El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Dissabte, el President Mas va signar, en paraules dels més arrauxats d’aquí, ‘el document fundacional d’un nou Estat’ o, utilitzant paraules dels talibans d’allà, ‘un sin sentido que sólo puede llevar a la fractura social de los catalanes‘.

En qualsevol cas, escenificació de consens i amb el màxim de pluralitat possible per una signatura que, essent competència del Govern, no necessitava de parlamentaris al darrera.

El Parlament ja havia fet la seva feina, tot seguint el mandat democràtic de les urnes i el clam popular del carrer. Per tant, caler no calia. I aquí, els d’ICV han estat fins, tot i les crítiques.

Divendres es tancava, de la manera més penosa possible, el període de la ‘traïció dels líders’ amb la compareixença de qui, encegat pel seu projecte, va ensorrar la pluralitat de l’Assemblea de Catalunya i va seduir molts catalans que avui, per sort, ja han mudat de projecte i semblen estar seduïts per una nova Assemblea més mediàtica que la dels anys 70, però amb una melodia similar.

Ambdós actes van lligats: la fi d’un règim i l’inici d’un de nou. la fi de la Restauració borbònica disfressada de democràtica transició, i l’inici de la democràtica Catalunya que, si els dos grans partits borbònics no canvien d’actitud, navegarà en solitari pels mars de la diplomàcia internacional.

I és que l’aigua sempre corre i fa forat encara que la tossuda roca sembli inexpugnable.

Contra la pacífica actuació de qui vol votar, s’aixeca la roca d’una legalitat enquistada per un Règim que esgrimeix una sobirania nacional que només es té en compte quan interessa al capital.

I mentrestant, la vella aposta pluralista del panorama televisiu de la pell de brau, mostra la pitjor cara dels seus nous amos i se suma a la trista imatge de les tertúlies monocolor i amb paraules que, l’españolito medio, ha de buscar al diccionari. ¿Órdago? Que carai és un órdago?

órdago.
(Del vasco or dago, ahí está).

1. m. En el juego del mus, envite del resto.

Carai! Per ells, el procés és la versió espanyola del joc de la botifarra?

Ara veig que som a les portes del divorci. Oi més quan la força de la llei es defensa amb un joc de cartes, i la legitimitat de les urnes amb un Inoxcrom de tinta negre rodejat de pompa i sabó internacional. Oi més quan els partidaris de la consulta van amb la parsimònia de l’acció i els contraris de la mateixa forcen les normes per reunir-se amb urgència i a reacció.

Els polítics togats, prostituint la divisió de poders, ja han decidit el seu paper. Dels catalans, de tots els catalans sense excepció, ens toca desemmascarar la pantomima d’aquest Estat i practicar la sana gimnàstica del pagès, aquella que tan bé ha estudiat el docte James C. Scott.

Un dels principals arguments contra les independències de les nacions sense Estat d’Europa és la pertinença o no a la Unió Europea.

Un cop passat el procés escocès, conclòs el passat 18 de setembre amb un referèndum que, pel sol fet de fer-se, ja fou un èxit, i en plena batalla jurista en el procés català, llenço una opinió que, possiblement, sigui errada, però que neix de l’experiència professional acumulada en els darrers 15 anys:

Europa s’ha verticalitzat en excés i necessita més horitzontalitat per a conèixer i atendre millor als seus ciutadans.

Per aquest motiu, necessita un Parlament més potent i una estructura d’Estats més petits i propers, per tant, a les persones.

El discurs d’Estats grans -en territori i població – que emprèn les elits dominants de l’Estat espanyol no s’aguanta per enlloc. Grans Estats decimonònincs són caus de corrupció amb estructures massa complexes com per atendre les necessitats bàsiques dels seus administrats.

La burocràcia inherent al sistema actual fa que els empleats públics passin més temps fent papers que no pas servint als ciutadans. I això resta capacitat d’adaptació als canvis que, en el món interconnectat actual, es produeixen.

Necessitem estructures petites i àgils, governs transparents i de proximitat, allunyats dels sentiments de pertinença territorial actuals i amb una clara visió europea i universal.

