UNA HABITACIÓ PRÒPIA

7828e994959a677cc442b652d4ff6ca8

Vaig temptejar la vida com vaig poder. Un pas endavant et va marcar la diferència en aquell espectacle absurd de somriures de pallasso. Vas caure amb el tutú abandonat i no vas saber fer aquell gir on tot depenia del teu peu i aquell braç on un dia ell et va besar. Mires ara un Empordà que no hi és. Perquè ja no hi ets ni aquí ni  a cap lloc. No existeixes. Ets un núvol inventat i creat . Ets una mala bestia que s’apodera del meu cap i a vegades del meu teclat brut i esgotat. Unes paraules trencades sense reconstrucció possible. Un estil perdut, comes que no sé on posar i una Rodoreda que no m’explica el secret de la lletra. Una ploma que es va quedar oblidada en aquell calaix. Una nit entre vins, i tu vas marxar per sempre sense perdó ni oblit. No et veig perquè ets un fantasma del passat. Un mirall qualsevol on no em veig. No em reconec per cap esquerda d’aquest pis. Tot és mort. Només em queda una cullera de fusta sense escenes per construir. Un escriptor que no és ni un flauner. rondo per Barcelona sense esma ni ritme, no el tinc. Senyors no us dediqueu a escriure si mai heu escoltat als vostres personatges com un tumor dins del cap. I el dia que passi, esborreu la vostra realitat perquè ja no hi serà. Dos mons que s’escolen en aquesta habitació pròpia on escriure i descriure és la clau però perdoneu , jo he perdut una laura que ni balla, ni cuina ni em mira. De moment, no hi ha personatges, una habitació pròpia on només hi queda un llibre qualsevol, i un teclat per netejar.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

%d bloggers like this: