El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Terminado el festin, me visto de resonancia acústica
– Patricia H

Dimecres passat, i coincidint amb el novè ‘aniversari’ del #4F, els luctuosos fets que han près volada mediàtica gràcies a l’emissió de Ciutat Morta pel Canal 33, es va alliberar el llibre Poeta muerta, un recull dels escrits de la malaguanyada Patricia Heras, àngel caigut dels braços d’aquesta nostra celestial societat generadora d’inadaptàncies.

Ja de nit, mentres la família dorm, m’endinso en les pàgines de la publicació i, com més llegeixo, més fort i pregon és l’esglai de comprovar com la seva lletra s’assembla a la que, aplegant vells escrits de joventut, vaig reunir a Paraula de Vàndal, artefacte literari que havia d’obrir un enginy creatiu força complexe i, com és de suposar, inacabat, però que resulta un mirall de l’obra de la Patri.

Una suor freda em llisca front avall. És la certesa que jo, dècades abans de la poeta morta podria haver seguit la seva via.

Suposo que tot plegat és pura percepció malaltissa d’aquesta ciutat podrida, corcada, morta, on un batlle parla de moda urbana el mateix dia que es commemora l’abus manifest, per estètica, de l’Imperi de la Llei i l’Apropiació de la Força.

Jo em vaig redimir i ja no sóc un ‘inadaptat crònic’, tot i que la mort m’és present i amiga per ser vital i estimada la vida en bogeria.
A la Patri no li van donar ni temps ni confiança per a fer-se un lloc en aquesta malaltissa ciutat farcida de barcelonautes.

Ja està. Ja s’ha acabat. Una nova lectura saborejada en els privilegiats trajectes suburbans que em porten de la vila a la feina i de lja fena a la vila.

Ser un nouvingut a Lesseps et permet descobrir, en veu transcrita, com es va refer una plaça, cruïlla de camins, que torna a reformar-se polèmicament, tot enterrant al desota les il·lusions d’una linea, la 9, ben maleïda.

Revoltes és un passeig per mil espais d’un nou punt que es va construïnt sobre les runes i les deixalles d’un món, l’actual, en descomposició.

El llibre, el diàleg entre la Itziar i el Iago, dóna voltes i revoltes que van trenant les cordes que, estirant els uns per aquí i els altres per allà, fan trontolla l’estaca  que un poeta ens va mostrar.

Revoltes és saviesa, experiències, humilitat i sentit comú. Revoltes fa més preguntes que respostes, però apunta les bases d’un postcapitalisme que, havent de ser global, només pot ser la resultant d’acords, ajuda i suport mutu en la proximitat.

Revoltes ho escaneja tot, desde les arrels socials i familiars dels dos xerraires fins llurs apostes de futur, passant pels seus èxits i fracassos.

Se’m fa dificil recomanar-lo, car qui està d’acord amb tu, et reforça els arguments, però no et miralla en el teu oposat intel·lectual. Això si, es tracta d’un bon i fonamentat aprenentatge que dificilment hagues vist la llum sense l’existència d’editors amb valors i ganes d’obrir debat sobre el món on vivim i el demà que ens espera si tots hi posem el coll amb intel·ligent i valenta paciència.

La mort es fa present de bell nou, i com cada dia, al món. Aquest cop però no és pas una mort natural i tranquiła, sinó una brutalitat sense srntit d’aquelles que ens retornen la infausta sentència de l’home és el llop de l’home.

Com sempre que la mala mort s’apropa a casa, els mitjans de comunicació alimenten llur ona expansiva i el terror paralitza la raó.

Ahir, Paris va viure una gran jornada de catarsi col·lectiva encapçalada per un bon gruix de manaies arribats d’arreu d’Europa.

Hipocresia pura per part d’aquells que inciten l’odi al diferent amb valles artificials i guerres llunyanes que ens volen fer creure que es fan per la nostra seguretat i l’interès de les nostres nacions..

Acabades les guerres són empreses multinacionals finançades per “rics occidentals” les que reconstrueixen cases, ponts i camins per als supervivents de la massacre i no ho fan pas gratuïtament i desinteresadament.

Els dos francesos que van entrar al setmanari satíric de París, i llurs còmplices d’igual nacionalitat, són mers soldats d’una guerra injustificable, són veïns nostres, veïns de barris segregats i exclosos, veïns que han trobat sortida a llur precaria situació esdevenint herois -creuen ells- gràcies a algú que se’ls va escoltar, els va atendre i els va treure de l’avorrit pou de la miseria diària d’alimentar l’odi i la ràbia a una França hermètica i mancada de llibertat, igualtat, fraternitat.

El fanatisme és un sentiment sectari, és l’àcid que penetra en cors debilitats per la nostra inòpia social. Encegats per viure amb el nostre cotxe, la nostra casa, la nostra feina, ..  oblidem que hi ha molta gent que no viu en vida, que malviu en barris depauperats i en condicions infrahumanes.

Ells són les primeres víctines potencials dels fanatismes, ja es diguin Estat Islàmic, Front Nacionel o Frente Atlético.

Aquí és on nosaltres hem de ser capaços d’arribar. Aquí, en la proximitat, és on tenim la batalla de la mutua integració entre veinatges. Aquí és on hem de començar a construir la vacuna contra els fonamentalismes de tota mena. Aquí és on hem de viure el dificil art de conviure.

Fet aixó, la victòria sobre el terror és assegurada i, la política migratòria d’Europa, molt més fàcil. Perquè és en el reconeixement sincer i la mescla de realitats on nia la llavor del respecte mutu de les persones i llurs circumstàncies. Un fet que, de ben segur, farà més fluïdes les interaccions i menys densa la pressió sobre les fronteres d’Europa, tallant de soca-rel les temptacons sectaries i fonamentalistes.

