El Cau de l'Ós Bru de Taradell

lluisdetaradell.net - des del 14 de juliol del 2004

Arxiu de la categoria: 08. On tour

El tur del Canigó

Deixa un comentari

Ja han passat uns quants dies, però encara falta per pair bona part d’aquesta aventura que es va iniciar, com aquell qui diu, a l’hort de Can Pepitu.

Una aventura en família, una aventura de lloguer, una aventura de tres joiosos dies cavalcant bèsties increíbles per les sinuoses carreteres que volten el massís del Canigó.

Foto1_Caravanes

L’aventura comença a Taradell… o potser a Gurb?

Sin prisas pero sin pausas, s’enfila C17 amunt fins a perdre el seu nom, virar a Camprodon i dinar en el bell aparcament d’autocaravanes que hi ha a ponent d’aquesta cruïlla de vells somnis. Vistes increibles, instants vitals perdurables, mores a la vora, taules per fer un mos i un avi desfermat que, ajassat a terra, gaudeix i és subjecte del plaer dels més menuts de la casa.

Foto2_AviNets

Al volant dels tres engendres, els tres fills d’en Melció i la Maria, rica herència d’un passat de Critoen 8 i Ebro customitzat solcant les europes del passat.

A mitja tarda alcem el vol i, carretera amunt fins a Coll d’Ares, ens acabem trobant un Prats en vigiles de festa, de la festa de la fidelitat entre catalans, entre els que fugien de l’Espanya morta i els que els rebien en una França apunt de morir. Una escapada!

Foto3_APrats

Una fugida que ens fa jugar a fet i l’amagada com uns Romeu i Julieta fugint de Capuletos i Montescos per  trobar la conjunta llibertat dels amants adolescents i de romanticisme sobrepujat.

I que bona és la llegendaria tertulia a la fresca del Costabona! I que bella que és la nit dins la closca d’aquests vaixells de terra endins!

Al matí, carretera i manta a lloms d’aquests gegants virem per sinuoses vies que juguen a saltar el Tec d’aigües joves i rialleres  Els pobles se succeeixen i ens anotem una propera visita a Amelie, quan ja som a les envistes de la Penya Catalana i Taurina de Ceret, la capital de la tauromaquia catalana.

Mentre compren, descanso. El camí no és llarg, però no sóc acostumat a dominar una bestia d’aital dimensió. L’Eva dorm, l’Alex ja no i marxa amb el grup de compradors.

Sense adonar-nos-en voregem El Voló i Perpinyà i prenem una ruta que sorprèn per llur amplada i seguretat  I és que la remuntada del Tet és tot un luxe fins ben bé tocar Prada, porta d’entrada a la magia de les valls nòrdiques del Canigó i ses muntanyes veïnes.

Rià, bressol de Catalunya; Vilafranca, perla murallada entre el Tet i el Cady, i tota la força de Tues entre valls, porta del país de Carançà.

Ens desviem vers Vernet i travessem una població que sembla aïllada d’aquest món.

Vora els banys, a l’altra banda del pont, un parc d’autocaravanes esquifit i murri només ens serveix per buidar vàters i poc més  Acarat a ell, un bon lloc ens permet gaudir d’un bon dinar de tapes a l’andalusa i seques amb botifarra a la catalana.

Foto3_Dinar

L’ocasió s’ho val, car és un romiatge com cal.

A la vesprada, Vernet ens sorprèn en festes i la cosa s’amenitza amb un grupet de versions, el ritme de les quals ens permet gaudir d’un d’aquells moments d’extrema felicitat. L’Alex rialler mira son pare i sa mare ballant al cim més alt de Vernet. Aplaudeix i segueix moviments amb alegria d’ulls brillants i juganers. Després serà sa germana qui gaudirà dels pares mentre la padrina li explica contes entre cosins.

Foto4_Cosnets

Vernet és pau, Vernet és calma, Vernet és un cel farcit d’estels a redòs de les autocaravanes. Allà, entre parents, tanco els ulls per veure’m baixar a Marialles des del Pla Guillem i grimpar la xemeneia dels gendarmes que em porta a la creu.

Ja de dia les rodes baixen muntanya avall per aturar-se a Vilafranca. Vilafranca de Conflent podria definir-se com la Carcassona Xica. Els seus murs parlen d’un passat insegur i Fort Liberia, la fortificació que se la mira altiva, no para d’ampliar la llegenda d’aquest indret tan propi de fades, follets, bruixes i minairons.

Foto5_Vilafranca

Tornant al pàrquing d’autocaravanes ens saluda el xiulet del trenet groc que acaba d’arribar. És el pic del migdia i el sol il·lumina el pas per les gorgues de Carançà, l’ascens a Mont Lluís i el descens, ja més suau a la plana ceretana.

Fa pena deixar el viatge, fa pena acabar la nostra trashumància de cavalls enxovats en potents motors. Però després del dinar a Casa Toranzo de Puigcerdà només resta fer camí fins a Taradell i netejar uns vehicles prestats que, com el carruatge de la Blancaneus, té hora de tornada. L’hora íntima en què, tot acaronant el llom de la bèstia, xiuxiueges:

– Tornaré a buscar-te, bell amic. Tornaré a buscar-te per, segons el poeta:

allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!

AllTeam

Mantra i carretera

Deixa un comentari

image

Amb aquell estat dels diumenges d’abans, ordeno imatges i sensacions d’un cap de setmana especial.

Un cap de setmana de carretera i mantra, el mantra d’uns pares cofois en reviure viatges i moments de plenitud vital.

L’autocaravana surt de Taradell ben d’hora ben d’hora i s’atura allà on, tot bon vigatà, a d’esmorzar.

– Que faran? Entreplat o pa?

La primera anècdota d’una cambrera adormida i un bacallà que arriba tard, preludi d’un viatge que ens mena a Cadaquès i el Cap de Creus, al Port de la Selva i Llançà, a Olot i Santa Pau.

Fins i tot la germana ha decidit fer-nos memòria del viatge a Suïssa, aquell que va viure dins la furgoneta, amb febres i un punt de mal de cap.

El viatge de les nostres vides però fou el de la Iugoslàvia enyorada del Tito i la descoberta de Venècia. I tot va començar allà on Barcelona perd el seu nord i la directora de la guarderia recorria Europa amb el fill de mesos relligat i un Diane 6.

Perquè si ells ho feien, no ho podiem fer nosaltres?

Manta i carretera i estrena amb Citroen 8 familiar pel Pirineu.

Records i més records que es granen en tertulia a l’aparcament “de cargols” de Port de la Selva on dinem pausadament, tot gaudint d’uns luxes que se’ns fan estranys.

Dos pares i tres fills, quaranta anys llargs de viatges i un raconet de món que ja ens hem fet nostre. Port de la Selva és pàtria xica. Port de la Selva que ens vas enamorar després d’una nit de tenda inundada. Port de la Selva que ens vas retenir a les parcel·les del Port de la Vall.

Vida sedentaria. Vida nòmada. Rodamons de poc diner i barri obrer que descobreixen món dins d’un citroen primer, i d’una furgonet poc després.

Cap de setmana de luxe. Familia que s’estima i estima viatjar. Poc més es pot dir: que visqui la vida i l’enginy dels humans!

I ara, al tren, segueix la memòria:

Grups de nanos esgotats!
Com jo! Com nosaltres!
Com aquells marrecs
que apreniem misteri
de la mà de joves monitors.
Impagable companyia!

Memòries de garota oberta!
Records de Cala Tavallera.
Beneïda aigua!
Beneïda tempesta!
Beneïda nuesa salada!!
Beneït passat a cor obert!

Lluís de Taradell

Aquesta entrada s'ha publicat en 08. On tour el 22 de febrer de 2016 per Lluís Mauri Sellés

Barcelona Clarmont París Servoz Montpelhiér Taradell

Deixa un comentari

Quilòmetres recorreguts: 2.750.
Temps de viatge: 35h37′
Cost en peatges: 191 euros.
Cost en benzina: 193 euros.

