El Cau de l'Ós Bru de Taradell

lluisdetaradell.net - des del 14 de juliol del 2004

Arxiu de la categoria: 03b. Vers els municipis del Coneixement

Vull ser lliure

Deixa un comentari


vull ser lliure
ara mateix
ara mateix

nuestra conducta estä más determinada por causas desconocidas de lo que creiamos

Empès per una lectura prèvia que voreja les descobertes fetes per la neurociència, intento llevar-me el neguit determinista que traspuen aquests descobriments amb dues noves lectures.

Ambdues obres penetren en els estudis sobre el cervell des del discursiu àmbit de la filosofia i, en ells, hi cerco la llibertat que la lectura original deixa en el llimb de les descobertes per fer.

El neuroética y neuropolítica de l’Adela Cortina em resulta una lectura interessant per fixar conceptes i donar un tomb per les connexions que, des del món científic, s’han teixit sobre les disciplines que governen el món ( política, ética, economia i educació). 

D’aquest llibre en trec un cert temor sobre els efectes que l’aplicació del neuromàrqueting electoral té sobre els resultats de les tries dels nostres governants. Oi més en saber que Frau Merkel és una groupie de la neurociència. I  l’esperança en la plasticitat del cervell i la seva capacitat d’aprenentatge durant tota la vida d’una persona.

El alma de las marionetas de John Gray en canvi és un repàs per la literatura i els coneixements destilats pel què solem anomenar humanitats. Disciplina que, un cop llegit el llibre, demana un canvi de nom.

Acabat el llibre, hi ha més preguntes que respostes, tot i la certesa de ser titelles il·lusionables en un món material que ens resulta massa desconegut i pel qual ens hem construït un panòptic de Benham anomenat món occidental. 


Un món ple de desitjos de pau, però que ha externalitzat la violència fins a nivells inimaginables, tan inimaginables que, quan la violència penetra al panòptic ens en fem creus de què aquesta sia possible

On queda la llibertat després de tot plegat?

Doncs potser resta reclosa en la següent sentència:

Sólo criaturas tan imperfectas e ignorantes como los seres humanos puedem ser libres del modo en que son libres los seres humanos.

La ment ens enganya i algú se n’aprofita

Deixa un comentari

Amb ulls vermells i plorosos, les lletres dels llibres dansen, es liqüen, apareixen i desapareixen i, fins i tot, prenen formes dalinianes de dificil comprensió.

En aquest estat visual  és com m’endinso en el maridatge de màgia i neurociència que l’Steve i la Susana practiquen a Los engaños de la mente.

El llibre és una amena lectura que narra l’aventura de dos científics del coco que van d’escenari en escenari i de congrés en congrés per mirar de conèixer com els mags, i els il·lusionistes en general, ens sedueixen i ens prenen el número amb els seus increïbles jocs de mans o de paraules.

Saber que no hi ha res de paranormal en les arts adivinatòries i els espectacles de màgia és un dels resultats que hom troba ja des de les primeres pàgines de l’obra. Però no n’és l’objectiu.

El per què de tot plegat és aprofundir en el coneixement del cervell humà a través dels forats de coneixement, atenció i percepció que mags i d’altres especimens més perillosos aprofiten per fer-nos creure allò que no és.

A mi, politòleg de formació i servidor públic de professió, m’ha captivat d’allò més el capitol dedicat a
l’elecció i el lliure albir – el libre albedrio amanecista – i als trucs que poden fer-nos creure que prenem decisions lliurement quan aquestes són totalment condicionades per subtileses que la raó no comprèn.

Fa feredat pensar en els efectes polítics que els trucs suara esmentats poden tenir sobre els sistemes democràtics i l’elecció de parlamentaris i governants, sense penetrar en el cada cop més complexe món referendari. 

Realment la gent decideix lliurement el seu vot? 

Fins a quin punt les fal·làcies de la ment condicionen una elecció com aquesta?

Fujo de les respostes pel terror que em provoquen. Oi més en uns temps de guerra mediàtica i política com l’actual on la participació acaba essent una arma més de la confrontació partidista. 

Però, com deia el professor sonat d’aquell serial humorístic català.

I és que, tot i que m’agrada molt més l’exemple del llibre – en el que no vaig caure-, aquest tampoc està malament. El proves?

Un Parc Nou del 1983

Deixa un comentari

Al voltant de l’aeroport hom pot gaudir del Parc del Delta del Llobregat, del Parc de la Ricarda i del Parc Nou 

El Parc Nou és un triangle perfecte farcit d’instal·lacions esportives i recreatives que, com a luxosa cirereta, disposa d’una fresca pineda on fer un bon pic-nic tot fugint de la xafogor.

