El Cau de l'Ós Bru de Taradell

lluisdetaradell.net - des del 14 de juliol del 2004

Arxiu de la categoria: 10a. L'alquímia de les excursions: Reflexions des de la plana

#Esport i #Literatura – La novel·la, una llarga marató

Deixa un comentari
Encara no n’he acabat la lectura. De fet, l’havia d’acabar en el vol d’Edimburg a Amsterdam i d’Amsterdam a Barcelona, però, una intensa jornada i una nit en vetlla, van fer-me caure als lloms d’Epos Olloatir, qui em va conduir pels camins dels somnis i la màgia de l’arcana Alba acabada de deixar.

Per això no he corregut prou encara per arribar a la meta. No tinc pressa. Les bones lectures, com els bons camins, es gaudeixen mentre es recorren i, amb De què parlo quan parlo de córrer, em passa el mateix que amb L’art de caminar – l’edició conjunta de dos petits textos de William Hazzlit i Robert Lous Stevenson -, reforcen sensacions que jo mateix he viscut en pròpia pell.

Haruki Murakami, el company literari del meu viatge escocès, utilitza la mestria del seu verb per forjar una estructura amb tres pilars bàsics: la novel·lística, l’atletisme i ell mateix. Un triangle de miralls contraposats que en forgen la personalitat i la manera de mirar el món i tot el què l’envolta.

En Mura es defineix com a novel·lista que corre maratons i, l’esperó de la millora continua, el porta a flirtejar amb les triatlons. De fet, aquestes disciplines és caracteritzen per la constància, la tossuderia i l’esforç. Però no un esforç desmesurat, sinó l’esforç que surt de la constància i l’obsessió gairebé malaltissa per allò que és té a les mans. Vist de fóra, un novel·lista – o un atleta de fons – és una mena de sonat que escriu – o s’entrena – a totes hores. Però això li dóna un autoconeixement difícilment assolible des de la cultura del deixa’t dur.

De què parlo quan parlo de córrer i les Excursions a peu de l’Stevenson són dues obres germanes, però parides amb 200 anys de distància. Ambdues parlen de la solitud de l’escriptor –atleta- en llur activitat i la socialització del mateix quan l’acaba. M’ensumo que, si els relats de Hazzlit i Stevenson, van ser espurna i mostra de les primeres excursions a muntanya, l’obra d’en Mura és un reflex de la societat aquesta on hi ha un esclat de la calça curta i les curses populars.

La fi d’una frontera

Deixa un comentari

Cal constància i decisió per a puntejar fronteres. I dic fronteres i no límits o fites, perquè les fronteres tenen un rerefons més bèl·lic, doncs el seu origen és el “front de guerra” d’un exèrcit. I aquest és el sentit que tenen les úniques fronteres que, realment existeixen: les fronteres de la ment, els taps que la por arrapa al cervell i que et fan veure l’altre com un perill i no com a font de descobriment, de saber, de coneixement i, en el fons, de plaer.

Marxo lluny per tornar a prop. La frontera que acabaré, si tot va bé, a finals de la semana vinent és la del Pirineu: Creuar el Pirineu de Portbou a Ondarribia, del Cap de Cervera al d’Iguer, el Pirineu que hi ha més enllà dels GR “estatalitzats”.

Un projecte de 6 anys, una setmana per any, un projecte que, qui sap si algun dia, farem sencer. Però el pas de la frontera mental ja és a punt d’acabar-se. I, un cop passat, ja poden venir nous reptes.

Eslovènia? Kaitsurf? La vida a tutti plenni amb la millor companyia del món?

La fi d’una frontera comença dissabte, la fi d’una altra frontera mental, una frontera com aquella d’anar del Matagalls a Montserrat en una sola nit o de Gràcia al mateix punt, o la dels estudis, o la de sortir a voltar món, o la de…

Només hi ha fronteres a la ment, i els aires frescos de la senzilla modèstia són els únics capaços de tirar murs i construir realitats.

Apa, així de breu, me’n vaig, motxilla a l’esquena, cap a Isaba, l’inici del darrer tram d’una aventura que va començar en una estació de tren, ara fa sis anys, a Portbou.

la canço de tot plegat: https://youtu.be/AnYnKrpZGqk

La lletra en castellà: http://eu.musikazblai.com/traducciones/mikel-laboa/izarren-hautsa/

El fill de Can Cadena

Deixa un comentari

No, no. Yo nací en Can Cadena, una antigua masía del siglo XVIII situada en el barrio de la Verneda. Mi tío era el masovero y yo le ayudaba en el huerto” (Pasqual Molina, pastor de cabres)

 

Ahir, tot fullejant el diari en paper (oh! Sacrilegi! No era per Internet!), em vaig trobar noves d’un fill de Sant Martí que cuida cabres al Penedès.

La cosa no passaria d’aquí, si no fós per la imatge que l’entrevista ofereix dels pastors (motos, internet, opinió contrastada,actitud rebel contra les administracions i els poders públics i privats, …).

De pastor, jo n’he conegut un parell. I els dos m’han semblat molt més intel·ligents que el què la seva aparença mostrava: El pastor de les cabres de Can Gat és del sud, té la passa àgil i és un paio que viu la vida que li agrada. El dels ramats de Coma de Vaca, és de Tregura i puja amb moto per cuidar vaques. Ho sap tot del seu tros de món i, con què és un xic viatjat, també en sap d’altres. Parlar amb ell és una batalla dialèctica on, la seva sornegueria i pastorivola sorpresa, et fan sentir davant d’un Socrates que, amb preguntes i comentaris, et canvia el què el teu cap pensa.

Res, tu! Que, en vigilies que ens apujin l’IVA, i amb la ressaca de l’Estatut, la crisi, el futbol, … val la pena anar a dar un tomb, i recordar els pastors amb idees i una vida que, de lluny, sembla fora d’aquest món, però que, quan t’hi apropes, és farcida de filosofia i idees.

Res. Que avui no tenia ganes d’escriure, i m’ha sortit això del pastor de Can Cadena, del pastor de la Verneda.

Naturalesa verge

Deixa un comentari

“No deixarem mai d’explorar,
i quan s’hagi acabat aquesta aventura
tornarem de nou al punt de partida
i per primera vegada l’haurem conegut” (T. S. Eliot)

Entro a la llibreria amb la sensació de culpabilitat que preveu un consum sempre superflu i innecessari. Com un condemnat a la pena capital avanço pel passadís central en direcció a l’espai destinat als llibres de muntanya i de viatges.

Amb esperit tafaner, em deixo gronxar per títols farcits de vegetació, d’aventura i de paisatges seductors. De cop, un nom:
Robert Macfarlane!

Una sedant descarrega de plaer inunda el meu centre de decissió i n’anul·la les capacitats.

“Quan les equivalències físiques del pensament desapareixen, també el
pensament o la possibilitat de pensar es perd. I quan es destrueixen
els arbres i els boscos, ja sigui per accident o de manera deliberada,
la imaginació i la memòria se’n van amb ells. W. H. Auden ho sabia molt bé: “Una cultura – va advertir al 1953- no és millor que els seus boscos.”