Un viatge iniciàtic, una aventura dels temps d’avui amanida d’ėpica antiga. L’objectiu inicial: visitar París amb part de la família sureña i fer un tastet visual del Montblanc i els seus entorns.

Condicions:
Cotxe menut, carregat fins la bandera, sense climatitzador i amb un passatge propi del vell TBO: una abuela que voreja la vuitantena, una embarassada de 28 setmanes, una mosseta de 20 mesos i un servidor.

Carrega’t de paciència que l’apunt és llarg i utilitari. 🙂

Primera etapa: Barcelona – Clarmont
Potser s’arriba a París d’una tirada, sobretot si, com fem nosaltres, se surt de Barcelona a les 6 del matí.

Cap a les 9 ens parem per esmorzar ja en terres occitanes i la baldufona aprofita per correr i enfilar-se a tot allò que es deixa pujar.

La segona aturada serà més breu, car la menuda dorm i només cal posar benzina.

Ho fem poc abans de circular per les espectaculars carreteres del Massís Central, veritables prodigis de l’enginyeria que vencen paratges espectaculars.

La darrera aturada és en una de les àrees de repòs que esdevenen veritables paradors turístics. En aquest cas, del país dels llops.

Gaudim de l’estada última en un indret que demana d’abric, en un lloc que ens fa pensar que hem fet la tria correcta, que la fresca ens acompanyarà durant tota la setmana. Ens fa pensar, il·lusos, que som privilegiats.

Poc després entrem a Luvernia, mítica regió de transició entre les terres d’oc i el món de oui. Són vora les tres de la tarda i prenem el jorn per clos.

Ja va essent hora que la tecnologia ens guïi vers el merescut descans. Fem cerca d’un Ibis Budget en ruta, però que ens permeti fer escapada a la immortal Clarmont d’Auvernia.

El fòtil ens treu de l’autopista per Clarmont Sud. Ens rep un veritable cluster hoteler on la disputa pels preus ens permet triar i remenar a plaer.

Avui farem nit a l’Arena Hotel – allotjament bàsic, però acollidor on comptarem amb llit de matrimoni, llit individual i llit supletori per les quatre aventureres-  i passarem un bon vespre al centre de la capital de la Garrotxa francesa. (ho dic pels volcans i aquest Cruscat gegant que és el Pui de Drôme).

Segona etapa: Clarmont – París
Ens llevem cap a les vuit, amb el convenciment que París ės a prop i que la fresqueta ens farà lleuger el camí.

Els plors de la xiqueta són el primer senyal que ni París és a prop ni les temperatures són tan baixes.

Dues paradetes en el camí i l’entrada a un París que sembla un forn. Calor, xafogor i una densa circulació que ens deixa al número 4 del cours des petites ecouries fossos i afamats de descans.

París no és ciutat per cotxes. Oi menys l’arrondisement Saint Denis on passarem les nits. Deixem el cotxe a l’aparcament de l’estació de Saint Lazare, en previsió d’aprofitar la gratuïtat de les àrees payant i l’alliberament d’algunes zones de càrrega i descàrrega durant el cap de setmana i fem jorns de transport públic per París.

Atenció! El metro no és apte per cotxes i persones smb mobilitat reduïda!!

Tercera etapa: París – Servoz
Diumenge de Tour a les petites. El GPS ens porta a la parada d’autobusos a l’Aeroport de Beauvois. Un indret pres per la gendarmerie i encintat pels camions de la ronda francesa que avui prendrà els carrers de la capital.

L’abue se’n torna a Sevilla amb la família sureña i nosaltres cap als Alps a acabar les vacances del nord.

A les 8 sortim de Saint Denis a la caça i captura d’una benzinera.

Discreció màxima: dins la ciutat, la benzina és mal vista i s’amaga als ulls dels citoyans. Finalment, camí de La Villlete, trobem la manera d’omplir el dipòsit i prendre el peripheric que ens allunyarà de la ciutat de les llums.

El viatge, de 5 horetes efectives de marxa, s’allarga un xic per dues aturades obligades per l’estat inquiet d’una menuda que troba a faltar la companyia de l’abuela.

Apropar-se als Alps cura els malestars amb espectaculars saltants d’aigua i un cel cobert que amaga els gegants blancs, atractives sirenes per a esperits inquiets. Silenci: la natura parla!

Arribem a lloc a quarts de quatre de la tarda. No hem dinat i, per sort, un restaurant proper té servei d’aprée midi.

Dinats ens deixem seduir pel veïnat més desconegut de la vall: Village du Lac pertany a Les Houches pels misteris de la història i, possiblement, per ser a la vora contrària de l’Arve. Però és enganxat a un dels poblets que conformen la comuna de Servoz, porta de la vall. Davant de casa, el verdorenc i rocallós Fiz; darrera les primeres agulles del nival Montblanc.

Interludi: entrar a Suïssa per les agulles roges
Aprofitant un dia plujós, prenem el cotxe i fem la carretera que travessa la vall pels calmosos veïnats , tot defugint l’autovia. De cop, ambdues vies s’ajunten i van remontant cap a Argentieres i el parc natural de les agulles roges.

Paisatges encisadors, poblets remenuts i esquitxats de referències a les neus hivernals. I, quan ens n’adonem, som a Suïssa. Pas franc i cap referėncia de benvinguda. Girem cua i tornem al nostre cau amb el convenciment d’haver creuat una suposada frontera.

Quarta etapa: Servoz – Montpelhiér
La neteja de l’apartament, la voluntat d’acomiadar-nos com cal de Servoz i la il·lusió que la fresca dels Alps ens acompanyarà sud enllà ens fa sortir tard de la vall.

Error. Just deixar l’Alta Savoia, la calor s’acarnissa sobre el cotxe i el viatge sembla etern. Les aturades se succeeixen a intervals molt curts i Taradell, el nostre destí, queda cada cop més lluny.

Per postres, l’autopista de Marsella circula amb una densitat que alenteix la marxa i incrementa els perills. Finals de juliol, la gent marxa de vacances a la costa i nosaltres ho paguem, si més no, fins a la desviació cap a Nimes i Montpelhiér.

Montpelhiér ens rep exhaustes. Oi més per les caravanes que, cap a les sis de la tarda, col·lapsen les sortides de l’autopista.

El GPS ens deixa a l’aparcament de l’Ibis Budget del Sud de la ciutat occitana. Bon preu per una acollidora habitació en un indret on un tren antic recorda que la platja és propera i, la mediateca Federico Garcia Lorca que som en terra d’acollida i diversitat.

El darrer sopar, amb servei acurat i faniliar, el reguem amb un dels Plantagenet del Loira. Bon final per la darrera nit nord enllà.

Cinquena etapa: Montpelhiér -Taradell
De les errades s’aprèn i, per això, tornem a sortir a les sis del matí amb menuda adormida.

Gaudim de l’eixida del sol a través del retrovisor i de la mar a la banda del conductor.

L’esmorzar a la Porta Catalana ens recupera de la matinada. Posar benzina en entrar a Espanya és impossible. Es nota que tothom escura el dipòsit per aprofitar els preus de la pell de brau.

La resta – l’AP7 fins a Girona, l’Eix fins a Vic i la C17 fins a Taradell – és viatge per país conegut, extasi per les altives Agudes i enyorança per una setmana iniciàtica per l’hexàgon del nord.

nota:
si hom necessita informació afegida que deixi comentari i respondrem fins allà on coneguem.

Aquesta entrada s'ha publicat en 08. On tour, General el 4 d'agost de 2014 per Lluís Mauri Sellés

4 dies a Fès amb una nadó de 6 mesos. Notes per a pares viatgers

Deixa un comentari

Com indicava en l’’apunt del dilluns d’aquesta setmana, la baldufona s’’ha iniciat com a viatgera amb una sortida que, així, d‘entrada, ens feia respecte.

I és que, acostumats al viatge de motxilla i integració amb l’entorn en indrets com Mauritània o Uganda, enguany ja ens cremava la necessitat de sortir de la bombolla occidental.

