Rennes-Nantes.
Hi calia treballar ràpid perquè el costos eren elevats i els honoraris escassos. Però eixir experimentar era més fort que els guanys materials. De fet fou un desastre en eixe aspecte. Ell, André, era d’una pedania prop de Rennes, però l’encàrrec i faena era a la ciutat de Nantes. I recorde que passejant per ciutats del país bretó -per a copsar el “genius loci“- li vaig amollar..”Nantes és terra bretona !.”…i ell m’ho negà. I intentà reblar-me el clau per a convèncer-me posant-me d’explicació -banal- que els rètols dels noms de carrers no estaven retolats en bilingüe bretó-francés, com sí ho eren a Rennes, Vannes, etc.
I li vaig respondre: “Tant s’hi val, l’arquitectura i l’urbanisme m’ho diu a crits…”
En el desenvolupament del projecte vaig parar atenció en un parell de detalls imperceptibles però que, a mi, m’eren absolutament estranys: el desenvolupament d’un tipus de teulada plana i la recollida d’aigües pluvials d’una canal de recollida situada molt més amunt del ràfec, dita “nantesa” que també sovintejava a Rennes. Anomenada “Gouttière à la nantaise“
Sovint em vénen a la memòria aquelles frases d’en Martí Domínguez i Barberà: “Quan els homes no poden parlar, parlen les pedres.” i d’en Constantí Llombart: “Pel fil, el cabdell“
Sembla que estava encertat i que la faena dels estats supremacistes cala sobre la població que no investiga i s’esforça ni que siga en el seu àmbit de treball. No calia saber d’història sinó llegir l’arquitectura i la manera d’assentar-se sobre el territori. I ell havia estudiat arquitectura, ni més ni menys, que a la Sorbona-París.
Caram amb l’efectivitat ocultista de l’ensenyament jacobí !