El Cau de l'Ós Bru de Taradell

lluisdetaradell.net - des del 14 de juliol del 2004

Arxiu de la categoria: 03a. Política

Vull ser lliure

Deixa un comentari


vull ser lliure
ara mateix
ara mateix

nuestra conducta estä más determinada por causas desconocidas de lo que creiamos

Empès per una lectura prèvia que voreja les descobertes fetes per la neurociència, intento llevar-me el neguit determinista que traspuen aquests descobriments amb dues noves lectures.

Ambdues obres penetren en els estudis sobre el cervell des del discursiu àmbit de la filosofia i, en ells, hi cerco la llibertat que la lectura original deixa en el llimb de les descobertes per fer.

El neuroética y neuropolítica de l’Adela Cortina em resulta una lectura interessant per fixar conceptes i donar un tomb per les connexions que, des del món científic, s’han teixit sobre les disciplines que governen el món ( política, ética, economia i educació). 

D’aquest llibre en trec un cert temor sobre els efectes que l’aplicació del neuromàrqueting electoral té sobre els resultats de les tries dels nostres governants. Oi més en saber que Frau Merkel és una groupie de la neurociència. I  l’esperança en la plasticitat del cervell i la seva capacitat d’aprenentatge durant tota la vida d’una persona.

El alma de las marionetas de John Gray en canvi és un repàs per la literatura i els coneixements destilats pel què solem anomenar humanitats. Disciplina que, un cop llegit el llibre, demana un canvi de nom.

Acabat el llibre, hi ha més preguntes que respostes, tot i la certesa de ser titelles il·lusionables en un món material que ens resulta massa desconegut i pel qual ens hem construït un panòptic de Benham anomenat món occidental. 


Un món ple de desitjos de pau, però que ha externalitzat la violència fins a nivells inimaginables, tan inimaginables que, quan la violència penetra al panòptic ens en fem creus de què aquesta sia possible

On queda la llibertat després de tot plegat?

Doncs potser resta reclosa en la següent sentència:

Sólo criaturas tan imperfectas e ignorantes como los seres humanos puedem ser libres del modo en que son libres los seres humanos.

La ment ens enganya i algú se n’aprofita

Deixa un comentari

Amb ulls vermells i plorosos, les lletres dels llibres dansen, es liqüen, apareixen i desapareixen i, fins i tot, prenen formes dalinianes de dificil comprensió.

En aquest estat visual  és com m’endinso en el maridatge de màgia i neurociència que l’Steve i la Susana practiquen a Los engaños de la mente.

El llibre és una amena lectura que narra l’aventura de dos científics del coco que van d’escenari en escenari i de congrés en congrés per mirar de conèixer com els mags, i els il·lusionistes en general, ens sedueixen i ens prenen el número amb els seus increïbles jocs de mans o de paraules.

Saber que no hi ha res de paranormal en les arts adivinatòries i els espectacles de màgia és un dels resultats que hom troba ja des de les primeres pàgines de l’obra. Però no n’és l’objectiu.

El per què de tot plegat és aprofundir en el coneixement del cervell humà a través dels forats de coneixement, atenció i percepció que mags i d’altres especimens més perillosos aprofiten per fer-nos creure allò que no és.

A mi, politòleg de formació i servidor públic de professió, m’ha captivat d’allò més el capitol dedicat a
l’elecció i el lliure albir – el libre albedrio amanecista – i als trucs que poden fer-nos creure que prenem decisions lliurement quan aquestes són totalment condicionades per subtileses que la raó no comprèn.

Fa feredat pensar en els efectes polítics que els trucs suara esmentats poden tenir sobre els sistemes democràtics i l’elecció de parlamentaris i governants, sense penetrar en el cada cop més complexe món referendari. 

Realment la gent decideix lliurement el seu vot? 

Fins a quin punt les fal·làcies de la ment condicionen una elecció com aquesta?

Fujo de les respostes pel terror que em provoquen. Oi més en uns temps de guerra mediàtica i política com l’actual on la participació acaba essent una arma més de la confrontació partidista. 

Però, com deia el professor sonat d’aquell serial humorístic català.

I és que, tot i que m’agrada molt més l’exemple del llibre – en el que no vaig caure-, aquest tampoc està malament. El proves?

Fins la victòria, sempre!

