El Cau de l'Ós Bru de Taradell

lluisdetaradell.net - des del 14 de juliol del 2004

Arxiu de la categoria: 09d. En terra de moros

En terra de moros: Au revoir, la Mauritanie

Deixa un comentari

No ens deviem entendre amb l’amo del Menata i la matinada, no gens freda, ens descobreix en una ciutat solitària, camí de l’aeroport. Són le cinc del matí i les lleganyes pessen més que les motxilles i tot.

El neguit de no trobar cap cotxe que circuli pels carrers ens el treu un impàtic senegalès que, per les 500 ougiyas habituals, ens porta a l’aeroport i no s’està de demanar-nos si no podriem fer-li un forat a la motxilla per volar a Barcelona.

A l’aeroport els tràmits de sortida són ferragosos i pesats, pel viatger adormilat. Omplerta la fitxa de sortida, visat el passaport i facturat l’equipatge, ens asseiem a l’avió i dormim un xic. Ens desperta l’esmorzar, l’esmorzar i el verd del Marroc que volta Casablanca.

L’aeroport de Casablanca ens sembla gegant al costat del remenut aeroport maurità. Aquí, hi passem les hores, passejant i fent el got, fent el got i comprant records, comprant records i saludant una amiga que ha voltat per la Serralada de l’Atles i el sorollós Marroc.

A primera hora de la tarda, l’avió aixeca el vol. L’aixeca i som a primera. Àmplies butaques que ajuden a prendre el son. Em desperto i miro per la finestra. Que gran que és Sierra Nevada! Que blanc que és el Sulayr. Per damunt de Granada, acabo aquest relat sobre una terra on conviuen moros, negres, marroquins i també algun cristià.


Nota de degreuge

En el relat d’aquest viatge he parlat de moros, àrabs (o marroquins) i negres, així, a la pelada, amb mots aparentment poc sublims i que poden provocar urticària a qui tingui sentiments fins.

Val a dir, però, que la bona mescla dels mauritans, permet fer aquesta distinció, però sense ser tant categòrics. Car els colors de pell són tan poc valorats hores d’ara, com l’aigua corrent a l’Occident aparentment civilitzat. Malauradament, la meva poca saviesa no m’ha permès distingir-los o agrupar-los d’altra manera. I així, m’he quedat amb aquesta trinitat de morors, negres i àrabs (o marroquins). 

Els moros, els mauri que donen nom al país, són un conjunt heterogeni de tradicionals pastors nòmades del desert. El moros no són els àrabs de tota la vida, ni tant sols els marroquins. Els moros, com he dit, són un conglomerat ric i divers de les gents del desert. N’hi ha de pell més clara i de pell més fosca, però totes elles colrades per les inclemències de la vida al desert.

Els negres, la majoria soninké -pel què vaig entendre-, són gent vinguda del sud i establerta en un país on també hi ha altres individus de pell fosca. En alguns llibres políticament correctes els anomenen afro – mauritans per a distingir-los dels àrab –berbers o, en la meva parla, els mauris o moros.

A mi, m’ha agradat utilitzar paraules que alguns podrien titllar de políticament incorrectes per a referir-me a la gent d’un país on es parlen, oficialment, sis llengües: el hassaniya, l’imraguen, el pulaar, el soninké, el zenaga i el francès. Sis llengües que conviuen, si més no des de la nostra experiència, en perfecte harmonia.

Com harmoniós i acollidor és aquest territori de fronteres difuses i gent hospitalària i propera. Si més no, per qui, com nosaltres, s’hi endinsa amb la modèstia del foraster tafaner i amb la voluntat de conèixer costums i maneres de fer alienes a les del món occidental, sense pretendre imposar les nostres.

Com em van dir que deia una vegada un vell imohag: “Els francesos –és a dir, els occidentals- saben molt de màquines, però nosaltres hem après a entendre les persones i això ens fa immortals”.

Aquesta entrada s'ha publicat en 09d. En terra de moros el 20 d'abril de 2010 per Lluís Mauri Sellés

En terra de moros: El cafè Tunissie de Nouakchott

Deixa un comentari

Tornats d’un indret màgic, passem el dia al Menata i el cap ja vola vers nous horitzonts i paisatges: Gàmbia? Uganda? Quina serà la propera etapa?

El rellotge va fent el seu camí en aquest enclavament màgic i nosaltres ens deixem portar pel record dels dies passats i per les il·lusions dels die futurs. No és fins que el sol ha començat a apagar-se que ens decidim a sortir de la nostra llar mauritana per anar a cercar algun record, algun souvenir.

 

Voltem carrers farcits de restaurants i colmados, de colmados i botigues de mòbils, de botigues de mòbils i alguna llibreria, d’alguna llibreria i … Mauritània no és país de souvenirs.

Amb aquesta certesa apresa, ens fiquem en un colmado. I és allà on trobem l’únic souvenir possible. El souvenir que, amb una bona brasa, un xic de companyia i molta paciència, ajuda a passar la set dels habitants del desert. Les capsetes de té que comprem possiblement durarien un dia en mans de qualsevol autòcton, però, per nosaltres, és el millor regal a fer als nostres familiars.

Feta la feina, voltem encara per Le Capitale. I, de cop, s’alcen, davant dels nostres ulls, les immenses parets d’una presó. Ara hem trobat la Mauritània que ens havien explicat, pensem en silenci. Una bandera francesa, però, ens fa veure el nostre error. L’edifici amurallat és on s’autoempresona el cos diplomàtic del país veï. Una presó immensa, imponent. Una presó que contrasta amb la tranquil·litat de la gent i la senzillesa dels carrers que l’envolten. Davant per davant de la Presó de França, quatre negres tenen les seves parades d’artesania. Dura contraposició, la de la pedra i l’art confrontats!

De retorn al Menata ens sorprèn una gernació en un cafè. Ens hi acostem i arribem just en el moment, en què els parroquians celebren el quart gol del Barça contra l’Atlètic de Bilbao.

Després, a la nit, aquest cafè, el Cafè Tunissie, ens rebrà amb dos shawarmes, dos aigües i un regal molt especial: El Sevilla-Tenerife. El meu Barça i el Sevilla de la Susana són el comiat que ens tenia dispensat l’acollidor Nouakchott, la tranquil·la Mauritània.

Havent sopat i amb la victòria sevillista, ho celebrem amb un shisha i un passeig nocturn del Tunissie al Menata. El darrer passeig per la tranquil·la barriada de Le Capitale, a Nouakchott, la capital de Mauritània.

Si vols llegir el final del relat, clica aquí.

Aquesta entrada s'ha publicat en 09d. En terra de moros el 20 d'abril de 2010 per Lluís Mauri Sellés

En terra de moros: On el Sàhara besa l’Atlàntic

Deixa un comentari

Passades les vuit del vespre, només trobem una oficina de canvi oberta. El canvi és a 360 ougiyas per euro, com el primer dia. Feliços i contents, tornem a entrar a l’Alberg Menata, la nostra casa a Nouakchott. Estem decidits, també a recuperar la motxilla que falta i, després de sopar, tornem a fer el camí de l’aeroport.

 

Res.

