El Cau de l'Ós Bru de Taradell

lluisdetaradell.net - des del 14 de juliol del 2004

Adéu siau

Deixa un comentari

Després de dotze anys i escaig deixo el bloc de Vilaweb i em prenc, suposo, unes vacances digitals. Hores d’ara desconec si reprendrem el fil en algun altre llic o si les aportacions fetes en aquests dotze anys de vida blogaire es mantindran a Internet.

Però la vida em demana silenci, deixar els dits desvagats i passar “a una sltra vida”.

Apa! Salutacions, moltes gràcies per llegir-me i ens veiem pels panòptics digitals.

Aquesta entrada s'ha publicat en 00a. Déu vos guard el 22 d'octubre de 2016 per Lluís Mauri Sellés

Vull ser lliure

Deixa un comentari


vull ser lliure
ara mateix
ara mateix

nuestra conducta estä más determinada por causas desconocidas de lo que creiamos

Empès per una lectura prèvia que voreja les descobertes fetes per la neurociència, intento llevar-me el neguit determinista que traspuen aquests descobriments amb dues noves lectures.

Ambdues obres penetren en els estudis sobre el cervell des del discursiu àmbit de la filosofia i, en ells, hi cerco la llibertat que la lectura original deixa en el llimb de les descobertes per fer.

El neuroética y neuropolítica de l’Adela Cortina em resulta una lectura interessant per fixar conceptes i donar un tomb per les connexions que, des del món científic, s’han teixit sobre les disciplines que governen el món ( política, ética, economia i educació). 

D’aquest llibre en trec un cert temor sobre els efectes que l’aplicació del neuromàrqueting electoral té sobre els resultats de les tries dels nostres governants. Oi més en saber que Frau Merkel és una groupie de la neurociència. I  l’esperança en la plasticitat del cervell i la seva capacitat d’aprenentatge durant tota la vida d’una persona.

El alma de las marionetas de John Gray en canvi és un repàs per la literatura i els coneixements destilats pel què solem anomenar humanitats. Disciplina que, un cop llegit el llibre, demana un canvi de nom.

Acabat el llibre, hi ha més preguntes que respostes, tot i la certesa de ser titelles il·lusionables en un món material que ens resulta massa desconegut i pel qual ens hem construït un panòptic de Benham anomenat món occidental. 


Un món ple de desitjos de pau, però que ha externalitzat la violència fins a nivells inimaginables, tan inimaginables que, quan la violència penetra al panòptic ens en fem creus de què aquesta sia possible

On queda la llibertat després de tot plegat?

Doncs potser resta reclosa en la següent sentència:

Sólo criaturas tan imperfectas e ignorantes como los seres humanos puedem ser libres del modo en que son libres los seres humanos.

Tant de bo el llibre se t’hagi fet curt

Deixa un comentari

I se t’hi fa. Oi tant que se t’hi fa.

I és que un llibre que comença dient que

La vida és una merda i després et morts

només se’t pot fer curt. Oi més quan repassa de manera caòtica i anarquicament ordenada una part rellevant de la radiofonia més nostrada, aquella que representa Radio Pica i el seu selector, en Salvattore Picarol.

Reconec que jo sóc un radiopicaire dels temps de la prohibició i, sense prohibició, mai hagués sigut radiopicaire. Radiopicaire de Fira de Santa Llucia i paradeta de Sant Jordi. 

Indrets on, crec recordar, en Salvattore fou un dels proveïdors de cintes de cassette autoeditades que sonaven a l’habitació i, des del 1989, als altaveus d’un Fiat Panda vermell tot esdevenint sacrifici impenitent pels amics que hi viatjaven.

Si algun d’ells em llegeix, segur que recorda encara la cinta vermella de L’Odi Social que sonava i sonava sense descans.

L’Això és Radio Pica serveix per això: per recordar anys de joventut i per treure l’entrellat a aquelles llegendes que circulavem sobre l’emissora més famosa dels dials alternatius.

Quants anys dèu tenir en Salvatore? Encara és ell l’ànima d’una Pica que circula més per Internet que pel dial? 

