El Cau de l'Ós Bru de Taradell

L’estimo tant que em costa desprendre-me’n. I és que, el morenetu, fou fruit d’una necessitat vital de trescar camins rurals i apropar-me als cims altius d’un Pirineu farcit de màgia.

Ell fou el guia segur que em conduia entre boires i tempestes per camins inversemblants i rutes no aptes per a cotxes de roda llisa i poca alçada.

Ara, passats cinc anyets però, la vida me’n fa desprendre i em reca. Dues criatures l’han fet petit, essent com és cotxe per aventurers solitaris o parelles novelles.

Segueix doncs les passes del vell pastures que encara es belluga en mans d’un bon nebot que se l’ha fet seu.

Segueix les roderes del festiu festa que em portava a Begues entre badalls i cremades.

Segueix el camí de l’enyorat vaporetti vehicle d’aprenentatge que va viure les mil-i-una nits d’un país fresc i jove, xalat i rebel, un xic begut i un molt sincer.

I deixa pas al gran blauet, transport del futur, ordinador amb rodes, màquina parida per rodar tot lo món amb maleter farcit i familia riallera.

El morenetu, jove i joliu com el primer dia, cerca amo.
Aquí en tens les condicions.
Tant de bo que et faci peça
i el sápigues gaudir tant
com jo l’he gaudit.

No, no. No me’n vaig de viatge, encara que sembli que porti hèlice, ni tampoc he posat cap granja ni res que s’hi assembli.

Però és que treballar en un servei d’ajut a gent amb idees i projectes de vida et fa aterrar en terrenys diversos i esperona la creativitat. Si més no, amb idees per apunts com aquest d’avui.

El temps. Què es pot dir d’aquest invisible fenòmen que ens vingui de nou? Què se’n pot dir del riu principal que ens empeny vida enllà, des de la juganera font fins a la calmosa mar salada?

El temps ens dóna experiència i ens dibuixa bells solcs en el nostre cos oxidat.

El temps no és un rellotge, ni les seves agulles, barroer intent humà de recloure’l en una esfera tancada per a poder-lo controlar.

Sovint el temps s’estira i sembla que s’encalla quan un espera que passi a gran velocitat. Altres vegades però, corre com un esperitat i ens fa perdre el tren que, n’estavem segurs, podíem abastar.

Avui, amb un nou any tot just encetat,, em recloc a la llar llunyana i familiar, i perdo el temps donant voltes sobre un temps que es fa més present quan mudem d’any cristià.

Entrem en un nou any. I, endinsats en el mític 2014, girem la vista al passat i el temps, sempre el temps, ens mostra una derrota històrica que, el pas del temps, ha fet icona nacional.

Llavors, amb les arrels fondes del relat dels temps passats – és a dir, de la nostra història -, mirem al futur proper i, de nou el temps, ens ubica en una data concreta, en un moment precís, en un instant de màgia, potser sobirana bogeria, però, en tot cas, un temps futur a recordar.

És llavors quan, la consulta, se’ns aixeca com un anhel en l’horitzó. Com un anhel envoltat de fantasmes. I és que les paraules, fins i tot les escrites, són els fantasmes que ho envolten tot. Paraules febles, paraules gruixudes, esgrima de declaracions d’aquells que, per llur càrrec i posició, branden opinions confrontades que, si el temps ens hagués ensenyat alguna cosa, només poden ser l’avantsala de democràtiques negociacions. Altrament arriben bombes i canons rere les paraules, fam i destrucció.

El temps. El temps, com una arada, solca els rostres dels humans i muda la fesomia dels paisatges i les relacions entre pobles germans.

A vegades, un somriure ens ha deixat un solc agradós. A voltes, una maltempasada ens ha arrugat el front com un acordió.

El temps, el relat del temps ens dirà com acaba tot plegat. Mentrestant és el temps qui fa que la menuda vagi creixent i jo vagi minvant. És el temps qui obra i tanca portes en aquest món tan vital. I és, com no? el temps, qui ha guiat aquestes reflexions de matinal casolana i calmosa, amb la pubilla dormint el dolç son que donen els amorosos braços d’una mare.

S’ha plantat la llavor de la Confederació Independentista de Mitjans, la CIM.

Aquesta setmana s’anunciava, i ahir començava a donar fruits, l’acord de continguts creuats entre dos vells coneguts: El Punt Avui i Vilaweb. Una suma de continguts que es belluga en paral•lel a la distribució del primer dels mitjans amb el bisetmenari El 9 nou i l’esportiu català de referència.

