fosc. I, malgrat que les noves companyes,
baixen al carrer dels hotels i les guest-house, nosaltres anem a la
taxi park. Error! Amb les motxilles a l’esquena, hem de remuntar el
turó on es troba la carretera principal. Mandra, fosca, son, debilitat
diarreica, cansament del viatge, … Les guest house són plenes de gom
a gom i, a mi, em comença a temptar d’allotjar-nos al “luxós hotel” on
han anat les catalanes, però acabem a la darrera habitació de l’Hotel
Continental. Una habitació de mosquiteres ratades i lavabo comunitari i
un xic, com ho diríem, fastigós?

Per fer balança amb l’antre on ens hem entaforat i, donat que la
meva panxa sembla un xic més tranquil·la, sopem en una pizzeria
italiana on la pizza tropical és un luxe d’un sabor tan deliciós que se
m’oblida la jornada, tot i que la pluja ens fa arraulir sota el
para-sol de la taula que ens acull en aquest final de jornada.

capitol següent >>