No ho sé, però potser caldria que algua f.b.i. fes la continuació 2.0 d’aquest imperdible document històtic que es llegeix abans d’acabar-se el kalimotxo que tinc a les mans.

Post-escrit:
Un cop llegit l’exemplar extret, per vies digitals, de la Jaume Fuster, me n’adono que hi diu, clarament, Exclòs préstec. Anècdot molt radiopicaire.

Aquesta entrada s'ha publicat en 01f. ...amb bona lletra el 7 d'octubre de 2016 per Lluís Mauri Sellés

La ment ens enganya i algú se n’aprofita

Deixa un comentari

Amb ulls vermells i plorosos, les lletres dels llibres dansen, es liqüen, apareixen i desapareixen i, fins i tot, prenen formes dalinianes de dificil comprensió.

En aquest estat visual  és com m’endinso en el maridatge de màgia i neurociència que l’Steve i la Susana practiquen a Los engaños de la mente.

El llibre és una amena lectura que narra l’aventura de dos científics del coco que van d’escenari en escenari i de congrés en congrés per mirar de conèixer com els mags, i els il·lusionistes en general, ens sedueixen i ens prenen el número amb els seus increïbles jocs de mans o de paraules.

Saber que no hi ha res de paranormal en les arts adivinatòries i els espectacles de màgia és un dels resultats que hom troba ja des de les primeres pàgines de l’obra. Però no n’és l’objectiu.

El per què de tot plegat és aprofundir en el coneixement del cervell humà a través dels forats de coneixement, atenció i percepció que mags i d’altres especimens més perillosos aprofiten per fer-nos creure allò que no és.

A mi, politòleg de formació i servidor públic de professió, m’ha captivat d’allò més el capitol dedicat a
l’elecció i el lliure albir – el libre albedrio amanecista – i als trucs que poden fer-nos creure que prenem decisions lliurement quan aquestes són totalment condicionades per subtileses que la raó no comprèn.

Fa feredat pensar en els efectes polítics que els trucs suara esmentats poden tenir sobre els sistemes democràtics i l’elecció de parlamentaris i governants, sense penetrar en el cada cop més complexe món referendari. 

Realment la gent decideix lliurement el seu vot? 

Fins a quin punt les fal·làcies de la ment condicionen una elecció com aquesta?

Fujo de les respostes pel terror que em provoquen. Oi més en uns temps de guerra mediàtica i política com l’actual on la participació acaba essent una arma més de la confrontació partidista. 

Però, com deia el professor sonat d’aquell serial humorístic català.

I és que, tot i que m’agrada molt més l’exemple del llibre – en el que no vaig caure-, aquest tampoc està malament. El proves?

Per què li diuen conjuntivitis?

Deixa un comentari

Avui fa 18 dies que arribava a la feina amb un ull de vellut que espantava d’allò més a les dues responsables que em van veure arribar.

Avui fa 18 dies que aprenia que, en l’ull humà, hi ha alguna part que es diu conjuntiva i que, a vegades, rep uns visitants força molestos.

Avui fa 18 dies que els meus ulls couen i s’omplen de líquids i gotes per mirar de calmar allò que tots els metges que he visitat han dit conjuntivitis.

Una -en direm encara- conjuntivitis que ha acabat afectant a la meva filla, a la meva dona i, des de fa una setmaneta justa, al més menut de tots.

En aquests 18 dies ens hem fet experts en tractaments de conjuntivitis. Des del jove oftalmòleg que recepta només suero fisiològic fred fins a l’experimentada doctora que recepta un coliri que ha deixat de distribuir-se a Barcelona, passant per les dues marques de coliri que, amb igual composició,fabrica un mateix laboratori farmacèutic per fagocitar un segment de mercat tan important com el de les conjuntivitis. Important si més no pel dolor que ens fan els ulls als de casa

En aquest període de visites a urgències de CAP i Hospital, de pediatres i metges de família en traiem la impressió que la Sanitat catalana és plena de bons professionals amb capacitat de fer màgia amb els recursos disponibles. I també que, per no espantar l’usuari, acaben minorant les malalties. I és que, finalment, t’arriba el doctor que et diu el nom de la cosa i et marca una franja prou amplia per una cura que, en el meu cad, van dir-me que arribaria en dos o tres dies.