Els guardes ens deixen a la porta, l’home de la Royal Air Maroc no apareix, una estilitzada senegalesa també es veu obligada a quedar-se a les portes de l’aeroport, i un xiquet vestit de blau-i-grana s’asseu al nostre costat i no para de xerrar. Ens diu que ell és del Barça i que treballa baixant maletes dels avions. Amb aquest panorama, ho deixem estar de nou. I ens  costa, ara sí, seguir una d’aquelles màximes del desert més encertada: “Per a l’estúpid tot li neix de res, i per l’intel·ligent, tot es converteix en res”. Malgrat tot, decidim conjurar-nos per l’endemà, i entaforar-nos de nou al Menata per deixar els nostres cossos descansant a l’aire del ventilador.

La màgia comença en pujar al taxi blanc que ens apropa al Ksar, el barri on ens trobarem amb el “cat-cat” (=4×4) que ens portarà a una altra realitat. Després de Nouakchott, després del desert, després dels taxi brusse, coneixerem una d’aquelles meravelles que ens fan prendre dimensió humana: les platges del desert i la seva gent.

Després d’acabar de tancar el tracte, l’amo del Menata ens deixa en mans d’un dels millors guies del país. Si més no, aquesta és la impressió que en traurem de l’home del París-Dakar, el nostre xofer, cuiner i company en aquesta aventura.

Pujats al cat-cat, arribem de nou a l’aeroport de Nouakchott. Neguitós, baixo del cotxe i passo el control d’entrada a l’aeroport. La sala d’espera i la d’arribades se’m fan més llargues que mai. La porta de l’habitació del bagatge perdut és oberta. M’hi apropo amb passes vacilants i entro i…

… la motxilla descansa al terra del local. Ja la tenim! Encara recordo la riallada del guarda, quan em crida l’atenció per donar-me un passaport que ja oblidava! Encara recordo la carona de la Susana en veure’m arribar amb la bossa a les mans.

Amb tot l’equipatge dins del cotxe, carreregem per Nouakchott, ens aturem a comprar aigua i quatre aliments per passar l’estada al Banc d’Arguin i, quan ens n’adonem ja som de nou sobre l’asfalt que la sorra oculta, enmig del desert.

La carretera de Nouakchott a Nouadibou és recta i envoltada de desert. Cartells en àrab, indiquen els pobles que hi deu haver en algun lloc. Nosaltres, trenquem per un d’aquests indrets i circulem per damunt del desert. De cop, l’oceà… i el vent… i quatre cases disperses. És Tiouilit, el primer dels pobles dels pescadors del desert. És d’hora. La marea encara és alta i ens entretenim passejant-nos per la platja, mentre el nostre home, s’amaga a l’ombra del cotxe, una bona costum dels autòctons del desert i les seves platges.

Cap a quarts de tres de la tarda, l’aigua s’ha enretirat prou, perquè el cotxe solqui les platges del desert. A l’esquerra el mar; a la dreta, sorra, dunes picades per l’aigua del mar, però en peu. La sorra taronja del Sàhara i el blau de l’Atlàntic, estols d’ocells aixecant el vol. I allà, davant nostre la gran dune, mirador privilegiat on pugem i no ens creiem que pugui ser un d’aquests grans fòssils mòbils de sorra. 200 metres més avall, el mar i les platges. Aquí dalt un terra de sorra i petxines i algun arbust tremolant, ens fan pensar en la força dels vents o de la mar.

Seguint camí, cerquem peix per menjar. Al primer enclavament no hi ha peix, encara. Les barques han d’arribar. Al segon, un estol de joves i nens ens envolten i ens inflen de preguntes i ganes de xerrar, mentre el xofer és mercadejant. Tornarà amb quatre bones peces que l’hi hauran costat 1.200 ougiyas i ens serviran per sopar.

Fetes les compres i l’intercanvi verbal amb els pescadors del desert, arribem a Nouamhgar, capital dels imragen, els pescadors locals. Allà és on hi ha l’entrada sud al Banc D’Arguin i un puesto de policia i una botiga on comprarem carbonet i sal en vidre. Una sal que haurem de picar per a poder-la menjar.

Després, farem un tast del Cap Tifirit, les seves aus, els seus crancs i una remenuda haima que per 3000 ougiyas serà el nostre resguard del fred de la costa, d’un fred que ens sembla polar.

A la nit, un sot al terra, el fogonet del té per escalfar el carbó i, amb ell, encendre la foguereta on, amb grielles improvisades, farem els quatre peixos de mides força grosses i gust impressionant.

I, com no podia ser d’altra manera, quatre fotos i mil històries, fins i tot un enigma per resoldre, mentre la tetera va fumejant.

I que boniques que poden ser les matinades, allà on la sorra del desert ha fet aiguamolls dins l’oceà.

Si vols seguir el relat, clica aquí.

Aquesta entrada s'ha publicat en 09d. En terra de moros el 16 d'abril de 2010 per Lluís Mauri Sellés

En terra de moros: Tot baixant del Tagant

Deixa un comentari

Són cap a les nou del matí i, tot mastegant el riquíssim pa del desert, esperem que ens reculli el taxi brusse a Nouakchott.

Cap a les vuit ha passat un jaio, de turbant blanc i rostre farcit per les ratlles de l’experiència, i s’ha cerciorat de la presència dels dos blanquets que volen baixar a la capital. Nosaltres, ja llevats, fèiem el darrer cafè del Tagant i quatre galetes, quan han vingut a picar les portes de la cabana.

Acomiadar-me d’en Mohamed i en Hassan m’ha costat un xic. No he pogut estar-me de demanar-los els emails abans d’emprendre la retirada.

 

De cop, han arribat un parell de taxis. El sempitern Renault 21 atrotinat i un Mercedes blanc que, d’aparença exterior, sembla occidental i tot. Al Renault 21, un xofer i cinc dones. Seran les nostres rialleres companyes de viatge. Abans de pujar al taxi, el jaio s’apunta els nostres noms en una llibreta i ens cobrar les 10.000 ougiyes de rigor.

Ara, a plena llum del dia, els paisatges del Tagant es presenten clars i majestuosos. Muntanyes de roques negres envoltades de blanca sorra es van succeint a banda i banda d’un taxi que, ara sí, ens fa patir a cada tram de la baixada. Viatjar en aquest taxi brusse és com pujar a les muntanyes russes. De sorpresa en sorpresa, el cor vota i ens agafem les mans. Ja sigui per un avançament amb un camió venint de cara, ja sigui per apropar-se massa a un burro aturat damunt l’asfalt, ja sigui per… el viatge de tornada esdevé un continu patiment, empolsegat per les engrunes d’un paisatge encisador i màgic.

Una recomanació pel viatger que vulgui seguir les nostres passes: Gaudir de les vistes sobre Moudjeria i el desert blanc des del capdamunt de la carretera que desemboca en aquest immens oasi, fet ciutat. Seguir gaudint dels colors de la sorra blanca i la sorra taronja de les dunes que es barregen i succeeixen en aquest camí i viure l’acolorida vida comercial de les seves viles i ciutats.

Aleg és ciutat i cruïlla de camins. Aquí, el taxi s’atura i ens fan baixar del cotxe. El taxista no parla francès i naltros no sabem ni un borrall de hassaniya. Malgrat tot, ens convidar a ajaçar-nos en els matalassos folrats d’una haima que resulta ser un restaurant. Asseguts fem el té, mentre el taxista es mou per l’indret com si fos casa seva. El veiem apropar-se a un tros de xai penjat d’un ganxo. En tria un tros, l’hi tallen i se l’emporten a una llar de foc que hi ha en una raconada.

