El Cau de l'Ós Bru de Taradell

hinoPer motius que no venen al cas, hem anat a dinar un parell de dissabtes seguits a cals pares, allà on el Poblenou i el Besós van infantar los triąngulos, les tres previsores places de pisos cooperatius que, durant molts anys, van tenir el seu tros de Diagonal preolímpica aillada de la ciutat com una illa virginal allunyada del cos continental.

Avui, en arribar al pis on vaig viure, he mirat cap al vell campo los palos per sorprendre’m amb els arbres que hi han crescut. No són gaires, dos o tres, però viuen salvatjament dins d’un tancat que fa més menut el descampat farcit de cotxes.

Quan vaig a cals avis, m’agrada aillar-me un xic de la mainada i anar a fer canya i braves al Bar Keric de la Ribera, el triangle del Besós.

Avui, quan hi hem anat, ens ha sorprès una varietat de tapes més pròpia de Triana que no pas de la Diagonal, i encara ens ha sorprès més l’accent andalús del paqui que regenta aquest local, ja tradicional, del vell Diagonal Mar. I és això el què succeeix quan aprens espanyol allà on la ciutat és de rebuda.

Som a la Catalunya del Mol i el Pleigraun, paraules que ja substitueixen, tan en  català com en castellà, als arcans Centre Comercial i columpius  o parc infantil. Una Catalunya on les generacions que hi vam aterrar als segle passat, fem el got als triangulos i passegem per la Diagonal, mentre que els aterrats aquest segle, fan el gelat al mol i passegen per les seves galeries, tot mimetitzats entre turistes arribats en bus platger o allotjats en flamant hotel a la vora d’una mar que en podria explicar de tots colors i que més ens valdria saber escoltar per tal d’encertar-la i conviure tots en pau, paciència i llibertats.

Encara sento la sirena de la Macosa i en  recordo les immenses instal·lacions, els camps erms que l’envoltaven, els camins de carro on, de casa estant, haviem vist massa coses i aquelles plataformes gegants que traginaven combois d’unes dimensions descomunals.

En aquells temps reculats, les ones picaven el roquissar que hi havia al seu darrera, essent espectaculars els dies de tempesta marinera.

Si, en aquells anys, la mar era al darrera de tot, la mar era el cul no eixugat d’una Barcelona grisa i pudenta. La bruticia maridava amb les aigues sorgides del clavegueram de la ciutat i només quatre esbogerrats veïns ens apropavem a veure l’horitzó aromatitzat pels esfinters urbanites.

Ara, per arribar a mar des de casa els pares, només cal travessar el bucòlic parc de Diagonal Mar. Veritable joia romåntica ben guardada per aquests castells moderns on gent forastera s’hi encaua aliena als barris que l’envolten.

I allà, al fons de tot, hi nia rialler un  Boobab farcit de turistes que hi dinen a les dotze, mentre la diversitat del veïnat del barri ocupa arena, aigües i pista de volei-platja.

La platja de Llevant és això: un espai d’esbarjo per a classes populars espigolada de turistes que la visiten després d’un bon passeig pel Fòrum i llurs monunentals atractius. 

I és que la mar, malgrat les fronteres, segueix seduint a tot el veinatge que l’ha travessat per fer-se la vida i descobrir-se seductorament en platges com aquesta, la platja més maresmenca de la ciutat dels pridigis.

Després d’un remullat aniversari escolar damunt la Joan Maragall de Sant Gervasi, el diumenge un nou Mulla’t per l’Esclerosi Multiple ens ha portat a les instal·lacions municipals que gestiona un dels “grans” del waterpolo català.

Records de Lope de Vega, memòries del Natació on vaig començar a nadar, tot descobrint un dels esports més complerts i bonics de la terra.

Can Toda és un complexe esportiu que se’t presenta amb un seguit de pistes de pàdel, et sedueix amb un gimnàs de dimensions considerables i t’acaba atrapant amb les seves quatre piscines complementàries.

D’entrada però m’he enutjat, i força, amb un excés de normatives i reglamentacions. Sobretot la de banyar-se amb gorro a la piscina exterior, mentre un colom assedegat bevia l’aigua d’aquest vas.

De mica en mica el lloc s’ha anat amollant a nosaltres. L’Eva ha fet dues piscines exteriors en companyia de sa mare, mentre un servidor i l’Alex xipollejàvem riallers a la piscina dels bebés.I, entra una i l’altra, la piscina petita amb un espai de jocs prou gran com per divertir-nos tots quatre a plaer.