El què tenim els de csa és una queratoconjuntivitis epidémica causada por una infecció per adenovirus, un virus molt contagios i que té més varietats que llengües es parlen al món.

La queratoaquesta és inflamació de còrnea i conjuntiva provocada per l’esmentat virus, que et dóna ganes d’arrencar-te els ulls i que marxa tota sola en una forquilla que va de les dues a les sis setmanes, poden infectar d’altres persones en els primers catorze dies d’agafar la bicha.

Si aixó t’ho diuen de bones a primeres, el cap no cerca la fi de la malatia dia si i dia també i només es preocupa en amorosi els episodis de dolor de la quitxalla de casa. No donar-te el diagnòstic precís et fa ballar el cap fins als límits de la bogeria. Oi més quan, dels teus, tu has estat qui a portat el dolor.

Esperem que les ulleres de sol i aquest llagrimeig que em queda siguin els darrers símptomes de la meva situació i que,ben aviat, la normalitat torni a la llar i puguem recuperar una vida que la salut ens ha arrabasat.

Fins la victòria, sempre!

Deixa un comentari

Als estudiants de Talteloco i més

Que Pepitas de Calabaza es una editorial diferent, no és cap novetat  Si més no per qui en coneix el seu lema:

una editorial con menos proyección que un cinexin

i l’origen de tot plegat, la carabassa estrella de la més gran pel·lícula de tots els temps .

Potser per això, o potser per altres coses, l’editorial carabassera es pot permetre publicar llibres tan imprescindibles com el Citius, altius, fortius. El libro negro del deporte d’en Federico Corriente i en Jorge Montero.

El Citius no només fa miques la tan repetida sentència que no es pot barrejar política i esport, sinó que, a través dels origens i la història de l’esport, ens demostra com aquest és política en estat pur i com ha estat l’eina de control social més perfeccionada que els “nostres manaires” han trobat. 

No caure en la temptació de mostrar cap dels fets que s’hi mostren. Només afegiré que, després de llegir-lo, passaré olímpicament de qui, davant qualsevol mostra d’oposició o disidència en l’esport, em digui que no s’ha de barrejar esport i política.

La bilateral

Deixa un comentari

I com cou la llum als ulls d’un malalt! 


En aquest estat, un hom se sent illuminatus i vampir alhor. Es reconeix com a torturat visionari i orb diari. El dolor és persistent i, escriure, una tortura. Una tortura que hom executa a les palpentes d’uns ulls emboirats i plorosos

I les nits? Les nits són dies sense llum, són malsons atiats per aquesta coisor que et fa esser un ésser de mirada garrella i esquifida!

Amb Conjuntivitis Aguda Bilateral hom esdevé supersticiós i es creu víctima del mal de ojo de les arcanes cultures.Q uin ser maligne m’ha llençat el conjur? Quin curanderu me’n pot deslliurar?

En el meu estat tan sols em resta el consol que la meva vista és temporalment rompuda i ho sé. N’hi ha d’altres que, el seu confortable món és tan menut, que no hi volen veure més enllà.

Per tant, qui no té consol és perquè no vol.

Apa!

Jo sóc el vellutat

Deixa un comentari

Jo sóc el vellutat,
car tinc dos ulls de vellut.
Mo són pas fills de cap baralla,
que són nats de l’enuix.

L’enuix de les malures
que m’han vellutat els ulls
i, com orb entre la boira,
veig el món un xic obscur.

Com als vampirs,
la llum em molesta.
Com els empestats,
tothom em defuig.

Jo sóc en tant mala hora
que, a ma filla,
he vellutat un ull!

Mal destí! Mala jugada!
M’esquinçaria el cpr sencer!

Però m’aixeco de la trompada.
Lluitarem plegats, bella ponzella,
contra els velluts sobrevinguts!

Me’n vaig a destilar gotes

El tur del Canigó

Deixa un comentari

Ja han passat uns quants dies, però encara falta per pair bona part d’aquesta aventura que es va iniciar, com aquell qui diu, a l’hort de Can Pepitu.

