El Cau de l'Ós Bru de Taradell

lluisdetaradell.net - des del 14 de juliol del 2004

Arxiu de la categoria: 01e. #Calders2012

L’últim #Calders2012

Deixa un comentari

Imatge: Ninot de Kalders:
LA DIPLOMÀCIA
– Quina en podriem fer, ara?


Volia acabar els 12 apunts d’homenatge a en Pere Calders pel principi. Si més no pel principi literari que ens és conegut, és a dir, comentant El primer arlequí.

Però vet aquí que ja m’hi posava quan un seguit de despropòsits han interromput les meves intencions i m’han fet perdre el fil de les narracions.

Keep calm and speak catalan resa l’encertat lema que ha fet fortuna a les xarxes socials i que ha saltat del món virtual al real a través de diaris, empreses i cartells d’autoimpressió. I, a mi, tot veient-ne polseguera, se m’ha encès una llumeneta que m’ha fet preguntar:

Què n’hagues pensat en Pere de tot això?

En Pere, al igual que els seus contemporanis Tísner i Sales, segur que haguessin transcendit el mur de la llengua pet endinsar-se en la selva textual d’una Llei, la LOMCE, que vulnera tots els principis de la raó humana. I ho fa per imposar una visió del món que vol aprofundir en la segregació social malauradament existent.

L’educació, diria el Pere més compromès i vindicatiu, ha de ser de tots i per a tots, sense diferències formatives, sense estúpides separacions classistes que anorreen el talent dels humils i promouen l’estupidesa de les èlits.

Més enllà del temari comú, més enllà de la fi d’un model educatiu que ens ha fet lingüísticament més rics que als nostres veïns, la proposta d’aquest Maquiavel democristià vol fer de l’escola privada l’únic espai educatiu vàlid, mentre la resta d’alumnes malviuen per a no sortir de l’estupidesa esclavitzant que el seu pensament ûnic necessita.

El model del senyor Wert busca la competició per damunt la formació, busca l’elitisme per damunt de mèrits i talents, busca acabar amb tot allò que els relats d’en Pere, els encreuats d’en Tísner i la gran novel·la d’en Joan han promocionat.

I per això vaig abandonar el comentari del Primer arlequí i em vaig endinsar en aquest estirabot, amb aquest humil apunt que només pretén denunciar uns fets que, no només fan més estúpids als nens i nenes de la pell de brau, sinó que, a més a més, empobreix el talent global i el futur dels nostres conciutadans, alhora que perpetua l’estat d’unes coses que eixamplen l’escletxa entre el barri on ningú és d’esquerres i el barri on guanya l’abstenció: el teu barri i, cada cop, el de més gent.

Aquesta entrada s'ha publicat en 01e. #Calders2012 el 17 de desembre de 2012 per Lluís Mauri Sellés

#Calders 2012 segons un caldersià d?estar per casa

Deixa un comentari

nota inicial:
aquest apunt era previst de publicar–se el passat divendres 9 de novembre, però el dia abans, la màgia que traspuen els relats d’en Pere Calders va fer acte de presència a la meva vida amb tota llur força. L’Eva, la meva filla, decidia visitar aquest món per primer vegada. Una intensa nit, un cafarnaüm de sensacions i ara, des de casa estant, un homenatge a l’Eva Mauri Vega, la filla que tinc just al darrera, la baldufona de casa.

I ara… l’apunt:

Crec que en aquest serial, que ja arriba al seu final, he parlat abastament de la meva descoberta caldersiana i tot el què ella m’ha donat. En aquest penúltim mes d’homenatge personal i invisible a un dels grans autors oblidats de la literatura universal – no pas de la catalana, on el tenim en gran estima, és clar – vull introduir-me en la riquesa d’una personalitat que, sense perdre el seu origen va saber ser un bon alquimista del seu esdevenir vital.

Per a mi, en Pere Calders no va deixar mai de ser l’estiuejant de Can Maurí, el nen de ciutat que descobreix la màgia del món en la ruralia catalana. De fet, la seva percepció de les coses no fuig mai d’aquesta personalitat d’emigrant a la menuda, de persona que a ciutat se sent de poble i a poble de ciutat.

Aquesta dualitat vital, potser interior, potser no volguda, potser rebutjada i tot, fou el què el va permetre de viure – crec jo- l’aventurera vida que el segle XX va deparar a tota la humanitat.

Calders, o si més no la meva percepció de l’autor a través de la seva lletra, em parla d’un català convençut, d’un català de la ceba, d’un català tan català que no va tenir cap problema per adoptar el realisme màgic dels mexicans i adaptar-se als món que va haver de viure, no pas per a conformar-s’hi, sinó per a fer-se’ls a mida.

