El Cau de l'Ós Bru de Taradell

lluisdetaradell.net - des del 14 de juliol del 2004

Arxiu de la categoria: 09a. Yabal Sulayr (al sur de Granada)

Yabal Sulayr (9ª part: Des del paradís et veig)

Deixa un comentari

Des del paradís et veig altiva i llunyana, senyora com mai d’una terra, antany, estranya. Un bocí de tu resta dins meu com tresor immens.

al Busherat ens abandona amb una mitja lluna que en recorda els seus més grans pobladors. En la penombra d?una nit de transició, el somriure argentat de Cid Hamet Benengeli ens recorda que abans de deixar els papers en un lloc perdut de La Manxa, ell fou alpujarreño.

Medina Garnata ens rep en la penombra de les ombres que tot ho recorden. Tot creuant una ciutat màgica i discreta, una pensió ens obra les seves portes i un sopar ens treu el ventre de pena, acompanyat d’un jove vi granadí amb molt de futur per recórrer..

La matinada és la nostra fidel companya, mentre ens apropem al palau més bell que mai ha parit ment humana. Les torres que fan de frontera entre l?Albaycin de cases blanques i el Garnat Al-Yahud, jueu i comercial, és la nostra darrera fita en un rilha per un bocí de la història i la natura de la immortal Granà.

Des del paradís et veig altiva i llunyana. Sierra Nevada, l’invencible Yabal Sulayr, s?eleva amb l?altivesa d?una dama que se sap senyora i mestressa universal. Queden tants indrets per descobrir del sol de Garnata! Queden tantes llegendes ocultes en les roques d?aquest massís! Muntanya de transició entre els cims europeus i els africans, Sierra Nevada presenta un seguit de contrastos que la fan estimar. Com deia fa uns dies, si marxo de casa, busqueu-me a Sierra Nevada, busqueu-me per Graná, busque-m?hi entre els subjugats, però sempre rebels, moriscos que, de ben segur, serven el seu palau més preuat i la seva més alta muntanya. Una terra que és

como la Graná
por fuera cascara dura.
Si te saboreo,
verde.
Cuando te tengo en mis labios,
amargura.
Y cuando se abren tus grietas
te desgranas con dulzura.

 

 

 

Yabal Sulayr (8ª part: Baixant a l’aigua)

Deixa un comentari

Els errants comencen a notar el cansament del funambulista. Quatre jornades de camí per una terra erma comencen a pesar en les cames dels agosarats errants tant bon punt comencen a fer giragonses per perdre alçada i retrobar-se l?antic camí de pastors i traginers a través dels cims.

 

Trobat el camí, la baixada es retorna una siga-saga de corbes que ajuden a perdre alçada. Després, se suavitza i travessa un minúscul bosc de pi negre i resistent. La boira, la frontera entre el món dels mortals i el dels immortals, és a frec dels immortals errants en transició. Quan la guanyin tornaran a ser als peus de les altes muntanyes, al territori on la gent s?ha decidit a fer-hi vida allunyada dels cims que els cuiden l’aigua i els temperen el clima.

El camí mor en un intent de pista no gaire reeixit i el mapa de la Penibética dibuixa traça allà on el paisatge l?ha esborrat.

Els astorats errants decideixen prendre la pista en direcció al lloc on s?amaga la població de destí. Després d?un tram de pista, una fita els indica el pas del camí i s?hi apropen. L’errant panxut veu camins allà on no hi són i refugis en cada pedra. Finalment, la traça els endinsa en quatre pins remenuts que els colpegen la cara. Seguint aquest camí, cada cop més evident, passen pel costat del vell Refugi abandonat que encara avui rep el nom, gens escaient, de Ventura. No gaire més enllà el camí desemboca en una pista asfaltada on un cartell de color verd indica el camí pel que ells han baixat amb dos mots: <i”>Caballo Ventura.

<i”>En aquest punt, el camí desapareix, segurament esborrat en l’incendi forestal que, segons conten per la zona, van provocar dos mal ànimes al encendre un foc per a què els trobessin.