Una aventura en família, una aventura de lloguer, una aventura de tres joiosos dies cavalcant bèsties increíbles per les sinuoses carreteres que volten el massís del Canigó.

Foto1_Caravanes

L’aventura comença a Taradell… o potser a Gurb?

Sin prisas pero sin pausas, s’enfila C17 amunt fins a perdre el seu nom, virar a Camprodon i dinar en el bell aparcament d’autocaravanes que hi ha a ponent d’aquesta cruïlla de vells somnis. Vistes increibles, instants vitals perdurables, mores a la vora, taules per fer un mos i un avi desfermat que, ajassat a terra, gaudeix i és subjecte del plaer dels més menuts de la casa.

Foto2_AviNets

Al volant dels tres engendres, els tres fills d’en Melció i la Maria, rica herència d’un passat de Critoen 8 i Ebro customitzat solcant les europes del passat.

A mitja tarda alcem el vol i, carretera amunt fins a Coll d’Ares, ens acabem trobant un Prats en vigiles de festa, de la festa de la fidelitat entre catalans, entre els que fugien de l’Espanya morta i els que els rebien en una França apunt de morir. Una escapada!

Foto3_APrats

Una fugida que ens fa jugar a fet i l’amagada com uns Romeu i Julieta fugint de Capuletos i Montescos per  trobar la conjunta llibertat dels amants adolescents i de romanticisme sobrepujat.

I que bona és la llegendaria tertulia a la fresca del Costabona! I que bella que és la nit dins la closca d’aquests vaixells de terra endins!

Al matí, carretera i manta a lloms d’aquests gegants virem per sinuoses vies que juguen a saltar el Tec d’aigües joves i rialleres  Els pobles se succeeixen i ens anotem una propera visita a Amelie, quan ja som a les envistes de la Penya Catalana i Taurina de Ceret, la capital de la tauromaquia catalana.

Mentre compren, descanso. El camí no és llarg, però no sóc acostumat a dominar una bestia d’aital dimensió. L’Eva dorm, l’Alex ja no i marxa amb el grup de compradors.

Sense adonar-nos-en voregem El Voló i Perpinyà i prenem una ruta que sorprèn per llur amplada i seguretat  I és que la remuntada del Tet és tot un luxe fins ben bé tocar Prada, porta d’entrada a la magia de les valls nòrdiques del Canigó i ses muntanyes veïnes.

Rià, bressol de Catalunya; Vilafranca, perla murallada entre el Tet i el Cady, i tota la força de Tues entre valls, porta del país de Carançà.

Ens desviem vers Vernet i travessem una població que sembla aïllada d’aquest món.

Vora els banys, a l’altra banda del pont, un parc d’autocaravanes esquifit i murri només ens serveix per buidar vàters i poc més  Acarat a ell, un bon lloc ens permet gaudir d’un bon dinar de tapes a l’andalusa i seques amb botifarra a la catalana.

Foto3_Dinar

L’ocasió s’ho val, car és un romiatge com cal.

A la vesprada, Vernet ens sorprèn en festes i la cosa s’amenitza amb un grupet de versions, el ritme de les quals ens permet gaudir d’un d’aquells moments d’extrema felicitat. L’Alex rialler mira son pare i sa mare ballant al cim més alt de Vernet. Aplaudeix i segueix moviments amb alegria d’ulls brillants i juganers. Després serà sa germana qui gaudirà dels pares mentre la padrina li explica contes entre cosins.

Foto4_Cosnets

Vernet és pau, Vernet és calma, Vernet és un cel farcit d’estels a redòs de les autocaravanes. Allà, entre parents, tanco els ulls per veure’m baixar a Marialles des del Pla Guillem i grimpar la xemeneia dels gendarmes que em porta a la creu.

Ja de dia les rodes baixen muntanya avall per aturar-se a Vilafranca. Vilafranca de Conflent podria definir-se com la Carcassona Xica. Els seus murs parlen d’un passat insegur i Fort Liberia, la fortificació que se la mira altiva, no para d’ampliar la llegenda d’aquest indret tan propi de fades, follets, bruixes i minairons.

