El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Barcelona, 6 de desembre de 2015
Diada del Bisbetó

Benvolgudes Majestats que,
de la il·lusió, sou els heralds.
Avui que el Bisbetó fa
d’un nen tot un Senyor,

us escric aquesta carta
que dansa mètricament
amb rimes poc potents
i versos força dolents.

No usaré cap gran paraula,
tampoc us demanaré gaire res.
Car encara teniu encàrrecs,
d’altres anys, insatisfets.

Perdoneu la irreverència
de reclamar-vos exigentment
que us esforceu en les altres cartes
i no us embranqueu en pediments.

Sempre vostre i mai content,

L’anarquista Irreverent

Barcelona, 6 de desembre de 2014.
Diada del Bisbetó

Benvolgudes i benvingudes majestats d’un Orient pacífic i irreal,

I no us enfadeu pels adjectius emprats, ja que, en aquest món tan nostrat, l’Orient s’ha desorientat.

Un any més us escric per Internet una carta que, interioritzant la necessària revissió vital annual, té per objectiu demanar-vos uns presents que em facin la vida més passadora i envejable.

Si, si… he dit envejable i no feliç, tot sabent que el primer d’aquests mots és extern i comunal, mentre el segon és íntim i personal. Segur que essent com sou bonhomiosos, m’ho sabreu perdonar. Però és més fàcil esperar-ho tot dels altres que treballar-s’ho un mateix.

Aquest any ha estat el de ls consolidació de la unitat familiar més bàsica. Enguany som quatre a casa i la salut per tots nosaltres és el primer que us demano com a present.

També us demano capacitat empàtica per a saber gestionar amb mestria el magma en constant evolució de parents, amics, coneguts i saludats que, des de llur intimitat, malden per ser feliços en la universalitat.

Si us voleu gastar diners, qualsevol lectura serà benvinguda, però més que diners, en tinc prou amb una feina que m’ompli professionalment, alhora que em permeti gaudir el màxim de la família que, oh! beneït amor lliure!, m’he triat com a pròpia i mantenim per voluntat lliure i comuna dels dos enamorats.

Eps! I no entengueu malament aquesta demanda, eh! La feina que tinc ja m’és prou bona si s’equilibren responsabilitats a categoria professional, tot mantenint la llibertat de l’intramprenedor que alimenta l’ego propi dels humans amb iniciativa

Seguidament, us animo a fer més grans els Castellers de Barcelona, una colla que les ha passades de tots colors enguany i que es mereix, més que mai, mantenir uns registres de somni i ampliar-los, entre d’altres, amb el castell total, aquell dels vaguistes de peus bruts que resten de peus a terra sense aixafar caps i espatlles.

Continuarem per demanar-vosI un impossible:

Podeu eliminar els elitistes egocentrismes ‘dels millors’?

D’aquells que, creient-se cridats pel destí, se senten superiors a la resta dels humans i, amb el barret de liders – tot i ser mers representants o famosis del seu tros – menystenen la plural i diversa riquesa de la resta dels humans.

No els podrieu dir que són persones humanes, convèncer-los de deixar de jugar als déus, fer-los girar la mirada i les passes cap a la resta dels seus conciutadans?

Sé que, com deia, us demano un impossible fins i tot per la vostra realitat paral·lela tan ben guarnida de màgia i il·lusió.

Ho sé, però cada any us demano un impossible i enguany ha tocat aquesta grandola, aquesta voluntat que sia la gent, la que més ordena, i no els quatre eixalabrats que, butxaques plenes i sous d’escàndol, se’ns toregen amb banderes, mentre desmantellen totes i cadascuna de les estructures de l’Estat del Benestar, de les eines que haurien de permetre eliminar la pobresa dels uns i la riquesa dels altres, tot dotant d’esperit crític a tota la quitxalla que ens ha de construïr el demà.

Ah! Si! I vigileu quan vingueu. Porteu robes riques i els papers en regla, que no seria el primer cop que tres immigrants riallers i bonhomiosos acabessin tancats en un d’aquests camps de concentració que anomenen Centres d’Internament d’Estrangers (CIEs) i que són la vergonya de la civilitzada Catalunya, terra d’immigrants!

Amb tot l’amor que donen 44 anys de furtives visites nocturnes, la més sentida reverència del vostre fidel subdit

Lluís Mauri Sellés.
Ós Bru a Taradell i
Gladys del Estal a la capital

Taradell, a 6 de desembre de 2013

Remitent:
Papa Lluís
El Niu de la Baldufona

Destinatari:
SS.MM. Melcior, Gaspar i Baltasar
Palau dels Orats d’Orient

Benvolguts i sempre benvinguts Reis Mags,

Com marca la tradició més cauera, aprofito de nou la diada del Bisbetó per a enviar-vos aquesta missiva de retrobament i comandes.

Aquest any però no tinc gens clar si he estat prou bo o no i és que, com molt bé sabeu i és conegut, això de ser pare és tan engrescador com sacrificat. I et deixa pocs instants per a la reflexió introspectiva i l’anàlisi personal de bondats i trapelleries.