La Unió Europea només pot avançar si es trenquen les disciplines nacionals (estatals) i s’inventen nous instruments de proximitat, aquells que ha plantejat Escòcia i que Catalunya està demanant: Estats petits per a gestionar les polítiques públiques, i un parlament que actui com a veritable veu dels europeus en general.

El lema que encapçala aquest apunt sorgeix de la creativitat que, nascuda amb l’avenir dels temps, va prendre volada èpica entre els situacionistes substrats d’una Diada plural i diversa.

Tot i el seu aparent to humorístic, tan propi dels moviments underground, VOTAR ÉS DE POBRES és d’un realisme superlatiu.

I és que els rics potser voten o potser no, però el seu vot és pura imatge, pura façana, tot i l’anonimat,  Ho és ja que llur influència es gestiona per d’altres vies: finançament de partits, grups de pressió, mecenatge social, inversions en comunicació, advocats de lujo, networking, informació privilegiada per a conduir els temps polítics (els que marquen les decisions electorals),  ,… pures influències, en definitiva.

Votar és de pobres. Ho és com a única via d’influència – legitimadora influència, val a dir- que tenim a l’abast aquells que no som casta.

Suposo que això a la city ho tenen molt clar i no els molesta una Escòcia independent, però sembla que al Madrid cortesano no ho tenen tan clar, tot i prostituir la democràcia continuament i violar les lleis cada dos per tres.

Dit això:

Si els resultats d’una votació fossin contraris als interessos dels privilegiats, què passaria?

Oi més, és possible que els pobres decidim alguna vegada?

O la democràcia sempre necessitarà del capital per existir i, per tant, sempre serem en un carreró pervers dins d’un joc de cartes marcades ?

Ahir no haguès existit mai si haguèssim vençut a Muret. Allà, en el què avui és un enclavament al sud de Tolosa de Llenguadoc, va finir un somni: el somni de l’amor gentil, el somni de la cultura abans del ‘renaixament’, el somni de la gran Confederació del Pirineu.

Si el Rei Pere no s’haguès refiat i escorregut prèvia batalla, avui no seriem en aques atzucac i tindriem un gran i bell país, la columna vertebral de la qual seria l’estimat Pirineu.

Si El Catòlic no haguès estat ungit, el remenut Jaume no hauria estat criat per mans franceses i, qui sap si, haguès deixat de mirar el Nord perfecte per girar-se cap al Sud mafumetà com ho fèu, crec jo, programat pels seus criadors de l’Ile de France.

Han passat molt anys i tot és una ficció , una realitat paral·lela com tantes d’altres realitats que afloren en mitjans de comunicació, sobretot ara que votar esdevé antidemocràtic i sembla que el món més proper s’hagi trastocat, esdevenint exèrcit de samarretes que fa mosaics patriòtics, a llaor de la tradició d’espectacles de carrer que ens és tan pròpia.

Avui, que tots som cofois de la Victòria d’ahir i amatents al 0911, jo faig memòria d’uns fets que, qui sap si, ens haguessin llevat maldecaps, a l’ensems que ens feien propietaris d’una chançon fraçaise que, sense el perfecte i trovadoresc midi no existiria en llengua d’oui.

Ser de vacances en una vila rica i plena com aquesta et permet pouar en la seva història, ja sia a través de les seves pedres o dels seus llibres.

Anecdotario roteño és una menuda perla de l’esdevenir d’aquesta vila costanera. L’enfilall de fets que s’hi descriuen esdevé la millor manera de penetrar en l’ànima d’aquest acollidor indret privilegiat de la Costa de la Luz.

Una de les escenes que més m’ha quedat marcada en el magí, agermana aquesta vila amb Sant Pol de Mar i el seu rellotge de sol, alhora que serveix de metàfora i mirall, crec jo, de la grandeur dels manaies de la pell de brau.

L’anècdota fa així..

Som als anys 20 del segle passat, i regeix els destins de la Vila de Rota, com a Batlle del partit liberal, Don Manuel Ramírez Izquierdo, conegut popularment com ‘el Apagao’.

Aquest bon home es va proposar instal·lar un penell en un lloc cèntric del poble, escollint la petita torre de la Capella de la Caritat per a fer-ho.

