El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Egin irribarre, irabaztera goaz eta! ¡Sonreír porque vamos a ganar!

— Arnaldo Otegi (@ArnaldoOtegi) October 21, 2012

Ahir va acabar la temporada del quarantacinquè aniversari de Castellers de Barcelona. Una temporada històrica pels quatre costats. I ho dic, de lluny  però amb coneixement de causa.

Una temporada on la mort s’ha fet tan present com el més flagrant dels abusos de poder: aquell que, durant massa dies, ens va robar un casteller implicat i modest com pocs.

I, malgrat tot, la colla se n’ha sortit amb suficiència i garanties. Algú dubta, hores d’ara, que Barcelona sigui colla de 9? Algú pot questionar els 9 de 8 descarregats i el més que sobradament esplendorós intent de 4 de 9 ‘conill’?

Per a mi, aquesta tardor serà tan o més recordada que aquell estiu del 2000. Els primers ‘gamma extra’ capitalins són a la mateixa carpeta interior que aquell 3 de 7 al cim del Puigmal.

La joiosa diferència entre aquell juliol i aquest novembre és que, aquell estiu, qui picava les portes interiors, era la mort, i aquesta tardor ha estat la VIDA, una vida complicada com la temporada vermella, un garbuig sentimental i instintiu com aquest any casteller.

L’assaig del divendres previ a Vilafranca el vaig viure davant la incubadora del meu fill recent nascut amb distrès pulmonar.

El 9 de 8 a ‘la plaça més castellera’, el vaig viure per twitter, encara a l’hospital, encara il·lusionat, encara patint, encara … una immensa alegria en la vall del patiment de viure el menut en una incubadora de neonats.

Canalla valenta fent castells, amb un sonriure als llavis.
Canalla valenta, a neonats, lluitant per consolidar la precaria vida postpart.

Sant Martí. 16 de novembre de 2014. Barcelona viu una jornada històrica. De nou, el 9 de 8. El 4 de 9 és, segons el món casteller, un dels millors intents que mai s’han fet. Hem estat tan a prop! És dur que et retirin la mel quan ja és als llavis. Sabor de 3 de 8 aixecat per sota.

Però la colla és tan gran que, després de caure d’un immens castell, acaba una actuació amb dos folres de 9!

Que grans que sou, cabrones!
Quin patiment viure-ho de lluny!
Quin orgull ser d’una colla que, com el pensament català, reviu ara i sempre als seus il·lusos enterradors!

De casa estant, amb l’Alex joiosament adormit damunt del pit i l’Eva a frec del pare, anem actualitzant les piulades d’una actuació que, per mi, és com aquella del Puigmal; un desig malauradament inabastable, un instant d’història vital i compartida amb la dona i la colla que em tenen encisat.

Una aturada en un camí, el dels vermells capitalins, que només pot portar a la ‘temporada total’, a la vaga eterna de folres i als castells descomunals.

Gràcies per fer-me gaudir d’una temporada immensa.

Un modest homenatge a qui m’omple de records

Sempre atents a peu de plaça,
o penjats dalt d’un balcó,
els trobes, són gent de raça,
amatents a l’instant joiós.

Són captius de llur imatge,
persones com tu i com jo,
que acluquen l’ull amb gràcia,
com a mostra de llur afició.

L’endemà, inflat per l’èxit,
penetres en la col·lecció,
per gaudir amb eficàcia
d’un instant captivador.

La menuda fent l’aleta
o un rostre concentrat,
potser l’anhel en un rostre
o uns ulls plorant d’emoció.

Es diuen Àngels i Roberta,
Marc, Natalia i Salvador,
Elvira, Pau i tants d’altres
que ens retornen bell record.

El passat cap de setmana, 12 d’octubre, dia del Pilar, el món casteller, sobretot el de camisa vermella, va estar d’enhorabona.

I és que, en la Diada de Santa Teresa, la colla més antiga del panormana casteller actual va recuperar la fita històrica de carregar, com aquell 23 de novembre de 1969, el pilar de 7 amb folre.

Ells, els Nens més vells de la castellística actual, van ser els primers en coronar-lo al segle XX, tot recuperant una mítica construcció que, en aquells moments, només estava documentada al 1835 a Valls.

El diumenge 12 d’octubre de 2014 doncs es va fer justicia històrica a la Plaça Vella de la capital del Penedès més entranyable.