Els dos errants tornen a treure el mapa mentider i tornen a dipositar-hi la seva fe. Les traces de camí no es veuen enlloc, però ells baixen barranc avall entre arbres i brolla cremada. La boira protectora és possible que els aïlli de la pluja. Baixen i baixen, tot cercant traces de l’inexistent sender que els ha d’apropar al Tello. Busquen i rebusquen sense trobar massa cosa. Unes veus de quitxalla i els mugits de les vaques, els acaben guiant al Cortijo de Ballesteros i, allà, ben assessorats per dos autòctons -això és el que ells es pensen, però Cid Hamet Benengeli té moltes formes i colors. Ja sabeu el que vull dir, oi?- prenen la pista que uneix aquest lloc amb Lanjarón. Ells no seguiran els disset quilòmetres de pista. Tot i que l’esgotat errant panxut preferiria fer-ho en cas de boira com la que tenen al voltant. Seguir, però, a la recerca del camí del Tello té premi:.descobrir com el vell camí ja no surt de l?inici de la carretera, sinó que ho fa d’un tros més avall, en una de les corbes d’aquesta ruta.

Ara, però, no el recuperen fins un indret de romanticisme pujat: La vella Casa Forestal del Tello té les traces d?un bon resguard deixat de la mà de Déu. És gran i espaiosa, però sense portes ni finestres i un sostre en perenne degradació.

D?aquí surt el camí que s?endinsa a la vall, travessa el Riu Lanjarón per un pont de pedra i segueix, per fi, el curs de les aigües d?aquest riu. És aquí, mentre van perdent alçada amb l’argentina cantarella de les aigües del riu, quan la tant necessària pluja es digna a sucar durant uns breus instants als dos remullats errants. Passen barraques, dipòsits d’aigua, sèquies i camps. Un ramat de cabres negres fugen del camí al pas de les locomotores humanes que tenen temps per saludar el pastor i sentir l?escridassada del gos tot fent la seva feina de direcció del ramat.

El camí es torna mig empedrada via romana i segueix baixant i baixant i baixant. L’errant gros comença a pensar que arribaran a les calderes d?en Pere Botero, però no: Arriben a les primeres cases de la vila de les aigües. El cansament i les males arts d?un país que no els vol deixar marxar, els fa esgarriar el camí pels carrers d’una barriada de la vila. Quan se n’adonen, han de refer les passes per seguir pel camino del rio. Un camino que baixa entre chumberas fins la primera de les fonts de Lanjarón. Fonts plenes de poesia i saludable aigua potable que fan les delícies del més rodanxó dels errants pelegrins.

Yabal Sulayr (7ª part: El darrer tram de corda)

Deixa un comentari

El sol es lleva per damunt l?espatlla d?un Mulhacén enndormiscat i prouc. El soroll dels primers excursionistes en sortir del refugi han despertat als dos assedegats errants. Ja els va bé. Avui tenen la jornada més llarga, la traca final dels focs d’artifici que han viscut dalt dels cims de tots els temps. Llevar-se a una hora prudent els pot ajudar a sortir-se amb la seva en una darrera i maratoniana caminada.

Carregats amb la motxilla, prenen el camí d?una carena que, del refugi estant, sembla no tenir passos franquejables.

 

 

Un tram de sender que, ràpidament, es torna un escull de roques gegants. De salt en salt, de mà en mà, de relleix a relleix, avancen per un tram que, a voltes es presenta infranquejable, a voltes es torna en senzill sender que salva alguns dels rocs més exposats de la carena.

De fet, el camí voreja els Tajos de la Virgen per la cara sud i no és tan complicat com us vol fer creure Cid Hamet Benengeli. A més a més, les vistes són espectaculars i l’únic pas una mica complicat és el que permet abastar el creuament de carenes on és ubicat l’impressionant i romàntic Refugio de Elorrieta, una ampla collada que s?obra davant dels ulls dels dos observadors errants.

