El Cau de l'Ós Bru de Taradell

lluisdetaradell.net - des del 14 de juliol del 2004

Arxiu de la categoria: 02a. Excursions i senders

El tur del Canigó

Deixa un comentari

Ja han passat uns quants dies, però encara falta per pair bona part d’aquesta aventura que es va iniciar, com aquell qui diu, a l’hort de Can Pepitu.

Una aventura en família, una aventura de lloguer, una aventura de tres joiosos dies cavalcant bèsties increíbles per les sinuoses carreteres que volten el massís del Canigó.

Foto1_Caravanes

L’aventura comença a Taradell… o potser a Gurb?

Sin prisas pero sin pausas, s’enfila C17 amunt fins a perdre el seu nom, virar a Camprodon i dinar en el bell aparcament d’autocaravanes que hi ha a ponent d’aquesta cruïlla de vells somnis. Vistes increibles, instants vitals perdurables, mores a la vora, taules per fer un mos i un avi desfermat que, ajassat a terra, gaudeix i és subjecte del plaer dels més menuts de la casa.

Foto2_AviNets

Al volant dels tres engendres, els tres fills d’en Melció i la Maria, rica herència d’un passat de Critoen 8 i Ebro customitzat solcant les europes del passat.

A mitja tarda alcem el vol i, carretera amunt fins a Coll d’Ares, ens acabem trobant un Prats en vigiles de festa, de la festa de la fidelitat entre catalans, entre els que fugien de l’Espanya morta i els que els rebien en una França apunt de morir. Una escapada!

Foto3_APrats

Una fugida que ens fa jugar a fet i l’amagada com uns Romeu i Julieta fugint de Capuletos i Montescos per  trobar la conjunta llibertat dels amants adolescents i de romanticisme sobrepujat.

I que bona és la llegendaria tertulia a la fresca del Costabona! I que bella que és la nit dins la closca d’aquests vaixells de terra endins!

Al matí, carretera i manta a lloms d’aquests gegants virem per sinuoses vies que juguen a saltar el Tec d’aigües joves i rialleres  Els pobles se succeeixen i ens anotem una propera visita a Amelie, quan ja som a les envistes de la Penya Catalana i Taurina de Ceret, la capital de la tauromaquia catalana.

Mentre compren, descanso. El camí no és llarg, però no sóc acostumat a dominar una bestia d’aital dimensió. L’Eva dorm, l’Alex ja no i marxa amb el grup de compradors.

Sense adonar-nos-en voregem El Voló i Perpinyà i prenem una ruta que sorprèn per llur amplada i seguretat  I és que la remuntada del Tet és tot un luxe fins ben bé tocar Prada, porta d’entrada a la magia de les valls nòrdiques del Canigó i ses muntanyes veïnes.

Rià, bressol de Catalunya; Vilafranca, perla murallada entre el Tet i el Cady, i tota la força de Tues entre valls, porta del país de Carançà.

Ens desviem vers Vernet i travessem una població que sembla aïllada d’aquest món.

Vora els banys, a l’altra banda del pont, un parc d’autocaravanes esquifit i murri només ens serveix per buidar vàters i poc més  Acarat a ell, un bon lloc ens permet gaudir d’un bon dinar de tapes a l’andalusa i seques amb botifarra a la catalana.

Foto3_Dinar

L’ocasió s’ho val, car és un romiatge com cal.

A la vesprada, Vernet ens sorprèn en festes i la cosa s’amenitza amb un grupet de versions, el ritme de les quals ens permet gaudir d’un d’aquells moments d’extrema felicitat. L’Alex rialler mira son pare i sa mare ballant al cim més alt de Vernet. Aplaudeix i segueix moviments amb alegria d’ulls brillants i juganers. Després serà sa germana qui gaudirà dels pares mentre la padrina li explica contes entre cosins.

Foto4_Cosnets

Vernet és pau, Vernet és calma, Vernet és un cel farcit d’estels a redòs de les autocaravanes. Allà, entre parents, tanco els ulls per veure’m baixar a Marialles des del Pla Guillem i grimpar la xemeneia dels gendarmes que em porta a la creu.

Ja de dia les rodes baixen muntanya avall per aturar-se a Vilafranca. Vilafranca de Conflent podria definir-se com la Carcassona Xica. Els seus murs parlen d’un passat insegur i Fort Liberia, la fortificació que se la mira altiva, no para d’ampliar la llegenda d’aquest indret tan propi de fades, follets, bruixes i minairons.

