El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Tornant de la feina, sovint m?agrada apropar-me a una biblioteca i tafanejar les novetats que els arriben. Això és el que vaig fer ara fa una setmana en sortir de l?espai que l?empresa on treballo té al Districte de Nou Barris.

Allà, damunt la lleixa de les novetats descansava indolent i llagotera aquesta obra de títol tan sugerent com atractiu.

El Pueblo contra el Parlamento. El nuevo populismo en España, 1989-2013 pretén, com indica el seu autor en el seu bloc, ?interpretar l?evolució política d?Espanya i Catalunya introduint un nou element -el populisme- i des d?una perspectiva d?italianització creixent.?

Dic que el títol és populista perquè, en llegir-lo, om té la impressió que centrarà l?obra en el moviment dels Indignats i centrarà el discurs en la confrontació existent entre la plaça ? com a representació de la democràcia directa, horitzontal i assembleària ? i el palau ? com a representació de la democràcia representativa, vertical i elititzada -.

Però, el llibre, que esmenta aquest moviment, però no el fa objecte central de l?obra, va un xic més enllà i, des de la visió d?un historiador que s?endinsa en la història més actual, és a dir, la que sol ser objecte d?estudi de sociòlegs i politòlegs, analitza el descrèdit de la democràcia orgànica sorgida de la Constitució del 1978 i divideix les respostes d?aquest magma en dos períodes.

El de l?abundància, que coincideix amb els darrers anys del Govern de Felipe González, i que té com a màximes estrelles als Berlusconis nacionals (Ruiz Mateos, Jesús Gil i Mario Conde) i els Intocables d?Eliott Ness (que tenen com a estrella a Baltasar Garzón).

I el de l?escassesa, on Catalunya pren volada amb formacions antagòniques com Plataforma per Catalunya i la CUP, en l?eix autoritat-llibertat, i Ciutadans-Solidaritat per a la Independència, en l?eix més nacional.

És en aquesta segona part de l?obra on, opinió de politòleg sense exercici, l?autor abandona llur objectivitat i desplega una subjectivitat que resulta difícil de mastegar.

I és que crec que abandona l?anàlisi del populisme per emprar-lo en un seguit d?opinions que acaben fent de l?obra un al·legat a favor de la unitat d?Espanya i dels partits polítics sorgits de la Constitució del 1978.

L?obra acaba anunciant una tercera onada populista que, sorgida d?aquesta segona, pot portar a ?una implosió del sistema polític estatal amb epicentre a Catalunya i a l?eventual inici d?una nova onada populista que podria ser molt diferent a les anteriors en el seu impacte electoral, polític i social?. I aquí sí que, el ressorgiment, si més no mediàtic, d?opcions neonazis i postfranquistes ? arrel dels fets de Blanquerna i d?un seguit d?opinions de prohoms de l?Espanya més carca, poden començar a donar-li la raó.

Com dic però tot això és una impressió absolutament personal i que no m?impedeix de recomanar el llibre com una bona eina de política comparada que ajuda a entendre la política actual (a espanya i a Itàlia), la diversitat i la riquesa cultural i social de la Península Ibèrica, alhora que fa prospectiva d’un futur immediat que beu directament de la miopia d’un Palau ? els que governen i maneguen les cireres – entestat en no focalitzar els seus esforços per modificar els efectes perniciosos d’una legislació sorgida de la por a les armes i a la regressió a un passat fosc que encara perdura en els cenacles del poder.

Merda! Ja estic fent populisme! Serà que l?assaig t?hi porta?