I, la màgia que s’oculta rere les construccions humanes va fer possible un maridatge sublim. I és que, a la Plaça Comas de Les Corts, just davant de l’estatua al bon vinater emigrant penedesenc, la Colla dels Castellers de Barcelona, nascuts uns sis mesets abans de la fita vendrellenca, justament a les platges de la vila nadiua de Pau Casals i, per més inri, amb un pilaret de quatre, descarregava la històrica construcció, sense la polèmica d’aquell pilar amb infausta despenjamenta de la Mercè del 2009.

Dolços llaços històrics que, de ben segur, van despertar un murri somriure en els llavis del bonàs de l’Emili Miró, emigrant vendrellenc, gran casteller i vital ànima perduda en les gernacions barcelonines i terrassenques que el van rebre per a dinamitzar, agermanadament, una tradició tan màgica que permet instants tan sublims com aquest doble pilar de regust vermell i de sabor mariner i celestial.

Som a punt de superar la primera setmana postconcurs de Castells.

El millor concurs de la història per nivell de construccions assolides i volum de castellers participants. Una diada castellera que dura tres jornades.

N’estic segur que hi ha castellers que encara no han marxat mentalment de la Tarragona Arena Plaza (TAP) després de la tercera de les jornades castelleres. De fet, aquest apunt mateix, n´és una mostra. Una mostra signada per algú que va viure les jornades com un historiador es mira el passat, és a dir, des de la distància i a través de la documentació disponible. En aquest cas, les xarxes socials i les televisions locals, entre joc amb la menuda, parque i carrer.

Però deixem la clara i penetrem al rovell de l’ou casteller.

Els castells, i no per sobada és menys real, són la perfecte combinació de cinc ingredients màgics:

força, equlibri, valor, seny i germanor.

Normalment, els cinc valors es combinen a la perfecció, però a la TAP i en diumenge, l’esperit competitiu sol avantposar el primer dels valors – portat a l’extrem – per damunt de la resta, tot desequilibrant la pràctica castellera.

I és que la força no només s’empra en alçar la construcció, sinó també a la graderia. I els espectacles amb graderia, des dels temps de l’Imperi Romà… sinó abans, són un valvula per a treure tota la ràbia acumulada en l’esdevenir vital: crits, xiulets, insults, …

En qualsevol cas, diumenge, a la TAP, novament la sana competència entre colles va derivar de nou en una batalla entre els crits d’alegria dels campions i els xiulets que, passada l’actuació, sembla que no ha fet ningú. I, si he d’estar al que diuen els assistents, els xiulets ja van fer acte de presència abans de començar l’actuació. Tota una fita que em fa preguntar-me:

– Eren els xiulets una estratègia per a posar nerviosa i desequilibrar a la colla que novament va alçar el trofeu de campions?

Si la resposta fos positiva, els castells haurien perdut la millor aportació que, parida en la pràctica castellera de l’Avi Emili, van adoptar els Castellers de Barcelona des de llur fundació ara fa 45 llargs anys: la germanor.

La germanor permet la competició, però la competició neta, joliua, festiva, la competició que fa que les colles se superin a base d’esforç. Un esforç que es tradueix en el bell quartet de força, equilibri, valor i seny.

La germanor, l’altra ànima de la festa, es manifesta per diverses vies. Essent les dues principals, la germanor interna i l’externa.

La germanor interna és aquella que es viu en el caliu de la pròpia colla castellera com a col·lectiu humà, aquella que fa d’un grup de gent diversa i dispersa una gran família d’amics, coneguts, saludats i més.

La germanor externa és aquella que va recórrer la plaça de braus castell rere castell: Castellers de colles que havien participat, o no, en les jornades anteriors, donant pit a peu de plaça, membres de colles en competició posant el granet de sorra per a la millor consecució dels seus rivals.

Potser la mostra més fefaent d’aquesta germanor, fou la viscuda entre dues de les quatre colles que, baixades del Pla de Barcelona, no van fer ni una sola llenya a la plaça de braus. Elles van portar la germanor a plaça, assolint els seus millors registres en un concurs casteller amb venerables resultats. Les tripletes, gracienca l’una i vilafranquina l’altre, no haguessin estat possible sense l’engruiximent de les respectives pinyes amb membres de la colla rival.

En qualsevol cas, dues ànimes tenen els castells, dues ànimes que s’inflen al Concurs fins a límits estratosfèrics: la rauxa de la competició i el seny de la germanor. Dues ànimes que fan de Tarragona un espectacle post-modern i no apte per a pusil·lànimes.

