En terra de moros: Au revoir, la Mauritanie
Deixa un comentariNo ens deviem entendre amb l’amo del Menata i la matinada, no gens freda, ens descobreix en una ciutat solitària, camí de l’aeroport. Són le cinc del matí i les lleganyes pessen més que les motxilles i tot.
El neguit de no trobar cap cotxe que circuli pels carrers ens el treu un impàtic senegalès que, per les 500 ougiyas habituals, ens porta a l’aeroport i no s’està de demanar-nos si no podriem fer-li un forat a la motxilla per volar a Barcelona.
A l’aeroport els tràmits de sortida són ferragosos i pesats, pel viatger adormilat. Omplerta la fitxa de sortida, visat el passaport i facturat l’equipatge, ens asseiem a l’avió i dormim un xic. Ens desperta l’esmorzar, l’esmorzar i el verd del Marroc que volta Casablanca.
L’aeroport de Casablanca ens sembla gegant al costat del remenut aeroport maurità. Aquí, hi passem les hores, passejant i fent el got, fent el got i comprant records, comprant records i saludant una amiga que ha voltat per la Serralada de l’Atles i el sorollós Marroc.
A primera hora de la tarda, l’avió aixeca el vol. L’aixeca i som a primera. Àmplies butaques que ajuden a prendre el son. Em desperto i miro per la finestra. Que gran que és Sierra Nevada! Que blanc que és el Sulayr. Per damunt de Granada, acabo aquest relat sobre una terra on conviuen moros, negres, marroquins i també algun cristià.
Nota de degreuge
En el relat d’aquest viatge he parlat de moros, àrabs (o marroquins) i negres, així, a la pelada, amb mots aparentment poc sublims i que poden provocar urticària a qui tingui sentiments fins.
Val a dir, però, que la bona mescla dels mauritans, permet fer aquesta distinció, però sense ser tant categòrics. Car els colors de pell són tan poc valorats hores d’ara, com l’aigua corrent a l’Occident aparentment civilitzat. Malauradament, la meva poca saviesa no m’ha permès distingir-los o agrupar-los d’altra manera. I així, m’he quedat amb aquesta trinitat de morors, negres i àrabs (o marroquins).
Els moros, els mauri que donen nom al país, són un conjunt heterogeni de tradicionals pastors nòmades del desert. El moros no són els àrabs de tota la vida, ni tant sols els marroquins. Els moros, com he dit, són un conglomerat ric i divers de les gents del desert. N’hi ha de pell més clara i de pell més fosca, però totes elles colrades per les inclemències de la vida al desert.
Els negres, la majoria soninké -pel què vaig entendre-, són gent vinguda del sud i establerta en un país on també hi ha altres individus de pell fosca. En alguns llibres políticament correctes els anomenen afro – mauritans per a distingir-los dels àrab –berbers o, en la meva parla, els mauris o moros.
A mi, m’ha agradat utilitzar paraules que alguns podrien titllar de políticament incorrectes per a referir-me a la gent d’un país on es parlen, oficialment, sis llengües: el hassaniya, l’imraguen, el pulaar, el soninké, el zenaga i el francès. Sis llengües que conviuen, si més no des de la nostra experiència, en perfecte harmonia.
Com harmoniós i acollidor és aquest territori de fronteres difuses i gent hospitalària i propera. Si més no, per qui, com nosaltres, s’hi endinsa amb la modèstia del foraster tafaner i amb la voluntat de conèixer costums i maneres de fer alienes a les del món occidental, sense pretendre imposar les nostres.
Com em van dir que deia una vegada un vell imohag: “Els francesos –és a dir, els occidentals- saben molt de màquines, però nosaltres hem après a entendre les persones i això ens fa immortals”.