El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Pacientment, separo les banderes que, a mode de capot, m’enterboleixen la mirada i no em deixen veure el món de manera desapassionada.

Fet això, m’assec al terra i em sento prou relaxat com per intentar escatir el perquè de tot plegat.

Ara, que ja no em veig portat, com sovint em passa en informar-me sobre la cosa, per les més baixes i abjectes de les passions, sé que l’escrit serà llarg.

Ho serà, perquè no m’encendrà l’odi visceral que volen que s’alci en el meu veïnat. Oi menys ho faran aquells que, essent com són polítics, tenen la obligació de legislar i no pas de posar les lleis com a excusa per no gestionar la realitat que han volgut manegar.

Dit això, anem als orígens:

Un Estat és un instrument de gestió de la realitat, la missió del qual és aconseguir la felicitat de tots els ciutadans que hi són acollits.

Això i només això és el què la Constitució del 1978, i tota la legislació nascuda en aquest document, es va passar per alt, introduint conceptes que tenen més de passió que no pas de raó.

S’ho va passar per alt per l’orgull d’alguns – els que veien que podien manar després d’anys de no tenir accés al poder – i per el manteniment dels privilegis d’uns altres – aquells que porten anys i panys construint una indissoluble unitat d’Espanya que no és altra cosa que l’excusa perfecte per anar extraient allò que les classes productives van parint -.

El fet és que els anys han anat podrint aquell pacte entre elits que va referendar un poble poruc de la bota que l’estava escanyant. Després de 40 anys de “democràcia orgànica” – per utilitzar l’eufamisme del cap d’Estat d’aleshores -, tothom temia les armes, les coaccions, les pors que sembla que ressorgeixen cada cop que algú vol eixamplar la felicitat al comú dels ciutadans.

I, com deia aquell, d’aquells maridatges, no en podia sortir pas un instrument – un Estat – que vetlles pels diversos i plurals ciutadans que s’hi acullen, sinó únicament a les elits que el van redactar i el van subscriure a esquenes dels ignorants.

Ara, quan la societat civil catalana organitzada ha dit prou, ha reflotat noves Assemblees de Catalunya –l’Assamblea Nacional Catalana, Procés Constituent, … -, s’ha plantat  i ha posat en escac a la classe política més nostrada, ja és difícil fer-se el sord, dir que és una febrada i deixar-ho estar.

Per això, per la pressió assembleària, han començat a sorgir veus demanant que Catalunya no es creï el seu propi instrumental jurídic, el seu Estat, la seva eina de gestió d’una realitat que s’ha podrit en el bassiot de l’Estat de les Autonomies sorgit de la Constitució de 1978.

No és a passat, sinó a futur que mira la proposta d’un Estat petit en un món interconnectat, una proposta – la única que s’ha mogut amb claredat i força – per a solucionar els greus problemes quotidians d’una gent que ja n’està fins al capdamunt de les elits polítiques i econòmiques de la pell de brau.

El més greu de tot plegat és que, ni de bon tros els Països Catalans són els més afectats per aquesta Espanya casposa i oligàrquica que, en aquest territori, juga al divide y venceràs i atia les diferències que ha anulat a la resta de la Península.

Per mostra, el primer botó: el Madrid popular – la villa – que pateix en pròpia carn la supèrbia del Madrid olímpic – la Corte – que té enquistat en llur mateixa ciutat i ofega les propostes més humanes i populars.

Els països castellans pateixen també la subjugació a les elits d’aquesta capital i veuen diluida llur riquesa social i humana sota el jou d’una suposada cultura espanyola farcida de tòpics que no tenen res a veure amb la diversitat de maneres de viure que es congreguen en aquest ric i ample espai territorial.

Andalusia passa gana. En passa perquè és un cortijo de duques i duquesas olímipics i allunyats del poble pla. Sota seu, misèria i companyia de pagesos i serveis socials que malden per sobreviure amb sous escarransits, sinó amb la misèria que, des del CUT-BAI intenten denunciar.

I que dir de les classes populars i les cultures riques, plurals i diverses dels països del nord: Galicia! Astúries! Euskal Herria! l’Aragó! Escanyats i menystinguts, en alguns casos amb el jou d’un terrorisme alimentant pels olímpics com a la millor arma per a tenir-nos a tots esclavitzats.

Les empreses d’aquests territoris se’n van – com si d’una Monarquia feudal es tractes – cap a Madrid, i els problemes quotidians van supurant en uns territoris que enriquirien aquesta pell de brau que ja donava per morta el sempre periclit Maragall.

Molts diuen que ara ja és tard, que estan cansats de dir que la cosa no funciona i que els déus olímpics es fessin els sords. Per aquests, pels molts que s’han sumat a la flama que corria en clandestinitat, el resultat és un “ja ens veurem diplomàticament en els fòrums internacionals”.

Són la societat civil organitzada en assemblees i processos que pressionen la classe política més nostrada i la obliguen a integrar-se en aquest projecte que cerca una via de sortida al món que no depengui de la cotilla oligàrquica del Madrid olímpic i pagat de si mateix.

Fins ara, la nostra burgesia hi posava sordina. Però ara, ja sia perquè l’anèmia els ha arribat, ja sia pel clam popular, semblen sumar-se de manera més o menys oberta al clam social d’un canvi necessari, d’un nou aire per als ciutadans.

Són les noves Assemblees de Catalunya que, amb l’experiència del passat, és reorganitzen per solucionar els problemes dels ciutadans, tot cercant allunyar-se del Madrid olímpic, de la Corte de los Milagros que vol tenir tot lo món amarrat.

Desconec com acabarà la cosa, desconec l’entrellat, però el què si que veig és que ara – com als anys 70 – només a Catalunya la pressió ha fet moure als governants… encara que potser ens acabin traint com van fer abans.