Com vosaltres teniu ulls per tot però, us escric aquestes quatre ratlles, tot anhelant que el meu esdevenir vital us hagi estat suficientment correcte com per rebre algun present en la vostra propera visita.

No us demano que els manaires tinguin seny i que el domini i el poder esdevinguin cooperació i respecte mutu. Ni les vostres arts, capaces de generar Vida, poden llevar l’orgull egoista i reclòs de qui arriba a manar i imposar-se damunt dels altres.

És així doncs que em conformo en demanar-vos:

Un polsim de bondat per tots els cors.
Unes dosis de salut per a tothom… i, egoisme clànic, sobretot pels meus (i les meves).
Molta força per la menuda que creix esponerosa com una rosa de tardor.
Molt d’amor per la bella sirena que, tossuda i amorosa, esdevé la millor mare que aquest món ens pot donar.
I, posats a demanar… molta felicitat per tothom que m’envolta i que, de ben segur, la necessita ara que els manaires no ens deixen girar rodó.

Acabo la comanda, afegint-hi un parell de foteses que crec que poden ajudar en la fita de la bondat eterna sense sortir de casa.

La primera són dies de 25 hores, per dedicar la 25à hora a escriure i fer esport.

I la segona, i més il·lusionant, és fer-me soci de SomEnergia, la cooperativa d’energia verda que malda per omplir la xarxa d’energies sostenibles i que ens facin millor respirar.

L’alta de soci són 100 eurets (que em retornen si em dono de baixa) i que podeu adquirir seguint les instruccions d’aquest enllaç.

I és que, fent-me soci, m’estalviaré uns eurets de la factura de la llum de casa (uns tres o quatre eurets a l’any) al mateix temps que estaré contribuint a projectes renovables i, per tant, a què tots puguem, com deia, respirar un xic millor.

A més, crec que m’ajudarà a ser un xic més a prop del vell projecte de posar plaques solars a casa per a contribuir, com un petit i modest node, a l’eixida d’aquest altre món que despunta en l’horitzó.

Sempre vostre,

Lluís Mauri Sellés
Pare, lliureculturador i somniatruites

Davant les
despulles sense
cor del Princep Jordi,
el sense fronteres,
Gràcia, Barcelona

Benvolgudes i sempre benvingudes majestats,

Com ja va essent tradició, aprofito de nou la diada del Bisbetó per a enviar-vos aquesta missiva de retrobament.

Enguany no us diré si he estat bo o dolent, ja que crec que no sóc jo qui ho ha de dir, sinó aquells que són al meu voltant.

El què si que us puc dir, com a novetat més destacada i joïosa, és que pels volts del 14 de febrer vam engendrar un plançó que ara és apunt de fer el seu primer mes d’edat.

És una pubilla bonica com un raig de llum en la fosca nit dels temps que corren, un raig d’esperança que la vida ens ha donat per a superar les malvestats d’aquests moments d’incertesa.

Per això, aquest any, la carta deixa les cabòries socials, polítiques i culturals habituals, i s’endinsa pels mars embravits dels instints més animals.

Si, tal i com diuen els savis, vosaltres sou l’encarnació de la màgia, us ha sortit competència. Es diu Eva, és a dir font de vida, i és per ella que us demano que em carregueu de paciència i calma davant dels seus plors, de llums per escatir-ne el significat i, per damunt de tot, d’amor, d’incansable carinyo per a fer-la créixer conscient de llur triple condició rebel, com a dona, de classe “deudora” (ês a dir, humil, obrera, popular) i de fondes arrels interculturals (catalanes, per part de pare; i andaluses, per part de mare).

Filla de Taradell i de Triana, ella és l’únic regal que us demano: feu-la créixer doncs sana, forta, ferma i inquieta per a fer d’aquest món un espai més just. I feu-nos a nosaltres, els seus pares, dignes de la condició que la vida, a través nostre, ens ha volgut donar.

Tot això i res més és el que us demano per aquesta criatura que us veurà arribar per primer cop uns dies abans de fer els dos mesos de vida en aquesta vall on som ficats.

Amb tot el respecte i admiració d’aquest nen que ho segueix essent com a pare,

Lluís Mauri i Sellés
escriptor, lletraferit i pare

Benvolguts Reis de l’Orient que porteu coses per tota la gent,

Un any més s’acosta la vostra visita i, per tant, la meva cita epistolar del dia de Sant Nicolau, patró de la quitxalla i de tot allò que ja us he comunicat en velles missives reials.

Aquest any però, us l’escric en vigílies. I, a més a més, seré molt més breu que en el passat. Suposo que l’edat em fa perdre les il·lusions, encara que no em fa restar innocència!