Per a fer-ne una acurada instal·lació, va demanar l’ajut d’un tècnicdel prestigiós observatori de SanFernando.

L’especialista doncs va pujar al capdamunt del menut
ampanar, on ja estava fixat l’eix de ferro, i va començar a fixar les ferrenyes escaires amb les lletres dels qatre punts cardinals.

L’Alcalde, que es trobava al bell mig de la plaça, acompanyat del Caporal dels Municipals i un concejal, així com d’un grupet de curiosos, va començar a cridar al tècnic:

– Escolti, mestre, el Nord me’l col·loca més cap a l’estació.

– Senyor Alcalde – li contesta el tècnic -, no es preocupi, tinc la bruixola a la mà, i sé on haig de posar-lo.

– Li dic – brama l’Alcalde – que el Nord més cap a l’estació. Carai!

– Però – contesta el pobre instal·lador – no enten que si ho faig com dieu el penell no indicarà bė els vents?

I l’Alcalde li respon:

– Aquí el que marca els vents sóc jo, que per això sóc el que mana!

I així va quedar el penell que, quan assenyalava el sud bufava una llevantada d’upa.

Han passat molts anys, han passat moltes coses, però l’orgull, i la cobdicia, dels manaies es mantė intacte i segueix dominant la ciència dels especialistes: un bilió de deute públic estatal, així ho avala.

La capilla de la Caridad i el seu remenut campanar, des del punt exacte on l’alcalde guiava la instal·lació del penell

Divendres passat, l’Independent de Gràcia recollia les dues informacions que em porten a escriure aquest apunt.

La primera fou una Carta al Director que transcric literalment, ja que recull totes les bases que fan de l’autogestió una alternativa imprescindible per a la bona gestió veïnal quan les administracions, ja sia per manca de recursos, ja sia per objectius polítics divergents, no actua.

La segona fa referència al tercer cas d’un esplai que és orfe de local de cara al proper curs.

Comencem però pel principi:

“DISTRICTE VS. PAELLA GROGA
El passat dissabte 14 de juny es va organitzar a la Plaça Joanic una paella popular per presentar la Xarxa Groga de Gràcia i per defensar l’escola pública, catalana, laica i inclusiva. L’Assemblea Groga de Gràcia va demanar permís per fer-ho a la Plaça del Diamant, cosa que es va negar sense cap explicació convincent. Quan es va demanar l’ús d’electricitat, el districte va respondre que costaria entre 1.000 i 2.000 euros. Finalment, el mateix dia de l’acte, no arriba la tarima que ens van prometre que ens deixarien. Amb urgència, l’Ateneu La Barraqueta ens en va deixar una. També La Torna i els Tres Lliris ens han ajudat amb logística per poder fer l’acte. El bar Verema i Collita van ser molt amables de deixar-nos l’electricitat.

Amb aquesta actitud, l’únic que fa el districte és posar en evidència el seu esperit anti-democràtic. Són els ateneus i els espais de trobada els que al final mostren el seu suport a iniciatives de veïns i veïnes. Cada cop més, la gent ens hem d’espavilar per autogestionar-nos o bé per pressionar amb més força al poder i aconseguir el que volem. És l’únic llenguatge que entenen.”

La segona, com deia a l’entradeta, fa referència a un fet que sembla recurrent aquestes setmanes. I és que l’Esplai Matinada – Pòrtics és el tercer cas que m’arriba d’un esplai que es troba orfe de local pel proper curs.

I és que les administracions, amb la crisi vull pensar, no arriben a tothom. I l’autogestió i el suport mutu entre veïnes pot aportar a la societat tot allò que el Sector Públic és incapaç de fer.

La primera intenció d?aquest apunt era versionar la carta que el gran Émile Édouard Charles Antoine Zola va publicat al diari L’Aurore el 13 de gener de 1898 i que anava dirigida al President de la República francesa, Féix Faure.

I és que l?empresonament preventiu d’en Sergi, salvant les distàncies, les èpoques i la durada ? esperem-ho! ?, recorda massa l’afer Dreyfuss que va sacsejar i dividir la societat francesa d’aquells temps entre els partidaris i els detractors d’aquest militar jueu.