El pecat és doble: Per un costat, el del consum reincident de restes
d’arbres químicament tractades i farcides de taques negres de tinta
químicament generada; per l’altre, el fet de fer-ho en la llengua
forastera que un ferro roent em va enclastar en el més profund de la
meva ànima. Ara, però, mentre em dirigeixo a la caixa del local, no
tinc aquestes sensacions. Tant sols em condueixo per les ànsies de
posseïr una altra perla de literatura excursionista a lletra plena.

Els remordiments, les queixes, els greuges personals, vindran més tard:
quan, en la soledat de la llar, no trobi lloc per desar-hi un nou
llibre i m’impregni del neguit de sentir-me sadollat en els plecs més íntims
de l’ànima per lletra traduïda en la llengua dels veïns.

La senzilla i romàntica saviesa de Macfarlane, però, em va captivar tant bon punt vaig llegir les “Montañas de la mente”,
una obra que dibuixa la irracional atracció de les muntanyes, amb tanta
força, que tens la sensació de quedar-te tu també colgat en els somnis
de George Malory. De George Malory i de tants altres esperits posseïts
per una d’aquestes gegants construccions sobrehumanes. A les “Montañas
…” hom té el plaer de viure totes les edats de l’eternitat sencera,
de viure-les i prendre consciència de la menudesa de l’ésser humà entre
muntanyes.

Un ésser humà que retorna a viatjar a través dels espais a “Naturaleza virgen”, el meu dimoni d’avui. Un viatge fet a lloms d’una d’aquestes tímides bestioles que atrapen l’admiració humana per llur capacitat de resistència i lleugeresa. “Naturaleza virgen” és un mapa en prosa, un mapa de paisatges propers, un atlas
de les natures verges que hi ha a les vores de qualsevol carretera, als
suburbis de tota ciutat, dins les terres trinxades en els espais
coberts per les cultures més modernes i materials.

Fageda, illa, vall, torbera, bosc, estuari, cap, cim, tomba, serra, canal, platja de tempesta, maresma, penyal, fageda són els capítols d’un relat de documentats bivacs
que, sigui estiu, hivern, primavera o tardor, l’autor et fa viure en
primera persona. Tot comença entre les branques d’un faig proper a la
ciutat nadiua de Macfarlane. ¿No sens la inestabilitat de les branques sota els teus peus? ¿No tens ganes d’esdevenir un nou Cosimo a lloms de les capçades?

Curull de llegendàries tradicions, de referències literàries de tots
els temps, d’experiències reals de veritables bèsties del bosc amagades
sota pell humana, el llibre et transporta en aquest espai màgic on tots
els elements s’apleguen i et mostren un més enllà que rau més a prop de
l’ésser humà del que hom es pot arribar a imaginar.

Dalt del tren que em porta a Barcelona, devoro l’obra amb un llapis a
la mà. No puc estar-me de retallar-ne passatges. Passatges que em
cisellen per dintre i em retornen imatges i sensacions viscudes en
mil-i-una caminades, ascensions, aventures i descobertes.

Nou trascendentalisme? El retorn d’una manera de veure el món que està més enllà de l’esport i la cultura moderna?

Els llibres de Macfarlane veuen directament de la sadollant i eterna font de l’excursionisme més pur. La ploma de l’escocès demostra la vigència d’una disciplina que els mitjans enterren sota capes i més capes de competició esportiva i temps moderns.

La valenta i no intrusiva descoberta del món, però, segueix vigent, si
més no, en la irreductible manera de ser dels hereus de Hazlitt,
Stevenson i tants d’altres.

La llarga vida de les deixalles deixades a la muntanya

Deixa un comentari

Fa cosa d’un parell d’anys que vaig tenir el plaer de fer nit al Refugi
del Coll de l’Ullat, a la cara nord de la Serralada de l’Albera, just
damunt del poble de Sant Martí i molt a prop del pas del Portús.

En aquest acollidor indret del Pirineu havien tingut la pensada de penjar un full sobre “la longue vie des déchets abandonnés dans la nature”, és a dir, la llarga vida de les deixalles deixades a la muntanya.

No sé si la iniciativa de la gent de l’Ullat deu tenir alguna repercussió en la conscienciació de l’excursionista, el conductor o el turista de muntanya que s’hi apropa, però he cregut interessant de recuperar el document i deixar-lo traduït en aquest modest apunt. Qui sap si farà que una persona deixi de llençar deixalles per la finestra del seu cotxe o se les emporti del lloc on ha fet parada i fonda per dinar, descansar o defecar.

El quadre, amb dibuixets que jo no afegeixo, feia així:

DEIXALLA VIDA DEIXALLA VIDA
Cigarreta sense filtre 3 mesos Llauna d’alumini De 10 a 100 anys
Mocador de paper 3 mesos Encenedor de plàstic 100 anys
Pell de fruita De 3 a 6 mesos Got de plàstic De 100 a 1000 anys
Paper de diari De 3 a 12 mesos Bossa de plàstic De 100 a 1000 anys
Llumí (misto) 6 mesos Porexpan 1000 anys
Filtre de cigarreta 1 – 2 anys Tarjeta de crèdit o de telèfon 1000 anys
Xiclet 5 anys Vidre 4000 anys

Més enllà de la llarga vida de les deixalles a la muntanya, des del 3 mesos del tabac i la fruita als 4000 anys del vidre, encara cal afegir-hi els perniciosos efectes que alguns dels components d’aquests materials tenen en l’entorn que els fa desaparèixer. La més evident l’efecte mirall del vidre i llur capacitat per encendre focs que, després es creuen, d’origen incert. Però aquesta és una qüestió afegida que s’escapa a la voluntat d’aquest apunt i als coneixements de qui el subscriu.

Mens sana in corpore sano

Deixa un comentari

Aquest cap de setmana m’he trobat amb un amic que feia un munt de temps que no veia. Ja se sap, la vida estira i s’enfila i quan te n’adones, els amics d’ahir ja no hi són i, potser, n’han vingut de nous i tot.

El meu amic era rodanxó i dormilega com un d’aquests koales que diuen que hi hapenjats pels arbres d’Austràlia. Li agradava seure al sofà de casa amb un farciment de galindaines al voltant, i amb els ulls mig aclucats i fixos en un d’aquests aparells que han substituït les llars de foc i que, en el lloc de dansaires flames vermelles i ataronjades, presenten vides inventades de gent inexistent.

Avui, però, me l’he trobat prim i fibrat com un alpinista d’alçada. La panxa l’hi ha fugit, té un xic més de musculatura i, ¡valga’m Déu que m’ho miri en els homes!, però les cuixes feien por: potents i fortes columnes d’un cos que Déu n’hi dó.

De fet, si l’he reconegut ha estat perquè ell m’ha fet senyals de lluny amb la mà. Jo l’he esperat i se m’ha presentat.No ha estat fins després de mirar-lo ulls endins que, en aquest nou envoltori, hi he sabut trobar aquell vell amic de l’anima.

He tingut enveja. Ho haig de confessar. Jo segueixo sent de bona vida, m’agrada passejar, caminar i fer exercici, però de manera reposada i contemplativa. Sempre he pensat que l’esport és pels altres i que les preses d’una cursa s’ho menjen tot i no deixen veure-hi més enllà del rellotge i les pulsacions. Veure’l amb aquesta planta, però, ha despertat un borrissol d’enveja en un enteniment que creia que no era gens competitiu.