A la haima – restaurant, la gent descansa estirada o s’asseu un xic quan arriba el plat d’arròs amb xai. De fet, els xais i les cabres són part del servei del restaurant. Quan hom acaba de menjar i s’emporten el plat amb les sobres, funcionen d’aspiradores d’engrunes, amb una habilitat heretada, potser, dels avantpassats que han fet la mateixa feina abans de morir sacrificats i acabar dins del plat.

Triguem encara un xic en aixecar-nos de taula (?). Paguem les 1000 ougiyas (uns 3 euros) que ens costa el dinar, i tornem a reprendre la marxa, carregant, de tant en tant, algun autòcton que baixa a ciutat.

Al capvespre, el taxi s’atura ja prop de Nouakchott. Mentre les dones i el taxista fan els res del vespre, nosaltres, com enfollits, correm per una duna taronja i fina, com les que hem anat passant. El tòpic que diu que tot s’atura cinc cops al dia, és un tòpic. Nosaltres ho podem comprovar durant aquest viatge. Cadascú resa de la manera més discreta que pot i, si està en plena feina, l’acaba abans de posar-se a lloar el déu Alà.

Ja a ciutat, el taxi ens deixa a la plaça Madrid, al costat de l’estadi de futbol, on hi ha el Carrefour Madrid. El taxista foll està cansat dels dos estrangers que el fan perdre temps en controls policials. De fet, en el darrer dels controls, semblava força estressat i el policia que el gestionava m’ha fet passar al cuartelillo per registrar-me en persona. Una sala amb dues lliteres (sorpresa! Quina novetat!), un gegant amb bigoti em pren les dades del passaport, me’ls torna i seguim cap a ciutat.

Arribem al capvespre, sense ougiyas a la butxaca. La incertesa de la moneda ens fa témer per l’endemà. L’endemà és divendres –el diumenge musulmà-. I, si avui no canviem més euros, estarem sense suc per anar a la costa on el Sàhara, amorosit, besa les aigües de l’oceà.

Si vols seguir el relat, clica aquí.

Aquesta entrada s'ha publicat en 09d. En terra de moros el 16 d'abril de 2010 per Lluís Mauri Sellés

En terra de moros: En Hassan i en Mohamed

Deixa un comentari

Ara que tornem a ser a la capital del Tagant, faig un alto en el relat, per a presentar-vos un parell d’amics de camí que vam deixar dins la buvette de Le Phare du Desert, tot mirant la televisió, estirats.

 

En Mohamed va ser un dels primers rostres que vam veure en aterrar a l’alberg. Prim i fibrat de cos, vesteix a la manera occidental, i té unes faccions que, els més imaginatius ulls, el fan un xic egipci.

De verb breu en francès, és hàbil per entendre’t i fer-se entendre. De fet, no s’està de preguntar-nos coses tant curiosos com el sou d’un cambrer a Espanya, interessar-se pel frontal de la Susana o apropar-se per veure les fotos gravades a la haima i demanar-nos-en una amb ell com a record de la nostra estada.

Tot i tenir menys de setze anys, en Mohamed vindria a ser qui regenta l’alberg. Ell és qui ens facilita l’aigua per bullir els macarrons, i els estris per a posar-los als fogons de la cuina de gas. Ell és qui ens dóna el plat i les culleres per menjar i és qui, essent com és l’amo de la cuina, ens escalfa l’aigua per a fer el cafè soluble, que esdevé el nostre té, en aquest espai que ens acull en les hores de sol i serena.

En Hassan només el recordo de nit. Apareix cap al tard i sap quatre paraules d’espanyol i unes quantes més d’anglès. En Hassan vesteix xilaba i no pas bubú–que és el vestit local-. En Hassan és de Zouérat, la ciutat de les mines de ferro que fa de frontera amb el Sàhara Occidental. En Hassan és clar com un àrab. Possiblement sigui la persona de pell més clara que coneguem en aquest viatge. En Hassan, que té 16 anys, és una d’aquelles persones que fan seves la màxima aquella que diu que “de la profunditat dels seus coneixements, dependrà la longitud de la seva vida”. És intel·ligent i despert com una fura, capaç d’absorbir coneixements a una velocitat increïble. Encara ara recordo la petició amable i sincera per a què la Susana li ensenyes castellà. Recordo amb tendresa, les hores que, frontal al cap i llibreta a les mans, la Susana li ensenyava castellà.

En Mohamed i en Hassan són dos dels cinc sagals que es mouen per Le Phare. Els altres tres, a penes saben francès. Són negres, i són els que, al capvespre, reguen les plantes o ens porten la safata de l’aigua bullent i les tasses pel cafè.

Fora del Far, hi ha una botigueta. Una de les poques que trobem que no regenten àrabs o moros. El seu amo és tot un comerciant, amable, diligent, alegre. És un altre d’aquests personatges que resten a Tidjikdja i en el nostre records. Hi resten com en Biya, en Hassan, en Mohamed, els nens que ens acompanyen a l’allotjament una nit de lluna plena, o la senyora de la botiga de queviures que hi ha en front de Les Caravanes.

Si vols seguir el relat, clica aquí.

Aquesta entrada s'ha publicat en 09d. En terra de moros el 16 d'abril de 2010 per Lluís Mauri Sellés

En terra de moros: La haima

Deixa un comentari

“Les arrels del nostre poble són més profundes i estan més fermament assentades en aquesta terra que les de la més alta de les palmeres”
Alberto Vázquez-Figueroa (2007) Los ojos del tuareg

L’atrotinat cat-cat (= 4×4), de xapa ratada, llisca per damunt les arenes dels límits d’un oasi habitat del Tagant maurità.

– Els mauritans som els millors pilots – ens diu un Biya somrient, en superar un espai de flonja sorra, on el vehicle ha patinat un xic, però, tot alentint la marxa, ha superat amb suficiència.

Nosaltres ens el mirem a ell, mirem al xofer i seguim menjant el deliciós pa cuit en el forn de les arenes.

Tot ha començat aquest matí quan, mig adormits encara, hem obert la porta al trafegut Biya i el seu amical somriure als llavis.

 

Mentre fem el cafè soluble i mengem alguna galeta, apareix l’equip de pilot i copilot que ens portaran en algun lloc indeterminat de La Brousse (= els arbustos), la regió on les famílies de pastors nòmades del desert passen els dies més calorosos de l’any, en companyia dels seus ramats de xais, dromedaris i vaques.

Pel camí no deixem de meravellar-nos amb una família d’aquests camells aràbics (mascle, femella i un parell de cadells de molt curta edat – 2 ó 3 mesos ens diuen el nostre amic-) que tant sovintegen a Mauritània. De conèixer el curs sec d’un waddi que, malgrat la sequera, disposa d’una resclosa per a retenir l’aigua en època de pluja.

Durant el camí, no deixem de baixar a fer-nos quatre fotos en un massís de roques negres com el sutge i apilades unes damunt de les altres, just davant d’un palmerar. Dins del palmerar, un dels pous del desert. Aquells que van fer dir al Petit Princep que “El que embelleix el desert, és que amaga un pou en alguna banda”.

