El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Bodega El Picadero. Triana. 9 d’agost. dos quarts de nou de la vesprada.

El Picadero és una petita bodega de Triana que, potser pel wifi potser no, està esdevenint punt de parada i fonda obligat en arribar a Triana.

Botellín en mà, m’assec a la terrassa i em deixo atemperar per les calors vesprals.

Avui hem baixat per un camí més llarg. La butxaca mana i, passar per Madrid, és més barat que anar directe a Sevilla. Coses de la Renfe, coses d’Espanya.

L’AVE és un tren modern de prestacions clàssiques. No hi ha wifi i la climatització només funciona al vagó cafeteria.

L’AVE a Madrid és de seients espaiosos, vagons ben preparats per acollir les maletes dels viatgers, i un telèfon, dels d’abans, en entrar a la cafeteria.

L’AVE a Sevilla és de seients més estrets, vagons menuts i un cambiador esquifit on cap o peus de la criatura han de penjar al buit de lavabos menuts i sovint mancats d’higiene.

Per fer l’enllaç de trens a Puerta de Atocha, s’ha de sortir de l’estació i tornar a passar els escàners de maletes. Sembla com si no se’n refiessin dels controls de la resta d’estacions de l’Estat.

Viatjar en tren amb filla dinàmica i juganera és pur atletisme, ja sia controlant l’equilibri de la menuda com corrent amb la baldufona penjada a les espatlles tren amunt i tren avall.

El vagó silenciós i l’àrea preferent despren aquella olor de naftalina tan pròpia de les castes i el classisme patrio.

Ara, aquí, a casa, a Triana, hom troba el descans d’un bon veïnat i una refrescant cerveseta.

Triana acull amb els braços oberts, Triana acull als il·lustres viatgers que es deixen seduir pels misteris dels seus carrers.

A Yonibigut, l’únic ésser capaç d’entendre-ho… o no!          
– Quinxo Portinho, el brut

Al món hi ha d’haver de tot – va començar dient-me un brut que somia -. I suposo que aquesta és la raó que manté operativa encara aquella línia de tren que, ancorada en l’antigor, conserva estacions renovellades però de l’any de la picor.

La Caverna és el nom que, amb irònic criteri, van posar els inquilins al bar d’aquella remenuda estació. Allà, abans no surt el sol, s’hi passeja un col·lectiu d’endormiscades formigues que, essent com són de la ceba, viuen la diària aventura de prendre un d’aquells espigolats i escadussers combois.

Rere el taulell, i el finestró del bitllets, en Jon de Maddi Onak vesteix samarra negre amb el serigrafiat d’un primigeni Makoki que ho il·lumina tot. Ara serveix un cafè, ara una targeta, ara parla amb un habitual. Ara el deixa i, de cop, agafa un tovalló i hi dibuixa un drac vermell d’un realisme que esparvera. I és que, en Jon, tocat per l’art del llapis, dibuixa i pinta i meravella amb un art que, si alcem els ulls, veurem que decora tota la caverna. Vampiresses i dracs, difunts i ésser alats, … tot un inframón d’un realisme forassenyat que arriba a les oïdes d’un misteriós mecenes vingut de més enllà de tots els mars.

El prohom, amb capa i barret negres i sabates enllustrades, entra a la caverna sense fer soroll i, amb veu atractiva i captivadora, demana:

– Vos! Oh Cantiner! Mestre en l’art de reviure! Que us podria fer l’encàrrec de la vostra vida?

En Jon dubta d’aquell energumen que li recorda els vells il·lusionistes del tombant de segle. No pas d’aquest recent, sinó d’aquell de la disbauxada Belle Epoque on en Houdini s’escapava i en Lautrec bevia i pintava. L’home l’embolcalla d’elogis i tracamanyes, de trucs i paraules alades fins que en Jon, derrotat, sucumbeix el desvarieig d’aquell ésser ancestral.

La dona i els fills doblen torns, car en Jon desapareix del món per tancar-se en el seu catau reclòs per a treure tot el suc que pot donar el seu cos. Enfebrit, però sense poder deixar la feina, dibuixa i pinta i ni tan sols es fixa en les postes de sol ni en la piuladissa dels ocells que regalen encissadores matinals crepusculars. En Jon no dorm, no menja, només malda per treure’s de dins la demanda feta per aquell caïnita de pell lletosa i posat senyoril.

Després de nits i dies i setmanes i mesos, en Jon es mira satisfet, però aterrit, l’encàrrec del maleït. I és llavors quan un aire remou la closa cambra. I és llavors quan sent l’alè del seu possessor.

El somriure irònic de Moloc, que aquest és el nom del ocult prohom, desvetlla Varda, la sublim i fa embogir al pobre Jon. Pobre humà que, encisat per aquell retrat que acaba de prendre vida, malda per abastar-lo, però en tocar-lo es crema les mans amb aquella bellesa sublim. El crit de dolor és apagat pel bes de Varda la sublim que li xucla l’ànima, el cor, les entranyes i el magí.

Amb en Jon buit de vida, Varda, la sublim i Madoc, el navegant, fugen d’aquell remenut racó, tot cavalcant l’óssa major, l’enigma que ens explica els misteris d’aquesta arcana estació.

M’assec al terrat i miro el gat de pedra.

L’escultura és sempre apunt de saltar damunt d’un somni proper, però no ho acaba fent mai, ja que l’ànima esculpida rau reclosa dins un univers de pedra que fa que el gat sempre estigui apunt de fer, però no faci mai.

