¡Que estranya que és aquesta necessitat salvatge de locomoció veloç que arravata a gents de totes les nacions en el mateix instant! “Els morts se’n van ràpidament”, diu la balada. Llavors, estem morts? O serà un pressentiment de la proximitat de l’esdevenir del nostre planeta, que ens posseeix i ens fa multiplicar els mitjans de transport de manera que puguem viatjar per tota llur superfície en el poc temps que ens és destinat? (Théophile Gautier – 1884)
El carruatge de no sé quants cavalls de metall miniaturitzats en algun lloc desconegut del motor ens espera darrera Lo Corral. Són quarts de quatre de la tarda i hem d’iniciar el camí de retorn a la capital dels gratacels i la mar blava.
Ens canviem la roba i donem un cop d’ull al mapa. Segur que el camí de retorn a casa serà un via crucis de vehicles farcits de gent que ha aprofitat el pont per anar-se a tombar per les platges de la Costa Daurada. Amb el mapa a la mà, cerquem alternatives que ens permetin navegar sense l’asfixia de la massa.
Un cop el cotxe en marxa, desfem camí cap a Bot i Orta. Allà, en la comanda de frontera, ens aturem per matar el cuc de la gana i fer el cafè.
Asseguts en una ombrejada terrassa, recordem les millors instantànies del camí i mirem alguns dels retrats fets amb la càmara. De lluny, s’aixeca un rostre rialler. L’Alberto de Beseit té socis a l’Orta i, veient-nos a prop d’on dina, no s’ha pogut estar de venir-nos a saludar amb l’interès de qui és amable i sembla gaudir de la feina que ha escollit per a fer-se la vida.
Gandesa, Corbera d’Ebre. Móra, … En guanyar de nou el coll de la Teixeta ens fa mal els ulls el cafarnaüm de cases que omplen el Camp i Tarragona. Per la ràdio parlen de quilòmetres de cues entre un gol i un altre d’un Barça que es desperta fora d’hores.
Seguint el pla fixat, ens desviem cap a les rondes de Reus i, malgrat el dèficit d’indicadors que hi ha, aconseguim prendre la carretera de Montblanc. Hi fan autovia i anem en densa circulació fins al final del tram d’obres. Els cotxes escampen, s’aclareix la carretera camí de Montblanc. Algunes corbes, algunes rectes, algunes viles, alguns indrets. Cotxes que corren i bramen i avancen en qualsevol lloc, aliens al perill que els ronda.
Rocafort de Queralt és cruïlla de camins i els cavalls del carruatge tenen set. Els farcim de suc, buidem la bufeta i seguim camí cap a Igualada. Trams de carretera sense ni un sol cotxe. És una comarcal i la gent prefereix nacionals i autopistes i no s’aventura a l’aventura d’uns camins que cal dibuixar a cop de mapa i brúixola o d’estris de navegació més moderns i dubtosos.
A les envistes d’Igualada prenem la carretera de Lleida. Ampla, amb tres carrils o més. A l’alçada del Bruc la circulació s’espesseix com un carregat polvoró de xocolata. Per sort no ens arribem a aturar i entrem a la nova voràgine d’asfalt que condueix els cotxes vers la capital. El nostre eix: La Gran Via. Massa cotxes, massa gent. La tranquil·litat del Port encara fa més evident la bulliciosa i veloç estridència d’una ciutat que s’ha fet massa gran i encara creix i engoleix les viles veïnes.
Estabornit per la post-moderna velocitat d’aquest indret, deixo el cotxe al descampat de ca’ls pares. Són les nou del vespre i el pis, avui, és buit. Amb enyorança, el toca-discos destil·la la clara parla d’una cançó:
Matarranya, Maestrat
i la gran terra de l’Ebre.”
Els Quicos: Terra de l’Ebre D.O.
Despunta un nou jorn a la vall de Paüls. Els raucs deixen lloc a la variada orquestra d’ocells que saluden el nou dia. Al cel, una llum. Venus ens saluda des de les alçades i ens dóna la posició i el bon dia.
El motor d’un tractor amb retorna als camps propers. Borda un gos i se n’afageix un altre. Canta un gall. Les orenetes tornen al cel i les roques van mudant de color amb l’eterna i dolça parsimònia del temps que no es detura.
Pausadament ordeno els fòtils de la marxa i omplo la cantimplora d’aigua.
La Montse i l’Enric van treient els estris d’esmorzar i jo torno a
fullejar algun llibre mentre espero les companyes de taula. Ara una,
ara l’altra van traient el cap i seuen a taula. Espero els meus uns
instants, però finalment m’assec també i començo el primer àpat del
dia. L’àpat del comiat.
L’Alberto de Beseit apareix per la casa. Ve a buscar les quatre
companyes que avui acaben. Ens saludem, creuem quatre paraules amb un
somriure a la cara. La Katia, la Irene, la Montse, la Mariona. Una foto
al menjador. Un record per una estada.
Pausadament ens
acomiadament dels àngels de Paüls, carreguem la motxilla a l’esquena i
comencem a caminar pels carrers del poble camí del cementiri. A redòs
d’aquest servei, el camí comença a enfilar-se. En Xavi obra la marxa;
darrera seu, la Mariona i, encara pres pels aires d’una dolça matinada,
un servidor els segueix en la costeruda remuntada del Barranc de
l’Escudelleta.