Deixa un comentari

Als estudiants de Talteloco i més

Que Pepitas de Calabaza es una editorial diferent, no és cap novetat  Si més no per qui en coneix el seu lema:

una editorial con menos proyección que un cinexin

i l’origen de tot plegat, la carabassa estrella de la més gran pel·lícula de tots els temps .

Potser per això, o potser per altres coses, l’editorial carabassera es pot permetre publicar llibres tan imprescindibles com el Citius, altius, fortius. El libro negro del deporte d’en Federico Corriente i en Jorge Montero.

El Citius no només fa miques la tan repetida sentència que no es pot barrejar política i esport, sinó que, a través dels origens i la història de l’esport, ens demostra com aquest és política en estat pur i com ha estat l’eina de control social més perfeccionada que els “nostres manaires” han trobat. 

No caure en la temptació de mostrar cap dels fets que s’hi mostren. Només afegiré que, després de llegir-lo, passaré olímpicament de qui, davant qualsevol mostra d’oposició o disidència en l’esport, em digui que no s’ha de barrejar esport i política.

La bona noticia són els 11 i no els 72

Deixa un comentari

Aquesta setmana ha estat una setmana intensa en tots els sentits. Podríem dir que la setmana va començar divendres passat amb dues novetats de signe divers i revers que han donat un tomb especial als set dies següents, però a nivell de país també han vist com el Parlament premia l’accelerador o, si més no, donava un nou motiu per moure forrolla comunicativa.

Del què va passar dimecres a la tarda al Parlament, la rellevància no són els 72 vots a favor de fer via directe, ni els estirabots de ciutadans fugint d’estudi i de seu parlamentària. El més important és que, entre 11 i 22 diputades van decidir participar, tot legitimant-la doncs, en les votacions, tot i que uns quants d’aquest votants acabessin seguint les pases ciutadanistes un cop feta la votació.

Parlo per parlar, però la bona noticia de tot plegat és que, per fi, els partidaris del no en un hipotètic RUI (Referéndum Unilateral d’Independència) tenen veus que els defensen i que, entre d’altres, voten a favor de punts com aquest:

2. El poble de Catalunya té la legitimitat per a començar un procés constituent propi, democràtic, de base ciutadana, transversal, participatiu i vinculant, amb el reconeixement, el suport i l’aval de les institucions catalanes.

I això, si se sap portar, suposa la superació de la pantomima de les urnes de cartró que vam viure aquell 9 de novembre de 2014, d’infaust record per aquells que volíem un referéndum amb garanties suficients, amb campanyes argumentades per totes bandes i, sobretot, amb capacitat mandatoria i vinculant.

En qualsevol cas, el sentit comú ens continua dient que tenim pressa perquè la ilegalitat més injusta nia dins nostre.

Aquesta entrada s'ha publicat en 03a. Política el 29 de juliol de 2016 per Lluís Mauri Sellés

La Catalunya del Mol i el Pleigraun

Deixa un comentari

hinoPer motius que no venen al cas, hem anat a dinar un parell de dissabtes seguits a cals pares, allà on el Poblenou i el Besós van infantar los triąngulos, les tres previsores places de pisos cooperatius que, durant molts anys, van tenir el seu tros de Diagonal preolímpica aillada de la ciutat com una illa virginal allunyada del cos continental.

Avui, en arribar al pis on vaig viure, he mirat cap al vell campo los palos per sorprendre’m amb els arbres que hi han crescut. No són gaires, dos o tres, però viuen salvatjament dins d’un tancat que fa més menut el descampat farcit de cotxes.

Quan vaig a cals avis, m’agrada aillar-me un xic de la mainada i anar a fer canya i braves al Bar Keric de la Ribera, el triangle del Besós.

Avui, quan hi hem anat, ens ha sorprès una varietat de tapes més pròpia de Triana que no pas de la Diagonal, i encara ens ha sorprès més l’accent andalús del paqui que regenta aquest local, ja tradicional, del vell Diagonal Mar. I és això el què succeeix quan aprens espanyol allà on la ciutat és de rebuda.