En Calders no fou un escriptor, no fou un periodista, ni tan sols un dibuixant. En Pere, el Pere Calders compromès amb el seu temps i la seva gent, fou un sastre. Un sastre de la realitat, un home d’agulla fina i esponerosa percepció, capaç de fer-nos el món a mida, de fer-nos la realitat habitable i, d’aquesta manera, de regalar-nos el cotxe que ens permet transitar pel món cercant el nord perdut per la raça dels humans.

Aquesta entrada s'ha publicat en 01e. #Calders2012 el 12 de novembre de 2012 per Lluís Mauri Sellés

#Calders 2012: La porta

Deixa un comentari

La porta resta tancada i el pany trencat. Com en un conte d’en Pere Calders, un fet insignificant esllavissa les previsions per la resclosa de l’imprevist.

Rere la porta, tota la roba, el calçat, els paraigües i, per damunt de tot, el regal i, encara més, les indicacions per pujar a la finca on, en Pere Calders i Rossinyol, passà bona part de la seva infantesa, tot aprenent a distanciar-se lleument de la urbanitat que l’envoltava, aquella urbanitat que ell va descriure amb la sinceritat del verb precís.

Una mà salvadora arriba al rescat de la plujosa jornada. La pluja ens agrada, però el cop sec amb el tornavís que hi fa, l’l·lumina tan com el centenari que es commemora.

La meva flaca per en Pere només és comparable per la que sento per la dona que és farcida d’un amor ben pur. La màgia ha fet que ambdós astres uneixin efemèrides i que pugui regalar un bocinet de Calders a la meva estimada. Serà que, nascut en primavera, trobo en la tardor l’amor i el verb?

Travessem Sabadell sota la pluja i prenem el camí que ens porta un xic enllà de la Salut. Allà, en un revolt en plena pujada, reproduïm el camí que feu aquell marrec abans de regalar-nos una munió de contes, cartes, escrits i relats.

Can Mauri és un mas senyor. Un mas que, deixat de la mà de Déu, ha estat recuperat per a encabir-hi un magnífic Restaurant que, sota la pluja, se’ns ha fet resguard acollidor i cassolà.

Menú de 30 euros, copa de vi i ampolla d’aigua vinguda dels freds de la Patagònia. Al restaurant, com si l’esperit d’en Pere ens coneixès, hi som sols. Només el nostre futur en una taula veïna – parella de filla menuda i riallera asseguda en una trona per a menjar més bé. – Després, murri Calders, ens presenta el nostre passat en format de parella que comença i que, per anar lligant la salsa, fins aquí han pujat  cercant un xic d’intimitat per a estudiar-se les ànimes a través dels ulls.

El lloc és encisadora i l’ambient… una meravella! La música de fons fa els honors a l’elenc de treballadors que, arribats en aquest indret, ens recorden l’exili del geni català. 

El dinar val el preu que en paguem… i més encara! Cuina exquisida i gustosa: El garrinet se’m desfà als llavis i m’omple d’aromes que em recorden aquella Invasió Subtil que se’m fa tan propera com si hagués de ser la propera escena d’aquest dinar.

La Susana, l’amor que m’ha fet pensar en aquest llogaret com a regal, em recorda que l’he encertat. Ho fa amb la mirada i, entre els dos, cerquem la darrera vegada que vam sortir a menjar lluny de la llar.

Veure-la feliç, veure aquells ulls agraïts, aquell somriure que m’encisa, la màgia del tacte d’unes mans, … m’omple de vida.

La vida que supuren uns postres variats, la vida que rau amagada en un regal final. Un regal que, no pot ser d’altra manera, sorgeix en forma de relat. El relat que, perfilat ja fa unes 34 setmanes, descriu les aventures de la nina Veltinis. Una nina de feltre que un mal dia, a les escombraries, vaig llançar:

Somnien els nadons en nines de feltre? és més que un relat, car és fruit directe de l’amor més profund, d’aquella mena d’amor que, per força, ha d’esdevenir carn.

Aquesta entrada s'ha publicat en 01e. #Calders2012 el 1 d'octubre de 2012 per Lluís Mauri Sellés

#Calders 2012 ? la nit a l’estany com a excusa

Deixa un comentari

Ho confesso. No he llegit el relat d’en Pere Calders que informa el títol d’aquest apunt. O, si l’he llegit, se m’ha fos en els replecs més obscurs de la memòria i se’m fa difícil de fer-lo aflorar de nou.