Remitent:
Lluisdetaradell.net
El Cau de l’Ós Bru i l’Àliga Roja
08552 – Taradell

Destinatari:
SS.MM. Melcior, Gaspar i Baltasar
Palau Reial, Orient

Benvolgudes i sempre benvingudes Majestats,

Tot i que vull ser molt modern,
any rere any caic en la tradició
poc-moderna, si més no,
d’escriure’us aquesta cançó.

Tot i que el darrer any
em vaig haver d’avançar
perquè amb la xicota
vam anar a rodar.
Aquest any,
i amb poca traça
recuperó l’afició
d’escriure-la pel Bisbetó.

Avui que els amos celebren la
seva Santa Constitució,
deixeu  que els nens celebrem
el dia del Sant Rodanxó.

No us demano pas matèria,
car m’en sobra un colló.
Ho notes quan ets de mudança
i no saps on caure rodó.

Un xic de sal, que dóna vida;
un molt d’amor, per a tots dos.
I si voleu fer-la grossa,
doneu-ne a tot lo món.

Porteu-me forces per escriure,
constància i imaginació.
Car de la lletra ben escrita,
jo en vull fer més que una
afició.

I si em porteu algunes hores
per pujar dalt d’algun cim,
us ho agrairé a totes hores:
No s’ha de filar prim!

I ara, entrem en política,
que és la gestió dels afers de tots.
Us en demano transparència,
diàleg i comprensió.

No us oblideu d’obrir les mires
dels que ho veuen tot estret,
donant-los coneixements
i un plat de bon aliment.

I, si anem un xic enllà,
feu invisibles els Wikileaks,
perquè siguin diligents
en mostrar les vergonyes
dels nostres dirigents.

I és que, si l’aigua corre clara,
potser hi haurà menys morts,
perquè val més la transparència
que la mentida a l’engròs.

I baixem a coses mundanes;
ja que desitjo de tot cor;
que a la gent que pugui conèixer;
els doneu pau, salut i amor.

Aquí deixo la meva lletra,
escrita a la vostra llaor.
Car vosaltres sou els monarques,
de la màgia i la il·lusió.

Amb tot l’amor d’un negre, vestit de republicà,

Remitent:
L´Ós Bru de Taradell
El Cau de l’Ós Bru
08552 – Taradell

Destinatari:
SS.MM. Melcior, Gaspar i Baltasar
Palau Reial, Orient

Benvolgudes i sempre benvingudes Majestats,

Seguint els mots del mestre Gaudí, torno a esprémer un xic l’originalitat i retorno, doncs, a l’origen. Un origen que, com molt bé sabeu, rau en la màgia i la il·lusió que oferiu a xics i grans encara que sia una sola nit a l’any.

Enguany, m’avanço una mica a la tradicional diada del Bisbetó, però és que aquell dia seré lluny de l’ordinador i més val avançar feina, oi?

De fet, i per seguir amb l’excusa, haig de dir que seré voltant per l’alt país d’en Verdaguer i en Macià, d’en Macià i en Bosch de la Trinxeria, d’en Bosch de la Trinxeria i dels Angeletes de la Terra. Aixó sí, a mi no em mancarà pas la sal, car enguany la sal de la vida ha estat el reeixit resultat de la tant repetida demanda d’un “bri d’amor i un molt de respecte entre les persones que han estat, que hi són i que vindran”. Ara, jo sempre parlava a l’engròs i, ara entenc, que això del bri d’amor és a la menuda… o potser no?

Entrant en matèria… enguany… enguany… ara que hi penso, enguany no tinc pas res a demanar-vos. I és que ¿què pot faltar a algú que ho té tot o té la força per assolir-ho?

Tinc amor, tinc amistat, tinc ganes de viure, tinc respecte i companyia, tinc salut, tinc voluntat, tinc… Què puc voler més?

Passeu de llarg el portal de casa, doncs, No em deixeu ni la samarra negra dels All Blacks, ni diners, ni llibres, ni res. No em deixeu el CD de Nadales on surten els Lax’n’busto amb la coral del Vendrell (ni que sigui gravat en mp3), ni tant sols el “Bed&Breakfast” de Els Amics de les Arts. No em deixeu res de res. Bé, si, potser un xic de carbó per recordar-me que encara no sóc prou bó.

Aixó sí, doneu salut a la xixeta i la seva família, salut, amor i manca de cabòries, doneu-ho també als de casa i als amics i als coneguts i, fins i tot, als saludats i als que no conec  gens ni mica.

Per casa no cal que hi passeu enguany. I, si no us en sabeu estar, passeu-hi ni que sigui per fer-hi parada i fonda. La ratafia és al lloc de sempre i trobareu alguna coseta a la nevera. Ja sabeu on és la cafetera, oi? Doncs aixó, pareu a fer un mos, si teniu una micona de temps, i seguiu repartint il·lusions per aquests móns de Déu.

