El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Mod es el vacio entre el trabajo y las aspiraciones sin cumplir, el eslabón perdido entre los lugares bombardeados y los anuncios de Bacardi – Julien Burchill, Damage Gods

Assedegat de lectura festiva, em bec la història dels DJ fins als anys 90 a la velocitat de les mans del millor d’aquests sacerdots del ball. I és que, com diuen Broughton i Brewster  

Hoy en dia (sin ofender a los sacerdotes y párrocos que lo hacen lo mejor que pueden) el DJ es el que preside nuestros festivales de trascendencia.

Last night, a DJ save my life és un llibre d’obligada lectura per tothom que vulgui treure sutge comercial a la música disco i que pretengui anar més enllà d’esteteotips i clixés sobre els móns ocults a les cabines de clubs i discoteques d’arreu del món. 

​
Els autors seleccionen estils, personatges i sobretot històrics instants de la rauxa dels inadaptats que ho inicien tot. El llibre viatja per un passat que perdura encara dins dels seus protagonistes i en les orelles de tot amant de la música que escolti qualsevol dels temes fabricats avui per avui.
¿Cal dir que m’ho he passat teta llegint a ritme d’alguns dels discos que eren destripats per alguns dels mansos que circulen per les pàgines d’aquest imperdible collage?

De fet, com diu el subtítol del llibre, si més no un cop, un DJ va salvar-me la vida. A mi, i al colega que, enxufat com jo al ritme del DJ de torn, no vam pujar a la caixa d’aquell cotxe que es va accidentar camí del càmping de Tamariu.

Sense aquell DJ de Palafrugell, ara, de ben segur, seriem criant malves. Per tant, llarga vida als DJs, i les DJs és clar, i bona lectura a tothom.

Jo, mentres tant, resto amb el mono de llegir una segona part de la història que, no només és descatalogada, sinó que tampoc es troba a la xarxa de biblioteques nosteafes.

” Si no puc ballar, la teva revolució no m’interessa.” Atribuït a Emma Goldman

La meva joventut són records post-industrials a les ribes del Poblenou. De fet, més que la meva joventut, ho són algunes de les nits dels meus anys universitaris. Dit això, ens endinsarem en la foscor i ballarem com kooris al voltant d’Urulu.

I qui hi ha al cim d’Urulu?

Doncs un dels DJs que va fer més fortuna en els anys de glòria de la música electrònica i que té els seus orígens en aquest temple del desig. Nosaltres no ho sabíem, ni ens importava gaire. Nosaltres hi anàvem a ballar, a fer el got i a gaudir de les nits de Barcelona. I allà, punxant i xerrant pels descosits, en Nando, el gran i sempre recordat Nando Dixkontrol treia màgia dels vinils i endollava als assistents a la dansa més arcana.

Sabeu que hi ha veus que asseguren que en Nado és el pare del mot mákina per a referir-se a la música electrònica que omplia les pistes de ball dels Països Catalans?

Sia veritat o no, les sessions d’en Nando eren pura dinamita. En la fosca més pregona que ell mateix havia dissenyat, ens barrejàvem autòctons poblenovins amb un seguit de personatges forans que venien ebris de les primeres pastis que circulaven per Barcelona. El psicódromo era llibertat i llibertinatge, era el lloc on materialitzar el “Yes, even in spite of the condemnation of my own closest comrades I would live my beautiful ideal.”

La sala, que va obrir portes un 28 de setembre del 1989, per verb i gràcia dels pares del 666 – una altra icona de les nits poblenovines – les va tancar per pressió olímpica, un 2 de maig de 1992.

Fonts ben informades asseguren que la darrera cançó que va sonar entre aquelles quatre parets post-industrials fou Fun to be had dels Nitzer Ebb. I, com deia aquell, si non é vero, é ben trobato.

Mai vaig posar els peus ni al Lokotrón, ni al Sr. Lobo, intrusos que havien ocupat el cos inert del psicódromo del Nando Dixkontrol. Un Nando que va sortir disparat hiperactivament cap a mil projectes diferents fins aquell 2013 en què, amb un vídeo a peu de cabina i a les 7 del matí, anunciava, look clandestí, la seva derrota com a dj.

Tres anys després, me l’imagino pare de família amb la quitxalla damunt dels genolls i recordant-los anècdotes d’aquella taula de tres platines que va esdevenir l’Urulu dels kooris de Poblenou que estaven essent desplaçats, o tancats en reserves de vivenda social, de llur territori a llaor de les olimpíades, l’especulació i el 22@.