Al Coll de la Gilaberta fem la primera aturada. El
Xavi es mira el mapa, es mira la propera Punta de l’Aigua, calcula
distàncies, però desisteix aquesta vegada.
De baixada creuem un
bosc farcit de remenamentes de bestiar salvatge. Més enllà, prats i
runes i un grup de gent que puja garrafes d’aigua. Són pels avituallaments d’una Cursa de Muntanya.
Flanquejant entre bosc i herba
ens plantem en una cruïlla. Baixem un xic, passem un pou i dues cases
enrunades. La font no té aigua. Som a la capçalera dels Estrets i un
primer tram de cingleres ens obliga a moure’ns per la llera del riu
pujant i baixant roques. Després d’un enjogassat tram una cadena ajuda
a remuntar una nova i forta pendent que s’enfila i faldeja fins al coll
de la Barca.
Des del coll, les altives Roques de Sant Benet no es
veuen tant llunyanes. Baixades i giragonses ens deixen als peus
d’aquest bocí de Montserrat caigut a les Terres de l’Ebre. Delícia
d’escaladors. De fet, la carretera que hi mena és un anar i venir
constant de cotxes encuriosits per veure de prop la superba construcció
rogenca.
Un bon tros avall, sortim de carretera a pista i
d’aquesta a un sender que ens endinsa en un paradís d’aigua i roca. Els
Estrets d’Arnes no són estrets, que són ben amples. Tolls d’aigua
cristallina farcits de banyistes prenen el sol. A l’altra banda del
riu, escaladors en plena pràctica de l’esport dels detalls i les
carícies de roca.
La calor ens aixafa, però no ens aturem als
estrets. Seguim fent camí cap a Arnes per un laberint de pistes i
camins entre imponents ametllers i retorçades oliveres. Paisatges
amorosits per la mà de l’home. De tant en tant, un camp de farratges
farcit de gallarets. Bona salut la dels camps que fugen de pesticides
moderns i conserven la mala herba més bella que hom pot trobar en els
conreus del país. Els camins són vorejats de marges de roca seca que
ordenen el terrós des de temps molt reculats.
En l’horitzó, la
silueta d’Arnes. Al nostre cor, la tristor del comiat al Port. Caldrà
tornar-hi, tornar-hi per visitar-lo de nou i treure el nas per d’altres
racons i vilatges. Avui, ens acomiadem del massís tot creuant aquesta
vella alqueria dels temps dels sarraïns.
Cerquem l’ombra de Lo Corral
de la Marisa i l’Ismael, el darrer port, el darrer estel d’un cap de
setmana entre pastures, camps, muntanyes, bons cristians, sarraïns,
pastors i pagesos.
En obrir la porta de l’habitació em salten les llàgrimes: Llit ample, cadira de vimet, tauletes de nit, bany complert i, per damunt de tot, una taula d’escriptori acarada a la finestra amb immenses vistes als camps de cirerers i oliveres. D’horitzó un pany imponent de cims d’aquest Port. Per postres, les desaparegudes orenetes de la Plana s’envolen i giragonsen pels aires, tot saludant-me. Quina enveja de país aquell que encara és plaent a les orenetes!
Net i polit i amb roba lleugera, tafanejo pels costeruts carrers de
Paüls. De placeta en placeta vaig parant els ulls, el nas i les
orelles. Dos que treballen, la gent és a la llar, n’hi ha quatre en una
terrassa, pel carrer juga la canalla i un gat corre com un esperitat i
miola assegut davant la porta d’una casa. Portals i raconades que
desprenen la pausada aroma del Port i un caràcter que, tot i les
distàncies, l’agermana amb Arnes i Beseit.
Li brillen els ulls
quan, tot parlant del Port, el nouvingut es mostra rendit a les
riqueses del massís que l’ha fet tendra com una marassa. La Montse
se’t presenta amb un cor immens i un amorosiment que, al visitant
cansat, li facilita l’estada. Assegut al darrer pis de la casa, fem
petar la xerrada i em serveix cervesa i patates. Després, mentre fa el
sopar, trio quatre llibres per deixar correr el temps que s’estira i
s’allargassa. Sembla allò que em vist avui majestuosament alçat, és una
àliga d’aquestes que diu en aquest recull d’aus de la contrada. De nou,
la llegenda de la tribu de l’ós. I després quatre notes d’aquest
vilatge de frontera que fa més de set-cents anys que té carta de
poblament, però que ja fou castell sarraï en temps de la marca andalusí.
I
és que Paüls és d’origen incert, però fou un dels llocs més ben
escolllits per a veure sense ser vist. I és que, des del cim del turó
de Paüls hom pot veure els camins de Xerta des d’una segura i
resguardada distància.
Alço els ulls i em trobo amb companyia. La
Mariona és al meu davant i s’interessa per dues caixes de cireres. La
Montse li diu que són primerenques del seu terrer i ens fa un present
de difícil retorn: un plateret de cireres de Paüls que ens alegren el
vespre.
La Katia treu el cap i s’asseu en una cadira. Al cap
d’una estona és la Irene, seguida de la Mariona i de l’atleta del grup,
la Montse. Matem el temps en agradable conversa sobre això i allò i
intercanviem retalls de vida i facècies de l’existir.
En una sola
taula ens encabim els estelats per gaudir d’un sopar complert i
equilibrat. Equilibrat per recuperar forces després de la caminada.