No entraré a explicar els quatre anys del procés a Emile Dreyfuss, els podeu trobar molt ben explicats a la Viquièdia. Només n?esmento les traces d’antisemitisme que sacsejaven la societat francesa d?aquells anys i que, passat el temps, es va demostrar que eren en la base de tot plegat. I aquí, si m’ho permeteu, començo les meves acusacions.

I tornem a escriure sense fer l’apunt que m’agradaria.

Avui m’agradaria parlar del Bosc Pintat de Poblet, de l’Alberg Jaume I, de l’Espluga de Francolí i de les vacances en família que ens van tocar al gener i que hem gaudit aquest cap de setmana.

També, pensava jo, podria enginyar-me-les per parlar d’aquell pilar en blanc-i-negre que ahir feia 45 anys que posava el punt d’inici a la colla Castellers de Barcelona

De fet, entre l’Espluga i Coma-ruga no hi ha tanta distància, però ahir una colla va demostrar ser una família, una gran família capaç de lloar tots aquells que han format part del col•lectiu i que ens han deixat.

Ahir, Castellers de Barcelona va demostrar que la germanor és un actiu propi i de raça. I jo vaig conèixer la proesa tot sortint de dinar d’un Restaurant de l’Espluga on val la pena fer-hi parada i fonda.

Ahir, n’estic segur que per plaça hi circulaven els esperits d’en Xavi, de la Rosa, de l’Albert i de tants altres castellers que ja no són entre nosaltres. Hi van ser amb una presència més anònima que la d’en Sergi, el company a qui no només fan passar un via crucis innecessari, sinó que a més es veu silenciat per uns mitjans encegats per un procés dirigit per unes institucions i associacions que, aquest cap de setmana, han tornat a silenciar la injustícia.

Voldria sentir-me orgullós d’Òmnium, de l’ANC i dels companys de viatge cap a l’Estat propi, però si el futur Estat ha de costar el silenci sobre injustícies com la que es comet amb el Sergi, que no m’hi busquin. Human towers for democracy és un lema malalt, perquè la democràcia és impossible quan l’arbitrarietat policial deriva en injustícia judicial i en silenci polític i mediàtic.

En Sergi somriu a la presó pel 5d8, pel 3d9f, pel 2d8f i pel pilar de 6 on hauria d’haver participat. Jo estic trist pel tacticisme dels ‘referendumistes’ en silenciar una injusticia que ennegreix l’Estat que volem construïr. I és que no hi pot haver democràcia sense presumció d’innocència i amb un silenci tant evident enfront de l’arbitrarietat policial i judicial que mantenen, sense proves, en règim excepcional de presó preventiva a un xicot, el crim del qual, fou anar a Sants un dimecres a la vesprada.

Content doncs pels castells i trist pels silencis complices dels que, creia jo, eren companys de trajectòria en aquest viatge a Ítaca que feiem plegats.

Falta una setmaneta llarga per a les Eleccions europees i avui volia ubicar les 39 llistes en els 7 grups que, en la present legislatura, conformen el Parlament europeu, però, la feina i la família no deixen endinsar-se en una tasca que m’agradaria veure publicada en algun mitjà, Això sí, acompanyada de quatre apunts sobre la disciplina de vot en seu parlamentària i altres informacions rellevants que ajudin a esclarir si els 39 accents que se’ns presenten a elecció poden mantenir-se a Brussel·les/Estrasburg o no.

Ho deixo estar doncs i passo a donar publicitat al sistema d’elecció de vot que farem servir la meva dona i un servidor.

I és que, per motius familiars, el nostre vot serà únic i consensuat: un vot per a dues persones. Ja que ella hauria de votar a Barcelona i jo a Taradell i l’embaràs en dansa sumat a la menuda de divuit mesos i escaig, demanen de calma i poc estrès al volant, que les carreteres són nocives per la salut individual i familiar.

Algú dirà… i el vot per correu? Ja l’hem practicat en d’altres ocasions i, en el sistema actual, el vodevil no és apte per a pares compromesos i amb obligacions laborals.

