El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Un refrany que, a més de resumir poèticament les transicions de fase, ens permet fondejar en les causes de la crisi financera del PP i de CiU i la corrupció que aflora rere dels anomenats papeles de Bárcenas i cas Palau.

Allunyat definitivament del tema d’aquest apunt, no puc més que veure la mà abjecte dels membres del Xotis Party i del TDT party, amb el seu braç armat en format UPyD, entre d’altres, amb la canya preparada per disfressar de democràcia, la imposició d’un nou líder nacional: José Mari? La Espe? Algun tapat?

Retorno però, al divertiment científic, tot lligant aquestes reflexions amb el fet català i la desmembración de la unidad de España, l’únic Estat no nacional del món, l’única pàtria possible, encara que es plegui als designis més brutals d’igualació de les persones en un únic tipus d’ésser que, com a mínim, té en la Constitució, el seu llibre sagrat, i en l’idioma de Castella, la única llengua possible, el seu llatí particular o, si ens ho mirem amb ulls de mitjà occidental, el seu àrab modern, la llengua única que és capaç d’interpretar la paraula constitucional.

La religió unionista, uniformitzadora i igualadora s’enfronta a la voluntat separatista d’aquells que cerquen diversitat indiscriminada i igualtat en la diferència. Entre els uns i els altres, els agents, les persones de peu pla, van variant el seu spin, tot cercant sempre la maximització de la seva felicitat.

Molts encara no són conscient de la inestable transició de fase on són ficats. D’altres, més conscients, hem deixat les nostres idees en mans d’un o altre contrincant, ja sia per convenciment, ja sia per la influència del què les nostres percepcions van captant al nostre voltant.

En qualsevol cas, la unió de classes i castes en un i altre bàndol, fan dubtar de la nebulosa generada en posar llenya al debat: no seran els pescadors, els que atiïn la tempesta per a sortir-se’n ben parats? No seran les elits de sempre les que, generant la disputa, aprofiten el batibull per a seguir-se finançant?

Permeteu-me dubtar d’alguns companys de viatge, de l’un i l’altre costat, que, estant millor informats que els altres, tenen la capacitat d’associar-se en llur llenguatge enfrontat i militant, tot emprant llur aparent distància tàctica al servei de la única estratègia que coneixent: seguir-se lucrant.

Érem en una d’aquelles aules dels soterranis de la Facultat d’Econòmiques on havien entaforat als raros, als sonats que, enlloc d’estudiar Econòmiques o Dret, carreres amb mil eixides, ens havíem entestat en ser sociòlegs i politòlegs, dues professions que, fins i tot ara, poca gent sap per a què serveixen.

Recordo que, aquell dia, el professor que ens donava Dret Constitucional ? per cert, funcionari de la Generalitat que avorria fins i tot als pupitres ? es va veure interromput per un dels alumnes que, alçant-se per damunt l?anonimat dels companys, va fer una aferrissada defensa de la Objecció de Consciència.

Si, si. No posis aquesta cara, ho recordo tan bé com si ho estiguessis fent ara. I, per això, em surt un Qui t’ha vist i qui et veu, Ramon! de dins de l?ànima.

Fou la teva actuació, la que em va acabar de decidir a acceptar l’encàrrec d’estudiar els orígens de la Unió Democràtica de Catalunya on tu militaves. Estudiar-los per a presentar-los al jovent d’un conegut poble de la Costa Daurada on un parent, en el teu partit, militava.

Per a fer-lo, vaig fer visites a Ca l’Ardiaca i vaig tenir el plaer de llegir el matiner manifest fundacional de la vostra colla: un imperdible document que no sé si tens ben present hores d’ara.

A través del manifest, i de la vostra tortuosa història, vaig arribar a pensar que si, que era cert, que aquell partit que alguns titllaven de retrògrad i conservador portava la llavor humanista i confederal en les seves entranyes.

Però si, fins i tot, vaig arribar a participar en algunes de les activitats que organitzàveu des de l’INEHCA!

Ara, que ets Conseller d’Interior, recordo tot això i em faig creus de veure’t tan lluny d’aquell xicot que va esclatar a l’aula per defensar llurs idees amb franquesa notable.

Ara que et veig tan allunyat d’aquell esclat de lucidesa humanista.