Una remor de cotxes trenca el silenci de l’aire i, les somortes veus dels veïns, es passegen parsimoniosament per les assolellades hores d’un diumenge per la tarda. La darrera tarda d’un hivern que, les plantes que m’envolten, diuen que toca a la seva fi. El sol il·lumina el full de paper, projectant l’ombra del llapis i dels meus dits que, tot aguantant-lo, li transmeten els meus pensaments d’ara.

La ciutat, com deia en Ferran Sáez Mateu en una recent entrevista per l’aracriatures, són relacions socials. I, la remor que m’envolta, prenyada dels plats que neteja un veí, la finestra que tanca una veïna, les cortines que volen al primer pis o les veus juganeres de la quitxalla al passeig de Sant Joan, semblen donar la raó al filòsof de Gràcia.

La ciutat s’estira gomosa dins del vagó d’un tren en marxa. El comboi, farcit de paraules distintes i diverses, em puja a Taradell, car és dia de calçotada. 

Dins del tren, escric uns mots, llegeixo un xic i paro la tafanera orella en la conversa del grup de dones que baixaran al Figaró per a fer una passejada. Com diu en Ferran, el camp és un espai orgànic, on tot s’escapa al teu control. I, per aquest motiu potser, l’estol de rialleres dames hi va en comunitat, com un exèrcit ben preparat per a la urbana incursió en un espai solitari i salvatge. 

En arribar a l’estació, em carrego la motxilla farcida de carn a l’esquena i, bastaix de calçotada, els meus ulls volen vers el cim del Matagalls, a recer de les xiquetes que, motxilla i màrfega a l’esquena, hi faran cap de setmana. 

Sota la lluna més plena dels darrers dinou anys, escurem les últimes converses. El foc ja s’ha apagat, els calçots i la carn ja formen part de nosaltres i, els colors de la beguda, animen l’esgrima dels darrers arguments i les piruetes entre temàtiques. 

Can Pepitu de Taradell és el màgic indret on la urbanitat es mira el camp i el camp escolta la ciutat: un llangardaix que corre, les primeres flors, un niu que espera i, al seu voltant, les veus dels adults i els jocs de les nenes. Camp i ciutat, silenci i parla, paciència i impuls, calma i rauxa. 

El gat, amb el seu posat impacient, segueix amatent a l’escala. El sol ja ha fugit del paper i els meus dits, un xic cansats, esperen ja la narració d’un proper cap de setmana.

Escric des de l’AVE, un engendre molt modern i que, en català, ha generat una disputa lingüística entre Grans i Alts, entre TGV i TAV.

Sortint de l’Estació de Sants, i amb l’ordinador endollat i en marxa, recordo el viatge en borreguero que vam fer amb en Ramon, una primavera dels anys 90. Aquella vegada, anàvem de Setmana Santa i rodejats d’emigrants camí de casa. Ara, hi anem a veure els parents, essent potser un xic emigrant o tan sols algú que ja té més d’una pàtria.

L’AVE és ràpid i carregat de modernitats. El silenci hi és present, la vida del borreguero dels 90 no es viu pas dalt d’aquest tren, però amb la meitat de temps diuen que serem a Sevilla. Caldrà veure-ho en acabar el viatge.

Seients còmodes, taula per a posar l’ordinador, wàter a banda i banda del vagó i un restaurant que, suposo, aniré a visitar en algun moment o altre. De moment, l’únic que m’hi falta és connexió a Internet, però bé, no tot es pot tenir en aquesta vida, encara que t’hagis gastat els diners per una fallada informàtica.

I és que resulta que tenia bitllet amb Vueling des de fa dies i que el cost d’aquest bitllet estava cobrat, segons l’extracte d’una targeta de La Caixa. En voler fer el cheking on-line, Vueling no té constància del bitllet pagat i, molt amablement, em diuen que en compri un amb el nou preu del viatge. De 50 a 190 euros!

Per 50 euros menys, ara sóc sortint de Barcelona dalt de l’AVE i, molt de tant en tant, m’arriba la feble senyal d’una connexió wifi que deu anar a tot drap en els privilegiat vagons de la classe Club que viu a l’altra banda del tren.

Diu que anem a 276 km/h, però la veritat és que la velocitat no es nota gaire. Pels fils del tren, musica calmada –jazz, ambient i coses d’aquestes que relaxen la ment i fan volar els pensaments- al primer canal; informació turística de Finlàndia, al segon; informació cultural i literària (ara referències a Kafka i una lectura musicada sobre un dels seus millors textos), al tercer canal. Al quart, un tast de pop i música moderna. Al cinquè, el so –en castellà- de la pel·lícula que posen per televisió. Com al sisè, on és en anglès. I al setè, on torna a ser en castellà.

Jo em quedo amb el bon jazz del primer canal i miro el cel. Un cel ben gris que em corseca l’ànima. Intento fer una trucada, però, com a la resta de trens, aquí també es talla la veu quan s’entra en un túnnel.

Són les 16:12 i anem a 300 km/h camí de Tarragona.

A l’altre viatge, al dels anys 90, en aquestes hores, ja portàvem unes quantes cançonetes, uns quants palmeos i havíem fet uns quants amics. Aquí, el que no llegeix, dorm; el que no dorm, escriu; i el que no escriu, mira el paisatge en silenci o s’embadoca amb la pel·lícula que fan per la pantalla.