No és el mateix però fer-ho sols que fer-ho amb una nadó de 6 mesos. Oi més quan, furgant en fòrums de viatgers o en l’’entorn més quotidià, no tens referències de viatges al sud de la mediterrània a,n mainada tan menuda.

El necessari test, l’’hem fet a Fes i aquest apunt pretén esdevenir un petit recull d’’indicacions sorgides de la pròpia experiència, per si algú vol seguir les nostres passes i endinsar-se sud enllà.

La documentació
Per sortir del rovell del ou, cal treure el passaport de la menuda.

El tràmit es fa a l’’instant en qualsevol comissaria de policia habilitada per a treure aquest document. Només cal el llibre de família i el document d’’identitat de la persona que el demana: en aquest cas, la mare.

L’’alimentació
La font d’’alimentació principal de la menuda encara és el pit. Això facilita força el trasllat, ja que disminueix la necessitat d’’altres fonts d’’aliment.

Nosaltres, vam decidir portar potets de farinetes de fruita a la maleta facturada com a complement a la dieta, tot donant les farinetes de cereals el primer dia abans de sortir de casa i el darrer dia en tornar-hi.

En arribar a destí varem sospitar però que viatjant a ciutat, es poden trobar potets de farinetes de fruites en alguns dels hipermercats i farmàcies de la zona. Altra cosa són les farinetes de cereals. A Fes, les que vam tenir a l’’abast de la mà contenien gluten i, per tant, contraindicades per a les primeres menjades de la quitxalla. Pregunta: les marques de farinetes, s’escuden en les legislacions per a portar les restes de producte en aquests països?

Pel que fa a la lactància materna en un país musulmà, teníem entès que està mal vista en terres musulmanes. Però no va ser aquest el cas.

De fet, no vam donar pit al mig del carrer, però si que ho vam fer en els espais públics de l’hotel i en els restaurants on dinàvem. No vam tenir motiu per a sentir-nos cohibits cap vegada. 

Els tràmits duaners
En la sortida d’’Espanya – parlant de fronteres i duanes és el que hi ha -, vam haver de treure la nena del cotxet –que es pot portar a peu d’’avió. Passar el cotxet per l’’escàner, mentre la mare creu l’arc metàl·lic. Després torna la mama i li dono la nena. Passen ambdues i, finalment, passo jo solet.

A la sortida del Marroc en canvi, tant sols revisen el cotxet en profunditat, però la criatura s’’hi queda asseguda i passem sense els enfarfecs de la frontera occidental.

Al control de passaports és força similar en ambdues bandes. La consideració d’’una nadó és la mateixa que la d’’una persona adulta.

Això si, per entrar al Marroc és millor portar bolígraf, ja que s’’ha d’’omplir fitxa d’’entrada i de sortida i no portar-ne fa el tràmit més feixuc.

El vol
Per recomanació d’’una amiga vam optar per donar pit, o biberó d’aigua, en l’’enlairament i l’’aterratge, amb la finalitat de mantenir la boca oberta de la criatura i estalviar-li que se li tapessin les orelles amb la temença, potser infundada, d’una lesió auditiva.

Més enllà d’aquests moments, la criatura es manté ben desperta i distreta, sobretot, amb els veïns de l’avió i el personal de vol.

L’’estada
Havíem triat per allotjar-nos un riad tradicional al cas antic de Fes. La prudència però ens va acabar portant al Ibis Moussafir de la Place du Gare, és a dir, en un allotjament més occidental i en una d’aquestes barriades europeitzades que tota ciutat africana acaba tenint.

Una traició als principis viatgers produïda per la necessitat d’establir port conegut per la menuda.

L’hotel va acabant sent el nostre espai d’esbarjo després de tornar de voltar per la laberíntica medina d’aquesta agradabilíssima ciutat.

En cap moment, tot i perdre’ns per carrers i carrerons i passar unes quantes facècies, no vam tenir sensació de perill. Ans al contrari, la menuda ens servia de nexe de contacte amb els habitants d’aquesta magnífica ciutat.

Això si, tot i que es veuen alguns cotxets, el millor mètode per moure’s per Fes és la motxilla o farcell. Les voreres de la ciutat francesa – la nouvelle – són molt altes i l’estretor dels carrers de la ciutat vella – fes al bali i fes al djadid – , unit a la seva vitalitat fan de difícil desplaçament amb cotxet.

Les distàncies interurbanes es poden fer amb transports locals. De fet, a Fes, hi ha dos menes de taxistes, els que somriuen i juguen amb la nena i els que intenten mantenir-se freds, però no poden evitar respondre a la mirada d’una criatura. Els petits taxis de Fes són molt econòmics i porten comptador.

Els viatges a l’aeroport es poden fer amb taxi – 120 dirhams per trajecte – o amb l’autobus número 16 de la xarxa de transports locals.

No puc dir-vos si el transport en autobus és bo o no, ni si hi ha un bus directe, perquè quan vam arribar estaven de vaga i, quan vam marxar, plovia massa com per embrancar-nos a prendre un transport massa allunyat de les portes de l’hotel.

Ah! Si! Els taxis millor agafar-los fóra de l’hotel. A l’hotel t’afegeixen un sobre cost de 60 dirhams.

A mode de reflexió: Atreveix-te a sortir del llit de cotonets!
Hem tornat d’aquests quatre dies a Fes amb la sensació que es pot viatjar arreu amb un nadó “occidental” per petit que sigui.

Això si, s’ha de saber que el ritme no serà el mateix, que els estàndards dels allotjaments han de ser un xic més alts i que, fora del món estrictament occidental, us trobareu un ambient més fraternal i humà, i una sensibilitat especial per la quitxalla.

Això si, també se us farà més present el quart món de les seves ciutats i la duresa, que al nostre entorn s’intenta amagar, de viure i morir al carrer.

Dit això, la meva impressió ha tornat a ser la mateixa: A Europa tenim una malaltia. I aquesta malaltia, com totes les que són greus, és dual: pors – seguretat.

Pors a la diferència, al desconegut, a l’estranger, a… que generen uns nivells de seguretat extrema i que ratlla els llindars d’humaniat.

– Val a dir en aquest sentit, i com a nota de desgreuge, que, en la tornada. un agent de Policia Nacional ens va permetre passar pels validadors electrònics de passaport tot i tenir una menuda que no podia passar-hi.

En qualsevol cas, aquesta malaltia només té una cura: viatjar i contrastar amb la pròpia experiència allò que ens transmeten els mitjans.

Cal aprendre i, la menuda baldufona, ja ha començat a fer-ho.

Ja ha començat a fer-ho amb els germans magribins, amb els ciutadans d’’aquesta mar de cultura que és la mediterrània.

En tornar a Barcelona ja no somreia tan gratuïtament i és que, amb quatre dies, havia après que hi ha un altre món on et somriuen primer.

Aquesta entrada s'ha publicat en 08. On tour el 24 de maig de 2013 per Lluís Mauri Sellés

My first CSers experience: Dos lituans a Barcelona

Deixa un comentari

En un pis de ciutat.
Dimecres al vespre.

Tot és apunt per a fer d’amfitrions d’una possible parella que ens ha contactat per Internet. Per un moment, dubtem:

Què en sabem d’aquesta gent?
Hem estat massa confiats?
Seran polits i bona gent?

La única referència que en tenim és el seu perfil de CouchSurfing.org i el què en diuen amistats i referències en aquestapàgina. Però, això és suficient per obrir-los les portes de casa?

Aquestes pors es barregen amb la curiositat de conèixer altres ments, altres pensaments, altres punts de vista, altres ànimes vingudes del més enllà, de l’altre banda d’Europa, d’un país llunyà.

En un pis de ciutat. Quarts d’onze de la nit
M’arriba arriba el missatge:

Hi CSers here.
we are in the
airport. Trying
to reach you
as soon as
possible.

Ja son aquí. La Susana, esgotada per les jornades de feina i una calipàndria a mig curar, és al llit. Jo, entotsolat i neguitós, em passejo pel menjador, tot esperant la seva arribada.