El cas és que fins i tot un relat escrit a les pàgines de Catalunya, un agost de 1939, dóna per un apunt, tot i no haver-lo llegit.

La nit a l’estany és un títol senzill, sobri, una títol que, com molts d’altres d’en Calders, convida a llegir les ratlles que el segueixen. La nit a l’estany ¿és un conte sobre uns excursionistes que fan bivac prop d’un de tants estanys del Pirineu? Potser amaga alguna sorpresa quàntica, alguna murrieria de cervell savi i subtil com el seu?

Jo crec que no, i aquí em mostro tan o més valent que el Tinent Farragut del Planeta d’In, i em llenço a l’estany d’un contingut que, hi torno, no he llegit encara.

Si el cas anés per la primera de les vies plantejades, no seriem davant d’un relat d’en Calders, sinó a les portes de la Dòsia d’en Raimon Esplugafreda. I potser no ens allunyem gaire de les intencions i anhels del geni de Can Maurí.

Si avancés per la segona de les vies plantejades, potser Dòsia no estaria tan amagada i els Dosos vestirien camisa blava i alçarien el braç com un tendre i dictatorial Charlot de postal.

Perdut en l’atzucac d’una lectura pendent, deixo l’estany a banda i m’endinso en la nit, en la fosca nit que va fer exiliar aquest compromès escriptor i ninotaire amb senderi.

Després de caminar més de deu quilòmetres, Pere Calders i Enric Cluselles arriben a les tres de la tarda al Coll d’Ares. Calders descriu el que veu i els seus sentiments i el seu dolor per la tragèdia de tots:

Hi ha milers de soldats acampant dalt de la carena, esperant l’ordre de passar a França. […] El barranc que recull les aigües de la collada està ple d’esquelets de cotxes i camions militars. […] Em veig obligat a fugir de tot el que estimo i tinc tanta ràbia i tanta pena que ploro amb els ulls ben secs i no em doldria gens morir-me. El Pirineu és ara l’esvoranc del gran esquinç que desfà Catalunya i amb ell la nostra vida. No podria explicar aquesta desolació que ens volta; tots estem una mica malalts per les nits passades al ras en aquestes muntanyes de neus eternes. Hi ha caravanes de ferits mal curats i amb la carn gangrenada, que s’aguanten drets i caminen perquè els sosté l’obsessió de fugir. He vist dones i criatures mortes a la vora dels camins, de misèria, de fred o de cansament, i cares, milers de cares primes, pàl·lides, amb una resta de voluntat a la mirada, la mica de voluntat que ens resta a tots plegats per a seguir caminant.”

Caminant en el seu cas, i com ell molt bé explicarà en les seves narracions d’aquests temps incerts i de dubte, cap al camp de concentració de Prats de Molló:

A la falda dels Pirineus i en ple hivern, amb la moral i el cos malalt, érem una desgraciada gent. La major part d’aquells milers i milers de soldats patíem disenteria o altres afeccions intestinals i el camp va quedar cobert d’excrements en un espai increïblement curt; (…) dormíem i vivíem al ras al mig de la brutícia, i alguns, massa, van morir també al ras sobre una neu i una terra inundades. La merda era alguna cosa més que una interjecció proferida per un personatge de novel•la o per un recurs d’estil “vigorós” per a qualificar una situació.

I les traces d’un record que hom troba espigolades per Internet, alimenten i il·luminen un modest apunt que, partint d’una lectura pendent, malda per posar un xic de llum a un agost, el del 1939, que sembla que l’egoisme i els odis pretenen reproduir constantment.

Esperem ser dignes de no repetir les errades dels que ens van precedir en la via de les llibertats i el respecte mutu.

Aquesta entrada s'ha publicat en 01e. #Calders2012 el 27 d'agost de 2012 per Lluís Mauri Sellés

#Calders 2012 – La sort del caçador i les seves amistats

Deixa un comentari

Aquest és un relat amb moltes parts. Algunes de tan fosques i ocultes que, endormiscades al fons de l’inconscient, no crec que hi surtin pas. No se sap mai però, car això dels relats memorialístiques a vegades sorprèn fins i tot al seu propi autor. Deixem, però, els preàmbuls i llancem-nos a la piscina d’aquest conte de contes on el caçador es veu sorprès pels designis de les amistats.

En Pere Calders – com a obra, no pas com a persona – me’l van presentar a l’escola, allà als Jesuïtes del Clot. No recordo els anys que tenia, però si que, de totes les lectures que em van fer llegir, aquella Invasió súbtil se’m va arrapar en un replec del cervell i no s’hi ha desenganyat mai més.