Em dóna la sensació que la tecnologia avança a mesura que les habilitats socials de la gent, retrocedeixen. Però me l’esborro, pensant que, la gent que hi ha al meu voltant, té una vida tan diversa i rica com la meva, que el seu silenci és farcit de pensaments per altres persones que s’estimen i, ara, no són amb ells. I això em fa feliç i optimista. Optimista en pensar que la humanitat pot sobreviure als seus il·lusos enterradors.

De cop, mirant el paisatge, em veig corrent la Nocturna del Guadalquivir. Ja em trobo, doncs, a Sevilla. I és que la tècnica encara no ha superat la velocitat del pensament. El pensament, com en les antigues llegendes, segueix essent l’element més ràpid que una persona té a l’abast. I, al costat del pensament, l’AVE és lent, molt lent.

Ja som a Camp de Tarragona, aquell punt equidistant entre Valls, Reus i Tarragona, entre pagesos, menestrals i pescadors, entre les tres ànimes del país de l’avellana, de l’avellana i el sucre, el sucre de canya i els bons castells.

Entre Camp de Tarragona i Lleida Pirineus, m’apropo al vagó restaurant. Una barra moderna, aliments i begudes, un tracte exquisit i uns preus que, donat el lloc, no són cars: Pizza, Cruzcampo de llauna i Cafè, 7 euros amb 40.

A les barres habilitades per prendre els aliments, alguns diaris. Trobo a faltar l’edició en català de El Periódico o l’Avui, i m’endinso, primer, en les pàgines de l’ABC –maroreportatge sobre el Nobel Vargas Llosa-; i seguidament, faig un cop d’ull al Público, l’únic illot de català en la premsa disponible en aquest viatge.

Les vistes són espectaculars i la velocitat del tren, a peu dret, es nota una mica, però no gaire. El pensament em porta a la Setmana Santa dels anys 90. A un vagó restaurant on corria el whisky DIK a balquena i la gent xerrava. Aquí, i sento seguir amb la mateixa cançó: silenci, silenci i alguna veu baixeta i poruga, om excusant-se de pronunciar algun mot, tot trencant el silenci de l’estança.

Són les 17:18, anem a 300 km/h i ens acostem a Zaragoza. Em poso a llegir:

– Ayuda a tu hermano, sea opresor u oprimido.
– Al oprimido lo ayudaremos, es natural. Pero, ¿cómo habríamos de ayudar al opresor?
– Lo ayudaréis pudiendo más que él e impidiéndole hacer el mal.

Em desperto a quarts de set, i em deixo seduir pels paisatges de l’aspre Castella: amplis horitzons de colors daurats, cels blaus, tot just tenyits per algun escadusser nuvol blanc. De tant en tant, un poble remenut treu el nas, encuriosit pel  pas del tren. Als seients de l’altra costat del passadís, un nen plora i la mare se l’emporta al lavabo.

La gent segueix llegint, i dormint, i mirant la tele o el paisatge, o… La mare torna amb un somrient nen, ben adormit, en braços. I jo, com algun altre viatger del vagó 32 de l’AVE, em poso a mirar una pel·lícula a la pantalla del meu ordinador.

Uns cacauets i un refresc de cola aterren a les meves mans en aturar-nos a un indret que, per no veure’n el nom, assumeixo com a desconegut. El restaurant, ara sí, és ple de gom a gom i el bon jan que el serveix comença a perdre l’excel·lència. Aixó sí, sense deixar la parsimònia i el tarannà dels seus moviments.

La gent comença a xerrar i, com sempre, són els nens els que acosten als grans. Diuen que, per la quitxalla, eren millors els borregueros nocturns, ja que els nens dormien i costava menys controlar-los, que no pas aquest engendre ultramodern.

A la tele, ara hi posen el recorregut. L’estació era Ciudad Real i ara, passat Puertollano, anem camí de Còrdoba, la penúltima parada d’aquesta ràpida travessia per la Península. Una Península feta d’individualitats que, creient-se el centre del món, són incapaces de veure amb els ulls de l’altre. Uff! Quin estirabot que m’ha sortit per una conversa de tren que m’ha fet nosa.

Entrant a Andalusia, deixo d’escriure impressions del viatge i torno a la lectura d’en Maalouf, el meu company en aquest veloç romiatge.

Próxima parada Balenyà Hostalets
Propera parada Balenyà Hostalets

La metal·litzada veu de la Senyoreta Renfe m’indica, de manera evident, que sóc camí de la feina, de nou, dalt d’un tren.

I és que torna l’horari d’hivern i, amb ell, el cotxe descansa i el trajecte el torno a fer dalt d’aquest vehicle tan lent.

Cares noves, alguna de vella. Veus que reboten a les parets del tren.

Endormiscats silencis en vagons mig nus, de plàstic color crema que impacta en la ment.

La fosca embolcalla la cuca de llum i una suau brisa s’escola juganera per les portes del vagó.

Perseverança i tenacitat.

M’agrada pensar que són aquests dos trets, els que encara em porten
a ciutat per treballar. No m’agradaria creure que faig aitals
distàncies per comoditat, car ¿quina és la comoditat de viatges diaris
tant llargs i pesats?

Perseverança i tenacitat, amb un xic de tossuderia, que em porten a
fer-me la vida lluny de casa i en terreny. Sovint m’agrada creure que
no és pas tant fomut
això de viure a cavall del sorollós cap i casal i la tranquil·la Plana.
A vegades, però, emmurriat faria cants d’emigrant en ser entotsolat a ciutat.

