El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Com que Taradell i Gràcia comparteixen circumscripció electoral, i jo vull fer com tothom – posar-me les orelleres de la realitat immediata i defugir tot l’ altre -, em centraré en les 24 candidatures presentades a la Província de Barcelona. Aquella on, si tot va bé, em tocarà anar a votar.

Si ets de televisió, diari, ràdio o Internet, segur que ni t’has assabentat encara que hi ha 24 candidatures en dansa.

El primer poder dels Estats actuals – els exercits mediàtics – també es posa les orelleres de la realitat immediata i condemna a l’oblit, tots aquells que, havent passat els estrictes filtres de l’aplec d’avals necessaris sinó toques poder, no han tingut la força mediàtica per a fer-se conèixer, ja sia per la migradesa dels seus recursos, ja sia per la novetat de la seva proposta, ja sia perquè no interessa que els abstencionistes votin i d’aquesta manera facin un xic més plural un sistema que, com el nostre, prima l’estabilitat per damunt de la paraula.

Aquest apunt em retorna a la política i m’hi retorna en un acte de la més pura higiene democràtica.

T’hi apuntes?

Citats per ordre d’inscripció al registre corresponent, els partits extra-parlamentaris que han aconseguit reunir els avals necessaris per a presentar-se a les eleccions del 25N són:

PARTIDO ANIMALISTA CONTRA EL MALTRATO ANIMAL (PACMA), un clàssic electoral que fa de la defensa dels drets dels animals la seva reivindicació de capçalera.

La CANDIDATURA D’UNITAT POPULAR – ALTERNATIVA D’ESQUERRES (CUP-ALTERNATIVA D’ESQUERRES), la marca electoral de les CUP, assemblearisme municipalista en estat pur, que es presenten per primera vegada a unes eleccions amb el seu programa integral per assolir uns Països Catalans independents, socialistes, ecològicament sostenibles, territorialment equilibrats i no patriarcals. Per la seva base social i el fet de comptar amb un electorat fonamentalment abstencionista, són una de les opcions que podrien fer-se forat en el Parlament que, segons diuen els mitjans, s’ha posat el mandat de treballar per la independència de Catalunya sense defugir la vessant social.

PIRATES DE CATALUNYA (PIRATA.CAT), « aquells d’Internet », porten dos anyets de vida entre nosaltres, són el primer partit reconegudament “internacional” i no són nous en comtesses electorals. El seu programa es basa en la democràcia directa, l’accés obert a la cultura i al coneixement i la defensa absoluta i sense concessions dels drets humans.

La UNIFICACION COMUNISTA DE ESPAÑA (U.C.E.) és possiblement la organització degana dins dels partits sense representació parlamentària. Definits com a Marxistes-Leninistes-Maoistes, han demanat el vot tant per Izquierda Unida, tot i no ser membres de la coalició, com per Unión Progreso y Democracia. Darrerament han tornat a presentar-se a unes eleccions, tot i que han estat acusats, i recollits en diverses publicacions especialitzades, com a secta, amb totes les implicacions que la paraula suposa.

ESCONS EN BLANC (Eb) és una de les marques més diàfanes en quan ha programa electoral, ja que propugnen deixar buits els escons aconseguits en les eleccions com a forma de protesta ciutadana.

El PARTIT COMUNISTA DEL POBLE DE CATALUNYA (PCPC), els colomins, són una organització marxista-leninista que propugna la constitució d’una república socialista a Espanya, en la que es doni via lliure als processos d’autodeterminació de les diferents realitats nacionals existents.

COL·LECTIUS CORRENT ROIG pertanyen a la Quarta Internacional i es defineixen com a trotskistes, defensant i recolzant, per tant les lluites del moviment obrer, la independència de classe i les conquestes polítiques de la classe obrera, amb la finalitat d’instaurar una república de treballadors.

PLATAFORMA PER CATALUNYA (PxC) és, possiblement pel seu tarannà identitari i populista, una de les marques extraparlamentàries més conegudes. Basa la seva actuació en el rebuig a la immigració islàmica, en una política purament repressiva enfront de la delinqüència i el terrorisme, en la defensa dels valors tradicionals de la família i en la protecció del medi ambient.

El PARTIT FAMILIA I VIDA (PFiV) fa honor al seu nom i presenta un programa centrat en el rebuig a l’avortament i al matrimoni homosexual com a úniques polítiques a defensar en sèu parlamentària.

VIA DEMOCRÁTICA (VD) és la marca electoral de Pablo Barranco, un dels homes que va abandonar Plataforma per Catalunya, i que es presenta en aquestes eleccions sota el lema “Stop Fractura Social”. Els seus postulats  basculen entre les posicions de Plataforma per Catalunya i les del Partido Familia y Vida.

SOCIALISTES I REPUBLICANS (PEL DRET A DECIDIR) (SiR) és una coalició de col·lectius i organitzacions socialistes i republicanes que, en el seu manifest electoral, propugnen la ruptura amb la UE i amb el règim polític de la Monarquia i la Constitució, per a obrir un procés constituent basat en el dret a l’autodeterminació a l’Estat espanyol.

UNION PROGRESO Y DEMOCRACIA (UPyD) és, pel seu tarannà populista i centralista, una altra de les grans marques de la política extraparlamentària. Es defineixen com a progressistes transversals, constitucionalistes, laïcistes i contraris als nacionalismes que titllen de perifèrics i separatistes amb un projecte “inequívocament nacional i únic per a tota Espanya».

El MOVIMENT SOCIAL REPUBLICÀ (M.S.R.) és membre l’Aliança Europea de Moviments Nacionals, conjuntament amb el Front Nacional francès, i que es declara obertament nacionalsocialista (espanyol i socialista) amb un programa clarament racista, populista i identitari, basat en els postulats de Gregor Strasser, una de les primeres víctimes d’Adolf Hitler dins del mateix moviment nacionalsocialista alemany.

El PARTIT HUMANISTA (PH) és un altre dels partits amb més història dins del panorama polític extra-parlamentari espanyol. Es defineixen com a “esquerra no marxista”, el seu ideari es basa en l’ésser humà com a valor i preocupació central; la no violència activa com a metodologia d’acció; el principi d’opció; la no discriminació; i un nou model econòmic basat en el cooperativisme, la cogestió i l’autogestió.

CIUDADANOS DE CENTRO DEMOCRATICO (CCD) és un partit que disputa l’espai electoral d’Unión, Progreso y Democracia i es declara hereu de la UCD de l’Adolfo Suárez en uns temps que titllen de Segona Transició. Es defineixen com a opció de centre, liberal, progressista, democràtica, i reformista al servei del poble espanyol, considerat com una unitat nacional.

El PARTIT REPUBLICÀ D’ESQUERRA -IZQUIERDA REPUBLICANA (PRE-IR) fou fundat l’any 1935 com a federació catalana de la Izquierda Republicana de Don Manuel Azaña. I defensa postulats d’esquerra, republicans, laics, de democràcia participativa, federalistes i catalanistes.