Som a la Catalunya del Mol i el Pleigraun, paraules que ja substitueixen, tan en  català com en castellà, als arcans Centre Comercial i columpius  o parc infantil. Una Catalunya on les generacions que hi vam aterrar als segle passat, fem el got als triangulos i passegem per la Diagonal, mentre que els aterrats aquest segle, fan el gelat al mol i passegen per les seves galeries, tot mimetitzats entre turistes arribats en bus platger o allotjats en flamant hotel a la vora d’una mar que en podria explicar de tots colors i que més ens valdria saber escoltar per tal d’encertar-la i conviure tots en pau, paciència i llibertats.

Campanes de llibertat

Deixa un comentari

Davant la fera només valen paraules, perquè no moren mai

La meva condició de desmesurat bibliofag m’ha portat a la lectura de dos llibres, els fets dels quals transcorren en la mateixa època però en dos no-llocs diferents de la geografia catalana.

L’un té per territori la desapareguda taverna d’una desaparaguda plaça del Districte de Gråcia. L’altre es desenvolupa entre altius colls i espectaculars estimballs de la més bella de les fronteres que mai l’home ha fitat: el Prineu.

Ambdues històries són un collage de vides contades amb la veu de qui fa memòria d’una dècada, la dels anys 40 del segle passat, dura i sorruda com poques, uns temps on el Terror es vivia rient, sempre que hi havia l’oportunitat, i es vencia amb l’ajuda mutua, amb la solidaritat envers els altres, amb la preocupació per les felicitats alienes.

Llegir com es vivia la postguerra des del taulell de La Campana, mentre se segueixen les passes dels fugitius dóna una ben viva imatge d’uns temps atziacs per una Europa que, bastida sobre les ruines de tot lo món, tanca tavernes i fronteres i ha perdut memòria i perspectiva sobre llur condició.

La classe mitjana estigué aquí

Deixa un comentari

Per llegir aquest article, et recomano escoltar aquesta cançó.

No sé si és un fet generalitzat o no, però no és el primer cas que em trobo un quarantí -en aquest cas un xic mes gran, però ja em val per argumentar – amb una fondària de coneixements desmesurats. I és que som molts els quarantins farcits d’informació estrambòtica i, aparentment, inútil.

Ara que l’educació ha de ser utilitària i servir exclusivament per trobar feina és una glopada de llibertat poder gaudir de la ciència dispersa d’en Javier Pérez Andújar al seu Catalanes todos acompanyat del vodevil televisiu La dimisión.

imageCatalanes todos és un documentat repàs novel·lat de la història de Catalunya i dels catalans que al 1939 omplien la Diagonal per rebre al Caudillo, al 1977 cridaven Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia i al 2013 feien una Via Catalana de tall clarament independentista.

Imperdible obra que qüestiona tots els relats oficials sobre la Transició i que permet afinar millor les batalles polítiques d’avui en dia.

Per mi, només hi ha un punt d’indeterminació en tota l’obra: sembla que el fill de les Tres Xemeneies gaudia tant escrivint la novel·la que no tenia ganes d’acabar-la. De sobte se n’adona, i l’acaba. Eps! Però aquest fet no li treu grandesa: és una obra mestra es miri per on es miri i aconsegueix qüestionar-nos el món més proper tal i com ens l’han explicat. I, el més important, sense deixar de somriure en tota l’estona.

La dimisión, el vodevil que l’acompanya, no és només una comedia lleugera sinó que esdevé una obra mestre que hauria d’ésser emesa a les sobretaules de Televisión Española i que, molt possiblement, aixecaria més polseguera que la recent estrena de Paco León als teatres de Madrid.

En definitiva, un compendi de saviesa per passar bones estones amb sentit crític i origen suburbial.

Atrapats en l’institucionalisme

Deixa un comentari

En principi, els dilluns haurien de ser els dies lleugers del Cau, aquells dies on el cap de setmana és el protagonista. Però aquest cop no parlarem d’impressions d’un aniversari en una ciutat invisible ni tampoc d’un altre aniversari, aquest casteller, que he viscut en la distància espai-temporal on resideixo amb el goig de saber que la colla reviu ara i sempre als seus il·lusos enterradors. Ni tampoc del nou pas del meu equip de futbol adoptiu en el seu camí d’ascens.

Aquest cop, i des de la modèstia que m’empara com a pare de família que es fa seus els mots d’en Xirinachs, em llenço al bell mig de l’arena política i em deixo escarnir per qui cregui que els meus mots tenen tonalitats partidistes prefixades.