Amb el temps la Invasió subtil i altres narracions em va obrir un món d’autors localment universals que, en aquells anys, intentaven reivindicar els de la colla que llegien en català. Estirant Calders vaig arribar a en Tísner, a en Sales, a la Rodoreda, al Grup de Sabadell, fins i tot, a en Boris Vian i algun que altre autor que, en les hores més adolescents de la meva vida, em feien volar pels aires, sense moure el cul de la cadira del pupitre, de l’habitació o d’algun bar de prop de l’Escola on estudiava i feia allò que, ara no sé si també, en diem campana.

Anys a venir, quan els diners no anaven tan escassos, vaig començar a cercar primeres edicions dels meus herois de ploma i lletra, obres que jeien entotsolades en llibreries de vell, però que no eren comptades com a veritables joies de col·leccionista confessat.

Vaig batejar aquest hobby amb el nom de “cacera narrativa”, arrel del magnífic La suerte del cazador que en Javier Fernández de Castro, un dels homes d’en Barral, va incloure al cant coral barceloní dirigit per la Rosa Regàs sota l’encertat nom de Barcelona, un dia.

Encara avui recordo aquell assolellat dissabte. La plaça Major de Vic era un vital cafarnaüm de parades i paradetes, d’intercanvis i compra – vendes, de passavolants i osonencs a la cerca d’alguna menja o d’alguna ganga. Al centre, les parades de roba i les gitanes cantant les excel·lències de les ofertes de les seves peces de roba migrada. Sota els porxos, els colrats pagesos amb les seves fruites, les seves verdures, els seus bolets i el seu aviram. Algunes parades de vell i, tocant al Merma, aquell bosc excels d’atractius llibres que en Costa hi ha parat sempre amb l’amor i la traça del seu excels local del carrer Sant Sadurní, un d’aquests envitricollats racons del Casc Antic de la Ciutat dels Pans de Pessic.

Aquell dia, en Costa em tenia preparats quatre dels cinc volums de les Obres Completes d’en Pere Calders que, en la meva dècada més caldersiana , la que mena del 1984 al 1992, van publicar des d’Edicions62 i que, qüestions de mercat manen, són descatalogades ja.

L’alegria del moment va esdevenir ja llavors un designi, una quimera: completar les Obres Completes amb el volum 3, el del 1987, el de la Invasió súbtil que em va introduir l’excels manà del diví Calders.

D’això, d’aquest fet, ja en deu fer una dotzena ben bona d’anys. Anys de voltar pel Mercat de Sant Antoni, pels Encants Vells de les Glòries Catalanes, pel Mercat de Vic, per llibreries de vell del carrer Aribau, de Portaferrissa, de… Fins i tot, havia estat a l’aguait de les millors pàgines de col·leccionistes que hi ha a Internet, però la peça se’m feia escàpola. Vaig arribar a creure-la tan invisible com si l’haguessin introduït en la quarta dimensió d’en Ramires- Guardunha i Coscolla.

Però vet aquí, que un bon dia, el jorn més inesperat, dos amics celebren el seu aniversari plegats i jo, innocent, accepto la invitació i me’n vaig cap a les vores de Gràcia. Allà, al Via Fora!, ambdós sagals, amb la connivència d’una deessa feta carn, em tenen preparat un subtil parany en forma de paquet postal amb la meva adreça posada.

En obrir-lo, desapareixen convidats, cambrers, aliments i local. Només aquell llibre retornat de la dimensió desconeguda, la d’en Ramires, se’m mostra a l’astorat esguard amb la subtilesa de les meretrius de bordell i casa de barrets. És la sort del caçador, del caçador que té amics imperdibles capaços de trobar un objecte, per mi, tan preuat.

Si bé la pau de la meva ànima, és completa; el misteri no es resolt en aquest punt però. I el fil per seguir el misteri em surt dels punts de llibre que el regal porta apariats. I és que, l’introbable llibre, amatent dins d’un magatzem tancat, esperava la mà amiga que el rescates de l’ingust oblit. I aquesta fou la dels meus amics, que se’l van trobar per Internet.

Coincidències sibil·lines, dos dies més tard el fat vol que anéssim a celebrar els 32 mesos de convivència amb la dona especial al Can Kenji, un espectacular restaurant de cuina japonesa amb tocs mediterranis, que em retorna de nou les subtils aromes caldersianes. I no només pel relat que em va seduir en els primers anys de la meva joventut – el de la invasió subtil japonesa-, sinó perquè, des de la finestra d’aquest local, puc llegir un cartell ben bonic que m’anuncia Llibres del Mirall, un mirall rere el qual descansava el volum de les Obres Completes que ara viu feliç amb els seus antics companys de viatge.

