El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Pugem al cotxe, engeguem motor i llums i posem una mica de música:

A mesura que baixem cap a les assolellades terres del sud, el cel es tenyeix d’un gris pesat, persistent, llòbrec, malaltís. El món, en terres felices i acolorides com aquelles, resta pintat de tota la gamma de grisos imaginables.

I és així, en blanc i negre, com penetrem en les quatre parets del Puerto de Santa Maria. El penal no l’industriosa vila gaditana, pàtria de força gent.

Dins l’edifici, un cos estès en una cel·la. Abans, fins i tot, de practicar-li les corresponents autòpsies, ja s’anuncia que ha mort per “causes naturals”. I nosaltres amarats del gris que ens envolta només ens podem preguntar:

Quina naturalitat hi pot haver en la mort d’algú privat de llibertat?

Per què no han transcendit les acusacions formalitzades de tortura per part del pres en qüestió durant els tretze anys que ha durat la seva condemna?

Arkaitz Bellon era basc i, com molt encertadament mostren en aquest vídeo, caldria qüestionar la durada de la seva condemna, oi més quan s’ha relacionat la seva persona amb una banda terrorista amb la que, com a molt, l’unia un objectiu polític.

Utilitzant l’argumentació de l’objectiu, ens preguntem:

Qualsevol persona que defensi la unitat d’Espanya és membre dels Batallones Vasco-españoles o dels GAL?

Qualsevol independentista català és membre de Terra Lliure?

Flac favor fem quan, com mostra el vídeo, delictes d’igual intensitat reben un tractament diferent, segons l’origen de la persona que els comet.

I parlant de l’origen, seguim fent viatge rodat i aturem el cotxe vora el port de la veïna vila de Rota. Allà, un pescador de rostre ampla i solcs de mar salada ens puja a la seva barca i ens endinsa en aigües de l’Estret de Gibraltar.

Les blaves i clares aigües d’una mar que agermana continents, cultures i persones són tacades per la barbàrie i la sang dels refugiables que cerquen un xic d’estabilitat vital. Però, tots els colors de l’Àfrica s’apaguen i resten menjats pel mateix gris que ens hem trobat.

La mar és la seva tomba, la mar és la frontera que separa la barbàrie del món civilitzat. On és la barbàrie? On és el món civilitzat?

Astorats per tanta baixesa, esglaiats pel dolor causat per una manera de viure que esquinça la humanitat, girem cua, tornem a Rota, pugem rabents cap al nord segur per tornar-nos a tapar els ulls.

Arribem tard, el nord és gris, tan gris com la presó on aniran a parar tots aquells que, creuat l’estret arribin a casa nostra, a la barbàrie del món civilitzat.