Apa, doncs, una forta abraçada del sempre vostre,

L’Usitu Panda (de retorn a la terra de l’ós)

Ses Majestats els Savis d’Orient,

Enguany, seré més breu que mai. I és que amb tot això de la crisi, toca estalviar. I estalviar paraules és una manera prou digne de col·laborar ha passar el mal tràngol dels rics.
A més, el dimoni ha fugit de pet a l’Infern. Ara… Mai m’hagués pensat que l’Arcàngel Sant Gabriel seria un dandy negre. Però bé, els messies ja ho tenen això: Quan arriben, arriben, i sovint no són com un els buscava.

Bé, enfortit de nou pel Bisbetó i el seu sermó, torno a insistir amb la vella comanda de cada any: ¿Podeu repartir un bri d’amor i un molt de respecte entre les persones que han estat, que hi són i que vindran? Enguany, potser us pot ajudar el nou superheroi americà, no?

I parlant d’ell… no tindrieu pas un manual d’adaptació al nou règim mundial que sembla que porta aquest bon superheroi al sarró?

Anant a coses més mundanes, ¿com ho teniu per fer-me arribar un parell de sabates? Sí, sí, no rigueu. Vaig escàs de calçat i camino molt jo! Posats a demanar, que siguin resistents i durin força temps, com més temps millor. És que no em convenç això de gastar per gastar i posats a gastar que’l resultat s’ho valgui, ¿no?

Com ja sabeu, m’agrada fer el pallasso, però des que vaig escurçar l’amplada de la caixa i faig esport, la roba que porto m’és molt baldera. Potser en faig un grà massa de fer el còmic de robes amples. Per això, us proposo un intercanvi: Vosaltres em porteu una peça de roba més menuda i us n’emporteu una de grossa per algú que la necessiti. Us fa?

També m’agrada enfilar-me, i no parlo pas de castells aquest cop, no? Que parlo de muntanyes! I per abastar-les ben altes, diuen que necessito piolet i grampons. Com ho veieu? Val la pena que n’aneu a cercar entre els grimpaires siderals? Si voleu podeu passar per Vic, hi ha un lloc de gent amable i entesa en el tema que en tenen de totes les mides, formes i colors. Per si de cas, us deixaré les botes a puesto i així ja me’ls deixeu apamadets i tot.

Bé. Arriben les últimes voluntats:

– Tinc discos de vinil. Vosaltres segur que sabeu el que són, oi? Doncs el plat que tinc és de quan Matusalem portava bolquers i m’agradaria tenir-ne un de nou. Diuen que n’hi ha que porten un port USB. Sí, sí. Això és més modern, però em permetria escoltar els Pirates mentre baixo a ciutat tot aprofitant el pausat ritme de la Renfe.

– Posats a demanar, i vist que la gent de la Sony no té bateries noves pel meu portàtil actual, no podríeu facilitar-me l’accés a un d’aquests fòtils remenuts que es fan ara amb sistema operatiu de codi lliure?

– I ja per acabar, vosaltres que sou entesos en córrer més que el pensament, podríeu donar un cop d’ull al senyal de Guifi.net? Fa un tou de temps que el node està projectat, però no acabo de seguir el fil per accedir al meravellós món de les connexions participatives i les comunicacions digitals de proximitat.

Apa, una forta abraçada del vostre,

repelat Ós Manso de Taradell

Taradell, a 6 de desembre de 2007

Remitent:
L´Ós Bru de Taradell
El Cau de l’Ós Bru
08552 – Taradell

Destinatari:
SS.MM. Melcior, Gaspar i Baltasar
Palau Reial
Orient

El cel de Betlem la nit que hi arribaren
Ses Majestats els Savis

Ses Majestats els Savis d’Orient,

L’experiència m’ha ensenyat que un any en succeeix un altre i que aquest és succeït, en el seu just moment, per un tercer que, al seu temps, en porta a un de nou i, així, un darrere l’altre, s’enfilen en un infinit pilar sense anxaneta on, la vostra visita, és com el toc de gralla que anuncia un nou pis completat.

Enguany, crec que he estat una mica millor que l’any passat, tot i que n’he fetes de l’alçada d’un campanar. La mandra i la por han dominat algun dels meus actes i no he arribat ni a la meitat de les il·lusions que m’havia fixat al començar aquest nou cicle. I és que, s’està tant bé dins del conegut, que el desconegut -tot i que pot ser millor- se’t mostra misteriós i perillós, alhora. Que difícil que es fa, a vegades, la vida per qui molt vol, però no dol!

Segur que Ses Majestats ho entendran. I és que la galvana és un mal molt comú que refrena l’acció de les persones i els allunya de les seves il·lusions i desitjos. No serà que vull estirar més el braç que la màniga i demano la lluna amb les habilitats d’un bri d’herba?

Ací, a Catalunya, som dolents de natural i un xic somiatruites. En som tant de dolents que ens delim per anar a la feina, encara que haguem de fer veritables via crucis per superar els caos viaris -de ferro o de ciment- que ens imposa el pas d’un tren d’alta velocitat que, de tant córrer, ja té accidents abans de començar a circular.