L’aparcament hi és sobrer i la gent, tot i ser-hi nombrosa, no es fa nosa.

Nosaltres ens ubiquem sota els pins més propers als camps de futbol. I és aquí on, cap a migdiada, comencen a arribar famílies i families que van prenent posicions al pedrís que envolta les instal·lacions. 

Entre la quitxalla sovintegen samarretes del Barça, de Barcelona de Guayaquil i de l’Equador i, entre els pares, acolorides equipacions que empraran per la compitició de futbol set, m’imagino que repetida diumenge si i diumenge també, a ritme de seleccionada música llatina i regada pels màgics beuratges dels amics del futbol proper.

Per un moment em trasllado a la tribuna de l’Atahulpa compartint cervesa integrat entre chullitas per viure el futbol de manera pura i eterna.

En un altre sector, a tocar del circuit ciclista i el restaurant, families que parlen en anglès juguen a badmington o fan la bicicleta. El meu cap els fa personal de les companyies d’aviació del veí aeroport, ja que no sóc capaç de creure que siguin turistes allunyats de les grans atraccions de la ciutat de Barcelona.

Esoigolats d’ací d’allà, algunes àvies fan el cafè de mitja tarda. Me les afiguro veïnes històriques d’aquests barris d’acollida que rodegen un impresionant pulmó verd a l’abast d’un d’aquests indrets on les cultures s’observen, es palpen i, si tot va bé, infanten nous futurs.

La Catalunya del Mol i el Pleigraun

Deixa un comentari

hinoPer motius que no venen al cas, hem anat a dinar un parell de dissabtes seguits a cals pares, allà on el Poblenou i el Besós van infantar los triąngulos, les tres previsores places de pisos cooperatius que, durant molts anys, van tenir el seu tros de Diagonal preolímpica aillada de la ciutat com una illa virginal allunyada del cos continental.

Avui, en arribar al pis on vaig viure, he mirat cap al vell campo los palos per sorprendre’m amb els arbres que hi han crescut. No són gaires, dos o tres, però viuen salvatjament dins d’un tancat que fa més menut el descampat farcit de cotxes.

Quan vaig a cals avis, m’agrada aillar-me un xic de la mainada i anar a fer canya i braves al Bar Keric de la Ribera, el triangle del Besós.

Avui, quan hi hem anat, ens ha sorprès una varietat de tapes més pròpia de Triana que no pas de la Diagonal, i encara ens ha sorprès més l’accent andalús del paqui que regenta aquest local, ja tradicional, del vell Diagonal Mar. I és això el què succeeix quan aprens espanyol allà on la ciutat és de rebuda.

Som a la Catalunya del Mol i el Pleigraun, paraules que ja substitueixen, tan en  català com en castellà, als arcans Centre Comercial i columpius  o parc infantil. Una Catalunya on les generacions que hi vam aterrar als segle passat, fem el got als triangulos i passegem per la Diagonal, mentre que els aterrats aquest segle, fan el gelat al mol i passegen per les seves galeries, tot mimetitzats entre turistes arribats en bus platger o allotjats en flamant hotel a la vora d’una mar que en podria explicar de tots colors i que més ens valdria saber escoltar per tal d’encertar-la i conviure tots en pau, paciència i llibertats.

A saber què hauran fet, aquests!

Deixa un comentari

Un segurata, quatre urbanos uniformats, dos de la secreta i dos treballadors del metro rodegen un home d’uns quranta anys i un altre que ronda la vuitantena.

Som a l’estació de metro de Catalunya, a l’andana de la linea 2, direcció La Trini, i les mirades dels passatgers llencen insistentment la frase que encapçala aquest apunt.

image

Poc abans, la figura tentinejant del més jove havia cercat l’intèrfon amb el cap a can pistraus i la orientacoó desapareguda.

Un àngel de cabell blanc i vestit negre havia respost al seu prec i havia activat l’intèrfon pocs segons abans de desaparéixer.

Assegut a terra, l’home espera atenció mèdica, mentre una gernació corre per l’andana en direccions contraposades. Algun d’ells li colpeja les cames, molts fan que no els veuen. Només dues senyores es fixen en l’home i una li dóna un caramel, mentres l’altre insisteix en la trucada.

El mareig va remitint, però l’esgotament perdura quan arriben dos números de la Guardia Urbana i un agent de seguretat del metro.

Activació de protocol, tensió, trucada al 112 i espera en un dels incòmodes bancs de l’estació capitalina.

Mentre esperem l’ambulància, marxa el vigilant i apareixen dos guàrdies més i una treballadora del metro. El cap ja no em roda, mon pare és al costat, la calor m’estaborneig, però puc veure la frase dibuixada en els ulls de l’atrafegada ciutadania.