Agafo un llibre, el deixo.
Surto al balcó, torno a entrar.
Faig per encendre un puret, però no l’encenc.
Agafo el DaVinci i em miro el perfil dels CSers: Són una parella jove amb dos fills menudets, un bon grapat d’amics i referències, i unes aficions prou curioses per un tafaner com jo. Segur que són bona gent.

En un pis de ciutat. Una de la matinada

We are near
your house
Near door
outside

Trec el cap pel balcó i, en veure’ls, se’m desfan tots els dubtes: per la fesomia ja s’intueix que son encantadors.


Després vindran dos vespres de convivència, dues nits d’hospedatge, la naixença d’un breu amistat entre dues parelles que confraternitzen dues terres separades per 2.500 quilòmetres.

Nosaltres treballem i ells aprofiten l’estada per visitar les Rambles i la platja, Montjuïc i Montserrat. És al vespre quan nosaltres aprenem un xic més sobre Lituània i ells s’endinsen una mica en les cabòries dels catalans.


Un pis de ciutat. Divendres al vespre
La Justina, en Vitalijus i un servidor sortim a comprar medecines pel refredat d’ell i una pastanaga. Avui soparem una pausada recepta de sopa lituana. Una sopa feta amb patates -aliment nacional de Lituània-, arròs i la pastanaga.

Al voltant de la taula, seguim coneixent millor una de les repúbliques bàltiques. Ells viuen en una town de l’interior de Lituània.

Un pis de ciutat. Dissabte afternoon
Coincidències de la vida. Dissabte, abans de marxar amb auto de línia cap a Madrid, els nostres amics viuen un final d’estada que els omple de curiositat.

Celebrant l’aniversari d’una gallega a casa, ens reunim 16 amics d’arreu del món: lituans i catalans, gallecs i italians, andalusos i peruans i, fins i tot, una argentina.

Damunt la taula, un cocido, rialles i acudits, ribeiro i queimada, que acaben acomiadant als nostres CSers d’una manera inesperada.

Aquesta entrada s'ha publicat en 08. On tour el 22 de febrer de 2012 per Lluís Mauri Sellés

London Calling

Deixa un comentari

Quan era un marrec, en Jules Verne em va fer sortir de Londres per donar la volta el món en 80 dies, Sir Arthur Conan Doyle m’hi feia cercar pistes amb la lupa a les mans, la pipa a la boca i un barret únic, icona dels detectius victorians. I, per postres, el gran Robert Louis Stevenson m’introduïa en el món de la ciència i l’ànima humana amb el seu Doctor de dues cares.

Quan era xiquet, i anava de rebel, sentia la crida de Londres. Ua! Els Sex Pistols! la gent de la 2Tone! les Doctor Martins de Camden! Tots contra la Dama de Ferro! Tothom per la multiculturalitat i la germanor de la classe obrera! Oi! Però no tenia diners ni collons per viure sense ells i, per això, vaig ser un londinenc a Barcelona.

Quan era un xic més gran, ja havia penjat la xupa gastada i n’estava fart del dolor als peus d’unes botes mal comprades en una fastigosa botiga de la ciutat comtal. Llavors estudiava ciències polítiques i ja no volia ser un idealista Jim Hacker, sinó un irònic Sir Humphry Appleby que, al cap i a la fi, era qui realment manava… Bé! No sempre potser, però jo així m’ho volia creure.

Quan aquest diumenge passejava per Camden, recordava aquells anys rebels i reconeixia la capacitat del sistema per menjar-se’ls i expulsar-los en forma de samarreta, bossa de mà, arracades o pantalons. Quan vaig comprar-hi el rellotge de corda i cadena, em vaig veure protagonitzant alguna d’aquelles històries que tant m’atreien de menut.

Però, quan dissabte em vaig llevar al Hyde Park Inn de Bayswater no m’imaginava que revifaria i refermaria els meus principis democràtics en veure la reialesa del Buckinham Palace i l’abadia de Westminster, sentir i gaudir amb el Big Ben i veure la policia amb les portes tancades al carreró de cal Primer Ministre, mentre els siris es concentraven en pacífica manifestació de recolzament a la democratització de la seva terra. Davant les portes del Parlament, tres quarts de mateix. I al Soho, 25 anys dels Miserables. Coincidència?

Més enllà del passat, les vistes des del London Eye i al fons l’estadi de Wembley. Al Speakers Corners de Hyde Park, ja no hi ha Lenin ni Marx ni Engels, hi ha la Festa de la Champions. La foto amb la copa em transporta al proper dissabte i la primera foto de vencedor de la Copa d’Europa em dibuixa un somriure als llavis: Damunt del capità d’aquell Madrid del 58, l’avi Paquito, el dictador que encara avui il·lumina les ales dels il·lusos blaus que es neguen a veure la força dels silenciosos abstencionistes.

Aquesta entrada s'ha publicat en 08. On tour el 23 de maig de 2011 per Lluís Mauri Sellés

Sóc un cagadubtes

Deixa un comentari

Sí, sí. Ho sóc. Es miri per on es miri, aquest estiu he descobert que sóc un cagadubtes. I ho sóc després d’haver xalat pels històrics camins de Kobarid, d’haver flipat amb el bany glaçat a les cristallines aigues del So?a, d’haver-me maravellat com un nen menut dins la Postojnska Jama i el Predjamski Grad del Baró Lugher o d’haver-me farcit del millor kava v mleko i de les més fresques pivo to?enos del món. Ai, i que dir de Dolenjska Toplice i la simpàtica iaiona que ens cuidava l’apartamentet rural a les vores d’un dels banys termals més antics d’Europa? O del Youth Hostal de Korte i els restaurants i les aigües blaves de l’Adriàtic de l’Istria eslovena? O no, potser aquelles tapes i aquella mistela a les arcades de Ljubljana, la capital d’aquest jove Estat europeu?

 

Buff! Sóc un cagadubtes. Ho sóc perquè no sóc capaç d’escollir el millor lloc, la millor experiència d’aquest agost… Potser el dolç despertar de Korte…, o el plat de peix i marisc de Piran? Potser la canya ben servida de la cerveseria de Rota o la nit de lluna plena i el mar guspirejant amb la millor de les companyies? Potser l’èxit del Toca-sons més participatiu o les postes de sol a les costes gaditanes? Una passejada per Verona o un bany a Conil? Els gambones dels guaíras o un bon merlot eslovè? La posta de sol a Ondarribia o els mars de boira del Bearn?

L’agost s’acaba. Només queda una experiència dalt de tot, a Tavascan, i el seu voltant; i una altra més avall, sota la mar mediterrània. Després, tornarà la feina, tornarà i jo seguiré sense poder decidir quina ha estat la millor experiència d’un estiu mogut i ben acompanyat, d’un estiu mai somniat, d’un estiu difícil d’oblidar.

L’agost s’acaba i el meu món s’afiança: com Taradell, Calafell, el Poblenou o Gràcia, casa meva és a Triana, Rota, Pinzón o Conil.

Potser Sanlucar n’és l’experiència? Potser la manzanilla o el moscatell? Merlot o ratafia? Una de la CCM o una bona Cruzcampo de tirador?

Caldrà seguir rondant, seguir guanyant experiències, seguir sent un cagadubtes, incapaç d’escollir què és el millor, perquè potser el millor és tot plegat, i la tria és tan inútil com la majoria de tonteries que ens frenen en aquesta vida i no ens deixen caminar.

Aquesta entrada s'ha publicat en 08. On tour el 26 d'agost de 2010 per Lluís Mauri Sellés

He navegat per mars de tempestes

Deixa un comentari

I he vist éssers extraordinaris removent-se com àgils balenes dins maternals i càlides tasques. He tastat l’alè gèlid dels vents del Sacre Imperi. I tot ho he fet a lloms d’una sirena i en companyia dels millors navegants que un bon polissó pugui desitjar.

I n’he tornat!

