Instruccions d’ús i activació:
1.- Prem el "+ Vull llegir la resta de l'article"
2.- Entra al cafè Paris.
3.- Llegeix, en veu alta, les ratlles curtes, lentament i sense preses.
4.- Amagat del present, tot fent una nova fugida cap al futur.
|
Instruccions d’ús i activació: 1.- Prem el "+ Vull llegir la resta de l'article" 3.- Llegeix, en veu alta, les ratlles curtes, lentament i sense preses.
lluis |
00b. El llibres del Somni dels Bruts - lluisdetaradell.net |
divendres, 18 de maig de 2012 | 09:08h
Filant el segon recull del Somni dels Bruts, les urbaLiades, he topat amb uns quants revivals que ens recorden d'on venim. El foto àlbum Odio Obedecer d’en Xevi Mercadé, l’Harto de todo d’en Jordi Llansamà i el Que pagui Pujol d’en Joni D; s’han unit a la recuperació dels textos d’en Pau Malvido per part d’Anagrama per a fer arqueologia de les generacions que precedeixen al Somni dels bruts. Nedava com un dofí, dins del ventre de ma mare, Descobrint tot un nou món, caminava a quatre grapes, El món se’m va fer feixuc. Urpes de llop m’esquinçaven La lectura i els amics, més un xic de muntanya, Volant lliure pels alts cims, vaig beure de font adorable. Com un ós jo vivia en la ruralia comarcal, i entre el camp Per això em sé dofí, com al ventre de ma mare, Aportació a l’Abril Poètic 2012, El putu pajaritu se’m fica dins del cap i em farà parar boig. El seu brunziment és atronador. Per què no calla? Per què no baixa? Al meu cap retornen crits de joventut Ito ito ito que caiga el pajarito! Imatges de guerra i setge, de revoltes violentes i control militar. Quan ens costa la pel·lícula? L’helicòpter palplantat just damunt de Plaça Catalunya se’m presenta com un Gran Germà orwellià, com un palantir d'un Sauron postindustrial i del coneixement que ho controla tot des de la distància. Teclejava com un pianista, El record d'una vella Olivetti Llibertat que un dia es trenca Amb quadern vell i boli Bic A Yonibigut, l’únic ésser capaç d’entendre-ho... o no! Al món hi ha d’haver de tot – va començar dient-me un brut que somia -. I suposo que aquesta és la raó que manté operativa encara aquella línia de tren que, ancorada en l’antigor, conserva estacions renovellades però de l’any de la picor.  Recordo que, de petit, em passava hores i més hores davant d’un full de paper que, en poc minuts, esdevenia la narració d’un partit de futbol impossible entre dos equips que, a ulls de nen, superaven qualsevol mesura. El temps és fàcil d’ubicar, car el porter que tot ho parava era l’Artola. I, en Pello, va venir a Can Barça quan jo tenia 5 anyets i en va marxar quan, un servidor, ja era un ganàpia de 14 primaveres. Si a aquesta dada hi sumem que el record de Neeskens es redueix a la Plaça Sant Jaume després de Basilea, i que els meus herois van ser l’Allan Simonsen i en Hanki Krankl, la dèria se circumscriu entre el 1979 i el 1983. És a dir que la meva etapa de radiodifusió escrita, perquè això és el que feia, va tenir el seu punt àlgid entre els 9 i els 13 anys. I és que, amb 14, vaig mudar la ràdiodescripció per la poesia, la poesia que les nenes m’inoculaven cada dia. Tot això ve a tomb de la visita que l’altre dia, tot cercant una bona lectura, vaig fer a ca’ls pares del Poblenou. Allà, en una de les habitacions, hi ha encara joguines i lectures de canalla, combinades amb manuals de religió, manuals de tenidoria de llibres i labores del hogart i una mica de bibliografia que parla de bèsties i viatges, de viatges i passions. Creia que allà hi trobaria la lectura desitjada, però, en obrir la porta, el que vaig trobar fou un full tirat pel terra. El vaig agafar i feia així: 
Avui volia parlar de l'egocentrisme dels humans. Una espècie que, des del seu naixement en la nit dels temps, es creu el centre de l’Univers i tot ho amida en la seva mesura i segons el seu criteri. No em refereixo pas a l’egocentrisme com a espècies que, fet el fet, encara seria un encert, car la realitat és fruit de les nostres percepcions humanes. Sinó de l’egocentrisme de l'individu com a món unipersonal, com a únic ésser capaç d’atropellar una iaia a la sortida del metro, si t'he presa i la vella fa nosa. Però, vet aquí que, quan era modelant el text en brut, va caure a les meves mans la noticia d'una nova exposició dels calçons d’en Marx, tota una relíquia en els temps que corren i que, aquest cop, ha coincidint amb la visita del llençol de Crist a la ciutat nadiu d’aquest homenot tan estimat. Ja fa tres mesos que, solidari amb la Vida - així, en majúscula -, m'he desempallegat del vici del tabac. Aquesta irreparable pèrdua del meu costumari particular m’ha fet recuperar-ne d'altres, potser de més nocius, però molt menys documentats i perseguits com el suara esmentat. D'aquestes reviscolades flaques potser la més punyent sigui la de la bibliofília caldersiana. I justament ella és la que m’ha portat de bracet cap al Mercat de Sant Antoni. Dissabte de la setmana passada, el suplement ES de La Vanguardia era farcit de reportatges i reflexions imperdibles: Des de l’habilitat de fer la pilota fins el menys plató i més buda d’en Lluis Racionero, passant per Humor + Ciència = Premi, l’entusiasme d’en Marina, el cervell dels bilingües és diferent, el doble sentit sobre l’Snowdonia gal·lesa, el que passi l’aire, el mapa del tresor de l’e-book o l’amor compartit per la Lettera 32 d’en Gonzalo Suárez i d’un servidor que, com ell, subscriuria un mateix sentiment: “Ha estat la màquina més promíscua de tots els escriptors que hi ha hagut al món i tots ens l’hem endut al llit” Però, per damunt de tots ells, l'esclaridor Qui va inventar què? d’en Piergiorgio M. Sandri. Un esclaridor reportatge que, maridat amb el Valor Afegit del 24 d’abril i el Cultura/s dedicat a Nikola Tesla, l’inventor de la radio - si, si, no posis aquesta cara, la radio no és un invent d’en Marconi ni el telèfon ho és d’en Bell -, ajuden a qüestionar el món de les patents, dels drets privatius i de les entitats que, de la creació aliena, en fa negoci. Aquesta successió de documents i arguments que demostren com la innovació constant és la única arma del creador davant d’uns sistemes de protecció que afavoreixen sempre a qui té més diners i menys escrúpols, em permet presentar el cas paradigmàtic que, seguint les polítiques privatives, no es podria donar mai. I ho explicaré, ja que ens hi va la vida. |
Categories
Els meus enllaços.
AIRE TRANQUIL... O NO!
EL MISTERI DE LA LLETRA
Notícies VilaWeb
El bloc de la BibliotecaÚltims 40 canvis
Accés de l'autorVisites al blocVisites a la portada
Visites a les entrades
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