Aquesta entrada s'ha publicat en 01e. #Calders2012 el 20 de juliol de 2012 per Lluís Mauri Sellés

#Calders2012 ? Quan la mort hi fructifica

Deixa un comentari

En Calders pot dir missa, però jo, humil lector de tanta lletra, crec que aquesta mort en vida que va ser l’exili mexicà li feu bé al geni de Can Mauri, al ninotaire del Papito, a l’hereu més preclar d’en Massimo Bontempelli.

Si més no, li va servir per a topar-se amb una cultura imaginativa i rica com la que ell destil·lava i això es fa evident en la seva producció mexicana. Una producció que s’amara de difunts i s’empelta del culte a la mort de les cultures indígenes d’Amèrica.

Això sí, en Pere, com no podia ser d’altra manera, se’n riu de la mort i de qui la vetlla i s’enginya un conjunt d’artefactes que, amb la polidesa i la cura del bon artesà de les paraules, eleven el xoc cultural a la irònica categoria de l’humor més punyent i desbocat.

Més enllà de l’empelt de difunts a la seva obra, els llibres mexicans s’endinsen pels acolorits viaranys de la riquesa americana, de la qual Mèxic n’és la més coneguda de les portes d’entrada. Una riquesa que neix de l’adopció que, en aquelles terres, s’ha fet d’un dels conflictes universals: el de les races americanes i l’home ibèric, en aquell cas, però que cal portar a la justa mesura de l’indígena i qui, pujant- li a la gropa, el vol fer canviar.

Calders, com indica en el pròleg de la primera edició d’Aquí descansa Nevares, analitza el problema, però no s’hi endinsa. Des de la distància “dels perplexos”, no creu que s’hagi de prendre partit per un individu que “ell tot sol ja s’aniria esparpillant”. El fet, però, és que, de les seves novel·les i relats, la cosa sembla trasmudar-se a través d’un mirall. Calders utilitza l’indígena d’ultramar per mostrar-nos la seva situació personal. Al mateix pròleg hi trobo la pista quan assenyala que:

“El problema de l’indi és purament rural i adopta formes simples de divisió per estaments: l’indi deixa de ser-ho quan abandona el camp, passa a viure a ciutat i es vesteix com tothom”.

Que no llegim aquí potser, una crítica a l’emigrant republicà que abandona els seus orígens per esdevenir un desarrelat americà? Que no està parlant ja del conflicte universal, prenent com a excusa la dimensió vivent del lloc on s’està?

La mort davant la vida o el veloç conqueridor davant del mesurat indígena són mostres d’un maniqueisme que, ben barrejat, dóna aquest estil tan propi de la literatura científica, onírica i fantàstica que són pròpies del nostre homenatjat.

A peu d’apunt:

Aquest cap de setmana el diari ARA ha tingut la bona pensada d’afegir, a preu de llibre, la Tria personal que en Pere feu l’any 1984 d’alguns dels seus relats. Cal felicitar-los per la iniciativa, tot i la migradesa de la referència que trobem a les pàgines de l’ARAllegim, una sola página, i de la murrieria escapista del geni que em va fer voltar tres quioscos per trobar el preuat tresor suara esmentat.

Aquesta entrada s'ha publicat en 01e. #Calders2012 el 18 de juny de 2012 per Lluís Mauri Sellés

#Calders2012 – Confessió arrel de les Obres Completes / 3

Deixa un comentari

Ja fa tres mesos que, solidari amb la Vida – així, en majúscula -, m’he desempallegat del vici del tabac.

Aquesta irreparable pèrdua del meu costumari particular m’ha fet recuperar-ne d’altres, potser de més nocius, però molt menys documentats i perseguits com el suara esmentat.

D’aquestes reviscolades flaques potser la més punyent sigui la de la bibliofília caldersiana. I justament ella és la que m’ha portat de bracet cap al Mercat de Sant Antoni.

L’objectiu? Aconseguir l’escàpol tercer volum de les Obres Completes d’en Pere Calders. D’aquelles que, durant la gloriosa dècada dels 80, va publicar edicions 62 en la seva acurada i digníssima col·lecció Clàssics Catalans del Segle XX.

He sortit de casa doncs, amb el volum cinquè a la butxaca. L’he pres per passar el trajecte de Verdaguer a Sant Antoni i, també, per tenir un volum de mostra als llibreters de vell d’aquest tradicional mercat.

