El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Set dies he trigat en fer un apunt sobre l’acord que, com finament recordava algú, és anagrama de Carod – i el comentari no és gratuït -.

Un acord portat a l’estil opac i sibil·lí tant propi dels grans pactes de país.

Un pacte que van signar els representants de Convergència, Esquerra, Iniciativa i la CUP.

Un acord que suposa, ara si i de bó i de veres, l’inici de les negociacions.

Un pacte ampli per a començar a negociar amb aquells que esgrimeixen la Constitució de 1978, sense atendre les raons esgrimides pels dos dels tres  pares encara vius: Un Rodríguez de Miñón i un Roca que asseguren que la consulta té cabuda en la Carta Magna.

Un acord que llança una pregunta de rellotgeria que actua com a can de sirena per un federalisme de nova fornada que vol federar un sol cos sobirà, és a dir, federar el què és infederable.

Ja s’ha escrit tot el què es pot escriure sobre la proposta parlamentària de data, pregunta i conseqüències.

Ja hi ha hagut els primers posicionaments propis de qualsevol negociació: A saber, l’enrocament de qui controla el poder formal, els estirabots embogits de qui es creu amb aquest poder formal, la mà estesa de qui veu la necessitat del canvi i, last but not least, la suma entusiasta de les parròquies independentistes en veure que, els seus representants, comencen a caminar de bo i de veres.

Aquest apunt però no parlarà d’això.

Aquest escrit tampoc s’endinsarà en el capítol humorístic generat arrel de la trobada: Que si la picada d’ullet als austriacistes a través de Sisi emperatris, – tot i que també podria ser-ho a l’Estat Lliure de Baviera -, que si el Rajoy del Polònia ja no podrà dir sisisisi amb la mà insaculant l’urna, que si la data és un mirall de l’11/9 i un homenatge als 25 anys de l’obertura del mur de Berlin, que si coincideix amb l’Almudena de Madrid i la diada del Clot i, si es vol, entre el segon aniversari de ma filla i la festa de Sant Martí, …

Oi menys s’aventurarà a visualitzar els 11 mesos que ens separen de la consulta. Seria pretensiós pensar en la resistència de la Crosta-marca españa fins la sacietat, endinsar-se en la opinió dels espanyols i els europeus, enfonsar-se en les tensions d’un PSC que es trenca quan té la victòria a l’abast de la mà. No cal ni tan sols pensar en si hi haurà eleccions abans del referèndum per donar-li una major legitimitat, si cal.

I és que l’únic objectiu d’aquest apunt és servir d’embolcall a les dues visions que m’han semblat més encertades entorn del moment històric, o histriònic –depenent del color del cervell de qui s’ho miri – viscut fa avui tot just una setmana.

La de l’imperdible Antonio Baños a Catalunya Plural i la de l’Esther Vivas en el seu bloc al Publico.

I és que com diuen les teresianes tot plegat ens hauria de portar a un nou procés constituent, un nou procés constituent que porti els pobles sotmesos a las Cortes de la Marca España cap un nou món més humà, llibertari i fraternal.

En canvi, nosaltres, els treballadors, com sigui que amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans el contrari, hi guanyaríem molt, la independència de la nostra terra no ens fa por.
El Noi del Sucre, 1909