Li he demanat per la poció que l’hi ha afinat les fibres d’aquesta manera i m’ha respost que el secret rau en posar-hi un xic de sacrifici per fer una dieta equilibrada i deixar el sofà de casa per emprendre els camins de l’exercici.

M’ha dit que, a la porta de la nevera, hi té penjat un full amb els àpats de cada dia i que el menjar el té ordenat en tres categories (hidrats de carboni, proteïnes i greixos) que combina a la perfecció segons no sé quina història que li va explicar un doctor.

M’ha comentat que, a la porta de l’habitació, hi té penjat un full d’exercicis -ell en diu entrenaments- que segueix devotament: Els dimecres se’n va a córrer; els dijous, a la muntanya; els divendres, fa piscina; i els dissabtes, al gimnàs.

A més a més, cada diumenge participa en alguna cursa, marxa tècnica o marató i, si no n’hi ha cap que li faci peça, es recorre una cinquantena de quilòmetres en plena natura. Quan ho diu li brillen els ulls i mostra un caràcter que, entre tu i jo, no li havia sabut trobar mai fins ara.

De cop i volta, però, confessa que porta uns dies de repòs. Me’l miro i no l’entenc. Ha de descansar amb aquest cos que se li ha fet?

Ell, jurant-me i perjurant-me que tornarà a la competició, em diu que no és res: quatre taques a la pell que diu que el metge diu que són de suar i que, amb una pomada, s’han de tractar i vetllar perquè s’apaguin. Després es mira el peu esquerra i afegeix que també li fa mal el taló quan porta bambes i botes de muntanya. Diu que el metge li ha dit que era un esperó calcani i que podia ser causat per un canvi brusc en l’activitat física habitual que suporta l’esmentada extremitat. De fet, m’ha dit que són coses que passen els nous atletes com ell i que baixant una mica el ritme podrà tornar a l’exercici que tant troba a faltar…

M’ha sabut greu i tot, i així l’hi he fet saber. Però ell ha insistit que no és res i que em recomana que segueixi les seves passes. Jo li he dit que m’ho pensaria, sense gaires ganes de donar-li massa voltes.

Després de canviar telèfons i prometre’ns de fer aquella trucada que no es fa mai, se m’ha presentat força fumut. Tant que l’he envejat abans i tanta pena que em fa ara. I és que, veient-lo allunyar-se, se m’ha fet ben evident que coixeja de la cama esquerra i que, de tant en tant, les mans se li disparen per gratar-se clatell, pit i esquena.

Les muntanyes de la ment

Deixa un comentari

… no había ningún lugar en el que preferiria encontrarme en ese momento.”

Ja està. Ja l’he llegit. He passat por, he tingut vertigen, m’he quedat glaçat de fred, torrat de calor i menjat per mil-i-una malalties zenitals. He mort garratibat a punt d’assolir el cim d’una muntanya, m’he deixondit de pena amb la muller tot solada per la pèrdua d’un amor que preferia la muntanya.

Las montañas de la mente. Historia de una fascinación” de Robert MacFarlane fou un èxit de crítica a la Gran Bretanya fa cosa de cinc o sis anys i que jo encara he tingut el plaer de trobar en una de tantes llibreries d’una cadena especialitzada en viatges de Barcelona. La seva lectura et permet volar per damunt del planeta agafat de la mà d’un seguit de genis del pensament excursionista de referència en la cultura de parla anglesa. El llibre et permet conèixer el tacte espiritual dels cims de la infantesa del seu autor, aquells cims que, mitjançant la tafanera lectura d’objectes del record aliè, infla les veles de la imaginació i construeix les bases de tota una vida.

Després de la devoradora lectura d’aquest llibre, només s’obra un ventall de dubtes per sadollar: Quina és la construcció de les muntanyes en el meu pensar personal? Quina és la ruta social que ha construït el muntanyisme català? Damunt de quina sedimentada piràmide d’imaginacions s’eleva l’excursionisme més nostrat? Els nostres referents són locals o hem de cercar les plomes dels veïns d’en Rébuffat? D’on prové la nostra percepció de les muntanyes? Com ens les hem creat?

I és que són preguntes com aquestes les que, pel seu entorn més immediat, es formula i respon l’escriptor escocès en una obra que il•lumina les muntanyes imaginades pels anglesos. I és que el cim sempre es puja abans que els peus s’hi apropin. És el pensament qui primer hi arriba i els crea i se’ls fa seus. Després, la realitat de l’espai resta sempre condicionada per aquesta altra realitat imaginada.

Les pàgines del llibre són pura poesia. De fet, sembla més el seguiment dels moviments d’un alpinista en plena tasca (climbing que en diuen per aquelles terres) que no pas un llibre a l’ús. De primer, et fa moure el terra i, des de la lectura del primer capítol, ja és impossible veure els cims i els paisatges en repòs. S’obren els fulls d’un moviment etern i constant, extremadament lent pels nostres veloços sentits. En petjar un cim, després de la lectura, hom descobreix que es troba encimbellat en un passat ben pla.

Sense terra ferma sota els peus, el llibre passa com l’aigua glaçada d’un rierol de les misterioses Terres Altes. Les terres que van bressolar les primeres passes d’un infant a la caça i captura de les muntanyes de la ment, de les muntanyes de l’esperit, de les muntanyes que ens construïm i que, irremeiablement, ens criden a sotjar-les.

Les mutacions de l?ós

Deixa un comentari

El sergent Aleix dels carrabiners de Taradell em recull a les portes de casa. Avui anem d’exàmens a la capital de la comarca. I és que aquests dies d’abril, sometents i bandolers renovem compromís d’armes.

Al lloc on toca ens reben dues cares joves, belles i rialleres. Fan de bon veure. Més endavant, un senyor gran em prova ulls i orelles. La vista encara funciona; l’oida, molt millor. El físic és d’atleta i el psicotècnic… Déu ni dó!

Les preguntes del boig comencen amb un tempteig ben suau. De mica en mica, la cosa és complica. Al final, la mort hi treu les barbes.

Em diuen que l’he fet bé, que no tinc cap cosa estranya, que sóc de caràcter normal i que, si en algun lloc tinc la puntuació alta, és en el gust pel risc. Qui m’ho havia de dir? M’agrada la muntanya, sí. Però el risc? Me n’extranyo i ho manifesto. La puntualització bé s’ho val. L’accent que la prova marca només es refereix a l’esport i l’aventura al natural.

A la tarda decideixo fer-los cas. Si ells ho diuen, arrisquem-nos!

I és que el renòs del pas estroncat a les Baumes Corcades i la creixent curiositat per assaborir els suculents plats parits per l’excursionisme, em porta a acceptar un nou repte: el tast de l’escalada.

L’ós bru, que fa uns dies va introduir-se en el país de les cabres i que aquest matí ha posat la cara de xai per aconseguir el permís dels llops, penetra d’aquesta manera en terreny de sargantanes.

Primer, segon, preses, peus de gat, gri, vuit, corda, pilla, … Vocabulari nou, nova vida. Ella comença a pujar, em mesura les habilitats. Algun altre em dóna un cop de mà. Aprenc l’art de ser responsable. Exercim mútua confiança. Ella va primera, obra camí, posa la corda que jo, de peus a terra, li dono o recullo, com si anés a pescar. Enlloc de carret, el gri. Enlloc de la canya, una gruixuda corda. Enlloc de l’ham, una companya. L’ham parla i s’atura, s’asseu i camina. Jo vaig fent, n’aprenc i faig via. Quan toca de peus a terra sembla que ho he fet prou bé.