La primera de caure, ‘guarde’ mana, va ser la més menuda de casa. Seguidament, la mama prenyada va començar a moquejar com un plugim tardoral i, a les vespres de la Mercè, un servidor va caure en mans de la inoportuna pandèmia familiar que s’estava instal·lant a casa.

Mala vigilia per a un llargament esperat retorn a les places del país. Oi més, quan es tracta de la Mercè, la jornada més estimada pels Castellers de Barcelona, la colla que em va rebre ara fa 18 anys i que em manté el cor robat.

Nit d’insomni i apiretal per la més menuda. Nit de tendre i pacient feina pels pares moquejants.

Al matí, jugo amb una menuda tobeta i enfebrada, em medico, em poso ‘les favorites” d’en Sergi Rubia a les orelles, prenc el metro i cap a Sant Jaume falta gent.

Enguany em saltaré pilars a la patrona i cercavila d’autoritats. La salut cal dosificar-la i, de ben segur, l’Eulália m’ho agrairà.

Com un difunt, suro entre la gent, i la bòfia, que omple el carrer Ferran. Com ànima en pena arribo al carrer Ciutat per la Font de Sant Miquel, tot esperant que l’Hèrcules del carrer m’ajudi a prendre forces per posar el necessari maó a les construccions del dia.

I es produeix el miracle sota l’atenta mirada de dos mossos i gràcies a la conversa amb un camisa digital que les ha passat magres darrerament, però que ara gaudeix de la normalitat tan esperada.

I és allà on fonts ben informades m’indiquen que l’entrada la farem pel monument als castells.

Falten pocs minuts per dos d’una quant les camises vermelles treuen el cap per la plaça de Sant Miquel. Davant de tot, la canalla canta a capella una cançó amb melodia televisiva i lletra pròpia. M’emociona sentir que són membres ‘d’una de les millors colles castelleres’ i no pas ‘de la millor’. M’emociona la modèstia que destil·la, el respecte que s’ensuma, la germanor d’una lletra pròpia de Broadway.

Entrem a plaça, com una perforadora que obra un túnnel en roca dura. Ho fem de la manera més suau i respectuosa possible per tal d’encabir el pilar caminant entre la gernació concentrada en tan insigne diada.

El pilar, com aquell de fa 11 anys que em recorda un tronqueti, ens avisa que cap castell és senzill. Una caiguda per a no confiar-nos. Una caiguda que, mal m’està dir-ho, ens sentarà, com aquell 2003, molt i més bé.

Serà la única caiguda d’una diada on tothom fa el seu paper, on tot surt força rodat, on tot sembla estar escrit per a fer història i veure que totes les colles es fan grans.

Sis castells de nou, tres gammes altes de vuit, tres pilars que, a ciutat, semblava impossible de veure per la Mercè, i un reguitzell de castells que fan treure orgullós pit a les colles que, si mai han estat, petites, avui han demostrat que també són gegants.

Jo, vermell d’ànima i camisa, visc les roques humanes que sustenten els esponerosos troncs de la meva colla i de la colla de la Vila que m’ha acollit: Barcelona i Gràcia.

Les visc, les pateixo -poquet, val a dir-, les gaudeixo -molt i més-, i em maravello de ser una remenuda engruna en una immensa onada que s’alça amunt per saludar al cel un tou de vegades.

La millor actuació de la història vermella es diu ràpid. Entomar-la després de la terna de llenyes de diumenge, la fa especial. Viure-la amb en Sergi lliure i absolt un gran plaer. Fer-ho amb la modèstia de la colla que va aportar la ‘germanor’ com a valor casteller, és pura màgia. I saber que es pot superar aquest mateix any si se segueix ‘currant‘, fins i tot il·lusiona.

De casa estant, amb la mocada de nou al nas, torno a ser solitari jo, maldant per trobar forats vitals com el d’avui. Forats que permetin viure la grandesa dels castells, el valor íntim de les construccions humanes, el seny que és rauxa i extasi al mateix temps.

Torno a la solitud familiar, després d’haver-me diluit en la gentada que ha fet Història a Barcelona: història dels castells i història d’aquesta ciutat que comença a tenir la dimensió castellera que el seu llarg historial de diades i la seva gent, es mereix.

Vano de 6 a Màrtirs Stret (02/08/2014) – Foto: Natalia Mocholi

Escric aquest apunt en diferit i des de la distància, l’escric mentre la colla és de merescudes vacances, l’escric encara amb la ressaca del Màrtirs Street del 45è. Aniversari, l’escric tot just espolsar els records de la temporada que em va veure per primer cop a Rossend Nobas.