N’he tornat amb renovellada ànima.

He tornat dels carnavalescos mars de terres llunyanes, de terres fredes, però habitades per éssers propers i ardents com guspires del foc potent que serva els sentiments dins llur seca gola.

I he tornat amb el cos sencer i l’ànima encara més reforçada.

De port en port, de bar en bar, de barra en barra, els pirates hem compartit hores de disbauxa amb bombers, pallassos, toreros portuguesos, cowboys, elvispresleys, infermeres, pastanagues i porquets. Personatges de vida efímera com les festes del rei Karneval que celebren per aquestes contrades de manera desbocada.

Barbarossaplatz!

Divendres de pirates camuflats. De pirates sense disfressa en terra de toreros en plena faena de lídia multicultural. “Eh! Eh! Vaquiya” Eterna batalla que la disbauxa teixeix en aquestes contrades, com en qualsevol altre del món mundial.
Dissabte de pirates vora el riu. De pirates navegant de bar en bar, de plaça en plaça, de cervesa en Glühwein i de Glühwein en cervesa. Escalforeta carnavalesca al so dels càntics germànics que agermanen les races que s’apleguen en les tasques de la ciutat dels Reis Mags.
Diumenge, de batucades infernals, d’orquestres de carrer que tomben la nevada i fan dansar la gent. Cap al tard, visitem un cau de llops.

Estassats al seu aire, recorden els multiculturals xais que han xuclat enmig de la carnavalesca tempesta. Nosaltres, ens els mirem i ens cauen bé. Fins i tot, pensem que alguna nit, podríem acompanyar-los de cacera.

Però Colònia fuig. I el camí de retorn per Weeze és llarg i carregat de somnífers. Car la festa es paga amb son, i l’autocar, un cop vençudes les platges de Dusseldorf, ens serveix de bressol per gronxar els dolços records d’una més que agraïda festa.

Nàufrag multicultural d’un Carnaval com cal, m’he vist allunyat del Cau uns dies. I la feina de recompondre les naus, m’ha deixat sense escrits fins aquest que teniu a les mans.

Aquestes ratlles breus que encara es mouen entre les tenebres de pirates, loups garous i blanques nevades que envolten el dom, el Rin i la Plaça del primer gran pirata de la història, el pare putatiu del sempre simpàtic i viu Baudolino.

Aquesta entrada s'ha publicat en 08. On tour el 17 de febrer de 2010 per Lluís Mauri Sellés

Allez All Black

Deixa un comentari

Dissabte, 8 de la tarda. En un lloc de les graderies del Velodrome de Marsella, un grupet de catalanets es deixen embolcallar per la màgia negre dels All Blacks. Avui és 28 de novembre de 2009, una data per recordar.

Falten encara 45 minuts pel partit, però ja portem un parell d’horetes
llargues tombant pels volts de l’estadi. L’ambient a fora és tranquil.
De tant en tant, un allez les bleus trenca la moderada parla que
s’escolta. Passa un panxut cerveser, vestit de negre i amb una gran
bandera dels all blacks. Ens el mirem i canviem a un grupet de sagals
am perruques tricolors. Arreu, kebabs i cerveses, de tant en tant algun
americaine.

Quan falta una hora per l’inici del matx, entrem a l’estadi. Per les
pantalles, imatges del públic. A peu de carrer, els privilegiats de
Marsella fan el got al costat mateix d’un grup de kiwies somrients.

Falten 15 minuts per començar el matx. Entra l’orquestra dels bombers
de Marsella i, tot just arribar al centre del camp, un esclat de joia
trenca l’espai: Les dues esquadres surten al terreny de joc. És l’hora
dels himnes, és l’hora de França.

La marsellesa a Marsella retrona am força i fa posar pell de gallina,
accelera la sensibilitat i, segons com, et porta l’aroma dels
maquisards de tots els temps, dels lluitadors de llibertats.

Després, arriba el somni: ara ja he viscut la haka en directe com un
all black més. 39 anys esperant el moment i, per fi, he pogut gaudir
del ball dels balls dels maoríes.

Tot un espectacle que un lionais guarda en só i imatges:

Després, França desapareix i és l’electricitat dels Carter, McCow,
Siviviatu i companyia els que es menjen el gall farcit i s’emporten un
partit d’aquells que fan afició. La màgia maorí mereix el reconeixement
dels blaus i l’allez les bleus, s’acaba convertint en un allez all
black, tot i que avui la samarra sigui blanca com la neu.

La màgia del matx es resumeix en quatre imatges:

La vitalitat de les graderies amb un tou de records i paraules. Per
postres, un resultat curió: 12 a 39, com 39 són els anys que un
servidor ha esperat per poder gaudir de l’equip més elèctric, de la
gran selecció, dels Muliaina, Smith, Nonu, McAlister, Sivivatu, Carter,
Cowan, McCow, Read, Kaino, Thorn, Tialata i companyia.

Trajecte Barcelona – Marsella en cotxe, 5 horetes; cervesa dins l’estadi, 3 euros; entrada a l’estadi, 25 euros; viure els all blacks, no té preu.

Aquesta entrada s'ha publicat en 08. On tour el 1 de desembre de 2009 per Lluís Mauri Sellés

Un José Tomás de Hemingway …

Deixa un comentari

…. amanit amb una vinagreta de raça castellera i un polsim de Jean Genet i Boris Vian

S’aixeca un diumenge de cels a mig vestir. Amb els ulls d’un jove vedell encara adormit, em grato la closca mentre m’endinso a una cuina bruta i llardosa. Obro la nevera i arreplego les restes d’un contundent sopar de dissabte. Massa contundent. Residus energètics. Avui toquen castells i més val anar-hi ben alimentat.

Els estilitzats i biològicament cisellats Miura corren com esperitats dins la tele. Instantànies d’una plàstica brutal, bestial, primitiva, ancestral, arcaica, sentimental, estomacal. Els comentaristes, amb bon criteri, deixen que parli la màgia d’uns reveladors instants que comencen amb els tres càntics dels mossos:

“A San Fermín venimos
por ser nuestro patrón,
nos guíe en el encierro
dándonos su bendición.
VIVA!
GORA!

Seguit d’un concurs de salts i bots per baixar el neguit i escalfar la musculatura. 

Comença una cursa, una carrera de bestiar que, fa cosa de sis anys, em servia per contactar amb un rodamón nord-americà en una laundry&shower d’un dels pobles més remenuts de Montana, allà, ben lluny, a les Rocalloses.

La ressaca de la tamborinada d’ahir encara és present amb boires espesses que s’enrosquen en els cimals que envolten la Plana de Vic. Núvols esparsos volten el cel com braus, vedells i mossos després d’una patinada a la cantonada d’Estafeta.

Passat el Congost, el cel és d’un blau que fereix la vista. Barcelona encara és adormida i les entrades són buides dels cotxes que, dia rere dia, reprodueixen els encierros que la capital navarresa viu aquesta setmana de juliol.

Amb el cotxe a bon resguard, volto com un esporuguit brau per un Raval on ja han retornat les putes, els macarrons i els borratxos. Records dels nihilistes anys vuitanta retornen a glopades àcides i espesses, retornen a cada cantonada.

I és que Sant Ramon i els seus voltants tornen a ser el viu retrat del progrés dibuixat per GenetBukowski i tants d’altres. Quantes ferides obertes en les entranyes d’un brau de banyes curtes i pell fina!

A quatre passes de Casa Leopoldo, una placa recorda un dels braus de lluita que més va fer per acabar amb aquesta situació: En Salvador Seguí, el noi del Sucre, va pagar amb la vida la seva lluita contra la desigualtat i la injustícia dels cecs.

A la Rambla del Raval, gegants i capgrossos.
Al centre del passeig, camises vermelles, granades i morades. Els castellers de Barcelona carreguen torre i quatre i descarreguen tres i pilar. La millor actuació de la temporada es vesteix amb el regust agredolç del romanticisme nihilista ravalenc. Sembla que no hi ha ferits greus, tant sols contusions i alguna fissura menuda, però les banderilles de les caigudes han colpit al cor de la colla capital·lina tot just abans de començar les vacances d’estiu. Mala peça al teler? Millor ara que a la tardor?