Començo a pujar. Faig de segon, menys feina. Els dits de la mà en una presa, els de l’altra a una altra presa. Ara un peu. Ara l’altre. Mica en mica, acarono la pedra nua, n’aprenc la suau textura i venço la gravetat. Maturo i m’assec. Miro avall i la veig tibant corda. Potser peso massa? Somriu.

L’escalada que practico és un esport d’equip, un acte de sociabilitat i confiança, una manera de fer que m’atrau. Si jo fallo, ella cau. Si ella falla, caic jo.

Feta la primera, anem per la segona. Quatre gotes mullen el terra. Nosaltres fem, només són quatre. Mentres pesco, li trobo gust a la cosa. Potser les sargantanes no són tan dolentes, reflexiono mirant els altres. Després quan pujo a una via que demana d’un xic més d’elasticitat em sap greu no poder-la viure, i és que les quatre gotes no em deixen caure de nou en l’embruix de la pedra nua.

Fetes la Folgueroles i l’Oriol de Sorralta i amb ganes d’anar per feina, esperem una micona per mirar si para de ploure. La pregaria de l’ateu ha trobat divina resposta i la bona pluja persisteix. La paret és molla, el bateig s’estronca. La terra fa saó per tercer capvespre seguit. Promet fertilitat i somric.

Camí de Taradell, un no sé què em diu que seguirem enfilant-nos per les parets. I és que ja portem dos fills de l’excursionisme i ambdós desperten un cuquet agradós que no sembla calmar-se.

Després, tot sol a casa, em faig por: Grimpaire amb permís d’armes? Galejador encordat? Em miro al mirall i veig un ós que esdevé cabra, llangardeix, llop afamat, esbelt isard i, per fí, marmota. Marmota que, totsolada, deixa rajar les paraules d’un jorn força especial.

Entre el CSIC i Muntanya de llibres: Dos llibres, una història

Deixa un comentari

Feia temps que no tornava a petjar els salons de la Barcelona de les neurones. Recordo els anys que somniava en lletres i treia el cap per aquests indrets a la recerca de coneixences que mai van arribar. Ser un intel·lectual un xic asocial ja ho té això. Avorrit, vaig deixar llast i em vaig enlairar vers les misèries de la vida d’allò que ara en diuen les classes populars, però que per mi sempre han estat els obrers sense possibles.

Aquesta setmana he tornat a trepitjar terrenys d’alta cultura en un periple amb regust de literari Sant Jordi. Dimarts vaig ser a la Residència d’Investigadors del CSIC i divendres, a Muntanya de llibres. Es presentaven dos llibres d’un mateix món, però de continents força separats.

Dimarts, a l’amfiteatre de la Residència, al cor de la Barcelona que concentra el batec intel·lectual del país, ens aplegàvem quatre eixelebrats excursionistes per escoltar un tercet de tenors intel·lectuals del primer nivell: En Lluís Calvo, l’anfitrió; En Xavier Medina; home d’idees clares i amb un rerefons d’antropòleg amagat entre els plecs dels seus mots; i En Francesc Roma, el feliç pare de la criatura que presentava als visitants de la sala de parts històrico-literaria. La peça que tocaven, “Història social de l’excursionisme català. El Franquisme“.

La presentació del llibre, segona part d’una obra que el mateix autor publicava fa ja més de deu anys, recull els resultats d’una recerca de picapedrer que només neurones com les d’en Francesc són capaces de fer i de conduir a bon port.

Durant l’acte, que diuen que va durar hora i mitja, però que, com ja em passava abans, se’m va fer curt i em va omplir d’enigmes, els dos primers tenors van fer una crítica d’un llibre que van titllar de seriós i bífid. Bífid en disposar d’un tarannà acadèmic evident -com no pot ser d’altra manera quan sorgeix de la ploma d’un tafaner encimbellat en tres carreres i camí del seu tercer doctorat- i d’un to divulgatiu que l’apropa, però, al comú dels mortals que, amb menys formació, tenim entaforat el cuc per l’excursionisme i el què l’envolta.

En Francesc, el pare de la criatura, va mostrar unes evidents dots verbals en desgranar els aspectes principals d’una recerca que li permet afirmar sense embuts la necessitat de construir la memòria de l’excursionisme amb la màxima objectivitat possible, sobre tot en un període històric, el del segle XX, on se’ns ha volgut mostrar un excursionisme combatiu i resistent amb un marcat catalanisme de fons que, a la llum del microscopi analític, no sembla ser del tot real.

En el llibre, que després de la vetllada es fa de lectura obligada, es marquen les dues tendències que, pouades en la dècada dels anys 20 del segle passat, pren l’activitat durant el franquisme. A saber, l’esportivització, amb l’escalada i l’esquí com a puntes de llança inicial i l’alpinisme com a torna creixent a les darreres dècades del període; i la popularització que deriva ràpidament vers una turistificació que té en la tenda de campanya el seu màxim referent.

En l’armari dels records queden, doncs, les motivacions científiques, si n’hi va haver en algun moment a casa nostra (afegeix el del Congost), i culturals del primer excursionisme vuitcentista. De fet, potser, fins i tot el mot mateix, ha estat fagocitat pels seus hereus i ha deixat de tenir valor explicatiu per un sector on són els esports de muntanya els que, com ja va succeir amb Cronos, han acabat abandonant son pare a la deriva eterna dels oblits.

I justament, un dels seus fills predilectes, l’alpinisme és la base sobre la que està cuinada la darrera obra de l’alpinista de Balenyà. Un llibre que s’havia de presentar al pati de la llibreria que, des de Vic, està esdevenint un referent sectorial a nivell nacional. Per sort, la pluja va obligar a recloure’ns al soterrani de Muntanya de Llibres.

A la taula presidencial, en Xevi de la llibreria, en Josep Maria de l’editorial i l’Edu, la partera d’una criatura gestada durant tres anys. Davant seu, una gernació d’amics i veïns que no s’han volgut perdre la presentació pública a Osona de la tercera criatura d’aquest autor. Entre la gentada, i amb discreció, els tres estels que l’esguarden en les nits alpines i a qui va dedicat el llibre. Al nounat li han posat un nom força llarg: “Cels de Safir, les ascensions catalanes més emblemàtiques als 14 vuitmils“. I, com s’ha dit durant la vetllada, l’Edu n’ha estat la partera que ha arrancat els records de 14 alpinistes catalans de nivell. Els ha arrencat, els ha arranjat, els ha cuinat i els ha presentat en un llibre que, com no podi ser d’una altra manera, té un fil conductor força conegut a la comarca: Els viatges de tren són tan llargs a Osona que permeten reviure 14 ascensions alpines sense cap mena de problema. L’Edu, possiblement l’alpinista de sentiments més excursionistes que comença a trobar-li gust a l’art d’escriure, hi posa la nota humana que caracteritza la seva bibliografia particular. El llibre més que d’ascensions i descensos, va de sentiments i sensacions.