Ara que, suposo que tu també, has sucumbit als Sir Humphreys de torn o, vés a saber si, encara que polític, t’has deixat canibalitzar per un corporativisme que no porta res de bo, jo em pregunto:

Com has arribat a tancar els ulls davant les sospites d?una injustícia, potser recorrent, en una de les Comissaries del nostre Cos de Mossos d?Esquadra?

I la resposta que se?m dibuixa no m?agrada.

No m?agrada, perquè ve d?aquell que es va alçar a l?Aula, interpretant un sentiment compartit per molts dels companys i companyes.

No m?agrada, per les conseqüències que la inacció pot portar a tots aquells membres dels Cossos i Forces de Seguretat, incloent als Mossos i a les policies locals, que tenen voluntat de servei vers la ciutadania per la qual treballen.

No m’agrada que tu, vell jove rebel, t’hagis anat convertint en una peça, en una mecànica peça d’un engranatge que, sinó es cuida adequadament, pot anar de mal en borràs fins a límits que ja no sien retornables.

Benvolgut Ramon: han passat els anys, han passat força coses, però n’estic segur que dins teu encara viu empresonat aquell jove estudiant de la Facultat de Ciències Polítiques, aquell jovencell que ja no vaig tornar a veure ni tan sols en l’Orla que tinc encara guardada per casa.

Amb tot el respecte d’un ex-company d’estudis que et voldria de nou entre nosaltres,

Lluís Mauri i Sellés
Politòleg i servidor públic, entre d’altres

Per això, cerco el terme populisme a la viquipèdia i, el que hi llegeixo, em gira un xic la percepció negativa que en tenia.

De fet, la càrrega negativa justament sembla donada per la neoparla de les elits polítiques i socials de torn, per aquells que, ben travats a la poltrona, malden per mantenir llurs privilegis i allunyar qualsevol opció de canvi que desprofessionalitzi la política i l’apropi al carrer.

De fet, el populisme no és més que tornar la veu al poble davant el segrest de la paraula que exerceixen uns parlaments on la discrepància o la opinió pròpia xoca frontalment amb les directrius dels partits a través dels quals s’ha obtingut representació. Ja sia la opinió partidista, la que es reflexa en el seu programa electoral o no.

En aquest sentit, és populista tot aquell que posa el diàleg per davant de l’estabilitat governamental, que dóna més pes al poder legislatiu que a l’executiu i, en aquesta direcció, cal aprofundir en el missatge que el populisme és l’alternativa, si més no per aquestes terres, al segrest econòmic dels principals partits sorgits de la Transició.

Dit això, caldria endinsar-se en el finançament de les esmentades forces populistes per acabar de discriminar quines són totalment lliures per a esdevenir veritablement populars i quines utilitzen el populisme com a argument per al manteniment d’un sistema de dominadors i dominats o, com va sorgir en les places no fa pas gaire, quines de les forces, definides com a populistes per l’autor, són al servei de l’1% que acapara els recursos globals i quines malden per a posar la riquesa global en mans del 99% que hem de suar la carcanada per a viure en aquest món divers i plural com l’aire.

Dit això, mirarem de buscar la resposta en el llibre d’en Xavier tan bon punt en disposi en alguna de les biblioteques populars, que un no té recursos suficients per comprar tot el què llegeix.

la setmana passada es va tancar amb un aplec del Circol d’Economia que, com més va més em recorda, al Circol Agricol de Sant Isidru, organització de porucs pagesos adinerats de temps un xic reculats.

El cas és que Sitges, la vila de Don Santiagu, va viure una parada de monstres que riu-t’en tu del seu famós Carnaval. Entre fotògrafs i guardaespatlles haguessin omplert el carrer del Pecat, tot fent les delícies dels seus habituals estadants.

Però la palma a la ill·lusió se la va tornar a emportar Don Mariano. L’home les va engaltar una darrera l’altra, com si d’un participant del Club de la Comèdia es tractès. Malauradament però aquest home toca cuixa, i això fa que les seves paraules puguin arribar a remoure mercats. Bé, de fet les seves paraules són tan buides com el bocinet de cuixa que pot arribar a tocar. Així han quedat les democràcies occidentals: els vots et poden portar al Govern, però no pas al Poder que resta en mans del diner, o millor dit, del qui el remena.