HARTOS.org (HARTOS.org), la darrera de les candidatures presentades, es defineix com una Plataforma de Ciutadans compromesos amb la política i que agrupa a persones que volen canviar l’injust sistema sociopolític actual. Entre els seus fundadors, hi trobem Ciudadanos en Blanco, el Partido Reformista, la Unión Centrista Liberal i, entre els seus membres a Catalunya, el Partit Justícia i Progrés, l’Universitas Col·lectiu, Diferents per L`Ametlla del Vallès; el Partit Independent de Begues; l’Alternativa Ciutadana de Rubí; Políticament Diferents; el Partit Units per Martorelles; el Partit Gent per Sant Iscle; el Partit Independent per Sant Vicenç de Castellet; el Partit Independent del Berguedà; la Federació d’Alternatives Veïnals de Rubí; el Partit Veïns SMP, Lleida en Positiu, Veïns Units per Salou; i Palafrugell Democràcia Ciutadana.

Apa! Si has arribat fins aquí, és que ets un sonat de les eleccions com jo o que tens una curiositat a prova de bombes.

Aquest vespre, l’Auditori del TecnoParc de Reus acollirà el lliurament dels Premis Blocs Catalunya 2012 que organitza l’associació STIC.CAT (Societat de Tecnologia i Coneixement) i que han esdevingut de referència dins el què s’ha vingut en anomenar la Catosfera, la comunitat de blocs en llengua catalana.

Quina ha estat la meva sorpresa en veure que, un dels blocs més joves del meu catàleg, des del núvol, amb amor, ha rebut els suports populars necessaris per escolar-se entre els 5 finalistes de la categoria de blocs ”professionals” que parlen de Política, Economia i Societat. Oi més, quan no n’he fet promoció directa i, per tant, hi havia un plus d’esforç en trobar la manera de votar-lo.

El neoliberalisme ofega la llibertat de mercat que ells mateixos asseguren defensar, l’ofeguen tot promovent el manteniment d’insans monopolis i oligopolis on uns pocs treuen benefici i acabant alçant infranquejables barreres d’entrada als possibles competidors.

Aquesta evidència econòmica té també una traducció social, una derivada social que es mostra en l’aturada de l’ascensor social que, els mateixos neoliberals, han utilitzat sovint com a exemple de la bondat d’un sistema que ells mateixos han pervertit.

Crec que, com deia Jaume Balmes – i aquí prenc un model ultraconservador per no caure en els paranys lingüístics dels temps que corren -, el bon govern és aquell que treballa pel benestar del major nombre de persones possibles.

I, aquest benestar, afegeixo jo, no és possible sense la oportunitat de ser lliure, de tenir el màxim de llibertat possible per aconseguir desenvolupar al màxim les capacitats del individu.

Arribats aquí, hom pot pensar que, en aquest model ultraliberal, els poders públics no hi tenen cabuda. Res més lluny de la realitat!

Els poders públics han d’empoderar la persona per a què sigui lliure, facilitant-los les eines, les habilitats i els recursos per a ser crítics i decidir lliurament sobre el seu esdevenir, tot detectant els paranys dels amics de les desigualtats. I això vol dir, principalment, transparència i educació (o accés al coneixement); i persecució de totes les pràctiques que generin desigualtats (inclosos els monopolis i oligopolis propis dels sistemes neoliberals).

És un esbós molt inicial d’un nou paradigma postliberal, una reflexió en veu alta que pot estar equivocada i que, potser, és plena d’idees preconcebudes que no tenen raó de ser, però aquest esbós dóna com a resultat un món més just, més humà i on, a través de la llibertat individual, s’aconsegueixen veritables ciutadans que, mostrant les seves diferències, són capaços de raonar-les en igualtat de condicions.

Seria aquesta una forma més digna de gestionar-nos com a bons animals socials i racionals que som?

El putu pajaritu se’m fica dins del cap i em farà parar boig. El seu brunziment és atronador. Per què no calla? Per què no baixa? Al meu cap retornen crits de joventut Ito ito ito que caiga el pajarito! Imatges de guerra i setge, de revoltes violentes i control militar. Quan ens costa la pel·lícula?

L’helicòpter palplantat just damunt de Plaça Catalunya se’m presenta com un Gran Germà orwellià, com un palantir d’un Sauron postindustrial i del coneixement que ho controla tot des de la distància.

Des de la mateixa i altiva distància dels especuladors i els polítics, d?aquests constructors d’un Mordor putrefacte que s’entotsolen en el seus món, aliens al patiment de la ciutadania.

Sóc a casa de ciutat: a Gràcia. Aquest cop, la Vida – dit així, en majúscules – no m’ha permès d’anar amb els meus, a plaça Catalunya. Després d’un dinar d’amistats i rialles compartides on, com no?, hem comentat aquests artificis que volen capgirar-ho tot, hem tornat cap a casa.

Hem agafat el metro a una plaça Urquinaona tenyida del blau de les sirenes del nostre Exèrcit Nacional. La ciutat és assetjada i, a mi, mal que em pesi, em venen records d’una mare abraçant protectora el seu fill davant dels grisos en temps que no marxen.

Aquesta és la imatge que m’ha quedat i que encara em volta per damunt dels terrats d’aquesta ciutat podrida – com cantaven ja fa un bot grapat d’anys aquella colla de cornellanecs il·lustres -. Uns fems que van més enllà. No és la ciutat, és el món, el què està podrit. Per sort, del fem en neixen flors.

Flors com les d’aquesta primavera conjunta a unes quantes ciutats d’arreu del món. Una florida que ens recorda que cal que neixin flors a cada instant. Als 60, als 70, als 80, …

Cada generació ha tingut les seves manifas, les seves lluites, les seves històries. I cada generació ha tingut la seva Formentera ideal, la seva reposada Menorca i la seva Barcelona rebel i lluitadora. Una Formentera, una Menorca i una Barcelona que, per la força assimiladora del capital, acaben esdevenint una Eivissa comercial.

Aquesta segona onada d’acció ciutadana, la que encara avui és els carrers, m’ha enxampat llegint el Nosotros los malditos d’en Pau Malvido. Pau Malvido és el nom de guerra del clarivident menut dels Maragall. Un membre intel·ligent dels d’aquella generació que va veure com els seus germans més grans els robaven el futur i els deixaven penjats a les portes de les noves i flamants sales de festa democràtiques.

El Nosotros és un retrat, una foto estàtica enganxada a les pàgines de la revista Star, icona d’aquells anys de lluita i efervescència, que ens permet comparar aquells temps d’il·lusió amb aquests temps d’ara.

Llegida la cosa amb ulls d’avui, només preguntes: no som altra vegada en la mani llibertària del 76? Aquella que aplegava els maleïts de sempre amb un bon grapat d’integrats que veien en el roig i el negre de la CNT el darrer cartutx disponible contra el pacte entre botxins i fills oblidadissos de víctimes innocents.

No ens trobem, encara més, amb un nou febrer del 76? Aquell febrer de la llibertat, l’Amnisitia i l’Estatut d’Autonomia – no en sabíem més, tenim sis anys – que va sortir amb columnes ciutadanes dels barris, per aplegar-se al Passeig de Gràcia, exigint una ruptura que mai es va produir?

I nosaltres, i la nostra generació perduda? I la generació Txernòbil? La gent que, derrotats, anàvem de bar en bar, i creàvem el primer 15M amb el P.G.B. com a bandera? Si, si, el P.G.B., aquell col·lectiu sense líders ni rostres, només amb un còmic com a mitjà de comunicació comú i el Carlitros com a mèdium.