A saber què hauran fet, aquests!

Hores després, al 2 de maig, em detectaran una bronquitis aguda bacteriana al pulmó esquerra.

L’esquerra justament. Bona metàfora d’aquest món on tothom és culpable fins que no es demostri el contrari i l’ajuda al dèbil s’enterra en cabòries i automatismes urbans.

Llibres per la Causa

Deixa un comentari

Avui que som en vigilies d’un Sant Jordi atípic, car cau en cap de setmana i som moltes les que no anem a treballar, faig un apunt que, amb d’altres ànims i en temps gloriosos, hagues servit per començar a revitalitzar el Des del núvol, aquell ambiciós bloc que va a la deriva per les mars digitals del diari Ara amb una pregunta com a portada: Existeix el consum rebel?

Tot comença al vestíbul de l’estació de metro de Lesseps durant la Setmana de Sant Jordi. En aquest indret, just allà on tradicionalment hi ha el músic de carrer, m’atrau una parada de llibres de vell.

M’hi aturo, fullejo llibres i m’allunyo per veure’n el cartell:

LlibreSolidariI dins meu sento una veu que diu:

Ja hi som! Competència pel Sant Jordi Solitari!

I sé que no és això, però jo sóc així.

La Associació Llibre Solidari es defineix com a una organització orientada a la captació de recursos per tal d’ajudar a les persones i famílies necessitades.

Famílies que reben menjar i sostre parits per les pàgines dels llibres de vell, i alguna cosa més que els puguem facilitar.

Amor, valor i senderi que afloren per Sant Jordi, però que feinegen tot l’any pel bé comú.

Allò que cou i exclou

Deixa un comentari

Per motius que no venen el cas, fa uns dies vaig acabar tafanejant els llocs de la meva infància per descobrir que el descampat fronterer amb Sant Adrià és un hipermercat de baix cost, el mercat segueix en peu, Gregal és un Centre d’Atenció Primària i la guarderia, mi mama me mima com  a automatisme mental, segueix fent servei al sud-oest del Besós.

Després, un cop a casa, vaig cercar la traça de la Llar d’Infants El Cascavell, nom actual del vell Cascabel i vaig trobar un web molt professional, molt actual, d’imatge neta i atractiva.

Logo de la Llar d'Infants Cascavell
Logo de la Llar d’Infants Cascavell

Tafaner de mena com sóc, vaig accedir a l’apartat La nostra escola per a llegir-hi:

Som la Llar d’Infants Cascavell, del barri del Besòs de Barcelona, i acollim infants de 4 mesos a 3 anys.

Depenem del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya i ens gestiona el Consorci d’Educació de Barcelona.

Tenim un caràcter plenament educatiu, alhora que fem una important funció social.

Treballem en equip i la nostra base de treball és la reflexió, un instrument que ens permet donar sentit a l’acció educativa.

Ens avalen més de trenta anys d’experiència com a equip.

I resto un xic moix, perquè no hi trobo la traça d’un origen que hauria de ser model i aprenentatge per les famílies del barri – diferent origen, mateix destí -. Confiat penso que potser en el Projecte Educatiu hi trobaré alguna referència.

La llar funciona des de 1967. L’edifici actual es va construir al 2007, és d’una sola planta, hi ha 6 estances , 4 jardins, una sala d’usos múltiples i espais de servei. Aquest edifici només s’utilitza com a llar d’infants.

Si, hi apareix l’any en què fou fundat el centre per les dames de Sarrià, però no diu res dels anys de lluita que van permetre que el tancament imminent del centre esdevingués un oasi de llibertat autogestionada que, finalment, passes a mans de l’Ajuntament de Barcelona i, pel què llegeixo ara, acabés en mans de la Generalitat que n’és l’actual propietària.

Assemblea clandestina de Cascabel a Taradell
Assemblea clandestina de Cascabel a Taradell

Sota el dringadís i catalanitzat nom d’aquesta Llar d’Infants s’amaga una bella història de solidaritat i lluita veïnal que caldria recuperar ara que tot això torna a fer forrolla i els altermundialistes han entrar a les institucions. Oi més, si en el nou país que se suposa que estem construint volem que hi tinguin cabuda totes aquelles lluitadores veïnals d’origen divers i veïnat popular.

Ho deixo, sabent que caurà en l’oblit, però, ara que ens apropem als cinquanta anys de l’escola (1967-2017), potser fora bo de treure un xic de pols al passat i reivindicar els inicis d’un centre que podria ser font d’aprenentatge social, solidari, procomú i col·laboratiu.

El passat mana

Deixa un comentari

Escric de matinada. Adormir al més menut de tots m’ha desvetllat altra vegada i m’ha portat fins aquí, fins la tàctil del telèfon.