Elles acaben aquí. Aquests dies han fet mitja travessa i més endavant
la tancaran amb els dos dies que els resten. Nosaltres haurem de
seguir. Sóm a una vintena de quilòmetres del cotxe que ens ha de tornar
a Barcelona.
Després de sopar, tornem a xerrar. Se’ns fan les
dotze quan decidim d’anar a dormir i és que demà ens llevarem de matí.
A l’habitació, obro la finestra. Un gos borda en algun mas entre els
camps propers, rauquen les granotes i un suau ventijol m’acarona i em
gronxa i em porta la son.
El dia em troba, ulls clucs i orelles obertes, assegut en un banc de les portes del Refugi. La piuladissa dels moixonets és la millor dutxa que hom pot prendre al matí en qualsevol indret d’aquesta bola de roca que solca l’univers tot atraient-nos al seu centre.
L’esmorzar no el fem sols. Som set a taula. Com som set els que preparem les motxilles plegats just abans de començar a avançar els peus pel senderet que salva el collet de darrera el Refugi.
Elles surten primer….
… nosaltres un xic més tard.
Primeres fotos abans d’arribar a la nova
pista.
Avui el pas és un xic més reposat i gaudim de la conversa en
aquest tram de camí. No triguem, però, en avançar-nos un cop passat el
Racó del Cucut.
Deixem la pista i iniciem l’ascens que, en costes força dretes
guanyen els dos-cents metres que ens separen del coll de Llinars. Un
parell de colls més enllà ens rep un racó encisador. Un bosc acollidor
envolta el Refugi de les Clotes i ens convida a fer-hi parada. Un glop
d’aigua, una visita a un refugi que sembla netejat de poc temps i girem
a la dreta per seguir entre arbres per seguir fent camí.
De
cop, els arbres fugen i deixen lloc a prats immensos. L’horitzó
s’eixampla, al darrera el Delta de l’Ebre es mostra en tota llur
extensió. Al davant espines de muntanya, sota els peus Alfara de
Carles. Som en terreny de pastures, de pastures per a bous. No triguem
pas gaire en sorprendre una solitària bèstia que fuig avall tant aviat com ens hi apropem. Més endavant en seran dues, més curioses i que es deixaran retratar.
El
camí voreja els cingles, però en aquestes prades tot si val i n’hi ha
un que s’enfila i fa carena per guanyar visibilitat. Pacient com una
mula, vaig remuntant amb la Mariona, les Rases del Maraco. Entre
cingleres trobem el pou i les restes d’un Mas d’aquells pastors que ja
no hi són. Deixo la bossa i trec el nas a l’immens estable, espantant
un moixonet que fuig per una finestra. La casa és ben menuda. Resguard
per pastors quan hi ha tamborinades.
Un xic més amunt la Mariona es decideix a ajuntar-se amb el Xavi i remunta la careneta de la Punta del Bassiol. Un servidor segueix camí per esperar-los ajaçat al proper coll.
Les
veus em fan aixecar el barret i els veig ben amunt al cim de la
muntanya. Després m’explicaran que han vist un ramat de cabres
salvatges.
Segueixo camí sol. Tenen ganes d’enfilar-se. Ells pugen a l’Espina i els espero entre ocells al coll de l’Enrejolada. Pins altius, ocells cantaires, algun esquirolet
salta de branca en branca. Estirat al terra, tanco els ulls. El cant
dels curiosos moixonets s’atansa. Respiro fort. Això és vida de
muntanya!
S’acosten noves veus, veus que dansen. Són les quatre del refugi i els dos companys que m’atrapen. Fem camí plegats dins d’un bosc de boixos immensos. La delícia
dels fusters, als ulls els arbustos imponents se’m fan bastons i
culleres. N’hi ha de més de dos metres. Tot un espectacle natural.
El
camí es torna a allargar, però, i després de cada pujada ens sembla
trobar-hi el darrer coll del dia, però com si de Jesús camí del Calvari
es tractes, la Creu sembla que no arriba i que s’allarga i s’allunya.
Les veus, les rialles, les bones ànimes que m’acompanyen m’acosten al
coll de la Creu on fem una nova aturada.
La baixada fa pendent,
les cames potser comencen a enrampar-se. Quin pes més feixuc al del cos
que ens aguanta! Un bosc, una pista, olor de carn a la brasa. Asseguts
a Sant Roc, fem un darrer glop d’aigua.
Cotxes, gent, fresca, aigua, rialles, … Un paradís de repòs pels xafogosos estius de la comarca.
Desfem
camí entre camps de cirerers prenyats de cireres verdes. La ronca parla
d’un campanar ens alça els ulls vers l’horitzó proper. Dalt d’un turó,
una esglèsia. En baixada, les cases. Paüls se’ns mostra lluny encara.
Inconscientment
ens deixem seduir per la pau de la contrada. Els peus intenten ser més
curosos a l’hora d’abastar el terra i baixem un xic el volum de veu que
esdevé murmuri i poc després pregon silenci. Un jaio se’ns creua en el camí. Al cap d’uns metres, un altre. Un xic enllà, una padrina. I al petjar el poble, una altra.
La mandra és a punt de vèncer la batalla, però l’autoimposada obligació ens fa aixecar-nos de la tova gespa d’aquest paradís terrenal i tornar a emprendre la marxa del dia més llarg.