Que no havíem pres els carrers, nosaltres? Contra l’entrada a l’OTAN, per una Nicaragua sandinista o, ja més tard, per mantenir uns drets estudiantils que ens prenien fins i tot les suposades esquerres d’aquest país.

Que pagui Pujol pintàvem per les parets per tenir un transport públic digne i a l’abast de les classes populars.

I, després de robar-nos la ideologia, ens vam fer independentistes i vam batallar i córrer pels carrers en aquell 11 de setembre del 87 que predeia moltes coses que han anat arribant. I ara…

Sant tornem-hi que no ha estat res! Passen els anys, nosaltres ens reciclem, però ells persistexen. Tan difícil és humanitzar el món? Tan complicat és menjar-se els putos egos parits per una mare que no els estimava i els deixava amb la minyona? Sense tant de narcisisme, possiblement tots viuríem millor!

Els d’aquí, els que, malgrat que ens ho prenguin tot, encara tindrem un xic més que en d’altres contrades… o menys, si tenim en compta que encara hi ha món on el capitalisme no hi ha fet entrada. I els d’allà, el lumpen que ens fa de pares i ens neteja les merdes dels nostres amples bolquers occidentals.

Emprenyat pel remoreig de la bèstia immunda, em colgo sota els llençols. M’hi colgo pensant en la Vida –així en majúscula –per mirar de treure’m aquesta mosca que em persegueix i em tortura fins al moll de l’os. No marxa! No fuig! Que algú aturi el balanceig de la guillotina, si us plau.

Passada la guingueta al país de la veritat i l’amor, somric dibuixant el somni d’un demà enlluernador.

Recordo que, de petit, em passava hores i més hores davant d’un full de paper que, en poc minuts, esdevenia la narració d’un partit de futbol impossible entre dos equips que, a ulls de nen, superaven qualsevol mesura.

El temps és fàcil d’ubicar, car el porter que tot ho parava era l’Artola. I, en Pello, va venir a Can Barça quan jo tenia 5 anyets i en va marxar quan, un servidor, ja era un ganàpia de 14 primaveres. Si a aquesta dada hi sumem que el record de Neeskens es redueix a la Plaça Sant Jaume després de Basilea, i que els meus herois van ser l’Allan Simonsen i en Hanki Krankl, la dèria se circumscriu entre el 1979 i el 1983. És a dir que la meva etapa de radiodifusió escrita, perquè això és el que feia, va tenir el seu punt àlgid entre els 9 i els 13 anys. I és que, amb 14, vaig mudar la ràdiodescripció per la poesia, la poesia que les nenes m’inoculaven cada dia.

Tot això ve a tomb de la visita que l’altre dia, tot cercant una bona lectura, vaig fer a ca’ls pares del Poblenou. Allà, en una de les habitacions, hi ha encara joguines i lectures de canalla, combinades amb manuals de religió, manuals de tenidoria de llibres i labores del hogart i una mica de bibliografia que parla de bèsties i viatges, de viatges i passions. Creia que allà hi trobaria la lectura desitjada, però, en obrir la porta, el que vaig trobar fou un full tirat pel terra. El vaig agafar i feia així:

Senyores i senyors, benvinguts a les radiodifusions de Ràdio Mauri, la ràdio més esportiva al sud del Besòs.

Dia assolellat a l’Olímpic de Munich – no sé perquè, però les finals europees sempre es jugaven al camp del Bayern. I és que, de petit, em feien forrolla Sepp Maier i Paul Breitner, tu! . La gespa és en perfectes condicions i l’Olímpic és ple de gom a gom. Ningú es vol perdre aquesta final que enfronta als Llibertins Futbol Club contra el Club de Futbol Llibertari. Dos equips que encara no han encaixat cap derrota aquesta temporada en cap de les competicions en lliça.

L’escrit se semblava força als que jo escrivia d’infant, però el ritme era massa lent i la informació donada massa llarga. Jo anava de cara a barraca i, en aquestes alçades del text, ja hi haurien força gols en alguna de les porteries. Mai, o gairebé mai, en la que defensava aquell Barça que, en els meus partits, jugava amb en Pello Artola a la porteria. Olmo, Tarsan Migueli, Zuviria i De la Cruz a la defensa. La Mula Asensi, l’Estella i en Sánchez al centre del camp; i en Hansi Krankl, l’EnriqueCastroQuini i en Simonet, a la davantera. Malgrat aquests desajustos, els noms dels contrincants, em van fer seguir la lectura:

Els Llibertins, entrenats per Bernat Metge, Cervantes i La Fontaine jugaran amb Victor Hugo a la porteria. Ué! Tolkien, Lovercraft, Stevenson i Valle-Inclán en defensa. Ué! Calders, Vian, Bukowski i Espinàs al centre del camp Ué! I, davant de tot, el terror de les defenses, la parella més perillosa del campionat: Don Manuel Vázquez Montalbaaaaan y Eduardoooooo Mendozaaaaa. Uéééééééé!

Preparats per saltar al camp, si l’equip tècnic ho troba oportú: Edgar Allan Poe, el porter més sanguinari del campionat, que està acompanyat d’en Pitarra, Don Pio Baroja, Massimo Bontempelli, Mossèn Cinto Verdaguer, En Pep Coll i En Miquel Obiols. Resta fora de la convocatòria, segons nota facilitada pel club llibertí, Ernst Hemingway. Males veus asseguren que la passada nit la va passar de disbauxada vetlla amb un grup de damoiselles de Paris

Apa! Aquí! En aquells anys, aquesta no se m’hagués ocorregut pas a mi!

I, davant per davant dels Llibertins, l’esquadra llibertària magistralment comandada per Don Quijote i Sancho Panza, Rinconete i Cortadillo.

Els Llibertaris han optat per un anàrquic 4-3-3 realment letal i format per Sandokan, el tigre de Malaisia a la porteria. Ué! En defensa, en Garrofa i en Pallanga,Ué! Ué! en Manelic i en Bilbo Saquet. Ué! Ué! Liderant el centre del camp, el sempre imprevisibles Soleràs, Uééééé! Ben acompanyat per dos escuders de luxe, com en Jep! Ué! I en Fidel! Ué! I per foradar la porteria rival, la davantera més letal de l’Univers, el terror de tots els camps, la combinació més perfecte que un afeccionat a l’esport es pugui imaginar: L’incisiu Pepeeeee Carvalho! Uééééééé!!!! El murri Oooonofre Booooouvilaaaaa! Uéééééé! I, com a davanter centre, l’INdefinible Tineeeeeent Faaaaaarragut! Uéééééééééééé!!!!

El full, malgrat la sorpresa dels dos equips, l’un de creadors i l’altre de creacions literàries, començava a prendre el to frenètic d’aquells relats automàtics, ràpids, que escrivia febrilment amb el cos abocat damunt la taula i la llengua pengim-penjam. Crec recordar, ara que hi penso, que, de tant en tant, saltava un La flor de la Isabela, tabacos de filipines! o un Soberano… Es cosa de Hombres! I és que suposo que la dèria em venia de les transmissions que, uns anyets abans d’aquestes literàries aficions, feia un tal Fernández Abajo a la RadioNasionaldEspaña. Però tornem, tornem al inaudit partit:

Esperant la seva oportunitat, a la banqueta llibertària, l’Ivanhoe, ben armat per a defensar la porteria i, com a jugadors de camp, n’Astèrix i l’Obèlix, l’Opotón el Vell, l’Ot el Bruixot, en Magnum i, el terror de tots els equips, el remenut i joliu Roverandrom i l’obscur i tenebrós Cthulu. Esperem però que aquest darrer resti a la banqueta, car en els darrers partits disputats, la seva sortida a terreny de joc ha generat un esvoranc que ha fet deturar al partit fins que un Cthulu penedit ha manat als Profunds que restituïssin la destrossa.