Quanta gent es pot permetre un smartphone? Quanta gent queda exclosa de les oportunitats informatives que aquest gadget inclou?

La divisió en castes socials es manifesta també en la propietat i ús d’un aparell fabricat, com no?, amb la sang, la suor i les llàgrimes de força persones nascudes més enllà del “món civilitzat”.

El passat mana! Europa és la presó d’ivori construida de les nostres pors, del nostre odi al diferent, del nostre terror al què encara no coneixem.

Tanquem fronteres, mentre expulsem gent. Tanquem fronteres, mentre criminalitzem la vulnetabilitat de la casta intocable, de les veïnes que aterren, nues de propietats, als barris on la ciutat perd el seu nom.

I després assegurem que tot és culpa de la immigració, que les escoles públiques tenen pitjors resultats educatius per culpa de la quitxalla immigrada que hi és destinada.

Quatre taules desmenteixen el fet i posen el dit a la nafra. El problema no és de l’altra, del diferent, el problema és ben nostre. El problema és la manca de voluntat inclusiva i el manteniment d’un sistema educatiu de castes socials on els rics estudien amb els rics i els pobres amb els pobres.

D’això no se’n deia apartheid i era dolent?

imageDe fons, el finançament públic a escoles privades, a centres que ajuden a mantenir aquesta guetització de la pobresa i, dins d’ella, als immigrants com a excusa.

És trist topar-te amb comentaris xenòfobs dins l’administració que ha de maldar per igualar les oportunitats, és trist que la mateixa persona que els fa no sia conscient del seu racisme.

I més trist és comprovar que la mateixa Europa que es ven com a garant universal de la pau i els drets humans tanqui fronteres exteriors i alci murs interiors entre castes socials a llaor del manteniment de la desigualtat en oportunitats i la manca de llibertat vital pels que menys tenen.

Jo, avergonyit d’Europa, visc l’educació des de la utopia de l’escola pública, plural, diversa i amb mala fama perquè hi va gent d’aquesta. Visc la vida pensant que tot comença per educar en vencer les nostres pors, en l’amor etern al diferent i en la perenne curiositat per a descobrir tot allò que no coneixem.

Només així tindrem futur. Només així la força de tots vencerà l’exclusió acumulada de la nostra història.

L’app de la setmana: el porc espí

Deixa un comentari

image

La setmana dels congressos del mòbil i les vagues de mobilitat m’han portat a saber d’una aplicació que m’ha seduit d’allò més.

Fan com sóc de la informació, fa temps que vaig deixar la premsa tradicional a banda i em construeixo un marc comunicatiu propi.

Primer va ser el world newspapers, una aplicació que et concentra tota la premsa d’arreu del món al teu telèfon. La cosa em va durar força temps. De fet, fins a l’avorriment de llegir només allò que destacaven els diaris en portada.

La vaig deixar i em vaig construir un marc comunicatiu basat en les tres xarxes socials de referència. A saber, LinkedIn, Facebook i Twitter. Espais on m’agrada experimentar com si encara estigues fent l’inacabat doctorat.

Avui per avui, al mòbil hi porto la versió lite del facebook i el mussol que ho gestiona tot: el hootsuite.

Un arsenal que complemento amb un agregador de RSS que m’agrada força: el feedly, adoptat quan Google va tancar l’enyorat Reader.

I ara deu fer cosa d’un mes que, a aquesta família, s’hi va unir el pocket, una eina molt útil per caçar noticies, llegir-les amb calma i arxivar-les o distribuir-les a pleret, ja que el seu grau d’interacció amb d’altres plataformes és molt gran.

Finalment, aquesta setmana, la setmana dels mòbils i la mobilitat, he descobert una eina que fa que els meus contactes en xarxes socials siguin els agregadors de noticies i que llurs interaccions me n’ordenin la rellevància.

Nuzzel, l’app del porc espí, és una maravell. Es tracta d’un artefacte comunicatiu que, amb els contactes addients a les xarxes socials i la connexió al pocket, em resulta de máxima utilitat i em permet discriminar la informació de la opinió d’una manera molt notable.

Amb aquestes eines col·laboratives entre mans, hom té un accés tan ampli i alhora precís de la informació que els mitjans tradicionals esdevenen fonts irrellevants per a informar-se.

La pregunta no és si hootsuite, feedly, pocket i nuzzel són rellevants avui, sinó, com afecta l’ús d’aquestes eines, i de les que van arribant, en la construcció, o destrucció, de paradigmes de coneixement compartit.

I parlant de coneixement, la força creativa de tanta captació informativa ha de sortir per algun lloc: les diferents aplicacions de google, la viquipèdia i el renovat i cada cop més senzill wordpress, entre d’altres apps d’igual pelatge faciliten la feina d’aital manera que, avui, qui no té veu és perquè no vol.