Som tant dolents que no ens estem d’enfonsar governs tot posant la traveta al progrés dels kilovolts en nom d’un suposat territori que encara ens creiem nostre.

Suposo que som hereus d’Angra Mainyu. Vosaltres ja deveu saber de què us parlo, no?

Seguint la tradició iniciada tot just fa un any, torno a enviar-vos aquesta lletra en la diada de Sant Nicolau de Mira, festivitat que, conjuntament amb La Puríssima, ens permet gaudir d’un avanç de les festes de Nadal tot celebrant el patrocini que aquest sant baró té damunt quitxalla, navegants, presoners, donzelles, pelegrins, pobres, viatgers i un munt de gent més.

Pobre Bisbetó! El temps t’ha convertit en un jaio barbut, borratxo i panxut que vestit de vermell comercial passes fred a les portes de botigues i centres d’esbarjo tot rient com un babau! Qui t’ho havia de dir a tu, advocat dels pobres, que acabaries essent icona del consum!

L’esdevenir d’en Nicolau em fa insistir-vos en un present que ja us sol·licitava l’any passat i que no heu acabat de portar: Es tracta de repartir un bri d’amor i un molt de respecte entre les persones que han estat, que hi són i que vindran.

Us ho dic, perquè, si bé jo he estat mala persona, no me n’he estat de veure com la humanitat va coixa dels principis suara esmentats. Els que es diuen d’aquí falten al respecte als que venen a fer-nos companyia. Els que són d’allí, falten al respecte als que som d’aquí. Els que vivim en aquests temps florits no respectem l’espai on hauran d’encabir-s’hi els que vindran. Sembla que, com més va més, la gent ja no té veu i prefereix deixar-se colpejar per racons i raconades abans de defensar la seva dignitat com a éssers vivents.

Difícil tasca us demano de nou, per això la deixo com a única demanda rellevant en una lletra que avança tot canviant.

M’agrada llegir. I, al meu feixanc, hi ha un raconet que, des de fa uns quatre anys, espera un llum de peu que m’ajudi a perdre la vista de manera més pausada. Ai! Els ulls! Els ulls! Aquest aiguabarreig d’hipermetropia, estigmatisme i vista cansada galopant que m’ajuda a veure-les venir de lluny més del que és normal, però que no em deixa enfocar les coses quan s’apropen! Quina bella tara visual aquesta que et mostra el més enllà, però que t’amaga el més aquí!

Enguany, vaig ser a les portes de la vostra llar. Us en faig un present per a què en tingueu coneixement. En aquesta portalada de les dimensions desconegudes que és la Sierra Nevada, vaig poder comptar amb uns lleugers i impermeables pantalons, gustosament cedits per mon gran germà, el periodista ciutadà. Com ho tindríeu per a fer-me’n uns d’igual factura?

Després d’una llarga caminada, tot cavaller errant sent la crida del feixanc. I allà, en l’escalforeta del meu redós, hi tinc unes sabatilles tan atrotinades que algun dia em diran que ja no volen fer-me servei. Per aquest motiu, us demano que vetlleu pel descans dels meus peus. Les sabatilles suara esmentades venien de Farmàcia -a Calafell m’han dit que n’hi ha una de molt bona i ben regida per gent de bé-. Què us hi podríeu apropar per saber on en puc trobar?

Després de descansar, però, cal tornar a rodar. I per rodar, el millor és una càmera digital. La que tinc s’ha fet vella i el fred de les alçades li encongeix els interiors. Posats a demanar jo aniria per una Reflex, però no us feu mala sang, són massa cares i amb recollir diners per comprar-ne una algun dia ja em donaria per satisfet i ben regalat.

I de tant que he rodat, jo ja m’he ben aprimat. Així que si em porteu roba, jo us la canviaré per la que tinc ara que, de ben segur, a Ses Rodanxones Majestats els anirà millor que a mi.

Afegiu, per acabar, unes unces de salut per tots els éssers estimats que, amb el meu cor de formiga, no crec que siguin gaires. I doneu-me ànim i enginy per navegar per aquests mars descurats de la desvaloritzada vida que ens abraça a l’Occident més avançat.

Doneu-me seny per navegar vers els ports de l’arcana natura i/o les badies de la moderna cultura i ajudeu-me, si us va bé, a escollir cap a quina de les dues dirigir la nau quan vinguin maltempsades. I és que en sento tan propera fortor que hauria de pensar com posar rumb a un port segur per quan es congrií la tempesta.

Doneu també, si us va bé i ho trobeu oportú, força i coratge als valents castellers de Barcelona. Doneu-los-hi per mantenir allò que, amb tant d’esforç, han recuperat enguany! Feu-los mereixedors de la categoria de nou estadis amb la força, l’equilibri, el valor, el seny i l’empenta que han demostrat en l’any que clou. Jo, miraré de posar-hi algun granet de sorra, però és tant lluny la capital!