Per descansar, sol i sombra, i, al capdamunt de les grades una petita zona de picnic amb un quiosquet de begudes i menjar regentat per una mossa oberta i simpàtica.

Avui ha estat una matinal, però ja hem demanat preus per a formar part del club de La Salut, del waterpolo familiar amb sabor de gråcia.

Avui, per fi, sembla que deixi de perseguir al temps. Ja l’he atrapat, ja el tinc, ja és meu i espero que no torni a fugir mai més.​

I és que en el món d’avui, ens ocupem molt, correm més encara i acabem perseguint les hores que ens prenen els imponderables.

Jo però he guanyat la cursa. Avui l’he guanyada i espero que no sigui el darrer cop.

Vull tornar a seure en una terrassa i fer que llegeixo el diari per amagar la tafaneria que, a ritme de cervesa, m’obra les orelles a les converses del voltant.

L’un que se sorpren en descobrir que porta quatre messos sense sortir de Barcelona, els altres que es retroben després de molts anys, una parella que sospesa si es posen a cercar descendència ja o esperen un xic  Fins i tot una mossa hiperilusionada per una feina d’estiu on, saps, em poen agafar fixa, tia.

La Vireina té això, terrasses reposades amb poc brogit de cotxes i moltes converses creuades. De ben segur que, l’alumnat de l’escola de guionatge del carrer Esglèsia, fan hores extres per salpebrar llurs exercicis creatius abans d’entrar a capitol i rebre la il·luminació d’aquells que, de l’escriure, n’han fet professió.

Escric això en la calma del migdia i amb la son de tres dies de soroll, de molt soroll, a marina de casa.

Escric això amb son, amb molta son, per compartir llit amb un menut neguitós i que plora tota la nit, ja sia amb mi o acotxat amb sa mare.

Escric amb la tendresa de l’aroma del fill a pit i braços, i la memòria dels passejos nocturns, cercant allunyar-me del focus de soroll que perturba la calma privada.

Tres nits resant perquè marxi d’una vegada l’engendre diabòlic que les forces de l’ordre fan volar barri amunt, barri avall amb el seu raucar persistent que destarota el son d’un nadó que, tot just ara, començava a encadenar fases de son.

I planyo a les pobres criatures que viuen dintre vila. Si aquí, a les afores, jo tinc aquest panorama. Quin deuen tenir els nens i nenes que són sota l’helicòpter, sota l’abast de megàfons i cassoles?

El watssap de la guarderia ens serveix per alliberar tensió i cercar comprensió, però no n’hi ha prou.

Costa confiar en un cos de seguretat que em segresta les nits essent com sóc ben lluny del focus de tot. Em fa ràbia sentir declaracions públiques que diuen que això és un assumpte entre privats, que la funció dels cossos de seguretat és no perturbar el veïnat i coses com aquestes.

Durant cinc anys, ni el Banc Expropiat, ni el recent reubicat Tres Lliris, ni, si m’apures i vaig més enllà, el senyor que dorm a la plaça Lesseps, m’han fet nosa. Si que me n’han fet, en canvi, les obres que no s’acaben mai, els dispositius policials quan alguna toia pública fa un acte a la Jaume Fuster o els ramats de turistes que, camí del Parc Güell, són aliens a un pare amb un cotxet que va de visita al Centre d’Atenció Primària.

Ara bé, pacificar i dirigir els turistes per què no interfereixin el dia a dia del veïnat, accelerar o esmorteir els sorolls de les obres o ser més discrets en la gestió de les autoritats que ens visiten no deu ser tan important com acatar una sentència judicial per fer amb el local de Travessera el mateix que s’ha fet amb el de Ros de Olano: nits sense poder dormir per tenir un local sense ús allà on hi havia serveis per les baules més dèbils del veïnat.

Si us plau, abans no passi més nits calmant el meu fill, fins i tot de matinada i quan tot és acabat, poseu senderi, retorneu la pau social que, per l’execució d’una sentència, ens heu robat i deixeu de matar mosques a canonades que les veïnes necessitem les petites actuacions que ens facin la vida més fàcil i ens permetin seguir vivint a la ciutat que ens ha enamorat.

Gràcies.