Lluís de Taradell

Catalunya serà municipal o no serà

Deixa un comentari

Ahir a la tarda va cloure un dels periodes més intensos i surrealistes de la política catalana. Ho va fer, a ulls d’un ciutadà com jo, de la manera més intrigant possible.

La sensació que en tinc és que tot plegat és el resultat d’un acord, el valor del qual es veurà en els propers divuit mesos i que haurà de viure moments de tensió que ben pocs ens podem arribar a imaginar.

Ara com ara, la música que, distorsionada pels mitjans i els piuladors socials. m’arriba, no em desagrada del tot.

El pacte retorna la Presidència de la Generalitat al municipalisme que hi va portar el tripartit amb en Pasqual Maragall i que és en l’ADN de la CUP. No debades el nou MHP arriba a Palau des d’un Ajuntament on ha fet el gruix de la seva carrera política, tot presidint, a més a més, una entitat que agrupa a l’àmplia majori de municipis catalans. Si, ja ho sé, falten els metropolitans, però aquest és el gran repte que en KRLS i llurs socis hauran de treballar per a fer el país de tots.

La tria d’en @KRLS Puigdemont, aparentment feta pel President Mas, m’ensumo que té força i anònima gent al darrera, que no ha estat cosa de la “brillant” ment de l’estratega que, els seus partidaris, defensen com un actiu i que, s’allunya de la política institucional, amb un tornaré que, si se’m permet la ironia, és propi dels villans dels serials d’intriga o, per a ser més catalans, del dimoni dels pastorets.

No. No em renyeu encara, però un servidor és de tradició llibertària i els lideratges, quan generen adhesions irrompibles i submissions que porten a insultar com a mètode argumental, em creen urticaria.

Ja veurem com evoluciona tot plegat, però trabar la Generalitat des del municipalisme dóna solidesa a un procés que haurà d’omplir-se de contingut social per a eixamplar llur base ciutadana a les barriades on tot plegat put encara a retallades, desnonaments, problemes convivencials i retallades a l’escola i el dispensari.

Ara com ara, i per la banda dels signants, semblen guanyar-hi tots: CDC es dóna temps per a refundar-se amb el seu lider natural dedicat a aquesta fi; Esquerra surt reforçada per llur mestria mitjançadora en els moments més crítics de tot plegat; i la CUP surt rellançada per haver aconseguit l’objectiu de fer net amb l’autonomisme convergent- recordem que el nou inquilí de Sant Jaume ve del municipalisme-, a l’hora que té divuit mesos de penetració en els òrgans de gestió de Junts Pel Si i, per tant, de participat en el gir social del buc insignia de l’independentisme mainstream.

Fins i tot, les piulades de l’alcaldessa de Barcelona denoten que els Comuns no s’hi posen de cul i són amatents a la gestió del nou Executiu i llur pla de xoc social, migrat, ja ho sé, però compromès.

Altra cosa és, aquells polítics que fa temps que van alçar trinxeres i no saben navegar per mars incerts i tempestuosos com els d’aquesta nova transició.

Per cert, si els polítics espanyols tiressin d’intel·ligència el proper govern de l’Estat seria PSOE, Podemos (amb comuns, marees i compromisos) i el suport d’Esquerra i DiL, entre més.

Si s’enroquen en llur intransigència, com sembla que fan, Catalunya serà la primera d’una llarga llista d’independències que els faran força mal. Ara com ara, són nous en pluralitat i es nota.

Lluís de Taradell

20D sense pensar: What a garden!!

Deixa un comentari

Són quarts d’onze de la nit i, a casa, tothom dorm. El primer diumenge de Nadal ha estat un dia dur, cansar, feliç, joliu i rodó.

Potser hauria de parlar de les eleccions a Cortes Generales, com feia abans.

Però és evident que, tan sols el Sistema Electoral, sustenta els dos partits del règim. Per fi, Espanya es catalanitza i es pluralitza. Per fi, el Congreso de los Diputados serà un parlament. Del Senado ni se’n parla. Curiós.

A casa, hem començat el dia a la banyera, l’hem seguit votant i l’hem acabat jugant amb la remor de fons del tercer mundialet de clubs pel FC Barcelona, l’equip que, arribada la independència, serà expulsat de La Liga. Qui vol tenir espectacle i negoci quan pot quedar-se amb l’Orgullo Patriótico?

Bé. Crec que me’n vaig lluny, massa lluny, però és que Catalunya m’ha donat, sembla, de nou la raó. Si l’independentisme mainstream llegeix correctament els resultats, En Comú, Ho Petem Tot.

image

Esperem que l’arrauxat seny ens ajudi a veure-hi clar, oi més quan tothom ha comprovat on queda el Ministre de l’Interior i la Ministra de la Guerra que lideraven les opcions més votades a la pell de brau, Catalunya a banda.