Al vespre, la Plaça del Rei és plena de gom a gom.
Música lleugera, variada, pretesament carrinclona. Música d’aquella que fa recordar a uns i que dóna de pensar a uns altres. Cinc bèsties de l’escenari proposen i disposen un viatge per l’altra cara del progrés: la cara melosa, melangiosa, irònica i surrealista d’un segle que, com el passat, anava de la gran velocitat a la més gran atrocitat.

Del cafè colonial al bistro bianesc, passant per la Glorieta; de Pepe Isbert a Orson Wells, passant per Monsieur Hulot; el viatge amoroseix una jornada on, com un brau de lluita, m’he vist rodejat de capots i banderilles, banderilles i aquesta darrera estocada final. Estocada dolça i saborosa que arriba un cop feta la cursa per la plaça d’un present dificil de banyegar en solitari. Un present que tant sols la complanta del flamenc, les vares valencianes i la melangiosa sonoritat de cafè ajuden a passar.

La proposta d’en Joan, l’Eduard, en Salvador, l’Oriol i en Xavier, és com la fiblada d’una espasa fina en la llomada d’un brau cansat de complànyer-se d’un jorn que li sembla aliè. Els luxosos toreros de la vesprada s’atreveixen amb una arriscada proposta musical que, a la plaça del Rei, presenten acompanyats, durant uns instants, de Ramón Simó. Cantactor que ateny les sarcàstiques pregoneses del “Jo bec” i el “Java de les bombes atòmiques” de  Boris Vian, amb una mestria pròpia de gegants.

A la proposta de Lisboa Zentral Cafè només li va mancar la dolça senzillesa del tema que Boris Vian va dedicar a Barcelona. La peça que, si tens so a l’ordinador, t’ha endolcit la lectura d’aquest tauromàquic apunt.

Discover Boris Vian!

 

 

Aquesta entrada s'ha publicat en 08. On tour el 16 de juliol de 2008 per Lluís Mauri Sellés

Rolling as a Phish Head

Deixa un comentari

Ajaçat al tou sofà de casa, començo l’any tot recuperant la banda
sonora d’una estrambòtica travessa. Un camí guiat per un tal Nate
d’Idaho. S’acabava l’estiu de 2002 i les tres setmanes iniciades en un
hotelot de llums de neó i sillons de prostíbul novaiorquès s’escolen i
desapareixen en un plec de records i jornades difícils de païr…

Tanco els ulls hi em trobo estirat al motel de South Frisco, amb
l’Intrepid aparcat a la porta i…

… l’aire del Pacífic entrant per la finestra.

M’agrada tancar els ulls i veure de nou els bisons de la gran plana a la carrera, m’agrada recordar les tempestes dins la tenda de campanya que es belluga i sembla que marxarà volant. Cavalcar de nou pel ranxo dels Badlands o sentir la força de les tradicions més llunyanes d’una natura virginal i ruda. Sentir la força de l’ós al Yosemite. Veure de nou la paret del Capitán damunt dels caps del món sencer i abraçar de nou la sequoia gegant que, en els meus braços, esdevé nadiua americana, autòctona de terrós florit. L’olor del seient del microbús… Carretera i més carretera. Les begudes de Lee Vining entre el pagat jovent del país. Els motards de Cody, panxuts i cervesers. El veterà de les showers & loundomat de West Yellowstone i la seva hemingwayana història d’Iruña. Nadar contracorrent en aigües gelades. Llançar-se d’un penya-segat i viure la nit de Jackson. La Devile Tower, impressionant massa de roca enmig del no-res. Córrer pels boscos dels óssos a més de 3.000 metres d’alçada. Respirar l’aire dels rodamóns altra volta… Quantes vegades m’he vist empès a seguir les passes de l’exiliat republicà de la Pine Ridge? Un republicà entre sioux! Una filla venent samarretes per a una nació que sobreviu entre pobresa i alcohol… Tot perboca i s’empeny en el record, en el record d’un viatger sense bitllet.

Arribava a Nova York la nit del 3 d’agost del 2002. Frisava per retrobar la meva dolça coreana. La meva bella i simpàtica companya d’escola l’estiu del 2001. Ella, l’estudiant de disseny a la capital dels dissenyadors i les estrelles. Ella, perseguint el seu somni americà des de casa els seus oncles de Queens… L’excés de zel dels agents fronterers van retardar-me la sortida de l’aeroport. Per què tantes preguntes? Per què el registre? Potser la motxilla? Potser la son? Potser les pintes? Potser dos viatges seguits al país de les llibertats mordaçades?

Una densa circulació d’entrada a la gran mansana retè l’auto de línia. Fa calor. Arribo tard. Massa tard. Segur que faig tard. Per fi sóc a la Central Station. D’un bot sóc al carrer. Carretejo la motxilla entre els neons i els rostres urbanitzats, cosmopolitzats, fashionitzats de Manhattan. Doblo una cantonada. Ensurt! És fosc. Fosc com gola de llop! Allà, a mig carrer, en mig de la més pregona de les negrituds, un neó atrotinat llampeguejà molt de tant en tant. És l’hotel. Glups!

M’hi apropo. Sóc sota el cartell. On és l’entrada? No en té, potser? Miro el full de la reserva feta per Internet. Sí, sí, és aquí, però…

Un xinès baixet, primet i de llargs bigotis em fa senyals amb la mà i el segueixo. L’entrada és en la boca d’una escala. Sembla ben bé l’accés a una botiga. Un negoci força especial. Il·luminació vermellosa, sofàs de pell dels 70. El xinès, més propi de pel·lícula d’acció, entra darrera la recepció i, en un anglès que m’és incomprensible, em demana el full que porto a les mans. Li dono. Se’l mira. Em dóna unes claus. Surt de la recepció i em guia a l’habitació. Aquell és l’hotel. No em demana propina. Sol. Deixo la motxilla. Obro la finestra. Un altre lluminós. El cap, reacciona. Ostres, la Mi! Baixo els esglaons de dos en dos. No deixo la clau a recepció. Corro pels carrers, torejant als espectadors de Broadway que surten o entren als teatres. Tots turistes. És curiós. Corro més i força. Corro tant com puc, sé que faig tard…

A les portes de la meva vella escola, miro el rellotge. Han passat cinc minuts. No la veig. Potser… Potser… Neguitós m’estintolo a la paret. Potser encara no ha arribat. Se m’apropa la mole de vigilant de l’edifici que em perdona la vida amb els ulls. Una asianamerican baixeta i mona acaba de marxar, em diu. Merda! Uns segons per una vida! Uns segons per una pèrdua! Uns segons per… La veig en el meu cap, tornant cap a Queens i malaïnt aquell pòtol català que va conèixer i l’ha plantat. M’assec a la vorera i descanso. Descanso poc. No puc deixar de maleïr-me. Emprenyat com un mico, torno amunt i em perdo pels carrers de Nova York. Encara no vull tornar a l’Hotel. Per què?

Aquella nit, el jet lag, la decepció i l’interrogatori recurrent dels agents fronterers americans no em deixen dormir. Maleïdes fronteres! Maleïts aeroports! Maleïdes ciutats! A les dues de la matinada baixo a recepció i parlem de tot i de res amb el guarda portorriqueny de l’hotel. Ell ha viatjat molt i té unes qüantes feines. Com tothom aquí, em diu. Li explico la meva rebuda i somriu: Benvingut als States, amigo. Des del nine eleventh, Nova York és això, afegeix.

Em llevo d’hora, molt d’hora. He dormit?