Avui volia endinsar-me en el bonic món de la llibertat d’expressió sel·lectiva. És a dir, aquella llibertat que només poden exercir els que pensen com jo penso.

La base de tot plegat… la guerra santa occidental contra l’Islam generada a partir del vergonyant i totalment injustificat atac contra el setmanari satíric Charlie Hebdo.

I es que és ben curiós veure com la defensa de la llibertat d’expressió l’exerceixen els nets de qui va destrossar la seu del Cu-cut i La Veu de Catalunya arrel de la caricatura del Banquet de la Victòria, que són, al mateix temps, els fills dels que van destrossat la seu del Papus per motius similars.

Són aquells que retiren portades de El Jueves, ataquen la seu del Setmanari El Temps, i tanquen diaris com Egin o Egunkaria, torturant-ne als periodistes. Són aquells que tenen la clau d’un ascensor social perennement espatllat. Són aquells que posen valles a les fronteres, mentre massacren països sencers a conveniència.

Però una mala actualització de l’app de WordPress m’ha expulsat dels meus comptes i m’ha obligat a emprar la carregosa web de l’editor de blogs. Una falla tècnica que dificulta una llibertat d’expressió modesta, però puntual, que no vull deixar perduda a la mà de Déu.

Aquest apunt neix d’un d’aquests passejos nocturns postmalson que, la neguitosa pubilleta, em fa fer de tant en tant.

Quin instant més adequat per a què l’esca creativa aflori i maridi ficciò i percepció amb notable finesa!

I és que, no trobes que el procés és com el camí de llambordes daurades que mena a la impressionant i meravellosa ciutat Maragda?

Mirem-ne els protagonistes amb ulls de murri cansat:

– La Dorothy, la dolça xicota que només vol tornar a casa seva, a Kansas, seria l’Esquerra Independentista i la CUP que, per a fer-ho personalitzat, ens portaria a en David Fernández.

O no són ells els que porten la flama encesa de fa temps i han alimentat els col·lectius i associacions que estan sacsejant el país per a portar-lo a aquest imaginat Kansas col·lectiu que és el nou país.

– L:home de llauna, el simpàtic senyor sense cor, seria aquesta burguesia catalana que, governant el país durant més de 30 anys, no ha estat capaç, o no ha volgut, liderar la independència.

Ans al contrari, ha actuat en benefici propi, apropiant-se (sembla) de diner públic i defensant uns privilegis que actúen en detriment de les persones socialment més vulnerables.

En aquest cas, com es pot ensumar, la representació individual de tot plegat seria el president Mas, l’home que era en el lloc i el moment adequats per a ser emportat pel temporal ciutadà del tornado indignat.

– El lleó d’aquest relat, ferotge bestiola sense valor, sòn les classes mitjanes en sentit ampli, és a dir, la gent de la caseta i l’hortet com a somni de futur i que, majoritàriament, van caure en el parany sociovergent fins al retorn del clàssic republicà.

Ara, Esquerra aplega a un col·lectiu ciutadà que sembla ferm en llur decisió independentista, però que es troba presoner de les ínfules baratàries de l’home de llauna. Aquell que, cridant rl “veniu a mi”, segueix retallant i empobrin el país que reclsms.

Lògicament, seria l’Oriol Junqueras en qui personalitzem aquest col·lectiu..

– Finalment, l’espanta-ocells no és altra que l’esquerra tradicional catalana, aquella que té tantes etiquetes com persones i que té tanta obsessió per les qüestions socials que el sentiment acaba dominant la raó i això, en el llenguatge d’Oz, ens porta a l’espanta-ocells sense cervell.

Com es pot ben pensar, parlem d’un món políticament representat, hores d’ara, per ICV-EUiA i, per tant, pel bo d’en Joan Herrera.

Podriem extendre’ns més, en els diversos episodis que marquen el csmí fins a ciutat mahenta però no és el cas.

Tan sols hi afegirem les bruixes que ho enboiren tot plegst:

– la bruixa bona, la que marca el camí a seguir és lun morfing de la Carme Forcadell i la Muriel Casals, dignes representants de les sensibilitats independentistes del país i icòniques matrones del miracle secesionista català.

– I la bruixa dolenta seria un morfing també o, si es vol embolicar la troca un Capità Asler de tres cares, les de l’Alicia Sänchez Camacho, l’Albert Rivera i en Miquel Iceta, ja que ni Societats Civils Catalanes ni Federalistes d’Esquerra tenen prou gruix per apareixer en el relat.

I, ja per acabar, desvetllarem el final de la pel·lícula, el lloc on, crec que erròniament, ens mena el sender de llambordes grigues: La ciutat Maragda.

La ciutat maragda d’aquest procés encara és el Madrid cortesano. Un lloc on, en arribar-hi els nostres protagonistes, descobreixen que darrera d’un bon gruix de parafernàlia tècnica, el mag d’Oz no és més que un fill de Vallecas reconvertit en professor d’Universitat i que malda per ser Déu entre els déus, Senyor entre els senyors, Manaire entre manaires, un Sauron de carn i ossos que s’ha construint per a controlar-ho tot, per a ser l’amo d’Oz “para el puebo, con el pueblo, pero sin el pueblo”..

I, en despertar, la Dorothy i el seu gosset, eren al seu catre de la casa ocupa de Torrent de l’Olla amb Ros de Olano.