Ah! I acabo. Interessant veure com Podemos es menja Euskal Herria. Serà el retorn dels autónomos?

Zorionak Podemos.(argazkia: El Cascabel 13tv, 2015 ekaina)

Posted by Fermin Muguruza on diumenge, 20 / desembre / 2015

La lectura que se’n deriva dóna per una tesi doctoral.

@Gladys del Estal

M’han brotat tres lliris al terrós

Deixa un comentari

Volgueren enterrar-nos, no sabien que érem llavor

Dijous al matí, camí de la feina, una ciclista remuga “buf, que mierda” en veure la desena de furgonetes dels Mossos i l’ambulància que envolten el monumant a Clavé.

Més tard sabré que han desallotjat el Casal Popular Tres Lliris del barri que m’acull en llur veinatge.

image

Al vespre, el pajaritu dels Mossos irromp a casa amb llur eixordadora presència, malbaratant els intents de comunicar-me i calmar una filla que em pregunta que està passant.

Al carrer, joves i no tan joves, avancen irats per la fi d’un equipament del barri del qual, fins i tot el partit de govern de la ciutat, en reconeix la feina ben feta.

Dissabte al vespre, de nou el pajaritu viola la meva intimitat familiar i sirenes esparces s’escolen dins la llar tot eixordant-nos les orelles.

Avui la menuda era molt més cansada i, tan bon punt s’ha adormit, m’he enxarxat virtualment per descobrir que m’han brotat tres lliris al terrós.

La segona manifestació dels tresllirials ha clos amb l’ocupació de la vergonya de Lesseps, una antiga Comissaria que no vol comprar ningú i que, des del veïnat, s’ha reclamat com a equipament pel barri. Dos anys tancada i ara oberta per un grup de joves que interpel·la directament la inacció municipal en una propietat que pertany a la Casa Consistorial i que era país de runa i rates.

Esperançat per a un jovent que doni ús a l’espai i l’obri de bat a bat a un veinat que el necessitava, ja faig volar coloms:

Cada calabós, un buc d’assaig. A primera planta, espais pel veïnat i les AMPA, grups de suport mutu i estructures col·laboratives per a sergir el teixit social.

I després em venen neguits:

L’A.VV. de Lesseps recolçarà un projecte trempador i amb un “model” d’èxit com és el Banc Expropiat?

L’Ajuntament asumirà la ocupació com un actiu del barri o en reclamarà la propietat per via judicial?

I és que, com deia el poeta, tot està per fer i, sobre tot, tot és possible.

Abans de veure Paris, mira al teu veí

Deixa un comentari

image

Aquest cap de setmana ha estat traumàtic per a molts europeus que han patit la sindrome del not in my backyard. Els atempats de Paris no només són condemnables fins a la fi de la humanitat com a espècie, sinó que són la punta d’un iceberg que no volem veure, perquè ens incomoda mirar els veïns que malviuen als nostres pobles i ciutats.

Tothom hauria de passar per alguna entitat o campanya solidaria en el seu veïnat. Potser hagi viuria de ben aprop els cataus infectes i les condicions de vida que alimenten l’odi i el terror contra societats ben peixades, però cada cop més mancades de valors.

Som animes buides que girem el rostre davant del botiguer que dorm en una marfega ratada dins del seu local de Gràcia, o desconeixem la duresa dels pares que no poden ni cobrir els pocs diners que, gràcies a beques socials, han de pagar pels llibres dels seus menuts. Gent que viu ben a la vora, però en caus on les condicions d’habitabilitat són una quimera.

Ara ja no tenim les barraques. Era massa visible i insultant per nosaltres, els bons vivents. Ara els amaguem en els pisos, escuarterats, on vivien els nostres avis o, com passa a Taradell, en aquell racó sobrer que hi ha al fons del magatzem i que, mancat d’ús, ens pot donar rendiment en ficar-hi forasters que, per llur pròpia situació vital, no poden optar a una vida normal.

I jo en veig pocs, però algun d’ells m’obra el cor i m’explica, a peu de parc, que les passa magres. No cal que m’ho digui, s’adorm al banc on seiem, mentres els nostres fills juguen plegats. El seu, s’ha inventat una llengua pròpia, barreja dels idiomes que viu a casa, a l’escola – ai! si es pogues quedar a dinar, però ni la beca és suficient! -, al pati i al parc on ens trobem ara.

