|
Seguim amb el diabòlic tablet. Lletra tal com surt, com si treballés en una d'aquelles primeres impremtes que van donar tants maldecaps. Oi més quan els salts de paràgraf fan malifetes i tot queda penjim-penjam. Però bé, com ahir et deia, en tornar a casa, ja hi posarem ordre i concert. T'atreveixes amb la font? Dilluns deia que dimecres no escriuria per mirar de deixar la setmana lliure per aquesta ciutat on soc ara. I avui ha estat un dia força complert. Com no m'agraden les introduccions i estic escrivint amb un tablet d'aquests en què has d'anar colpejant la pantalla, a risc d'errar-la, us deixo ja amb la lectura dels meus apunts de la jornada.  Després d'un càlid vespre de fogerons, xeremíes, flabiols i tamborils, comença l'aventura escocesa de l'autor d'aquest bloc. Tres dies a la capital del país del card amb la voluntat de conéixer gent, de sentir l'aroma dels seus aventurers escriptors i, sobretot, viure un d'aquells clàssics del rugbi que qualsevol persona hauria de viure un cop a la vida, sinó més: La Calcutta Cup. I és que, algú ja ho ha expresat, i no cal repetir-se: Benjamí Villoslada – Bitologies @3/24 - L’efecte Megaupoad  No sé si és per la relectura de l'Incerta glòria d'en Joan Sales, o per la proximitat del centenari del naixement d'en Pere Calders, o per la passió desbocada que sento per la generació d'escriptors catalans que van florir abastament del maridatge del seu rerefons català amb la seva pàtria d'adopció, però el cas és que se m'ha fet evident i clar que la por a la foscor no és altre cosa que una immensa paüra a la creativitat més pura.
M'explicaré:
 Ara que ja som convençuts que, de crisi, res de res i que tot ha estat fruit de la cobdícia d'un grapat de trilers, que ens han venut gat per llebre, em poleixo els meus diners amb un d'aquells sortejos que espero m'omplin d'un plaer sideral. Avui faig el primer experiment des del Cau amb un diàleg de piulades creuades entre un català que volta per Nova York i un altre que s'està a Barcelona. La conversa, com el títol indica, va de visions d'un món entre les dues vores de l'Atlàntic. Ens hi posem?  Possiblement en els orígens de la Ronda d’en Calders hi hagué l’enfonsament del Titànic, aquell transatlàntic invencible que, com l’actual Concòrdia, navegava pagat de si mateix pels mars del món. No cal dubtar que darrere el relat hi trobem la supèrbia d’aquestes ciutats flotants, però la Ronda d’en Calders transcendeix l’ensulsiada d’un vaixell de luxe per reproduir i narrar la futilitat d’un món, el nostre, que s’entesta en arrapar-se a ell mateix quan tot es perboca. Un sol parsimoniós i esmorteït pren el camí de la posta. Ho fa de biaix, escorat cap al sud. En aquestes alçades d'hivern, el sol cerca l'escalfor de l'equador per alliberar-se de les glaçades que dominen el món. Sap que les nits són gèlides i que els dies, si són agraïts, passen penes i treballs per desfer el gebre que s'entesta en guardar-ho tot dins d'una vitrina de freda realitat. “La ciudad (Barcelona) no vive de espaldas al mar, vive de espaldas a su gente y a sus vecinos porque no siente nada por ellos” - Javier Pérez Andújar (2011) Paseos con mi madre. Editorial Tusquets, Barcelona. - Aquell 4 de gener, jo era a Sevilla i, els edificis de Pedro Salvador, em transportaven al barri dels meus primers grisines, la primera guarde, les primeres experiències d'una vida que es va concebre als blocs de la veïna Maresma. I és que, entre Alfons el Magnànim i el Mercat del Besòs hi ha una munió de casetes i edificis, racons i raconets, que sempre he trobat entranyables i propers. Fòren el paisatge que van veure els meus ulls dalt del cotxet de nadó atent. I, el suara esmentat barri de la capital andalusa, m’ho ha fet recordar. Jo vaig tenir la sort de ser fill d’immigrants de proximitat. Immigrants d’aquells que van desplaçar-se una seixantena de quilòmetres per anar a la ciutat de les oportunitats, tot fugint d’un entorn que, per les raons que fossin, no va acceptar-los del tot. De fet, si hi penso sincerament, va ser el mateix entorn, la mateixa comarca, la que va portar el pare a Barcelona. Digueu-me sinó perquè a ciutat havia d’estar treballant en l’empresa d’un amo osonenc? En qualsevol cas, a cavall entre el Sud-oest del Besòs i Balenyà-Tona-Taradell van passar els millors anys de qualsevol vida: els de la infantesa. |
Categories
Els meus enllaços.
..
AIRE FRESC
AIRE TRANQUIL... O NO!
EL MISTERI DE LA LLETRA
GRUMETS D''UN VAIXELL PIRATA
Notícies VilaWeb
El bloc de la BibliotecaEl fet casteller vist pel TETE
politics&filmsÚltims 40 canvis
Accés de l'autorVisites al blocVisites a la portada
Visites a les entrades
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