Els pous del desert em criden l’atenció. Fondàries espaordidores cavades a ma pels moros locals, punts de trobada de les famílies que, temporalment, s’hostatgen a les vores d’aquests veritables punts de vida en l’aridesa.

Després d’un bon tram de camí, podem veure com una família canvia de lloc: Burros carregats de dones i quitxalla, mentre els homes són a fer el pastor per les contrades.

De cop, els nostres amfitrions dubten un xic, volten una mica i acaben trobant la que serà la nostra llar.

Ens reben dones i quitxalla. Es saluden amb el Biya amb la llarga cadena de ilas i le bes que caracteritzen la salutació hassaniya. Acabada la salutació, ens fan un lloc per a passar una tranquil·la jornada.

Estintolats en terra, podem contemplar la haima. Una haima no és una tenda. Una haima és un sistema de climatització perfectament adaptat a les circumstàncies de l’entorn on es troba. Lona de pell gruixuda aixecada del centre per a fer relliscar l’aigua de les pluges que, al desert, també cauen. Els laterals són mòbils. L’experiència els fa obrir bandes confrontades per a fer corre l’aire en les hores de més sol, o aixecar-los de la banda contrària al sol per a tenir més ombra dins la pròpia casa. El terra és un mar de catifes amb coixins per ajaçar-s’hi o asseure’s, i els seients on viatgen les dones i la quitxalla són els llocs on es guarden els vestits i les viandes. Fins i tot, les espinoses fulles d’un arbre de la contrada serveixen de gafet per aguantar les teles laterals ben aixecades i plantades.

Durant el dia que passarem amb els pastors, una xicota anirà fent tés per rehidratar-se. Aquí, a penes veuen aigua. La utilitzen per rentar-se. La dona més gran estarà, pràcticament tota l’estona, prop la pell de cabra on guarden l’aigua. Allà, un xic enfora de la haima, es dedicarà a cuinar-nos el xai que, seguint les seves tradicions, sacrificaran per nosaltres.

Abans de dinar, però, vull fer una aturada en una de les curiositats del desert. Els moros no només tenen mòbil –que utilitzen amb suficiència i coneixements – i ràdio – que només obriran al migdia per escoltar les noticies -, sinó que, en un dels pals de la haima, disposen d’una mini placa solar endollada a una bateria que serveix per a posar-hi un carregador de bateries universal, amb la que em carregaran la bateria de la càmera fotogràfica.

Després d’una estona de xerrera i de vestir la Susana al seu estil, usos i costums, ens posem a dinar. Primer de tot, rentar-se les mans –ho fan abans i després de cada àpat i també abans del res que, amb discreció, fan cinc vegades durant la jornada-.

Després, el plat compartit amb el xai i una espectacular salsa que ens fa llepar dits i colzes. A mitja tarda, menjarem de nou xai amb arròs i, per la nit, un deliciós cuscús pastat en directe per una de les germanes durant tota la tarda.

Mentre esperem, segueixen embellint la Susana a la manera mora. Li omplen els dits de henna per a donar-li el color que, en aquelles terres, tant agrada.

A la tarda, una nena d’una haima veïna, s’apropa i acompanya a la quitxalla que encara no va a estudi. Canten l’alfabet en unes taules cisellades amb les lletres de l’àrab del país. És el pas previ abans de desplaçar-se a les escoles de Tidjikdja, la ciutat més propera.

Un xic més tard, ens desvetlla un crit estrident. Del sud, i a gran velocitat, un joveníssim tuareg, damunt d’un imponent dromedari, arriba a la llar per anunciar l’arribada dels pastors i fer petar la xerrada. Com es diverteixen els amfitrions, veient-nos jugar i escarnir els esgarips de tant imponent animal!

Quan el sol comença a apagar-se entre la sorra que pul·lula pels aires, anem a dar el volt acompanyat d’aquells que, venint amb nosaltres, aprofiten per recollir llenya per al foc de la vesprada.

En tornar, tenim una haima menuda i privada. Allà, en aquell racó de món és on passarem la nit, envoltats de gats i cabres.

I és que, quan tornem, els ramats ja volten per la zona. Una munió de xais, un parell de vaques i un parell també de dromedaris força joves, són la font de vida de la família que ens ha rebut amb els braços oberts, tot i lo estranya que és la nostra parla.

Ara sí que hi ha els homes, silenciosos i assenyats pastors, fibrats de parar el sol a redós dels seus ramats de cabres.

Amb ells, les dones i la quitxalla, beurem llet de cabra i també de vaca, menjarem cuscús, picarem de mans tot seguint un d’aquells càntics que alegren els vespres a les portes de les haimes, riurem força i, quan ens llevem al matí, tornarem a Tidjikdja amb 50.000 ougiyas (139 euros) menys i força experiències a la butxaca.

Si vols seguir el relat, clica aquí.

Aquesta entrada s'ha publicat en 09d. En terra de moros el 14 d'abril de 2010 per Lluís Mauri Sellés

En terra de moros: En Biya de Tidjikdja

Deixa un comentari

Amb ulls de son i un xic espantat, el rostre d’un negret adormit surt per entre els barrots de la reixa de les portes de l’indret. Dormirem per 10.000 ougyias (28 euros) en una cabaneta d’aquest allotjament. Sense aigua, amb la gola seca per l’aire condicionat, però dormirem sota sostre. Demà, ja veurem que fem.

 

En llevem amb la intenció de canviar d’espai. Le Phare de Desert no ens acaba de convèncer i, seguint la carretera d’accés, anem a Les Caravanes de Titdjikdja. Entrem a l’ampli pati de l’indret i no ens ve a rebre ningú.  El lloc, com Le Phare, és una mena de Venta d’aquelles que sortien al Quijote, és a dir, un gran pati “emmurallat” d’allotjaments diversos. Com a Le Phare, no hi ha clients. De fet, som els únics blancs de Tidjikdja.

Un remenut Ronaldinho moro i amb ulleres apareix per un racó. Darrere seu, un negre un xic més gran ens mira amb cara d’adormit. Veient negoci l’un i feina l’altre, ens comencen a obrir allotjaments. Les Caravanes, a l’abril, no té aigua en cap habitació. Els donem les gràcies, però desistim de canviar d’allotjament. Le Phare du Desert, el cap i a la fi, no és tant dolent. I, quan hi tornem i canviem d’habitació, veurem que, no només no és un mal allotjament, sinó que és força digne i adequat a les nostres necessitats. Fins i tot, tindrem dret a cuina!

Però no ens avancem als aconteixements de la jornada i seguim camí cap al mercat. Aixó sí, amb el Ronaldinho donant voltes al nostre costat. Si més no, fins entrar al Restaurant del Mercat. Uf! Quines ganes de correr que tinc avui! Tornem als carrers de la capital del Tagant que ja tindrem temps de descansar.

El primer que ens crida l’atenció són els palmerars que hi ha a la mateixa ciutat. Després, tornats a casa, a Gràcia, aprendrem que es tracta d’un oasi on els francesos hi van fer un Fort, el Fort Coppolani, per a controlar les caravanes que feien la ruta entre Walatta, al sud, i Chinguetti, al nord. Caravanes de dromedaris carregats de mercaderies que, tot atravessant el desert, es comerciaven a les costes del Marroc per a portar-les cap a Europa.