El cas és que sóc ben astorat per les reaccions en xarxes socials, mitjans de comunicació i, fins i tot, en converses de cafè, entorn de la no aprovació dels pressupostos Jonqueras. No entenc com els eufòrics independentistes hem acabat reduint la independència de Catalunya a uns pressupostos autonòmics, tot donant al món la imatge més trista que hom pugui donar: confirmar el tòpic de què la pela és la pela. Perdoneu-me l’expressió però la pela me la pela.

La via catalana, amb tots els seus matissos, no pot restar atrapada en una disputa parlamentària i un mecanisme governamental que, ės tan important enguany com sempre, és a dir, que també ho era quan feia de ribot als serveis públics que ara trobem a faltar massa sovint.

Crec sincerament que els parlamentaris han de parlamentar, el govern ha d’executar i la gent del carrer, enlloc de tirar-nos els plats pel cap i anar-nos ferint a cop d’insult, hauriem de pensar què ens ha passat per deixar que la qüestió que consideràvem més important del món hagi deixat de movilitzar-nos i s’hagi reclòs a les parets del Palau de la Generalitat i de l’Arsenal de la Ciutadella.

Ho ha fet d’aital manera que la independència, pel què llegeixo arreu, és un pressupost autonòmic: el pressupost d’un òrgan que forma part de l’administració de l’Estat que volem abandonar.
image

Es pot remugar contra la CUP, es pot dubtar de CDC, es pot, fins i tot, pensar que tot és una estrategia d’Esquerra per a sortir com a victima de la batalla entre els anteriors i eixamplar el seu electorat amb una de les essències de l’esperit català: la solidaritat amb les víctimes. Però, mentre es perd el temps dins la casa que fa tornar boig, el somni col·lectiu s’allunya per malaltia col·lectiva, és a dir, perquè tots ens hem cregut diputats i hem fet de claca als portaveus del nostre grup parlamentari.

Cal, penso jo, deixar-se de balls de bastons i tornar als carrers. Tornar-hi i tornar-hi i, si fem un pas enrere – el RUI mal fet podria ser un retorn a les urnes de cartró – que sigui pá coger impulso.

I és que, malauradament, l’ANC i Òmnium, les entitats que impulsaven aquestes movilitzacions, estan atrapades en el laberint institucional i partidista des del 27S. I això fa que els carrers ja no siguin nostres. Aquí és on rau realment el principal desafiament del moviment dels somriures: recuperar els carrers i exigir que s’avanci en un camí que, tard o d’hora, ens ha de fer adults i emancipats de la madre patria que no ha rutllat.

Aquesta entrada s'ha publicat en 03a. Política el 13 de juny de 2016 per Lluís Mauri Sellés

Encara no m’ubico – principi de desorientació empàtica

Deixa un comentari

Ara que torna el Centro de Internamiento de Extranjeros de la Zona Franca, una manera com qualsevol altre d’amagar els problemes sense resoldre’ls, tot generant terror en éssers humans com nosaltres, és l’hora de fer una reflexió sobre immigrants (o refugiats com m’agrada anomenar-los). La base de tot: una anècdota personal.

Aquesta setmana, una visita a la abuela m’ha fet baixar cap a Sevilla amb la família xica. Allà, ens hem bellugat amb un cotxe prestat entre els pisos de la família sureña.

Ja fa sis anys que, uns quants cops a l’any, baixo a Sevilla i ens movem, o bé en transport públic o bé en cotxe prestat. I sempre tinc el mateix problema: per molt que m’hi esforci, no puc aprendre’n els carrers ni els camins entre llocs que visitem cada cop que baixem a la capital del Guadalquivir.

En manifestar-ho, la dona que m’alegra els dies, i que porto deu anys de vida a Barcelona, em diu que és normal i que ella, tot i el temps que porta al Cap i Casal, encara es perd pels seus carrers.

I aquí la reflexió: Si nosaltres, occidentals com som, encara no ens hem fet amb els carrers de les ciutats per on transitem, com un refugiat que ve de mons molt llunyans, pot fer-se amb la vida a occident?