Aquesta setmana ha tornat a viure un d’aquells ‘focus mediàtics’ que em provoquen més vergonya col·lectiva, a l’hora que incrementen la meva, ja de per si ufanosa, desafecció envers les institucions públiques i les estructures d’Estat, premsa inclosa.

Ja et deus imaginar, oi més amb el títol que encapçala aquest apunt, que parlo de la Operación Pandora, engegada novament per les escorrialles del Tribunal de Orden Público, o, en neoparla constirucional, Audiencia Nacional. I executada per un ingent contingent de la Brigada Mòbil dels Mossos de l’Esquadra (BRIMO).

Tots els mitjans s’han fet ressó directament del concepte ‘terrorisme anarquista’ emprat en el comunicat dels Mossos, sense contrastar fonts, ni tan sols hemeroteques, per veure’n la legitimitat del seu ús.

Terrorisme suposa atemptats, bombes, morts, atacs a bancs per a finançar accions armades i, sobretot, percepció social de perill extrem, de terror a ser victima colateral d’atemptat.

És el cas? Vivim sota aquest estat de terror a ser assassinats pels anarquistes?

Si fem cas a les enquestes, no és pas aquest un tema que ocupi les preocupacions de la ciutadania, com si que ho són l’atur o la corrupció i el frau fiscal, per a posar dos exemples ben notoris i que, ara com ara, no han rebut el tractament que es mereixen per part de les institucions de l’Estat, Generalitat inclosa.

Per què, de fet, què ha transcendit dels escorcolls? Doncs que la policia s’ha enportat llibres, llibretes, smartphones, ordinadors i poca cosa més.

I tot, com sempre, amb l’excusa d’uns lligams més que difusos amb l’autoanomenat anarquisme insurreccionalista italià i la percepció que els naciinalismes neoliberals tenen del mateix.

Aquella mateixa excusa que, ara fa sis mesos, portava a presó preventiva a en Sergi Rubia, Baggio com a malnom casteller, i a un noi afincat a Sants, però malauradament amb cognoms italians.

Una excusa que, aquesta mateixa setmana, ha fet que la BRIMO posi en estat de setge el barri de La Salut i que la premsa ho amplifiqui seguint tan sols les versions policials sense contrastar-ne continguts i amb els consegüents efectes criminalitzadors que aquest fet comporta.

Veí com sóc de Lesseps, vaig poder veure la desproporció d’un dispositiu que va col·lapsar Travessera de Dalt i va impedir el correcte desenvolupament d’un veïnat que, tant al CAP Larrard com en un bar de la zona, criticaven indignats el desproporcionat desplegament policial que va arrbar de matinada per entrar a matadegolla a la Kasa de la Muntanya.

De tot plegat, tinc més preguntes que respostes, però el què em queda clar és la impossibilitat conceptual del calificatiu de ‘terrorisme anarquista‘.

I és que el terrorisme suposa imposició violenta, ús del poder, obligar a fes coses per collons. I l’anarquisme justament és la negació de les relacions de poder i de l’ús de la força que, sempre i en tot cas, suposa l’ús del poder i la imposició en les relacions humanes.

Ves que no sia justament aquest component no-violent, aquesta propaganda pel fet que treballa per convèncer amb l’exemple que va fent forat dins del sistema el què fa mal a les elits governants.

Ells són els que necessiten donar la imatge d’un anarquisme violent, insolidari, aliè als seus veinats.

Crec que això és el què fa mal a qui empra la violència per a generar terror, a qui usa les estructures d’Estat en benefici propi, a qui deixa Espanya amb un deute inassumible i, per tant, incapaç de gestionar pobreses i desigualtats.

Darrera la operació de matinada, en definitiva, hi ha la pura i desmesurada violència financera, el veritable terrorisme del segle XXI, aquell que feu passar quatre mesos de pressó a la ‘absolta’ Nuria Portulas, com tants d’altres anònims constructors d’un món més lliure, just i humà.

Demà veure’m si tot ha estat l’aplicaciò pràctica de la sindrome de Sherwood.

Aquest apunt es dedicat a la memòria del vendrellenc Yassir, l’última victima coneguda del racisme xenòfob institucionslitzat., així com a tots els ‘allotjats’ en Centres d’Internament d’Estrangers, entre més.

Darrerament he tingut l’immens plaer d’encadenar tres lectures sobre els catalans invisibilitzats i llur esdevenir vital per aquestes terres que compartim.

La primera lectura, tot un clàssic revisitat, s’ubica en el llindar dels nouvinguts que participen dels serveis i associacions que malden per integrar-nos a tots en la plural i diversa Catalunya d’avui.

Parlo dels Altres catalans del segle XXI. Un llibre escrit al tombant de segle que esdevé una denuncia contra les polítiques migratòries del govern, alhora que mostra la implicació desacomplexada d’un voluntariat compromès i tossut en fer-nos a tots un xic més propers i entranyables.

La segona lectura és el contrapunt al bonisme dels altres catalans.

Mudanzas esbudella el Barcelonès Nord i la realitat d’unes comunitats rebutjades per aquells catalans que van arribar amb El sevillano i que, manta vegades, conviuen guetitzats, tot esperant que, en un futur, se’ls consideri catalans amb arrels en altres latituds del món mundial.

Finalment, Sense papers ens mostra la variada casuística dels nouvinguts i llur injusta ubicació en un llimb que no els deixa ser ni d’aquí ni d’allà, una situació que, vorejant la normalitat dels documentats mostra amb tota llur força la perversió d’un país d’acollida com el nostre amb la gent que, com tots nosaltres, cerca maximitzar llur felicitat i benestar, aportant el seu riquíssim bagatge existencial per a la millora col·lectiva dels nostres veïnats.