Són, com diu el saberut errant, a les vores de l’abandonat refugi de Elorrieta: un conjunt de construccions, les restes de les quals encendrien les embogides llums de la imaginació d’un genial Lovercarft, d’un malaltís Poe, d’un enamoradís Baudelaire o d’un diabòlic Perucho, Són restes que parlen de passadissos subterranis i connexions segures per a temps de tempestes i fortes nevades. Però, ara, el temps i la pols han deixat tant sols l’ombra d’un parell d?edificacions mancades de portes i finestres. La grandesa de l?indret, però, parla d?un passat esplendorós, d’un passat farcit de seguretats.

Els dos fantasmagòrics errants fan un mos i el més gros, assedegat i un punt emprenyat sense motiu, pren la davantera amb la vista fixada al llunyà Cerro del Caballo. Camina i avança per un terreny pedregós i ascendent. Supera un parell de promontoris, un aperitiu previ a l’ascens al Tozal del Cartujo. Allà, pacient, espera al company de marxa tot contemplant els horitzons i les pedres. És tan sec aquest país! es diu sense alçar gaire la veu, doncs té la gola seca i rasposa com l’espart.

Ara un, ara l?altre, els dos atlètics errants van fent la corda. Ara tu t?avances, ara ho faig jo. Ara fem fotos, ara les desfem. Roques i més roques esmicolades, tarteres i més tarteres, carenes i collades que menen al darrer dels cims de la travessa.

Obviant els Tajos Altos comencen a pujar al preuat darrer cim del seu viatge. Després d’una nit i tres dies de marxa emprenen la darrera tartera de pedra esmicolada. La pujada, de tant en tant, se?ls fa feixuga, però se saben vencedors d?aquest cim. Un cim que conquereixen al pic de migdia. Una closca que els ofereix vistes damunt dels pobles orientals de la serralada. Allà, al final de la Loma de los Tres Mojones veuen Nigüelas i s?imaginen Durcal. Un pic més al sud, la boira baixa els impedeix veure Lanjarón.

S?ho pensen una estoneta abans de prendre la decisió de la baixada: Nigüelas sembla més a prop, però la manca d’aigua als seus cossos i la mandra per finalitzar la travessa, els fa decidir per endinsar-se als núvols i anar a cercar la vila de Lanjarón, la ciutat de les aigües.

Flanquejant el cim, prenen la Loma del Caballo amb la intenció de guanyar el camí del Tello un tram més avall del seu naixement, allà, a un Refugi del Caballo que deixen a les seves esquenes.

Yabal Sulayr (6ª part: Sobre els núvols)

Deixa un comentari

Cid Hamet Benengeli segueix el seu relat dels dos errants rodamóns de la següent manera:

“Havia jo arribat al Refugi de la Caldera quan el rodamón gros va seure ben a prop meu i, sense ni fixar-se en la meva presència, va treure una bossa amb castanyes i es va posar a menjar. L’altra, que s’havia quedat en un punt on podia comunicar-se amb l’exterior, va arribar al lloc i va anunciar que les possibles pluges del dissabte a la tarda s’havien allunyat fins el diumenge.

Aprofitem l’avinentesa i el dinar que ambdós personatges fan en aquest punt per assenyalar que el Refugi de la Caldera es troba situat al costat d’una llacuna i en un punt ideal per a fer unes quantes ascensions que, com la del Mulhacén, són força interessants. Ai! Carai! I perquè no es vol obrir aquesta botella de sidra!

Els errants dubten entre rodejar la llacuna per la banda alta del circ o seguir l?antiga carretera, ja en desús, que unia les poblacions de Capileira i Pinos Genil per la carena d?aquesta serralada.

Incapaços de veure el camí més feréstec i amb ganes de fer el Veleta per la tarda, opten per aquesta segona via i el camí els depara nous ramats de cabres salvatges, de turistes de robes llampants i sense pes a l?esquena i d?excursionistes de divers pelatge i condició. Són al lloc més planer de l?espai més concorregut de la serralada. I això es nota en l?anglès de calça curta, samarreta, barret i mitjons blancs que pren el sol com un llangardaix a les vores del camí o en la seva senyora, vestida amb un mono d?hivern de color rosa, suposo que moguda pel fet que la vegin de lluny si es perd.

Als Vasares del Veleta hi ha una llacuna i una font natural, manà pels dos assedegats rodamóns errants i per una parella de mosses que, en plenes pràctiques d?un idioma en aprenentatge, ronden per aquests verals.