Aparentment allunyada de l’obra d’en Francesc, l’obra de l’Edu hi veu directament. De fet, ambdues obres tenen un nexe d’unió: L’Annapurna, el primer vuit-mil que va trepitjar el peu d’un alpinista català. L’Annapurna i el Makalu tanquen el període franquista del nostre muntanyisme. Ambdós cims protagonitzen dues de les històries de llibre de l’Edu Sallent. De fet, les expedicions catalanes dels anys 70 suposen l’inici de l’himalaisme més nostrat.

Entre pare i fill, entre neurones i testosterones, entre dades, informacions, records i sentiments, entre dues maneres paral·leles de sotjar els secrets dels qui anem a la muntanya i ens l’estimem de tot cor, passo una setmana que, si tot va bé, acabaré fent el modest i ferèstec cim de Les Agudes.

L?Alquímia de les excursions: Si. Encara li hem de dir excursionisme (2ª part)

Deixa un comentari

Ens llevem amb la notícia de la mort d’un home bo i savi. I això, es vulgui o no es vulgui, pinça l’ànima. Serveixi doncs l’apunt d’avui d’homenatge a un “intra rebel” que va saber estar allà on més se’l necessitava.

Fet aquest luctuós incís, però, seguim amb l’apunt d’ahir entorn del nomenclàtor excursionista: Saltem de l’Enric al Francesc per a assenyalar el perill d’exercicis tecnofílics com el que el savi de Sant Martí fa al seu apunt titulat “Encara li hem de dir excursionisme?
En aquest apunt, el professor martinenc -de Centelles, que no de Provençals-realitza cerques a Internet de diversos termes relacionats amb la pràctica d’activitats lúdiques en el medi natural. I, partint de les dades obtingudes, mostrala tendència a l’ús de termes alternatius com “senderisme” o d’altres per referir-se a la pràctica de l’excursionisme. El resultat és el qüestionament de l’ús del terme suara esmentat amb la pregunta que dóna nom a l’apunt: “Encara li hem de dir excursionisme?”

Al fer aquest exercici, però, cau en el parany de la tecnofilia. És a dir, de donar un pes excessiu a la tecnologia a l’hora de fer anàlisis sobre la realitat social. I és que al centrar la seva recerca a Internet redueix el camp d’estudi al 47% de la població de Catalunya, segons dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya que situen en aquest percentatge el volum de població que utilitza habitualment Internet.

Justament els perills de la tecnofilia són els que combaten els estudis de Ciència, Tecnologia i Societat (STS), una disciplina acadèmica que no centra els seus estudis en l’impacte de la tecnologia o de la ciència en la societat sinó en les interrelacions que Ciència, Tecnologia i Societat construeixen i dels “impactes” creuats que hi ha en aquests tres àmbits de coneixement.

I és que la societat catalana del segle XXI no només viu, ni viurà -si més no durant força temps- a Internet. L’aprenentage del mitjà suposa un cost excessiu per qui no en coneix els beneficis i sembla ser que no tota la quitxalla són unes “màquines en l’ús de les màquines” com se’ns vol fer veure o intuïm els que vam nèixer abans dels ordinadors i Internet. Això no treu que el futur dels catalans es mogui en un món més digitalitzat, però necessàriament a Internet?

Un estudi de tendències en la nomenclatura relacionada amb l’excursionisme que es vulgui rigurós ha d’ampliar el camp d’estudi més enllà dels resultats d’un “oracle virtual” com Google. Cal incloure publicacions sectorials en paper i d’altres mitjans de comunicació com ràdio, televisió i companyia. També ha de fer un buidatge en planes de diaris generalistes i complementar-se amb el llenguatge emprat pels practicants de l’art de caminar i els seus derivats esportius i alpins.

Eps! Amb això no vull dir que la tendència no hi sigui, eh! De fet, crec que hi és. Però, si volem ser rigorosos, cal demostrar-ho “científicament” i això demana d’un exercici força més complert.

Crec que el canvi hi és perquè, avui per avui, anar d’excursió no ven tant com una matinal de senderisme. La muntanya i l’exercici físic en entorn natural és, en les societats actuals, un producte de consum dins del mercat del lleure.

De fet, si fes un estudi sobre l’excursionisme del segle XXI apuntaria la següent hipòtesi:

“L’ús del terme excursionisme se circumscriu en exclusiva al tercer sector (Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya, per exemple) enfront d’un sector privat que se centra més en l’ús de “marques” i “productes” que ajuden a cridar l’atenció de clients potencials de les activitats a la muntanya (com ara el ben trobat nom d’Associació Catalana de Senderisme)”

I, partint d’aquesta hipòtesi, em plantejaria algunes preguntes de recerca d¡aquest tarannà:

– ¿El tercer sector, conformat per les entitats excursionistes, és superat per la oferta privada en l’atenció dels practicants potencials d’activitats en l’entorn natural?

– Si és així, ¿cal tancar els centres excursionistes per manca de socis o es poden adaptar a la nova competència i a la captació de nous practicants per part d’aquesta competència?

– ¿Cal anar cap a la professionalització de les entitats com ja ho fan algunes de les existents?

– ¿S’ha de mantenir el voluntarisme en el sector?

– ¿Les entitats excursionistes han d’esdevenir clubs esportius amb equips competitius propis o poden seguir oferint els seus serveis a persones que cerquen activitats per cobrir el seu temps de lleure?

I, anant un xic més enllà encara, em demanaria si s’han d’estabir o reforçar ponts de col·laboració entre uns i altres. ¿De quin estil? ¿Per a fer què? ¿Per arribar on?

L’excursionisme existeix i té recorregut més enllà de les seves derivades “incursionistes”, però possiblement s’hagi d’adaptar a noves realitats, nous noms i noves circumstàncies, una de les quals és l’ús de les tecnologies de la informació i les comunicacions, un espai que, ara com ara, lidera Internet, tot i que no és l’única tecnologia en dansa.

En parlarem en un proper apunt.

L?Alquímia de les excursions: Si. Encara li hem de dir excursionisme (1ª part)

Deixa un comentari

Estirant del fil d’un ja vell apunt de l’Enric a l’indispensable muntanya.net de fa uns quants dies, dono una volta més als arguments en defensa de l’excursionisme. Paraula que sembla controvertida i que ha estat objecte d’un nou apunt al bloc d’en Francesc.
En el seu apunt l’Enric diu:

1-. Definició d’excursionisme: aquesta és la primera i més gran dificultat. Què és l’excursionisme? És possible una definició? Cada cop és més embolicat. L’excursionisme històricament està molt clar com va néixer, quina va ser la seva evolució, objectius i actuacions. Això, historiadors com Josep Iglèsies o Francesc Roma ho han documentat i estudiat a fons. Però a partir de la recuperació de la democràcia tota la filosofia i actuacions del moviment excursionista es transforma molt ràpidament i en diverses direccions. En podem parlar llargament, però ens costaria molt arribar a un acord sobre que és l’excursionisme avui, o simplement si aquest concepte existeix.”