En resum, tres visions complementàries de la Catalunya invisibilitzada, la Catalunya sense drets i amb molts deures que, massa sovint, desconeixen, perquè, en arribar al nou món, es topen amb indiferència i rebuig, quan haurien de rebre unes orelles gegants i un cálid somriure.

Abduit pel tema polític més mediàtic d’aquest novembre tot just finat, faig un pas enllá en la proposta de candidatura electoral única i amb capacitat d’aconseguir una majoria amplia i suficient en les properes eleccions autonòmiques que, si fem cas de l’ANC, es faran al mes de febrer.

La principal problemàtica de la llista són, pel què sembla, els partits polítics i llur base electoral.

Es diu, i amb raó, que, durant els divuit mesos de construcció nacional proposats com a fita pel President Mas, caldrà seguir gestionant la realitat.

Seguirem desmantellant l’Estat del Benestar? Seguiran desviant-se fonts de la Sanitat Pública a mans privades? Les estructures d’Estat que se suposa que es crearan, no es podrien haver bastit del 2012 ençà? Quantes consultores de renom contractarem per a què ens assessorin en estructures d’Estat?

Totes aquestes preguntes fan dificil, per no dir impossible, la confecció d’una llista transversal formada per polítics professionalitzats a través dels partits polítics i membres significats de la societat civil que, si bé poden ser ‘els millors’ per a alguns, poden no ser-ho per a d’altres.

Si com diu el President Mas, els membres de la llista amb voluntat ‘absolutista’ se sacrificaran d’aquí a divuit mesos, i hi ha tantes dificultats per a confegir-la amb persones que han fet llur carrera política i/o professional, en l’Espanya de les Autonomies, fem un pas enllà, arrisquem-nos i optem per la opció més radicalment democràtica i que doni el clar missatge internacional que diuen que és cabdal per a la bona fi de tot plegat: fem una llista ‘a la islandesa’.

Si feu memòria, recordareu que la nova constitució islandesa fou elaborada per un grup de gent corrent escollida per sorteig i amb el suport d’eines de participació que permetien l’accés informatiu i decisor de la resta de ciutadans de l’illa nòrdica.

Per què no fer el mateix? Per què no congelar als polítics i als ‘millors’ i fer una candidatura del carrer?

La base de tot plegat, un sorteig entre la gent, ja sia amb el cens a la mà, o, en el pitjor dels casos, entre persones previament interessades en formar-ne part.

I d’aquesta llista, enfrontada lògicament amb la vella política dels partits que no s’avinguin a participar en el procés, en sorgiria un govern de transició nacional que assegures, ja de sortida, la voluntat manifesta de dignificar la vida dels exclosos i de les persones en risc d’exclusió social con a fonament irrenunciable del nou Estat català en construcció.

Au! I deixo de somniar, que naltros som mediterranis i no pas nòrdics, en aquest cas.

Aquest apunt l’hauria d’escriure en castellà. Ho hauria de fer en espanyol, ja que ve motivat per una repetitiva interpel·lació que em fan persones amb consciència social de les espanyes republicanes, compromeses i desobedients.

És gent que respecta i, fins i tot, es mostra ferma partidària de les aspiracions independentistes catalanes, però que dubta que el nou Estat no sigui un ‘Estat normal’, és a dir, un Estat amb les seves classes extractives, els seus corruptes, les seves despeses inútils, les seves portes giratòries, el seu sobredimensionament administratiu, la seva manca de sensibilitat social, etc.

És a dir, em manifesten la clàssica idea que les aspiracionals ‘nacionals’, en el sentit estatalitzant del terme, no poden anar de bracet amb les aspiracions socials.

Personalment crec que el procés mateix ajuda a esclarir aquests dubtes socials i republicans que tan preocupen als meus interlocutors ‘de baix’ estant.

La radicalitat política del 9N enfront de la radical resposta judicialista del Govern de l’Estat ja dilueix per se la ‘normalitat’ del nou Estat enfront de l’actual Estat.

Les lleis, migrades i insuficients passes del nostre Parlament, que el Govern de l’Estat ha portat al Tribunal Constitucional, com ara la d’horaris comercials, però sobretot, la de pobresa energètica i la del fraking, també indiquen un tarannà diferent dels representants que malden per la nova estructura estatal.

La oposició, més o menys publicitada, de les transnacionals catalanes i llurs lobbies principals, també estan en sintonia amb l’ànima social del nou Estat.

El recolzament, més o menys dirigit, d’associacions de nouvinguts al procés d’independència  també n’és un indicador.

Val a dir però que, com tot procés rEvolucionari – i aquí m’encabalco damunt les espatlles del professor Scott -, aquest també és conduit per les classes mitges, pels micropropietaris amb o sense hipoteques, que no són fóra del sistema, però que si que són en risc de ser-ne exclosos i, potser per això, desobeeixen de manera pacífica i ordenada.

Dit això, analitzem les tres catalunyes de l’endemà que, si no hi ha cap terrabastall, conformaran les bases constituents d’un futur amb possibilitats.

Coneixer-les pot ajudar també a respondre la interpel·lació feta per les esquerres amb sensibilitat que m’han plantejat el raonable dubte.

– La Catalunya dels “millors”, la presentada dimarts al Fòrum de Barcelona per un President que, arraconant els partits, s’espolsa la rèmora d’una UDC excessivament duran-lleidista. Però que segueix amb una component elitista que grinyola per a una part important dels independentistes d’aquest país.