Els reconec a tots! Tots ells, personatges i escriptors que m’han il·luminat els millors moments de soledat dels meus anys de joventut i infantesa. Però el text, manuscrit amb la meva lletra, no em sona gens ni mica. Oi menys quan, en arribar a l’equip arbitral, puc llegir:

El partit és arbitrat pels tres conservadors que es fan dir liberals, més perillosos dins l’estament arbitral. A saber, Margaret Thatcher com a principal. Ben acompanyada a les bandes per un tal Ronald Reagan i un nuclear Jacques Chirac.

Esmaperdut, deixo la lectura en una cadira, em frego els ulls, em prenc la temperatura amb el palmell de la mà i, un xic recuperat i mogut per la curiositat, faig per recuperar el paper. No hi és! El mateix misteri que me l’ha fet arribar, se l’emporta del meu davant. El fa desaparèixer i jo em quedo amb un pam de nas.

Qui va guanyar la final? Els llibertins o els llibertaris? Els creadors o les creacions? O potser l’equip d’àrbitres, com en un Fahrenheit 451, van expulsar als dos equips i es van proclamar vencedors?

Avui volia parlar de l’egocentrisme dels humans. Una espècie que, des del seu naixement en la nit dels temps, es creu el centre de l’Univers i tot ho amida en la seva mesura i segons el seu criteri.

No em refereixo pas a l’egocentrisme com a espècies que, fet el fet, encara seria un encert, car la realitat és fruit de les nostres percepcions humanes. Sinó de l’egocentrisme de l’individu com a món unipersonal, com a únic ésser capaç d’atropellar una iaia a la sortida del metro, si t’he presa i la vella fa nosa.

Però, vet aquí que, quan era modelant el text en brut, va caure a les meves mans la noticia d’una nova exposició dels calçons d’en Marx, tota una relíquia en els temps que corren i que, aquest cop, ha coincidint amb la visita del llençol de Crist a la ciutat nadiu d’aquest homenot tan estimat.

“Demasiados siglos de latifundio, caciquismo y terratenientes para lanzarse a los brazos de sus hijos.”

Sembla que aquest és el sentit ocult que serven els andalusos i les andaluses que, en unes eleccions com les del passat diumenge, han aflorat a les urnes de Tartessos.

Que el Partido Popular ha superat al PSOE és una evidència absoluta. Però, davant d’uns cacics que porten 30 anys governant l’administració amb tot el què això suposa de tripijocs i influències, el grup de l’Arenas s’esperava una victòria absoluta que no els ha arribat.

Comencem, però, per posar les dades a lloc:

I, comentem-les un xic:

Com podem veure, la massa abstencionista, la tan ignorada ombra negra, ha tornat a guanyar unes eleccions i darrerament això passa molt i a molta més distància del partit amb més sufragis recollits.

Sé que, com en d’altres ocasions, la ceguesa dels partisans (gent que viu en l’actual sistema de partits i que es mira el suposat poder que assoleix governant, tot donant l’esquena a la ciutadania) no els deixarà veure la orfandat política que aquesta dada porta implícita per llurs legítimes aspiracions.

Els entesos, politòlegs sistèmics i companyia, em diran que l’abstenció té causes múltiples i que aquesta visió és reduccionista. Però, perdoneu-me l’atreviment de dir que, l’abstenció té dues úniques causes: la manca de cultura (=educació) política democràtica – i aquesta sembla que no es vulgui solucionar pas – i el cansament (o rebuig) davant la opció democràtica consolidada pel marc constitucional pactat per les elits d’aquest Estat – i malauradament d’aquesta se’n parla, però a veure qui és el guapo que, arribat al Govern, canvia les regles que l’han fet legalment poderós -.

Seguim:

Més del 50% de les persones cridades a votar no han caigut en el parany bipartidista imposat per la normativa electoral suara esmentada. I això que, en aquestes eleccions, tot es reduïa a una batalla entre roses i orenetes, les dues majories que el franquisme ens ha deixat. I això diu molt a favor de la gent que era cridada a votar.

Concloem:

El missatge andalús ve a reforçar el que es ve donant en les darreres comtesses electorals:

o democratitzem la democràcia, o el divorci entre els partits i la societat creixerà tant que els governs només serviran per autogovernar-se i incrementar els cossos de seguretat, dedicats a fer complir unes lleis que estaran fortament mancades de legitimitat. Amb els riscos que aquest fet pugui comportar… o cal que parlem dels #fetsBesòs, de Manresa i de Tolosa de Llenguadoc per a certificar el declivi del model democràtic liberal?

El 14 d’octubre, en unes declaracions a TV3, qui ha estat segurament el principal guru intel·lectual del moviment dels indignats a casa nostra, el professor universitari i activista social Arcadi Oliveres, deia tot pensant en les eleccions generals que ja s’acostaven: “El 15-M hauria de servir perquè baixessin els vots al PP, al PSOE i a CiU”.

Una bona entrada, d’aquelles que ens posa en situació, però que ja mostra el tarannà de les anàlisis tradicionals dels fets: Qualsevol col·lectiu ha de tenir un referent intel·lectual únic, un líder que esdevingui portaveu del moviment. Així ho ensenya la història, tal i com els historiadors l’hem construïda: sense líders no hi ha moviments, i les opinions d’aquests referents il·lustren el fons de tot el moviment. Però, com deia en la introducció de l’apunt, calen noves lectures dels fets. I aquí, introdueixo l’anàlisi d’algú que s’ha fet famós, justament, per llegir la globalitat d’un món en canvi. Em refereixo al professor Castells, qui recentment ha dit que “el procés de comunicació i d’innovació que ha generat el moviment dels indignats és absolutament extraordinari”. I, si ho és, és justament per la seva horitzontalitat i manca de lideratges i referents individuals.

Fins a quin punt ha estat així? Examinem-ho. A Catalunya, el 2008, les tres forces polítiques assenyalades per Oliveres (amb el sobreentès que són les tres potes del “sistema”) van sumar 43 diputats; el passat 20-N comportà una importantíssima redistribució interna d’aquests escons, però el còmput global només disminuí en dos, fins a 41. En vots absoluts, la suma de convergents, socialistes i populars n’ha perdut 429.421, des dels 3.079.809 de fa quatre anys als 2.650.388 d’ara, si bé això és atribuïble en gran part al descens de la participació en 3,5 punts.

Catalunya, per la oposició de col·lectius que haurien d’estar amb els indignats – tot i que possiblement tinguin més coincidències que dissensions, com veurem més endavant -, no pot ser pressa com un cas simptomàtic. Tot i així, es reconeix la baixada desitjada per l’Arcadi Oliveres. Certament, la causa pot ser el descens de la participació, però aquesta també pot ser deguda pel moviment objecte d’estudi. Crec que en Joan B. Culla es fixa massa en el missatge de #NoLesVotes i #VotaAOtros i que no fa tant de cas a la psicologia personal, un camp on la pura indignació esdevé rebuig de la política i, per tant, inacció.