Dalt del tren, esgratinyo
pensaments en un full de paper. El vespre, a casa, passaran pel sedàs
digital i, llençat a la mar d’Internet, esdevindran gra de sorra de la
presència d’una llengua tan bella i nostrada com, per d’altres, minoritzada.

No ho sé, però, ara que la democràcia ja no és política i els
partits juguen al joc de ser societat civil, potser el tren és l’únic
reducte on puc seguir llegint a balquena i pensant, tot innocent, que
la unió fa la força idividits no guanyem res.

– txi! ¡Qué mierda! – deixa anar poc abans de fer esclatar un globus de xiclet rosa entre els seus llavis de goluda sirena.

M’enlluerna un llum, que fuig tren enllà. És el reflex del sol en un rellotge que no para quiet ni un moment. Com l peu que tamborineja i es sacceja tot fent ballar l’estival sandàlia, o el canyell o el braç o …

Els ulls, d’un blau polinèsic, no s’aturen tampoc. Ara em miren, ara se’n van, ara miren a fóra, ara… Fins i tot, els tatoos que adornen els seus tormells no paren de ballar al ritme del seu neguit. El mateix que li fa passar el rosari amb una cinta vermella, d’aquestes per subjectar el cabell.

El seu vestit, d’escot generós i color vinatós, realça unes mamelles que prenen proporcions escandaloses, producte d’una malaltissa opressió. Opressió d’un vestit de talla tant remenuda, que l’obliga a resgaurdar el seu pudor dins unes malles negres que li cobreixen els genolls.

Pudorosa sensualitat la d’aquesta dama que, com no podria ser d’altre manera, penja d’uns fils blancs que, per les orelles, li filtren normes de conducta i maneres de fer que omplin la seva existència.

Una musiqueta de moda sona dins la seva immensa bossa negra. Una sensual capcinada del seu casquet de ros tenyit, acompanya la recerca del mòbil dins el cabaç fosc i opac:

– Hola tia
– …
– Sí, sí, en el mismo cutre sitio de siempre.
– …
– Sí, tia.
– …
– No, tia.
– …
– Un rollo.
– …
– Ya sabes, monótona, como siempre
– …
– Sí, tia.
– …
– ¿Seguro que vas a patear?
– …
– ¡Qué va, tia! Seguro que haces como tu padre, que decía que iba a patear y corria con los grises.
– …
– ¡Que no! ¡que no! ¡Algun dia vengo!
– …
– Pues para vigilarte ¡tia! Fijo que no vas al monte.
– …
– Si, tia.
– …
– ¿Al concierto?
– …
– Si, claro. Pero tu no vendrás, ¿no?
– …
– ¡Jo, tia! ¡Porqué eres una indepe de esas!
– …
– ¡Vale, a las siete en taquillas!
– …
– Tia, te dejo que llega el pica
– …
– Chao.

Amb cara de fàstic, fa esclatar un altre globus de xiclet i demana bitllet al revisor. Es veu que no n’ha comprat. L’empleat li pica el crustó, perquè les taquilles de la seva estació estaven obertes i segur que tenia temps per comprar-hi bitllet. Un enfilall d’excuses adornen la transacció.

Després, segueix el seu ball de moviments neguitosos per una realitat que, potser, odia, però encara no ho sap. De fet, ara mostra uns morros de pam.

Serà per la indepe? Serà pel concert? Serà pel revisor? Serà per la solitud? Serà …?

– Jo, ¡tio! Deja de mirarme, ¿no?

El reflex del nounat sol omple el buit deixat per un cabell que ha reculat abans d’hora.

Un parell de remenudes orelles, sostenen unes estilitzades patilles, que aguanten  unes lents netes com una patena.

La clarividència dels vidres obra via franca a uns ulls menuts, però
segurs, ferms, directes, expeditius. Ulls d’amo i senyor de la realitat que l’envolta.

Les pestanyes – potser tímides, potser no-, juguen a fet i l’amagada amb qui les intenta contemplar. I, si ara s’oculten rere la muntura, ara suren, desmenjades i llagoteres, per damunt del titànic carbó.

Un pont fi, gairebé translúcid, tanca el quadre de la presbícia d’un xicot massa jove, potser, per tenir la vista tant cansada.

I sota el pont, com un rodamón, s’amaga un nas xato i de narius potents. Forats cridats a xuclar aire amb la força d’un tauró. La mateixa bèstia que es deixa veure en una boca de llavis inexistents i ullals punxeguts i ardents. Afaitat perfecte i barbeta altiva completen la fesomia d’una maquinària perfecte: el cervell d’un matemàtic dels temps presents.

Camisa blanca i corbata clàssica, senyorívola, elegant, simètricament apartada de les dues solapes d’una jaqueta de fil gris que, com ha de ser!, fa conjunt amb uns pantalons del mateix teixit i color. L’home sap vestir, i ho fa amb classe.

La classe de l’uniforme de feina que el porta a ciutat un matí d’entre setmana. Una feina de sabata negra i enllustrada. Una sabata que, per impuls del peu, es belluga un xic, en companyia d’una cama i d’una mà que, sortint d’una butxaca, treu una agenda digital.

Amb la velocitat dels iniciats en els misteris del futur present, però no distribuït equitativament, el nostre cavaller, punteja i ordena, ordena i prepara la quotidiana batalla de qui se sap soldat del seu déu veritable.