La llista única que propugna, i la idea d’una clara majoria absoluta de la mateixa, oblida que la gestió del futur (la independència) no pot deixar de banda la gestió del present (el patiment i la pobresa). Oi més quan es recupera la vella sintonia del govern dels millors i quan els 18 mesos de coll són per fer els deures que el govern actual no ha fet: crear unes estructures d’Estat que governs anteriors ja havien iniciat.

L’aposta gaullista del president Mas és un pas més en la calculada desobediència institucionalista, aquella que va convertir els anels referendaris en un procés participatiu molt emootiu i mediàtic, però sense efectes vinculants reals i que, ara, es muta en unes eleccions que, rere un bon full de ruta, amaga 18 mesos més de sarificis populars a llaor d’un procés liderat per unes elits, els “millors”, en aquest cas, per a conduir un procés d’independència ‘des de dalt’ que, a molts, ens resulta dificil de pair:

¿després de ‘l’increïble referendum menguant’, la llista única és l’estret final de l’embut que, institucionalitzant la revolta popular, la difumina i la deixa en mans dels amos tradicionals del país?

– La Catalunya republicana, que és molt possible que acabi sumant-se a la “dels millors”, té l’accent dels seus setanta anys d’atzarosa història en defensa de la sobirania catalana.

La Catalunya republicana semblava cridada a esdevenir el pal de paller del procés independentista i, en aquest sentit, han estat recolzant, molts cop a contracor, un govern que no els agrada.
La Crida per a un nou país ha estat una aposta ferma i arriscada dels republicans, arriscada per les incerteses d’uns temps de canvis continuus, si més no en les formes. Ferma pels recolzaments de persones amb nom i cognoms populars que en donen força de cara al carrer i a la negociació amb un president que ha deixat el pesat llast del seu partit a millor servei de les elits del país.

En cas d’acord, la Catalunya republicana pot garantir l’accent social dels divuit mesos de transició vers el nou Estat, així com el futur tarannà social del nou Estat.

– Finalment, la Catalunya Alternativa que sembla aplegar-se al voltant de la Crida Constituent, és una Catalunya mestissa, canalla, rumbera, de casal ocupat i barri urbà.

Una Catalunya jove i rebel, feta als carrers i en la desobediència ‘des de baix’.

Una Catalunya aliena a les institucions d’un regim que volen capgirar de totes totes.

Desestructurats des del punt de vista dels polítics tradicionals, la Catalunya Alternativa podria definir-se com una xarxa distribuïda i horitzontal, els lideratges de la qual són tan efimers com l’aleta d’un castell.

I aquest tarannà, la fa la principal garantia de construcció d’un Estat socialment diferent, radicalment democràtic i organitzativament innovador.

Més enllá d’aquestes tres catalunyes, n’hi ha d’altres que no pensen en l’endemà, sinó en l’avui vigent.

Es tracta del reformisme radical ruptursta de Podemos; del ‘socialisme’ d’un PSC que, dilapidat el llegat integrador d’en Reventós i companyia, resta reduit a Federació catalana del PSOE; del reformisme monarquic-liberal de Ciutadans-Partido de la Ciudadania, que com més va més evident és llur faceta aglutinadora del vot espanyolista a Catalunya; del migrat i desdibuixat PP de l’Alicia, personatge que vol ser un nou Vidal-Quadras, sense aconseguir-ho, i que ha dilapidat el llegat de Milián Mestre; i, si es vol, de les tradicions democrata-cristianes d’una Unió Democràtica que s’ha reclos en el duran-lleidisme i eurocomunista d’una ICV i una EUiA que són, respectivament, a cavall del reformisme rupturista de Podemos i de la Catalunya Alternativa, i de llur tradició institucional on, tocant cuixa, s’han tacat d’un regim sorgit de la femta putrida d’una ‘democracia orgànica’, clientelar i elititzada.

Diuen que l’enemic d’Europa, de la Unió Europea com a conglomerat organitzatiu, són els partits d’extrema-dreta, entesos com aquells que defensen la supremacia absoluta del que consideren propi enfront de la diversitat integradora que, com més va bé, més representa l’Europa dels carrers.

No qüestiono pas que aquests partits siguin enemics declarats de l’Europa comunitària, però crec que focalitzar l’atenció en aquests grups és l’efecte d’ilusionista que fan els veritables prestidigitadors per amagar el truc que encalla el vaixell europeu des de llur original llavor.

I és que els enemics reals de la Unió Europea són els vells Estats-Nació. Els vells Estat-Nació que conserven llur sobirnaria vuitcentista, malgrat la lògica que ens indica que bona part d’aquesta sobirania seria més eficaç, eficient i econòmica si es concentres a Europa, per un costat, i es distribuis en unitats menors i més operatives per l’altra.

En aquest sentit, els grans enemics d’Europa són els cinc grans conglomerats nacionals que lluiten políticament i diplomàtica per les poltrones comunitàries, alhora que fan de ‘pinxos’ per a què els Estats més menuts els donin suport incondicional en els afers que els venen en gana.

Alemanya, Espanya, França, Itàlia i la Gran Bretanya usen la Unió Europea en benefici de llurs mercats i empreses, i actuen com a veritables ludòpates en detriment dels interessos europeus.

Per què aquests Estats disposen d’exèrcits nacionals si, en l’escaquer bèlic actual, no té cap mena de sentit la duplicitat d’organitzacions militars que això comporta? Oi més, quan les polítiques de seguretat europees són comunes?