“El present volum inclou una extraordinària novel·la, un recull recent de contes, unes proses literàries i la famosa peça teatral de Dagoll Dagom basada en textos de Calders”

La novel·la ja l’havia llegida molts cops – extraordinària i clarivident – i l’obra de teatre, tot i l’èxit inqüestionable, sempre m’havia deixat un regust d’enyorança pels temps en què jo també era Abel i m’inventava antavianes.

Per això, m’he decidit a rellegir el recull recent de contes i les proses literàries, molt més adequades per trajectes curts. I, entre elles, m’hi he trobat, novell ex-fumador, encarat amb la brillantor assagística d’un Calders capaç de convertir la seva aportació al col·lectiu Fumar o no fumar en un tractat del tabaquisme i del costumari social… Calders, punyent sociòleg!

En sortir del metro doncs, em trobo davant del modernista mercat en obres. Se m’apareix com un monstre adormit, un drac industrial que amenaça la pobre formiga en què m’he convertit davant sa grandiosa planta. I, allà, arraconades al cap del carrer, una iougurtera de la Urbana i una carpa, cobreixen els objectes de desig dels col·leccionistes de còmics i llibres, de discos i CDs, d’imatges i fotografies, i de moltes coses més.

De parada en parada, lluco llibres, pregunto als llibreters i el cor bota i rebota en veure un Riba de la mateixa col·lecció.

Efímera alegria. No en té cap més. Ni ell ni l’empedreïda fumadora que, sota la capa de cendres de llur parada, disposa de tres dels cinc Calders que componen les Completes del Mestre. Cap cot i contrariat, cerco un estanc. El vell vici, rebifa.

En rodejar el monstre però, caic de quatre grapes en un parany: Un Benguerel i un Trabal se m’ofereixen per baix preu desvetllant un altre dels vicis que em cremen de cos sencer. Per què em busquen sempre aquests homenassos dels nassos?

Els defujo. Vull Calders! I, en no trobar-lo, em torna la temptació dels Mood’s, però els estancs són tots tancats. L’aplec d’infants, petits i grans, que intercanvien cromos d’ara i d’abans, em lleva la recaiguda i la deixa per un altre instant.

Com colomins al voltant de les engrunes que ha llançat una iaia bona, es miren les làmines del seu desig en mans alienes i volen i revolen i estenen les ales d’ací d’allà cercant els agents que els ajudin a completar el seu objectiu ancestral.

Alleugit, m’apropo al carrer Parlament. I, allà on marida amb el Passatge d’en Pere Calders, un bar homenatja al geni amb un gust exquisit i unes lectures adients.

Amb cervesa artesana i aperitiu, escric quatre ratlles i, agraït amb els lletraferits que l’han parit, m’oblido del tabac, tot seguint les passes del meu protagonista més preuat. Ell ja ho va fer aquell 8 de novembre del 1986. Jo ho he fet fa quatre dies, molt més jove que el bon Calders, però molt més lluny de llur creativitat i saviesa.

I és que em sé humà, massa humà, per être dieu.

Digne hereu, voldria ser

ser el feliç hereu de tan bon pare
Aquesta entrada s'ha publicat en 01e. #Calders2012 el 2 de maig de 2012 per Lluís Mauri Sellés

#Calders2012 ? He de confessar que tinc mala peça al teler

Deixa un comentari

He de confessar que tinc mala peça al teler
He de confessar que sóc lletraferit i que, de petit, ja n’era
He de confessar que voldria ser digne legatari del mestre Calders
He de confessar que em reconec maldestre hereu del geni de Ville-d’Abray

Suposo que, per totes aquestes confessions, he acabat sucumbint a la lectura d’un encisador manual, i recull de relats, escrit, i aplegats, per un tal Sargatal.

Encisador i transparent, esdevé un compendi d’exemples sublims i respostes encertades al misteri de la narració breu, del relat curt.

No podia deixar-vos en pau durant una setmaneta llarga, si en sóc capaç, sense presentar el quart apunt a llaor del gran Calders que, a finals de setembre, compliria 100 anyets, si encara tingués el cos en dansa.

I, per començar, citaré un article que el mateix Pere Calders va publicar a la revista Tele-estel ja fa un bon grapat d’anys. Es tracta D’un extrem a l’altre, un crit a favor dels escriptors catalans que no s’adeqüen a les pautes del realisme social, l’estil literari de moda en aquells temps i un estil que, segons com, ha impregnat en excés la literatura d’aquests nostres temps d’ara.