Jo, des de la distància del no–lloc que és la diaspora, encara em deixo portar per aquell tema que, ironies del destí, impactaria en uns Jocs Olímpics de reconeixement i lluita pels drets dels desplaçats a les antípodes del món.

Qui em coneix sabrà perquè els meus fills ballen. És un acte reflex, pura genètica, herencia paterna sens cap mena de dubte.

Dit això, ja escolto les rialles de la colla amb la que tancàvem els antres més infectes del Poblenou en temps massa passats.

I és que jo, el ballar, no el porto a la sang, però la curiositat musical la porto de sèrie. I aquí si que se m’ha de reconéixer el merit d’haver estat l’introductor d’un bon grapat de melodies en el grupet suara esmentat.

Suposo que per això, 9,99 euros del pressupost familiar van destinats a un compte premium d’Spotify que em permet seguir les novetats discogràfiques, escoltar belles glòries del passat i fer descobriments d’allò més curiosos, seriosos i, a vegades, divertits.

I és que, som sons, que voleu que hi faci.

I sempre he tingut la dèria de ser la medium entre l’artista i l’oient. Eus aquí doncs algunes de les llistes que em vaig construint i que, si algun dia apugen la tarifa, restaran en l’oblit de les marees digitals.

# Jo vaig néixer
Apunt del divendres 22 de maig de 1970 amb un seguit de llistes que inclouen les notes que sonaven, en algun lloc del món, mentre arribava en aquesta terra.

# Barcelona in more then a day
La meva particular recopilació de cançons on Barcelona és protagonista destacada.

# Cants d’EGB (i BUP&COU)
Els èxits dels anys 1976 – 1982, més alguna perla posterior i alguna cançoneta de la meva EGB particular.

# Censura’m, xato!
La idea me la dóna l’Enderrock i jo tinc la intenció d’anar-la amanint amb cançons que van passar pel sedàs de la censura durant la Dictadura.

# El Desertor Ocasional i El Desertor Skasional
Són el Castor i el Pólux d’un bloc tranquil, pausat, relaxat i que recull desercions d’aquest món en algun lloc amagat del món digital.

# Guerra Nuclear
Jotdown Magazine em posa sobre la pista i jo l’amaneixo amb cançons que han tractat aquesta bonica amenaça afillada en el ventre de la Segona Guerra Mundial i que sempre és present entre nosaltres.

# Les Shazamades
Hi ha gent que, pel carrer, fa fotos. Jo capto sons, tonades i músiques. El que sona pels llocs on em bellugo, si és al Shazam, ho trobes aquí. De vegades, faig trampes.

# Made by Maureta
Veure una bateria en una habitació folrada de capses d’ous en un edifici de Rambla amb Taulat, et fa fer aquestes coses. Tot el què en Xavi Maureta té per l’Spotify és subjecte de caure en aquest sac.

# Música i Drets Humans
Amnistia Internacional en fa exercici i jo en faig llista de reproducció que vaig engreixant cada cop que una cançó tracta aquest món tan ampli com oblidat de la humanitat.

# SI – Selecció Impulsiva
Amors a primera vista. caçons que escolto i m’agraden i me les guardo en aquest lloc per amanir les hores mortes.

# Un dels nostres
La meva flaca oblidada és el cinema. Les pel·lícules em van fer estudiar guió per a cinema i televisió i, entre ells, n’hi ha que resten ocultes en algun indret de mi. Goodfellas possiblement sigui la que les resumeix a totes i d’aquí aquesta llista.

# Voy, Voy
Ai en Fermin! Ai en Fermin! Poeta i mestre, mestre d’ales obertes i arrels fondes. Voy, voy parteix d’un Peret – Muguruza i es va embrancant en un submón sense fi. Un món que no sé si només m’agrada a mi.

Tria i remena, buscar les que sien col·laboratives i, si vols guardar-te l’apunt, cada cop que tingui llista nova, l’afegiré per aquí.

Et fa?

Hi ha voltes a la vida on el temps i l’espai s’estrenyen tant, però tant, que el teu naixement esdevé ben actual per verb i gràcia d’una tonada.

Aquest pensament em va arribar així, de cop, mentre preparava una playlist de les cançons que sonaven mentre ma mare i jo ens esforçàvem per aterrar en aquest món de locus.

De tota aquella munió de tonades n’hi va haver una que em va quedar amagada en algun replec ocult del cervell i, aquesta setmana, on hem encadenat nits de vetlla per uns plançons enfebrats amb la típica punta de feina d’aquests finals d’any, ha decidit surar i fer-se’m molt present.

El Oso és filla de la llunyana Argentina.