Amb les cantimplores plenes, ells segueixen camí, fan els darrers revolts i guanyen el Refugi de la Carihuela. No és, però, la fi d?aquesta pelegrina jornada. Es fan el llit, deixen els estris, prenen quatre ganyips i un glop d?aigua i emprenen els 200 metres que els separen del cim del Veleta.

200 metres de desnivell que es fan amb poc menys de mitja horeta. Des del cim, gaudeixen d’un lluminós capvespre de tardor: A l?est, s?alça majestuós el Mulhacén, el sud-est i el sud són un mar de núvols densos i blancs que, als ulls errants dels rodamóns, marquen la llinda entre l’espai dels mortals i el dels immortals. A l?oest, els núvols resten retinguts per la mateixa serralada i semblen caure en majestuosa i immensa cascada damunt la plana septentrional. Una plana immensa, la vega granadina, encimbellada per la majestuositat d?una diminuta i llunyana fortificació vermella, orgull dels que, com un servidor, van haver de marxar de casa després dels fets de l’Alpujarra.

Sadollats de bellesa, els errants emprenen el camí de retorn per la carretera de les pistes d?esquí. No tenen més pressa que la que els pugui donar el punyent aire glaçat que els envolta.

En arribar al Refugi, escenes típiques de la sempre anàrquica pell de brau: sorolloses i alegres veus en constant xerrameca mogudes per gots de vi a balquena, menges carregades de greix i l’aroma del haixix que, tímidament, omple l’espai d’un aroma oriental.

En una raconada del refugi, els dos esgotats errants s?ho miren. En una altra raconada, una parella de francesos ho guaiten. Jo surto a mirar la posta de sol inexistent i a gaudir del fred intens que fa a més de 3.000 metres d?alçada. Ells, a dins, es veuen empesos pel son, mentre les orelles no poden deixar de sentir una barroera disputa sobre futbol, la gola resta més que resseca i demana aigua i més aigua; i el cap comença a pensar en el llarg camí que han de recórrer l’endemà.

Yabal Sulayr (5ª part: Mulei Ben Hassen)

Deixa un comentari

El sol s?aixeca tard en aquesta raconada del Sulayr. Els dos errants rodamóns, també. Poc a poc, la llum de l’astre rei va guanyant terreny a les ombres de la nit. Ells, posen el seu llit al sol. És tot blanc de glaç i gebre.

Fan un mos a redós d?unes roques i emprenen el camí que els ha de permetre superar la Loma de la Alcazaba, un terreny tan erm i ressec com el que han vist en el jorn anterior. Un cop dalt, el camí es perd i un ramat de cabres salvatges que fugen com esperitades, sorprenen el pas dels dos errants cavallers que s’aturen a mirar-les.

Tornats a la realitat del camí, els dos errants s’aturen per estudiar el terreny mapa en mà. Davant seu, reconeixen el <i”>Culo Perro. Per la part més baixa d?aquest llom, és per on l?han de salvar. Camp a través van apropant-se a l?indret, tot creuant un menut rierol clapejat de les minses senyals de vida que hi ha en aquests cims a la tardor. Sembla ben bé un altre món. Tant diferent al seu! Tant contrastat amb els daurats i rogencs colors del seu Pirineu!

De cop, retroben traces de camí i un oasi de vida enmig del no res. Són a Laguna Hondera i el trànsit de persones que pugen de Trevélez els sobta. Havien estat tan sols fins aquest moment!

<i”> S?aturen, i el panxut errant aprofita per satisfer la sed que el seu greix li provoca. Donen un tomb pel lloc, xerren amb aquells que són de les vores del seu país, segueixen les passes d?alguns dels nouvinguts i, abans d?emprendre el fort desnivell que els separa de la Cuerda del Resuello, es miren el grup de rocs que conformen el Bivac de Siete Lagunas.

