El Cau de l'Ós Bru de Taradell

lluisdetaradell.net - des del 14 de juliol del 2004

Taradell 0202

Deixa un comentari

Dissabte al vespre, la calefacció ronca, la dona cus i jo, ajaçat vora la menuda adormida, en vetllo silenciosament el son.

Taradell, ara que sóc pare, és tranquil·litat i calma. Taradell és la pau que la guerra diària no permet trobar. Taradell és l’indret on carregar energies per un dia a dia a ciutat. Taradell és un dinar a La Brita, un cop d’ull al Matagalls, una cervesa a l’Esquís o quatre passes fins a Mansa.

Ara, a principis de febrer, el fred fa Taradell més cassolà encara.

Els avis al pis de sota i nosaltres al de dalt, amb la menuda que circula entre l’un i l’altre habitatge donant vida a tothom amb llur encisadora manera d’enamorar.

Me la miro ben ajaçada damunt del matalàs, braços oberts i ulls closos. Transmet una calma tan intensa!

De fons, el campanar batalla deu cops i em distreu la mirada de la baldufa estirada. A través de la finestra closa no veig ni el cavall ni el gos. A través de la persiana no se sent ni el bordar de l’un ni el renill de l’altre. El fred ajuda a mantenir un silenci fondu que fa més llunyà encara el brogit urbà, gris, pesat, laboral.

Demà serà diumenge, un diumenge especial. Demà serà 2 de febrer i això, a Taradell, a més a més de la Candelera és una onomàstica gravada en el passat de la vila. Per la Candelera, els rebels, els nacionals, els morus van entrar a Taradell. Avui fa 75 anys i els mitjans locals n’han parlat.

Aquell dia potser va acabar una guerra en els llibres oficials, però en va començar una altra que, malgrat els anys, encara no ha acabat. No ha finit ni a Taradell ni enlloc d’una pell de brau que encara percep la bota del dictador, l’alè fet llei del seu llegat.

I és que avui a Taradell, en la calma d’aquest vilatge osonenc, he llegit l’argumentari de la FAES sobre el “secessionisme”, en llurs paraules, i no m’he pogut estar de concloure que encara som en ple franquisme, que aquell “atado y bien atado” és la base d’aquesta democràcia que en diuen avançada i que, més enllà d’això, només poden argumentar amb la por al desconegut, amb dades absurdes que rebaten els arguments aliens, però sense la més mínima aportació en positiu, sense cap aportació per solucionar allò que ens porta al carrer, a la queixa, a una sortida endavant com és la de l’Estat propi.

Què ens ofereixen? Què ens ofereixen si neguen la major, és a dir, que no ens sentim còmodes en el seu Estat? Què ens ofereixen aquells que divideixen una llengua rica i plural que asseguren defensar? Com la defensen? Tancant emissores de ràdio? Canals de televisió? Negant que la majoria de mitjans són en llengua castellana i que cal protegir el català com a patrimoni de l’Estat?

Quina alternativa ens dónen per seguir en aquest Estat que és incapaç de sortir de les foscors d’uns anys grisos que ja haurien de ser superats?

Cansat de tot, he girat de nou els ulls en la meva filla i he pensat que ella no és mereix aquest futur. Si de cas, un futur construït sobre unes noves bases, sobre un nou pacte, un futur fet de processos constituents, de cooperatives i economies col·laboratives i solidàries.

És això la independència que ens oferim com a poble? Potser no. Potser hi ha massa Millets i massa privatitzadors de sanitats, però el tarannà que si respira ho fa més possible que en el bassiot construït per dues forces polítiques que no deixen escletxes lliures a la pluralitat d’uns països, els espanyols, sotmesos a l’herència del franquisme.

Dissabte al vespre, la calefacció ronca, la dona cus i jo, ajaçat vora la menuda adormida, silenciosament m’estiro i acompanyo el seu son.

Aquesta entrada s'ha publicat en 03a. Política el 3 de febrer de 2014 per Lluís Mauri Sellés

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.