A UN MES DEL BLOOMSDAY

 Els llibres gruixuts, els totxos, els clàssics, els experimentals, aquelles obres…tenen el seu moment. S’ha de trobar el seu moment. N’hi ha que semblen fets per al temps tancat de tardor, la llar de foc espetegant i el llunyà cant de la busaroca (també dit gamarús). I n’hi ha d’altres que semblen pensats per a l’ortigada primavera, amb gandula, mosques verdes i orenetes histèriques. Hi ha llibres de vespre i hi ha llibres de matí. La lectura de l’Ulisses de James Joyce s’hauria de fer amb llum de dia…

Si pot ser, millor a primera hora del matí. Amb el cap ben clar. El primer cop que el vaig llegir era tardor avançada. Eren vespres de tardor i em va atrapar l’hivern i, si em despisto, m’hi enganxa sant Patrici (que és el 17 de març). El vaig trobar malenconiós, una mica fosc, a estones incomprensible, a estones pesat, sovint brillant, aquell llibre. A vegades se m’enganxaven les línies, els capítols, els episodis i les divagacions: no sabia on era, què passava i m’adonava que havia llegit deu fulles de manera mecànica. Una segona lectura, primaveral i amb llum de dia, m’ha fet entrar de ple en una novel.la igualment malenconiosa, però molt més comprensible, a estones pesada, quasi sempre brillant, amb un fil prim però clar per anar seguint. Un fil que a voltes emociona, pels revolts que fa. Per les giragonses… vet aquí el dijous setze de juny de 1904, que va ser un dia lluminós, radiant, gairebé d’estiu, a l’enyorada Dublín. El jueu Leopold Bloom va menjar ronyó per esmorzar, va vagarejar, va anar a un enterrament, va comprar, va mig treballar, va anar a la taverna, al barri de les meuques. El jove Stephen Dedalus va fer unes classes, va discutir sobre Hamlet en una biblioteca, també va anar a tavernes i també al barri de les meuques. Va passar un ruixat de tarda. O de capvespre. Una dona va parir. La carrossa virregnal, amb el seu seguici, va travessar la ciutat. El cap de Bloom va donar moltes voltes. La seva dona, la Molly Bloom, es va passar tot (tot?) el dia al llit, rebregant llençols i component el seu famós monòleg. En fi. La vida mateixa. Joyce -la segona lectura m’ho confirma i em fa venir ganes d’una tercera lectura, d’aquí un temps prudencial- ens regala tot un mostrari de formes literàries, de possibilitats per explorar, d’idees per conservar o discutir o cagar-s’hi. Hi ha humor, malenconia, sàtira, llum i foscor i traumes. I obre moltíssims camins. I dreceres. I travessa camps en diagonal. I s’enfila pels marges. Pels núvols. Somnis elevats. Comunes pudentes. Encara avui obre portes. La traducció del Joaquim Mallafrè es mereix un deu o un onze. Sobretot per la recreació que fa del català popular, l’argot, les dites, els renecs, les canterelles…. t’ho emportes tot. Original i traducció. Sac i peres.  

4 pensaments a “A UN MES DEL BLOOMSDAY

  1. Els (llargs) fragments per a mi incomprensibles em van fer abandonar la lectura, ja avançada, d’un llibre amb altres parts absolutament extraordinàries. I em va saber molt greu.
    Ho hauré de tornar a provar.

  2. Hi ha molta mítica amb la qüestió de l’Ulisses… Fa uns anys, qui volia quedar bé havia de dir que l’havia llegit no-sé-quantes vegades; darrerament, en canvi, el que mola és dir que no s’ha pogut passar de la pàgina 24.
    Sí que és un llibre “difícil”, però la literatura ens ha donat totxos prou més complicats; entre els clàssics, per exemple, heu provat de llegir La muntanya màgica de cap a fi? Què tal amb els set volums de La recerca del temps perdut? El Tirant, el considerariem fàcil de llegir? I el Quixot? Més contemporanis: L’home sense qualitats necessita Almax per no indigestar-se; La mort de Virgili costa déu i ajut; i dels actuals, qualsevol de les obres majors de Hadke, Pynchon… De totes maneres, no cal dir que, al menys en tots els casos, Ulisses inclòs, l’esforç van ben bé la pena. Conec una mica el llibre, i a tothom que m’ho pregunta els aconsello el mateix: per a la primera lectura, en la majoria del casos, única, recomano submergir-se en la lectura sense més condicionants, deixar-se endur pel seu ritme, i no capficar-se en aquells passatges que no s’entenen; fins i tot em sembla una bona mesura saltar-se el capítol [9] -el tema no és massa punyent, i ens és força llunyà als lectors llatins- i llegir en diagonal el [15], el més llarg del llibre, i el més incomprensible.

    Absolutament d’acord amb en Ramon pel que fa a la traducció d’en Mallafré; qüestionable des del punt de vista acadèmic, més que una traducció és una veritable versió que té, entre d’altres qualitats, facil.litar moltíssim la lectura; és un avantatge dels lectors catalans, en castellà no hi ha cap versió equivalent, ni de lluny.

    Parlant de castellà, tinc in progress una nova traducció ideològica, vull dir el més literal possible, anotada. És una feina per al que em resta de vida -només he fet cinc capítols-, podeu donar-li una ullada a: http://www.jediscequejensens.eu/litterarum.htm. També hi ha un joc escènic -es va fer una única representació a Granada- que se’m va proposar per cel.lebrar el centenari del Bloomsday, referit precisament al capítol [9], a: http://www.jediscequejensens.eu/Joycing%20Shkspr.pdf.

    Un darrer consell, si se’m permet: tothom que en tingui ganes, que s’hi posi: val la pena.