Al cim del Mulhacén una Mare de Déu assenyala l?ancestral tomba de Mulei Ben Hassen, el rei enamorat i és que:

Fa molts i molt anys, aquests cims eren cau de pastures i llegendes, llegendes d?una gent que havien travessat mars i muntanyes per a ser-hi presents. Diuen els que hi van ser que, en aquells temps tan i tan reculats, governava amb bona mà un assenyat manaire a qui anomenaven Mulei Hassen. Ai, però! L?ordre i el seny es perden quan apareix l?amor en la vida dels homes i aquest va suposar la fi d?un dels millors governants del Regne de Garnata.

Un dia que Mulei Hassen va anar a visitar la seva esposa Haixa, els seus ulls es van creuar amb els de la dolça i bella donzella Isabel de Solís, esclava cristiana del seguici d?Haixa. Pobre rei! Havia caigut en les arts d?una cristiana! Com podria oblidar aquells ulls? Com podria deixar aquella perla en tant lamentable situació?

Mulei Hassen no va poder dormir cap més nit des d?aleshores i, sempre, l?albada el trobava despert i amb els ulls fits als estels. Resolt com és un monarca, Mulei Hassen va convertir Isabel a l?Islam amb el nom de Zoraya (estel de l?albada), la va fer la seva muller i, no content amb això, va declarar-la la seva favorita i la va farcir d?atencions i de carícies.

Que en són de maldestres les arts de l?amor! Abstret amb la seva jove perla, no va veure com el país començava a anar de mal borràs empès per la seva rebutjada Haixa. L?astuta mestressa va aixecar la cort en contra seu i els enfrontaments i les disputes van acabar en una acarnissada guerra civil al Regne de Garnata.

Derrotat, Mulei Hassen va haver de fugir de la seva ciutat. Què trist és per un rei deixar Granada! Lluny del seu país, lluny de les belleses que havia viscut amb la seva estimada, el mandatari va morir a la fortalesa de Mondújar.

Zoraya, la seva estimada, i un grup de fidels partidaris van pujar les seves despulles al cim més alt de la serralada que envoltava els seus dominis. I, allà, en aquell indret privilegiat, a la vista de tots els seus antics súbdits, encara avui reposa el cos i l?ànima que han donat nom al cim més alt de la Península: Mulei Hassén Mulei Hassen Mulei Hasen Mulei Hacén. Mulhacén, l?inesborrable penyora a qui renuncia al seu reialme per amor!

Seguim?

Yabal Sulayr (4ª part: La nit de Zorahaida)

Deixa un comentari

“Ahir vaig pujar per les empedrades carenes de la teva talaia, quan el vel de la vesprada deixa de cremar i Granada s’enfosqueix en els ulls d’una gasela prenyada de brases. Et vaig rondar a mitjanit per senderes i terrasses empolsegades de lluna, carregant els meus somnis a cel obert, amb el vertigen d’estar tan a prop i tan lluny alhora.” (Shakîr Wa’el)

 

 

El fosc cel de tardor és farcit de brillants estels, planetes, constel·lacions, satèl·lits, fugisseres imatges d?un misteriós i llunyà passat que parla de germanor i bonhomia. De bonhomia i saviesa. La saviesa que tant sols el mestissatge dels doctes jueus, moros i cristians confereix a una terra de frontera. El cel parla de llegendes compartides, de màgics tresors oblidats, de belles princeses i valerosos cavallers. L?Alcazaba és el cim de les llegendes. De llegendes que, al Sulayr, tenen als moros com a protagonistes, com al Pirineu s?hi tenen als teixidors. Dos mons d?alta cultura, tant alta cultura que la fredor de la violenta espasa bàrbara va acabar amb els dominis de la pau i la germanor que aquests mons construïen i gaudien..

Als peus de l?Alcazaba es viuen els mateixos somnis que als peus de Montsegur. El fred intens demana de l?escalfor d?un bon sac. Lluny de les aigües del barranc i de la carena, un cercle de pedres i dues grans roques són l?habitacle on descansen els dos endormiscats i cansats errants.

Conta el gran Cid Hamet, cronista d’aquest relat, que, en una fosca nit de tardor, Zorahaida es va despenjar de la seva qasaba natural. Diu que ho va fer envoltada en el seu blanc mantell, amb el rostre cobert amb un vel daurat i deixant voleiar les vores dels seus cabells. Cabells d?un negre imponent que ajuden a donar força a les dues maragdes que li fan d’ulls.

