Havies de començar per Àfrica, però, en el teu primer vol, no podíem pas enviar-te al centre del continent. Una oferta en una companyia de baix cost, ens ha permès portar-te a Fès i amb el tarannà que portes, crec que t'haurem de parar els peus: ets curiosa i tafanera i et fas amb tothom a cops d'ull viu i somriure als llavis.
En aquest viatge has estat el nostre millor passaport cap a les ànimes de qui ens envoltava i ens has ajudat a reviure els millors moments dels nostres viatges anteriors. Ets tota una reina de la seducció, i només tens sis mesos!
Ara, mentre dorms entre el papa i la mama en aquest llit de l'hotel de l'Estació, t'escric tres ratlles necessàriament breus. I és que, has vist tantes coses! has sentit tantes aromes! t'has obert a tants móns! Ets filla dels teus pares i l'aventura mora dins del teu cor.
Aquest divendres seré breu. I ho seré, perquè porto tota la setmana picant tecles amb la mà esquerra i el canell i l'avantbraç es queixen d'allò més.
El cas és que dissabte passat l'espatlla dreta va dir que ja havia treballat massa i que necessitava un descans. I, animada per un més que eficient servei d'Urgèncis públic. se l'ha pres. Se l'ha pres amb tot el braç encabestrat i un servidor medicalitzat i amb nits de juerga gelada i ardent.
No trobes a faltar un braç fins que realment deixa de funcionar. I, en la setmana més bèstia de la meva vida - ingrès hospitalari a banda -, l'he trobat a faltar d'allò més...
... a la feina tot s'alenteix i els pendents s'acumulen ... a casa, la baldufona et mira i no acaba d'entendre perquè no l'agafes ... al carrer, els cops de maluc se succeeixen per adreçar un cotxet portat amb una sola mà.
Arran dels fets de Gràcia del passat 30 d'abril, i de la seva seqüela de l'1 de maig, em va arribar a les mans un treball universitari d'un dels caps actuals dels Mossos d'Esquadra.
El treball en qüestió que, l'any passat, va córrer com la pòlvora per les xarxes i mitjans informatius allunyats del star system mediàtic, explica en 37 pàgines com el susdit cap dels Mossos veu als okupes/antisistemes, com analitza les estratègies militars aplicables contra el què ell mateix no acaba d'aclarir si és delinqüència i, finalment, un full de ruta, amb diverses etapes d'actuació, que descriu fil per randa tal com han succeït els fets a Barcelona des de la "bretolada de l'Starbucks" i algunes altres actuacions que, a ulls del document podria entendre's, que van ser permeses pel Cos de Policia objecte d'aquest escrit.
Consti que aquest apunt no és una crítica als Mossos, servei públic format per persones tan humanes com qualsevol dels ciutadans de Catalunya, sinó una visió de la síndrome del Rei Joan, nom que podríem donar a l'estat mental d'algú capaç d'enginyar una estratègia que lesiona qualsevol legitimitat i voreja la legalitat fins a límits impensables en un cos de policia modern i funcional.
Les dues actuacions darreres de la BRIMO s'emmarquen dins la quarta fase del treball. Si això fos així, hauríem de ser a les portes del final del "problema", però la imatge donada pels Mossos potser els ha fet recular en imatge pública, si més no entre el veïnat de Gràcia que, per dues jornades, ha tornat als més foscos anys de la Dictadura franquista.
Aquesta setmana he tingut l'immens plaer de gaudir amb l'humor ben documentat del debut en català (o lapao, que no ho tinc clar del tot) d'un periodista mileurista, un d'aquests pous de ciència que, perdoneu la falta de modèstia, som fills de barri xarnego i escola de pobre.
A mi, aquesta manera de fer, em serveix per amanir converses de cafè o cervesa, però a l'Antonio Baños li ha servit per a deixar-lo sense les brillants intervencions a Radio Nacional de España i per aconseguir l'èxit de fer-me'n un fantàstic fanàtic desprès de gaudir de l'erudició i la senzillesa argumental tan pròpia dels barris xarnegos del cap i casal del país sense Estat.