El mateix passa amb les forces de seguretat, amb les polítiques mediambientals a l’engrós (a la menuda haurien de ser descentralitzades, potser) o amb qualsevol altra geopolítica on aquests suposats “grans” Estats són secundaris còmics davant d’Estats com Rúsia, els Estats Units o la Xina. Si fins i tot Europa és petita, sinó és capaç de moure’s amb la flexibilitat que els Estats – Nació li neguen!

Deixo anotat el tema, sense penetrar-hi gaire, car aquest apunt és un esbós reflexiu sorgit d’una avinent lectura.

Una lectura que, a més a més, dóna desapasionada, nacionalistament parlant, validesa internacional a les aspiracions estatalistes catalanes.

Europa, per sobreviure, demana d’Estats més propers als ciutadans, com Dinamarca, Bèlgica, Holanda o Catalunya, i d’una confederació que jugui en nom de tots aquests Estats en l’escaquer geopolític mundial….

… o no!

Ara que ja han passat uns dies del 9N i hem viscut l’esperpèntic espectacle tàctic dels polítics de torn, vull posar l’accent en un col·lectiu que, elecció rere elecció, acaba essent apropiat per aquells que en demanen el màxim respecte.

Com no pot ser d’altra manera, em refereixo a la gent que no vota o, en el cas que ens ocupa, no participa en el procés participatiu organitzat.

Des que vaig ser pacient alumne del professor Font, de qui, per cert, en desconeixia tota evolució acadèmica posterior als temps en què feia d’escuder del professor Pallarés, em miro l’abstenció amb un respecte absolut i manifest.

En aquella pràctica i didàctica formació, vam analitzar les motivacions del vot i la complexa espina de peix de causes que porten a una persona a votar una o altra opció, així com a no participar en comteses electorals i manifestacions que, com la de diumenge, s’hi assemblen força.

El camí és prou complexe com per alegrament apropiar-se d’un món molt més divers que la de les persones que exerceixen el dret a sufragi.

Dit això, vàlid per a qualsevol sistema de participació el mecanisme del qual és introduir un sobre, amb papereta inclosa … o no, dins d’una urna, passem a analitzar, de manera menys teòrica, però no pas menys seriosa, el que se m’ha vingut la oportunitat d’anomenar la dissidència de la desobediència.

I és que l’acte públic de diumenge, va ser un massiu acte de desobediència a la voluntat del govern espanyol i el règim instaurat l’any 1978.

Un acte de desobediència orgànica – l’impuls de la Generalitat i del Parlament de Catalunya permet emprar aquest adjectiu – provocat per les prohibicions, de dubtosa legalitat jurídica i de plena i innegable voluntat política, engegades des del suara esmentat govern espanyol i la resta de forces que han viscut i encara viuen dels rèdits d’aquest sistema en crisi.

Parlem dels dissidents?

Si?

Doncs comencem per l’activisme compromès: Aquell que, a través dels mitjans digitals fa present i avinent l’abstenció conscient de tots aquells que, implicats en la lluita social a peu de carrer, han percebut el 9N com una eina d’estrategia política de Convergència i Unió per a salvar la dificil situació demoscòpica que n’indica una patacada electoral sense paliatius i, per tant, la pèrdua d’un poder que durant trenta anys llargs ha detentat, gairebé, en exclusiva.

La opció, hi estiguem d’acord o no, és tan vàlida com la dels desobedients participatius que no han valorat aquesta possibilitat, però dificilment pot ser capitalitzada pels partits i associacions favorables al manteniment del Regim del 78 i llur interpretació legislativa.

Seguim pel nacionalisme radical que no accepta que, per triar independència, haguem d’utulitzar un Documento Nacional de Identidad que és l’ensenya d’algunes de les opcions més radicals del nacionaisme espanyol o una doble pregunta que consideren tramposa i mal intencionada.

Seguidament podem incloure als constrenyits per la consulta, és a dir, aquella gent que s’ha vist afectada pel fet que, les repetides prohibicions i amenaces al que, irònicament, podriem anomenar l’increïble referendum menguant, ha derivat en un número molt inferior de punts de participació, una organització líquida i difusa, i unes garanties democràtiques tocades per la campanya de la por engegada pels contraris a la independència de Catalunya, i la manca d’un debat plural i divers entre totes les opcions en dansa.

Essent primoridal, en el darrer cas, el dessistiment de les opcions contràries a la independència per damunt de la tasca de radicalitat democràtica d’unes associacions i partits independentistes que, en lloc de tirar pel dret, és pleguen a fer un procés participatiu i no vinculant que, des del punt de vista de l’independentisme miltant, només difereix en el temps l’inevitable creació d’una nova eina de gestió dels problemes de la ciutadania, és a dir, un Estat.

No oblidem que, en la independència de Catalunya, no parlem d’essencialismes identitaris i nacionalismes tradicionalistes, sinó del fet innegable que l’Estat espanyol no funciona adequadament, que s’han fet molts intents per a què pugui atendre les necessitats ciutadanes i que, un cop menystinguts tots els intents de reformar-lo i adequar-lo al segle XXI, s’obta per la sortida final de crear un nou Estat des de zero.

Una nova eina de gestió que respongui a la modernitat líquida on vivim, i que pugui obtar per no reproduir aquelles polítiques i formules organitzatives que no responen al present, sinó a una tradició estatal que, hores d’ara, té més de democràcia orgànica franquista que no pas de democràcia social oberta.

I acabem amb l’anònima pluralitat d’abstencionistes que han escollit llurs vides privades com a camí únic per assolir llur felicitat personal, sense obviar és clar tota aquella gent, els problemes vitals dels quals, n’impedeixen l’exercici de llurs drets polítics fonamentals.