La pujada al Negrell tempta un dels estelats. Finalment, però, se’n desdiu i segueix caminant. Ja hi tornarà amb més temps i molta més calma.
Una pista entre prats, de nou una sendera. Vistes que enamoren: Capats i Matarranya. Les restes d’un altar budista, esperits que hi moren.
Fent camí, veuen la mar!
I la penya de Peníscola!
Després, salven la capçalera del Barranc de Capats i una escala de terrasses ja abandonades obren el camí del Mas dels Frares. El refugi sembla tancat.
Una pista enfangada guanya el tram de Casetes Velles. Els gossos del veïnat borden als nouvinguts. Un xic enllà es creuen amb una parella de turistes que han perdut el camí que seguien. Els donen quatre indicacions per tornar a Cova Avellanes i un parell de recomanacions i és que els turistes porten un article de diari i un retall d’un mapa general del Port sense altres camins marcats que les grans i amples pistes asfaltades. ¿Com es pot cercar el coll de l’Embarronat amb aquests rudimentaris fòtils?
Millor aconsellats, els turistes s’apropen a Cases Velles a la recerca d’un veï que vulgui tornar-los en cotxe. Els estelats segueixen camí.
Una mina abandonada fa les delicies del talp del grup. Massa anys fent espeleo com per deixar passar la oportunitat d’un tunnel llarg i profund que s’endinsa muntanya endins. Després la Font de la Llagosta. I no massa lluny quatre euges i els seus vigilants que s’interposen en el camí que surt de la pista per pujar vers la imponent Cova del Vidre. Les euges són belles i lleugeres; els vigilants, nouvinguts d’altres terres, hereus, potser, dels qui ja van voltar aquests indrets en altres èpoques.
Sota la bauma en què els avantpassats lloaven el nou dia que naixia entre les aigües de la mar propera, els tres estelats corren per vèncer el salvatge cafarnaüm de la Cresta del Marturi. Marturi? Potser martiri en la llengua ja oblidada d’un indret de pas, de trànsit i de germanor com foren aquestes terres quan eren frontera.
Flanquejar la cresta de Marturi després de més de 30 quilòmetres caminats des de la conca del Matarranya és una experiència mística on només la força de voluntat és capaç de resistir la decepció d’un nou collet que no és el coll de Pallers. El dia és llarg, però potser no tant com caldria.
Mica en mica pujada a baixada i baixada a pujada el sender emboscat s’apropa al coll dels dos grans pallers de roca. De tant en tant, es veuen les antenes del Caro a llevant. Un darrer esforç permet prendre el coll vora les set de la vesprada.
La baixada és molt més suau que la pujada, el camí flanqueja cap a llevant i després fa alguna giragonsa per arribar a la pista de Roquetes. Una pista que, amb l’esforç acumulat, s’allarga i s’estira com la goma del cabell que sembla relliscar entre la suor d’aquestes hores tardanes.
Un cartell, girem cap al refugi. La llum del dia es va apagant. Llums i veus acollidores. Obrim la port i un baf d’alegre humanitat ens gronxa en els seus braços.
Porrons de vi, plats i coberts, bols de sopa i paneres de pa. Rialles de juganera canalla que s’entortolliguen entre les cames dels grans. La Maria ens rep amb una espurna d’angoixa als ulls que li fuig tant bon punt li fem una breu explicada de la jornada. Ens dóna el número de l’habitació i li preguntem per la mina. Ens diu que no surt als mapes i que no se sap ben bé quan es va fer ni per què: un tel de misteri en terres de pas …
Asseguts a taula, gaudim de l’alegre força que desprenen quatre xiroies noïes amb qui anirem fent la corda en el jorn de demà. Amb el plaer del bon menjar i de l’agradable i riallera companyia anem escalfant l’esperit que mora dins d’aquesta dolorosa capa de terra d’oblit.
La dolça veu d’en Victor Jara em desperta pel matí. Obro els ulls i em descobreixo en casa forastera. Quina nit més plàcida. Amb les bateries carregades ens dirigim a la Fonda. Avui no hi podrem esmorzar. És molt d’hora per un poble que no es lleva fins les 9. Nosaltres tenim un llarg camí per recorrer. Avui no dormim a Font Farrera, hi passem camí de Caro.
La distància és llarga i les presses per començar ens neguitegen fins al punt d’anar a la nostra davant el retard del nostre ciceró local.
Als bars no hi ha pà. Marxem sense esmorzar?
Lo gran Alberto de Beseit apareix i es fa amo de la situació. El cervell li volta a força revolucions i cau en el fet que avui és divendres i que el forner de Beseit comença un xic més d’hora per tal de donar servei a bona part de la comarca de Tortosa.
Amb poca estona, uns entrepans de deliciós pernil del país desapareixen entre les dents dels tres afamats estelats. És tard i l’Alberto ens porta en cotxe fina el Pla de la Mina per guanyar el temps que la reposada i tranquil·la comarca ens ha manllevat.
Pel camí ens comenta que, si tot va bé, a l’estiu tindran allotjament propi i que aquest fet permetrà una major llibertat a la gent que, com nosaltres, vulgui aprofitar les hores petites per començar a caminar. Parlem de temps de guerra i és que, a Beseit, no van arribar els trets de la Batalla de l’Ebre, però si que hi va força sarau. Els anarquistes ‘hi van fer forts i, com en molts pobles de l’Aragó, les terres van ser col·lectivitzades. Ferides de guerra que perduren, que no es tanquen, com arreu. Ningú en parla, però l’enfrontament encara és ben present. Un breu silenci trencat per les joves aigües del Matarranya.