El concepte, responc jo, existeix. I existeix des del moment que se’n parla i s’hi reflexiona i que es manté vigent en bona part de les entitats socials del país. Ara bé, cal concedir el benefici del dubte en tan en quan “l’art de caminar” s’ha compertamentalitzat en disciplines com ara el senderisme, el tresc, les marxes tècniques, les caminades populars o les caminades de resistència, per dir-ne alguns dels noms que poden estar més relacionats amb l’activitat excursionista. A més a més, cal preguntar-se fins a quin punt és defensable la figura de l’excursionista en uns temps on el lleure és producte de consum ràpid i la intensitat en la pràctica esportiva substitueix el gaudi de la companyia i la visita a la natura.

En qualsevol cas, l’especialització dels nous practicants i la velocitat en la recerca del plaer no necessàriament han de suposar una merma de l’activitat excursionista.

L’Enric segueix dient que:

2-. L´Ós de Taradell fa una proposta de caire personal. És correcte i alguns s’hi poden sentir identificats, però d’altres crec que no. Avui en dia hem de parlar d’esport, hem de parlar de competició, no hem d’oblidar la cultura ni la història.”

I no l’oblidem pas. Només faltaria! Però més enllà de l’esport i la competició -pròpies de la societat de les presses – i de la cultura i la història -l’interès pels quals resulta del reconeixement per part d’unes èlits ocioses de que s’ha corregut massa i s’han perdut molts valors i moltes maneres de fer pel camí-, crec que hi ha uns valors que hauríen de ser centrals en l’excursionisme: L’amor i el respecte per l’espai que permet exercir la pràctica excursionista o dels esports de muntanya, és a dir, per la natura.

I és que l’excursionisme, i d’aquí la necessitat de la seva vigència, és la pràctica respectuosa amb l’entorn on es practica. El perill de la pràctica esportiva i competitiva per ella mateix és el d’esdevenir Reis Mides en el seu terreny de joc. És a dir, d’anar convertint la natura en un terreny de joc artificial, en una màquina de fer diners que, a l’hora que es falseja i modifica, obliga a variar la pràctica d’activitats en el medi i, en condicions extremes, acaba per impossibilitar aquesta pràctica lúdica i esportiva.

La proposta, la definició de l’excursionisme plantejada, va en aquesta direcció: l’art de caminar, la contraposició de l’excursionisme amb l’incursionisme significa justament això: L’excursionisme és la visita que hom fa sense modificar l’àmbit de la pràctica lúdica, mentre que l’incursionisme suposa la modificació del terreny de lleure, la conquesta d’espais que no ens són propis i on deixem deixalles que acaben generant polèmiques dins del mateix col•lectiu excursionista i que condicionen l’accés de nous practicants a la muntanya. Només cal veure les informacions sobre les expedicions comercials de l’Himalaia o veure el lamentable estat d’algunes parets d’escalada del nostre país, per posar dos exemples d’alienació de l’entorn, o la modificació flagrant de terrenys verges per al gaudi dels veloços esquiadors alpins o l’excès de senyalitzacions de circuits que converteixen l’espai natural en un succedani de carrers o carreteres urbanes i en fan perdre el gaudi del misteri i la orientació natural del practicant.

L’excursionisme, doncs, és una pràctica lúdica i respectuosa amb l’entorn, una pràctica que demana d’uns coneixements precisos i preciosos que es contraposa als esports de muntanya com a pràctica incursionista i modificadora de l’entorn. Eps! Això no els treu validesa, però. La pràctica dels esports de muntanya partint dels criteris tot just apuntats de l’excursionisme és tant vàlida com la pràctica mateixa de l’excursionisme per se.

Les entitats excursionistes, les empreses del sector i les diverses plataformes de promoció de l’activitat esportiva en la natura, ja siguin físiques o virtuals, tenen una tasca educativa molt important en aquest sentit. Una tasca que, si es fa bé, permetrà el gaudi de la muntanya a generacions i generacions de persones, però que si no se sap transmetre acabarà amb el terreny de joc i amb el muntanyisme com a practica comuna en entorns rurals.

(continua demà)

L?alquímia de les excursions: Poc a poc i bona lletra

Deixa un comentari

Després d’un dissabte de camí i conversa entre blocaires, començo a engrunar l’apunt que, amb el títol de l’alquímia de les excursions, mostrava reflexions en veu alta sobre el present i el futur de l’excursionisme i els esports de muntanya.

Per a fer-ho, prenc de referència la resposta d’un dels companys de sabatina [1] caminada. Engrunar, però, s’ha de fer de manera lenta i raonada i és així com inicio el procés amb un primer bocí que prenc de la següent branca del raonament de l’Enric Faura:

“6-. Slow travel? Potser si, però només unes elits reduïdes. Com a producte de consum anirà agafant estructures potencialment comercialitzables. S’incrementarà el vessant esportiu pur i competitiu.”

I ho faig d’aquesta manera en atenció a la reflexió que en fa el xiruquero més actiu de la xarxa.


[1] SABATINA f. 2. Controvèrsia que els dissabtes tenien les Facultats d’estudis superiors sobre diferents temes


Per entrar en matèria i fixar el marc i el concepte objecte d’anàlisi, hi ha dues possibilitats:

– La primera, la lenta i reposada, és seguir el rastre de Carl Honoré per les meques del moviment slow, de nom anglès, origen italià i bressol de sobretaula, no en va tota aquesta moda va apareixer en contraposició al fast food, al menjar ràpid.

– La segona, la ràpida i moderna, és donar una volta pel documentat article d’Isidre Estevez a la Malla.net sobre les diverses marques que han sorgit dins d’aquest moviment.

Amb aquestes dues cites m’estalvio la feina de cuinar els coneixements sobre aquesta moda creada per gent que, després de fer de la feina la seva vida, ara fa de la vida la seva feina. No sé si m’explico, però m’agrada la cacofonia dels mots.

Més enllà de la moda, però, cal prendre-s’ho en calma i veure que aquest nou atractiu parit pels executius llatins de la Toscana no és altra cosa que la posada de llarg d’una manera molt mediterrània de veure la vida: Qui no ha sentit la fiblada de l’enveja en veure l’avi Ciset de torn assegut al portal de casa i mirant els cotxes passar veloçment per la carretera que travessa el poble? Qui no ha tingut la temptació de fer com en Met de Ribes que, quan hom li preguntava com vas, ell responia “anar fent” impertèrrit dins les aigües del Freser que se l’enduien riu avall?

N’Enric diu “Slow travel? Potser si, però només unes elits reduïdes.” I jo li responc que aquest punt de vista està excessivament focalitzat en la moda i deixa de banda les necessitats. La lentitud no és cara, ans al contrari, però calen les estructures que facin possible les excursions plaents i en contacte amb la gent del país. On hi ha la normativa que permeti l’allotjament puntual en vivendes particulars? On són els models d’allotjament econòmic i de proximitat que es troben en terres occitanes o del país català, com diuen al nord del Pirineu?

Reduir l’excursionisme a “producte de consum” que “anirà agafant estructures potencialment comercialitzables.” I on “s’incrementarà el vessant esportiu pur i competitiu” resulta perillós i reduccionista. En la varietat hi ha el gust i no només d’adrenalina viu l’home. La competitivitat urbana demana d’espais de descans rural. I crec que, en la lentitud, en la passejada, en la mirada de l’entorn, en l’art de caminar, en la possibilitat de gaudir d’alguna cosa menys luxosa que un hotel o una casa de pagès amb piscina i DVD, hi ha tot un camí per recórrer.