El cas és que, aquest illetrat crònic, entre d’altres bajanades en va engaltar una de força explicativa sobre el seu tarannà: aquella dels països petits, i dels grans i d’Europa i tot plegat, que ha estat la riota de les xarxes socials i àmpliament divulgada per mitjans d’arreu d’Espanya.

El cas és que, amb aquesta sentència, el cap del govern es retrata sol: Hem d’estar units, perquè la nostra ciutadania ens importa una merda, ja que el què realment volem és dominar Europa de bracet amb Alemania, França i companyia. I els d’aquí que s’enfosin en la misèria, que ja ens han obert el camí vers campionats més elevats.

Pobre Europa! Ella que es creia unida, resulta que es troba com un drap esquinçat per l’estira i arronsa d’uns Estats que, si veritablement fossin considerats instruments administratius, ja haurien desaparegut en una veritable unió política capaç de competir en la lliga dels liberalistes, ara neoliberals, globals.

Don Mariano doncs ha fet encara més evident el divorci existent entre aquestes mòmies vuitcentitstes que són els Estats i una ciutadania que cada cop s’allunya més d’aquesta manera de fer que els roba, els empobreix i, el pitjor de tot, els entristeix més enllà de qualsevol humanitat.

Aquesta setmana he tingut l’immens plaer de gaudir amb l’humor ben documentat del debut en català (o lapao, que no ho tinc clar del tot) d’un periodista mileurista, un d’aquests pous de ciència que, perdoneu la falta de modèstia, som fills de barri xarnego i escola de pobre.

A mi, aquesta manera de fer, em serveix per amanir converses de cafè o cervesa, però a l’Antonio Baños li ha servit per a deixar-lo sense les brillants intervencions a Radio Nacional de España i per aconseguir l’èxit de fer-me’n un fantàstic fanàtic desprès de gaudir de l’erudició i la senzillesa argumental tan pròpia dels barris xarnegos del cap i casal del país sense Estat.

Aquesta setmana hi ha hagut unes quantes noticies que ens van confirmant que les profecies punk del segle passat tenien més de realitat que de pessimisme nihilista, que cada cop som més a prop d’un món feliç i que la contracultura va saber dibuixar molt bé cap on ens porta el domini dels que es creuen més que els altres.

Avui m’he decidit a passejar pels voltants de Francesc Macià, aquella plaça de nom arraujat i complanta caòtica on algunes veus hi situen l’inici de la Diagonal més rica i plena.

En passejar-hi he gaudit de l’aroma del bon paper i les tintes excelses que els meus coneixements de lletraferit i tafaner ensumen, tot i que els meus ulls d’orb no poden veure.

Som al centre neuràlgic de la indústria editorial barcelonina, aquell espai que es genera entre la seu de Random House Mondadori i la llar del no menys potent Grupo Planeta.

Ubicats els hostalatges d’una potent indústria que, essent com és multilingüe, es projecta més enllà de l’oceà, ja podem analitzar-ne el veïnat i, per a fer-ho, quina millor eina que uns resultats electorals?

Després de les darreres eleccions, un afinat analista va descobrir que als col·legis d’aquesta zona és on la participació fou gairebé absoluta i ningú va votar a les esquerres.

Vist aquest fet, i el bon veïnatge de Planeta amb el 666 de l’Avinguda Diagonal i amb aquell espai borrós on l’unionisme integrador hi fa estada, només ens resten preguntes:

No és la literatura, una palanca de canvi?
No hauria de ser potser una mostra d’inadaptació vital?
No ens hauriem de trobar amb una força generadora d’avantguardes?

Si és així, mala peça hi ha al teler quan els industrials de la cosa han cercat d’ubicar-se en un lloc tan integrat, carrincló i aposentat.

Avui no havia de parlar d’aquestes coses, ans la mossa em fa tres mesos, però dimecres, en llevar-me, em vaig trobar amb una vergonya que, no per esperada, torna a sorprendre als que encara creiem viure en un veritable sistema democràtic, on el vot individual té més pes que els diners esmerçats en fer campanya i finançar el sistema de partits.

Val! Ara que uns ja heu dit que tendre amb cara de babaus, i uns altres m’heu dit el nom del porc, tot indignats, entro en matèria. I ho faig amb cinc noms propis: Ada Colau, Javier Rodríguez Pellitero, Santiago Lanzuela, José Antonio Donaire i Joan Coscubiela.