Per algú que va escollir col•laborar de manera altruista i desinteresada amb un eclectic bloc a Vilaweb i que sent el 9 nou com a mitjà propi des de fa un bon grapat d’anys, els acords se li fan esperançadors i els veu com l’inici d’una confederació comunicativa que tot just s’enceta i que té molt territori per avançar.

Per això sent la il•lusió de formar part d’un vaixell que avança ferm i que sap navegar en les mars d’un país amb espai comunicatiu propi i molta empenta per construir relat periodístic diferenciat.

Personalment, em sento cofoi de disposar d’un parell de blocs que, amb l’acord actual, es posicionen en dos espais comunicatius i en pugna pel lideratge en la premsa en català: Aquest que llegeixes, en l’entorn de la CIM, i el Des del núvol, amb amor en l’entorn del diari Ara, mitjà que acaba de fer tres anys sota el fort guiatge d’un hostalenc d’idees clares i que, no crec equivocar-me, s’hi m’ensumo que va iniciar llur carrera a l’altra mitja afectat.

Avui és l’omnia sanctorum i això vol dir que ahir fou la castanyada i demà el dia de difunts, tres festivitats que, de fet, en són una i que em donen peu a recollir tots aquells escrits que, presentats en aquest bloc, en edicions anteriors, podríem considerar difunts al món digital.

Tomba Prima:
31 d’octubre de 2004: De castanyes i carbasses
Una reflexió al voltant del cisma existent entre dues maneres de celebrar una diada precristiana.

Tomba Secunda:
1 de novembre de 2005 – Si jo fos el pare del meu rebesavi
Revisitem una possible castanyada al mas rural on vivia en Josep Mauri, avantpassat de qui escriu aquestes ratlles.

Tomba Tertia:
1 de novembre de 2006 – La Marxa dels Menestrals
Un episodi d’un possible relat a cavall de A Santa Companha i El viaje a niguna parte amb un toc de gran jornada castellera a Vilafranca.

Tomba Quarta:
31 d’octubre de 2007 – Yabal Sulayr (6ª part: Sobre els núvols)
Una de les etapes d’una incursió per terres màgiques i de llegenda on, per cert, apareixen castanyes.

Tomba Quinta:
1 de novembre de 2008 – Bona nit d’ànimes
Una petita sorpresa per a cinèfils.

Tomba Sexta:
1 de novembre de 2008 – Destil·lant metzines d’amor
És una peça sobre músiques i sentiments sorgits a la vora d’un llacuna equatorial.

Tomba Septima:
2 de novembre de 2009 – Tardor montsenyenca
Un relat ben bonic, mal m’està dir-ho, d’una de les excursions més belles que hom pot fer aprofitant la festivitat de Tots Sants.

Tomba Octava:
1 de novembre de 2010 – Tot Sant(s)tuaris
Una crònica comparada, si es vol, de dues excursions molt pròpies d’aquestes tardorals dates.

Tomba Nona:
31 d’octubre de 2011 – Pinzellades de #castanyada – Truc o tracte al #Montseny
Una misteriosa visita al màgic indret que ens proveeix de castanyes pels nostres difunts.

Tomba Decima:
2 de novembre de 2011 – Primer relat a llaor dels difunts – Bones companyies
Un relat d’una castanyada on només hi ha difunts propers, d’aquells que es troben a faltar i te’n recordes.

Tomba Undecima:
I, com és de suposar, tan d’amor pels saborosos fruits de tardor, amb les castanyes com a icona, i amb difunts per companyia, no podia acabar d’altra manera que amb una goluda vigilia de castanyes que gairebé em fa difunt.

Tomba duodecima:

Estic cansat d’escriure i plego. Han estat set profitosos anys i mig de bloc, set anys de pensaments, reflexions, anàlisis i passejades que es clouen av’ui i que ja no es reprendran.

Em fa pena deixar d’escriure, però cal saber plegar quan toca i crec que ha arribat l’hora d’acomiadar-me dels meus fidels i escadussers lectors. Suposo que vindran d’altres reptes. El què és segur és que serà ben lluny d’Internet. La web ja m’avorreix i trobo que ha deixat de tenir utilitat pràctica.