Foto5_Vilafranca

Tornant al pàrquing d’autocaravanes ens saluda el xiulet del trenet groc que acaba d’arribar. És el pic del migdia i el sol il·lumina el pas per les gorgues de Carançà, l’ascens a Mont Lluís i el descens, ja més suau a la plana ceretana.

Fa pena deixar el viatge, fa pena acabar la nostra trashumància de cavalls enxovats en potents motors. Però després del dinar a Casa Toranzo de Puigcerdà només resta fer camí fins a Taradell i netejar uns vehicles prestats que, com el carruatge de la Blancaneus, té hora de tornada. L’hora íntima en què, tot acaronant el llom de la bèstia, xiuxiueges:

– Tornaré a buscar-te, bell amic. Tornaré a buscar-te per, segons el poeta:

allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!

AllTeam

Viatge més enllà de la poesia

Deixa un comentari

El Sant Jordi d’enguany em va llegar un imperdible per a xirucaires lletraferits com jo. Una herculea tasca, pròpia d’esbojerrats titans a la caça del rastre d’un semidéu, una obra que, des dels ulls d’aquest remenut ós, supera, i amb escreix, la genial bogeria de l’Stevenson, en Poe i el mateix Lovercraft, si puc esmentar-los sense que el món trontolli.

El seu escenari: biblioteques, museus, valls, muntanyes, llamps, aiguats i tempestes.

El seu temps: un segle llarg de rastres d’espardenya en llibretes velles i racons del Pirineu.

Des que l’he llegit, s’ha incrementat, i amb notable escreix, l’admiració pel verdegarià Bernat Gasull. Amb qui, des del desconeixement mutu, trepitjem carrers comuns.

image

Maleïda. L’aventura de Jacint Verdaguer a l’Aneto no és un llibre sobre literatura verdagueriana ni una crònica de l’ascensió del poeta al cim suara esmentat. Qui hi busqui només això, en sortirà escaldat i perdut en alguna fonda afrau del massís que ens va parir.

El Maleïda d’en Gasull és una aprofundida recerca sobre el Pirineu que, prenent forma literària, guanya en força i riquesa fins al punt de no deixar indiferent al lector que entra en el joc.

Ara, que un servidor, és lluny de la muntanya, el Maleïda esdevé una benedicció que m’omple d’imatges d’un Pirineu, de molts Pirineus que ha anat fent l’home amb llur traça.

Acabat el llibre, i amb la bronquitis cantant absoltes, em sento com el poeta a Comillas, i, en mirar els gratacels de Barcelona, veig els cims del Pirineu i sento Gentil i Flordeneu com hi passen: La Sagrada Família és l’Aneto, la Torre Agbar, la Pica, les de la Vila Olímpica, el Costabona i el Canigó!

I, endemig de tots ells, gegants i capgrossos ballant la dansa més bella de les que es fan i es desfan, aquella que, saltironant riu avall, baixa dels cims més preuats per qui subscriu aquestes ratlles.

Escrit a rengle seguit des d’una taula del bar dels Lluïsos de Gràcia,
12 de maig de 2016

Un Sant Jordi d’estar per casa

Deixa un comentari

Les previsions d’aquest Sant Jordi no eren gens bones. Tot indicava que els llibres i les roses es mullarien, però falta penetrar encara més en els misteris del temps per a què no ens sorprengui tan sovint!

Dissabte assolellat a Gràcia. Només posar el peu al carrer, ja veiem que de gent no en falta.

Intuint que el centre de la ciutat és vetat per a circulari amb els cotxets, decidim prendrent-s’ho en calma i és així com topem amb l’eurodiputat de Lesseps sortint de casa seva en direcció a Rambla Catalunya.

Astúries és una festa de roses, algun llibre i originals complements. Els cotxets van avançant dificultosament entre la gent que hi circula.

Al Diamant, algú canta.
A la Virreina, llibres i roses.
Torrijos és tan orfe de distraccions que Morfeu atrapa als menuts.

Aprofitant l’avinentesa fem pernil i cerveses en una de les bodegues més rústiques de la Vila.

Menuts desperts, entrem a la plaça del Rellotge, la torre del qual es protegida per un cercle de taules farcides de llibres de tota mena i condició.