Les previsions d’aquest Sant Jordi no eren gens bones. Tot indicava que els llibres i les roses es mullarien, però falta penetrar encara més en els misteris del temps per a què no ens sorprengui tan sovint!

Dissabte assolellat a Gràcia. Només posar el peu al carrer, ja veiem que de gent no en falta.

Intuint que el centre de la ciutat és vetat per a circulari amb els cotxets, decidim prendrent-s’ho en calma i és així com topem amb l’eurodiputat de Lesseps sortint de casa seva en direcció a Rambla Catalunya.

Astúries és una festa de roses, algun llibre i originals complements. Els cotxets van avançant dificultosament entre la gent que hi circula.

Al Diamant, algú canta.
A la Virreina, llibres i roses.
Torrijos és tan orfe de distraccions que Morfeu atrapa als menuts.

Aprofitant l’avinentesa fem pernil i cerveses en una de les bodegues més rústiques de la Vila.

Menuts desperts, entrem a la plaça del Rellotge, la torre del qual es protegida per un cercle de taules farcides de llibres de tota mena i condició.

És aquí on la dona i la quitxalla es firen i Gràcia amb el Sàhara s’emporta els diners de la primera rosa de la jornada.

Dinem fora o a casa?

La pregunta s’autorespon amb locals plens de gom a gom i una carnisseria que ens proporciona sucosa vianda.

Armats de rosa i llibre,
llurs espasa i escut,
avancen per la vida
los meus menuts

A la tarda, m’escapoleixo del parc infantil uns instants i la incursió a una llibreria del carrer Major em proporciona el darrer exemplar d’un llibre de muntanya literària que em permetrà resseguir de bell nou les passes de Gentil i Flordeneu sota el doble guiatge de cuixes expertes.

El jorn de Sant Jordi clourà, ara si, amb l’amenaça dels núvols, la son dels cavallers i l’inici del canigonenc viatge al cim de les maleïdes.

Des que em va cridar des de les lleixes de la Biblioteca Jaume Fuster m’agrada mirar aquesta fotografia i jugar a endevinar quina part de la plaça correspon a cadascun dels píxels d’aquest bucòlic pessebre.

Com a referències, l’Església que treu el cap rere el mas, i el virginal Turó que s’eleva rere la casa.

Al 1906, moment referenciat pel retrat, l’indret encara separava el conegut, la ciutat, del desconegut, la muntanya. Encara era punt de descans, tot i que menys que abans, entre el brogit i la calma. I, tradició turística mana, la finca acabava de ser comprada pel Senyor Riba Garcia, amb negoci de teles encara viu pels volts d’Urquinaona, per a tenir-la com a casa d’estiueig.

Quan la miro, m’imagino que la figura que es dirigeix cap a la casa és la de la “pubilla Juvillà” qui sap si encara soltera o ja maridada amb el seu xicot amerenc. Ambdós estimaran la casa i en patiran la desaparició lenta i dolorosa com tota vera malaltia.

Però m’allunyo de la debacle i, en baixar al carrer, cerco els horts sota el ciment i l’ermita vora el Torrent. Que bonic que era aquest tros! Que bell poder-se abstreure, tancar els ulls i sentir el mugit de les vaques i els bels de les cabres, tot remugant entre la moderna circulació de cotxes i motocicletes.

Ca l’Alegre de Baix és l’actual plaça Lesseps i un xic més. Història que viu a través de les tres rebels palmeres que, com delinqüents presos, malden per desfer-se de les cadenes que els lliguen a terra tan dura.

Un servidor, en llur modèstia personal, no s’atreveix ni a proposar que la plaça de nom altiu i senyorial perdi llur llinatge i faci homenatge a qui en va cuidar el terreny sota el jou senyorial.

I, digues-m’ho tu, que no en seria de bonic que la plaça reves el nom del matrimoni masover, primer, i llogater, després, que la va cuidar fins al darrer dia?

Per decència i memòria popular, caldria que aquesta plaça fos rebatejada com la Plaça dels Juvillà. Apa!

Per motius que no venen el cas, fa uns dies vaig acabar tafanejant els llocs de la meva infància per descobrir que el descampat fronterer amb Sant Adrià és un hipermercat de baix cost, el mercat segueix en peu, Gregal és un Centre d’Atenció Primària i la guarderia, mi mama me mima com  a automatisme mental, segueix fent servei al sud-oest del Besós.