La seva sola presència fou, com tantes altres vegades, la perdició dels mortals vaixells que ancoren als peus de la seva estança.

Ella, d?immortal bellesa, fou tancada en aquesta ciutadella natural per un pare gasiu i possessiu que la volia allunyar dels homes, aquesta raça perversa farcida de pensaments impurs. I, ara, en el seu etern presidi, és ella qui escull a qui mostrar-se i amagar-se de qui ha perdut la raó dels somnis, dels misteris i de la imaginació. No hi ha lloc pels fills de la ciència i de la creu en aquest indret. Només la infantil innocència d’aquells que han perdut les ganes de créixer tenen badada la porta al seu món, a la seva altivesa, a la seva dolçor, a la seva cançó. Sap que no n’ha de témer res. Només amor.

Ella se sap eterna i ell, el babau errant, se sent menut davant la seva grandesa. Tantes i tantes vegades havia esperat trobar-la que, en renunciar a visitar la seva altiva llar, el cor se li havia quedat menut com una nou. Però ella, la immortal, l?ha vingut a veure uns metres més avall i n?ha acaronat el rostre amb un bes de càlida fredor.

Ell es reclou dins del sac i, quan torna a cercar la seva gèlida presència, ja no hi ha fred, ja no hi ha nit, ja no hi ha llaüt, ja no hi ha cançó, ja no hi ha bellesa …

Tant sols el Sulayr, reflex del sol sense que el sol hi sigui, fenómen natural que dóna nom ancestral a aquesta contrada, mostra l?altiva màgia d’una immortal natura.

Morta la nit, ella ha fugit. Els dos rodamóns errants pleguen veles per seguir el rilha, el camí a la tomba de Muleí Ben Hassen.

Yabal Sulayr (3ª part: Els primers cims)

Deixa un comentari

Conta Cid Hamet Benengeli que el matí va mostrar-los l’entorn en tota llur feréstega grandesa. Un país erm, pelat, ressec, que s’estén cims enllà, molt lluny de la verdor de la Vega granadina que als seus peus hi nia.

Tant sols la pobre gespa que volta el barranc de Peña Partida i un minúscul bosc d?arbres replantats, els dóna senyals de vida en aquelles alçades. La resta és pura roca. Un roquissar que s?eleva per damunt de l?esmentat barranc que es veu molt i més avall, a les portes mateixes de l’infern.

Avui han de començar a caminar per la cuerda, com anomenen per aquests topants a les carenes. Per a fer-ho, comencen flanquejant la pelada Loma de los Cuartos i sorprenen un grup de cabres salvatges en arribar als Lavaderos de la Reina, dues minúscules llacunes a la tardor, talment com dues piques de qualsevol dels moderns lavabos de casa nostra. Davant seu s?alça el menut Cerro de Poco Trigo, un promontori que, si es mira amb ulls innocents, sembla ben bé un paié dels que hi havia, fa anys, als masos i masies del país i, potser, als cortijos d’aquest pany de Península.

Darrera el cerro s?inicia la infernal i continua pujada al primer 3.000 de la travessa: el Picón de Jerez. Les vistes des d?aquest cim són amples i generoses. La verdor del Marquesado del Zenete contrasta amb l?aspecte torrat dels tres-mils orientals del Sulayr. Aquesta part del territori demana de dormir-hi al ras. I és que, fins passat el Mulhacén, no hi ha refugi en alçada i això es veu abastament des d?aquest primer cim.

Els dos errants desisteixen de passejar pels arrodonits cims del Puntal de Jumillas i el Cerro Pelao. Consideren, potser, que no tenen gaire mèrit o que la nit se?ls pot tirar al damunt massa d?hora. Tot flanquejant el citat Puntal, diu Cid Hamet, van directes a la carena. Una corda que, cada cop més crestosa, els demana de l?ús de les mans per progressar:

Los Tajos Negros de Cobatillas (3.116 m.), el Contadero, el Puntal de los Cuartos (3,158 m.), la Mojonera (3.126 m.), el Pico de la Justicia o Atalaya (3,135 m.), las Buitreras de Juntillas, el Pico del Cuervo (3.144 m.), el collado i el Puntal de Vacares (3.196 m.), el Puntal de las Calderetas (3.081 m.), el Peñón Gordo (3.084 m.) … Noms i més noms, cims i més cims, cansament i més cansament que s’acumula a les cames dels errants caminadors.