I si voleu, ja sabeu: porteu-me carbó ensucrat i deixeu-vos de presents, que a d’altres faran més contents,

El pelut Ós Bru de Taradell

Remitent:
L´Ós Bru de Taradell
El Cau de l’Ós Bru
08552 – Taradell

Destinatari:
SS.MM. Melcior, Gaspar i Baltasar
Palau Reial
Orient

Benvolguts Reis de l’Orient que porteu coses per tota la gent,

Donat que l’any passat no em va anar del tot malament utilitzar el mitjà digital per demanar-vos quatre presents com cal, aprofito de nou la festivitat de Sant Nicolau, patró dels infants, per a repetir la juguesca.

Us deia, en la meva lletra anterior, que havia intentat ser bo, portar-me bé i totes aquestes coses que es demanen per a rebre la vostra visita amb satisfacció i esperança, però que no ho havia aconseguit. Doncs, bé, aquest any m’hi he esforçat una mica més i…

… no hi ha manera, tu!

M’hi esforço, m’hi esforço, però segueixo sent una mala persona. Suposo que deu ser condició humana o que n’hi ha que no estem fets per la bondat. I és que, a més a més, de català rastreru i peseteru, de voler enfonsar Espanya i bona part del planeta, resulta que, en lloc de celebrar la festivitat del pacte entre lleialistes i rebels, celebro Sant Nicolau de Bari, patró de la infantesa i icona de l’alliberament de presos i contra els judicis injustos. Icona venerada per forners, navegants, cervesers, núvies, empresonats, farmacèutics, pescadors, estibadors, donzelles, comerciants, recent casats, pelegrins, pobres, mariners, solteres, estudiants, viatgers i mosses amb ganes de casar-se, entre molts d’altres col·lectius de gent que estima i es deixa estimar.

Ah! I, entre vosaltres i jo, mireu si n’arribo a ser de dolent que el President Montilla no em cau pas malament. De fet, em recorda l’Avi Josep. Amb la pell més jove i el front un pèl més ample, potser. I d’aquest record se’n deriva una manera de ser, tossuda i decidida, però farcida de bondat. I és que l’avi, el Manyà del Tint, era una bona persona, d’aquelles que feien i deixaven fer, tot i que, de tant en tant, quant s’omplia allò que no s’ha d’omplir mai, es veu que treia uns cops de geni que encara es recorden entre obrers i menestrals de Taradell.

Crec que, si avui manen els uns i demà manen els altres, les coses van anant i ningú s’apoltrona i fa seva la cosa pública que, per ser pública, és de tots. Res, ses majestats, pardals al cap d’un aprenent de republicà amb feixanc propi.

Ho reconec, sóc un bala perduda i, si jo vaig cap un cantó, resulta que s’ha d’anar cap a l’altra. I quan vaig cap a l’altra, el bo era allà on era. No sé. Deuen correr massa o jo vaig lent.

Benvolguts Reis de l’Orient, ja que no vàreu poder satisfer els meus anhels del 2006, intentaré posar-vos-ho més fàcil aquest cop: Podríeu repartir un bri d’amor i un molt de respecte entre les persones? Podríeu fer que el jovent s’escolti als avis? I que la gent deixi de correr per arribar allà on, si s’ho mira bé, no vol arribar mai?

No ho sé. Veient-ho sobre paper, no em sembla tant senzill, però per alguna cosa sou màgics, no?

Per la banda més materialista, que voleu que us digui? L’any passat vàreu fer-ho prou bé. Vau satisfer el 70% de les meves estrambòtiques aspiracions materialistes i els cafetons del matí, la barba pròpia i les orelles d’algun excursionista astorat i d’uns quants cabirols espantats, ho certifiquen amb escreix.

Podria començar per demanar-vos dona i fills, però ara això ja no es porta. Els singles -que es com ens diuen- estem de moda i som la hòstia en patinet, per això prefereixo seguir en aquesta cursa individual per viure i sobreviure, suposo. Encara que si hi hagués algun servei de famílies de lloguer… de tant en tant, el faria servir, sabeu? Hi ha vespres en que no em faria res, emprenyar-me com un mico perquè la quitxalla vol veure la tele i deixar el llit per més tard o pregar que la muller calli d’una vegada, perquè no em deixa sentir el futbol, …

Doneu-me paciència i criteri per enfilar la tesi. No sé, és un repte històric ja. D’aquells que prens de menut i que, quant és l’hora, la necessitat d’omplir la panxa te la fa deixar de banda per reprendre-la al cap del temps, però compartint-la amb la necessitat de guanyar-te les garrofes. Per cert, parlant de tesi, heu sentit parlar de la governança sense govern?

No.

Doncs mira, es veu que l’Agustí Cerrillo en dedica un capítol sencer de La Gobernanza hoy: 10 textos de referencia . La primera edició, feta per l’Instituto Nasional de Administrasiones Públicas, és del 2005 i costa, segons tinc entès, uns 21 eur.