A les vuit del matí desencotxem al Pla de la Mina i comencem a avançar pel camí que, vorejant el riu, ens porta a les passeres artificials que ens fan caminar per sobre l’aigua. Roques i aigua i, de tant en tant, el bosc. Anem remuntant el Matarranya fins a la cruïlla on ens toca decidir: Pas del Romeret o Gúbies del Parrissal?
Deixem les bosses al terra i saltem de roca en sorra i de sorra en roca. Les estretes i altives parets es tanquen damunt dels tolls d’aigua cristallina del riu. L’aire és fresc i l’ambient humit. Tornem enrere, ens carreguem les motxilles i comencem l’ascens al cel del Romeret.
La pujada és feixuga i la baixada, una via ferrata que s’ha de salvar amb la natural prudència que els ginys tecnològics demanen. Si la pujada semblava llarga, la baixada sembla eterna. Finalment, retornem a la llera del Matarranya. Som ben a prop del seu naixement, però passats tolls d’aigües clares i roques immenses, ens sorprèn un terra sec i ple de graves. Avançant un xic som enmig d’una fondalada amb dues parets a banda i banda. És el Pont de la Guimerana, deixem la Franja i entrem al Principat.
Un gir brusc ens treu de la llera i ens porta a un espadat de vistes supèrbes. Aixecats ben amunt, intentem escatir on és el Pas del Romeret i per on passa el Matarranya. El precipici que hi ha als nostres peus ens diu que som en país d’àligues.
Fet el Cingle de la Coscollosa tant sols ens resta la llarga pista fins al Refugi de Font Ferrera: Una bassa farcida de galàpets, un xalet forestal més propi de monarques que d’agents rurals, uns prats que conviden a estirar-s’hi i un bosc vell i viu que rodeja el Refugi on els bons estelats fan nit després d’una agradable jornada.
Nosaltres, ens deixem seduir uns instants per l’indret i els agradables estadants del refugi. Ens fem amb unes cervesetes i seiem a fer un mos que ens serveixi de dinar i de càrrega pel segon tram del camí d’avui.
Per fí, entrem pel capdamunt del barri de la Botera. El campanar de l’esglèsia de Sant Bartomeu és baix i rabassut i ens serveix de guia cap al centre del barri alt de Beseit.
Abans d’arribar-hi, però, la temptació se’ns presenta en forma de taules, cadires i ombres. Asseguts, fem el got i xerrem una mica. Les nostres paraules, però, es van emmudint. Les nostres orelles són pendents d’aquest accent tant català que té la gent de la Franja. Callats, ens deixem gronxar per la saviesa que s’enfila en les veus dels autòctons que ens envolten.
La gent de Beseit té un caràcter fet a garrotades i és que el primer
poble que es troba el jove Matarranya ha estat incendiat tres vegades
des de la Guerra de Succesió ençà: Beseit, com bona part de les terres
de la Corona d’Aragó, fou austriacista. I els Borbons la van cremar com
a càstig. Beseit, com bona part de la pagesia popular del país, fou carlina. I
els liberals la van cremar per expulsar-ne el General Cabrera i la seva
gent que es feien forts dins els murs de tosca d’aquest lloc. Beseit,
com el timbaler del Bruc, es va oposar a les tropes de Napoleó durant
la Guerra del Francès i aquest, en entrar al poble, el tornar a cremar
per tercera vegada. Déu n’hi do per un poble tan menut!
Fet el got, entrem a preguntar on és la Fonda on haurem de fer nit. Les
indicacions ens porten a les portes de l’Esglèsia, però allà ens perdem
en el dubte de dos carrers que baixen turó avall cap al Matarranya.
El més decidit dels excursionistes, que no és mai el cronista, s’apropa a un jaio de pell estirada i bastó a les mans:
– La Fonda Urquizu? – i afegeix – és en aquest carrer o en l’altre d’allà?
L’home dibuixa un somriure de reprovació davant del foraster i alça el
cap al cel tot brandant-lo en una divertida i clarivident negativa:
– No, no. No és pas aquí. És més avall. Heu de baixar per aquest carrer
fins unes escales. I d’ellà estant veureu el rètol d’una fonda.
Aquesta no és. És la del costat, camí del portal que porta a Santa
Anna. Però ja veureu el cartell.
Indicacions sàvies i precises que ens deixen sota mateix del nostre
destí. Cansats pel camí, entrem en un portal amb dues portes i una
escala: Damunt la primera porta, hi diu Peluquería. Damunt la segona,
cocina – comedor. Pugem escales amunt, doncs, i ens trobem amb les
habitacions.
– On aneu?
– Estem fent els Estels del Sud i ens han dit que havíem de dormir aquí. Som tres.
– Tres? Només tinc una habitació doble. Quan em va trucar l’Alberto ja
no em quedava res més. Crec que el tercer ha d’anar a un altre lloc.
Truco a l’Alberto?
– Sí, sí. – diem contrariats i amb l’escaldada del cansament.