En el conjunt de l’Estat, les diferències semblen més importants. Si el 2008 PSOE, PP i CiU van acumular 333 escons i 22.346.711 vots al Congrés, aquest novembre només van reunir 312 actes i 18.818.836 sufragis. També aquí els gairebé dos punts menys de participació expliquen una part d’aquesta minva, però convé no perdre de vista quines sigles han estat beneficiàries del retrocés dels “grans”. Per exemple, Unión Progreso y Democracia, de qui ningú no diria que hagi extret els seus 1,14 milions de vots i 5 escons del moviment del 15-M, sinó més aviat d’un nacionalisme madrilenyo-funcionarial (i ja sabem que València és la playa de Madrid) ferotgement antiautonomista i recentralitzador.

En aquest paràgraf, més enllà del què ja he comentat en parlar de Catalunya. Hi ha una altra dada que, des d’una lectura diferent de les eleccions, cal tenir en compte, perquè, com veurem després, resulta molt rellevant. És la següent: L’increment de vots a UPyD veu directament del 15-M.

M’explico: El moviment, que es defineix com a apolític o apartidista, ha comptat amb el recolzament explícit dels opositors a la #LeySinde. Un grup d’opinió plural, entre els membres del qual, hi ha alguns tuitaires amb un tou de seguidors de tots els pelatges i colors. Per posar el més emblemàtic com a exemple, parlaré d’Enrique Dans. Una de les veus més crítiques a favor de la llibertat i la neutralitat de la Xarxa que, a més a més, té un cert lideratge intel·lectual sobre aquest “nacionalisme madrilenyo-funcionarial” que cita en Joan B. Culla des de les pàgines d’Expansión i les tribunes de la IE Business School. Val a dir, per exculpar al professor de tecnologies de qui parlem, que jo no el veig com un upydista pur, però si com a algú que té un tou de seguidors de la corda de la Rosa Diez. A més a més, cal valorar també que els vots crítics amb el PP no aniran a l’Esquerra Plural que encapçalava IU, sinó a formacions com UPyD o el Foro Asturias que són més propers a la seva ideologia. I encara una tercera dada: L’efecte de la campanya #Aritmetica20n, una proposta que, més enllà d’ideologies polítiques, demanava el vot per a les forces amb més possibilitats d’esgarrapar diputats als partits majoritaris. Un cop d’ull a la taula de correspondències, ens permet veure que les dues forces més afavorides eren, justament, IU i UPyD.

En l’extrem contrari, tampoc no sembla que la irrupció d’Amaiur, amb els seus 7 escons i 333.628 vots, tingui cap connexió amb les tendes de campanya de la Puerta del Sol ni les de la plaça de Catalunya, sinó en tot cas amb una altra mena d’indignació continguda: la d’aquells ciutadans bascos que portaven una dècada sense poder votar lliurement l’opció de la seva preferència. I el mateix podem dir de les sorpreses menors del 20-N; ni el Foro asturià d’Álvarez Cascos, ni els valencians de Compromís – Equo no es poden considerar expressió del 15-M, sinó que són el fruit de dinàmiques polítiques locals que ja havien mostrat la seva empenta en els comicis municipals i autonòmics de la primavera passada.

Totalment d’acord amb les reflexions, si no fos que en Joan B. Culla sembla passar per alt que els esmentats comicis es van produir justament en el moment de màxima expressió popular del moviment, que –en bona part- les forces esmentades són precursores del mateix i que, pel que fa al 20n, podrien haver rebut part de suports de l’esmentada #aritmETICA20n.

Per tant, i en definitiva, l’anàlisi dels resultats de les últimes eleccions generals només permet detectar dos fenòmens que es puguin considerar reflex directe o indirecte, proper o llunyà, del moviment dels indignats: l’increment dels vots blancs i nuls, i la pujada d’Iniciativa a Catalunya i d’Izquierda Unida a Espanya.

Hi ha, doncs, d’altres fenòmens, més enllà dels dos ben trobats per en Joan B. Culla, que també es poden considerar fills del moviment dels manifestants. Serien els següents:

1.- L’increment de l’abstenció, com a resposta primària al descrèdit dels partits que el moviment ha accentuat.

2.- L’augment de vots a UPyD que, com hem vist, ha sabut aprofitar el moviment per a mostrar-se com a alternativa als partits dominants en la política espanyola, alhora que s’han vist afavorits per campanyes com #Aritmetica20n o #LeySindeNO.

3.- En menor mesura, alguns vots a la candidatura d’Esquerra i Reagrupament han sortit d’#Aritmetica20n, oi més si tenim en compte les campanyes contràries a la candidatura d’en Bosch que promovien des de SI i les CUP. I, finalment, cal valorar també,

4.- els vots a candidatures extraparlamentàries on, malgrat la modificació de la Llei electoral, han mantingut resultats. I ho han fet, tot i haver de cercar avals en plena organització d’una campanya on no sabien si es podrien presentar fins al darrer moment. La dalla de la reforma electoral, en el cas del Congrés, ha fet que, de les 1.131 candidatures del 2008, només en quedessin 660.

Pel que fa als electors que van votar en blanc o van emetre conscientment un sufragi nul, convé evitar les mitificacions: en cap de les dues categories l’escrutini del 20-N no va registrar un rècord absolut. L’any 2000, per exemple, i també l’any 2004, el nombre de votants en blanc va ser netament superior als 333.095 d’enguany. I l’any 1982 -sí, el de la gran victòria de Felipe González- els vots nuls van superar en més de cent mil els 317.886 de l’altre diumenge. Ni tan sols si sumem les dues formes de suposat vot de protesta no podem dir que aquest novembre s’assolís un nivell insòlit: les 650.981 paperetes en blanc o nul•les van quedar per darrere de les 671.000 recollides el 2004, i això amb un cens electoral més petit aleshores que ara.

Res a dir, aquesta és una anàlisi que només es pot fonamentar en les eines habituals d’anàlisi, les que utilitza l’autor de l’article.

De manera que, comptat i debatut, l’única possible traducció electoral del famós 15-M la va recollir el tàndem Iniciativa – Izquierda Unida. Amb quines magnituds? A Catalunya, amb un guany de 96.261 vots, 3,2 punts percentuals i dos escons; a Espanya, pujant 614.603 sufragis i 7 escons. Pujant des de molt avall, és cert, però aprofitant a una escala francament modesta la immensa ensulsiada del PSC i del PSOE. Em permeto fer notar que, dels quasi 770.000 vots perduts per Carme Chacón, Joan Coscubiela només en va atreure un 12,5 %; en el conjunt de l’Estat, Cayo Lara aconseguí caçar-ne una mica més: el 16,5 %. Així, doncs, malgrat una crisi econòmica duríssima i una desfeta sense precedents del socialisme, Izquierda Unida queda molt lluny dels seus màxims històrics, d’aquells entre el 9% i el 10,5% dels vots, entre 17 i 21 diputats conquerits durant el període 1989-1996, i amb la mateixa llei electoral que ara. Iniciativa, per la seva banda, tot just si ha superat d’un pèl els registres assolits en els mateixos anys finals del felipisme.