Diuen els savis de la música que és tonada fundacional del rock en español i diu el seu autor que va ser escrita amb la voluntat de ser una cançó per a infants. Una peça que ha transcendit al seu pare per esdevenir himne dels inadaptats al món “civilitzat”.

Jo em veig plenament definit per la veu de les antípodes. M’hi veig d’aital manera que em resulta màgic el fet que, mentres naixia, un desconegut escrivis el guió de ma vida.

Eps! I que no s’enfadi la dolçor i tendresa que m’ajuda a passar la travessa per aquest circ urbà on haig de fer piruetes pesades i estrambòtiques.

Encara que sigui una floreta per whatsap, una conversa per mail o una imatge al facebook entre batalla i batalla en l’inhumà circ neollberal, sense ella, sense elles – si hi posem la mainada – el món seria un suplici massa gran i insuportable.

Gràcies doncs per guiar-me fora pista de circ i esperem que, arribat el moment, trobem el candau obert per a fugir-ne i estimar-nos bosc enllà.

> Autodefinidos (en construcció)

Avui no parlaré de música ni de músics, sinó d’unes quantes explicacions sobre l’origen del nom d’un dels gèneres musicals que més em sedueixen de fa força temps ençà: el jazz.

Tothom que llegeixi un xic, sabrà que això del jazz és cosa de negres o, en llenguatge polit, afro-americans i que, si una ciutat és considerada el bressol d’aquesta fussió de fussions on la llibertat i la improvització són senyera, aquesta és Nova Orleans.

Doncs bé, tres relats ens diuen que el nom de l’estil en qüestió prové de l’americanització d’um mot occità – recordem que Nova Orleans fou part de l’Estat francés d’ultramar -. Un mot que ja no emprem gaire en català, però que sembla haver deixat bona herència.

Diuen els savis de la cosa que el primer jazz es tocava entre pits i cuixes dels bordells de Nova Orleans i que – primera versió – uns dels usuaris més assidus d’aquests cataus eren mallorquins que, seguint les passes de Fra Juniper Serra, se’n van anar a fer les amèriques.

Diuen, els partidaris d’aquest origen, que els mallorquins, en entrar a s’hora baixa, solien proposar-se la visita vespertina al crit de “Anem al jaç!”, referint-se als libidinosos catres que seguien rere els ritmes afroamericans.

Una segona versió de la història és la que neix entre la pirateria de Felanix. Diuen les veus del carrer que un veí d’aquesta vila mallorquina va marxar a les amèriques a fer fortuna i que, després de molt rodar, va posar una casa de barrets a la capital de Louisiana.

Rere la barra del seu negoci, veia com els negres, ja fos sols o, si hi havia sort i diners, acompanyats, s’ajaçaven per tocar aquest ritme endimoniat i d’aquí, d’aquest tocar ajaçat, en digué música de jaç que, americanitzat pels autòctons, acabar en jazz.

Finalment, i aquesta és la versió potser menys mítica, però més versemblant, el mot no va venir de Ses Illes, sinó directament del Pirineu i del vell llemosí.

Diuen els partidaris d’aquesta versió que, a Nova Orleans, com arreu on arribaren els francesos, també hi habitaren occitans. Un col·lectiu patois que, lògicament, es barrejaria amb els esclaus negres del sud en les dures feines i les dolces disbauxes. Serien aquests els que, convivint amb els pares del ritme ajaçats per terra, donarien nom a la música de jaç.

Sia ver o sia fals, és bonic el maridatge lingüístic d’en Tete Montoliu, en Django Reinhardt i en Charlie Parker que aquestes elucubracions suposen.

Aquesta setmana, tan esperpèntica políticament com totes les que ens expliquen i tan vital familiarment com totes les que vivim, ha estat una setmana laboralment intensa. Tan intensa que, necessitat d’aïllar-me de l’entorn, he domat les neurones a base de música, tot aconseguint que el meu cervell esbojarrat no interferís en les parts més metòdiques de la ment. El resultat: sortir viu d’aquest atzucac amb força feina feta, amb força felicitat a casona i amb força ràbia per l’ús de la violència contra persones que volen humanitzar aquest món, però que són titllades de terroristes, tot i l’absència de terrorisme.

I tot plegat ve motivat per una troballa que m’ha fet més passadora la jornada laboral, tot incrementant la productivitat amb un somriure foteta a flor de llavi: el nerdcore.

El nerdcore es veu que ja té 15 anys, però jo l’acabo de descobrir per obra i gràcia del spotify. Rimes contundents en bases potents, però amb lletres centrades en allò que agrada als empollons o setciències o com es vulgui titllar a aquests engendres humans, més aviat timidots, però intel·ligents i inadaptats a un món on les neurones no cotitzen.