Incapaços de fer-nos aquesta pregunta, no ens plantegem donar-los la mà per enriquir-nos mutuament, els tanquem en presons amagades sota noms maquillats (Centro de Internamiento) o els aboquem als marges de les ciutats i els neguem tota possibilitat de fer-se la vida amb nosaltres. Si és refugiat -allò que en diuen immigrant o extranjero– la resposta sempre és la marginalitat i la policia. I per què no l’acollida i la integració progressiva per a fer-nos tots un xic més humans?

image

Aquesta entrada s'ha publicat en 03a. Política el 10 de juny de 2016 per Lluís Mauri Sellés

 Para estar tan buena, deberías lavarte, zorra

Deixa un comentari

La victoria de la colomina Garbiñe Muguruza a Roland Garros aquest prop passat dissabte 4 de juny m’ha remogut aquest pensament lateral i holístic que, de tant en tant, provoca el centrifugat neuronal.

Garbiñe Muguruza té una mirada encisadora i un somriure encantador en un cos treballat en hores i hores d’entrenament i competició finançats per entitats com Adidas o el BBVA, que la tenen franquiciada a llaor de llurs pressupostos publicitaris.

La Garbiñe però no va néixer a Santa Coloma de Cervelló, no. Va néixer al, si seguim la premsa no esportiva, país de moda entre la classe política espanyola: Venezuela.

I, curiositats de la història, la victòria de Muguruza a Paris s’ha produit un dia després de la commemoració de l’assassinat de Gladys del Estal a Tudela.

La Gladys tenia una mirada encisadora i un somriure encantador que l’han fet icona dels somniadors.

Ambdues van néixer a Venezuela i ambdués són d’ascendència basca. Suposo que això és el què, amb la performance del Banc Expropiat i la nova ocupació militar de Gråcia, és el què ha remogut neurones i generat la curiosa sinapsi entre una dona que és icona del sistema i una altra que ha esdevingut icona dels moviments socials d’arreu i que ens interpel·la constantment sobre la lampedusiana transició espanyola.

Garduñe i Gladys, Gladys i Garduñe. Només a una d’elles, un agent de l’autoritat li va soltar la barbaritat que encapçala aquest apunt abans de rebentar-li el cap:
image

A l’altre, mai li dirien… o si?

Franquisme, 2 – Independentisme, 0

Deixa un comentari

Dissabte, els legionaris es passegen per Barcelona amb servei propi de seguretat i manca d’incidents. Tan sols els vençuts es veuen interpel·lats fins al moll de l’os per una simbologia que, arreu d’Europa, criaria malves i, com a molt, seria objecte de museu.

El permís per fer-la, de la Delegació del Govern (PP). Els mossos? No deu ser competència seva i ho deixen per Guardies Urbans i la Policia Nacional de Via Laietana.

Dissabte, el dret a decidir es mostra amb tot llur esplendor a Tortosa.

Començaré per dir que jo no sóc tortosí, tan sols sóc una bèstia furtiva del Port, però més del Matarranya que del Caro, més de Fredes que de Tortosa. I, això si, amb amistat d’una fada literària tortosina que es plany d’aquest dret a decidir que perd memòria històrica per “reinventar” un monument que reflexa sang damunt lo riu de vida.

image

El Govern de CiU i ERC han donat veu al veïnat (visca el dret a decidir!), tot legitimant el franquisme sociològic d’un 20% d’electors que han votat a favor de mantenir el monument enfront d’un 70% de passotes que els la sua el franquisme o, si més no, tenen d’altres cabòries que els allunyen de les urnes.

I ara, la perversió de tot plegat: Mentre es dóna una capa de democràcia, legalitat i pau al franquisme, els mossos del Govern de CDC, ERC i més, militaritzen el barri de Gràcia i donen peu a diaris com La Vanguardia o El País (oh! modèlica transició) per criminalitzar els moviments socials antifeixistes i “alguns professors universitaris” que els alimenten. Es busca un nou Ferrer i Guardia?

Mentres els fets suara esmentats succeeixen, hom no pot més que pensar que, els partits que ens guien a la independència, no només han de ser independentistes, sinó que ho han de demostrar amb fets i no només amb paraules.