Foto5_Vilafranca

Tornant al pàrquing d’autocaravanes ens saluda el xiulet del trenet groc que acaba d’arribar. És el pic del migdia i el sol il·lumina el pas per les gorgues de Carançà, l’ascens a Mont Lluís i el descens, ja més suau a la plana ceretana.

Fa pena deixar el viatge, fa pena acabar la nostra trashumància de cavalls enxovats en potents motors. Però després del dinar a Casa Toranzo de Puigcerdà només resta fer camí fins a Taradell i netejar uns vehicles prestats que, com el carruatge de la Blancaneus, té hora de tornada. L’hora íntima en què, tot acaronant el llom de la bèstia, xiuxiueges:

– Tornaré a buscar-te, bell amic. Tornaré a buscar-te per, segons el poeta:

allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!

AllTeam

Conjugant el verb en família

Deixa un comentari

Taradellejar és un verb de conjugació familiar, la conjugació de fer una caminada al pantà i trobar-t’hi els equilibristes intentant vencer l’altra riba damunt d’un fil o la dona que, després de l’excursió, s’hi atura per nadar-hi com les belles goges.

Taradellejar és un veb que es conjuga en parella, tot dinant a l’Hotel rodejat d’imatges d’aquell vell Taradell que, avui per avui, només s’intueix.

Taradellejar és dolça migdiada tastant els fruits saborosos que dóna la vida ben trobada i joiosa de l’amor ben madurat.

Taradellejar és capbusar-se en la paparassa que fixa instants del passat: el prèstec del moreneto, l’expedient acadèmic dels anys d’estudi, alguna multa de trànsit i esqueles que dolen i que s’han enganxat al fons del calaix.

Taradellejar és treure la pols al vell tocadiscos i recuperar la sonoritat dels vinils que em seduien en el passat.

Taradellejar és apurar de nou en família les atraccions que, a la carpa, s’han instal·lat.

Taradellejar és sopar a la fresxa, vora l’hort i somriure ja cap al tard, quan els purins ens porten dins la casa i el llit ens crida i el silenci acompanya el bon son.

Taradellejar és tot això i un xic més

Aquesta entrada s'ha publicat en 01a. Taradell i Balenyà el 29 d'agost de 2016 per Lluís Mauri Sellés

Goodbye Rota

Deixa un comentari

S’escolen les darreres hores d’unes vacances, les de Rota d’enguany, on, més enllà de parents, arenes, llevants, el macarronic anglès de l’speaker de platja i les juganeres onades, hem pogut viure un xic de geopolítica mundial. 

La recent ampliació de la Base Naval en nombre d’efectius s’ha notat pels carrers de la vila – estols de joves, massa joves, amb braços sobremusculats -, cursos de formació sobre Rota i els seus encants per als nous veinats, fires d’empreses locals dins del bocinet d’Estats Units a les vores d’Astaroth i força pisos to rent . Ah! Si. I, per als més menut, la millora dels playgrounds i els seus entorns.

I tot en un municipi tradicionalment conservador i que, en les darreres eleccions, ha pasat d’ésser governat pel PP i Roteños Unidos ha ésser dirigit pel PSOE i Izquierda Unida

S’acaba l’estada a Rota, s’acaben els pavos, les tortugues i els passejos entre pins afaisonats pel vent damunt de dunes d’arena i pinassa. La melanconia comença a bastir-se en aquestes hores tardanes, en aquests moments en què la sorra corre en direcció al sol que es pon més enllà de los corrales. 

L’abuela torna a ser aquell sac de nervis que veu com li fugen les hores d’estar con sus nietos chicos. Les tatas, els titos i el padtino David resten en el record recent que també engloba al Miguelito, la Marta i el Carlos, al Pablito d’ulls eterns, el trapella del Javi , a mares, pares i més gent que, com l’inesperat tito Curro, nia entre Sevilla, Pinzón i la Rota de platges immenses i aigües fredes i glacials.

Tornarem. Si la vida no s’espatlla, tornarem. Però ara cal deixar de ser Atlants per tornar al cap i casal, per mediterraniejar un xic i acabar aquest estiu a Taradell, l’altra vila, la vila que nia nord enllà.