En aquest sentit, un apunt personal: Jo vaig ser apunt de no participar per motius personals que ara no venen al cas, però això no m’hagués definit en aquest xoc de voluntats polítiques.

Però no som pas al final de la història. I és que, dins de la dissidència de la desobediència, encara hi ha un altre col·lectiu rellevant: el dels 70.000 individus que, per múltiples i diverses raons, vam obtar per incloure’ns dins del col·lectiu d’altres aportacions amb paperetes més o menys escatològiques o de contingut ideològic manifest com ara paperetes del Referendum Anticapitalista o vots de marcat caràcter autogestionari per al #NoSi.

Vot, aquest darrer, que, en el meu cas, és fruit de la idea que el procés participatiu, per llur caràcter no vinculant, anava més de desobediència que no pas d’independència i, per tant, permetia que els principis ideològics suressin per damunt dels possibilismes electorals i de gestió.

Vots que, en unes eleccions al Parlament de Catalunya, podrien anar, com en el meu cas, a  llistes alternatives favorables a una nova eina de gestió per al país, però demanant-ne un marcat accent social, un marcat respecte als debilitzats per un sistema econòmic curtplacista i endimoniat.

Hem permeteu acabar amb un xic d’humor científic?

Després de sentir les declaracions, imputacions i raons publicades durant aquesta setmana, he arribat a la conclusió que els catalans hem passat a la història de la ciència.

El procés participatiu del passat 9 de novembre va ser la primera consulta quàntica de la història de la humanitat, ja que, al igual que, en la cat paradox, la consulta es va fer i no es va fer a la vegada.

Això sí, a diferència de la paradoxa, potser nosaltres acabem essent com el gat de Chavdar Yordanov.

Dorms, petitó, al meu pit.
Ta germana juga amb l’abuela
La mama ordena el món
Carrers plens de gom a gom.

Ratlles curtes, sense nord.
Alta política? Un sainet?
Gràcies als nostres governants,
els vots no eren vinculants.

Democràcia sense complexos.
Participar lliurament.
Votar ideològicament.
Gràcies diplomàtics per fer-ho avinent.

Si hagues estat un referendum,
el possibilisme hagués triomfat
i el nou Estat m’hagués sumat.

En ser un procés desgarantit,
el meu vot ha estat revertit!
Votant per l’Autogestió
i no pas per l’Estat-Nació.

Esperant que l’experiència
no s’aturi en aquest instant,
desitjo que segueixi la festa
vers un nou contracte social.

Amb desobediens quarts col·lcats,
el castell se segueix alçant.

Per aquelles casualitats de la vida, darrerament he tingut la oportunitat d’endinsar-me per les prestatgeries de la Biblioteca Joan Fuster de Gràcia.

Emmenudit per tanta cultura, salto de lleixa en lleixa, m’enfilo als llibres que esperen pacients l’arribada d’un lletraferit que se’ls emporti a casa i en badi les fulles amb l’amor reverencial del trobador cortès.

Amb quatre manuals sota el braç, surto del temple del saber i assegut en un banc començo la lectura del primer de tots: A la recerca del benestar. Independentisme racional versus nacionalisme emocional. Llibre de rabiosa actualitat que fou parit per la ment d’un lliurepensador que va tenir imatge pública ara fa uns anyets, però que ara es mira el món des de l’hort d’un mas vell de Torrelles de Llobregat.

Penetrar en les seves lletres provoca el vertigen de la història de l’Univers sencer contada en quate pàgines i un seguit d’acurades reflexions sobre els instints més primaris, els sentiments més alçats i les raons més fonamentades de la persona humana, del Sapiens que martelleja l’obra per a construir una casa – el món – on l’Estat és, com indica el títol d’aquest apunt, una eina útil al servei dels ciutadans, una eina de dimensions humanes, un instrument allunyat d’ideologies emocionals i posat a l’abast d’aquells que el van construint amb el seu quefer diari.

Al segle XXI no valen ja els Estats-Nació nascuts fa dos segles, no tenen cabuda en un món de fronteres diluïdes on llur existència només provoca els malsons d’una valla que provoca dolor i patiment entre les ments més avançades dels Estats d’origen.

Ara, que som en plena tempesta de contradiccions manifestes entre polítics maldestres que barregen nacionalisme i independència, és l’hora de raonaments valents, per llur senzillesa.

Raonaments com els que proposa l’Ignasi. Tornar les propostes a llur mesura, escatir entre el nacionalisme sentimental i l’independentisme racional i conformador d’una nova eina sorgida de la percepció que l’actual està rovellada i segrestada per unes elits que ho tenen tot atado y bien atado, com digué el vell dictador.

La (r)evolució del segle XXI va de diluir fronteres i aprimar Estats-Nació a llaor del benestar i la llibertat de les persones que viuen en aquest remenut planeta perdut en la immensitat d’un Univers per descobrir.

I la proposta independentista catalana, en el fons, beu directament d’aquesta noble finalitat de l’esdevenir de la humanitat – si és que aital esdevenir existeix, és clar -, una finalitat arrelada en el passat llibertari i cooperativista d’un país petitburgès, d’una terra de classes mitjanes, de remenuts propietaris del no-res, d’una gent que respon al perfil gimnasta definit magistralment per James C. Scott, tot i la batalla que la lectura combinada d’ambdós pagesos pot produir entorn de les xifres i les matemàtiques com a instrument vàlid de gestió de la realitat que es fixa el benestar i les llibertats com a meta.