És aquí on la dona i la quitxalla es firen i Gràcia amb el Sàhara s’emporta els diners de la primera rosa de la jornada.

Dinem fora o a casa?

La pregunta s’autorespon amb locals plens de gom a gom i una carnisseria que ens proporciona sucosa vianda.

Armats de rosa i llibreArmats de rosa i llibre,
llurs espasa i escut,
avancen per la vida
los meus menuts

A la tarda, m’escapoleixo del parc infantil uns instants i la incursió a una llibreria del carrer Major em proporciona el darrer exemplar d’un llibre de muntanya literària que em permetrà resseguir de bell nou les passes de Gentil i Flordeneu sota el doble guiatge de cuixes expertes.

El jorn de Sant Jordi clourà, ara si, amb l’amenaça dels núvols, la son dels cavallers i l’inici del canigonenc viatge al cim de les maleïdes.

Impúdic tastet

Deixa un comentari

El neguit aquell que et pren quan l’amor s’apropa és el que sento quan els ulls fiten els Pastuires i intueixen la Jaça de Morens.

És d’hora quan, trapelles criatures, em reveu nues del blanc mantell que us cobreix d’habitud. Enguany, voleu restar impressos en la retina de mons fills amb l’esplendor roquisser que us és pròpia. Voleu seduir-los, encisar-los, com vau fer amb mi ja fa un bon grapat d’anys.

Com un avi repapiejant, pervoco anècdotes i fets que no sé si algú escolta. No cal. És memòria automàtica de gaudis plens de paranys i aventures que no cal que escolti ningú.

Arribem a Vallter i sento els xiulets que feu en reconèixer aquella engruna que feia temps que no us visitava. Des de baix, us veig tants alts! Des de dalt, em veieu entre anorancs llampants i fòtils ressolants?

Vosaltres sou per mi, el què jo dec ser per l’encuriosida criatura que, amb quinze mesos, veu per primer cop la neu i, potser, les muntanyes.

Gràcies per no emboirar-vos.
Gràcies per somriure i deixar-me mostrar-vos a la mainada que, cops de sort, el destí m’ha donat.

Murris com sou, us pujareu els llençols l’endemà de la visita. Un llençol que haurà afectat també al bestiar del Molló Parc?

El Molló Parc és un zoològic que també em parla de temps passats.

Bèsties del Pirineu, i una cabra d’un xic més avall, em retornen per a mostrar-les a la quitxalla i la dona que fan del vital viatge, un trajecte especial.

Practicament tots els animals del Pirineu, i la cabra de més avall, tenen una anècdota viscuda quan, amb els cims, n’era maridat.

Anècdotes d’eremita, de rodamón embruixat per la bella natura, les gojes i els gegants ocults en els replecs més arcans.

I tot aquest resum d’uns temps, d’uns cims, ha estat possible fent nit a l’estació d’on va sortir la primera travessa que vaig fer de sagal.

image

Una sola nit sota el Taga. Una nit de fred i neu, i uns avis perduts, i una recerca en la que volia participar. Sagal innocent que, ja llavors, es creia el Rei de les Muntanyes.

L’estació d’Ogassa, avui Alberg, fou l’origen d’aquella travessa. I avui descobreixo que, com a molt tenia 10 anys!

Car aquesta Estació fou tancada el 17 d’octubre de 1980. I allò fou abans!

Records, memòries que tornen, instants reviscuts en companyia d’aquells que m’han fet espos i pare, feliç i responsable.

Lluís de Taradell

Viure ric

Deixa un comentari

image

En la vida, si tens la sort de treballar dignament, pots accentuar el camí amb moments memorables.

Aquest cap de setmana ens ha tocat posar un sublim punt i seguit en la nostra vida en comú.

La quitxalla amb els avis i nosaltres a una horeta llarga de casa, encimbellats d’alt d’un turó i gaudint d’una de les habitaciones especiales de Paradores.

En arribar al palauet amagat dins de l’immens castell de Cardona, una cafetera i els estris per a fer la beguda sense embrutar-te les mans. Damunt d’una tauleta, una deliciosa plata de fruita neta i tallada i una ampolla, en fresc, de cava brut, bombolletes justes i un sabor fenomenal.