Preparat per econòmiques esbatussades, s’aixeca del seu seient i, encarat ja a la porta, espera, calculador, el moment.

El moment de caure en les entranyes, de l’arena més urbana, i sortir a la palestra per batre’s en duels mortals, contra els incauts rivals que ensenyin el seu diner.

Terra gris de tren de rodalies. Sola blanca i tela blava, amb punta nívia com la gèlida Antàrtida que ocupava la meva lectura. Velles bambes dels vuitanta que amaguen peus petits. Texans blaus, tradicionals, ajustats i amb estrip sota la cuixa per marcar un tarannà rebel. Caçadora de pell de color indefinit amb cremallera tancada fins al coll. Envoltant-lo, un xal de fedaí em diu que és disposada a morir… Per què? Per quí?

Els dits, pelats d’anells i joïes supèrflues, aguanten uns papers
que els seus ulls devoren amb evident avidesa. Ulls menuts, mig-closos
sota pestanyes llargues i fosques. Unes pestanyes adients al seu rostre
de fermes faccions, endolcides per uns llavis, sensuals i joves. Llavis
que es belluguen imperceptiblement, com en un silenciós rés. ¿Aboca la lletra llegida i passada pel sedàs del seu pensament als aires del tren? ¿Taral·leja sota veu la tonada que rep per la oïda a través de dos fils blancs que hi
pengen i s’ajunten i es perden a la butxaca de la caçadora vella? Colze
fi, avantbraç femení.

Les mans aguanten uns fulls escrits amb lletra plena i rodona com el
ventre d’una mare que dóna vida un fill. Una carta d’amor? Uns apunts
de la Uni? Un conte íntim, anònim i personal?

Intento penetrar el seu esguard i seguir la lectura des del seu
interior. Però el seu rostre, hieràtic, m’expulsa. Tossut, intento
entrar per la oïda i em sacseja un glop intens del metal més dur, potent i brutal:

Amb els peus penjant del lòbul, rock my head al primitiu
ritme de la música, em deixo endur per la veu d’Anni de Vill i llisco
pel lòbul de la seva orella èlfica que m’explusa, de vell nou, cap al
meu seient del tren. Tossut com una mula, intento enredar-me en els
seus cabells. Cabells castanys i rebels, fermats amb pinces i
encimbellats per un graciós monyet que es belluga a ritme de tren i de
via, de via i de potent metal amb accent femení.

De cop, els llavis dibuixen un somriure i els seus ulls, blaus i
riallers, esclaten i avancen passadís enllà per abraçar, és segur, a
algú que acaba d’entrar.

Asseguts de costat, es besen tendrament amb la mirada, defugint el
cos a cos i donant vida a l’arcana timidesa d’un amor correspost per
descobrir.

Una riuada de viscosa mucositat s’enclota en algun racó ocult del meu coll. Les cordes vocals es tenyeixen dels greus d’un Tom Waits carregat de criminal verí. Les constants vitals s’entollen pel terra i reben trepitjades de rates farcides de detritus urbans. Les restes de la batalla suren dins del meu desfet castell. Assaltants i defensors lluiten entre somnis pesats, només trencats per l’ardent fiblada de la gola abrusadora. L’estat de les coses em fa llevar i glopejar aigua rasposa d’un got lardós que em tremola entre dits incerts i dèbils de jove revellit. Desanimat, canvio de costums i, sense adonar-me’n, tensiono les proporcions de l’entorn i faig creíexer aquest malaltís núvol que em colla cos i ment.

Costipat lleuger, que no grip febril, és el que baixo a ciutat en tren de rodalies. Com aquesta matinada de vel solar lleuger que malda per trencar la grisor d’un cel ennuvolat i fosc.

Amb coïsor al nas, intento endinsar-me en la lectura, però només puc sentir sons tribals, sons actuals. Puaj! Assegut al tren, veig com l’esperit em fuig per la boca i s’eleva per damunt del tren. Jo sóc cos i ell, ànima pura, em manlleva l’intel·lecte, i m’escriu:

Benvolgut polissó,

T’escric des del món exterior per a fer-te saber que això que escoltes està reclòs
en dues úniques notes del ric pentagrama musical. Escoltant aquests
sons, insultes l’univers i tot allò que ens ha fet el que som.

Has de saber, benvolgut polissó, que les set notes musicals es corresponen amb els set planetes esmentats al Gran Llibre de Ptolomeu. Set planetes padrins de l’astronomia, de la música i, malgrat et sembli ridícul,
de la perfecció. Per ordre primordial aquests planetes són: la Terra
(do), la Lluna (re), Mercuri (mi), Venus (fa), el Sol (sol), Mart (la),
Júpier (si) i l’immens Saturn (do)!

Has de saber, però, que la perfecció de la notació musical no acaba amb Ptolomeu, sinó que veu directament dels pitagòrics. És així, com el pentagrama no es pot entendre d’altra manera que una representació apaïsada de la divina proporció. Aquella proporció perfecta que representa el Pentàgon Pitagòric, que tan familiar et resulta.

Deixa doncs de manllevar la riquesa còsmica a la música i viatge lliure com pols d’eternitat.

O si més no, la carretera no va ser la meva tomba ni el cotxe la meva caixa.

I és que dissabte va ploure. Va ploure a un ritme normal i jo, que
volia dar el vol, no hi era pas tot. I és que, per trescar sol per la
muntanya, no només cal tenir el cos a tó, sinó també el cap clar i
centrat en una feina que cal dominar a la perfecció.