Necessiten un respir i s’el prenen tot baixant per la Raspa de los Acucaderos. La motxilla comença a pesar amb força i les hores s?han escolat com els grans de sorra en la inexperta mà d’un infant. Travessen el barranco del Goterón i, en començar a remuntar la Loma de la Alcazaba, s’aturen per a fer un bivac als peus de la fortalesa natural que serva encara, segons diuen, els secrets de Zorahaida.

Yabal Sulayr (2ª part: Sota els estels)

Deixa un comentari

Cid Hamet Benengeli, immortal cronista de llarga trajectòria i hàbil ploma, segueix contant el rilha dels dos errants rodamóns que, viatjant al sud, troben la saviesa d’antics pobladors.

Hi ho fa, a la manera moderna, tot assenyalant com un simpàtic autobusero ofereix passatge als dos errants i les seves farcides motxilles: 15 quilos de benestar occidental per viure, en les millors condicions, un viatge que, en l’antigor, es feia sense tan pesada càrrega.

Dins l’auto se’ls fa fosc i els estels, guia dels pobladors d’aquestes terres i companys del seu símbol més preuat, comencen a farcir el cel d?indicadors de camins curulls d?història i fervorós passat.

Són en terra càlida, en camins de nit, en país de lluna. Envoltats de gent que torna a casa, els errants encara no admiren la volta que se’ls posa damunt del cap. Potser, més tard, caminant com els vells contrabandistes o els antics pelegrins s?hi fixaran més. Ara, el neguit dels camins no els deixa veure el món que els envolta amb la claredat que voldrien. Són occidentals, no atenen a tranquil·litats eternes.

Els nostres errants baixen a Güéjar Sierra: poble que, amb els seus mil i escaig metres d?alçada, es defineix públicament com el corasón de la Sierra. Cases blanques i carrers costeruts, fonts d?aigua clara i bars curulls de parroquians, la plaça del poble és farcida de sorolloses fonts i juganera canalla. En aquestes hores del vespre, el poble porta un farciment d’alegria i joia de viure.

L’errant gros té la temptació de compartir unes hores amb els vilatans d’aquest indret, però l’errant fibrat va per feina. I és que el camí és llarg i, tot i que el poble sembla voler-los embruixar amb el seu gavadal de vida, els seus ulls cerquen una sortida que sembla desapareguda. Les parets es tanquen damunt seu i alguna força desconeguda els vol retenir en l?acollidora vila. No sembla que hi hagi carretera ni camí per sortir del lloc! Dubten!

Els dos errants es decideixen a prendre un costerut carrer que, ben aviat, es bifurca. Un núvol de dubte els creua, de vell nou, la ment, però un xicot de pell bruna i cabells trenats (potser una aparició de l?anciana moreria del país -val a dir que és el que subscriu aquestes mateixes ratlles, servidor de Déu i el seu únic profeta). Com deia, Cid Hamet Benengeli, un servidor, els ajuda a escatir el camí i, ben guiats per una mà amiga, els rodamóns errants es veuen engolits per la freda fosca d?extramurs.

Frontals al cap, caminen per una carretera deserta. En la primera bifurcació ja troben els indicadors moderns que menen als Lavaderos de la Reina. Saben, per les cartes de navegació, que, abans d?arribar en aquests llacs farcits de llegenda, s?han de trobar l?acollidor refugi on passaran la nit. No saben guiar-se pels estels. Ha passat tant de temps des que els seus avantpassats ho feien que n?han perdut el costum. Queden una vintena de quilòmetres de pista forestal i 1.400 metres de desnivell per a poder gaudir de la son reparadora, de la llar dels misteris.