L’Habitació Cardona del Parador de Cardona és un espai on el món fa twmps que es va aturar. Parets immenses, finestrals amagats rere cortines estampades que fan joc amb el dosell d’un llit on cal tenir voluntat de trobar-se i no perdre’s entre els llençols.

La tarda és de whisky i rom a la cafeteria de la Minyona. Al plasma gegant Nova Zelanda venç Sud-àfrica en l’esport ovalat.

I el Restaurant? L’Abad és un saló gòtic que fa les delícies dels historiadors. El sopar que ens hi serveixen desvetlla papil·les gustatives que creiem mortes. Els vins són tan rics com propers. Vins del Bages, caldos de Cardona mateix que semblen parits per acompanyar les menges que arriben a taula amb la lentitud dels bons sopars.

Hem entrat a quarts de nou i, quan ens n’adonem, les deu fa estona que han passat a millor vida.

Al matí, uns trucs a la porta. L’esmorçar que ens porten, amb el diari per companyia, podria alimentar un regimen d’infanteria. Ella menja un xic i torna al llit, jo m’explaio amb el menjar i, estirat al sofà, faig el cafè tot repassant la premsa i pensant que fàcil és acostumar-se a la vida de ric.

Per nosaltres, un instant, una nit, una desersió fugaç de la nostra classe social, dels nostres origens pagesos i menestrals.

Desconnectats del dia a dia i reconnectats als plaers més mundans, retornem a casa i retrobem uns menuts riallers que, en veure’ns tan calmats, se’ns fonen entre els braços. Tot plegat ens marca futures fugides de la nostra beneurada realitat

Nuesa

Deixa un comentari

Dijous al matí, prenc la quitxalla i engalipo al pare, avi pels més menuts de casa, per a què ens deixi a Panedes, un bell mas amb un entorn ben arranjat per una mà que corria molt i ara ja es mou més calmada.

image

Allà ens deixa el bon home, tot admirant els bells cavalls que l’anònim esportista hi cuida

L’Alex al pit com si fos una cria de cangur a la marsupia de sa mare. L’Eva agafada de la mà i saludant al bestiar que més li agrada

Als boscos de Panedes juguem a fetilamagada i, tot just superar-los, es puja a la geganta i seguim fent camí amb el menut enfeinat en descordar-li les sabates.

És per les vinyes de Vilarrassa quan el menut s’adorm i la gran ja té ganes d’arribar a casa. Però els quissos de Taradell li criden l’atenció, baixa de les meves espatlles i intenta fer-se amiga de dos gossos peluts que no borden gens ni mica.

– Son amigos – diu en iniciar el darrer tram fins a casa.

Dissabte, l’avi ens porta a la collada i, acompanyats de la mare de les criatures, de la padrina de l’Eva i del padri de l’Alex, perdem alçada pel camí de Mansa i, en arribar al trencant del camí del castell, l’Eva puja a la motxilla i l’Alex es mira el món des de la marsupia. La nuesa deu ser això. Despullar-se de tu per oferir tot el teu cos al gaudi dels més menuts de la casa.

La pujada al castell per aquesta via va guanyant alçada moderadament fins un punt en què el sender trempa i, carregat amb els 32 quilos dels menuts al damunt, cal emprar l’experiència per a guanyar alçada.

Aturada, descarreguem el pes, el menut reclama el pit de sa mare. Prenc la més menuda i són cosí ja granadet i comprovo con un camí senzill esdeve un joc de salts per la mosseta més estimada.

Sortint del castell, ella em diu:

-Papa, on és el castell?

Com li explico jo que són aquell munt de pedres que deixem enrere tot tornant a buscar la mare.

Des de les motxilles, xalen amb les baumes i les roques d’aquest paratge de muntanya. Poc després, s’adorm el menut i no gaire més tard ho fa sa germana.

Diumenge, ens traiem les sandalies per viure una experiència encisadora. Dues horetes de descoberta de formes, son, olors i textures a peu nu. De nou, l’Alex a la marsupia i, de tant en tant, fent tastets d’alguns dels materials pels quals circulem. L’Eva inicia el camí xalant amb les primeres propostes presentades. El camí és distret i encisador, però l’Eva va fent passes per terra i trams a la geganta de son pare.

Val la pena apropar-se a les envistes de Coll de Rabell per a viure aquesta experiència que, abans d’anar-hi, em semblava una rucada.