Recomano, si hi ha un xic d’oïda anglesa millor, gaudir d’aquesta variant nerdy del hip-hop i, si ja es vol penetrar en les entranyes del friquisme més pur, voltar també pel nintendocore i les seves bases de sintetitzadors i sorollets de video-joc.

Apa, escolteu, escolteu, que el món s’acaba i la immersió acaba de començar.

Aquest octubre fa 30 anys del part d’una d’aquelles meravelles sublims que va rebentar les costures de la pell de brau, tot obrint les ments d’uns generació de nanos fastiguejats, però expectants.

Ara, passats els anys, encara em salta cap, cor, instint i cames, cada cop que el Sarri Sarri torna a sonar.

Disc etern. Música que ha esdevingut clàssica i farcida d’instants de vida perenne que se’m fan tangibles davant dels ulls.

Desconec, la memòria em falla, qui em va passar la cinta de casset que vaig copiar de seguit amb la flamant doble platina de l’habitació de cals pares.

Teníem 15 anys i molta ràbia per canalitzar. I allà, aquells quatre mugaris tocats de l’ala posaven veu i música a la pura insacietat vital d’un fill de pencaires metrallat per impactes publicitaris que maldaven per construir-te una vida de xai mesell.

Passats els anys, i amb la primera pela a la butxaca, vam comprar l’LP original.. I, ara, seguint el fil dels temps, escolto amb orelles adultes aquell treball en format digital.

Els temps canvien i conservo K7, LP i digitalitat. Car les cançons de Kortatu demanen pirateria, tacte de vinil i llibertat d’escoltar-los en qualsevol instant.

Les cançons del Kortatu de Kortatu em transporten a la nit del Puerto Hurraco – quin local! quines nits!-, en què, després d’un concert a Barcelona, la ment més ràpida que mai he conegut, la del menut Fermintxu, se’m mostrava com un humil col·lega de la propera i familiar nit barcelonina.

Els genis ho són, quan són humans. I en Fermin és, com molts dels joves rebels d’aquella generació perduda, un supervivent. Supervivent a força d’esforç. Supervivent per, emprant les paraules del Evaristo, formar part d’una:

aldea poblada por irreductibles galos (que) resiste ahora y siempre al invasor con una poción mágica que los hace invencibles: el cerebro

I, en aquell disc, que aquest mes, fa 30 anys, el cervell era una privilegiada font creativa pel Fermin i sus amigos, una font creativa i canalitzadora d’una ràbia infinita davant d’un món inhumà que cal capgirar amb ‘sol y buen tiempo’.

Bonheur fané, cheveux au vent, baisers volés, rêves mouvants
(La felicitat s’esvaí, cabells al vent, petons robats, somnis canviants)
– Charles Trenet (1942) Que reste-t-il de nos amours ?

Tal divendres com avui de fa ja 45 anys, a la desapareguda Clínica Quirón de Verge de Montserrat, fa acte de presència mundana un servidor.

Acaben de tocar les 10 de la nit en algun campanar – posem que en el del Taradell que porto a la sang -, i al cel, la lluna, que ahir fou plena, encara amaga un bon grapat d’estels sota la seva llum prestada.

Per les espanyes, Barcelona inclosa, triomfa un spaguetti western made in spain mentre a Barcelona s’estrena Besos robados, “el filme más delicioso y aclamado de Françoise Truffau”.

Aquell vespre, al Teatre Victòria, un incombustible Joaquín Soler Serrano es prepara per presentar el primer dels set concerts que, encapçalats per en Lluís Llach, comptarà amb les veus de la Maria del Mar Bonet, l’Ovidi Montllor, El Tricicle – no els famosos, sinó els altres- i en Joan Baptista Humet. Això sí amb orquestra d’acompanyament dirigida per un homenot de la cultura, força desconegut encara ara, que es diu Francesc Burrull.

Coincidint en temps, però no en espai, el Village Vanguard de la Setena Avinguda s’omple del millor beboop en femení que hom pugui escoltar.

I, si m’és permès, podríem dir que vaig néixer entre en Baloo i en Thomas O’Malley i que, esperit animal, ho vaig fer per anar de festa. De festa i gaudi d’un concert on, censura mana, no es va poder escoltar el què volen aquesta gent? de la bella filosa mallorquina i vull pensar que es va repetir la versió muda de l’Estaca d’en Llach, també prohibida en aquella data.