Ara com ara, desconec el futur del nano que juga amb ma filla. Però m’esforçaré a ser-hi fratern i proper, a carregar-lo de somriures i a ser un granet més perquè, sense perdre llurs arrels, esdevingui tan universal i bon jan com espero que siguin els meus fills. Penetrant al seu món, perdrem la por al desconegut, al diferent i, perdudes les pors, les armes de la revolta seran els sòlids principis que, ara com ara, ens manquen a tots.

I, dit això, sempre ens quedarà Paris.

Barrinalisme

Deixa un comentari

Ser del Rayo Vallecano és un orgull de barri, una opció de classe i una reivindicació de la dignitat dels de baix, que sempre cauen, però que sempre es tornen a aixecar. – David Fernández diccionario-2

El concepte m’arriba a través d’un dels més recents aficionats del Rayo Vallecano, un gracienc, universal ja?, que signa les seves piulades com a @HiginiaRoig, les seves cançons entre Ovidi al Cup i la seva vida com a David Fernández.

Roig per fora i negre per dintre en David és altaveu de creació aliena. Aliena i, qui sap si, col·lectiva. En qualsevol cas tot comença amb una lloa a l’equip de barri que batalla amb monstres de dimensions descomunals i que té una de les aficions més compromeses i barrinalistes del planeta, però que veu del carabanchelanismo i del vallecanismo més popular i vital.

A mi m’agradaria ser barrinalista. I de fet, habitant de clivelles recosides com sóc, sóc multibarrinalista: vaig néixer a la Maresme i menut, menut vaig caure a la clivella que ajunta o separa, que tot són visions, el Poblenou i el Besós.

Entre Taradell, amb dos barris com a senyera també, i Barcelona, la meva infantesa són fotogrames d’una rebel guarderia que picava pedra a la llinda del Besós i La Mina i d’una escola que espigolava quitxalla de La Verneda, El Clot i d’altres barriades obreres i proletàries. Per acabar d’esbarriar-ho tot m’he fet veí d’una clivella sempre esventrada, aquella en què es troben La Salut, Vallcarca, El Putxet, El Farró i la Vila de Gràcia.

Això si, si em pregunteu d’on sóc, no podré deixar d’esmentar-vos Triana la bella o Cumbaia el quiteño, entre més.

Internacional barrinalista en un sol cos, ment badada com les cames de l’amor més barroer i primitiu. Així som i així vivim la diversitat d’un món que mirem amb ulls vermells i intimitat negre.Tant vermella i negre com els bukaneros vallecans, tant vermella i negre com la de molts que veiem matrix des de la immensa llibertat de la vida em comunitat, la comunitat que dona la muntanya de rails rovellats que esperen ésser baixats a la nova estació de metro o el camp assenyalat amb pals de fusta, d’aquells dels fanals que han desaparegut de molts barris, però no pas de tots.

I és que el barrinalisme és l’orgull del veïnatge i els genolls pelats.

Ciutadans i la Internacional dels Blocs

Deixa un comentari

Rambla_de_Prim,_seen_from_Hotel_Princess«Rambla de Prim, seen from Hotel Princess» por Sean MacEntee
Flickr: Barcelona Trip.
Disponible bajo la licencia CC BY 2.0 vía Wikimedia Commons.

“La veritat és un mirall partit que ningú no posseeix del tot. La meva veritat? No, la teva veritat? Tampoc. Ajuntem-les i tindrem tots dos una porció més gran de veritat”.
– Antonio Machado, citat per Arnaldo Otegi

Aquesta nota té la intenció de ser molt breu, com totes les informacions que pretenen ésser aclaridores. El seu objectiu és deixar de fer el tòtil i prendre el bou per les banyes a temps. Altra cosa és, si enxarxat en la lletra, se m’allargarà més del previst i aconseguiré la fita proposada.

El per què de tot plegat és veure constantment imatges, moltes d’elles falses, relacionant Ciutadans amb l’espanyolisme més ranci, vídeos que aclareixen sobre manera els fets parlamentaris per damunt de les paraules electorals, una colla de retrets i insults a la candidatura que, entre tots, estem posant de moda, i articles que, si bé la toquen un xic, fan per bona la tesi que assegura que són les essències i la fractura per origen i no el nivell social la base de tot plegat.

I, a Ciutadans, no se’l combat per aquesta via, ni tan sols indicant-ne l’origen i la intenció anticatalanista, fracturista o espanyolista. I per què?

Perquè aquests missatges reforcen el vot a Ciutadans només allà on l’origen de les persones importa – Pedralbes i Galvany-, però no en la gent de les ciutats invisibilitzades, que no invisibles, i que ja tenen prou feina en fer-se la vida com per a valorar el passat o el futur de les seves famílies més enllà de la intimitat més íntima i personal.