En fi, primeres experiències amb dos xicotets al damunt, tot esperant que n’hi pugui haver d’altres.

La bauma

Deixa un comentari

imageTarda de juliol. Sortim de la feina amb voluntat excursionista. El Matagalls, però, se’n va a dormir d’hora i es cobreix de boirosos llençols, potser enfadat pel temps que fa que no el vaig a viure. No em vol rebre. S’amaga perquè no em vol rebre i jo, captant el missatge, decideixo venerar-lo des de la distància de la meua dolça i ferma bauma.

Arribo a casa, em calço la roba de muntanya i enfilo un vell camí que el temps va oblidant. Han passat anys. No gaires. Però han passat tantes coses que ni el camí ni un servidor són ja aquells companys d’antany que es coneixien pam a pam i es tustaven esquena i cames. Ara, tot es resseguir un tancat amb un parell de cavalls i algun gos. Un tancat que ha desviat el camí. Un tancat que diu molt d’aquests temps d’ara.

El castell, enrunat, marida amb l’esparracada estelada que s’aferra al màstil per no sortir volant. La corda que l’aguanta pica i repica el blanc metall per a competir amb al vent furient que baixa del cim impenetrable.

Em deixo gronxar, com pirata a coberta, pels aires del Matagalls. Allà, el pare, l’amic ofès, es pentina amb els núvols que ell mateix atura i deixa anar com pastor que mena el ramat de xais pels cels de la comarca.

El temps s’ha perdut fa estona i els peus em porten a la bauma d’antany, a la badada boca d’una terra encantada que penetro dolçament per a assedegar la màgica set sota l’atenta mirada del Déu Matagalls i son filleta l’Enclusa.

Feia tan de temps que no hi maridava! Era tan diferent jo, és tan eterna ella que … Voldrà ma filla fer bivac en aquesta bauma? Ho voldrà mon fill quan en tingui edat? Potser un d’aquells sopars, potser una d’aquelles nits, potser… Ara ja no podria ser-hi sol, ara ja no sabria dormir-hi com abans, ara m’hi falta Flordeneu i el fruit d’aqueix encís que ens va atrapar en les alçades.

En terra de bruixes

Deixa un comentari

Les terres de bruixes i senglars són sempre indrets màgics i seductors, espais que s’amotllen al visitant per a fer-li l’estada agradable.

Aquest cap de setmana hem gaudit d’un d’aquests països, una raconada de món que, de llur ancestral rudesa, en va fer atractiu turístic i, llur atracció, l’ha convertit en el paradís del turisme familiar i reposat.

El vell caçador encara hi troba algun company de cacera que, entrat en l’edat dels savis, s’ho mira tot amb ulls experimentats.

La remenuda neta respira la grandesa dels paisatges, tot grontxant-se o perseguint la mainada que, ja de sortida, ha amistançat.

El paradís ara té carretera d’accés i els carrers nets i ben condicionats. Fins i tot les cases semblen de postal i el menjar, frugal, desprèn l’aroma del seu rude passat ancestral.

Aquest cap de setmana hem fet una escapada a un país ideal. Deixeu-me doncs que mantingui en l’oblit el nom d’aquest paradís terrenal.

Planoles en família

Deixa un comentari

A Planoles, bella vila,
els MauVe ens hem aturat
per a passar-hi un parell de dies
de pau i tranquil·litat.

A veure Nevà i llur hípica
nosaltres ens hem apropat.
I la menuda de casa
un pony per fi ha muntat.

Al Roc Blanc hi han fet un refugi
molt ben acondicionat.
Caldrà dormir-hi algun dia,
és un raconet encantat.

I el Pere Figuera de Planoles
és un alberg de nota,
on la Renfe, si no s’encalla,
et deixa a la porta de casa.

Cuina bona i la Pura amical
que et fa l’estada genial.

Cap de setmana per belles valls
on arriba l’aigua i l’aroma
del pare Puigmal.

El cor de les muntanyes batega al ritme dels nostres peus

Deixa un comentari

Aire! Aire! 
On són les meves muntanyes?
Aquí només veig parets i m’afogo”
Ramon Vila Capdevila, caracremada

Aquesta diada de Sant Jordi m’ha portat una fresca alenada de les muntanyes que més m’estimo d’aquest món, Montseny a banda.