Aquella mateixa nit, per postres, n’Elton John celebrava l’aniversari del seu lletrista Bernie Taupin amb un concert a la BBC, mentre Les Luthiers feien la darrera representació de Blancanieves y los siete pecados capitales a Buenos Aires i, Lisboa, estava de Festival do Cançao.

L’endemà – i diumenge també -, els Grateful Dead aterraven a Europa per a participar en un immens festival als Staffs que competia amb Bath i Sussex. Quin rítmic inici! Oh! Yeah!

Han passat 45 anys d’aquell divendres de primavera, però, entrats ja en plena societat de la sobreinformació, ens resten moltes pàgines de diari i revistes i, sobretot, molts sons que ens recorden la data sobrerament.

Entre ells, els que us regalo en les quatre llistes de l’Spotify que trobareu tot seguit:

>> Quan vaig néixer sonava és una amplia i variada gamma d’artefactes musicals que sonaven arreu del món, i a Osona, aquell 22 de maig.

>> 22 de maig de 1970. Nit és un recull de peces que potser van escoltar-se aquell dia al Teatre Victòria. Això si, amb un inicial homenatge als petons furtats d’en Truffaut.

>> Hollywood music festival és un recull de cançons que molt possiblement van omplir el cap de setmana del meu naixement als fields anglesos.

Malauradament, per ceguera discogràfica, els dos treballs de referència d’aquell mes de maig no són al spoty. Es tracta del diürn Let it be, dels Beatles i del nocturn In the Wake of Poseidon, de King Crimson, que arribaven a les botigues de discos pocs dies abans del meu aterratge.

I, finalment, a mode de bonus list, una mica de rebel·lia no pot fer mai mal i d’aquí un pare:

>> The black power mixtape 1967-1975, perquè l’assassinat de Malcolm X va portar una cua revolucionària que encara avui ressona pels carrers de Baltimore, Maryland.

Començaré per confesar que, dins la producció d’en Lluís Llach, l’Estaca no és la cançó que més em crida. La seva carrega llibertària me la fa propera, però jo sóc més de ‘tenir sort’, que voleu que us digui.

Ara bé, un tema que comença amb algú que s’escolta un avi, val sempre la pena. Oi més ara, que els avis són carn de residència i tothom vol aprendre dels joves.

Dit això, tot això que segueix ve a tomb de l’atemptat de fa uns dies a Tunis. Un nou acte de guerra entre elits que colpeja poble innocent.

Arrel d’aquesta acció, un vell company de carrera publicava al seu facebook, un emocionant video de l’himne de la primavera de fa uns anyets en aquell país.

Dima dima, com la polonesa mury són dues de les versions més conegudes de L’Estaca, aquella cançó del 1968 que, passats els anys, s’ha socialitzat i ha esdevingut himne de les llibertats.

Seguint el fil llançat pel Roger, he aprofitat les estones calmes del cap de setmana per sondejar les versions de l’Estaca que hom pot trobar al spotify.

El resultat han estat 58 estaques, tot descontant aquelles vegades que la cançó original apareix planxada en d’altres discos del xicot de Verges i avi de Porrera.

En falten, pel capbaix quatre: la versió que Jean Michel Jarre va tocar a Gdansk, la versió d’en Vasilis Papakonstantinu en grec, una versió en japonès que citen per Internet i la íntima versió d’en Yacine Belahcene, ánima catalano-amazic dels Cheb Baloski.

Gaudiu doncs de les 58 estaques i trieu aquella que us resulti més bonica, més significativa o més irreverent.

58 estaques: 1968-2015

No sóc melòman, però m’enamora la música i em deixo seduir per una bona lletra, sobretot si té rerefons social o respira la sublim ironia del múltiple significat.

Pel quë fa al so, sóc totalment eclèctic i incapaç de casar-me amb un sol estil musical. Tinc dies més punkies, més heavies, més progressius i, fins i tot, jazzístics  bluserus, flamenquitos, hip-hoperos o… Massa dispers per encabir-me en un paràgraf.

Sóc tafaner de mena i m’agrada el safareig d’allò que escolto. Oi més quan, mancat de melomania, passo dels concerts a l’engrós i sóc més d’aplecs musicals de grups de barriada i aprenents de músic que, en l’esdevenir, poden guanyar fama… o no.

En aquest sentit sempre he anat molt per lliure i he fet poc cas a les modes i les grans estrelles del rock.

Ahir però se’m va cloure un portal de coneixement musical. Ahir se’m va fondre la flama dels tarda tardà i no et deixis enredarr. Rock en estat pur, anecdotari immens de l’star system narrat per un esperit inconfussible i de tarannà que, als oients, sense feia proper.