A les ciutats invisibilitzades, el vot a Ciutadans és un vot de protesta davant d’uns governants que només se’n recorden d’ells cada quatre anys, quan hi ha eleccions, però que els abandonen a mans d’uns precaris organismes públics – escoles, dispensaris, serveis socials, … -, cada cop menys finançats i, per tant, incapaços, tot i la bona fe dels seus sants treballadors vocacionals, de reenganxar-los a la societat que els expulsa i els invisibilitza.

Així, els missatges que relacionen Ciutadans amb l’espanyolitat més intransigent, el què aconsegueix és allò que, en la meva generació, aconseguien els que titllaven als independentistes, o els anarquistes, de terroristes. Si ells, que són el terror dels nostres barris, diuen això, és que aquests són dels nostres. Per tant, bandereta espanyola (en el jovent actual) a la motxilla i que no em parlin de catalanitat i un sol poble aquests lladres de casa bona que no saben ni on visc i, si venen, és per engarjolar-me o no deixar-me gaudir dels pocs moments plaents de la meva precària existència.

L’increment de Ciutadans a les passades eleccions té molt poc d’identitari en zones com Nou Barris o el Besós, on la ciutadania actual, si en cerquem l’origen, ja no és majoritàriament andalusa o extremenya, sinó magribina, asiàtica o llatina. Això si, barrejada amb els nostres pares, avis ja, que encara voten aquell PSC que els arranjava els barris com a resposta directa a les lluites veïnals que ara, precarització extrema de les noves migracions, ja no es produeixen amb tanta força.

El vot de Ciutadans, en zona roja -per posar-li un nom- indica manca d’integració de les noves pobreses, aquelles pobreses de les quals ens alerten institucions com Caritas i d’altres veïns compromesos en parar el cop del desmantellament i l’externalització – per posar-li el nom més modern – de l’Estat del Benestar.

Per aquestes persones, Junts pel Si segueix essent, com el PP, la candidatura d’un Govern que, amb l’excusa de la caixa buida, no para de posar la bota damunt dels caps d’aquells veïns que, amb millors serveis, podrien reenganxar-se al a societat que els expuulsa. Per ells, ambdues propostes, no són altra cosa que la paraula del senyor que, mans a les butxaques, s’apropa al barri només quan venen eleccions.

Per aquestes persones, Ciutadans és el partit net i polit, imatge pura de reformulació del sistema. Per ells, Ciutadans és la revolució, la única crossa possible per a millorar la seva quotidianitat. Eps! I no parlo de tots, perquè molts ja han abandonat el dret a vot com a via per a solucionar el precaritzat món en el què viuen. Però si d’un bon gruix dels mateixos que encara tenen la il·lusió d’una vida millor.

I sé que això fa mal, no només als Juntspelsiaires, sinó també als cupaires, catalunyasiqueespotaires – que portaven de president al jefe de les Associacions de Veïns i això diu molt poc a favor de la feina de la FAVB en aquests barris –  i, fins i tot, per aquest PSC que viu de les polítiques d’aquells governs que, hereus de les lluites veïnals de la transició, van desmobilitzar els carrers i, d’una o altra manera, van institucionalitzar la gestió dels espais a la internacional de los bloques, la mateixa internacional que va donar el govern de la ciutat a Barcelona en Comú.

En conclusió, si l’independentisme vol sumar tota aquesta gent al seu projecte cal un veritable pla de xoc que, des del primer dia, escolti el crit de desesperació que s’alça des d’aquests espais, no se’l criminalitzi i s’aboquin els recursos necessaris per a resoldre la deriva al precariat d’aquestes persones, Unes persones que, a la llarga, necessiten una reconstrucció dels serveis bàsics necessaris per a tornar a posar en marxa els ascensors socials. Aquells ascensors que van permetre que molts joves d’aquests barris arribéssim a la Universitat i ens féssim una vida un xic més còmode que la dels nostres pares migrants,

I no em parleu de dèficits fiscals i escanyament de les finances de la Generalitat perquè, en aquests barris, quan perilla el teu sostre, això queda molt lluny, tan lluny com aquest PP estimbat de l’Albiol i els prohoms de la por.

I no em parleu d’imputacions per posar urnes en uns barris on la presó és el dia a dia d’un àpat a taula i un sostre amb goteres i parets de paper de fumar.

Només així, Ciutadans serà una bombolla que es reubicarà allà on l’origen importa – Pedralbes i Galvany – i no allà on el què importa és viure – Nou Barris i el Besós -.

Ah! I tot això val també per a aquells vots escadussers que Ciutadans va rascant a la majoria de municipis de Catalunya, Taradell inclòs.

I, dit això, em poso els auriculars a les orelles i me’n vaig de paseo con mi madre.

Uno-de-los-nuestros

Apa!