I començo pel final: per l’any 1996, pel concurs de les caigudes i per la decisió de passar les portes del local en el primer assaig postconcurs amb dos companys que van passar efímerament per la colla.

Ara que la Vida m’ha fet prendre un xic de distància del carrer Bilbao i la Vida –també- que si cou, torno al present i a l’admiració que em produeix una colla que es reinventa constantment i que, enguany, està vivint un moment dolç i tendre.

Dolç per la capacitat de treure tot el suc possible dels recursos disponibles, és a dir, de la gent que sua i s’il·lusiona assaig rere assaig, actuació rere actuació. I tendre pels pals a les rodes que semblen surar damunt la colla: defuncions de puntals emocionals de la colla, detencions arbitràries de membres implicats en l’esdevenir col•lectiu, lesions en moments cabdals de la temporada, …

I la colla se’n surt. Se’n surt amb un nivell notable que fa portar a plaça allò que l’assistència als assajos permet portar a plaça. No faré cap relació de castells de gamma alta de vuit i de nou que es porten fets aquesta temporada. Això es pot llegir en qualsevol mitjà. Jo només faré esment de les cares alegres dels seus membres cada cop que he tingut la ocasió d’anar a alguna actuació o de repassar el material gràfic que surt en xarxes socials. Cares alegres tota hora, cares concentrades en els moments clau, en els instants màgics que l’activitat castellera basteix per a fer història.

Dissabte passat, Màrtirs fou un nou exemple del què està essent aquesta temporada vermella. Davant la impossibilitat de fer el pas desitjat cap al 4de9 o el pilar de set folrats, la colla fa una actuació impecable, bigoti al rostre, i posa la cirereta d’un invent que demostra potència i plasticitat: el vano de 6.

Desconec com anirà el segon tram de la temporada, desconec fins on és capaç d’arribar l’enginy vermell, però espero que s’aturin els pals a les rodes i que el 45è. Aniversari sigui recordat pels castells aixecats i no per l’enrarit entorn de la quarta colla més antiga del món casteller actual.

Si portés barret, me’l trauria davant els actius d’aquest any, davant la gent que somriu en saber-se part de la més bella de les històries possibles, la història del 45è aniversari tocant el cel de la ciutat.

Prenc el metro escoltant càntics a Barcelona a través del telèfon i d’un programari ben trobat.

És d’hora, però em crema la família, assedegat de castells com sóc. Passejo pel Raval a la deriva i se m’amunteguen els records d’un Xino que se submergeix encara sota les capes d’asèptica modernor que hi han abocat.

A mitja hora de la festa, m’assec al barraval i deixo que la canya i el pernil facin el coixí i calmin una ment que no para de voltar sobre un cinc de vuit malaguanyat en aquesta mateixa plaça.

Aquest divendres volia parlar de Gladys del Estal, la víctima innocent de Tudela, de la qual dimarts passat es van commemorar els 35 anys del seu assassinat. També, pensava jo, parlaria del bon patufet que es va fent dins el beneït cos de la dona que ha decidit fer camí al meu costat. Però tot això ha quedat anul·lat, diluït i trepitjat per una flagrant injustícia amb un company de colla que silencien tots els mitjans.

En Sergi és a Can Brians per haver estat en el lloc just en el moment equivocat i la solidaritat entre castellers porta una setmana llarga corrent per Internet i places.

A la memòria del Sr. Amics

Dimecres vinent serà Santa Eulàlia i, des de divendres, Barcelona celebra les seves Festes d’Hivern.

Santa Eulàlia gloriosa, vetllau pels barcelonins!

Eulàlia, Lali, Laia, Laie, la teva llegenda il·lumina la ciutat quan l’hivern, encara viu, inicia llur viatge vers la florida primavera.

Tu ets patrona, la primera, la més vella, arcana princesa d’aquests verals.

Tu, filla del misteri més arcà, esdevinguerés santa icona de la defensa de la ciutat. El teu penó, en mans d’un ric, encapçalà la defensa dels teus fills terroritzats.

Però la teva cristina llegenda, aquella que resta viva en l’imaginari popular, només és una tapadora per recloure ton ver setial.

Martiritzada pels romans, origen de l’asfaltat, tu no ets altre que la mare terra que sota les llambordes t’has quedat.