Amb en Jordi Tardà, fins i tot un ésser com jo, es feia un xic melòman. Gràcies a ell, penetrava en les intimitats i les rareses d’aquells que, fora del programa d’en Tardà, eren purs productes de la industria discogràfica.

Qui, sinó en Tardà, podia escriure això sobre els Stones? Qui sinó ell et podia sorprendre amb una gravació inèdita d’en Bruce Dickinson o disseccionar-te un Gary Moore amb solvència i mestria?

Massa tardes de Tardà com per no ser trist per la mala nova i restar convençut que ens han quedat moltes anècdotes per conèixer i massa tardes de bon rock al costat per a viure.

I és que, com deia un alumne aventatjat del mestre a través del facebook, en Tardà va ser el nostre canal bàsic d’informació musical abans que Internet li fes la competència.

Jordi, et trobarem a faltar. Paraula d’stone!

Som encara en ple carnestoltes, tot i que, coses del món d’ara, molts ja hem guardat la disfressa al bagul i tornem al vestuari convencional.

I és que les festes de disfresses de les escoles van ser divendres i les dels grans es van viure durant el cap de setmana.

Alguns avui tenen dilluns de ressaca: un festiu optatiu que moltes escoles han aprofitat generant un maldecap als pares pencaires que han d’estirar opcions per a cobrir aquest ‘festiu escolar’.

Carnestoltes clou dimecres amb un acte que, als amics de la cultura burgesa, ens porta al grup de criatures disbauxades del Cau Ferrat. Jo sempre m’he imaginat l’enterro de la sardina al costat d’un afectat i juganer Santiago Rusiñol, lider d’una colla de modernistes que, si visquessin avuu, serien l’avantguarda del hipsterisme.

Però d’aquestes festes, el dia més sublim, i tiro d’imaginari personal, és el jazzístic mardi grass de Nova Orleans.

Ho és per ses fondes arrels en les classes més excloses i inadaptades de la societat americana.

Ho és pel somni d’aquells que som enamorats de la improvisació vital del jazz.

I, si és vol, ho és com ho han estat les xirigotes gaditanes, veritable essència d’una festa que es viu a peu de barraca i de carrer.

Ara, que tant el mardi grass com les xirigotes han estat absorbides pel sistema benpensant i han perdut tota llur sarcàstica rebel·lia, val la pena retre’ls l’homenatge d’aquests mots. Uns mots que esperen el retorn rebel i inadaptat que va donar la força a aquestes manifestacions carnavalesques tan geogràficament llunyanes com humanament properes.

Però tot és construcció perceptiva personal, ball de màscares improvisades en una nit de carnaval. Res no té sentit, ni tan sols les causes o la significança d’aquest escrit.

“Nosotros tenemos más influencia con sus hijos que tu tienes. Pero los queremos” Jane’s adiction (1986) Stop!

L’objecte d’aquest apunt és un llibre vital i diferent, un treball que, amb l’excusa d’un dels discos més importants en la història de la música, explica un món, els dels anys 80, que és referent de la situació actual i dels moviments alternatius que s’estenen per la pell de brau.

El Estado de las cosas ha estat un dels cinc llibres més venuts a la Llibreria Taïfa del carrer Verdi de Gràcia durant el període nadalenc. Hi va arribar per interès personal d’un dels llibreters, nascut a Vitoria-Gasteiz, i és difícil de trobar , per no dir impossible, en els grans centres de consum cultural de Barcelona.

Però deixem-nos de preàmbuls i entrem en la interacció entre el llibre i jo.

Vaig conèixer Kortatu a l’escola. Tenia 14 anys i ‘Sarri sarri’ em feia ballar igual que ‘Mierda de ciudad’ reflexava el què veia al meu voltant. Ara com ara no recordo què va arribar primer, si Kortatu o La Polla Records. Si que tinc clar, en canvi, que la meva adolescència basculava entre el nihilisme autodestructiu d’Eskorbuto o Cicatriz i la rebelia lluitadora i combativa de Kortatu o La Polla.

Per sort, la força de Kortatu em va arrossegar vitalment cap a la vida. I ara, amb El estado de las cosas. Kortatu. Lucha, fiesta y guerra sucia llegeixo tot allò que no arribava al meu triangle de les Bermudes personals, el conformat pel Sudoest del Besòs, el Poblenou i el Clot.

A través de Kortatu vaig conèixer els Clash, the Specials i, aprofundint per aquesta via, tot un món de diversió combativa construida sobre el ritme dels batecs del cor: ska, reggae, dub, rocksteady, … Jamaica com a referent similar al que tenen els rastafaris amb Etiòpia. Un no-lloc universal on la llibertat és la base de la creativitat més dinàmica i rebel.