Una lectura estrictament parlamentaria que torna a oblidar l’efecte del col·lectiu que, oposat a la Llei Sinde, hagi votat UPyD. I que també oblida la necessitat de detectar moviments de fons en els resultats electorals, uns moviments que només es poden veure a través dels vots i no pas en la seva traducció en escons aconseguits. I aquí és on cal valorar els resultats d’Equo en les circumscripcions on, la nova normativa electoral, li va permetre de presentar candidatures i, pel que afecta al nostre entorn més immediat, els resultats dels dos partits de la Internacional Pirata que, no crec que sigui coincidència, van presentar-se exclusivament en territoris de l’antiga Corona d’Aragó.

Amb aquestes xifres al davant, i després de l’atenció política i mediàtica, de la quantitat de tinta, saliva i minuts que, al llarg del darrer mig any, s’han dedicat al moviment del 15-M, al fenomen dels indignats i a algunes de les seves gestes, la conclusió em sembla òbvia: molt de soroll… per a ben poca cosa.

En aquesta conclusió final, un xic prepotent en les formes, descobrim les raons de l’argumentació utilitzada pel mestre Culla: desacreditar un moviment ciutadà als sis mesos del seu naixement. Un moviment que és mira amb recel des del sobiranisme català. Un sobiranisme que, des de la meva modesta opinió, està deixant passar una oportunitat més de posicionar les seves reivindicacions en el mapa mundial de protestes.

Ai! Com m’hagués agradat que en el personatge de l’any de la Revista Time, i al costat de manifestants d’arreu, hi hagués aparegut un accent propi per Barcelona!

Malauradament però, els que l’hauríem d’haver posat érem poquets, ja que la majoria d’independentistes ha preferit enrocar-se en una suposada espanyolitat de la pota peninsular del moviment global i plural que recorre el món sencer. En el mapa que va de sidi Bouzid al Zucotti Park, passant per Tahrir, Sol i Atenes, m’hi ha faltat una Barcelona amb accent propi, amb reivindicació democràtica radical. Una mancança en la que, possiblement, lectures esbiaixades per part dels generadors d’opinió locals –com és el cas, al meu parer, d’aquest article d’en Joan B. Culla – i estatals – recordem que l’etiqueta #SpanishRevolution fou parida en les pàgines de El Mundo – han contribuït.

Esperem, però, que siguem a temps d’aprofitar i participar activament en les noves onades de la #GlobalRevolution amb l’accent català que uns quants, si més no, li vam trobar a faltar. I d’altres, històrics de la cosa com en Carles Castellanos, semblen començar a entendre: Ens deixem doncs de collonades i sortim al carrer per demanar la democràcia que ens permeti avançar?

“Conten que als embriacs la terra se’ls escapa i han d’agafar-se al fanal. No sé si és la terra o sóc jo, però a mi, sense beure, em passa una cosa semblant. Miro la gent que passa i penso en els xacals.” – Sebastià Joan Arbó (1933) Notes d’un estudiant que va morir boig

El llibre del qual vull parlar, se’m va insinuar a la sala gran d’una d’aquestes cases de la costa del Maresme, on la vida es passa mirant el mar des de les alçades d’unes vores de piscina ben condicionades.

La biblioteca era força nodrida i variada i, aquest volum, em va picar l’ullet des d’un prestatge del passadís que, cap a la sala, feia estada. Grosset i rodanxó, em va deixar que li fes una lleugera repassada. Una d’aquelles suculentes, però breus topades de dos pols oposats, però atraients. De fet, encara desconec perquè va ser aquest i no qualsevol dels seus antics i empolsinats companys, tots ells carregats en anys que, com la bona beguda, els donen més sabor.

L’edició era la primera, del 1968… i això, em va provocar neguits de cleptòman que, tenint per amic al fill de l’amo, es van poder rebaixar i, anotats autor i títol en el mòbil, no vaig parar fins a trobar-lo, en edició més moderna, en una de les biblioteques del Cap i Casal.

Val a dir que l’autor és un conegut polític dels temps de la mort de l’Avi, un d’aquells homes que pren actualitat cada cop que, els seus, guanyen a les urnes, la governació del nostre Estat actual.

Ara bé, el millor de tota l’obra, és un retall que us vull mostrar. I és que, en iniciar la República, aquest bon jan ens explica on es van equivocar tots aquells que manaven i que, amb la societat, van haver de dansar.

Espero que la lectura del fragment us sigui interessant i profitosa, sobretot als més radicals.

Fragment d’una bona part del capítol “Situació d’Espanya en arribar la República”

Per si no ho has encertat, parlo de Pirates de Catalunya i de la seva aposta per la radicalitat democràtica, el coneixement a l’abast de tothom, i la transparència absoluta. Un programa que, inexistent als mitjans, ha restat amagat al gruix del cos electoral d’aquest país, però que ha començat a fer forat des de la xarxa i que té força camp per corre encara.

Dit això, entro a fer la foto fixa de les societats catalana i espanyola a través dels resultats – provisionals encara – d’aquestes eleccions.

La foto de la societat catalana és aquesta:

La força amb més recolzament torna a ser el silenci de l’abstenció, aquesta boira hermètica i impenetrable on el missatge polític és incapaç d’escolar-se i fer forat.

Més d’un milió i mig de persones s’han quedat a casa o, com passa amb un bon gruix de vots d’emigrants catalans, no han tingut ni la opció de votar des de la seva llar. Caldria mirar-s’ho!

Caldria analitzar tant el comportament dels primers i les seves causes, com començar a parir una nova fórmula que acabi amb un sistema feixuc i complex com és el del vot per correu. Oi més quan, com ha passat ara, les traves legals imposades a la crítica, han provocat el retard general del sistema actualment establert. Per què, jo hem pregunto:

Calia demanar avals als partits i agrupacions sense representació parlamentària?
Per què calia provocar els recursos d’empara que han fet retardar l’enviament de les paperetes a persones que volien fer l’esforç de votar per correu?

Una altra dada significativa: al nostre petit país, poc més de 3 milions de persones han fet confiança a partits amb representació parlamentària, i 2 milions i escaig han desconfiat d’aquests partits i han optat per altres vies, des de la passiva abstenció fins a vots a partits i coalicions de tot pelatge i condició, passant pel vot nul o en blanc.

Mig país sense veu és possible de silenciar?
Quantes queixes menudes o grans es poden aixecar?
S’imposaran els representats per la suposada força d’haver guanyat amb un 19% del suport dels catalans?

La foto de la societat espanyola (en tota llur pluralitat nacional) és la que us mostro en aquest document.

A l’Estat, gairebé hi ha un empat tècnic entre el partit que ha obtingut més vots i la massa abstencionista. Però, qui conforma la nebulosa silenciosa?

Aquesta és la pregunta que, qui conformarà govern, s’hauria de fer per a poder governar “para todos los españoles” com els agrada de dir. De fet, han de reconèixer que governaran amb el recolzament directe d’un 32% dels ciutadans de l’Estat, en edat de votar.

Em miro una altra bocinet de foto. Si, per una banda, el bipartidisme estatal s’esquerda amb el PP a deu milions de vots, el PSOE amb 7, i dues opcions que ronden el milió i mig de sufragis en el global de l’Estat (Izquierda Unida y UPyD); per l’altra, les opcions que venen “de provincias”, com es deia en temps reculats, entren amb la força de CiU, Amaiur, Iniciativa, Esquerra o el PNV; o amb la modèstia del BNG, Coalició Canària, Compromís, el Foro Asturias o Geroa Bai. Mirat així, els dos gegants apleguen poc menys de 18 milions d’individus, mentre que la resta superen unes no gens menyspreables 5 milions i mig de persones al seu redós.