Després, un cop a casa, vaig cercar la traça de la Llar d’Infants El Cascavell, nom actual del vell Cascabel i vaig trobar un web molt professional, molt actual, d’imatge neta i atractiva.

Tafaner de mena com sóc, vaig accedir a l’apartat La nostra escola per a llegir-hi:

Som la Llar d’Infants Cascavell, del barri del Besòs de Barcelona, i acollim infants de 4 mesos a 3 anys.

Depenem del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya i ens gestiona el Consorci d’Educació de Barcelona.

Tenim un caràcter plenament educatiu, alhora que fem una important funció social.

Treballem en equip i la nostra base de treball és la reflexió, un instrument que ens permet donar sentit a l’acció educativa.

Ens avalen més de trenta anys d’experiència com a equip.

I resto un xic moix, perquè no hi trobo la traça d’un origen que hauria de ser model i aprenentatge per les famílies del barri – diferent origen, mateix destí -. Confiat penso que potser en el Projecte Educatiu hi trobaré alguna referència.

La llar funciona des de 1967. L’edifici actual es va construir al 2007, és d’una sola planta, hi ha 6 estances , 4 jardins, una sala d’usos múltiples i espais de servei. Aquest edifici només s’utilitza com a llar d’infants.

Si, hi apareix l’any en què fou fundat el centre per les dames de Sarrià, però no diu res dels anys de lluita que van permetre que el tancament imminent del centre esdevingués un oasi de llibertat autogestionada que, finalment, passes a mans de l’Ajuntament de Barcelona i, pel què llegeixo ara, acabés en mans de la Generalitat que n’és l’actual propietària.

Sota el dringadís i catalanitzat nom d’aquesta Llar d’Infants s’amaga una bella història de solidaritat i lluita veïnal que caldria recuperar ara que tot això torna a fer forrolla i els altermundialistes han entrar a les institucions. Oi més, si en el nou país que se suposa que estem construint volem que hi tinguin cabuda totes aquelles lluitadores veïnals d’origen divers i veïnat popular.

Ho deixo, sabent que caurà en l’oblit, però, ara que ens apropem als cinquanta anys de l’escola (1967-2017), potser fora bo de treure un xic de pols al passat i reivindicar els inicis d’un centre que podria ser font d’aprenentatge social, solidari, procomú i col·laboratiu.

” Si no puc ballar, la teva revolució no m’interessa.” Atribuït a Emma Goldman

La meva joventut són records post-industrials a les ribes del Poblenou. De fet, més que la meva joventut, ho són algunes de les nits dels meus anys universitaris. Dit això, ens endinsarem en la foscor i ballarem com kooris al voltant d’Urulu.

I qui hi ha al cim d’Urulu?

Doncs un dels DJs que va fer més fortuna en els anys de glòria de la música electrònica i que té els seus orígens en aquest temple del desig. Nosaltres no ho sabíem, ni ens importava gaire. Nosaltres hi anàvem a ballar, a fer el got i a gaudir de les nits de Barcelona. I allà, punxant i xerrant pels descosits, en Nando, el gran i sempre recordat Nando Dixkontrol treia màgia dels vinils i endollava als assistents a la dansa més arcana.

Sabeu que hi ha veus que asseguren que en Nado és el pare del mot mákina per a referir-se a la música electrònica que omplia les pistes de ball dels Països Catalans?

Sia veritat o no, les sessions d’en Nando eren pura dinamita. En la fosca més pregona que ell mateix havia dissenyat, ens barrejàvem autòctons poblenovins amb un seguit de personatges forans que venien ebris de les primeres pastis que circulaven per Barcelona. El psicódromo era llibertat i llibertinatge, era el lloc on materialitzar el “Yes, even in spite of the condemnation of my own closest comrades I would live my beautiful ideal.”

La sala, que va obrir portes un 28 de setembre del 1989, per verb i gràcia dels pares del 666 – una altra icona de les nits poblenovines – les va tancar per pressió olímpica, un 2 de maig de 1992.

Fonts ben informades asseguren que la darrera cançó que va sonar entre aquelles quatre parets post-industrials fou Fun to be had dels Nitzer Ebb. I, com deia aquell, si non é vero, é ben trobato.

Mai vaig posar els peus ni al Lokotrón, ni al Sr. Lobo, intrusos que havien ocupat el cos inert del psicódromo del Nando Dixkontrol. Un Nando que va sortir disparat hiperactivament cap a mil projectes diferents fins aquell 2013 en què, amb un vídeo a peu de cabina i a les 7 del matí, anunciava, look clandestí, la seva derrota com a dj.