A part de la curiositat manifestada, és un dels llibres pendents de revisar pel suara citat projecte de tesi, que se’m resisteix com una dura roca capaç d’aguantar els embats furiosos de l’aigua salada. No podeu fer alguna cosa al respecte, també? No sé, deixar-me un polsim de la ment de Kant en algun racó de casa o un gavadal d’inspiració / transpiració de Marie Curie o Albert Einstein per posar-ne dos casos. Vosaltres mateixos.

Anant de la plana als cims, m’agradaria llegir les Muntanyes Maleïdes d’en Pep Coll. Crec que dec ser l’única persona enamorada del Pallars que encara no ha llegit aquesta obra de referència sobre allò que amaguen els estimats cims del Pirineu occidental català. Allà on l’esperit de l’ós encara vagareja endinsat en selvàtiques i solitàries boscúries.

Lectures a banda, crec que no us haig pas de dir quina és l’altra gran afició que il·lumina la meva insignificant existència, oi?

Caminar i mostrar els camins fets és una activitat que demana temps i recursos. Us podria demanar temps, però em diríeu que això és cosa dels antic grecs, dels romans, del titànic Króno i del sempre inesperat Kairós. Per això me’n vaig per la banda dels recursos materials, de les eines de treball, i és aquí on no m’estic de demanar-vos un programa d’edició musical (per fer-me les músiques de les produccions d’ElCauTV i deixar que els drets d’autor aliens siguin això aliens), una gravadora digital (per a prendre els sons de la natura i, perquè no, els de la cultura, també). I, finalment, una càmera de vídeo digital lleugereta, autònoma i que sigui compatible amb el Cabirol. És molt? Si, suposo que sí, però per això sóc occidental i per tant materialista en tercer grau.

El Cabirol em creix! La roba li ha quedat petita i el cor comença a funcionar més lentament. Es cansa a les pujades, tu! Diu que li agradaria tenir una funda rígida que parés millor els cops del diari tragí; també em demana una nova bateria. Diu que amb dues bateries tindria més autonomia i funcionaria millor. Ara bé, crec que comença a assemblar-se a mi i que demana bagatel·les que li són sobreres i innecessàries. Feu el que pugueu, si a ningú molesteu.

Recordo que l’any passat us demanava l’obra literària completa d’en Dalí, però, enguany, em deixo de surrealismes pujolsians i em passo al món dels sons ordenats en el temps. I és que jo també tinc “un petit moment de dubte”, com el sempre nostrat i admirat Pep Sala i, potser el de Riuprimer me’l sabria fer passar amb les seves melodies.

Us demanaria partitures d’harmònica per tontos o algun curset per aprendre les beceroles d’aquest instrument maleït, però, de moment, prefereixo invertir el meu temps a futur i seguir deixant que sigui la meva ànima la que es manifesti per valls, cims i fondalades.

Apa, i si voleu, ja sabeu: porteu-me carbó ensucrat i deixeu-vos de regals, que segur que n’h ha d’altres que en necessiten més que jo.

L’Ós Bru de Taradell

P.S.: Això si, veniu -com l’any passat- de matinada. Amb la feina feta us serà més avinent allò que ja sabeu que trobareu al vell cau del jove ós montsenyenc.

Taradell, a 5 de desembre de 2005

Remitent:                                  
L´Ós Bru de Taradell
El Cau de l’Ós Bru
08552 – Taradell

Destinatari:
SS.MM. Melcior, Gaspar i Baltasar
Palau Reial
Orient

Benvolguts Reis de l’Orient que porteu coses per tota la gent,

Ja sé que diuen que el correu electrònic és més ràpid que un pensament, però el desconeixement de la vostra adreça electrònica m’ha fet decidir a publicar la meva carta al Cau per si disposeu d’algun rastrejador de pàgines web o un patge addicte a l’Internet que furgui les possibles cartes obertes que us enviem les salvatgines del bosc.

En qualsevol cas, aprofito el capvespre de la vigília de la festivitat de Sant Nicolau de Bari per a llançar aquesta carta com si d’un missatge d’un nàufrag es tractés.

Any rera any intento ser bo, portar-me bé i totes aquestes coses, però és tant i tant difícil! Ho sento, però enguany tampoc ho he aconseguit i mira que m’hi he fet, eh!

Suposo que deu ser això de ser català rastreru i peseteru, de voler enfonsar Espanya i acabar amb la vida a la terra, de no saber de què va la LOE i haver fet la EGB -que l’altre dia vaig sentir que els que vam fer l’EGB som uns damnificats que no tenim coneixements i que hem mamat una història que no és gens real-.

Mireu si sóc mala persona que no sé veure la conxorxa del 34 i crec que la Guerra Civil no va ser altra cosa que la manera que quatre arreplegats, que no van pair prou bé la Guerra de Cuba, donessin pel sac a gent que l’únic que volien era ser més feliç i poder viure amb un mínim de dignitat.

A més a més, sóc tant i tant dolent que fins i tot l’altre dia vaig veure una copeta de cava. No sé d’on em va venir la idea. De fet, no en bec mai, no m’agrada gens, però, ves per on, en vaig veure una copeta en la intimitat de la llar. Espero que no m’ho tingueu en compta a l’hora de passar per casa.

