Entre Alyk i Madiba
Deixa un comentariAvui és Santa Llúcia, la de la vista i Taradell. Una data que enguany tanca una setmana anodina, pesada, malaltissa i, si es vol afegir, popular. I no ho entenguis malament, però la data i la pregunta d’ahir no tapen una mort i un munt d’incomprensió.
Una setmana on un president d’un país que es vol democràtic remet al panem et circenses en els funerals d’un terrorista que, si hagués viscut a la Península, encara seria titllat d’aital manera.
Les paraules són clares:
I mentre ell viu l’entronització d’un home, a Barcelona, a l’Estat que ell governa, un altre immigrant perd la vida en un camp de concentració contemporani. Els Centres d’Internament d’Estrangers, els CIEs, són això. Espais buits, espais embrutits, caus a precari on encabir-hi éssers humans.
No fa gaire que llegia una d’aquelles frases que lliguen el món de Mandela amb el món d’Alyk.
“Volíem obrers i ens vam trobar que venien persones.”
Això sí, persones que després són il·legals, persones que no poden reunir-se amb la família, persones que cada cop tenen més problemes per tenir la ciutadania, persones que socialment rebutgem, persones que…
Crec que aquesta setmana ha sagnat amb força la ferida de l’exclusió. Líders mundials fent de groupie d’un lluitador que se’n va amb la feina a mitges, mentre un altre lluitador se’n va a trobar-lo amb la derrota d’un món que el va cridar i l’ha matat. L’ha matat com tants d’altres que vagaregen pel “primer món”, pel món que els vam vendre com la terra de les promeses i les oportunitats, pel món que cada cop genera més desigualtats, pel món dels difunts escanyats pels deutes, pel món de les vides regalades de l’1%.
Ara només ens resta esperar les samarretes amb frases boniques i el rostre de Madiba. Ves a saber quan trigarem en comprar-ne una, afartar-nos-en, portar-la a Càritas i veure un Alyk qualsevol amb la samarreta de Mandela rondant pels carrers de les nostres ciutats.
Aquest serà el llegat del gran home: Una samarreta i un bell relat pels llibres d’història: Com el Che, com Gandhi, com tants i tants d’altres herois dels relats a la vora del foc. Mentrestant, Ciutat Meridiana seguirà sent Ciudad-Deshaucio i els voltors s’afartaran de les restes exhaustes dels deutes dels obrers.