En resum: Gràcies per llegir-me i, si ens veiem pel carrer, dona’m ànims per als propers projectes que, si recupero forces, em pugui plantejar.

El ruido de las cosas al caer m’ha durat un parell de dies. A mi m’agraden els clàssics, però també els contemporanis. Els autors d’avui que m’expliquen històries en un llenguatge modern i captivador. Autors com en Sánchez-Piñol dels Tretze tristos tràngols o aquest que, la meva amiga d’ultramar, em va deixar a les mans i que és d’un autor que, a mi, m’era totalment desconegut: un tal Juan Gabriel que ja porta unes quantes novel·les publicades.

El ruido de las cosas al caer em va atrapar des de la primera pàgina fins la última. Devia esmerçar-hi un parell de dies de lectura apassionada, d’emprenyamentes quan l’havia de deixar, de coneixement de la realitat de la meva generació en un país de l’Amèrica Llatina que, per aquí, arribava en forma d’immigrant, de jugador de futbol o de noticia d’actualitat.

El ruido de las cosas al caer és la història de Colòmbia passada per les peripècies personals del seu protagonista: un home que, traumatitzat, cerca les raons i els perquès de la seva situació personal i aquesta recerca, aparentment enriquidora, porta danys colaterals inesperats. Per mi la pregunta que es formula el llibre és universal: Podem ser individus més enllà de les nostres societats?

Si t’agrada llegir i descobrir noves narratives, el Premi Alfaguara 2011 et pot agradar.

Adormit i adolorit, arribo a la feina, i m’assec en una taula que no ha canviat de fesomia. Engego l’ordinador i m’asalten, altius i impertinents, el nom i la paraula de pas. Hi poso la que el meu cap és capaç de recordar, però la cosa no es difumina i em quedo amb un pam de nas. 

Però, ¿com volen que recordi la paraula de pas, després de gaudir de l’experiència i la vitalitat de la bona gent de l’Àfrica negra, de compartir boda-bodes, matatus, taxis, autobusos i guest-house amb ànimes senzilles i vitals, de patir amb les impertinències d’un policia que es creu que una bona tieta es vol vendre les nebodes a Escòcia, d’assaborir la pòlvora d’en Toca-sons – el bandoler de Taradell – i de respirar els aires de la vall de Gerber – allà on el Pirineu ofereix un dels seus espectacles més notables-?

Com volen que la recordi, després de baixar de Taradell a Reus, de saber que l’avió és a la pista d’aterratge, però els passatgers no en surten. De veure com un cotxe de la Guàrdia Civil entra a la pista i, un cop obertes les portes de l’aeronau que ha arribat de Palma. viure la dolçor d’un retrobament adormit i d’un llarg trajecte de tornada a la ciutat dels prodigis.

Certifico que Taradell, allà dalt, a la comarca d’Osona, és més a prop de Reus que no pas la ciutat comtal. Els mapes s’equivoquen! Ho certifico després de cercar una escletxa on encabir el cotxe. Si, ja sé que eren quarts de tres de la matinada. Ja sé que molta gent ha tornat de vacances aquest cap de setmana. Però és un cop baix, haver de girar com una baldufa pels carrers d’una ciutat, quan saps que tothom dorm i tu ets rodant sense sentit per uns carrers farcits de cotxes aparcats.

¡Quina irònica bufetada de realitat augmentada, aquesta d’haver de deixar el vehicle estacionat en zona de càrrega i descàrrega! Quan el deixes ja saps que t’haurà de llevar, gairebé quan el son et tanqui a les parpelles. Ho saps, quan et fiques al llit. Ho saps quan els abraços i carícies solquen les pells de la parella retrobada. I encara ho saps més quan, abans de les vuit del matí, surts al carrer i plou. Plou i et mulles. Et mulles i arribes al cotxe. Arribes al cotxe i dones un parell de voltes per certificar que, avui, no dormiràs més. O, com m’ha passat a mi, el subconscient del somni en vigilia, no et deixa recordar la paraula de pas i, d’aquesta manera, la feina se’t retira un xic i tens temps d’escriure el primer apunt post-vacacional d’un bloc que, si el garbuix de notes preses m’ho permet, donarà pinzellades d’un estiu a la perla d’Àfrica.

Com que som un xic agosarat, ens endinsarem avui en un d’aquells móns més misteriosos de la quotidianitat humana.