A la memòria de Francesc Ferrer i Guàrdia
Alella, 10 de gener de 1859
Barcelona, 13 d’octubre de 1909

“Infrinjan cada día alguna ley trivial que no tiene sentido, aunque solo sea cruzar la calle en rojo. Utilicen su propia mente y decidan si la ley es justa o razonable. De este modo, se mantendrán en forma, y cuando llegue el gran día, estarán preparados”.

Una nau espacial arribada del més enllà aterra entre el estrets carrers del fondo de Santako.

En un parc proper uns nens juguen envoltats per les parades del mercat setmanal. Gitanos, magribins, asiàtics, algun subsaharià i el toc exòtic d’un eurasiàtic immergit en la diversitat.

Amor a primera vista. Amor instintiu, irracional. Amor per una Catalunya oculta i amagada. Per una Catalunya arcana. Per un país construit per nouvnguts que van aterrant xopats de vitalitat.

La nau és una flamant biblioteca de nova planta i arquitectura moderna que hi ha construit l’autoritat local.

El seu interior és una illa de silenci perduda en un oceà sorollós i comercial . A l’entrada, una exposició de treballadors del món i unes guixetes de seguretat. Un xic enllà, unes màquines d’autoprèstec que no havia vist abans.

Em submergeixo entre els seus llibres i, com un cirurgià, n’extirpo un: Elogio del anarquismo, la darrera currada de James C. Scott, pagès, antropòleg i fi analista de la humanitat.

Arribat a casa, pujo al terrat, encenc la pipa i m’extasio amb el diàleg sublim entre el Puig de l’Àliga i la mar. Acabat el ritual, obro les pàgines del desobedient treball i em deixo seduir per una de les ments més ben moblades del panorama filosòfic actual.

El llibre és de lectura obligada i, en la seva quasi trentena de fragments, contrapossa la força de les menudeses a les voluntats estabuladores de les grans organitzacions i institucions, la diversitat de les riqueses locals a la força pentinadora de la normalització via dades – estadístiques, examens, auditories, estàndards de qualitat, … – i, per dir-ho en parlar pla, com la “gimnàtica anarquista” o, si la paraula grinyola, “desobedient” és més pròpia de pagès que de ciutat, de petits propietaris de la misèria que no pas de grans organitzacions obreres o revolucionàries.

El llibre dissecciona les revolucions i la lectura que se n’ha fet a posteriori i demostra com, qui es fa amb el poder, reescriu la història per amagar les petites desobediències que, acumulades de manera més o menys caòtica, van ser palanca fonamental del canvi.

Ara, que, els governants de la pell de brau no els cap al cap aquesta pacífica revolta de les classes mitjanes catalanes – entenent classe mitjana com aquell col·lectiu que va de la família Mas al venedor ambulant que té parada al mercat de Fondo, passant pel cooperativista i el botiguer de la cantonada – per assolir la independència i fer el seu propi Estat, llegir James C. Scott és gairebé obligat.

Per què… ves que no siguin aquests, els que tenen alguna cosa a perdre, els que estiguin movent la Catalunya que marxa, tot i les opcions clarament independents.

La prova més dificil que han de superar Asterix i Obelix en una de les aventures més encertades dels herois bretons és una simple formalitat administrativa.

I es veu que, en l’Estat on vivim, hi ha molts seguidors del còmic en qüestió, ja que el funcionariat hi sovinteja i, fins i tot, els governants són tecnòcrates d’Aranzadi a la lleixa i, per tant, purs administradors de documents i no pas bons liders amb capacitats de gestió de la realitat.

El vodevil viscut el passat cap de setmana n’és una mostra evident:
Davant dels problemes quotidians dels ciutadans, la maquinaria de l’Estat trenca la barrera del so, i tot llur llegat històric, per dictar l’anhulació de dos documents i, segons ells, solucionar d’aital manera el munt de greuges aplegats en les mobilitzacions ciutadans per cercar nous instruments de gestió de la realitat.

Les presses esmerçades però, denoten un fet que no deu escapar a l’atenta mirada dels observadors imparcials:
L’estat espanyol segueix essent una màquina que conserva tots i cadascun dels tics propis de la democràcia orgànica franquista.

Una maquinària que es perpetua en el temps i que és totalment insensible a la quotidianitat dels ciutadans de la pell de brau.

De fet, el què ha fet l’Estat en aquest cas, com en tants d’altres, ha estat escombrar la pols sota una catifa constitucional que, com bé indicava en Pau Llonch a twitter, fou teixida per un 15℅ de les persones que avui per avui són vives.

Sols els q tenen + de 57 anys van poder votar la CE. D’aquells un 40% no la va votar favorablement. Total: té l’aval d’un 15% dels vius.

— [ pau ] (@paullonch) September 30, 2014

Administrats doncs per un nombrós grapat d’hidalgos disfressats de ‘servidors públics’, ens trobem governants per una trepa de jugadors de mus, que passen les hores festejant els seus errors entotsolats en la corte de los milagros de l’enyorat Valle-Inclán.

I, per si això no fos suficient, la premsa els fa la gara-gara i redueix la realitat a una confrontació de governs amb titulars esperpèntics i continguts que no superen les beceroles d’una professió que només manté la dignitat gràcies a mitjans cooperatius i autogestionats per llurs comunitats prosumidores.

En conseqüència, davant llur ‘realitat administrativa i cortesana’ s’imposa la fina irònia de la insubmissió, més o menys sorollosa, de la gent fartament indignada per uns poders caducats i ineficients.

Siguem prou intel·ligents per gestionar la ràbia dels vilatans amb saviesa i alegria que, com deia el poeta: Tot està per fer i tot és possible.