La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

Cyrano de Bergerac

Títol: Cyrano de Bergerac
Autor: Edmond Rostand
Traductor: Xavier Bru de Sala
Direcció: Oriol Broggi
Intèrprets: Pere Arquillué, Marta Betriu, Bernat Quintana, Ramon Vila, Jordi Figueras, Babou Cham, Isaac Morera, Pau Vinyals, Andrea Portella, Emma Arquillué
Lloc: Biblioteca de Catalunya
Dates: del 23 de maig al 22 de juliol

La setmana passada deia que probablement, Celobert era la millor obra de la temporada de teatre que ja s’acaba. Doncs bé, guanyaria la menció ex aequo amb el Cyrano de Bergerac d’Oriol Broggi i Pere Arquillué. Més enllà de la gran intepretació del protagonista, s’ha de dir que som davant d’una obra total, perquè conté tot allò que es refereix a l’ésser humà: amor, odi, venjança, enveja, passió, raó, estètica, dialèctica, i tot plegat, sota una forma versificada que és com el dolç bressar d’un balancí per un camí de delicadesa.

S’ha fet molt d’èmfasi en la perícia interpretativa de Pere Arquillué, perquè aquesta obra venia amb el segell que li havia conferit Flotats fa gairebé trenta anys, quan la va fer al teatre Poliorama. No entraré en aquest debat perquè no vaig veure la versió de Flotats. En canvi, vull parlar del text, perquè és magnífic. És teatre clàssic però es percep com si fos modern, ja que parla de sentiments i passions, i aquests són sempre els mateixos perquè l’ànima humana no ha canviat. L’amor, el desamor, l’engany, el despit, l’enveja o la seducció prenen formes diferents segons les èpoques, però se senten amb la mateixa passió que fa cinc-cents anys. L’amor de Cyrano, la idealització de Rosaura, l’engany de les belles paraules, tot plegat és absolutament torbador i plàcid alhora. I les paraules no poden deixar de ser belles, perquè la bellesa és l’element clau que impregna tota l’obra, inclent-hi el nas de Cyrano. Sentir el text de Rostand és com tocar seda de la més fina.

Com passava a Celobert, és teatre clàssic, la paraula ho amara tot i no hi ha necessitat d’elements no teatrals. Cyrano és el personatge que ho encarna tot: la noblesa d’esperit, el do de la paraula i el coratge militar. Però es pensa que no pot aconseguir l’amor de Rosaura per culpa del nassot que té. En canvi, Rosaura és una dona intel·ligent que idealitza les paraules que es pensa que li escriu el seu marit. El malentès és servit, però no dóna lloc a una comèdia, perquè veiem com Cyrano es va enfonsant, lluny de Rosaura, i les vicissituds de la guerra fan llanguir tots els personatges. Al final de l’obra, molts anys després, Rosaura sap la veritat però ja és tard.

Gairebé cada frase del text de Rostand és una mena de màxima o aforisme que conté un savi consell. La traducció, que torna a ser la de Xavier Bru de Sala, és esplèndida, perquè a banda de fer-la també en forma versificada, queda del tot natural i espontània, i els personatges sembla que parlin en prosa, tot i que el vers és precisament allò que confereix aquell toc màgic a cadascuna de les paraules del text.

La Biblioteca de Catalunya és un marc incomparable per fer-hi obres ubicades en qualsevol època del passat. És com si donés un plus de versemblança al muntatge. Cal dir, però, que Oriol Broggi és una mena de rei Mides del teatre: tot el que toca ho converteix en or. Aquest Cyrano li ha quedat rodó i ha sabut aprofitar cada racó de la nau de la biblioteca per a les diferents escenes de l’obra. Arquillué, no cal dir-ho, és un Cyrano de luxe, els qui l’hem vist al teatre en ocasions anteriors sabem que és un actor de raça, capaç de posar-se a la pell de personatges ben diferents. El seu Cyrano és natural i creïble, dolç, càlid i proper. No puc comparar-lo amb el de Flotats perquè no l’he vist, però no és una cosa que em vingui de gust de fer.

Així doncs, la temporada teatral barcelonina ha tingut un final de cine amb aquest Cyrano, que es tornarà a representar el proper mes de març. Repetiré. 
Publicat dins de Teatre | Deixa un comentari

  1. Jo n’he vist les dues, la de Flotats i aquesta del mestre Broggi, i tot i la fragilitat de la memòria, gosari dir que Flotats dominava més el vers, tant, que pràcticament només recordo això, la dicció de Flotats. En canvi, en la versió de Broggi he trobat el vers més deslluït, crec, fins i tot, haver llegit que no s’ha seguit al cent per cent la traducció de Bru de Sala. Per altra banda, però, la possada en escena del senyor Broggi (amb els seus recursos i actors habituals) m’ha semblant, com ja és costum, enlluernadora.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.