I és que en Pere no fou només un escriptor fantàstic – en la setena i última de les accepcions que aquesta paraula té a l’Alcover-Moll -, sinó també un home compromès amb el seu temps i el seu país, i un articulista de premsa tan sublim i crític com dotat de la fina ironia necessària per impregnar de saviesa les ments dels seus lectors.

La fantasia – en la sisena i última de les accepcions que aquesta paraula té a l’Alcover-Moll – és tan realista com les cròniques que s’arrosseguen pels infectes bassiots de la realitat més abjecta.

De fet, massa sovint, la fantasia resulta molt més real i crítica que la narració pura i dura dels fets socials.

De fet, la visió d’en Pere Calders és molt propera a la que, per aquells temps – o un xic abans –, defensava Boris Vian a l’aburgesat Paris dels existencialistes o la que queda reflectida en el Manifiesto Subnormal d’un dels autors que, en llengua castellana, faria més furor en la dècada que encetava l’esmentat article d’En Pere.

El Manifiesto fou el tret de sortida literària d’una saga policíaca de renom. El seu autor: Manuel Vázquez Montalbán. El seu personatge: Pepe Carvalho. La seva missió: en fotre-se’n del realisme social, tot imitant-lo amb gran cabal.

Avui, quan sembla que el món torna als femers que créiem oblidats, figures com les d’en Boris, en Pere o en Manuel fan més falta que mai.

Aquesta entrada s'ha publicat en 01e. #Calders2012 el 5 d'abril de 2012 per Lluís Mauri Sellés

I van treure a passejar #Calders2012 en Primavera

Deixa un comentari

Calders fou un d’aquells escriptors compulsius i metòdics. Quan el seu cos es va absentar, els estudiosos van furgar i remenar un seguit de notes, llibretes, apunts, galerades i esborranys inacabats. Portats per la força de les lletres, van fer de taxidermistes literaris per a fer-nos gaudir del plaer d’aquestes paraules.

La primera en publicar-se fou La ciutat cansada, un recull de personatges i situacions que, a ulls del ciutadà del 2012, resulten d’una actualitat esbalaïdora. Amb ironia caldersiana, l’obra ens presenta el cas d’uns desnonaments provocats per les necessitats d’ampliar la nau d’en Martí Durbec, fabricant d’aritmòmetres. I, a partir d’aquí, tot és pur futurisme i actualitat.

Els desnonaments són l’espurna que encén una novel·la farcida d’hiperrealitats caldersianes: L’Elias, la imatge pura del messies anarquista, un home fet a ell mateix i, amb una família força curiosa, una família que, per aparents principis morals, no paga el lloguer. Bé s’han de guanyar la vida tots plegats!

També són destacables les imperdibles Amaral·lis i Puranna, dues pobres iaiones que desperten tanta tendresa en el veïnat com entremaliadures són capaces de fer sota la seva façana de desvalgudes puritanes.

I què dir d’en Flèndit? Nen superdotat o supervivent? Se’t queda gravat a la retina sota la motxilla del Senyor Orteu.

Però, a un servidor, ja des del principi, el personatge que em resulta més entranyable és el cagadubtes d’en Martí Durbec que, ”sense mirar-se els fulls, va signant”, però que “el títol de director gerent damunt del qual ha de posar la signatura no li plau gens i mentre escriu va pensant: Martí Durbec, alpinista; Martí Durbec, alpinista”. Tenir d’ofici el pujar muntanyes – així pogués estar segur de quelcom – potser és el que li agradaria més”.

El global és una ciutat que, cansada d’ella mateixa, s’enganxa a una esbojarrada idea i surt en caravana cap a la ruralia i la natura.

Els governants, per tal de frenar la fugida, i, havent après que les estossinades enroquen l’enemic, traslladen la batalla a la premsa i publiquen la recuperació d’una tradició inventada: la Cavalcada de Primavera.

Fracassada aquesta, hi porten un grup de llobetons – minyons escoltes- i, quan la cosa no té remei, cerquen la manera de treure la caravana de la ciutat a través de la mesura més senzilla i estúpida que hom es pugui imaginar.

Tot plegat ens porta un Calders que juga amb el realisme social tan propi en la seva generació i l’estira fins als límits d’una fantasia que fa del relat una obra de digna lectura en aquests temps de protestes ciutadanes carregades d’energia notable.

Aquesta entrada s'ha publicat en 01e. #Calders2012 el 5 de març de 2012 per Lluís Mauri Sellés

#Calders2012 – Una subtil invasió

Deixa un comentari

22 de febrer de 2012:
Apunt dedicat als i les alumnes de l’Institut d’Educació Secundària Lluís Vives de València que, repetint la història del pensador que dóna nom al seu centre, estan rebent els embats furients dels nous Inquisidors.