Perquè jo em pregunto: Què és menys elitista? Què és més econòmic? Què pot ser més popular? Una relexada excursioneta pel Montseny o una multitudinària matinal en una pista d’esquí del Pirineu?

I pel que fa a les estructures comercialitzables, als allotjaments: Cal tanta parafernàlia, tantes comoditats per passejar per la muntanya? Crec que no és pretenciós posar l’exemple personal en aquest cas i és que, fa anys que m’agrada més anar d’excursió a Occitània o a la Catalunya Nord i gaudir dels serveis d’una bona gite d’etape, d’una acollidora cambre d’hostes o d’un bistrot du pays, que no pas intentar fer camí a Catalunya de pensió en hotel i d’hotel en bivac per manca de lloc on dormir entre excursionistes i vilatans del país. Allà, en aquelles contrades, els allotjaments mesclen preus ajustats amb la possibilitat de compartir taula i llar de foc amb d’altres excursionistes, intercanviar experiències, i no trobar-te assegut en una taula aïllada, rodejat de persones que estan treballant o que no tenen res a veure amb la teva lenta i ociosa activitat. Fins i tot, en els bistrots du pays de la Catalunya Nord i la Occitània tens la oportunitat de compartir espai i tertúlia amb veïns del lloc i a la relaxada manera de sempre.

El bocí d’slow travel inclòs en aquell apunt de l’altre dia, anava per aquí, per la necessitat de revaloritzar el territori i els seus atractius, de prendre consciència que és la mamella d’on veu l’activitat excursionista i que la velocitat i la tecnologia associada al component esportiu de l’activitat muntanyenca no permet gaudir d’aquest privilegiat entorn de joc. Amb la cursa, per dir-ho de manera poètica, es perd la sorpresa. I, el que encara és més perillós, es moldeja l’entorn i es canvia el terreny on es practica l’activitat amb el que això suposar pel futur de la pràctica excursionista o esportiva associada a l’indret.

A més a més, no tothom pot dedicar-se a competir. L’apunt sobre l’edat per fer l’Everest pren aquesta direcció: Què passa amb la gent que vol fer salut, però no ha fet esport? Cal deixar-la bandejada al sofà de casa? No pot tenir la oportunitat de viure l’aventura de la natura amb bons guiatges i bons serveis a preus assequibles? En temps de presses, el descans cada cop se cerca més en el repòs i el saludable passeig, en l’art de caminar, en l’excursionisme reposat i tranquil. Per què no fer-ho possible? Per què tancar-se en les pràctiques competitives i abandonar les pràctiques contemplatives?

Pensar només en l’increment del “vessant esportiu pur i la competició” és deixar al màxim de gent embovada davant del televisor per veure “aventures alienes”. Tota aquesta gent ha de quedar-se sense un lloc a la muntanya?

Quina és la millor edat per fer cim a l?Everest?

Deixa un comentari

Mentre ordenem i assentem les idees per a seguir enraonant amb l’Enric Faura sobre l’alquímia de les excursions, faig una aturada en el camí per incidir en una qüestió que, crec, pot resultar curiosa.

L’esca la trobo al punt de trobada dels pioners. Un web íntegrament dedicat a les expedicions extremes, ja sigui als cims més alts del planeta, al Pol Nord, a fer un tomb per l’espai o ha voltar els oceans amb closques de nou. Entre les informacions aparentment forassenyades d’aquest aplec de titans, trobo un “kit per sobreviure a l’Everest” i, entre els seus estris de supervivència, una pàgina dedicada a l’edat per aventurar-se en el somni d’abastar el Sagarmatha nepalès.

M’he permès la lleugeresa de traduir aquesta pàgina al català i servir-la tot seguit al curiós visitant del Cau. Diu així:

“Hi ha moltes opinions sobre l’edat: Que si no es pot fer això, que si no es pot fer allò. Que als 16 s’és massa jove; als 60, massa vell, i entre una edat i l’altre cal viure com un adult. Però, si això és així, quan ÉS el moment de l’aventura? Tal i com ho veiem nosaltres, qualsevol edat és bona! El moment és ara i sempre! La recerca mèdica ens diu que el punt màxim de nivell físic en els homes es troba entre els 27 i els 29 anys, aproximadament, mentres, per la dona, aquest punt màxim de nivell físic no arriba fins als 34 ó 35 anys. Però això és així, si no es fa res per evitar-ho. Perquè la mateixa recerca també demostra que la gent que té cura del seu cos amb un estil de vida propi que inclogui una nutrició i un entrenament adequats, manté el màxim nivell físic durant tota la seva vida! Nosaltres vam començar a escalar als 32 anys i vam fer cim a l’Everest amb 40. Hem entrenat karate amb homes de 50 anys durs com ossos. Hem estat superats a les muntanyes per escaladors de més de 60 anys d’edat. Hem creuat l’oceà atlàntic en un vaixell de vela petit, per trobar-nos una dona de més de 70 anys que ha fet el mateix amb el seu propi vaixell. Si penses que ets massa vell als 35 – pensa-t’ho una altra vegada. Mai és tard, per aconseguir qualsevol cosa que es vulgui – mentre es treballi una mica per a fer-ho possible. Naturalment, que hom es pot morir als 50 anys. Però aleshores hauràs viscut el millor de la teva vida, just al acabar-la. I l’hauràs omplert com s’hi n’haguessis viscut 100! Per tant, no importa l’edat – si el teu somni és pujar a l’Everest, el temps de fer-ho és ara. Recorda que l’escalador més vell en fer cim que coneixem ho va aconseguir amb 62 anys. Semblava que en tingues 40 i actuava com un de 40! No hi ha excuses possibles. Fes-ho.”

Algú s’atreveix a donar la seva opinió sobre aquest enfocament de l’aventura i la natura humana?

L?alquímia de les excursions

Deixa un comentari

“Crec en la importància de descobrir coses sense proposar-s’ho”

Lyn Heward (2006) La Magia

Ja fa uns quants dies que em volta pel cap un divertiment intel·lectual entorn del món de l’excursionisme. Un divertiment que em permeti aplicar, amb la sapiència de l’idi?t?s, els principis dels STS i de les teories de l’entreteniment, la puntuació i la societat xarxa en ciències socials a una activitat que, com l’excursionisme, ha passat de ser fruit de la curiositat científica d’uns quants a esdevenir un producte recreatiu i de lleure a l’abast de molts i en constant progressió. I és que, com més s’accelera el món, més gent elogia la lentitud d’una bona passejada i està disposada a perdre’s pel territori.

Val a dir que l’empenta del trampolí dels voyeurs a la piscina dels opinadors me l’han donat dues puntades blocaires de nivell dins l’Acadèmia dels Cims:

– La primera és la que va iniciar l’apunt Atletisme organitzat per entitats excursionistes del Xiruquero – kumbayà.

– La segona, és la d’un tafaner investigador, en Francesc Roma, i proposa el concepte de l’excursionisme 2.0 i la resposta donada pel sempre interessant Enric Faura.

Però deixem-nos de preàmbuls i entrem en matèria, que el camí se’ns farà llarg…

Per mi l’excursionisme és l’art de caminar o, com diu el diccionari de capçalera que sempre tinc a cop de ratolí, l’activitat consistent en “recórrer una certa extensió de país; viatge breu, generalment de plaer o d’estudi” i, per tant, una activitat en flagrant oposició a l’incursionisme o “entrada hostil en un territori” incloent “l’entrada en un domini que no és el propi.