El cor de les muntanyes és una sublim lectura que depassa l’obra merament literària per prendre el ritme, tossut i persistent, de qui es fixa l’objectiu d’un llarg romiatge interior, exterior i temporal.

El dietari d’en Ton Barnils – no confondre amb en Tom Bombadil, tot i ser de la mateixa pasta – m’ha retornat als més bonics i bells indrets d’un Pirineu trepitjat amb amor, admiració i constància durant força jornades d’una vida d’incursions en cims, afraus i valls allunyades.

El dietari d’aquest politòleg i editor, amb qui compartim generació, ha suposat, per un servidor, el retorn a la Mediterrània que em resta pendent de fer.

I és que jo, amb el bon guiatge d’experts palafrugellencs, vaig esmerçar una setmaneta d’estiu, durant sis anys seguits de la meva vida, per anar de les platges de Portbou al cámping del Cap d’Higuer, just on l’autor inicia la seva travessa.

No totes les etapes són iguals. El Pirineu permet tants camins com peus tenen els seus caminants, però això encara enriqueix més i inflama la meva imaginació de caminaire fins a límits colossals, insospitats, assedegat de les valls germanes.

En el meu cas, vaig iniciar el viatge essent llop solitari, ós esquerp, pastor malgirvat, orc maleducat amb les urbanitats mundanes, i el vaig acabar, totalment domesticat, vivint a ciutat, i aparellat amb la més bella de les sirenes sorgides de la mar. Una ànma que m’és tan propera com per a fer-me el present que suara sóc comentant.

Fer la travessa del Pirineu és un viatge interior que se sustenta en aquest immens massis que et parla. En Ton és un mestre en el tractament d’aquest misteri tan propi del cor de les muntanyes. La remor hi és constant i, fins i tot, els esclats de civilització fan nosa a qui ha girat orelles al parlar, adès suau, adès dur, del Pirineu i llurs personatges.

Per mi, el llibre ha estat un brollador de records i memòries íntimes. Pel lector novell i poc expert en caminades, crec que el llibre és un bon aperitiu per a obrir-li la fam curiosa dels senders d’alta muntanya.

I és que, en poc espai, hi ha tot un massís, una serralada plural i diversa, una espina dorsal, columna vertebral, que agermana les persones que viuen, per emprar mots moderns, a banda i banda d’aquesta vital mare.

Jo tinc un repte pendent, esperem que la quitxalla es faci gran, esperem envellir amb gràcia, esperem que parlin els astres, per a esdevenir el Tom Bombadil d’aquesta, la meva primordial i arcana casa.

Iruña eta Sopela (+ TarazonA!)

Deixa un comentari

La primera part d’aquesta Setmana Santa ha suposat el debut viatger en mode quartet: Papamamanenabebè.

Viatge en cotxe i tres etapes: un cap de setmana a Iruña, un parell de dies a Sopela i una visita llampec a Tarazona per acabar, de cap i de nou, a casona.

Cels grisos els d’Euskal Herria per Setmana Santa. Prou grisos, però secs, com per poder gaudir d’una peña pamplonica com a joiosa i familiar benvinguda nafar, d’una xocolateria de lujo al cor de la ciutat rojilla, d’uns pintxos de disseny en un local d’avantguarda i, last but not least, del monumental parc infantil de l’antiga Estació d’Autobusos: un temple per la quitxalla menuda al centre mateix de la capital de terres germanes.

I és que viatjar a casa d’amistats et permet viure el país amb ulls locals. Els ulls que s’emporten la filla a beneir la palma a la catedral iruñitarra, mentres tu et prepares i baixes a retrobar-te la menuda en una terrassa d’una bellissima plaça de la capital navarra.

En acabar el passeig per Iruña, el GPS ens guia a les vores del Cantàbric.

Sopela és una ciutat de poc més de 10.000 habitants, si no m’erro, que viu a redós de la industria de Biskaia i del turisme de surf i platja tan propi d’aquestes mars braves del nord peninsular.

A dues parades de metro de Sopela, Plentzia és una joia que respira pur romanticisme en aquesta època de l’any: casals que semblen abandonats es miren les barques de pesca que esperen pacients el moment de fer-se a la mar.

Diuen que Plentzia va créixer per l’empenta lúdica de les classes privilegiades de Bilbo i, certament, algunes edificacions encaren serven un bocinet dels temps de champagne , joies i burgesia bohemia.