El passat dimarts al vespre, en vigílies del Dia del Treball, Gràcia va esdevenir territori ocupat. Ocupat pels Dracs, els antidisturbis de la Generalitat que, com si de la Processó dels Armats es tractés, van voltar pels estrets carrers de la Vila, armats fins a les dents i en formació militar.
Un dels regals que em van fer per Sant Jordi va sorgir directament de l'infern roquer igualadí, de l'ardent gola del drac de Sant Jordi, de les profunditats de l'avern més nostrat.
I és que un grup, de nom fer i acords potents, llançava un tema que pot esdevenir himne pels més peluts del món casteller i un xic enllà.
Petit, però valent, el tema que obra l'EP que els igualadins van llançar al gener d'enguany, ha esdevingut videoclip pels volts de Sant Jordi com a acolorit àlbum musical, que recull l'esperit casteller, li posa estel i cel i, amb aquests ingredients, fer un còctel que beu del bo i millor del rock amb accent nostrat.
El Petit de Faèrica m'ha semblat un bon contrapunt al Tocant dels Strombers. Dos himnes diversos i complementaris per un món festiu i plural que bé es mereix un disc sencer amb temes d'aital qualitat.
Algú pren el guant i fa la propera peça castellera?
Sumisión de Juan Bueno. Dibuix fet només amb bolígraf blau sobre làmina de paper. Dimensions: 100 x 80 centímetres.
Aquesta setmana ha estat la setmana de Sant Jordi i, com és tradició, els carrers s’han omplert de llibres, roses i turbamultes de manifestants fent escraches a les paradetes de llibres i flors que omplien pobles i ciutats.
Jo, com va essent tradició també, vaig esdevenir gota d'aigua en les marees humanes que xocaven contra les roques de paper escrit.
Enguany, a més a més, estàvem d’estrena familiar. D’estrena doble, ja que era el primer cop que trèiem pels carrers de la diada a la menuda baldufona i a la perla de son àvia.
Fou impossible d’apropar-se a les parades de llibres de les Rambles i, en aquelles que desperten el meu interès personal, el pas hi fou fugaç, donades les circumstàncies d’un sant Jordi tan especial.
Demà és Sant Jordi i començo aquest apunt amb aquesta sonora obvietat. Sant Jordi, pels catalans, és una data important, una data on l'amor s'hi posa i ens rega amb la cultura del paper fet art, coneixement i plaer.
Sant Jordi és patró patri i, si fóssim un país normal, molt probablement seria la nostra Diada Nacional. Però la història ens ha fet màrtirs d'un Estat que fou el nostre fins que l'afany uniformador dels Borbons va començar a imposar les seves raons als pobles que féiem Espanya.
Per Sant Jordi, matem al drac i en regalem les roses de la seva sang brollades.
Enguany, aquest Sant Jordi, és un xic especial per a mi, car, amb 17 germans de lletra i un notable prologuista, seré objecte de curiositat en alguna paradeta on Els cadells de Pagès editors hi tingui un raconet.
Els vençuts, el meu relat en la coral del Sol naixent, no és ni "una visió sobre la guerra des del punt de vista dels derrotats", ni "una obra compromesa amb una causa humanitària", ni tampoc "l'enèsima evocació de Sherezade i les mil i una nits" o ... potser ho és tot i més?
En qualsevol cas, la colla dels vençuts t'espera amagada en alguna parada per a fer-te passar agradables estones de lectures amb bona ànima.
Llibres escrits, editats, plantejats o enginyats per l'autor d'aquest bloc.
De moment, via el servei sota de demanda de Bubok, però vès a saber cap on aniran en el futur.
El 29 de setembre del 2012, en Pere compliria 100 anys. De fet, si ens endinsem en la seva obra, segur que els compleix en alguna dimensió que se'ns escapa. Valgui doncs aquesta categoria per espigolar-ne el record.
Relació dels fets succeïts a una parella a la ciutat del Caire i a les terres altes de l'Àfrica Oriental. Unes terres que, avui per avui, s'agrupen sota la bandera d'Uganda. - Estiu de 2011-