El segon que ens crida l’atenció és la vida del mercat. El mercat de Tidjikdja no té massa negocis, però si que té molta vida i una mena de plaça on els taxistes esperen al viatger que vulgui desplaçar-se fins a Rachid, una vila propera. Nosaltres, però, no cerquem anar a una ciutat, el nostre objectiu són els pastors moros del desert i, abans de seguir la cerca, ens endinsem “al restaurant”.

El restaurant és una habitació amb una nevera, una tele darrera la nevera, quatre matalassos encatifats, vuit acolorits coixins, una gruixuda cortina – que separa la cuina del menjador- i una dona d’edat avançada davant d’un fogonet amb una tetera al cim. Al costat, la sempiterna plata dels tres gotets amb els que, a Mauritània, es fa l’alquímia del bon te.

En aquest indret, la Susana fa un cafè i jo faig el te. Mentres hi som, arriba el xofer del taxi brush i aprofitem el moment per demanar-li a quina hora surt el taxi de dijous cap a Nouakchott. Amb els tractes fets i 600 ougiyas menys a la butxaca, sortim del local per trobar-nos a la policia que busca als dos blanquets que van arribar de matinada i encara no s’han registrat a comissaria. Els prometem d’anar-hi més tard, però… Bé, ja en parlarem a la tornada.

Tot xino-xano i sense presses ens aturem al Cyber que, no ho he dit, però hem vist a les portes del mercat. La xicota, sempre activa, hi va a buscar referències per recuperar les motxilles i jo, més badoc, no m’estic de fer fotos a les instal·lacions d’un Cyber ubicat en un oasi d’un desert un xic tecnologitzat.

No sé quin sant va venir a il·luminar-nos. Però el fet és que, vam aconseguir el nostre objectiu d’anar a viure una nit amb els pastors moros del desert, mitjançant l’amo del cyber.

En Biya és tot un personatge a Tidjikdja. Home de cultura, regenta una cyber-papereria i organitza sortides per aquells que, com nosaltres, arriben perduts al centre de Mauritània. És fill d’Atar, però l’amor l’ha portat a Tidjukdja i és amb la familia de la seva muller, amb qui passarem una nit a recer.

Fa sol i ens tanquem a la cabaneta del Phare. Uns cops a la porta ens criden l’atenció. És un dels policies del mercat. Es veu que, en tornar, no ens hem aturat a la seva comissaria, sinó a la de la simpàtica policia local. I ve a prendre’ns les dades i a demanar-nos que l’avisem si deixem la ciutat per anar en algun altre costat.

Quan al sol es fon, sortim a passejar i ens trobem de nou en Biya, que ens venia a buscar, per tancar el tracte per l’endemà. En Biya ens passeja pels palmerars de la ciutat i per zones per les que nosaltres, de ben segur, no ens haguessim ficat.  

Amb la veu de l’almuatzi cridant a l’oració, iniciem una tradició d’aquest viatge: els macarrons amb ketchup. En Mohamed del Phare du Desert ens cedeix la cuina i els estris per a fer-los, i els estels i la lluna són el privilegiat sostre de tant exquisit àpat universal.

Si vols seguir el relat, clica aquí.

Aquesta entrada s'ha publicat en 09d. En terra de moros el 12 d'abril de 2010 per Lluís Mauri Sellés

En terra de moros: Dos blanquets perduts en el desert

Deixa un comentari

Si un es mira la foto amb ulls occidentals, hi veurà un pres de grup terrorista islàmic dins d’un cau infecte. Si hom se la mira amb ulls mauritans, hi veurà la sala d’espera d’un servei de taxis, hi veurà el tracte exquisit al client que, dins d’aquest espai, s’allunya de la calorada del migdía en una ciutat moderna del sud del Sàhara.

M’acompanyes? M’acompanyes en un viatge de 10 hores en taxi compartit pel desert del Sàhara?

 

En l’apunt anterior ens havíem quedat a le portes del Garatge dels taxis compartits al Tagant. Quan hi arribem, ens reben amb els braços oberts i ens aparten de la calor per introduir-nos en l’esmentada “sala d’espera”. Allà hi passarem vora una hora, mentres arriben els vehicles, en carreguen tots els embalums, hi posen neumàtics nous, els revisen pel viatge, etc. No val a badar, ens espera un viatge de 10 hores per una carretera de nova factura que, endinsant-se en el desert, fa que els cotxes pateixin el desgast de la ruta, però també de la fina sorra del Sàhara i el Sahel.

Mentres esperem, el moro que domina el cotarro ens ofereix menjar i un contacte a Tidjikdja per anar a Rachid. Nosaltres, li diem que ens agradaria anar a Tichit, però ens ho desaconsella. No hi ha taxis a Tichit, és trais luan (=molt lluny) i hi ha molta sable (=sorra) a la carretera i fa molta calor. Li diem que volem passar una nit al desert. I no ho entén. Després veurem que, a la mateixa Nouakchott, ja som al desert. En qualsevol cas, ell truca al seu contacte a Tidjikdja i ens diu que serà esperant-nos al garatge de destí per portar-nos allà on li demanem.

Mentres esperem, ens mirem les parets farcides de números de telèfon –la guia telèfonica dels clients del servei-, riem un xic i esperem que ens cridin per pujar al taxi. Novament surt el futbol com a tema de conversa. El futbol a Mauritània deu ser com parlar del temps a Barcelona. Una excusa per encetar una conversa entre desconeguts i anar teixint llaços d’amistat.

Sortim a fora, encara fa molta calor, i comprem un parell d’aigües just al costat del Garatge. Sembla estrany com apareixen botigues quan hom és tranquil i relaxat. A fora estant ens mirem els dos Renault 21 de xapa rovellada i carregats d’embalums fins la bandera.

Paguem les 10.000 ougyias dels dos passatges (28 euros) i, en un espai del segon dels cotxes, encabim la motxilla que tenim. Quan ens n’adonem, ja som circulant pels carrers de Nouakchott, camí de la N3, coneguda com a Route de l’Espoir (=Ruta de l’Esperança), la carretera que ens traurà, per fí!, de la ciutat.

No triguem a adonar-nos que Nouakchott mateix és dins del desert. A les vores de la ciutat, la sorra encara hi és més present que als llocs on hem desenvolupat els primers dies mauritans i, tant sols sortir de ciutat, els dromedaris, les cabres, alguna vaca i un tou de burros són part d’un paisatge farcit de sorra i dunes. Un paisatge d’aquells que només apareixen als llibres de batxillerat.

Ui! Però no us he parlat encara dels components del taxi, oi?

A part de la companya i un servidor, hi tenim el taxista –un professional de la conducció en un país on saber conduir és una habilitat que salva vides-. També hi tenim un militar, que ens abandonarà a vint minuts de camí, a les portes d’un quarter de l’exèrcit maurità. Hi ha un tuareg de turbant negre, que es passarà tot el viatge amb un fogonet entre les cames i fent tés i més tés per a tots els passatgers. I, finalment, un noi, silenciós i taciturn que ens abandonarà, ja de matinada, a Sangarata, allà on el nostre camí deixa la Ruta de l’Esperança.

Justament a Sangarata, viurem una reunió de taxistes mauritans que, entre broma i broma, ens demanaran si volem conduir el taxi fins a destí, car el nostre xofer és ben cansat.