Mentre ell truca, nosaltres pugem a l’habitació i ens trobem amb
l’agradable sorpresa d’un balconet que dóna directe damunt de la porta
del local. Possiblement, ens trobem al carrer més transitat del poble.
De fet, és on hi ha els allotjaments per a nouvinguts i aquest cap de
setmana de quatre dies sembla que ha estat un bon regal per Beseit.
Ramats de turistes d’edat un xic avançada es passegen pel carrer de les
fondes.
Amb l’allotjament arranjat i una reparadora dutxa a les espatlles,
surto de la Fonda i em deixo portar pels costeruts carrers d’un poble
ple d’encant i de raconades que, si no es fan a la babalà i sense carta
de navegació, segur que no es troben. Les parets de piquejada tosca
fluvial, arcades i mares de déus. El safareig és un racó fresc i
acollidor com la plaça que acull la sublim façana d’estil plateresc de l’Esglèsia de Sant Bertomeu.
Amb la volta feta, ens assèiem a taula i en Miquel, ens pren nota i ens
porta un vi del país de bona graduació i millor gust. Plats complerts i
reparadors en un menjador immens. Allà ens conxorxem i decidim que a la
Fonda en dormirà un de sol. Amb el sac a l’esquena, m’en vaig a gaudir
d’un bon llit a l’apartament que l’Alberto de Senda ha aconseguit en
una de les velles papereres que, des del segle XVIII, van donar feina i
vida a aquest indret fresc i regalat per les aigües del Port.
“Sortim d’Arnes per la pista asfaltada que surt de sota l’ajuntament en direcció als Estrets…” llegeixo en la ressenya que ens ha donat la Marisa per il·luminar-nos el camí.
La mà de l’home ha amorosit el paisatge amb ametllers i oliveres. De tant en tant un camp de farratges farcit de gallarets. Bona salut la dels camps que fugen de pesticides moderns i conserven la mala herba més bella que hom pot trobar en els conreus del país. Els camins són vorejats de marges de roca seca que ordenen el terrós des de temps molt reculats.
De cop, deixem els amples camins de pagès i enfilem “una petita
senda” que esdevé un encatifat tallafoc cobert de fusta seca. Un nou
camí ens porta al Coll de la Creu, just al final del primer dels cinc
paràgrafs de la literària primera etapa dels Estels del Sud.
La
continuació d’aquesta jornada, que es dibuixa en un parell de paràgrafs
de ressenya, es desfà a cavall de l’abandonada riquesa d’aquestes
terres: Masos enrunats, pistes i camins que lluiten en desigual lluita
contra els boscos i les roques, … Després d’una baixada trobem un
riuet d’aigües escadusseres i cristallines. Els tolls criden el
caminant com si fossin plens de goges temptadores. La parella del Baix
Llobregat hi remullen els peus i fan un mos, tot aprofitant les aigües
i el sol d’aquestes terres. Nosaltres seguim camí, tot deixant el riuet
voltat de cingleres immenses per arribar a les envistes d’un nou mas
enrunat. El paradís del Mas de les Valls i els prats que l’envolten
clou el segon paràgraf d’aquesta passejada.
A l’inici del tercer paràgraf ens trobem un grup descansant a l’ombra d’una alzina:
– Buenas las pozas. – diuen sense que els acabem d’entendre gaire.
Som
tres i, embadocats per la vida que ens envolta, anem fent relleus per
remuntar el costerut Coll de Xertó. L’espectacle des del coll és de
sublim i austera bellesa: Parets de roca immensos entre frondosos
boscos de pins. A l’horitzó, a l’altra banda de la vall del riu Algars,
el Penyagalera i la Punta del Carrascal ens miren i ens repten a
apropar-nos-hi.
Després de l’obligat descans al coll, iniciem
la pendent que ens ha de portar al riu. Diuen, tot i que nosaltres no
hi acabem d’arribar, que un xic més avall d’on el creuarem hi ha un
toll d’aigües tan clares i cristallines que s’han guanyat el nom de
Toll del Vidre. Nosaltres no hi arribarem pas, però una família que ens
trobem remuntant cap al coll de Xertó, s’hi que ho ha fet i sembla que
amb cotxe hi tot.
I és que, a les envistes d’un cotxe, és on
creuem el riu Algars saltant de roca en roca. Uns breus instants de
plana per una pista força ampla i ben arranjada i de nou tornem a pujar
per una costa que se’ns fa més feixuga que l’anterior. El seu nom, fa
la cosa: Costa d’Arrancapets!
Arribats al coll de Pelele les
cames demanen una mica de descans. Descans que aprofitem per donar un
cop d’ull al mapa i certificar que hi ha dos camins per fer el
Penyagalera:
– El primer s’enfila des del mateix coll de Pelele i està marcat amb fites de pedres i pintura de color blanc.
–
El segon, el que acabarem prenent després de fer un tast de l’altre,
surt un xic més avall del coll i, en ampla marrada, va guanyant
l’alçada d’un dels privilegiats miradors del Matarranya i la Terra
Alta. Des del ventós cim del Penyagalera creiem distingir Arenys de
Lledó, Vall-de-roures i el nostre destí, Beseit.