Intentaré millorar, ho prometo. Però se’m fa tant difícil deixar de ser el que sóc, que no crec que ho aconsegueixi mai.

En qualsevol cas, m’agradaria que em deixessin fer de la mateixa manera que jo deixo fer als altres, que em deixin viure a mi i a la gent de pagès i als petits comerciants i a la gent que només vol guanyar-se la vida i ser feliç sense arribar a les altures de la gent que viu del treball d’altri.

Benvolguts Reis de l’Orient, el que us demanaré, potser és un pèl excessiu, però no podríeu pas donar una micona de senderi als prepotents, als apòstols, als salvadors, als apocalíptics, als numantins, als excessivament crèduls, als …. la llista és tant llarga que crec que em cansaria en excés fent-la i és que agafa a tota aquella gent la felicitat de la qual depèn de la infelicitat i l’esclavatge perpetu d’altri.

No ho sé, serà millor que prengui la roda dels meus nebots i comenci a demanar alguna bagatel·la de materialisme pur i dur:

I què millor que començar demanant paper? Bé paper revaloritzat, és a dir, pempis, calers, diners, pasta gansa. Si en porteu una saca plena, millor que millor. Les comoditats del món occidental criden fins i tot al més reclòs dels ermitans.

A més a més, no tinc ganes de comprar-me un ordinador nou -i mira que el meu ja està apunt d’acomplir els 9 anys, però li he près tant de carinyo que no m’en sé desprendre.- Ja se sap però que amb l’edat el cap se t’infla d’informació i això és el que li passa al meu ordinador: Té la memòria més plena que les butxaques del president del Banc d’Espanya. Per això m’he encapritxat d’un disc dur portàtil de 6 Giges de capacitat i que té la forma i el tamany d’un Zippo. En diuen Monster Drive i és de US Robotics. No, no, no cal que me’l compreu. Ja hi aniria jo d’aquí a uns dies. Així tindria temps de saber si és això el que m’anirà millor o no.

L’enveja és mala consellera i si els vicis en són la causa, encara més. Per això se’m fa força muntanya amunt de demanar-vos una cafetera com la que tenen els pares. Sí, sí. Ja ho sé. Això és enveja, vici i mandra de fer els cafès als fogons, però ja us deia abans que sóc una mala persona i les males persones es guien pels seus capricis.

Entrem en el terreny de l’estètica. És més ecològic pelar-se la barba amb tisores i, fins i tot, si vas a cal barber li dónes negoci. Però mira, des que vaig provar la màquina de ma cunyada que la tinc entaforada en algun racó del cervell i no m’agrada tant pelar-me-la amb les tisores. Que em podríeu portar una màquina d’aquestes d’arreglar barbes?

El meu món tira més cap a la literatura, però la música sempre ha estat una assignatura pendent que vull aprovar tant si com no. Havia pensat en una guitarra, però el meu germà ja en té una i, en cas de necessitat, crec que faríem un bon conjunt si ell toca la guitarra, el meu nebot el piano, la meva fillola el contrabaix, l’altre nebot pren la bateria i jo els acompanyo amb una bona harmònica. Aquesta no us l’esperàveu, eh?

M’he informat una mica sobre el tema i la gent que en sap recomanen començar amb una diatònica en Do(c) o de blues, però les cromàtiques (les que porten una llengüeta) permeten major varietat de tonalitats. Per això m’he decidit per demanar-vos una Hohner Big River Harp, C-major o alguna de les Modular System de Hohner. Em permetria fer els exercicis de les de blues i tenir una mica més de camp per córrer en cas que resulti ser un crac de l’harmònica.

I per rematar-vos la feina, entrem al món del surrealisme oníric. I és que vaig sentir que l’Editorial Destino treia l’Obra Completa de Salvador Dalí en dos volums. L’obra literària, és clar. Això si, tinc una dèria per una llengua que no se sap si hi és o no hi és. Hauríeu de trobar la versió en català i si aquesta no està publicada fer com el geni empordanès i recitar-li al venedor la gallina xica mica tica camacurta i gallerica i els seus sis pollets xics mics tics camacurts i gallerics i marxar amb el pa damunt del cap i la vara a la mà esquerra. A veure si aprenen a respectar les minories d’una vegada, no?

Apa, i si voleu, ja sabeu: porteu-me carbó ensucrat i deixeu-vos de regals per aquesta vegada que prou feina tindreu amb els altres.

L’Ós Bru de Taradell

P.S.: Per cert, enguany la nevera és buida, però el moble-bar hi ha algun bon malta escocès i una micona de la ratafia que mon pare va parir aquest estiu. Veniu de matinada, amb la feina feta, i si voleu la fem petar una estoneta tot escoltant alguna peça de bon blues a la porta del cau. De ben segur que el retorn a casa se us farà menys carregós.