En llevar-me cada matí, tinc per costum fer un repàs a un parell d’edicions digitals de premsa escrita, al correu i a mes xarxes socials. No ho sè. Crec que es tracta d’una bona dutxa de percepció pública de la realitat per acabar de desvetllar-me dels somnis més privats i de la vetlla per cobrir les humanes febleses que tota mare té quan la menuda filla té malsons i es neguiteja.

Poques vegades surto de l’oníric món que tant m’agrada. Aquesta nit, l’he gaudit a plaer, però en un estat de semivigilia per una filla que ha acabat amb les defenses físiques de la supermama que l’esguarda.

El fet és que, en fer el repàs de l’actualitat, m’he trobat una abundosa dutxa de sobres i diners lligats amb el poder públic i una determinada força política que, per més inri, és la que governa l’Estat que compartim amb la resta de pobles de la Península, lusitans a banda.

Acompanyant aquesta noticia, una sola cita a la trobada del President Mas amb Sa Majestat El Rei, una referència a les campanyes antifracking catalanes i andaluses i un vídeo amb el David Fernández del Polònia fent de les seves i una anotació sobre el desallotjament d’un Casal, el de Gràcia, que actua de cobertor de les mancances d’un Districte que, com molts indrets, necessita de la bona jeia d’aquests emprenedors d’estar per casa. I, a excepció de la primera, perquè miro d’altres premses.

Destaco, en aquesta nota de divendres, el principal distractor emprat pels il·lusionistes del món actual: el Caso Bárcenas.

És greu la impunitat amb què han actuat i em fan pudor les fons per on s’ha destapat el cas. No confio ni en El Mundo ni en El País. Ho sento, però no hi puc fer més. Oi més quan la denúncia, en un entorn on l’esperit crític no s’ha volgut desenvolupar, fa un dany sistèmic a la idea de democràcia i del bon fi de la majoria de cabals públics que, diguin el que diguin, encara serveixen per a sostenir el desgavell provocat pels mercats. En la situació actual, correm el perill de la simplicitat, del tot està podrit, del necessitem un salvapàtries.

Esperem que la ciutadania sigui digne del seu nom i que sàpiga escatir entre el Servei Públic i els mafiosos que s’aprofiten d’un sistema de partits que els ajuda a perpetuar-se.

Parlo del SI crític de les CUP que aplega les diverses sensibilitats dels més de 100.000 votants que els van fer confiança, enfront d’un PSC i una CiU que, a banda i banda de la declaració, van desatendre les legítimes opinions dels seus electors. El PSC fins i tot amenaça en la sanció als “5 sobiranistes”, mentre Convergència xiula aliena al posicionament dels Unionistes que els acompanyen en coalició.

I, enmig de tot aquest fangar, a Can Junqueras no riuen. No riuen perquè saben que, en el panorama actual, ells estan esdevenint Pal de Paller en el millor sentit Pujolsià (d’en Jordi, no pas d’en Francesc, gran filòsof i millor persona).

Mentrestant, cada dia ens donen una nova mostra del podrimener de la Transició i els seus fautors: Bárcenas, Fundación Ideas, Casos Pallerols, Palaus i companyia i, avui, per postres: els russos fen de les seves a  Lloret de Mar. Déu n’hi do! Ells que ens distreien amb el turisme de borratxera per amagar-nos el Vodka municipal!

Acabo aquest apunt divendrístic, felicitant als Republicans per haver esdevingut la centralitat de la política catalana i a les CUPistes per haver donat una lliçó de democràcia – segons el meu modest parer – a les dues forces que han segrestat les il•lusions polítiques des de les primeres eleccions democràtiques.

Què en pensaria l’enyorat Joan Reventós, un dels fautors de la inclusió de la sucursal catalana del PSOE en un partit que es volia d’obediència catalana?

Com s’alinearan les forces en unes possibles eleccions plebiscitàries? Convergència+Esquerra+Iniciativa, per un costat, on podria trobar-s’hi el CUPisme i la Nova Esquerra maragalliana? Ciudadanos+Unió+PP, per l’altre, amb un Socialisme sotmès del tot al Rubalcaba i descatalanitzat? O hi haurà un tercer front abstencionista amb en Navarro i els seus predicant un federalisme que sempre ha sorgit de Catalunya i ha acabat passat per les armes?