Una feixuga
setmana de bou de carreta que no es mou fa que el cap encara doni
voltes a la manera de fer rodar un engranatge que sembla un xic
rovellat. En aquestes situacions, les preocupacions dominàven les
il·lusions i es feia dificil tenir la concentració precisa per a fer
esport en terreny de muntanya i sortir-se’n amb èxit.

Aquest fet va avançar l’anelada baixada a ciutat per retrobar els aires de la colla.

Cap
a les 12, doncs, vaig prendre el cotxe i vaig enfilar una carretera
local ben humida. A l’eix viari principal, la circulació era força
lleugera i vaig prendre velocitat de creuer. Entre 80 i 100 a les
rectes i entre 70 i 90 a les corbes de més avall.

Circulo pel carril ràpid, el detall és rellevant.

Vet aquí que, amb el cap obcecat en les preocupacions setmanals, em sorprèn la ràfega dels llums d’un cotxe que puja per l’altre costat. El miro i quan torno la vista a la carretera, una corrua de cotxes frenen davant meu. Freno en sec i el cotxe marxa de costat envaint el carril
de la dreta on, per sort, no circula ningú en aquest moment. La cosa va
de dècimes, però per qui la viu sembla que sigui eterna. L’esquena
arrapada al seient, aixeco el peu del fre, faig contravolant
i el cotxe segueix lliscant. Me la fotaré. No hi ha remei humanament
possible per salvar-me’n. Però el cotxe es redreça miraculosament i
s’atura mil·limetres abans de picar el guardavies.

Respirant com una mula sobrecarregada poso
els quatre intermitents, em calço la jaqueta fluorescent i surto del
cotxe. Les cames em fan figa i intento dominar uns nervis que em
provoquen tremolors a cos sencer. Miro i remiro el cotxe i emsorprèn no
veure-hi res. De fet, el motor no s‘ha aturat en cap moment i dels
cotxes que passen, la gent em mira tant sorpresa com jo mateix davant
d’un miracle circulatori com aquest.

Nerviós encara, entro al cotxe i un amable
conductor em deixa incorporar a la filera de vehicles mig aturats. Un
xic endavant un automobilista amb menys sort no ha tingut un cotxe tant
atent com el meu. Ha picat a la mitjana i resta travessat a la
carretera. Això ho veure de resquitllentes,
ja que el neguit que porto em fa abandonar la via principal per una
sortida just allà on hi ha hagut l’accident suara esmentat. La gent fa
cua, mentre arriba
l’ambulància i un cotxe dels Mossos de Trànsit per mirar de desllorigar
el coll d’ampolla fet per un nou accident de carretera.

Després de restar uns minuts estirant les cames i calmant el cor, glopejo un xic d’aigua i segueixo via.

La segueixo per trobar-m’hi sol. La resta
encara deuen ser aturats una mica enrere. Solitari és com em
descobreixo ressuscitat d’una patinada que em podia haver costat la
vida. El cap torna a raonar i les emprenyades surten a la llum: Maleeixo altre cop el lamentable estat d’una línia de tren que em fa agafar el cotxe per manca de servei. Mentres tant, se segueixen asfaltant cementiris.

Diuen els mitjans que en Saura s’ha entestat en lluitar contra la contaminació reduint la velocitat dels vehicles que circulen pels voltants de Barcelona i que això ha generat un cert rebombori en la classe política (Mas, Nadal, …) i en els usuaris que utilitzen les vies d’accés afectades per la mesura.

Jo no hi entenc gaire de contaminació, tampoc sóc un expert en circulació, i menys encara en velocitat, però si que visc fora ciutat i baixo a la capital dia si i dia també per exercir la meva activitat laboral, per uns, i professional, per altres.

Tradicionalment, baixava a ciutat en transport públic. Ara ho faig menys i estic optant cada cop més pel transport privat. El motiu: Vivim al segle XXI i les distàncies no es mesuren per quilòmetres sinó per minuts i, fins i tot, segons. Què vull dir amb això?

Doncs que he hagut d’esdevenir contaminador compulsiu per tal de guanyar els trenta minuts que separen una anada a Barcelona en vehicle particular d’una baixada amb tren. Eps!
Sempre que la línia funcioni i sense comptar l’horeta que haig d’estar
esperant a ciutat abans que un comboi em retorni de nou a l’Estació de
Balenyà.

Una via d’una sola línia, una mala gestió del tram interurbà de RENFE
Rodalies, problemes tècnics cada dos per tres, … converteixen el
desplaçament en una aventura. Una aventura que, ara, a l’hivern, et fa
arribar a casa amb el cotxe –únic mitjà per arribar a l’estació
corresponent – ben glaçat perquè no hi ha aparcaments sota cobert que
et permetin guardar-lo i aïllar-lo del fred.