Seguim amb els 12 apunts d’homenatge pel Centenari del naixement de Pere Calders i Rossinyol, amb un record d’infantesa.

I és que, possiblement, la primera lectura que vaig fer d’en Pere Calders va ser Invasió subtil i altres contes: un recull de relats publicat l’any 1978 i que era de lectura obligada en els estudis que feia als jesuïtes de València amb Bilbao.

En aquell malastruc espai on les sotanes es vestien d’hipòcrita humilitat, de deures fora mida, les narracions d’en Pere van ser un cop d’aire fresc, imaginatiu, necessari, reparador, una glopada de vida en una presó escolar, fosca i resclosa, obscura i mancada de vida.

   

D’aquell llibre en recordo un bon grapat de relats, però el que em va inocular la metzina de la lletra fou el que donava nom a tot plegat.

Amb els anys, recordo que en vaig fer una versió, tot canviant el japonès del original per un xinès – més recent potser en els temps que ho vaig escriure- . Malauradament però, l’homenatge al geni de Can Maurí s’ha fos en el trau infinit que porta a la quarta dimensió caldersiana.

Malgrat tot, potser encara podria escarrassar-m’hi un xic amb un d’aquests contes breus que tant li agradaven. Ho provem?

QÜESTIONS DE TRÀMIT 2.0

Van dir a l’editor que tenia el dret a una última voluntat, però ell respongué que passava, que el negoci ja era finat, i que, si alguna en contava, acabarien a garrotades, com dos eixelebrats.

Aquesta entrada s'ha publicat en 01e. #Calders2012 el 17 de febrer de 2012 per Lluís Mauri Sellés

#Calders2012 – Calders premonitori

Deixa un comentari

Possiblement en els orígens de la Ronda d’en Calders hi hagué l’enfonsament del Titànic, aquell transatlàntic invencible que, com l’actual Concòrdia, navegava pagat de si mateix pels mars del món.

No cal dubtar que darrere el relat hi trobem la supèrbia d’aquestes ciutats flotants, però la Ronda d’en Calders transcendeix l’ensulsiada d’un vaixell de luxe per reproduir i narrar la futilitat d’un món, el nostre, que s’entesta en arrapar-se a ell mateix quan tot es perboca.

Pels llecs en la millor novel·la d’aquest extraordinari fabulador barceloní, del qual enguany en celebrem el centenari del naixement, només us diré que es tracta d’un Calders en estat pur.

Ras i curt, i com diuen els seus editors, el llibre parla del Panoràmic, un vaixell de gran calat per al transport de càrrega i de passatge que pateix una avaria. L’embarcació queda enganxada en un bucle cobert d’una boira permanent, sense possibilitat aparent de rescat. Els passatgers porten la situació com poden; amb algun moment de tensió i mantenint discussions interminables sobre el bé i el mal i el camí que porta el progrés de la humanitat. Les grans potències mundials s’enfronten mitjançant grans gestos més aviat inútils per veure qui serà capaç de rescatar el transatlàntic. Però el capità només té una idea al cap: mantenir la dignitat i el decòrum fins a l’últim moment i aconseguir per al seu vaixell un final tan èpic com el del Titànic. Per això, i a falta d’una orquestra professional, recluta viatgers amb la finalitat de posar una música adequada quan la nau s’enfonsi definitivament.

I a mi, tot plegat, i amb el to que li dona en Calders em recorda molt i massa en aquest sistema/món avariat on tothom crida, els poderosos creuen saber-ne les raons, però que va a la deriva entre la boira més espessa que les planes de l’interior puguin crear.

Jo, per si de cas, ja m’he comprat un tamborinet per quan el capità – segur que és en Pere Calders que s’ha amagat dins d’un dels seus relats – em vingui a reclutar. La bellesa de l’instant final: quan el campi qui pugui sigui general i només el capità i l’orquestra ens mantinguem serens i dempeus al pont de comandament m’extasia d’allò més.

Per cert, algú té un vestit de mariner sobrer? Crec que els de l’orquestra hem d’anar ben guarnits per a l’ocasió, no?


P.D.: Si us fa mandra llegir, podeu fer un tastet de Calders a l’espectacle Calders en màniga de camisa. Salut i bon Any Calders a tothom.

Aquesta entrada s'ha publicat en 01e. #Calders2012 el 18 de gener de 2012 per Lluís Mauri Sellés