Amb la motxilla al costat, l’armilla al cos i aquell ridícul barret al cap, em dóna la sensació de ser un expedicionari. Un expedicionari dels vuitcents a punt d’embarcar cap a l’Àfrica de les aventures i els colonitzadors. Tinc la sensació de ser a punt de començar una expedició científica a la recerca d’éssers increïbles, de bèsties desconegudes, de…

El matí, el passem voltant pel Downtown i prenent el ferri d’Staten Island. Oh! Quina aventura, no? (pensa la meva irònica ment catalana). Després, cap al migdia, prenem el microbús de dotze places. Dotze ànimes i un xofer. Objectiu, creuar els Estats Units per la 90. Frisco: la ciutat de l’amor, dels caps morts i dels artistes-activistes!

Un 25 d’agost a la tarda, un avió s’aixeca de l’aeroport de San Francisco. Un salt de son més tard sóc a Frankfurt, estirat en quatre cadires, dormint el jet-lag. Unes hores més tard creuo el meu Pirineu, el nostre Montseny. Sóc, de nou, a Barcelona, la San Francisco del Sud d’Europa.

Aquesta entrada s'ha publicat en 08. On tour el 1 de gener de 2007 per Lluís Mauri Sellés

Avui te n’explicaré una d’índis

Deixa un comentari

La vida, la mort, els esperits, el cos, la natura, la cultura, l’art, el coneixement, la… Fa ja més d’un any vaig deixar una bona petjada sobre l’origen del motiu que dóna nom a l’ós bru.

Corria l’any 2002 quan vaig creuar els Estats Units de costa a costa i vaig tenir la sort de captar l’esperit dels indis a la Great Prairie, als Badlands i als grans Parcs Naturals de l’Oest.

La història, però, venia d’una mica més a prop. Era l’any 1995 quan, després de passar uns mesos a l’Hospital i de tenir una bona recuperació, vaig marxar amb els meus pares al Cap Nord. Va ser un llarg viatge en furgoneta en el que un servidor dormia en una hamaca penjada del sostre. Allà vaig tenir el primer contacte amb un dels pobles més propers a la natura que es poden trobar a Europa: els lapons. Bé, sí, ja ho sé, ara és un atractiu turístic, però el fet d’anar al teu aire, sense presses, et permet gaudir de la natura que ha forjat la manera de ser d’aquests pobles i, vulguis o no, això te’ls fa veure força diferents del mercantilista tipisme actual. La música dels lapons o els sons dels índis americans et transporten a la natura, el seu respecte per l’entorn ens era tant necessari!

Ara potser fem tard, però mira, cadascú té el que vol: Si volem viure per damunt de les possibilitats del planeta, si volem un futur inexistent: línies elèctriques. Si volem velocitat i “aquí i ara”: carreteres i autopistes. I no m’entenguis malament, benvolgut lector, benvolguda lectora, jo també necessito de les coses que m’envolten en aquesta societat actual. També m’hi ha acostumat una mica. O no és una despesa sobrera d’energia mantenir un diari i una pàgina web a Internet? I connectar-m’hi cada dia i, per postres, trobar informació i més informació sobre pobles que sempre m’han cridat l’atenció?

Totes aquestes reflexions han derivat de la recerca que estic fent en el seminari de Doctorat. Avui he acabat una petita part de tot el procés. Hi ha estat al lloc web de Vilassar de Dalt on m’he topat amb el Museu Un A Li’Yi i, estirant del fil, he començat ha trobar pàgines referents a les cultures del món com Nativos Norteamericanos, el Catalunya Indian Moviment o la referència de la llibreria Etcètera del Poblenou.

I estirant, estirant una mica més he acabat arribant a tres referències que parlen una mica d’esperança i adaptació d’aquells que sóm incapaços de deixar la natura i els esperits pels cotxes i els diners: La de l’Assembly of First Nations, indian.com i la del American Indian Relief Council on parlen de la Pine Ridge Indian Reservetion. Carai! Però si és la Reserva Índia aquella on vaig conéixer la Manuela Maldonado, la filla de l’exiliat republicà espanyol que va triar aquell niu de misèria farcit d’orgull pels orígens i de respecte a la natura!

Tot i desconéixer el significat de l’animal que em va adoptar i que va prendre un tros del meu esperit en el meu pas pels boscos lapons i americans, prenc com a propi el significat que d’aquest mamífer es dóna a Nativos Americanos: “L’Ós és sempre un bon signe, de valor i de poders especials. Representa saviesa, intuició, i poders curatius. Si els indis veuen un ós pel bosc o per un riu creuen que aquest territori és sagrada i habitat per bons esperits.”

Espero que aquells que em trobeu, o m’acompanyeu, pels boscos del Montseny, de les Guilleries, del Pirineu, de… us ho prengueu igual que els indis, que veieu el país que trepitjo com una zona sagrada i habitada per bons esperits. Penseu i actueu en conseqüència, que de boscos cada cop en queden menys i, a nosaltres, ens permeten viure. Sense boscos no hi ha oxigen. I sense oxigen no hi ha vida. T’ho diu algú que, per sort, va comprovar què passa quan no et resta ni un bri d’aire als pulmons i t’han de mantenir artificialment en vida. Ara tinc dues edats: 35 anys des del meu primer naixement i 5 des del segon.

No despreciïs els boscos, en ells hi ha la teva vida.

Glups! He començat fent l’indi i gairebé acabo fent l’apocalíptic, no?

Apa siau, que diumenge hi ha la crònica de la Rupit-Taradell.

Que els esperits t’acompanyin!

Aquesta entrada s'ha publicat en 08. On tour el 17 de novembre de 2005 per Lluís Mauri Sellés

La primera nit

Deixa un comentari

Estava cansat. El viatge de de Barcelona via Brussel·les havia sigut mooooolt llarg. El meu primer vol transoceànic havia arribat al JFK de Nova York ver les 11 de la nit i estava esgotat.

Primer, l’equipatge. Després, les files, els controls d’entrada… Per què no ha de ser així, si ja ho era fa molts i molts anys quan els vaixells arribaven a port i els immigrants havien de passar per l’Illa d’Ellis? I ara és molt més senzill. Només cal fer cua, esperar el torn, donar el que et demanen i respondre quatre preguntes sobre què vas a fer-hi a Nova York. Nova York, Nova York, la tan esperada Nova York del 2000. Un any d’espera i era allà, davant d’aquell amable hispà que feia la seva feina a les portes de la Gran Poma.

Què fa aquell policia d’allà al darrera? Perquè hi ha dos policies darrera seu com fent-li de guardaespatlles? Potser mai en sabràs la resposta, però és el JFK, l’aeroport dels aeroports. I quan te n’adones, descobreixes que has canviat de continent. I et sents cansat.

Ho estàs pel llarg viatge des de Barcelona. Ho estàs quan veus que encara et queda un bon troç de camí fins la Residència d’estudiants del carrer 92. Llavors tornes a mirar l’hora i et fa por que hi arribis massa tard i que estigui tancada.

És la terminal de Sabena la que t’escup al carrer i la clatellada de calor és abassegadora. Una calor urbana, empalagosa, densa. Una calor que no havies sentit mai abans. És la calor de Nova York a l’agost. I veus la cúrrua de taxis i els cotxes i les primeres limousines i que tothom és de tot arreu i que ningú és d’enlloc i aquell autobús i aquell negre amb camisa blava, pantalons grisos i gorra de plat del NYCTransit. I li demanes el tiquet i et carrega la maleta al porta-equipatges.

Seient de la iaia, autobús envellit, treballadors negres i riallers. Un conductor. Un venedor de bitllets. I que gran que és el JFK? L’autobús para a totes les terminals. Túnels i més túnels. Ponts i més ponts. A dins… algún turista, pocs, i novaiorquesos que tornen a casa, molts. I tú. I el xaval que, a cada parada de l’aeroport, treu mig cos enfora i crida el clàssic:

– Let’s go to the Middtown! Grand Central – Penn Station!

Estàs a Nova York. Surts de l’Aeroport i travesseu Brooklyn. Tot et sembla familiar. A Nova York ja hi has estat moltes vegades. I és que tothom ha estat a Nova York, perquè Nova York no és una ciutat, és la humanitat mateixa, amb les seves misèries i les seves grandeses. Compendi i recull dels anhels de l’home modern. Ho és tot.