Sé que RENFE Rodalies no és competència de
l’administració que gestiona les limitacions de velocitat a les
carreteres, sé que s’estan fent mans i mànigues per fer-se amb el
servei i millorar-lo, sé que els programes polítics són curtplacistes
per definició (vés a saber si d’aquí a quatre anys encara hi serem, val
més que treballem amb aquest horitzó i no anem més enllà), …

Però també sé que el transport públic és, si no vaig equivocat,
l’aposta menys contaminant possible; i també sé que la seva bona gestió
depèn de l’acció política i d’una micona de reflexió:

>> Per què tots els trens de la línia de Vic o de Manresa han de baixar fins l’Hospitalet?
Hi ha una estació farcida de vies – Montcada Bifurcació- on podrien
acabar el recorregut els trens de les línies esmentades. Allà es
podrien establir sistemes d’accés a ciutat (allargar la línia del metro
que arriba a Ciutat Meridiana? Trens llançadora que travessin Barcelona i que agrupin usuaris de diversos combois de les esmentades línies?
Autobusos llançadora fins a la xarxa de transport urbà més propera?
…) i d’aquesta manera evitar la saturació actual de la xarxa
subterrània i interurbana de Barcelona.

>> Per què no es milloren les zones d’aparcament de les estacions fora dels terrenys de la RENFE, si cal?
Si la facilitat d’aparcament fos bona a les estacions, possiblement es
reduiria l’accés amb vehicle particular a ciutat, ja que hi hauria un
bon servei a totes les estacions i baixadors de les línies.

No sé, però el tema de la velocitat em sembla el “recurs fàcil” a un
problema mal definit: el de la contaminació i els col·lapses de les
vies d’accés a Barcelona. La mateixa definició que fa que les
carreteres cada dia tinguin més carrils, però que es continuïn col·lapsant i calgui reampliar-les de nou. Per això, m’han vingut aquestes reflexions en veu alta d’un usuari combinat de tren, autobús i cotxe particular.

Fugen els somnis al toc somort de les campanes que anuncien un funeral.
El cel, pren el gris plujós d’un núvol prenyat de gotims d’aigua cridats pel sol d’un dia d’estiu.

Entortolligat en les darreres puntes del Montseny proper, el cumulunimbus no s’atreveix a avançar Congost avall. Encara no plou.
El món mandreja, com el temps que s’atura a l’espera del pas del tren.

Què és l’amor?
Què és la passió?
Incapaç d’estimar, faig la mà i em sento pobre.
Potser hauria de començar a trencar tendrums i enfilar els peus als pedals d’una bicicleta?

Els somnis semblen alçar-se com la furient i ràpida baixada a l’estació en aquest vehicle de tracció animal i velocitat contemporània. Estius al Pirineu, tardes del Montseny, visites al país proper, reclusió en l’estalvi, … El cel s’ennegreix del tot.

El núvol, decidit, es deixa anar de la moma que el nodria. Plou. Plou i pedrega i se’m mulla el full de paper on escric sense escriure. Les lletres s’escorren i s’escolen com els somnis, com les pors, com els dubtes, com les esperances, com la sorra dels tendrums que es dilueixen i fugen empesos per l’aigua que em xopa i em fa somriure.

A l’estació de La Garriga, espero el tren. Un tren que no arriba.

Sóc a la feina i falta mitja hora per plegar. Avui em toca agafar el tren de quarts de set, el comboi que juga a arribar amb el retard just per no haver de tornar l’import del bitllet. Dia sí i dia també, voreja la línia de la “devolució XPRESS”. Com en un casino de Las Vegas, sovint guanya la banca -en aquest cas la RENFE- i, de tant en tant, guanyo jo.

Potser és aquest el motiu que em fa donar un cop d’ull al web de la companyia…

“Desde las 16.15 horas
Interrumpida la circulación ferroviaria entre Barcelona i Vic a causa de una fuerte tormenta eléctrica.

Una fuerte tormenta con aparato eléctrico ha provocado afectaciones al sistema de electrificación y al de comunicaciones, impidiendo la circulación en el tramo entre Montcada Bifuració y Vic, de la línea 3 de Rodalies. En especial la caída de rayos ha dañado diversos elementos del sistema de alimentación eléctrica i ha quemado cables de comunicaciones que regulan la circulación ferroviaria. La zona más afectada se encuentra entre las estaciones de Parets del Vallès y Granollers Canovelles, aunque también se han detectado daños en otros tramos de la línea.“

I segueix dient què han de fer els viatges per arribar a les seves destinacions.

Surto de la feina a les 6 en punt -mitja hora abans del que tocaria, però el via crucis demana un trànsit d’hores a un altre dia-. Surto amb la idea que avui arribaré força tard a casa.

Abans, però, no m’estic de mirar l’alernativa: Proper bus en direcció a Vic a quarts de vuit del vespre. Arribada prevista a Tona, cap a les nou de la nit! Massa tard.

Em decideixo per l’aventura i em llenço de cap a desfer el camí fins Sant Andreu Arenal:

18h15′ SANT ANDREU ARENAL: Un senyor amb uniforme de RENFE, cara vermella i barba blanca, em dóna un bitllet integrat de 6 zones i em diu que agafi el metro fins a l’estació de Sant Andreu i allà el tren a Ganollers Centre on uns autocars em portaran a destinació.

18h20′ FABRA I PUIG: Ensardinat en transport públic urbà, desfaig el túnnel que em deixa a l’estació de la Plaça Orfila.

18h22′ PLAÇA ORFILA: Indicador de l’estació de tren? Enlloc. M’ubico en l’entorn i passo pel costat de la capella on diuen que va començar el Corpus de Sang. Tinc ganes d’entrar-hi a treure el sant, però només me la miro amb enyorança, mentre corro a la caça del tren.

18h28′ SANT ANDREU COMTAL: Flanquejo les portes i busco la via per on circula el comboi que em tocarà agafar. No em costa reconèixer-la. On hi ha més gent? A la via 1.