Pel camí, recollirem un parell de passatgers més. I en deixarem alguns a peu de pista, com les blanques aparicions que, de dos en dos, no tenen lloc al taxi. Nosaltres, per la manera de vestir i el posat de les parelles en plena nit, ens fem la idea que es tracta d’alguna mena de monjos musulmans, però no ho tenim gens clar.

Un dels passatgers que recollim en un dels pobles del camí, fa aturar el taxi en un indret que ens sembla increïble. Entre les dunes, no es veu cap vivenda. Riem una estona, pensant que deu tenir el dromedari lligat en algun dels arbustos que sobreviuen en aquest ressec indret. En avançar un xic el taxi però, veure’m que no és així i que, entre les dunes, hi ha quatre cases. Potser un poble, potser un mas rònec en el país de les haimes i els nous poblats de nòmades sedenteritzats.

Cada poble, té la seva mesquita. Als meus ulls, se m’apareixen aquests edificis com remenudes esglesioles romàniques i aquesta similitud em fa agermanar les gents del meu país amb les d’aquest tros de món, just allà on n’hi ha que les separen. Al capvespre, la quitxalla dels pobles juga a futbol i els grans fan petar la xerrada a peu de carretera. El taxi segueix viatge, sortejant dromedaris, burros i vaques que no s’estan de creuar l’asfalt cada cop que en tenen necessitat. També toreja cotxes i clots de l’asfalt. Forats que ens fan circular per damunt la sorra del desert durant trams força notables.

Ja a la sortida de Nouakchott mateix ens trobem el primer dels sis controls policials que, com si d’una gimkana es tractés, aturen el cotxe i, o bé ens demanen els passaports (si es tracta de la Haute Gendarmerie), o bé demanen els papers del cotxe (si són agents de la Police). La nostra primera reacció és de rebuig, l’experiència espanyola ens ha fet desconfiar de la policia i així és com veiem els controls de passaport, fins adonar-nos que, en aquest cas, la bòfia juga al nostre favor, car simplement estan seguint la traça dels dos únics esblanqueïts forasters perduts en el desert.

Els controls fan aturar el taxi, un taxi que també s’aturarà per a comprar quatre aliments a una epicérie(=colmado) d’Aleg, cruïlla de camins i punt central del recorregut que seguim. Ens apropem a Moudjeria i les muntanyes del Tagant. És negre nit i, l’impressionant ressalt rocós, esdevé, en la penombra, una meravella de dimensions descomunals.

Son vora les dues de la matinada, quan el taxista atura el cotxe en un lloc desèrtic, en baixa, estira les cames, es dóna quatre cops al cap, s’ajup en terra com si anés a resar i tornar a entrar al cotxe per seguir camí. Al cap d’uns minuts, arribem al darrer control de la ruta. Allà, un guàrdia, força amable per les hores que són, em demana a quin alberg de Tidjikdja ens allotjarem. Intercanvi de paraules i noms, sense entendre’ns gaire i, finalment, li dic que ens quedarem al primer alberg que trobem.

Allà és on ens trobem ara, amb les portes de l’alberg tancades, el taxista tocant el clàxon i naltros pensant que aquesta matinada el far del desert no és obert i haurem de dormir sota alguna de les palmeres de l’oasi més gran del Sàhara.

Si vols seguir el relat, clica aquí.

Aquesta entrada s'ha publicat en 09d. En terra de moros el 10 d'abril de 2010 per Lluís Mauri Sellés

En terra de moros: Al sud de Nouakchott

Deixa un comentari

Nouakchott és una ciutat plena de vida. Ho descobrim novament, motxilles a l’esquena –una de les grosses i les dues petites, car l’altre encara descansa en algun lloc de Casablanca-, mentres cerquem el transport que ens porti a Tidjikdja.

En un descampat immens, preguntem a un individu, negre en aquest cas, que ens mena a la policia. El policia ens indica que el lloc on hi ha els taxi bush (=taxi compartit), cap a la ciutat de nom impossible d’escriure, és un tros més avall. En un racó de la plaça, un grup d’homes a la gatzoneta llegeixen un diari enganxat amb pinces a un tros de cartró enganxat vora el terra. En un altre, una parada de llustrosa fruita (plàtans i mandarines) és font de despesa per la nostra assedegada gola.

A la sortida del descampat, entrem en un carrer comercial: Carretes de burros amunt i avall, cotxes atrotinats intentant fer-se un forat, algun camión despistat, molta gent a peu regatejant tenderets i parades, botigues arreu, comerç de mercat caòtic a ulls occidentals, però perfectament ordenat segons les normes del país. Prop de la mesquita marroquina, un xic més acolorida que la saudita, preguntem pel lloc on surten els cotxes cap a Tidjikdja. Poca gent ho sap i és un xaval tòlit qui va saludant la gent i ens esguarda les passes un xic més avall d’on som. Nosaltres, anem a la nostra i, finalment, en preguntar de nou, un negre amb una xapa de l’Obama al pit de la samarreta i que assegura parlar anglès –tot i que no se’n surt gaire-, ens porta de pet a la porta del Garatge dels taxis a la capital del Tagant.

Passem una bona estona, parlant amb el moro que capitaneja el corró de gent que ens envolta. La Susana –la meva companya d’aventures vitals-, assedegada, intenta anar a cercar aigua, però no hi ha botigues de queviures al voltant. Si més no, som incapaços de veure-les, mentres parlem amb el bon jan que ens atén amb posat de negociant. Finalment, entenem que el taxi bush (=compartit) surt a les 3 de la tarda de l’indret on ens trobem. Seguim de xerrera una estona, però un xic atabalats, decidim apropar-nos de nou a l’aeroport a cercar la motxilla que ens falta.

Tot és debades, la motxilla no ha arribat i, amb la crisi de la biodramina al cap, tornem de nou al sud de la capital. Carrers plens de gent, la boca seca, comprem beguda i cerquem una farmàcia per trobar algun substitut de la biodramina que descansa al fons de la motxilla perduda. El farmacèutic que ens ven el medicament contra el travel sickness ens indica on trobar un Cyber. Diu que és  a prop i, seguint les seves indicacions, ens endinsem pels carrers laterals de la gran avinguda que deixem enrere. Una plaça de sorra, com tota Nouakchott, ens fa tornar a demanar pel Cyber. Un grupet de nens ens porten fins a la porta del local, encuriosits per la blancor de la nostra pell.

Files d’ordinadors plens de gent. El meu veí, navega pel Facebook en àrab. La Susana busca els telèfons de reclamacions de la RAM i jo aprofito per deixar un missatge al Facebook i treure una imatge dels nens que, de fora estant, es miren al local amb cares de curiositat:

– Què fan? – pregunta un.
– És Internet – respon la nena més gran.

Feta la feina, la set ens fa entrar en un local proper. Demanem un cafè, però ens diuen que el fan de marro i ens envien al local del costat. Allà, mentres la parsimònia del cafeter ens permet recuperar-no un xic de la calor, tenim temps d’encetar noves converses. Bé, converses, converses, no ben bé, però el futbol torna a ser tema d’intercanvi de paraules. Aquí, fins i tot, ens conviden a veure un partit del Barça. Nosaltres però, tenim d’altres plans per aquesta nit. I, seguint pels empolsegats carrers d’aquesta barriada, fem temps per a tornar al garatge dels taxis compartits.