Des dels temps del Llibre de Coc i, encara abans, des de l’invent del foc potser, la cuina ha esdevingut un dels camps que ha aixecat més passions.

I és que, quan un comença a viure sol, es fa una cuina a mida. Una cuina que, normalment, es compon de dos elements: microones o forn elèctric i telèfon. Aquests elements solen utilitzar-se per aquest ordre:

• Primer, tornant cap a casa, es compra menjar preparat (normalment una pizza i, a mesura que s’avança en la solitud, es passa per diversos estadis i es cerca un xic la varietat en d’altres menges precuinades).
   
• Després, en arribar a casa, es posa al microones i, apa!, cap on sigui de la casa (mai una taula, valga’m Déu!) i es menja allò que s’ha escalfat pel procediment suara esmentat.
   
• Sovint, però, el solitari (o solitària) no controla gaire l’estri, se li crema la teca i es veu obligat a utilitzar l’altre eina: el telèfon. Per què? et deus preguntar. Doncs per demanar menjar xinès o una pizza d’urgència.

Amb el temps, però, el solter, potser cansat de menjar sempre el mateix, es llença al món de les llegums i la cuina comença a prendre cos amb un pot d’aigua i un xic d’oli. És senzill, en recomano la prova.

Sempre, però, arriba el dia que, empès per la curiositat, hom hi posa un parell d’ous.

En aquest moment, se li obra un món nou i creatiu on els ous, que comencen fent-se en revoltillo evolucionen cap a ous ferrats i, si hom té sort, quelcom que s’assembla a una truita.

Ahir al vespre, aprofitant que la taronja amb la que anem compartint cistell se n’anava a sopar fora de casa, vaig tornar al laboratori del solter creatiu. Els invents culinaris en soledat i aguantant el possible mal de panxa és el meu lema entre fogons. Per on anava?

Ah, sí, que em quedava sol i amb un parell d’ous a la mà. Obro la nevera, doncs, i el cap comença a processar aliments per a fer l’alquímia del parell d’ous. Resultat: Un polsim de formatge ratllat i unes nous picadetes amb tot l’amor de la parella.

Oli a la paella. La posem damunt del fogó. Batem els ous i hi llancem el formatge ratllat i les nous picadetes. I, apa! som-hi! A desenvolupar la creativa solitud del cuiner solter! Resultat: una truita que, mal m’està dir-ho, em va sortir collonuda!

Cuina senzilla, però creativa: la truita d’ous, formatge i nous és un plat exquisit que recomano a qualsevol passavolant d’aquest Cau que vulgui abandonar el món del microones i el telèfon per endinsar-se en l’art de la cuina amb un parell d’ous.

Sí, sí, ja sé que els fogons fan por, però, una bona paella i quatre ingredients ben triats, fan una truita celestial. Una truita digne d’aparèixer en el Sent Sovi o de ser servides en els temples d’en Santi, la Rusqui o el Ferran del Bulli.

O sia que, cap a la cuina, i bon profit!

Una taula,
dues copes,
tres plats
quatre espelmes.

La son no vol venir i, estirat al llit com sóc, em miro el sostre i, seguidament, el seu bell rostre de marbre suau i adormit.

La son no vol venir i miro el rellotge i ja són les dues del matí.

La sento respirar i em tranquil·litza, però la son no vol venir i els ulls, oberts com plats, repassen l’estança i volten pels llençols i s’enganxen a les parets i es fixen en la roba penjada a l’armari i… les orelles intenten sentir el soroll del carrer, però només es fixen en un rossegar curiós que el cervell no sap identificar.

De cop, un conill!

Un conill que puja al llit, se’m planta davant del nas i em dona la bona nit.

El conill porta un barret de copa alta i ulleres de pasta gruixuda. A la mà, un contracte, i, quan tanco els ulls un instant, sento el seu alè a frec de llavis.

En obrir de nou els ulls, el conill ha fugit i em giro de nou un xic, per trobar la bella imatge d’aquell rostre de marbre suau i adormit que, amb els ulls tancats, m’asserena l’ànima.

A les tres del matí, m’aixeco a fer el pipi. I torno al llit i m’acotxo. Els ulls, que no volen tancar-se encara, miren el meu cos estirat al llit. Se’l miren des de les alçades del sostre de la cambra.