Tres anys després, me l’imagino pare de família amb la quitxalla damunt dels genolls i recordant-los anècdotes d’aquella taula de tres platines que va esdevenir l’Urulu dels kooris de Poblenou que estaven essent desplaçats, o tancats en reserves de vivenda social, de llur territori a llaor de les olimpíades, l’especulació i el 22@.

Jo, des de la distància del no–lloc que és la diaspora, encara em deixo portar per aquell tema que, ironies del destí, impactaria en uns Jocs Olímpics de reconeixement i lluita pels drets dels desplaçats a les antípodes del món.

La magia del misteri s’acaba ara, després d’uns dies de sublim encanteri on la creativitat d’un home i l’esdevenir de la natura han fet dels matins, pura màgia, i de l’eixida del sol, dolç misteri.

¿Com podia saber aquell bon home que, a finals de febrer i des d’un punt anònim de la ciutat, es podria gaudir de la sortida del sol entre les torres del seu temple?

El temple esdevé capellà que eleva el tros de pa per damunt son cap de pedra. El sol esdeve el misteri d’una religió, de totes les religions lligades per la llum de l’astre que ens fa savis! Acte de fe eterna, encís de natura i cultura.

Ara que tot ha passat, intento anotar-ho negre sobre blanc, però no em surt l’encís corprenent de les paraules.

Pot ser que no hi hagi mots suficients en la nostra bella parla? Pot ser que el verb no sia el primer i que la natura parli un altre llenguatge?

El misteri del vell Barkeno rebrota ara i sempre als seus ilusos enterradors. Rebrota i es fon entre la pedra de la Sagrada Família, l’astre original i la gran mar on, avui, ahir i sempre, desemboquen les aigües del riu de sota.

Lluís de Taradell

Encara recordo les capcinades que, de menut, feia a la barberia sense nom en la memòria que hi havia darrera la Torre dels Triangles.

L’home, tan modest i tímits com simpàtic i professional, em retorna a la memòria cada cop que m’apropo a un d’aquests espais, l’objectiu dels quals és allunyar l’aspecte físic de l’home de la del més proper dels primats.

Sempre m’ha sorprès l’habilitat de barbers i perruqueres, o estilstes, per moure les tissores amb tanta precissió i velocitat alhora.

Dels tissoretes més recents, trobo a faltar la navalla magistral i la pinta suau d’en Morell de Taradell. Home afable, de tarannà amable i amb tall clàssic i encisador.

Però taradellenc quàntic com sóc, els meus pèls s’han allunyat de les mans d’en Morell que, jubilat, ha deixat pas a les noves generacions, i jo, la vida mana, li he fe el salt a la barcelonina.

I és que, per les velles llacunes del Poblenou, un parell de xiroies xicotes menen la nau d’un Saló de Bellesa, tot barrinant la manera de tirar-lo endavant amb un catàleg de serveis tan ampli que un servidor s’hi perd.

Vaig trobar el PelNou de Pere IV un dia de grenyes sobreres. Era a la feina i volia aprofitar el descans de migdia per trasquilar-me com una ovella. Fou Sant Google qui em presentà aquest negoci i, quan sóc a la feina, cap allà que vaig.

Jo només m’hi tallo el cabell, però les veïnes i els veïns de bé poden tenir cura de tot plegat: cabells, ungles, massatges relaxants, …

Però només sé ser fidel a la dona, si més no d’obra, i per aquest motiu potser o pel menys lubricant de tenir pis llogat allà on Gràcia perd el seu nom i guanya el seu nord, recentment m’he trobat un nou temple pels peluts.

La història que hi ha darrera de la barber shop del carren Gran si non e vera, e ben trobata. Un cafetonet, un xic de conversa, una noia, dos barbers i una història cosmopolita i tan pròpia de la Gràcia hipster i romanticona.

Als lletraferits aquests relats ens enamoren i si, a més, el barber és un professional de la tissora i la navalla, ja teniu un client més o menys fidelitzat que pot rememorar l’Equador mentre un xilè li escapça la cabellera.

I tot recordant aquell senyor que, a Pels pèls, deia com nosaltres:

-Jo visc a la Diagonal – per afegir-hi tot seguit – al Poblenou.