18h40′ SANT ANDREU COMTAL: Arriba un tren en direcció a Sant Celoni. Va més ple que una granja de vaques de llet estabulades i endollades a la màquina succionadora. El tren ve amb retard, la gent n’està fins al cap damunt i pressiona per entrar. Alguns s’insulten. Jo m’ho miro des d’una certa distància i amb un somriure d’incredulitat.

Pels altaveus diuen que el tren va “al límite de su capacidad” i que “en cinco minutos” passarà un tren direcció Granollers Centre.

18h44′ SANT ANDREU COMTAL: Arriba el tren esmentat. Va ple, però encara s’hi pot encabir passatge de peu.

18h49′ MONTCADA I REIXACH: La sort em somriu i queda una plaça lliure.

18h55′ EN ALGUN LLOC DEL TRAJECTE: El tren va a batzegades. En una de les frenades una dona cau al terra. Potser és millor anar enllaunats que no balders.

19h10′ GRANOLLERS CENTRE: Un mar de gent surt del tren. A la placeta de davant l’estació, un parell d’autocars esperen el passatge. Un home d’armilla groga fluorescent atén les preguntes dels afectats. Un xic enllà, a la porta del bus, un altre controla als que pugen.

Assegut dins l’autocar, miro la cua de gent que fa cua a les portes de l’autocar. Una mòbil de TV3 fa preguntes a un dels passatgers que s’espera. Després, entrevisten una noïa rossa i immaculada. Perd l’autocar per uns segons de glòria televisiva en el TN Vespre de la primera cadena de la Corpo.

19h31′ LES FRANQUESES DEL VALLÈS: Primera parada de l’autocar que segueix per la carretera vella fins La Garriga.

19h45′ LA GARRIGA: “Bajen todos por favor” diu el controlador d’armilla groga a través d’un micròfon. Alguns més ràpids, d’altres, de sorpresos, més lents, deixem l’autocar. Un cop a terra ens diuen que canviem de comboi, que en venen un parell més que faran la resta del recorregut.

19h45′ LA GARRIGA: El nou autocar té els vidres tintats, cinturons de seguretat pel passatge i els altaveus no deixen d’emetre “Los 40 principales” en un perfecte i estrident castellà.

19h59′ EL FIGARÓ: No baixa ningú.

20h06′ AIGUAFREDA: L’autocar s’atura a la cruïlla de la carretera vella amb el carrer que puja a Sant Martí de Centelles. Comença a ploure i algun dels viatgers remuga per la distància a recórrer fins l’estació, però baixen i s’ho prenen amb filosòfica paciència.

08h16′ CENTELLES: L’auto deixa el passatge prop de l’estació.

08h21′ HOSTALETS: L’auto deixa el passatge davant mateix de l’estació.

08h28′ BALENYÀ: L’auto ens deixa davant mateix de l’estació. Baixo de l’autocar i endinso les meves sabates i la vora dels pantalons en el “fangar de la Cantina”.

Amb els peus enllotats, tres quarts d’hora de retard en relació a l’horari d’arribada oficial i mitja horeta en relació a l’habitual, penso, i no sé ben bé per què, en l’AVE. Penso, també, en les promocions de la companyia ferroviària i tinc un sentit record per qui va privatitzar una companyia que, com totes les empreses privades, vol maximitzar el benefici…

… encara que això suposi deixar el servei en mans de la meteorologia.

No sé si per anar a la ciudat del donzel s’ha de prendre la línia de Vic, però l’atractiu turístic que presenta la companyia en el seu web em recorda, si més no pel nom, al doble viatge que cada dia faig per anar del Fangar de la Cantina al Ventre de Barcelona i del Ventre de Barcelona al Fangar de la Cantina: Tota una aventura medieval!

M’agraden aquestes humides matinades de primavera, aquestes hores petites on, les muntanyes i els paisatges, comencen a prendre forma rere els xops borrissols de boira que, tot jugant pels aires, les tornen a la vida diürna.

M’agraden els cels incerts que cobreixen el món al pic de l’albada. Cels que generen l’esperança d’un nou ruixat o una nova solellada.

M’agraden les arrugues de la terra, les de la terra i les de la gent. Gent que va creixent en experiència i saviesa i que es miren l’entorn des de la talaia d’una vida farcida de records i de vivències.

M’agrada arribar a Sant Martí, porta septentrional al màgic congost afaiçonat pel riu que, enclotat, l’atravessa i li cedeix el nom.

M’agrada flanquejar-lo penjat a mitja alçada dins d’un tren que no progressa.

M’agrada veure els remenuts cotxes que corren esperitats pel nou riu d’asfalt que hem construït al fons d’aquest estret pas entre muntanyes.

M’agrada el verd viu que envolta el riu i li fa de niu. I el túnel que me l’amaga. I els còdols i les roques que, l’aigua del país on visc, ha baixat i amanyaga en llargues i lentes riuades.

M’agrada imaginar què puc trobar rere els espadats que conformen el paisatge que m’envolta i m’acotxa. Hi veig carruatges antics… i pagesos d’espardenya, algun passavolant i un senyor ben estant. Altres temps, altres èpoques, altra gent que ha vist i ha afaiçonat el rostre d’aquest paisatge.

El Figaró m’impregna d’enyor en aquestes hores matutines. Les seves cases anuncien el final de la travessa, la sortida d’un úter matern i etern que, malgrat els anys, m’agrada, m’encisa i m’enamora.