Ella, al meu costat, dorm un son dolç i infantil. Se la veu despreocupada i tranquil·la, mentre un servidor vola pels aires. I ara és en una paret i ara se’n vola fins una altra i ara, parat a la gatzoneta, s’ho miro tot ben dret i amb ulls d’àliga.

Després, penjat del sostre, observo de nou el seu bell rostre adormit i li tinc un punt de sana i enamorada enveja. Per què no puc dormir jo? Per què m’envolo com un fantasma?

Caic damunt seu amb suavitat, sense arribar ni tant sols a tocar-la. I m’entaforo de nou dins del cos per, tot sentir l’escalforeta del llit, retornar-me els sentits i enroscar-me al cos que em fa perdre l’alè i l’ànima.

Amb ulleres de pam, li dono el bon dia i me’n vaig a la dutxa, i la son, ara sí, sembla que no vol fugir. Me n’hauré de tornar al llit?

… and the seriously one:

 
Obro el navegador i em surt el fatídic missatge.

Pacient com sóc, espero i ho torno a provar. Segueix igual, arrufo el nas. No entenc perquè no ha de funcionar, si en aquestes hores les connexions són buides de gent i el camí hauria de ser badat de bat a bat.

I si ha deixat de funcionar per sempre? I si ja no em puc connectar mai més?

El neguit pren volada i el cor s’accelera un instant. Els batecs es mengen les raons i només puc veure les pixelades imatges dels meus amics dins del meu cap. Ai, Senyor, empareu-me de la soledat!

Nerviós com una flor a l’embat dels vents de muntanya (trobada com no en un cercador habitual), hi torno i ho torno a intentar, però no hi ha manera. Se’n van els amics, se’n van les diversions, se’n va la vida per una errada en la connexió. Ja m’ho deien que m’apuntes telèfons i adreces, que fes amics entre els veïns, que sortís més al carrer, que … però res, jo sempre ho deixava tot en l’ordinador. Era tant senzill això d’estirar-se al llit, prendre el portàtil i començar a fer contactes i generar connivències amb coneguts que, ara i avui, veig que no ho eren tant.

Torno a la càrrega, mateix missatge. Prenc el telèfon… i tampoc va. Ni tant sols al proveïdor jo puc trucar.

Els ulls se m’entelen de llàgrimes, el present se’m fa gran. Obro la nevera de casa, hauria d’anar a comprar. M’assec davant l’ordinador i ho torno a provar. Sense connexió no hi ha compres, sense compres, no hi ha menjar. La situació es fa crítica i no sé com avançar. Si tingués accés al Google o a un fòrum d’amistats, els demanaria el criteri que en aquest cas haig d’aplicar. Però tot és devades, perquè a Internet no puc entrar.

Què puc fer? Com avanço? Quin futur hi pot haver per una bèstia informàtica que ha perdut l’Internet?

“Devers 1880, un ancià de la tribu dels peus negres pronuncià aquestes paraules: “Què és la vida? L’espurneig d’una lluerna a la nit. L’alè del búfal a l’hivern. La petita ombra que corre per l’herba i espera en el crepuscle”

D’aquesta insòlita, a l’ensems que captivadora, manera comença un llibre de delicada estructura farcida de sublim sensibilitat i encoratjadora saviesa. L’obra és una peça de cant, una suau tela que embolcalla Gwen Rees, l’escriptora retirada en una illa de la Mediterrània. De fet, la vida d’aquesta escriptora serveix d’excusa per parlar dels sentiments i les sensacions que menen a l’escriptura i a l’ús de la lletra com a privilegiat mirall de l’existència de que exerceix l’ofici.

Neus Canyelles, l’autor d’aquesta simfònica peça, ens mostra una
manera d’escriure que respira l’aire reposat que hom encara pot trobar
en els més recòndits indrets de la nostra mar Mediterrània. De fet,
l’obra esdevé un conjunt de particulós líquides, com les que conformen
el mar o l’esperançador alè del búfal a l’hivern, una esperança que
tant sols la lectura del llibre pot desvelar-nos, car nosaltres som una
mica com Charlotte, la filla de Gwen Rees, la que segueix el relat al
nostre ritme i amb la distància justa d’una lectura que implica el
lector en les confidències de l’autora amb el seu referent literari.

Neus Canyelles.
L’alè del búfal a l’hivern
Col·lecció Tot Vent, 449
Barcelona: Edicions Proa, 2007
200 pàg.
Obra guardonada amb el VIII Premi “El lector de l’Odissea”