Amb un xic de gana, acabem fent un cus-cus amb dues coca-coles en un restaurant marroquí. Aquí, hi ha cadires i una foto de Saddam Hussein. En una habitació, matalassos a terra i gent tombada a l’estil del país. Per aquelles coses del llegir, compro un llibre a un venedor ambulant: Ceci est la vérité. Les hommes de scienceface au Coran . Pago 1500 ougyilles. Dins llegeixo: “This copy free of cost not for sale”. Coses del comerç…

Sortint del local amb la panxa un xic plena, ens n’anem cap al Garatge. Falta poc per les 3 de la tarda i està apunt de començar un al·lucinant viatge.

Si vols seguir el relat, clica aquí.

Aquesta entrada s'ha publicat en 09d. En terra de moros el 9 d'abril de 2010 per Lluís Mauri Sellés

En terra de moros: Le port de pêche

Deixa un comentari

Ens llevem un xic tard i esmorzem una mica, abans de tornar a l’aeroport a buscar les motxilles.

En un carrer cèntric, just al costat de l’austera mesquita saudita, es troba un bon grapat de cases de canvi. Les vores són plenes de sorra i, en un raconet, descansen els 4×4 d’Europcar –anuncis per tot el país de, possiblement, la única agència de cotxes de lloguer -. Al seu voltant, les cases de canvi ens permeten convertir els nostres euros en ougiyas, la moneda local. Per 1 euro te’n donen 360, i el preu mitjà d’un taxi seran 500 ougiyas. Feu el canvi i el compareu amb el d’ahir?

 

Amb diners a la butxaca i temps per passar, prenem el camí de l’aeroport caminant i sense presses. Un cotxe rere un altre van tocant el clàxon. Cada clàxon indica un taxi no oficial o, dit d’una altra manera, d’algú que aprofita el seu vehicle per a fer aquest servei tan necessari al país de la calor. Nosaltres, però, seguim caminant i no triguem massa en notar els efectes del sol i la sorra. Per sort, a mig camí, una de les típiques botigues locals –aquells colmados que fa no fa massa teníem tots al costat de casa – ens permet comprar dues aigües i rebre una classe sobre els bitllets locals. Massa gran el nostre bitllet de 2000 ougiyes per a pagar les 300 que costen les dues begudes. Se’n va a buscar el canvi i, en tornar, ens dóna la susdita classe.

Arribats a l’aeroport – no recomanable fer l’horeta a peu de dia -, el vigilant ens diu que la RAM (Royal Air Maroc) només té un vol al dia. És en el que vam venir i, per tant, no ens deixa entrar a l’aeroport i ens anima a anar-hi cap a les 11 de la nit, l’hora en què arriba el personal de la companyia que deu guardar les nostres motxilles a Casablanca.

Per aprofitar l’estona, aturem un taxi i li demanem que ens porti al Ksar, el barri més antic de la ciutat i l’indret on, segons les guies, va viure Antoine de Saint-Exupéry, l’autor de “El petit príncep”.

El taxista no acaba d’entendre la nostra pregunta. De fet, ens assenyala la placa del carrer on ens trobem. Som al barri on l’hi hem demanat que ens porti, un barri que comença a les portes mateixes de l’aeroport i que, no triguem en comprovar, té l’encant dels tallers de peces de cotxes de recanvi i un solitari cyber decorat amb fotos de Samuel Etoo. Allà, imprimim quatre pàgines de la Lonely Planet que parla de Nouakchott i ens recuperem un xic de la calorada.

A la tarda, i empesos per la guia, pugem de nou a un taxi i anem a visitar una d’aquelles joies de Mauritània: el Port de Pêche.

El trajecte des del centre en un taxi conduït per un moro de turbant negre i bubu –la túnica local- lluent, ens costa 500 ougiyas i només arribar ja ens trobem immersos en la vida d’un indret encisador.

Les platges de Nouakchott són una bullidera d’acolorides barques, i de negres que treballen descarregant-les. Desmunten les peces més sensibles i les carreguen en les carretes que, tirades pels burros mauritans –camacurts i grisos -, les traslladen a resguard de la sal de l’oceà. Les mateixes carretes porten el peix al mercat proper. I, a peu de platja, els nens i les mullers dels pescadors, aprofiten per fer vida social. Peixos arrebossats en sorra, netejats amb aigua de mar, un foc en un forat i unes grielles per a coure el berenar. A les 5 de la tarda, aquest indret ens captiva i fa treure fum a la càmera de fotos per a mirar de captar l’encís d’un lloc singular.

Després de la immersió, tornem a La Capital – el centre de la ciutat- i ens endinsem al mercat que, a les portes de l’esmentada Mesquita saudita, disposa de botigues de roba i calçat, de calçat i música, de música i mòbils, de mòbils i…

De fet, com podrem comprovar arreu del país, els mòbils són l’eina més coneguda a Mauritània. Entre les botigues de l’indret, em crida l’atenció la Samuel Etoo Telecom. Hi faig una foto i els amos em fan passar i entro dins d’un monument al crack del futbol. Envoltat de posters del jugador en la seva etapa blau-i-grana, fem una xerradeta sobre el Barça, l’equip que compartim. Ells, diuen, són catalans. Ho són perquè són del Barça. I m’ofereixen un apartament a ciutat per a fer-hi estada. L’acollidor alberg Menata, em fa desistir de l’oferta i m’acomiado d’ells no sense haver deixat l’adreça d’e-mail per si volen estar en contacte.

La navegació de la jornada acabarà amb una llarga nit a l’aeroport de Nouakchott. De nit, el camí és més fresc, però el perill de caminar sense llum ens fa dubtar d’alguns indrets i passatges més solitaris que no pas altres.

A l’aeroport, després de passar el control d’entrada, em trobaré amb dos nous culers: El mariner del bar de l’aeroport, que m’assegura que els mauritans són del Barça des dels temps del gol del Koeman! I el seriós i assenyat home del registre d’equipatges perduts, que em diu que ho són per la velocitat del joc del Barça i no pas perquè hi anés l’Etoo, car, si fos així, ara serien tots de l’Inter i aquest no és el cas.

Aquesta nit només recuperarem una motxilla. Serà a quarts de quatre de la matinada. Serà després d’haver dormit un xic en els incòmodes bancs d’un aeroport que comença a ser la nostra segona casa.

Si vols seguir el relat, clica aquí.

Aquesta entrada s'ha publicat en 09d. En terra de moros el 8 d'abril de 2010 per Lluís Mauri Sellés

En terra de moros: L’arribada

Deixa un comentari

Són quarts de quatre de la matinada quan la cinta de les maletes s’atura a l’aeroport de Nouakchott. Els temors congriats a l’aeroport de Barcelona,  tot deixant el divagant món de les il·lusions i les pors, prenen cos.

Les nostres motxilles no han superat el retard en la sortida del vol a Barcelona. La cursa per l’aeroport de Casablanca ens ha permès arribar a destí, però les motxilles no tenen cames per corre i, impedides de seguir-nos, descansen en algun lloc de la ciutat més cinematogràfica del Marroc.