I els fets combinats de Tortosa (ús del dret a decidir per mantenir un simbol franquista), els legias (sense dispositiu de Mossos visible) i Gràcia (amb operatiu de Mossos militaritzant el barri) no ajuden gaire a donar la imatge desitjada. Oi més quan s’apropen unes eleccions on una Convergència en reconstrucció ja va marcant perfil propi a base de declaracions contra republicans i cupaires, les companyes de vaixell a la Ítaca que, diuen, desitjada.

Perdoneu, però no entenc res i estic força decebut de tot plegat. Els bocinets de credulitat i innocència que em quedaven han volat pels aires.

Gràcies per fer-me independent de la infantesa.

Aquesta entrada s'ha publicat en 03a. Política el 30 de maig de 2016 per Lluís Mauri Sellés

A saber què hauran fet, aquests!

Deixa un comentari

Un segurata, quatre urbanos uniformats, dos de la secreta i dos treballadors del metro rodegen un home d’uns quranta anys i un altre que ronda la vuitantena.

Som a l’estació de metro de Catalunya, a l’andana de la linea 2, direcció La Trini, i les mirades dels passatgers llencen insistentment la frase que encapçala aquest apunt.

image

Poc abans, la figura tentinejant del més jove havia cercat l’intèrfon amb el cap a can pistraus i la orientacoó desapareguda.

Un àngel de cabell blanc i vestit negre havia respost al seu prec i havia activat l’intèrfon pocs segons abans de desaparéixer.

Assegut a terra, l’home espera atenció mèdica, mentre una gernació corre per l’andana en direccions contraposades. Algun d’ells li colpeja les cames, molts fan que no els veuen. Només dues senyores es fixen en l’home i una li dóna un caramel, mentres l’altre insisteix en la trucada.

El mareig va remitint, però l’esgotament perdura quan arriben dos números de la Guardia Urbana i un agent de seguretat del metro.

Activació de protocol, tensió, trucada al 112 i espera en un dels incòmodes bancs de l’estació capitalina.

Mentre esperem l’ambulància, marxa el vigilant i apareixen dos guàrdies més i una treballadora del metro. El cap ja no em roda, mon pare és al costat, la calor m’estaborneig, però puc veure la frase dibuixada en els ulls de l’atrafegada ciutadania.

A saber què hauran fet, aquests!

Hores després, al 2 de maig, em detectaran una bronquitis aguda bacteriana al pulmó esquerra.

L’esquerra justament. Bona metàfora d’aquest món on tothom és culpable fins que no es demostri el contrari i l’ajuda al dèbil s’enterra en cabòries i automatismes urbans.

Urgències

Deixa un comentari

Pof! Pof! Plors!
Amb la clau a la ma em giro i l’agafo en braços i veig aquell bony just sota el serrell recent tallat. Ha relliscat just abans del salt i la morrada ha estat d’upa i, tot i que no hi ha sang ni fetge, passem per la farmàcia i, a petició de la menuda, un taxi ens deixa a les Urgències de l’Hospital.

Les urgències en diumenge són el camarot de Una noche en la ópera del precariat de Barcelona i algun resistent que practica l’idealisme més alçat.

La quitxalla burgesa no es fa mal. Se’n fa el fill d’aquella dona que entra a treballar a les vuit del vespre i no sap si visitaran llur filla abans, o aquella altra que rep l’angoixada trucada de son pare perquè el seu ex, el de la dona que és a urgències, no deixa en pau l’intèrfon perquè vol veure, tan si com no, la seva filla.

– Golasooooo! – crida un menut, de pares xilens d’origen, tot xutant una pilota de goma a la Sala d’Espera.

Les urgències en festiu donen per un tractat de sociologia del precariat. Cinc hores de pacient espera entre menuts que es busquen permet moltes coneixences entre ferits, nanyos, talls i alguna febre que no es cura.

Ho han aconseguit, la Sanitat ja no és universal o els fills dels integrats no es fan mal i, per tant, no utilitzen el servei d’urgències. Després diran que això de la Sanitat Pública, com l’Educació, només és per als de fora. I d’aquesta manera tothom amb mútua, o concertada, d’amics i coneguts dels que van desinvertint en “estructures d’Estat” i els van donant una equivoca fama per a major benefici dels seus.

Ah! Si! La menuda, a part d’encisar a tot l’equip mèdic de l’hospital, només té un nyanyo lleu. Gros, però lleu. Tocarà vigilar-la 24 hores. La resta l’hauriem de vigilar tots plegats.