Més interessant resulta però, de parar atenció a la clivella entre aquells que tindran veu al Congrés i aquells que no en tindran. Els xerraires que discutiran les lleis representaran a poc més de 23 milions de ciutadans, mentre que hauran de seguir fent política des de la societat civil, o passant de la política directament, uns no gens menyspreables 11 milions de ciutadans.

Si ens fixem a la dada, és més gent que la que ha optat per votar als polítics més alegres i feliços de la pell de brau, hores d’ara: Els del PP. El futur govern del PP haurà de tenir molt en compta aquesta situació a l’hora d’imposar polítiques gràcies a la sobrerepresentació que li dóna la Llei d’Hondt.

Un terç de l’Estat sense veu és possible de silenciar? Oi més quan el percentatge és similar a la del partit que ha de governar?
Quantes queixes menudes o grans es poden aixecar?
S’imposaran els representats per la suposada força d’haver guanyat amb un terç del suport dels ciutadans?
Si premen l’accelerador i es posen fatxendes, no es trobaran cada cop amb menys suport dels ciutadans?

Un salt en el temps: 2011-1933
Deixant el Senat a banda – la representativitat del qual és nul·la, fins i tot en la territorialitat que la Constitució li ha assignat -, faig un exercici curiós i que m’ha caigut a les mans per la coincidència de dates electoral -aquelles van ser el 19N i aquestes el 20N -, per la lectura de les memòries del cap de la CEDA – el PP dels temps de la República – i per la descoberta de la història electoral de l’Estat espanyol des dels temps de la Maria Castanya. A saber:

Donat que en aquelles eleccions van votar poc més de 8 milions de persones i en aquestes hem estat més de 24 milions, m’he vist obligat a fer percentatges i veure que, salvant l’anomalia del Partit Republicà Radical –el de l’emperador del Paral·lel -, els resultats dibuixen una Espanya que, malgrat els quaranta anys de franquisme, es manté tant diversa i plural com aleshores. Sobretot si fem l’exercici intel·lectual de sumar en un mateix sac als votants de la CEDA, els Agraris i la Comunió Tradicionalista –que, juntament amb la gent d’en Lerroux, van acabar formant govern.

Per sort, avui no hi ha pistoles a l’hemicicle, només paraules i xiulets, xiulets i força gent que es queda fora del sistema i que dibuixa alternatives d’acció en la seva quotidianitat.

Més enllà de la campanya oficial, pública i tan neta com una patena, que protagonitzen els partits sorgits del pacte de la transició, altrament anomenats constitucionalistes, hi ha una campanya rica, viva, discursiva, imaginativa i emprenedora que sorgeix d’un magma volcànic d’imprevisibles conseqüències.

Malgrat les intencions de tancar portes a les veus democràtiques per via legislativa, aquesta altra campanya ha seguit fent forat, ha estat capaç de reunir-se al voltant del projecte #JoAvalo i va traient el cap en les pàgines d’aquells mitjans agosarats que s’atreveixen a sortir-se del carril bipartidista imperant.

Em permetes que te la presenti?

En aquesta campanya, les eleccions són un punt més, però no pas el
prioritari, en aquests entorns no n’hi ha prou amb el vot per al vot.
En aquest món, el vot és un instrument més d’acció o, com diuen algunes
gotes d’aquesta aigua nova, de r-evolució. La pacífica r-evolució del
carrer, com va passar per primavera i es va tornar a repetir el #15o.

És una r-evolució que ha guanyat batalles, com la de l’ @edifici15o per una vivenda digna; que ha fet mostres imaginatives, com la dels iaiofalutas que passen de mirar les obres per treure el nas en oficines de
bancs i entitats de rating financer, etc..

Seguim, doncs, algunes de les vies electorals d’aquest magma a la circumscripció de Barcelona:

1.- Votar a una de les altres candidatures:

Malgrat la imposició d’avals a les llistes sense representació
parlamentària – un fet que ha deixat K.O. a 8 de 20 llistes pel Congrés
i a 4 de 15 pel Senat -, el gruix de candidatures nascudes d’aquests móns han passat la “nota de tall” imposada pel dos grans
partits de l’Estat a la pluralitat democràtica. Repassem-les en l’ordre
de presentació de llistes:

El PARTIT ANIMALISTA CONTRA EL MALTRACTAMENT
ANIMAL (PACMA), encapçalat per l’Antonio Ignacio Valle Pérez, que, com
diuen a CanalSolidari,
pretén aprofundir en el debat sobre el respecte i protecció als animals
en l‘àmbit polític espanyol i català amb propostes com la prohibició de
la caça; la promoció de l’agricultura sostenible i ecològica i d’un
estil de vida més saludable que beneficiï tant a les persones com als
animals; o posar fi a les curses de braus i als espectacles i formes
d’entreteniment amb animals arreu de l’Estat.

Els PIRATES DE CATALUNYA (PIRATA.CAT),
encapçalats per en Josep Jover Padró, un advocat independent que ha
liderat alguns dels processos jurídics del moviment del #15m i que es compromet a defensar a les Corts, els
punts de vista de la gent que participi en el seu espai de participació
ciutadana (http://pirata.cat/ideatorrent/) on també es pot ajudar a
construir el programa del #20n:
http://www.pirata.cat/programa-generals-2011/

Els ANTICAPITALISTES, llista que encapçala
l’Esther Vivas Esteve, i conformada, en paraules de Canal Solidari, per
activistes socials, aturats, estudiants, agricultors, sindicalistes, …
que defensen mesures de ruptura amb l’actual model polític i econòmic,
com la nacionalització de la banca, la millora i defensa dels serveis
públics davant les retallades i la privatització, el no pagament del
deute públic, la reducció de la jornada laboral sense reducció de
salari per crear ocupació i repartir el treball domèstic i de cura,
així com el dret a l’autodeterminació i a decidir el propi destí de
tots els pobles.

Els ESCONS EN BLANC (EB), amb en Sebastià
Llorach Camprubí al capdavant, que proposen deixar els llocs de Congrés
i Senat buits com a protesta i mostra de rebuig a la política actual.

Algunes d’aquestes llistes també tenen candidatures operatives pel
Senat. Una càmara per a la qual cal fer una precissió que, sovint, s’oblida:

Al Senat es voten persones concretes i
no llistes, amb el què un votant, si vol, pot escollir candidats i
candidates de llistes diferents. Per exemple, algú pot escollir en
Moisès Broggi, de la llista de Catalunya SI; en Guillot, de l’Entesa; i
un candidat dels Pirates, del PACMA o d’Escons en Blanc per a completar
els tres candidats als quals es pot votar com a màxim.

2.- Més enllà del #nolesvotes, aplicar l’ #aritmEtica20n:

La lluita contra el bipartidisme que hem heretat del pacte entre les elits socials de la pell de brau, ha derivat en un
turnisme de facto que fa mal als
ulls del demòcrata conscient i, per tant, crític amb l’estat de les
coses vigent. Aquesta crítica ha tornat el #nolesvotes contra el nou pacte antidemocràtic que va suposar la llei Sinde, en una nova
proposta més científica i creativa a l’hora.