Fa fred, però, i
decidim entrar en el penúltim paràgraf de la ruta. Un paràgraf on cal
estar força a l’aguaït per no perdre la direcció de la carena que s’ha
de seguir un bon tros fins deixar la obaga i admirar-nos de les vistes
que, sobre l’Ulldemó, es tenen en baixar pel Solà de l’Estés. Sender de
terres soltes, roques on crien aus rapinyaires d’especial protecció. I,
allà, al fons, ben avall, el Racó de Sant Antoni i les aigües més que
clares de l’Ulldemó.
Endinsats de plé en l’últim paràgraf de la
jornada i a pocs quilòmetres de Beseit, endinsem els peus en un dels
tolls que, el terreny per on circula l’Ulldemó, ha deixat per a gaudir
de bèsties de totes races, pelatges i condicions. Un irlandès, vingut
de terres més fredes, nada en les aigües cristallines de l’indret.
Nosaltres, més càlids, ens el mirem amb enveja mentre fem la sucamulla
entre peixos i còdols.
“Ja per pista arribarem a Beseit” acaba la
ressenya, però el camí s’estira com un xiclet i sembla que el poble
d’Abu Zeit s’enretiri vergonyós dels tres caminants que volen haver-lo.
Oliveres amb terres plens d’herbes. En unes terrasses properes: les
úniques cabres, l’únic pastor i l’únic gos d’atura que veurem en tots
aquests dies per la senda del morralet.
Diuen que Arnes no fa pas massa temps era ferit de mort. Fins a principis del segle present – i d’això només fa vuit anys! – va anar perdent població i més població fins gairebé la total desaparició. Ara sembla que manté la seva gent i que, fins i tot, comença a créixer amb persones que cerquen tranquil·litat i natura.
Passejar pels seus carrers és tot un exercici de reposada i sàvia contemplació. I és que carrers i cases parlen d’un passat ric, d’un indret de pas en temps reculats, d’un poble d’abelles i ramats, de teixits i herbes remeieres.
L’Ajuntament, d’estil renaixentista, és d’una bellesa austera i
sublím. Ell sol ja valdria una visita a la vila de les abelles.
L’Esglèsia, més tardana en llur construcció, presenta una façana ferma,
un campanar altiu i un interior on les imatges hi són sobreres. Tan
sols el sostre, que mirem de l’exterior estant, sembla decorat a imatge
del cel que s’hi venera. Vista des de l’exterior, sembla que la creu de
Jesucrist que hi ha a l’altar faci nosa i tot.
Arnes fou vila closa, com es desprèn de les arcades d’accés al casc més antic de l’indret.
Arnes fou vila rica, com ho demostren les cases nobles amb balcones de fusta disperses arreu.
Arnes
fou liberal i carlina. Si més no, aquesta és la idea que es desprèn de
les restes de fum que encara poden veure’s en les parets de la Casa
Consistorial.
El número 6 ó 8 del carrer Antoni Gaudí ens parla
d’un passat obrer i potser menestral. El cap s’enfila i ja dibuixa
l’evolució de pastors a paraires i teixidors, i de paraires i teixidors
a industrials tèxtils i obrers de filatures. El Casal de la Sociedad
Obrera de Arnes és obert des del 1901, segons la indicació de
l’entrada, i, en posar-hi els peus, un servidor s’omple de l’àcid
regust de la melangia i és que el cap s’omple amb retalls de l’Artesana
del Poblenou, amb imatges del Maricel o del Casino de Taradell. Llocs
que les tramuntanades d’avui s’emporten. Blocs de nínxols unipersonals
substitueixen els grans espais de trobada i esbarjo de l’obrerisme i la
pagesia d’ahir. La individualització manlleva el caldo popular i, tant
sols, en terres oblidades pel progrès es conserva la riquesa d’un
passat social com el que es respira al Casal d’Arnes.
A llevant
d’Arnes, més enllà de l’encís de lúdic obrerisme suara esmentat, una
successió de corrals, que van esdevenint vivendes, ens confirma el
passat pastorívol del càlid i seductor llogarret. Un dels primers
corrals ha estat agençat per estabular el nou bestiar transhumant que
s’apropa a Arnes per pujar al Port.
Lo Corral, l’allotjament on
iniciem els Estels del Sud, no es diferencia exteriorment de la resta
d’edificis del carrer on és ubicat. En entrar però, uns ulls vius i un
somriure dolç omplen de calidesa un local ricament decorat. Un parell
de telers (país de llana i teixidors), algun sofà, mobles antics i una
màquina d’escriure ajuden a llevar-se la dura pell de sutge urbà. Aires
de pau.
Unes escales permeten accedir al segon pis de la casa.
Una llar de foc, una taula amb cadires, dos sofàs i un armariet amb
llibres. Entre ells, un d’històries i llegendes del Matarranya en tres
volums que em crida amb força i que em tindrà com a àvid lector tant
bon punt s’aixequi el dia. I és que els ulls hi van, però l’habitació
és propera i primer cal trobar llit i deixar els modestos fòtils d’un
viatge que és a punt de començar.
Sabor d’abans amb netedat
moderna és el que ens acull tan prompte com posem els peus a la doble
habitació de cinc places. Compartirem lavabo amb els veïns, una parella
del Baix Llobregat que ahir van començar travessa a Paüls i que ara fan
quatre estiraments per recuperar musculatura.
A la cuina, àmplia,
espaiosa i amb terrassa, hi ha gatzara. Després sabré que són amics de
l’Ismael i la Marisa, els dos amants de la muntanya que et fan sentir
millor que a casa amb la seva habilitat d’escurçar les distàncies i el
seu tracte amable i sincer.