Amb aquesta doble definició, en positiu i en negatiu, els esports de muntanya, així com les incursions en el terrós fetes amb mitjans de locomoció aliens a la persona -bicicletes, cavalls, vehicles motoritzats, …- s’allunyarien de l’àmbit estricte de l’excursionisme, en tan en quan, suposen, crec jo, una entrada en un domini que no és el propi dels homes i, per accedir al qual, s’ha hagut de valdre d’enginys aliens a llur naturalesa.

El punt de discussió en aquesta primera anàlisi seria plenament ortegià, és a dir, si considerem l’home com a tal o el considerem amb les “seves circumstàncies” i, dins d’aquestes, hi comptem la capacitat d’aprofitament dels recursos de l’entorn per part d’hom com a part del seu ésser. Si el prenem així, si l’home inclou els seus ginys tecnològics, els seus grampons i el seu piolet en parlar pla, creix el domini de l’espai que li és propi i, en conseqüència, els cims i les parets inabastables del propi país entren al camp de l’excursionisme i, per tant, els Esports de Muntanya -així com l’accés amb bicicletes, cavalls i vehicles motoritzats- són part d’aquesta disciplina.

Ara bé, seguint aquest mateix raonament, el concepte de país també resta petit, en tant en quant les distàncies s’escurcen amb els mitjans de transport actuals -avions, vaixells, trens, …- i el país s’eixampla al planeta sencer, a l’aldea global, per donar-li nom poètic. Una expedició a l’Himalaia o a les Regions Polars també entrarien en el camp del més estricte excursionisme, si fos així.

Ara bé, personalment crec que, malgrat els avenços tecnològics que hem estat capaços d’enginyar, l’home ha evolucionat ben poc -i més aviat per seure al sofà i no per caminar -. D’aquesta manera, l’excursionisme resta circumscrit a l’art de caminar.

Avancem una mica més, però, en l’alquímia de les excursions afegint-hi l’entreteniment.

És difícil de negar que els practicants de l’excursionisme són persones que tenen plat a taula i la panxa plena. És a dir, que la pràctica de l’excursionisme és desconeguda en societats on no s’han cobert les necessitats bàsiques de l’ésser humà. Àmbits on la muntanya o el país són fons de subsistència i no de plaer. La penetració de l’activitat excursionista es va produir en les capes més altes de les societats occidentals per anar impregnant la resta de nivells socials a mesura que s’alliberava temps esmerçat en satisfer necessitats bàsiques per a dedicar-lo a nous estímuls de captació i manteniment de l’atenció personal. L’excursionisme és fill de l’entreteniment i l’entreteniment, en qüestions no bàsiques per a la supervivència, és quelcom propi de les societats desvagades o, com ens agrada anomenar-ho per aquestes terres, desenvolupades.

Seguint el camí proposat, ens endinsem, ara, en la puntuació i, més concretament, en l’espiral de puntuacions que, per captar l’atenció de la persona i mantenir-la, ha de ser cada cop més bèstia i radical, més corprenedora, més …

Als inicis de l’excursionisme, l’aventura es trobava a les portes de casa. Eren els temps en què els barcelonins amb possibles, estiuejaven al Passeig de Gràcia o a les viles que ara formen part del cap i casal. Alguns agosarats descobrien Taradell, Viladrau, Gualba o les meravelles d’un Montseny on es creia que el cim més alt era el Matagalls. Però aquestes expedicions ja eren dignes d’admiració aleshores, donat el perfil baix de les puntuacions que es produïen entre les classes ocioses.

Avui en dia, però, l’excursionisme és una activitat amb molts practicants arreu, un producte de consum més, i forma part d’un mercat d’impactes, de puntuacions constants que ocupen l’atenció de l’individu. Per captar-la cal anar més enllà, i l’atenció només es capta i es reté amb l’impacte produït per gestes increïbles, sobrehumanes!

És aquí on neixen els esports de muntanya, on es valora més l’alt rendiment esportiu o la velocitat de moure’s en enginys mecànics, i l’excursionisme, l’art de caminar, ja no capta l’interès. En les societats actuals, la recerca del superhome i de reptes constants porten la veu cantant i l’excursionisme es dilueix en aquest cafarnaüm que ens permet agermanar l’art de caminar amb la ciència de les activitats sorgides d’aquesta antiga pràctica i que coneixem com a esports de muntanya.

Ara bé, davant de tantes puntuacions, de tants impactes sembla començar a veure’s -d’uns anys ençà- un antídot, el del distanciament. Antídot que s’aplica en allò que els anglesos n’anomenen slow travel i que té en l’art de caminar un dels seus pilars fonamentals.

Ja per acabar, i amb l’objectiu, de proposar un canvi de nomenclatura en la proposta d’en Francesc Roma, introdueixo el concepte de societat xarxa. I l’introdueixo breument per deixar anar una hipòtesi que caldria refutar amb un estudi més aprofundit sobre el present i el futur de l’excursionisme. És la següent:.

No és en l’etiqueta 2.0 on cal focalitzar els esforços de recerca, sinó en l’accés a les comunicacions per part de tothom: Més enllà de l’arbre del 2.0 hi ha el bosc de la societat xarxa. Més enllà de l’excursionisme 2.0 hi ha l’ “excursionisme en xarxa”, un marc de relacions que es retroalimenta amb el tarannà d’una activitat tradicionalment socialitzadora.

Aquesta lectura, aquesta hipòtesi permet un més ampli recorregut que, superant l’ etiqueta d’O’Reilly, permeti endinsar-se també en els efectes que pot arribar a tenir la web semàntica – la que diuen que ha de ser la propera frontera de la xarxa – en les activitats excursionistes i els esports de muntanya i, fins i tot, sortir del marc d’Internet per abastar d’altres xarxes i marcs de relacions que, a la menuda, es van construint amb l’ajut de les tecnologies.

Ufff! Que llarg que m’ha sortit això. Hauria d’estructurar-ho, no? Però ara ja estic força cansat.

Bé. Deixem-ho per un altre dia potser, i mostrem la conclusió personal final que n’extrec d’aquesta reflexió feta en veu alta:

l’excursionisme és el pare, l’entreteniment n’és la mare i els Esports de Muntanya en són la corrua de fills d’una interacció apadrinada per la facilitat de les comunicacions i la necessitat de puntuar amb força per a captar l’atenció individual. Els avis en serien el temps lliure i la voluntat de la humanitat per omplir aquest temps. I el fill pròdig, l’slow travel, el viatge pausat.

Eps! Segur que el caleidoscopi sociològic no s’atura aquí, però, personalment, veig en l’entreteniment, la puntuació i la capacitat de comunicació, les bases d’interacció entre l’excursionisme -amb els Esports de Muntanya – i la societat actual, en una evolució que, per un casteller de base, com també és un servidor, s’assembla força a la que pateix el món dels castells, on l’accent, la puntuació, no es posa en l’activitat com a tal, sinó en el fracàs puntual i el risc inherent que origina aquest possible fracàs.

Us deixo que me’n vaig a fer marxa nòrdica.