#aritmEtica20n, l’alternativa, proposa votar els
partits que, en el combinat de les darreres eleccions celebrades, tenen
més possibilitats d’aconseguir escons i, d’aquesta manera, trencar les
majories absolutes que es preveuen, obligant als nostres representants
a dialogar, a parlar, a exercir la democràcia més real possible en un
sistema representatiu.

El llenguatge utilitzat pels pares de la idea és més revolucionari que el que jo faig servir en aquest apunt.
Sempre cal anar a màxims i parlar de revolucions per arribar a un
jovent desencisat i, per alguns col·lectius d’adults, desenganxats del
sistema i del seu futur. Però aquest jovent és el que ha parit el magma
que es belluga per les xarxes i pel carrer, que col·labora en entitats
culturals i cíviques i que, sense fer gaire soroll, està construint una política
paral·lela a la dels nostres representants.

Si votes a Barcelona i optes per aquesta via, les
teves opcions electorals
seran l’Esquerra Plural d’en Joan Coscubiela i la Catalunya Si de l’Alfred Bosch.

Em mullo ja?

Pel Senat, les llistes obertes, em permeten seleccionar tres perfils
que em semblen complementaris i capaços d’autoenriquir-se: El d’en Moisès
Broggi (l’avi brigadista de Catalunya SI, vindria a ser l’Stephane Hessel català) i el de dos joves
transmissors de les propostes de tot un col·lectiu de gent on tu també
pots dir-hi la teva: en Rubén-Dario Castañé i en Sergi Jordà.

Pel Congrés, la cosa està un xic més peluda, i és que estic en un
triangle electoral, entre aplicar la #aritmEtica20n amb en Coscu o en
Bosch de caps de cartell, o anar a la opció realment innovadora i radicalment democràtica
de Pirates de Catalunya. És a dir, entre seguir vigilant al carrer i a la xarxa, o passar a la vigilància activa des de seu parlamentària amb un col·lectiu de gent normal.

Què em recomanes???

Divendres potser entraré en campanya. Ja és tota una tradició d’aquest bloc i, les tradicions, malgrat que alguns se’n vulguin desentendre, les manté tothom: tothom!

Avui, però, volia entrar en el bell món dels irreverents culture jammers (agitadors culturals) mitjançant el maridatge de dues cultures que, aparentment, no tenen res en comú: la cultura anarquista i la alta cultura victoriana.

I, quin millor indret per tenir referència d’un moviment com aquest,
que la còmode butaca d’un avió? De ben segur, els seus protagonistes
preferirien un tren clàssic, però els mitjans de transport han
evolucionat i l’avió, encara que no es viatgi en business class,
t’eleva per damunt de la mediocritat, tot apropant-te a un moviment que
cerca la subversió social a través de les maneres refinades, les
corbates, els vestits de tweed i l’humor propis dels galants dels temps
de la reina Victòria.

I tot plegat, sorgit al voltant de la revista The Chap, el diari del senyoritu modern. Una publicació fundada l’any
1999 per Gustav Temple i
que, des del seu manifest fundacional, vetlla per trencar amb la
cultura consumista i barroera a través de l’elegància, una elegància
anticonsumita i sense etiquetes de moda globalitzada, una elegància de
mercadillo i botiga de segona mà.

L’activitat que aplega més senyoritus de l’any són les Olimpíades dels Senyoritus que se
celebren anualment a Londres amb un ambient entendridorament fraternal:

M’arriscaria a assegurar que, salvant les distàncies generacionals,
el moviment objecte d’aquest apunt podria veure’s com una continuació,
un xic més refinada, del moviment mod de la dècada dels 60 i
els 70; de la Internacional Situacionista o, si m’exprimiu un xic, del modernisme del tombant de
segle. Però això, ho deixaré a criteri dels experts més nostrats, tots ells aplegats al voltant de la Escuela Moderna.

Ai, si el vell Max aixequés el cap, hores d’ara!

“L’únic que compagina l’ordre amb la llibertat és la cultura”- citat per Moisès Broggi. metge i avi

Dissabte, la xarxa va tornar al carrer, el gavadal de moviments digitals es va materialitzar en una munió d’aplecs combinats i en cadena que, com una gran orquestra simfònica, anava focalitzant l’atenció de l’espectador en un o altre solista, mentre el conjunt feia la seva feina amb la mestria dels moviments que brollen directament del cor.

Una espurna de ciutadania mundial va recórrer el planeta durant una jornada de comunió sincera, de consciència global, de república inter pares – sense primus, sense líders – que crida honestament contra la mentida de la riquesa inexistent. La gent contra la macroeconomia, les persones contra els trilers globals, contra la festa vergonyant que es paga amb deute i no amb treball, amb producció, amb tangibles.

Un moviment transnacional i anònim recorre el planeta i descol•loca els poders tradicionals: Com actuar des d’un partit d’àmbit local endeutat amb un banc – de transaccions globals- que li dóna cobertura? Com actuar des d’un banc global que necessita del capital d’uns clients que se li rebel•len? Com publicar des d’un mitjà que depèn d’uns anunciants que necessiten uns compradors que surten al carrer per protestar sense vergonya?

Dissabte hi va haver una nova onada d’una marea humana que va creixent a mesura que la política es mostra incapaç de donar resposta a una realitat econòmica que la domina i la supera. Casos com el d’Obama als Estats Units o el de ZP a Espanya demostren com els bons principis resten ofegats quan toquen els ulls de poll de l’1% que manega el capital.

Mentre la gent se suma als senyals físics de la protesta, en l’entorn digital, els activistes van teixint una malla cada cop més densa, un nou poder ciutadà que té fondes arrels en moviments que es donaven per morts i enterrats, però que es mantenen a l’ombra i es mariden per donar una alternativa global a la incapacitat governamental d’actuar.

En una de les cantonades de Tahrir, un vell hippy que fa cine, regenta un local amb quatre ordinadors i deixa via lliure als joves egipcis. La vella Al-Andalus capta el missatge dels germans del sud i el llança a un món assedegat, un món que pren el missatge i s’enfronta al seu futur sense pors. Una revista, un còmic,  una pel·lícula, … les escletxes del sistema supuren art compromès, i els joves – que es passen el dia davant la maquineta o l’ordinador -, prenen el testimoni dels traces de pintallavis i, com si d’un nou joc es tractés, es van passant informació a una velocitat escandalosa.

I, de cop, tothom surt al carrer, en diversos indrets i en hores convingudes. I demostra com aquella velocitat de circulació de capitals, també funciona amb les idees i les propostes. Els diaris encara parlen d’indignats, però la majoria de persones que circulen pels carrers del món ja no són només indignats, són activistes globals i pacífics. Són a tot arreu, són horitzontals, són anònims i es reprodueixen per impulsos d’informació compartida.

Benvinguts al nou poder.
Benvinguts a l’ecosistema xarxa.
Benvinguts al món de la ciutadania global, oberta, lliure i neutral.
Benvinguts al món líquid, un món que ara és riu –i omple els carrers -, ara és mar – i omple les places- ara s’evapora – i puja al núvol d’Internet- on les gotes d’aigua es concentren, parlen, es comuniquen i tornen a mullar el planeta sencer d’impulsos de sinceritat contra la mentida global.

Són aigua i per això són impossibles d’aturar. Són emoció? Si, però també pensament, pensament col·lectiu, neurones d’un cervell compartit, perquè el cervell individual és una fal·làcia empobridora.