Com més ens acostem a Manhattan, més trànsit hi ha. Són les dotze de la nit i l’autobús no pot avançar a l’entrada del darrer túnel abans de la Gran Illa. Tu només tens ganes d’arribar. Has fet alguna capcinada i has arribat a veure Nova York a ulls clucs mentre t’hi acostaves.

Ep! Mestre! Que xocarem amb aquell camió! Vigila amb la limousine, home! Totes les andròmines imaginables semblen apartar-se a colzades per entrar al túnel. Un diumenge a la nit a Nova York passa el mateix que a Barcelona, tothom torna a casa després d’un cap de setmana al rerepaís.

Per fí ets dins del túnel, sota l’East River. Mig endormiscat, pesant figues torna a pujar l’autobús per l’altra costat i els seients de l’autobús, verds com les bútaques d’aquells cinemes de barri on passaven dues pel·lícules seguides , resulten el millor lloc per veure de nou la pel·lícula, la pel·lícula dels grans edificis, dels carrers immensos. La millor manera d’entrar a Nova York sense cap mena de dubte són aquestes cadires del Shuttle JFK-Grand Central…

Obres els ulls com taronges i reconeixes cada cantonada, cada racó, cada llum, cada finestra. Una llambregada. La cúpula del Chrysler Building. Carrers, cartells verds, portals, llums taronges, grans edificis, L’autobús es para.

– Grand Central Station! Grand Central Station!

És la teva. Baixes. Dues persones acaben de recollir la seva maleta i fas el mateix. On sóc? Mires a la dreta. Mires a l’esquerra. I la veus. Allà davant teu. Esperes veure sortir algun mafiós amb el seu barret de gairell i els guants negres. Però els carrers són pràcticament buits i tens son. Les rodes de la teva maleta són la música de la teva primera nit a Manhattan. Una paradeta de hot-dogs. Una parella de joves parlen amb l’esprimatxat individu que els serveix. Ja en demanaràs un demà. Avui tens molta més son que no pas gana. És tard.

Un taxi: Groc. Un xòfer: Hindú. Surt del taxi i et puja la maleta al maleter (per això és diu així, no?). Mai li agrairàs prou que faci aquest esforç per tú. Viatge llarg. L’emoció de ser a Manhattan després de tanta espera. Els nervis per saber si estaràs ben registrat a la Residència on passaràs tot el mes. L’incertesa de trobar la St. John’s University l’endemà. Tot és nou.

– To the Hirsch Residence. Lexington Avenue with 92nd Street

I ho coneix i t’hi porta tot pujant per Park Avenue. Ampla, gran, luxosa avinguda. És tant petita la Diagonal barcelonina! I el taxi gira i s’atura.

– Thanks a lot I am so tired

Sól com un mussol a Lexington Avenue. Amb la maleta a la mà i la motxil·leta a l’esquena, mires l’edifici llardós i puges la rampa d’accés a la Residència. Fa calor. Les portes són tancades. Mires i remires. Un cartellet et diu que entris per l’altra porta. Estàs cansat i busques l’entrada pel carrer 92. Però allà no hi ha cap porta. Tornes a Lexington i mires la façana de l’edifici. Allà a mà dreta es veu una llum. Sí. L’has trobada. Un hall immens amb un mostrador i un parell de vigilants negres i cepats et separen del teu llit. Problemes. Com no hi ha d’haver problemes amb un nom tant poc americà com Lluís Mauri? No et troben i s’estranyen. Insisteixes i insisteixen. Tornen a buscar i al cap se’t fa una llumeta. Treus el DNI, llegeixen el nom i et troben. Per fíiiii!

La meva llar aquests dies serà la Room 941A a la novena planta de la Residència. L’ascensor vellutat i propi d’aquest entorn m’acompanya fins el novè pis. Només trec el pijama i caic damunt del llit. Crec que hi ha algú més a l’habitació, però ja ens veurem demà. Tinc son i demà a les 9 del matí haig de ser a la St. John’s University, al barri de TriBeCa, prop de les Bessones. I m’adormo pensant en New York, en l’arribada, en el cansament i agafo el son pensant que sóc on havia de ser fa un any, quan tot just començava el retorn al món dels vius. Un any després d’abandonar els viaranys de la mort.

______

Vols que et recomani algún lloc on anar a Nova York o prefereixes alguna anècdota de la Transamerica on the road, de Nova York a Frisco? Digues-m’ho en un comentari i et deixaré una bona empremta. La que prefereixis.

Aquesta entrada s'ha publicat en 08. On tour el 16 de juny de 2005 per Lluís Mauri Sellés

A bodes em convides! (V): Un aniversari de còmic

Deixa un comentari

Crec que va ser la Marguerite Yourcenar qui va dir que les carícies no arriben mai a l’ànima. La darrera part del meu viatge parla de carícies, de carícies familiars, de carícies sense tacte, de carícies de veritat, de carícies exemplars, de sentiments i de fiblades al cor ja oblidades fa molt de temps.

Llevar-se a la una del migdia després de 25 hores de ruta i amical casament i fer-ho en llit propi, a casa, és sensacional.

Obrir els ulls i veure el sostre de sempre, els mobles habituals, els llibres de costum, el despertador de cada dia i la llum escolant-se entre els llistons de la persiana, mentre sens la canalla al carrer és quelcom únic, inimitable.

Avui és 22 de maig, el dia del meu aniversari i ahir fou 21, l’aniversari de bodes dels meus pares. I a casa hi ha festa grossa o si més no un tec per llepar-se’n els dits i quelcom més. I és que, com pot tenir aquesta mà per la cuina, aquest home! Si mon pare fos més jove de ben segur que hagués canviat el torn pels fogons i enlloc d’accidents a les cames, hagués tingut unes quantes cremades, o no?

I quina mariscada que ens ha fet! Voltant la taula en torn d’aquests productes sorgits del Mercat del Besós, tota la parantel·la no parem de llepar-nos els dits. I calamars per aquí i cloïses per allà i ara pelem la gamba i ara l’escamarlà. La xerrera amb bon vi creix i un cap de setmana a la carretera és tema per donar i donar corda fins més enllà de les tres.

Arriben les postres. Pastís de fruites i lioneses. I jo que tallo el pastís i que en mengem. Les postres és temps de sorpreses i la primera és d’escàndol. Quina fillola que tinc! El violoncel, tant propi de les seves terres baixpenedesenques, omple l’estança amb les notes d’un acurat aniversari feliç. Va ser a la vall del riu vermell on el cor va fer el primer salt o va ser durant l’himne de l’alegria que el va seguir. No ho sé, però l’emoció era una cosa que havia perdut en un passat que creia prou llunyà, però aquell vell pessigolleig que t’omple el cor va tornar a aparèixer quan la trapella em va donar el seu regal.

El Padrí portava per títol i m’explicava una història protagonitzada pels tres nebots, a quin més animal, que em gastaven una mala jugada. Aquest fou el regal de l’Aniversari: el còmic de la Marta amb els detalls i les idees forassenyades de son germà: el gran Pau, el terror de la contrada.

Qui vol diners? Qui vol riqueses quan es tenen uns nebots com aquests capaços d’omplir-te de goig amb les connivències oblidades per la gent gran, massa atrafegada per jugar i retornar a la innocència.

I la tarda fou pel bosc, pel bosc i per les roques, per les roques i pels nebots, pels nebots i per la llenya, per la llenya i per la fona, per la fona i per les flors, per les flors i per la rialla. La rialla fàcil i trapella de les corredisses fins a casa sota la pluja.

Somnis dolcencs, dolcencs i reparadors. Cap de setmana de sentiments trabucats que demana novament de llit, de llit a l’hora de les orenetes, les orenetes familiars i amigues que nien a casa i volen tot lo dia. És hora de dormir fins demà. Demà, sempre serà demà.

Aquesta entrada s'ha publicat en 08. On tour el 30 de maig de 2005 per Lluís Mauri Sellés