A la serra de vora el mar

Deixa un comentari

Grazalema és una perla oculta a l’interior de Cadis, un tresor amagat rere les platges d’aquest tros de món ocupat per sevillans amb ganes de sol i serena.

Guadarrama desprèn l’aroma d’una història farcida de mestisatges furtius i anhels de llibertat. Una història encimbellada per llur passat musulmà que perdura en lletra dura: Guadarrama, Benamahoma, Majaceite, Guadalete, esglèsies que anaguen velles mesquites cristianitzades i ja, molt més modern, la figura suprema de El Tempranillo, veritable ànima lliure, bandoler entre bandolers que, com a Taradell, es recorda any rere any en festes populars i participatives

Els replecs dels cims d’aquesta serralada supuren rius d’històries, rius que neixen a l’excels El Torreón, les Agudes locals, mole impúdica des d’on admirar el punt mateix on mediterrània i atlèntic es besen i es toquen les aigües.

Pobles blancs, de carrers estrets i fresquívols, construits per vèncer la calor de l’estiu i el fred de l’hivern.

El contrast entre Rota i Grazalema és total. Rota és bullici, Grazalema, calma i pau.

I què dir de la Villa Turística, el nostre hotel? 

Habitacions correctes, espais comuns excelsos, cuina esmerada i una piscina d’aigua gelada que reconforta cos i ment a la vegada.

Des d’allà, des de les habitacions de l’hotel, un hom pot dialogar amb el poble de Grazalema que li és just davant per davant. Una Grazalema que, diuen els entesos, és d’origen àrab i deu el seu nom al fet d’ésser fortificació natural d’alçada. 

Certament, des d’aquí, des del balconet de l’habitació número 13, sembla ser una perllongació blanquinosa de la imponent serralada que nia damunt seu.

Ah! Si! I si enlloc de pau, voleu festes, són ara, del 19 al 22 d’agost i són farcides d’activitats per la canalla, veritables protagonistes d’una sierra que, com el Montseny, és feta per ells, per ells i per nosaltres

Up the Sierra!!

Anoche un dj salvó mi vida

Deixa un comentari

Mod es el vacio entre el trabajo y las aspiraciones sin cumplir, el eslabón perdido entre los lugares bombardeados y los anuncios de Bacardi – Julien Burchill, Damage Gods

Assedegat de lectura festiva, em bec la història dels DJ fins als anys 90 a la velocitat de les mans del millor d’aquests sacerdots del ball. I és que, com diuen Broughton i Brewster  

Hoy en dia (sin ofender a los sacerdotes y párrocos que lo hacen lo mejor que pueden) el DJ es el que preside nuestros festivales de trascendencia.

Last night, a DJ save my life és un llibre d’obligada lectura per tothom que vulgui treure sutge comercial a la música disco i que pretengui anar més enllà d’esteteotips i clixés sobre els móns ocults a les cabines de clubs i discoteques d’arreu del món. 


Els autors seleccionen estils, personatges i sobretot històrics instants de la rauxa dels inadaptats que ho inicien tot. El llibre viatja per un passat que perdura encara dins dels seus protagonistes i en les orelles de tot amant de la música que escolti qualsevol dels temes fabricats avui per avui.
¿Cal dir que m’ho he passat teta llegint a ritme d’alguns dels discos que eren destripats per alguns dels mansos que circulen per les pàgines d’aquest imperdible collage?

De fet, com diu el subtítol del llibre, si més no un cop, un DJ va salvar-me la vida. A mi, i al colega que, enxufat com jo al ritme del DJ de torn, no vam pujar a la caixa d’aquell cotxe que es va accidentar camí del càmping de Tamariu.

Sense aquell DJ de Palafrugell, ara, de ben segur, seriem criant malves. Per tant, llarga vida als DJs, i les DJs és clar, i bona lectura a tothom.

Jo, mentres tant, resto amb el mono de llegir una segona part de la història que, no només és descatalogada, sinó que tampoc es troba a la xarxa de biblioteques nosteafes.

Aquesta entrada s'ha publicat en 01d. Anem al jaç el 18 d'agost de 2016 per Lluís Mauri Sellés