Eulàlia, tu ets la Laia, mare dels laietans que vivien en armònia amb boscos, rieres i prats.

El suplici que s’explica sobre les teves tendres carns no és altra que el de la terra que el que t’imposen lloses i llambordes criminals.

Generosa com les collites que regaven els teus cabals, tu ets l’aigua que encara corre sota el nostre sòl urbà.

I és que aquell Riu de Sota que els novel·listes han glossat, és ben viu, no és pas llegenda, és la sang dels ciutadans!

Per això, L’Esglèsia sàvia, del teu poder es va apropiar, per a fer-ne una llegenda que amb el temps s’ha anat fent gran. Però les seves intencions, amb tretze martiris als tretze anys, no han tapat, malgrat la bestiesa, ton ver origen boscà.

Laia tu ets la mare terra que, des dels cims de Collserola, feien ric tot aquest Pla.

Per això, tu que ets la primera, t’has quedat amb la festa xica. Per una altra, han dat la gran! Els prohoms de Barcelona mai t’han perdonat ton rebel i arcà llegat.

Tu ets salvatgina preurbana, veritable mare del Pla!

Selva i llacunes, boscos i prats, amb la teva tossuderia, encara resten sota l’asfaltat d’aquesta encisera ciutat, d’aquesta urbana senyora que, engalanada de ciment i maons, pretén tapar tons tendres i verds colors. Però, ai murria mare terra! Tu que baixares a rodolons, has aixecat els turons que ens porten a Barcelona ton mantell més xamós!

Pobre Laia, encisadora, en ciment t’han enterrat, però la memòria més antiga, aquella que et fa bestial, sempre sura per damunt les llegendes que damunt teu s’han aixecat.

I és per això, i no per més, que els castells que s’aixequen a llaor del teu llegat, arrelen amb més força dins del cor dels ciutadans.

I és per això, i no per més, que tristos són els que no poden veure’t i viure’t sota l’asfalt d’aquesta urbana Barcelona que en un temps fou bell poblat.

El casteller binari pateix llur condició virtual com mai. Avui s’acaba una temporada històrica i el casteller, perduda llur condició material, viu enxarxat una diada que té gravada en la memòria des dels temps més reculats.

El casteller binari segueix les passes de la colla a través de twitter. Les segueix des de la concentració a Plaça Catalunya per prendre el transport fins a la industrial Terrassa, s’informa de la opció sota cobert que els Minyons tenen pensada en cas de pluja i malda per piular el Vapor Ventalló a tort i a dret perquè el màxim de forces vermelles gaudeixin d’una diada especial.

El casteller binari es reconeix enxarxat en les falacies d’una piulada referida a Vigilies i que ha pres com ferro roent per les ganes que els seus siguin az plaça, ja que ell, virtual com és, no té pit ni mans per donar als companys.

El casteller binari s’emociona en recordar el sublim punt on descansen totes les forces d’un castell de nou. Rememora les sensacions d’un nucli màgic, d’un punt neuràlgic, d’una contribució arcana que va viure quan encara era un ésser atòmic que posava cos i ànima per fer esclatar les millors sensacions que hom pot viure.

El casteller binari es mira el cel des de llur presó digital i pateix per no perdre cobertura i no poder seguir l’actuació per la web de TV3. Quan hi és, malda per donar força espiritual als companys que, dotats de cos, són a plaça.

El casteller binari gaudeix d’un 5 de 8 ple d’ofici i confiança, tot recordant aquell atziac Aniversari d’un any que ara no li ve al cap.

El casteller binari es perd un 3 de 9 folrat que, ironies del destí, s’ha de bastir en aquell acuàtic medi que els va donar fama universal. Quan el vegi, a mitja tarda, restarà paralitzat pel risc de les camises molles i maldarà per descobrir com surten els membres de la colla. Hauran pres mal? Estaran tots bé? Pateix de lluny per aquells que han repetit el vell ritual de Terrassa.

El 4 i el 3 de 8 són de rostres seriosos en castells que veu tan segurs com destres en l’execució. Són grans construccions que havien estat sostre de la colla durant un munt d’anys, però que ara resten com segon plat d’una diada torçada.

En acabat, recorda els dinars de francfurt i cervesa vora el Raval de Montserrat i la tornada motoritzada cap a casa, quan llur condició era menys virtual.

És llavors, en recordar penes i alegries pasades, que es revela contra llur condició binària i s’empodera per tornar a tenir carn per viure la castellística en algunes de les places de l’any que s’apropa amb passes de gegant, deures pendents i il•lusions renovades

La tardor és l’estació de l’any més productiva.