Plentzia té un parc infantil esplèndid a Plaza de Armas. Una instal·lació imprescindible quan es viatja amb un terremoto vital per companyia.

I és que els jolastokias, els parcs infantils, són la principal atracció turística per la quitxalla i el de Plentzia n’és un de tan bell com qualsevol dels txikia sopela de la ciutat on fem nit a resguard d’una familia del país.

Acabades les visites a les amistats del nord, cosins a banda, prenem manta i carretera fins a Tarazona, una aturadeta en terra mañica que ens ajuda a fer més passatger el retorn a la llar estimada.

És un alto a la ciutat de tres il·lustres turiasonensos: en Paco Martinez Soria -referent còmic de l’Espanya interior, la bella vedette Raquel Meler i el no menys respectable Gabriel Cisneros, entre més.

Ciutat d’esglèsies i convents, convents i monestirs, monestirs i … parcs infantils.

A redos del Monestir de San Francisco, als peus del nevat Moncayo, descobrim un nou temple de la quitxalla, amb tots els elements de risc que la menuda demana.

L’esgotament ens fa passar un vespre per oblidar, el primer del viatge, però un bon hotel ajuda a passar al mal tràngol mitjançant el descans sobre matalassos de somni.

Esmorzar calmosament, ritual de sortida, quatre horetes ens separen de Barcelona. N’esmerzem 6, envoltats d’alto ebrenses fins a Fraga.

Ells van a omplir la Costa Daurada. Nosaltres, tot passant Calaf i el Bruc, a la llar, dolça llar on cloem el primer viatge a quatre. Tota una fita, llargament desitjada i assolida amb excel·lència més que notable.

malles negres i bon motor

Deixa un comentari

Aquest apunt és un esbos primerenc d’un aplec de notes que em ballen per dins des de l’instant que vaig fer la troballa d’un llapis de memòria perdut en el passat..

De memòria atrotinada i gairebé inservible que es connecta i es desconnecta del PC.

És aprofitant els instants de connexió quan passo la informació a una altra memòria més moderna, més dura i molt més gestionable.

Imatges i documents d’un bell viatge a l’Equador, restes desmontades d’un vell web amb voluntat de grandesa, un setmanari complert del 2008 amb horaris d’una rigidesa conventual. I, per damunt de tot, Aquell document que recull el quilometratge fet i les sensacions viscudes en un any d’entrenaments i camins que m’havien de validar per assolir un somni recurrent: veure el forat fumejant del cim del Cotopaxi.

No desvetllaré cap misteri del possible futur relat si dic que, tot i superar els 5000 metres d’alçada, el sol ens va sorprendre massa avall i encara somnio en aquell cràter llunyà que m’és tan verge com abans.

Conjuntament amb aquest document, un altre ajudará a bastir el singular relat que m’està creixent per dintre: és el menú d’una dieta que, a finals d’aquell any, em va afinar 10 quilos de carrosseria.

Ara em falta trobar el full d’entrenaments i camins del 2009, l’any del motor potent en carrosseria fina, l’any del cos esbelt i fibrat que em va portar a fites impossibles d’imaginar anys enrere i que va acabar seduint a la mare dels meus fills.

Amb les malles negres a les cames i un cos que encara conserva algunes restes d’aquells anys, el cap es planteja escriure un relat sobre preparació i gaudi dels cims, dels camins i de les marxes que ajuden a conèixer-se un mateix i a oferir-se feliçment als altres.

Can Sala

Deixa un comentari

Al capdamunt de Montornès del Vallès hi ha un privilegiat mirador del nevat Montseny i el verdorenc Obac, elevats en l’horitzó d’una plana farcida de pobles, poligons i cases.

En aquest indret, porta de la Serralada del Litoral, els riures dels nens es barregen amb exclamacions de sorpresa en descobrir noves bestioles.

Can Sala és restaurant, beneït restaurant farcit de raconades maravelloses i calmoses on fer un mos sense patir per la quitxalla trapella.

Però, més enllà de la cuina, els salons i les vistes, el què fa de Can Sala un lloc especial és la granja farcida d’animals i la possibilitat de muntar en dòcils ponis i veloços carruatges.