La nit és fresca i el silenci és gairebé sepulcral. Se?ls fa estrany aquest silenci tant diferent a la remor que tenen en les nits de les seves terres nadiues. Tant sols en superar el pont sobre el Maitena, senten alguna salvatgina. Després, silenci.

El fred es fa més pregon en deixar les ziga-zagues de la pista i atènyer la pelada Loma de la Cuna de los Cuartos. En la llunyania, fogonades de llum capten l?atenció de les errants figures: Són fogonades de dracs emprenyats? Són espectres en dansa? Són les llums d?una antiga batalla? Són…? No. Tant sols són les visions que, des del damunt de les mateixes, tenen de les tempestes que inunden la costa mediterrània.

Vorejant el cim de Papeles, els rodamóns ja cerquen el refugi. Són a la Loma de Peña Partida i se saben a prop del resguard que els ha de facilitar la nit. El camí se?ls fa feixuc i llarg. La matinada se?ls ha llençat al damunt i ells trenquen el silenci tot assenyalant roques i monticles que se?ls mostren com l?anhelada llar. ?És aquí!?. ?No?. ?Aquí!?. ?Tampoc?. ?Hi hem de ser a prop, no??

Per fi, la pista s?acaba i apareix l?edifici rectangular i de porticons verdosos que els ha d?acollir. La porta, però, és barrada. Són unes dècimes de segon de dubte. Caldrà dormir al ras? A les portes de la llar?

Una veu adormida s?alça de l?interior del Refugi Forestal. Un individu els obra la porta. Dins, a la sala principal, dos joves hi han parat la tenda de campanya. Ells, mig adormits, es dirigeixen a una menuda habitació de parets blanques i finestra estreta. Estenen els matalassos a terra i dormen la son dels
vencedors que, després de cinc hores de marxa, serven el neguit de la propera batalla.

 

Yabal Sulayr (1ª part: L’arribada)

Deixa un comentari

?Veig que dirigeixes la teva mirada cap aquells cims que brillen en rivalitat amb els cels. Orgull i delícia de Granada, origen de la seva fresca brisa i verdor perpetu, de les seves fonts cristallines i dels seus perennes cabdals.?
Washington Irving (1832) La Alhambra.
Una corrua de llegendes i apunts sobre moros i espanyols

Escolta els càntics que enyoren les terres que els teus peus estan trepitjant i segueix les passes de dos rodamóns errants pels viaranys on reposa Mulei Ben Hassen, estel lluent dels amors no correspostos.

L?aeroport de Barcelona és una gernació en continu moviment. Turistes, negociants, emigrants, rodamóns, persones, bèsties, maletes, … El bullici d?un aeroport que es vol intercontiental i que, a voltes, aconsegueix de ser-ho per breus i fugaços instants.

Les portes de l?aeroport s’obren per encabir-hi els dos errants que, amb pesats fardells a l?esquena, cerquen el taulell de facturació del vol que els ha d?apropar a la seva fita. I és que avui tenen feina i ganes d’exercitar les cames: Inicien un camí que els és desconegut:

Surten del nivell del mar per a fer 800 quilòmetres i elevar-se tot xino-xano uns 2.400 metres per damunt del nivell que ara els acomiada.

Són les sis de la tarda quan deixen l?aparell al Federico Garcia Lorca de Granada. Immortal ànima lliure la que dóna nom a tant menuda instal·lació.

L’auto de línia els escup darrera de la llar de la Virgen de les Angusties, patrona de Granada. Motxilla a l?esquena prenen el camí del Paseo del Salón, a les vores del Genil, un dels rius que neixen allà on les seves botes faran uns quants quilòmetres.

Abans de prendre el bus de Güejar Sierra, però, els nostres rodamóns errants, s?aturen en una font pública i omplen les cantimplores d?aigua. Sopen enmig d?una ciutat que se?ls fa amiga i propera, mentre esperen el vehicle que els endinsi en la serralada que serva els pics més alts de la pell de brau. Allà se senten com a turistes en terra estrangera, mentres un servidor, entotsolat en un racó del passeig , m’ho miro i, amb la força del record, n’omplo ratlles d’or