El mirall basc el portava amb mi des de la generació anterior a la meva. Kortatu va connectar les desobediències civils dels 70, que ens havien arribat sobretot a través dels moviments antinuclear i antimilitarista, amb la ràbia possitiva dels 80.

Mai vaig anar a un concert de Kortatu. Anava a concerts de gent que vivia la meva realitat, concerts al hydepark de la Verneda, a places i pavellons d’esports: Karies mental, S3, el oso yonki, grups del barri que feien les funcions del gran reflex basc, però en la proximitat dels nostres problemes propis.

I, finalment, els fills de Kortatu a Barcelona: Doctor Calypso, Skatalà, Discipulos de Otilia, … Havien passat els 80 i la dècada dels 90 es vestia de colors combatius i festius que feien de contrapunt a un rock català que, prenent el màrquetung del Rock Radical Basc, se’ns oferia massa subvencionat per ser bo.

Però tot això ja és una altra història. En aquesta, en la del llibre d’en Roberto Herreros i n’Isidro López, hi ha agraïment i descoberta, descoberta i una descripció de la realitat que resulta de la més absoluta de les actualitats.

Tot esperant que, ara si, siguem visquen l’última dansa de guerra, un record per les víctimes i els màrtirs d’un sistema podrit davant del qual, ells, Kortatu, em van ensenyar que es podia combatre.

Estimado y siempre apreciado Señor Coppini,

Los fans, los irreductibles fans, somos así: te seguimos a ciegas en tus grandes éxitos, nos reimos, bailamos, bebemos y fumamos con tu voz a cuestas, hasta que un buen dia, pasamos de ti.

Pasamos de ti por el resto de tu vida. Pasamos de ti y, cuando nos llega la noticia de tu muerte, los recuerdos se agolpan en la cabeza, se empujan y se entremezclan y nos preguntamos ¿por qué pasamos de él?

Tu alocada voz vigesa, aunque nacida en Cantabria y afincada, exitosamente hablando, en Madrí, entró en mi vida con trece añicos recién cumplidos. Estudiaba sétimo de EGB y empezaba a necesitar un poco de humor con mala hostia porqué empezaba a ver que la humanidad no era tan humana como parecía. Y eso, humor con mala hostia, es lo que encontraba agazapado en la parduna cinta de cassette ilustrada con un histórica portada de homenaje a los hermanos Dalton.

Matar hippies en las Cies, las tetas de mi novia tienen cáncer de mama, todos los ahorcados mueren empalmados, Ayatollah no me toques la titola, los esqueletos no tiene pilila, … Uf! Temazos eternos del punk trapichero que rasgaba la postiza movida madrileña y la puenteaba con la cara oscura del rock radical vasco y los irreverentes sureños.

Tu voz daba personalidad a un grupo que representaba al galleguismo obrero y combativo vigués en pleno Madrí. Y tu, santanderino de nacimiento, eras la voz de la Galicia rebelde en la capital del Reino.

Te perdí la pista cuando me adentré, gracias a vosotros e Ilegales, en la cara agorera de la música, aquella que bailiaba a ritmo de Sarri Sarri y predecia el futuro, ya presente en aquellos años, de la mano de La Polla, Escorbuto y Cicatriz, haciendo estallar en pedazos el centralismo de la industria musical que os había sacado de Vigo para grabar con sello independiente madrileño.

Nunca dejé de ser un siniestro total. Los LPs aún reposan en los estantes de mi casa, mausoleo eterno del grupo que ayudaste a parir y que abandonaste para unirte a la Santa Compaña melódica y extraña en la qué participabas también.

Te redescubrí como un Golpe Bajo gracias a la Radio del Intitut Barri Besós. Era 1988 y llegaba al Insti como ángel caído del jesuitismo elitista y concertado. Allí, en el Insti, fue el gran Manuel Manchón, entonces promesa del periodismo musical y hoy realidad experta del periodismo económico, quién me abrió los oidos a tu nuevo proyecto.

Si, si. Ya lo sé. Hacia dos años que habíais desaparecido como tales, pero yo era demasiado borrego para salirme de mi rock radical vasco, de mi ska y del punk obrero e industrial, como para volver a saborear coppinadas magistrales.

Creo que aún tengo la casete con la gravación pirateada de A Santa Compaña que me trabajé en aquellos malos tiempos para la lirica.

La Universidad, el reggae y el ska,  me volvieron a separar de ti, de tu voz y de tus proyectos. Me quedé anclado, por lo qué a espiritu copinni se refiere en aquél Cuando se come aquí que me sedujo en la pubertad.