Un diumenge de desconnexió total, fins i tot de la quitxalla que t’acompanya. Al carrer, per l’atracció d’un bestiar ben cuidat i polit; a l’interior, per la soledat d’un menjador que els permet corre i jugar mentre els pares mengen.

De retorn a casa, el cotxe és confortable abrigall d’una mainada feliç i esgotada que deixa pad franc a la conversa escàpola que, en la paternitat, és destinada a no finir mai.

L’Empordà: Llenceu gavarres!

Deixa un comentari

imageSortida del sol sobre les Medes, des dels Àngels

L’Avant ens deixa a Girona i el cotxe dels avis remunta unes Gavarres de capvespre. Atletes, ciclistes, … el massís és parc temàtic esportiu els divendres per la tarda.

Arribem al Santuari i les vistes ens enlluernen el cervell amb bells impactes de ciutats, valls, mar i muntanya. Talaia privilegiada, cim alçat on viuen els àngels.

Les habitacions són grans i espaioses i els balconets conviden a envolar-te cel amunt com si la mística et donès ales.

Des de ‘Les Medes’, la nostra habitació, es veu el Montgrí, les Medes la badia de Roses, el cap de Creus i l’Albera en llunyania. Etre Dieu! que deia el pintor-poeta.

El sopar, generós i ben servit per un d’aquells homes que traspua felicitat i viu jugant, és en saló gran, però força buit. Els núvols han espantat als observadors del passat infinit.

En acabat, un apassionat de la seva feina se’ns emporta cap a la fosca i ens guia per l’univers visible. Estels i constel·lacions, fixes i d’estiu i les de tardor que comencen a mostrar-se. Vega; Altaïr, Deneb, … triangle d’estiu, vera màgia!

Pujar, sopar, observar i dormir és una joia al Santuari dels Àngels, privilegi gironí, contrapunt del Puig Neulós que ens mira de nord estant amb llur antena que s’enlaira.

Descansats, esmorzem frugalment i alcem el vol cap a Palamós, port industriós on iniciar un bell tram del arcà Camí de Mar.

imageCala castell des del poblat ibèric

El Paratge de Castell és un passeig al passat envoltat d’amaneçador present. La cala, sorrenca com poques de la Costa Brava, és ideal per famílies amb quitxalla menuda. Les barques de recreo animen l’horitzó mariner i les aigües són d’un translúcid maragda caribeny.

Al nord, les restes del poblat ibèric, ens mostren l’atractiu de la cala sobre els ilergetes i les cabanes vora el mar ens parlen d’artistes a la cacera del millor lloc on trobar inspiració.

Per postres, la foradada serveix d’avís dels perills d’una costa salvatge i de contrapunt a la pacífica cala veïna.

Bells paratges per gaudir, passejar i carregar la bodega de l’ànima abans de seguir la terrible navegació pels mars d’un present on, el diner, ho dirigeix tot, on la pau interior és molt necessària.

En veure despuntar

Deixa un comentari

Som a les petites i el fred és intens fora del sac de dormir que encara m’embolcalla dins d’aquesta remenuda i acollidora cabana. Un resguard que, avui, m’acull entre muntanyes gegants.

Sóc sol. M’agrada enfilar-me sol per aquests cims i perdre’m entre les esfilagarsades boires tan típiques dels estius alçats.

Pel finestró de la cabaneta percebo la màgica transició que fa de la negra nit una esmorteida matinada. La boira ho ompla tot de misteriós silenci i jo salto del sac, encenc el fogonet i m’escalfo un xic d’aigua.

Cafè de sobre que prenc extasiat pel món de transició que m’envolta tot jugant a posar llum a les ombres.

Tot ho recordo darrera la porta de l’allotjament de Village Le Lac, dins la bella vall de Chamonix.

Els cims, amb llurs llençols de boira, descansen com la baldufona que s’escalfa entre els meus braços, arrapada al meu pit. Un malson l’ha fet plorar i jo l’he presa dolçament per a llevar-li el neguit d’una nit intensa.

Com llavors, percebo la màgica transició que fa de la negra nit una esmorteida matinada. La percebo acompanyat de la dona que dorm, del tendre plançó que nia en llurs entranyes i d’aquesta baldufona bufona que se m’arrapa fermament amb la força dels instints.

Han passat els anys, han canviat moltes coses, però es manté la màgia de les matinades suaus, dolces i tendres. De les matinades que ho fan tot etern i poderós.