Seiem una estona, xerrem i juguem amb
un estri força curiós: Un bastonet amb un embut, una bola de fusta
lligada amb un fil i una manifesta impossibilitat d’assolir l’objectiu
fixat. Per sort, paren taula i ens posem a sopar: Sopa generosa,
amanida deliciosa, pollastre exquisit.
El menjar, la conversa,
la companyia, l’escalf de la gent, … Aixecats de taula, anem a voltar
per un poble ja adormit: De carrers a carrerons. De nou, l’ajuntament,
l’església, el casal, els portals, la fosca de les rodalies, alguna
imatge d’un o altre sant, el sabor d’un indret de trànsit, d’una porta
que, a ulls vius, encara respira els aires de sarraïns, bons cristians,
pastors i gent senzilla.
L’entorn es conxorxa per gronxar-me i
despertar polsims de son. Polsims que esdevenen nuvolades i
enterboleixen l’enteniment. És l’hora de tornar a estabular-se al
Corral. La son venç la batalla al neguit d’una nova ruta i el jaç
m’acull i m’acotxa entre els dolços braços de Morfeu.
A mesura que ens allunyem de ciutat, el verd venç el gris i els campanars als gratacels. Més enllà de Reus, remuntem el coll de la Teixeta i el món pren un caire un xic més humà i menys humanitzat. Grans molins de vent trenquen l’espina de la serralada i un menut poble s’arrauleix acollonit per les forces del futur que l’envolta per totes bandes.
De cop, una plana immensa: Falset, Móra i l’Ebre.
A Corbera, el sol enretira la gent a bars i cafès. A dins, juguen a
cartes; a fora fan el got tot mirant la carretera. Dins del cotxe,
gotes de suor.
Gandesa és cruïlla de camins. La circulació
s’espesseix a la plaça que recull el creuament de vies. Nosaltres,
girem cap al Pinell, però, abans de sortir de Gandesa, prenem la
carretera de Bot i Orta. Tant tost deixem les cases, ens enfonsem entre
marges de pedra seca que només deixen entreveure els conreus que
aguanten al damunt: Ametllers i oliveres. Al fons, Lo Port!
En
posar els neumàtics a l’hospitalera vila d’Orta, faig l’esforç de posar
rostre a Guillaumeta Mauri, la germana teixidora d’en Pèire que va
plantar segones arrels en aquesta vila fronterera i allunyada d’una
llar assetjada pels croats del Rei de França. Com? Que no en saps la
història?
Doncs construïm la memòria mentre creuem les
antigues pastures d’Orta: En Pèire Mauri, per aquells que desconegueu
les llegendes del Pirineu, fou un pastor de la vila de Montalhó -al
País d’Alió, més enllà d’Acs i Andorra – que feia la transhumància de
ramats de moltons des de les seves terres nadiues fins a les pastures
hivernals de Prades, Flix, Orta, Morella i Peníscola.
Bona part
de la família d’en Pèire i el seu veïnat van fugir del flagell que
assetjava les seves terres i, a resguard d’Hospitalers i Templers, van
fer vida en les noves terres manllevades als sarraïns un centenar o més
d’anys abans. Flix, Orta i Morella en van ser les principals
destinacions.
En Pèire fou un dels passadors de creients
cristians, de bons homes i de bones dones més afamats i coneguts del
País d’Alió. Al seu terrer, ha esdevingut tot un referent, essent
conegut arreu de França com l’heroi que va salvar molta gent de les
teies dels hereus de Simó de Monfort… Ell va ser fet presoner a Flix,
portat a Barcelona i després lliurat al Bisbe de Pàmias on fou jutjat i
condemnat com a heretge per aquells que insultaven la plana creença
dels cristians amb la bavejant marca de “càtars”, que encara avui
ressona com a producte turístic!
Fou Pèire Mauri, el pastor de
Montalhó, qui passa Guillèm de Belibaste, el darrer ancià, més enllà
del Pirineu. Males veus parlen d’incestos i mulleratges del darrer bon
home amb voluntat de desacreditar una creença que encara avui amara el
cristianisme de base al nostre país i areu del món.
L’Orta i
els seus agregats d’aleshores -com Bot, Arnes o Prat del Comte-
desprenen encara avui la senzillesa dels teixidors i de l’Església de
Déu. Una senzillesa que es guarda, com en bona part de la Península
Ibèrica, en patronatges femenins que l’església de Roma va intentar
enterrar sota patronatges més poderosos als seus ulls: com els de Sant
Joan Baptista o Sant Jaume de Galícia. Però la cultura dels bons
cristians ha deixat un tarannà que, fins i tot, va atraure un moribund
Pau Picasso qui va trobar bons aires, millors colors i molt de
consolament en aquestes terres de pau i serenor.
La calor
comença a baixar en aquestes hores de la tarda i el cotxe modern se
sent fora de lloc quan entra pel portal i enfila els carrers medievals
d’Arnes.
En algun lloc d’aquesta antiga al-garya sarraïna comença
el nostre camí. Un camí a la recerca dels estels, d’uns estels que, de
manera reposada i contemplativa, ens han de permetre fer un tast del
Port. Un tast per tornar a prendre consciència que dins la mortalla de
terra d’oblit hi ha un àngel frisant per volar.