Amb aquest panorama, aguantem esperançats la cursa del personal de terra a la recerca de la maleta del viatger que aterra en un aeroport que se’ns fa molt diferent i allunyat de les correccions de tòlit del món occidental. De maleta en maleta, i de baralla en baralla –sana, això sí- es belluguen com fures entre les maletes que, havent arribat, descansen encara en aquest menut aeroport perdut de la mà de Déu.

Amb els tiquets de l’equipatge a les mans, deixem les dades al pacient home de la Royal Air Maroc. Amb bona lletra anota les dades en la seva llibreta i ens suggereix de tornar l’endemà. Desencisats, sortim de l’aeroport amb l’adreça d’un alberg tret de la única guia del país que és escrita en castellà.

Un taxista ens porta a l’indret indicat. Ho fa per 10 euros, encara no tenim moneda local i l’endemà comprovarem que això ens ha encarit un xic el viatge. De nit, descobrim les ombres de Nouakchott, la capital del país. No triguem gaire en parar davant de l’Auberge de Jeunesse o el que devia ser aquest alberg a la Capital. Portes tancades, fustes per terra, desgavell i silenciosa calma.

El taxista, àngel acollidor en aquesta primera nit mauritana, ens porta a un alberg proper. De principi, la desconfiança pròpia del foraster en terra estranya, ens fa arrufar el nas davant la proposta de l’amic maurità. El temps ens permetrà descobrir que l’Auberge Menata és punt de trobada de viatgers, i esdevé, potser, l’única illa d’europeus en una terra que, en aquelles primeres hores, se’ns ha fet un xic esquerpa i estranya.

De fet, l’Auberge Menata, el seu propietari moro, la seva simpàtica cuinera negre i la tortuga gegant que es passeja pels seus jardins de blanca arena, esdevindran el nostre centre d’operacions al país on el Sàhara fa l’amor amb l’Àfrica sub-sahariana per infantar el ressec Sahel.

En els nou dies de la nostra estada, descobrirem que, aquí, a Mauritània, hi ha bona gent, noble, senzilla, d’aquella que obra les portes al foraster sense tirar-se-li al damunt com en d’altres indret i que no s’està de compartir allò que té i porta de viatge.

En marxar del país, sortirem amb la pena d’abandonar una terra segura, un poble acollidor i respectuós amb les costums alienes, un d’aquells indrets del món que no es mereix la fatalitat que li ha caigut al damunt, el càstic de l’escaquer d’interessos geo-polítics que són aliens a les seves gents. En nou dies d’estada, descobrirem la Mauritània real, la Mauritània que és víctima d’una guerra d’interessos que l’hi és aliena.

En successius apunts, i si la memòria i les notes preses a peu de camí ho permeten, intentaré mostrar la cara que nosaltres ens hem trobat a la dolça, senzilla i propera Mauritània, aquella terra fraternal on hem deixat un xic del nostre cor i ens ha deixat una micona de record per a no oblidar-la.

Si vols seguir el relat, clica aquí.

Aquesta entrada s'ha publicat en 09d. En terra de moros el 7 d'abril de 2010 per Lluís Mauri Sellés

En terra de moros: a les portes del desert

Deixa un comentari

Em passejo pel pati interior del Parc Tecnològic. La jornada laboral transcorre sense gaires incendis, però després de fer un treball afinadet i dels que desgasten les neurones, faig una aturada i passejo pel pati amb evident parsimònia.

 

Relaxat, em deixo portar per la tranquil·litat de l’indret i, la piu-piu d’un ocell, em transporta a un dels patis del Clos Monàstic de Poblet. És curiosa la similitud entre aquests dos espais. El silenci hi és present i, en les cel·les modernes –mòduls, oficines, despatxos,…- la gent hi treballa com en les velles cel·les de la Regla de Sant Benet.

Ambdós llocs s’uneixen en el meu magí. Dos temples del saber aparentment llunyans, però en essència tant propers. Tant propers com aquells patis de l’Alhambra que vaig trepitjar en baixar del Sulayr o els espais comuns de la Residència jueva de la ciutat dels gratacels.

A les portes d’un nou viatge, tots aquests indrets es fonen en un sol espai: el viatge, el saber, el silenci, la paraula, el coneixement que es fa tangible en la piu-piu d’un ocell. D’un ocell solitari en el pati d’un monestir modern. En diuen Parc Tecnològic i és bastit damunt les restes d’un antic Sanatori on es tancava l’incomprès.

L’ocell s’estarrufa i estén les ales per aixecar de nou el vol, el vol cap al país dels somnis, aquell país on el claustre del Monestir, el pati de l’Alhambra i la sala d’una Residència jueva trenquen les parets i s’agermanen entre grans de sorra d’un desert que, apropant-se, pren forma en la meua tendra ment.

Com un infant il·lusionat, espero que passin les hores, espero ser com el tendre ocell, i m’estarrufo i sóc apunt d’estendre les ales, d’estendre-les i aixecar el vol, però no pas sol, car, per primera vegada, m’acompanya la meva estimada i el viatge, hores d’ara, es fa tendre com el vol d’aquest ocell.

Si em vols acompanyar en aquest vol per Mauritània, clica aquí.

Aquesta entrada s'ha publicat en 09d. En terra de moros el 25 de març de 2010 per Lluís Mauri Sellés

En terra de moros: Fent (o perdent) els papers

Deixa un comentari

Avui és dilluns i sóc a Taradell. Després d’un intens cap de setmana a cavall entre Taradell i Gràcia, Gràcia i Poblenou, Poblenou i Gràcia de nou… Uuuuuffff! … seguim fent els papers que ens han d’obrir les portes del desert.

Com la paraula màgica de la cova dels tresors de l’Alí Babà o la clau del cofre dels pirates, aconseguir el visat per anar a Mauritània s’està convertint en la primera aventura d’aquest iniciàtic viatge a la terra dels almoràvids, dels moros, de les caravanes i el desert d’aigua blava.

Amb dues úniques oficines a Espanya, el visat a la terra dels moros s’ha de demanar o bé a Madrid o bé a les Canàries. Les gestions són fetes, però un error de forma en la demanda està retardant un xic massa l’obtenció de la clau que ens obri les portes de la màgia del Sàhara.

A casa, preparo la bossa de roba lleugera amb el neguit d’un sol fil deslligat. Em miro al mirall i vull ser positiu per una vegada, però no me n’acabo de sortir gaire i els fantasmes d’un somni que es desfà amb mostren vulnerable a les lleis i les fronteres.

No ho entenc. Vull ser positiu, però no me’n surto i em neguitejo. M’amoïna pensar en els monstres que genera el meu cap. És un cop dur el de l’espera, tot i ser conscient que la primera aventura d’aquest viatge només pot acabar en positiu, com totes les altres que portem viscudes darrerament.

Em positivitzo un xic i deixo en mans de Madrid, la tant esperada resposta. Mentre tant, segueixo fent la motxilla pel Sàhara, pel Sàhara i el Sahel, pel Sahel i un cel farcit d’estels. Els estels que, brillant al cel, il·luminen la meva ànima.

Inshalá!

Si vols llegir un apunt relacionat, que et pot portar a un bonic relat, clica aquí.

Aquesta entrada s'ha publicat en 09d. En terra de moros el 22 de març de 2010 per Lluís Mauri Sellés