Y creo que es por ello que he querido escribirte esta carta de agradecimiento y disculpa, justo la semana del fatídico 24 de diciembre, en qué te fuiste para siempre. Te fuiste y se agolparon los recuerdos en mi endeble cerebro de adolescente adultizado.

Siempre tuyo,

Un fun fun un fan fan

No tinc per costum parlar de música. Crec que, més enllà de l’Anem al jaç, la música no ha estat un subjecte de tractament al Cau. No perquè no m’agardi, sinó perquè ja tinc, tot i que força oblidat, un espai on deixar anar el crític musical que porto dintre.

Oi menys tinc per costum fer propaganda, per utilitzar un concepte vintage per a referir-me a la publicitat. Tot i que la recomanació literària si que és una constant que va espigolant el Cau de tant en tant.

Però la paternitat fa miracles i la menuda de casa tè bona oïda musical i, més enllà dels temes més clàssics que hom pot trobar a YouTube o dels CDs de nanes i cançons infantils que ens han arribat d’arreu, la baldufona gaudeix i balla, o es relaxa, amb algunes emissores de ràdio que hom pot trobar per Internet.

L’Eva ens regala un somriure o s’adorm amb:

– el folk de FolkAlley, una emissora que vaig descobrir ja fa un bon grapat d’anys i que he recuperat des de fa uns tres mesos per a millor gaudi de la pubilleta de casa. Programació variada, sense publicitat i amb presentacions en anglés que, ves a saber, si l’ajudaran a obrir-se a altres llengües.

– les múltiples emissores de jazz de JazzRadio.com, una emissora que disposa de servei gratuït, i amb publicitat associada, i una versió de pagament que no he fet servir encara, però que promet més qualitat i prestacions. Potser pel seu tarannà de capvespres tranquils, el Cafè Paris, un dels canals de la cosa, és la seva favorita.

I, finalment, una emissora xilena que és un bon remei per moments crítics, tot i que no sempre funciona com a calmant, que és el Bebenautas de la Universitat Andrés Bello qui, per cert, fou mentor de Simón Bolívar, el gran libertador, abans d’aterrar a Xile per a fundar-ne la universitat pública i ser-ne, si no vaig errat, el primer degà. L’emissora, que vaig trobar a TuneIn, mescla consells amb música, principalment de les amèriques, i algun clàssic baby einstein relaxant.

Tres recursos diversos i plurals per una mossa especial que té bona oïda musical.

Quan em van dir que era a l’Apolo, m’hi vaig afegir a ulls clucs. I és que, pujar a l’Apolo, sempre és una experiència que només pot destil·lar bon rotllo i millor vibracions.

Ahir al vespre, a més a més, l’Apolo acollia una tripulació jove, nombrosa i exploradora. L’esperit creatiu, innovador, inquiet i pencaire dels més de 50 intèrprets que omplien l’escenari del local del Paral·lel, em van permetre gaudir d’un d’aquells vespres que omplen l’ànima amb l’elixir de l’eterna joventut.

A l’Apolo, no hi actuava un grup de música a l’ús, tot i que una part important de l’espectacle se sostenia en un trio jazzístic jove, però interessant i contundent. Un trio d’aquells que, trobat un estil propi, embolcallen a cops de bateria, puntejos de contrabaix i melodies pianístiques per a fer gaudir als públics més variats, eclèctics i diferents. Jazztrick, collita del 2007, van saber ser el fons perfecte, aprofitar els moments en que se’ls donava protagonisme i mostrar que, malgrat la feinada, s’ho passaven d’allò més bé.

Però Acords de jazz no era pas el concert de Jazztrick, sinó el darrer invent parit per una de les corals més creatives que he tingut el plaer de seguir. El Cor Albada de l’Agrupació Madrigal és un col·lectiu de cantaires que basculen entre els 16 i els 25 anys i que, per la velocitat en canviar de projectes, tenen una àmplia experiència en experimentar. Si fa uns quatre anys, aprofitaven Luz de Gas per a jugar amb el pop, ara han escollit l’Apolo per experimentar amb la calidesa i la fredor, l’humor i la seriositat, la tendresa i la duresa, d’una de les músiques de referència del segle XX: el jazz.

Concert únic… Potser encara repetiran l’espectacle en algun altre escenari, però no gaires, perquè, n’estic segur que, algun dels seus dos directors, ja està maquinant la propera sorpresa, la propera innovació, el proper pas a fer en el camí de l’experimentació, del repte a les veus dels components d’aquesta agrupació de cantaires locals.