La prèvia
Acabo la setmana saturat, moix, mort, depressiu fins a límits que ja no recordava.

Divendres, recullo la pubilla sense esma i anem a pescar al menut. M’atabala la munió de mares, pares, àvies i avis congregats a les portes de la guarde i em satura el joc de cotxets al passadís de l’escoleta.

Al Parc, el braç em crema mentres pujo al rialler menut al tobogan que tant li agrada. Hauria de riure, però no puc.

Cap a les sis, l’amiga de la pubilla marxa cap a casa i naltros, per fi, deixem el lloc i fugim del brogit.

Ànima morta, difunta, allunyat del món, sento la veu de la mossa que em crida. No vull sortir de casa, però…

El sopar
Arrossegat per una dona tossuda, passo les portes de l’Escola. Dos pares amb copa de cava a la mà ens indiquen on hem d’anar.

Per les escales puja l’eixordadora remor de la gentada congregada. Una remor que va creixent mentre fem el passadís que mena al menjador.

Tot em fa nosa: la gent, la quitxalla, la copa de cava; jo…

Primera ullada a la taula central:

menjars d’arreu del món em fan salivera, però el patufet rabia de son, i es remou, i es regira, i jo em pregunto què hi fem aquí?.

Un què hi fem aquí? que es va diluint dins del vas sagrat de la paternitat compartida. Una mirada, un gest, una paraula, un… Amanit amb les delicies d’aquests aliments cuinats per mans diverses que treballen mil tradicions vingudes d’arreu del món la ferida es sutura i fuig la depressió.

La quitxalla, ben peixada, juga aliena al món dels grans. Vent sopat ens retrobem i ballem aquelles cançons tradicionals d’arreu i d’aquí que fan les delícies d’un col·lectiu feliç i cofoi del centre que, com una familia, els acull i els alimenta.

Arribo a casa tan lleuger que som pare i filla els que dormim al sofà fins lez petites.

L’escapada
A quatre parades de Gràcia, els ferrocarrils em tenien reservat un tastet del meu passat. Allà, on Vallvidrera ret homenatge a Mossèn Cinto, un avituallament de la CEC-Collserola em transporta als temps de l’ós, del correcims, del petjacorriols. Un xic avant, la pubilla corre entre una amigueta i un amiguet i un xic enrere el menut riu a cor què vols, mentre trontolla intentant seguir el ritme dels gegants que l’acompanyen.

Sortida de l’AMPA de la guarde al Pantà màgic i noucentista que van parir els sarrianencs, tot generant el mite de la Mina Grott i el riu de sota que tanta maginació ha fet brollar.

Matinal joiosa per un diumenge sublim on els projectes socials s’encadenen mentre la quitxalla tasta camins, veu senglars i anecs silvestres i no s’està de saludar als corredors que suen Collserola d’allò més.

La torna
Per la tarda, la plaça de la Virreina esdevé un homenatge a la humanitat persistent. Allà, les entitats i associacions que conformen Gràcia Solidaria hi fan parada i fonda. Paradetes, un escenari i una xocolatada sublim que ens torna al món viscut en el sopar que ha iniciat aquest reparador cap de setmana que m’ha retornat a la humil i sempre vera humanitat.

El cap de setmana de la vista i les modistes, de les modistes i el bon veinat.

Lluís de Taradell

Volgueren enterrar-nos, no sabien que érem llavor

Dijous al matí, camí de la feina, una ciclista remuga “buf, que mierda” en veure la desena de furgonetes dels Mossos i l’ambulància que envolten el monumant a Clavé.

Més tard sabré que han desallotjat el Casal Popular Tres Lliris del barri que m’acull en llur veinatge.

Al vespre, el pajaritu dels Mossos irromp a casa amb llur eixordadora presència, malbaratant els intents de comunicar-me i calmar una filla que em pregunta que està passant.

Al carrer, joves i no tan joves, avancen irats per la fi d’un equipament del barri del qual, fins i tot el partit de govern de la ciutat, en reconeix la feina ben feta.

Dissabte al vespre, de nou el pajaritu viola la meva intimitat familiar i sirenes esparces s’escolen dins la llar tot eixordant-nos les orelles.

Avui la menuda era molt més cansada i, tan bon punt s’ha adormit, m’he enxarxat virtualment per descobrir que m’han brotat tres lliris al terrós.

