Enguany, fa 100 anys del teu naixement (20 de juny, 1909) i 50 de la teva mort (14 d'octubre, 1959). Cal que te'n faci memòria?
Pensava escriure't una carta d'aquelles dels teus temps, i mirar d'enviar-te-la per correu postal a alguna adreça desconeguda dels boscos de Nova Guinea. O potser a la teva propietat de Jamaica? N'estic segur que la teva ànima encara navega pels rius o els mars d'algun d'aquests paratges. I és que no et sé veure, per molt que ho diguis, fent colzes en alguna universitat anglesa del més enllà. Cert que la història, el dret i la literatura et feien la gara-gara, però no et ser trobar seguint les normes d'una universitat.
En qualsevol cas, ho he deixat estar.
I ho he deixat estar, perquè m'ha semblat que el millor canal per a fer-t'ho arribar, és aquesta nova mar immensa i curulla de virtualitat que és l'Internet postmoderna. Una Internet que crec que marida millor amb la llar on vas decidir d'anar a viure aquell 14 d'octubre del 1959.
D’aquella ficció tangible que, inoculada pels sentits d'un autor sensible i no vell, comença a colpejar-li les temples amb l'impuls més estrident. Sovint, en moments d'escadussera tendresa, se m'ha presentat aquest instant com els cops d'un nadó inquiet dins la panxa d'una esperançada mare. Com és ben evident, no he pogut comprovar-ho, car no sóc dona i, ara que només som tu i jo, et puc dir que us tinc un xic d'enveja per aquest fet tan natural.
La ficció que entra pels sentits de l'assedegat autor d'obertes temples, es compon sovint de retalls: una rialla en un carreró fosc, una taca de cervesa en una samarreta, una gota de sang en una baralla, una mirada furtiva en un tren, l’ungla d’una mà femenina lliurant l'entrada d'un concert, ...
Bocins de realitat que acaben congriant la tempesta més ardent dins d'un cervell torturat, per crear un prototip de personatge tant fort i potent com ets tu, Lisbeth.
Avui fa 50 anys d’aquell jorn miserable. D’aquell dia execrable en què vas patir un infart. Eres assegut a la menuda sala de projeccions on t’ensenyaven la versió fílmada de la més polèmica de les teves novel·les. 39 anys! Només en tenies 39! I que òrfes que ens vas deixar!
Amb l'ego un xic inflat per la cita a aquest Cau com a refernt més antic de l'esfera blocaire osonenca, escric un breu relat sobre una agraÏda vesprada, d'aigüa i paraules carregada.
Una vesprada que, també va passar fe un any a Tavèrnoles, està condemnat a remullar-se. Quina metàfora més bella, la de la pluja i la líquida aigüa curulla d'electricitat!
I és que som en uns temps líquids, molt ben
representats pel grapat de nodes lliures de la complexa xarxa d'arrel osonenca que desplega les seves ales en mil-i-un fòtils socials.