Si la primavera és pornogràfica i obscena i l’estiu, de xafogosa maduració, la tardor, de colors ocres, taronges i vermells, és un esclat d’aliments salvatges que s’ofereixen al bestiar que es prepara pel dur hivern.

Les estacions se succeeixen eternament com a resultat d’una coincidència mística i arcaica com és aquest roc incandescent que gira a la distància justa del foc que l’il•lumina.

Castanyes, nous, pinyons, bolets de tota mena, i altres agraïts aliments, espigolen prats i boscos de torrats i color vermell.

D’igual manera, els castells solen néixer per primavera, madurar durant l’estiu i esclatar amb força a la tardor. I enguany, la colla que porto al cor, està vivint la seva millor temporada i, per tant, la millor tardor.

Ahir diumenge, a Sarrià, van tornar a fer de les seves, tot fent la millor actuació dels més de 40 anys d’història de la colla capitalina.

Jo, la vida et porta on et porta i la tecnologia t’ajuda a no perdre el fil, segueixo la cosa per Twitter. I és per aquest mitjà que tinc noves de l’entrada a plaça, del 5 de 8 fet amb solvència, d’un 3 de 9 folrat que, fins i tot pels més puristes, referma els galons de colla de nou,. Un 4 de 8 amb agulla que llegeixo un pèl ober i amb defensa pilanera i un pilar de 6 que, a més a més de ser la cirereta del pastís, certifica que, anecdotari de colla, la millor actuació a Barcelona ha reproduit els vespres de Màrtirs Street.

Tardor vermella sense castanyes i amb bona feina, amb bona feina que promet un mes de castells històrics per a la colla del cap i casal.

Ahir al matí, després de fer els deures patentals corresponents, vaig baixar Gran de Gràcia avall, em vaig deixar empassar pel ventre de la ciutat i, amb bona companyia castellera, en vaig sortir davant la Boqueria.

Les camises vermelles omplen de color el frontal de la Virreina. Avui és diumenge de Mercè i pel cap m’hi passen els esmorzars a la plaça del Pi.

A pic de migdia, els tre pilars – morat, vermell i verd – fan l’entrada a una plaça ben farcida de turistes. Dalt l’escenari, en Cervera ho narra tot en un català que desconec si penetra en les ments dels congregats. A l’Ajuntament, les autoritats i jo que acabo de saludar alguns camises velles amb qui encara no ens haviem trobat.

El 5 de 8 el visc en pinya ferma i compacta. Lles sensacions són de ser en una colla que l’hi ha pres la mida a la catedral i que se l’ha fet seva amb mestria i suficiència.

Seguidament, retornen els aromes de les Mercè passades, d’aquelles que vaig viure des del cor de la colla. I és que, ara que sóc pell de poca plaça, el 3 de 9 amb folre em porta records d’anys passats.

Ara bé, del cordó estant, he viscut la calma pròpia de les colles grans. Silenci i respecte de qui té la feina feta i sap gaudir dels castells grans. La soca és una roca i el folre treballa sobrer. De fet, tot indica que el tres es descarrega, però, de cop, i em dosos fora, el 3 fa l’honor als clàssics de la ciutat. El 3 de 9 es carrega i, per uns moments sembla que condicionarà el programa previst pels qui, a cops de feina, governen la nau.

I és aquí on la èpica es vesteix amb roba d’infant. En Joanet, dit desllorigat i tornat a lloc, vol el 4 amb l’agulla i, tal i com era planificat, el castell es pirta a plaça i l’alegria fa dir a un camisa vella allò de:

– Tornen les Mercè de sempre. Se’ns cau el castell de 9 i acabem amb el quatre amb l’agulla.

Quantes Mercè viscudes! Quants castells passats! En aquells temps, el programa es canviava i la colla acabava amb un 4 de 7 amb agulla força improvisat.

Enguany però el castell ès en programa i porta un munt d’hores d’assaig. El 4 de 8 amb l’agulla es viu segur i espectacular. Un èxit que permet fer bromes i dóna l’alegria que el 3 havia emboirat.

El pilar de 6 que es carrega al final permet parlar d’una Mercè força rodona per la colla de ciutat que segueix viva i xiroia als seus 44 anys d’edat.

Demà ve la segona ronda amb les colles del veïnat, que segueixi doncs la festa amb valor, seny i germandat!