Llibres per la Causa

Deixa un comentari

Avui que som en vigilies d’un Sant Jordi atípic, car cau en cap de setmana i som moltes les que no anem a treballar, faig un apunt que, amb d’altres ànims i en temps gloriosos, hagues servit per començar a revitalitzar el Des del núvol, aquell ambiciós bloc que va a la deriva per les mars digitals del diari Ara amb una pregunta com a portada: Existeix el consum rebel?

Tot comença al vestíbul de l’estació de metro de Lesseps durant la Setmana de Sant Jordi. En aquest indret, just allà on tradicionalment hi ha el músic de carrer, m’atrau una parada de llibres de vell.

M’hi aturo, fullejo llibres i m’allunyo per veure’n el cartell:

LlibreSolidariI dins meu sento una veu que diu:

Ja hi som! Competència pel Sant Jordi Solitari!

I sé que no és això, però jo sóc així.

La Associació Llibre Solidari es defineix com a una organització orientada a la captació de recursos per tal d’ajudar a les persones i famílies necessitades.

Famílies que reben menjar i sostre parits per les pàgines dels llibres de vell, i alguna cosa més que els puguem facilitar.

Amor, valor i senderi que afloren per Sant Jordi, però que feinegen tot l’any pel bé comú.

Allò que cou i exclou

Deixa un comentari

Per motius que no venen el cas, fa uns dies vaig acabar tafanejant els llocs de la meva infància per descobrir que el descampat fronterer amb Sant Adrià és un hipermercat de baix cost, el mercat segueix en peu, Gregal és un Centre d’Atenció Primària i la guarderia, mi mama me mima com  a automatisme mental, segueix fent servei al sud-oest del Besós.

Després, un cop a casa, vaig cercar la traça de la Llar d’Infants El Cascavell, nom actual del vell Cascabel i vaig trobar un web molt professional, molt actual, d’imatge neta i atractiva.

Logo de la Llar d'Infants Cascavell
Logo de la Llar d’Infants Cascavell

Tafaner de mena com sóc, vaig accedir a l’apartat La nostra escola per a llegir-hi:

Som la Llar d’Infants Cascavell, del barri del Besòs de Barcelona, i acollim infants de 4 mesos a 3 anys.

Depenem del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya i ens gestiona el Consorci d’Educació de Barcelona.

Tenim un caràcter plenament educatiu, alhora que fem una important funció social.

Treballem en equip i la nostra base de treball és la reflexió, un instrument que ens permet donar sentit a l’acció educativa.

Ens avalen més de trenta anys d’experiència com a equip.

I resto un xic moix, perquè no hi trobo la traça d’un origen que hauria de ser model i aprenentatge per les famílies del barri – diferent origen, mateix destí -. Confiat penso que potser en el Projecte Educatiu hi trobaré alguna referència.

La llar funciona des de 1967. L’edifici actual es va construir al 2007, és d’una sola planta, hi ha 6 estances , 4 jardins, una sala d’usos múltiples i espais de servei. Aquest edifici només s’utilitza com a llar d’infants.

Si, hi apareix l’any en què fou fundat el centre per les dames de Sarrià, però no diu res dels anys de lluita que van permetre que el tancament imminent del centre esdevingués un oasi de llibertat autogestionada que, finalment, passes a mans de l’Ajuntament de Barcelona i, pel què llegeixo ara, acabés en mans de la Generalitat que n’és l’actual propietària.

Assemblea clandestina de Cascabel a Taradell
Assemblea clandestina de Cascabel a Taradell

Sota el dringadís i catalanitzat nom d’aquesta Llar d’Infants s’amaga una bella història de solidaritat i lluita veïnal que caldria recuperar ara que tot això torna a fer forrolla i els altermundialistes han entrar a les institucions. Oi més, si en el nou país que se suposa que estem construint volem que hi tinguin cabuda totes aquelles lluitadores veïnals d’origen divers i veïnat popular.

Ho deixo, sabent que caurà en l’oblit, però, ara que ens apropem als cinquanta anys de l’escola (1967-2017), potser fora bo de treure un xic de pols al passat i reivindicar els inicis d’un centre que podria ser font d’aprenentatge social, solidari, procomú i col·laboratiu.