Eus aquí el motiu pel qual, entre votar a Barcelona o Taradell, votarem a Taradell i decidirem conjuntament el vot durant aquests dies.

Com ho fem?

Cada dia, i vam començar dimecres, descartem cinc de les trenta-nou llistes que es presenten, deixant pels darrers dies, la tria entre les candidatures amb les que ens sentim més còmodes. Llavors, descartarem una sola candidatura per dia, amb arguments i bonhomia, fins a completar la tria d’un ínfim granet d’arena en la immensa platja de les eleccions europees.

Les primeres en caure, les de dimecres, van ser Salamanca – Zamora – León, Vox, Democracia Nacional, Falange Española de las J.O.N.S. i La España en Marcha.

I, escric dijous al matí, ens queda per discriminar entre les següents candidatures:

Alternativa Republicana
Ciudadanos Libres Unidos
Ciudadanos-Partido de la Ciudadanía
Coalició per Europa
Confederación Pirata
Discapacitados y Enfermedades Raras
Els Pobles Decideixen
Escaños en Blanco
Extremadura Unida
Extremeños por Europa
Foro de Ciudadanos
Impulso Social
Iniciativa Feminista
La Izquierda Plural
L’Esquerra pel Dret a Decidir
Movimiento Corriente Roja
Movimiento RED
Movimiento Social Republicano
Partido Andalucista
Partido Animalista Contra el Maltrato Animal
Partido Comunista de los Pueblos de España
Partido da Terra
Partido de la Libertad Individual
Partido Humanista
Partido Popular
Partido Socialista Obrero Español
Partido X
Podemos
Por la República, Por la Ruptura Contra la Unión Europea
Primavera Europea
Proyete Europa/Proyecto Europa
Recortes Cero
Solidaridad y Autogestión Internacionalista
Unión, Progreso y Democracia

Quines seran les properes en caure? Quina serà la candidatura que complementi la obligatòria abstenció d’una de les dues electores afectades?

Si hi ha temps i ganes, anirem publicitant-ho com a comentari d’aquest missatge. Ara com ara, només hem resta afegir una creeença:

La creença que fem un exercici democràtic, sense exclusions prèvies preestablertes i que, com es pot veure, descarta de soca-rel la suposada crispació familiar que tan pregonen aquells que se senten còmodes quan tothom observa i ningú participa.

Aquest cap de setmana, llarg i obrer, m’ha tocat taradellejar una mica. Ha estat un taradelleig suau, cassolà, de poc bosc i molta casa, però taradellajar malgrat tot.

Dijous a la tarda, vam oblidar-nos un xic de la menuda i vam anar al cinema. Feia anys que no entrava a una sala de cinema i, aquest cop, vam baixar a Vic per endinsar-nos en la familiaritat dels cinemes del Sucre. Tres persones per a fer-ho tot: vendre crispetes i xutxes, arreglar els desgavells de les maquinotes que venen les entrades i controlar l’accès a les sales.

Un cop dins, vam riure a cor que vols amb els ocho apellidos vascos, una comèdia d’aquelles que surfeja sobre el conflicte basc sense endinsar-s’hi gaire, però que li fa servei per la bella història que s’hi explica.

A la sortida, no tinc més que repassa els vuit cognoms catalans (Mauri Monràs Vilaró Ferres Sellés Mayà Reig Parés) de la meva nissaga, Els repassem amb la meva trianera estimada, tot tornant cap a Taradell.

I dissabte, tot esmorzant a l’Aguilar, tinc un record per la pel•lícula que va encetar aquest taradelleig suau, calmat, proper. Sense galtes, menjo oca, rodejat de cinc savis rurals, cinc veïns de la Plana que han viscut vides riques i ufanes i que ara, en llur vellesa, gaudeixen d’aquests aplecs on la horticultura hi fa acte de presència, ben amanida amb quatre informacions sibre bolets, pomes silvestres i les xacres d’una carcanada que comença a fer xixines.