Setmana d’escenificacions i pactes que va començar amb l’anunci, no gens gratuït de Mas, en l’acte de Comissions Obreres, i que va acabar amb el vodevil de dimarts al Parlament i la tradicional fotografia del Quixot Mas i n’Oriol Pança al Parlament.

Conclusió: CiU segueix amb les tisores sota l’excusa de la pressió financera espanyola, però Esquerra l’obliga a treballar sobre els ingressos, alhora que s’elaboren un seguit de lleis i pactes que obliguen al diàleg i al compromís global.

D’aquesta manera s’aconsegueix que el vestit, tot i seguir tocant al mateix col·lectiu de sempre – les mal anomenades classes mitjanes que curiosament conformen la base electoral d’ambdues formacions – pugui alleugir un xic la pressió sobre les classes més populars i toqui, encara que sigui a la menuda i tangencialment, a les classes més privilegiades d’aquest país. Això si, l’amplitud del pacte permet múltiples interpretacions i, del joc parlamentari, en sortirà el veritable resultat final.

Amb la política econòmica maquillada, les dues forces majoritàries pacten una consulta que caldrà refermar en seu parlamentària.

Dimarts mateix la CUP denunciava, com ja ho havia fet hores abans en Joan d’ICV, que el pacte a dos era un frau polític al conjunt del sobiranisme, un segrest del dret a decidir per part de les dues forces majoritàries de la cambra catalana, i demanaven que la consulta sorgís de la més àmplia de les majories possible: rebecaria de partit exclós? veritat com un temple? El temps ens n’informarà.

Avui és la investidura del President i, lògicament, rebrà el recolçament de les forces associades i de ningú més. Per això, caldrà refermar la consulta en seu parlamentària, tot cercant el màxim recolçament possible per a ser un veritable llebrer en la denuncia d’unes polítiques – les anomenades retallades – que poden ser contraproduents per aquest horitzó nacional que és l’estrella del pacte, però que sense el poble de Catalunya al darrera, tot el poble i sobretot els més dèbils, farà encallar de nou aquest viatge envers les plenes llibertats.

Crec que Esquerra ha sabut jugar fort en l’eix nacional, el que els ha portat a la centralitat política d’aquest país. La lògica parlamentària s’imposarà i caldrà veure si la CUP fa un nou cop d’efecte votant, per exemple, Ferrer i Guàrdia, Francesc Macià o Guifré el Pilós, sinó algun dels torturats del 92.

Personalment, crec que Esquerra ha sabut explicar a CiU que un euro més en ingressos és un euro menys en retallades i això els fa fidels al seu electorat per damunt de la vessant privatitzadora anunciada pel Portaveu de l’antic Govern, aquell bon veí del meu poble, que va arribar a dir que “un euro privatitzat és un euro menys en retallades”, aliè potser al que les privatitzacions suposen per aquells que no poden pagar-les i, per tant, van quedant exclosos del sistema i ben amunt de llançar-se a la jugular de qualsevol ésser viu que encara maldi per a restar-hi dins.

Però queden encara molts punts foscos, molta feina a fer, perquè Catalunya és educació i sanitat, sanitat i una vida digna per tothom. I algú haurà d’anar recordant que pels carrers del país hi ha gent que passa molta gana, passa, per utilitzar una expressió que ha fet fortuna, “misèria” per damunt de les seves possibilitats” i molt per damunt de la nostra vergonya individual i col·lectiva.

Espero que la Catalunya independent tingui ciutadans per gaudir-la aquí, a Gràcia; allà, a Taradell i, per damunt de tot, a La Mina, La Catalana, Nou Barris i el Sud-oest del Besós, barris que abans eren obrers, però que ara el llenguatge florit i correcte ha convertit en populars i on la gent malda per sobreviure com si fóssim en temps de postguerra.

Esperem recuperar el sentit comú i la dignitat per deixar de retallar i començar a gestionar els recursos amb l’eficiència, l’eficàcia i l’economia que el nou pais ens demana. I aquí: en la racionalització de l’administració pública, en el sobredimensionament de sous, directius i duplicitats d’acció, hi ha un llarg camí per recorrer.

Esperem que el nou Govern que avui comença deixi les retallades amb tisores de podar i comenci a racionalitzar aquest desgavell d’ineficiències i duplicitats.