El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Aquest apunt no sé si serà curt o llarg, ni si té massa sentit d’escriure’l hores d’ara.

Tampoc sé fins a quin punt les bases sobre les que se sustenta són reals o imaginades, però tot plegat acabarà per ensenyar-nos com Francisco Franco es va equivocar amb la direcció dels contingents que va fer moure pell de brau amunt pell de brau avall.

Crimea és una península d’aquelles que fan salivera als amants del risk. I és per què, com la Península Ibèrica, controla el pas entre dues mars. I això, històricament, ha estat d’allò més important pels que exerceixen el domini i el poder merdós.

En el cas, crimèic, la península és privilegiada talaia del pas que mena de la tranquil·la Mar d’Azov al temible Mar Negre, mar que, a l’hora, connecta les costes russes i ucraïneses amb la Mar Mediterrània i el món.

La Mar d’Azov, diuen els entesos, és un pou d’or negre (gas i petroli) que, a més a més, és connectat directament amb Moscou i que, gràcies a l’enginyeria soviètica, és pas de sortida del mar Caspi al món.

Crimea doncs, en època soviètica, va rebre, com Catalunya, una munió d’immigrants d’altres indrets de la Unió. Els russos, com els espanyols, van anar-s’hi ubicant, cridats per les oportunitats que aquesta rica província els oferia.

Fins aquí, podríem dir que els moviments demogràfics són similars. Ai l’as però! Diuen els entesos en la cosa que la comunitat indígena de Crimea eren els tàtars. Però aquests es veu que no van saber triar gaire bé els bàndols en alguna guerra i Josif Stalin es va dedicar a disseminar-los per l’Àsia Central.

D’aquesta feta en digueren Sürgünlik i ara pot ser què sigui la base sobre la que se sustenta la principal diferència entre Crimea i Catalunya davant d’una consulta o referèndum d’autodeterminació.

Aïllats doncs de la llengua, la cultura i les tradicions originàries de la península, els russos van mantenir-se aliens a la idiosincràsia tàtara, potser per manca d’un Candel que els definís i n’assentes la crimeanitat. Ells, aliens als que van expulsar, mai s’han reconegut part d’un territori multicultural com és aquesta Ucraïna que bascula entre la influència russa i la paneuropea – que, ara que no ens escolta ningú, és la franco-alemanya, més alemanya que franca, si us he de parlar amb franquesa-.

I ara, sembla que, la gran Ucraïna, va a la deriva de les seves pròpies xenofòbies internes que no han sabut o no han volgut quallar.

Aquí, del què es tracta és d’assenyalar com aquells espanyols que van venir a Catalunya han maridat amb la gent que hi porta més temps i que, de les seves relacions mútues, n’ha sorgit aquest ferm tronc que som els nous catalans i llurs tradicions combinades.

Allà, a Crimea, l’enyorat Paco Candel, hagués tingut feina per a poder veure els ponts entre cultures. Hagués tingut feina perquè els que havien d’ajudar a integrar, havien estat víctimes de genocidi. Un genocidi que, si bé a Catalunya fou evident amb la diàspora dels republicans, no va acabar de fer-se amb la potència que es va produir en aquelles llunyanes mars.

Al Generalísimo, amb la ceguesa de qui es creu enviat directe de Déu, li va mancar acabar el sürgünlik dels rebels catalans i aquí, els nouvinguts, s’han anat integrant i construint una Catalunya que ara, a Espanya, sembla que se li escapa de les mans.

I tanquem la cosa, recomanant la lectura de La otra guerra de Crimea on l’autor acaba contundent:

“Y, más allá de esta complicada y peligrosa crisis, la próxima campaña electoral de las europeas, si se supera el nivel actual de frases ocurrentes, debería tratar una cuestión de enorme interés para España: ¿Por qué está fracasando toda la Política Europea de Vecindad? En el Este, como se ve, y en el Sur, en el Norte de África, como comprobamos cada día los españoles. Estaremos atentos.”

I és que sembla que aquesta Unió Europea construïda des de dalt, cada cop té més problemes amb els altres europeus i l’Europa unida en la diversitat que s’ha filat sempre en les relacions personals, humanes i des de baix