Esmorzar de forquilla i ganivet en un indret com aquest és una capbussada en el cor mateix de la Catalunya catalana, de la Catalunya propera i vital que es viu als contraforts de la Plana de Vic. En una taula propera, quatre jaios fan tabola en castellà, al seu costat, un grup parlen en aquell català cerrat que només serven pastors i pagesos, la cambrera no s’està d’usar la seva llengua i rebre moixaines i bastonades, figuradament parlant, dels avis que fugen de casa una estona per prendre un glop d’aire vital. Aquí no hi ha ideologies, ni mal rotllos, ni la suposada fractura que prediquen els amics de fracturar. Aquí corren els xais, els bacallans i els embotits, regats d’un bon vi de taula i dels aromes de Magno que lliguen un bé de Déu de veïns que, cadascú parit de son pare i sa mare, fan família al vol del bon menjar.

Els uns venen de l’hort, els altres de buscar bolets, uns tercers de buscar espàrrecs, els de més enllà de mirar si les pomeres silvestres tenen flor i encara n’hi ha de mandrosos que han saltat del llit per esmorzar abans de baixar a mercat, que avui és dissabte i Vic es vesteix de gala per esdevenir el melic d’Osona i viure, sense complexes, la diversitat d’una plana que, sabent-se catalana, acull i no atèn als que ens volen més fracturats ara que avancem com a Estat que abans quan èrem regió d’Espanya.

Candidat número 1: Resistencia galega

Motius de la candidatura:

> abc.es – Resistencia Galega: qué, quiénes, por qué

Però…

> eldiario.es – ¿existe Resistencia Galega o es un bulo del Gobierno?

Candidat número 2: Nova Terra Lliure

Motius de la candidatura:

> cronicaglobal.com – Nova Terra Lliure amenaza con “una intervención armada” contra el Gobierno y anima a salir a “cazar españolitos”

però…

> vilaweb.cat – ‘Nova Terra Lliure’, el nou flagell del PP i la ultradreta contra l’independentisme

Candidat número 3: La Bandera Negra

Motius de la candidatura:

> lavanguardia.com – Los anarquistas detenidos enaltecían a grupos terroristas y la violencia urbana

però…

> direta.cat – El moviment llibertari de Sabadell es mobilitza contra la repressió als moviments

I segueixen cercant candidats, des de LAPAH a l’ANC, passant per tres bastoners de Gràcis, la CUP i tot bitxo vivent que s’organitzi amb un xic d’èxit. Curiosament tots en el mateix costat de la balança i sense moure un dit per tancar una sagnia basca on la mentida ha estat i és molt i molt bèstia:

Avui, coincidències no buscades, m’endinso en l’anàlisi de l’article 1.1. de la Constitució espanyola de 1978 i llur evolució en aquests 35 anys de vigència del mateix.

Ho faig des del màxim respecte al constitucionalisme que assegura que aquest article informa i té prevalença en la resta de l’articulat constitucional.

Però, què diu l’article Primer d’aquest històric document?

Art. 1

1. España se constituye en un Estado social y democrático de Derecho, que propugna como valores superiores de su ordenamiento jurídico la libertad, la justicia, la igualdad y el pluralismo político.

Des dels prohoms de la cultura de la transició, inclòs l’Informe FAES, es posa al General Prim com un exemple de les aportacions catalanes a l’Estat Espanyol. De fet, en promouen el bicentenari del naixement, efemèride que tindrà lloc el proper 16 de desembre.

Ara fa vuit dies però que Gràcia commemora una altra efemèride, en la qual el General hi va tenir força a dir: La revolta de les quintes.

El bombardeig del General Bum Bum contra la Campana de Gràcia va segar moltes vides i va suposar l’inici d’una llarga tradició que encara cueja.

I és que van ser moltes, les vides d’una vila revoltada contra les quintes d’en Prim, les que es van perdre en aquells sis dies de fam. I tot per una crida al servei militar que només afectava les classes populars, aquelles que, sense les mans que treballen, es moren de gana.

Eus aquí doncs perquè el General Prim, president del Govern i ministre de la Guerra aquell nefast 1870, és persona non grata a Gràcia.