La segona manifestació dels tresllirials ha clos amb l’ocupació de la vergonya de Lesseps, una antiga Comissaria que no vol comprar ningú i que, des del veïnat, s’ha reclamat com a equipament pel barri. Dos anys tancada i ara oberta per un grup de joves que interpel·la directament la inacció municipal en una propietat que pertany a la Casa Consistorial i que era país de runa i rates.

Esperançat per a un jovent que doni ús a l’espai i l’obri de bat a bat a un veinat que el necessitava, ja faig volar coloms:

Cada calabós, un buc d’assaig. A primera planta, espais pel veïnat i les AMPA, grups de suport mutu i estructures col·laboratives per a sergir el teixit social.

I després em venen neguits:

L’A.VV. de Lesseps recolçarà un projecte trempador i amb un “model” d’èxit com és el Banc Expropiat?

L’Ajuntament asumirà la ocupació com un actiu del barri o en reclamarà la propietat per via judicial?

I és que, com deia el poeta, tot està per fer i, sobre tot, tot és possible.

Ara ja són dos quarts d’onze de la nit i la màgia viatja en fumerola per davant del finestral d’aquest balconet que m’ha fet viure el Poblenou com si encara en fos veí.

Avui s’acaba la Festa Major i els focs d’artifici s’han alçat per damunt les taulades de la ciutat per saltironar alegres davant dels meus ulls.

A la dreta, les torres de la Vila Olímpica, a l’esquerra, la Sagrada Família i la Torre Agbar com a contrapunt i, un xic més enllà, el reflex dels focs a les parets del Me, just damunt del Dispensari on em duien de menut.

Si divendres renovava amistats al Menjador del Centre, avui m’ha tornat a seduir un barri que, com Barcelona mateixa, em té embruixat. I és que, com més me n’allunyi, més troba la oportunitat de trobar-me i lligar-me amb llurs embruixadores arts.

Bonic castell de focs alçat per damunt dels caps d’amics, coneguts i saludats. Bells focs que, alçant-se en la fosca, han vingut a saludar aquest vell poblenoví atabalat.

La tarda de Sant Joan ens proposem fer l’estrena de la temporada de platja i ens conxorxem per a anar-hi, com a mínim, un cop a la setmana.

La idea inicial és apropar-nos a les platges del Poblenou. Coneguts i familiars espais que, a més a més, disposen d’amplies zones d’aparcament on, il·lusos de nosaltres, pensem trobar-hi lloc.

L’Eva fa un bot a la cadireta en veure el mar tan a prop després de tan de temps de no anar-hi. L’Alex comença a remugar, perquè amb el viatge fins aquí ja n’ha tingut prou. Però l’aparcament és curull de cotxes i la nostra idíl·lica imatge de platja resta enterrada per la gentada congregada.

La memòria ciclista d’els anyets d’amoretes ens allunya, amb concert de plors per companyia, del lloc col·lapsat i ens fa aturar en un nou descampat on podem aparcar a pleret.

La platja és ben condicionada. El passeig marítim sembla força nou. I les barques i els avions són distracció en l’horitzó.

No desvetllaré l’indret on, si tot va bé, repetirem jornades de mar i sol. Però si que el batejaré com la platja dels dalits, perquè no se m’ocorra un altre nom més descriptiu de la gent que ens envolta en aquest espai. Persones que resten totalment apartades de les taules socials i polítiques que, hores d’ara, s’autodefineixen com a constitucionalistes i independentistes i semblen marcar l’agenda del món mundial.

I és que més enllà de les elits de poder, de les classes mitjanes que voten i dels indecissos que s’ho miren, hi ha un gran gruix d’intocables, el marc mental dels quals és totalment aliè als discursos i missatges de qui diu treballar pel futur de tots els catalans.

Veure un cartell d’Ara és l’hora, amb el seu llenguatge propi, ben a prop d’aquest indret, m’ha resultat xocant. Emissor i receptor parlen idiomes diferents i, qui sigui capaç d’emetre missatges en el registre dels intocables, pot decantar la balança del 27S vers un costat o l’altre.

Sincerament crec que ni la CDC d’en Mas, ni el PP de la Camacho tenen entrada en un lloc on el mateix Antonio Baños, per a posar l’exemple de l’estrella més mediàtica de la Catalunya suburbial, tan sols toca vores.

El repte és llançat: Qui és capaç de mullar-se amb els dalits?