Ell va dictar aquell edicte per enviar carnassa a les colònies. Ell fou l’instigador de la revolta i ell, com a mandatari, és culpable dels bombardejos del General Bum Bum sobre el poble obrer que encara avui en guarda memòria:

Jaume Arnella, el romanço de les quintes

“La gent que manté el sistema actual em pregunta: “Doncs, què volies?”. Jo sóc una mica estrany i, còmodament, puc dir que jo no volia res en sentit estricte. La meva única il·lusió, després de tant de temps d’autoritarisme franquista i pre-franquista, era d’ajudar amb totes les meves forces a donar pas a la democràcia sense adjectius, al poder polític i econòmic del poble.”
– Lluís Maria Xirinacs i Dalmau (1995) Una revolució a l’estil català

Davant el suarezisme de la oligarquia dominant i la resposta companyista que ha incendiat twitter darrerament, jo cerco una alternativa radicalment democràtica i visionària i per això no em reca d’assegurar que #JoSócdeXirinacs.

Justament estava navegant pel record del bon home, quan un company d’aquests que fa rutllar el cervell, em va enviar un imperdible document escrit l’any 1995 pel bon home de Vidabona.

Document que clou apuntant els quatre nivells d’acció no violenta de Gandhi:

“a) COOPERACIÓ. Vot de confiança a l’adversari. Potser ell té raó i nosaltres som els equivocats. Cal fer-lo amb convicció de cor. Col·laborarem amb ell, mal que ens costi. Tractarem de purificar el nostre punt de vista. Posat que després de temps la nostra consciència no ens permet de seguir en la cooperació, cal aleshores procedir a la denúncia pública i assumir-ne les possibles conseqüències.”

En el cas català, aquest és el paper de les dues forces polítiques dominants en la dècada dels 80 i que podríem representar en la tasca exercida per les figures de Jordi Pujol i Joan Reventós, respectivament.

“b) NO COOPERACIÓ. És la fase més negativa de l’estratègia no violenta. No fer. Deixar caure la cooperació. No ho sembla però és d’una força sorprenent. En la vida social tot allò bàsic ho fa el poble. És a tot arreu. Quan el poble no coopera, tot falla. Efectes catastròfics. Tota classe de vagues en són l’expressió, així com les diferents formes d’objecció de consciència. El risc més greu és la mort.”

Tot i que no són “no cooperació” en sentit estricte, la seva resultant si que es pot considerar el tret de sortida d’aquesta fase que, com sol passar en el món real, s’encabalca amb l’anterior. Em refereixo a l’Estatut de Miravet i a la Declaració de Sobirania del Parlament.

“c) DESOBEDIÈNCIA CIVIL. No només no cooperar, ans també delinquir, faltar a una llei, a una ordre. Cal haver esgotat tota altra via. Cal triar una llei la desobediència a la qual no porti greuges considerables. Cal assumir el càstig com un tribut al respecte a la llei en general. Com es va palesar en el tribunal de Nüremberg, hi ha casos en què és moralment inacceptable obeir l’autoritat constituïda. També aquí el risc més greu és la mort. Però en qualsevol exèrcit et demanen estar disposat a vessar la teva sang per la bandera pàtria.”

Tres exemples de desobediència civil esglaonades: El #novullpagar, #desob14 i la resposta a la Sentència del Tribunal Constitucional espanyol.

“d) SOCIETAT ALTERNATIVA. “Si no trobes camí, fes-te’l”. Escoles alternatives. Carnet d’identitat il·legal. Xarxes informatives paral·leles. Exèrcit no violent. Alimentació sana. Comuna alternativa. Cicles de producció ecològics. Etc.”

En aquest cas, els exemples sovintegen, però jo em quedo amb dues propostes concretes i, si es vol, afins: la Candidatura d’Unitat Popular i el Procés Constituent.

Tot i que, encara cuegen les dues primeres fases (la de cooperació i la de no cooperació), podem donar-les per superades. Ens queden només els dos darrers nivells que, com es pot veure en les referències facilitades, són en marxa.

En resum, el text d’en Lluís Maria (de l’any 1995!) resulta una una bona anàlisi d’aquesta democràcia legal que patim, justa hereva de la democràcia orgànica del passat i és una visionària proposta de camins oberts i en plena ebullició.