La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

Catalunya 1400. El gòtic internacional

Exposició: Catalunya 1400. El gòtic internacional
Lloc: Museu Nacional d’Art de Catalunya
Dates: del 29 de març al 15 de juliol
Més informació aquí 

Avui m’he decidit a encetar una secció nova, dedicada a l’art, és a dir, als museus i a les exposicions que vagi a veure. Els qui em seguiu sabeu que estic al dia del teatre i dels concerts de música clàssica, però visito museus de manera massa escadussera, i he decidit posar-hi remei, de la mateixa manera que també procuro, a poc a poc, anar-me convertint en cinèfila. I per començar secció, he decidit visitar l’exposició que tot just avui s’acaba al MNAC: la que dedica al gòtic internacional fet a Catalunya.

Com totes les exposicions temporals que he vist al MNAC, és magnífica tant per la quantitat com per la qualitat de les peces exposades. Hi ha des d’escultures en fusta fins a llibres manuscrits, passant per pintures i retaules. El fil conductor és la irradiació que va tenir el gòtic europeu -especialment el flamenc- a Catalunya, que va donar grans artistes de la talla de Lluís Borrassà, Rafael Destorrents o Bernat Martorell. Ara bé, he trobat a faltar que hi hagués algun Huguet.

El gòtic manifesta un signe diferent del romànic; sense tenir el sentit de la perspectiva del Renaixement, ja no té el hieratisme del romànic i els personatges manifesten una certa expressivitat, especialment de dolor o de sacrifici, ja que majoritàriament, les pintures de l’exposició són de martiris cristians. Les peces, doncs, eren de temàtica religiosa pràcticament en la seva totalitat. I és que els retaules gòtics, tan presents en esglésies i catedrals, eren el suport perfecte per narrar les històries bíbliques al públic llec i analfabet que hi acudia. La policromia és brillant i exquisida, i el contrast amb el daurat la fa ressaltar encara més.

Com a bibliotecària, m’han agradat molt els llibres manuscrits i il·luminats, dels quals destaquen unes caplletres profusament policromades. Especialment en remarco el primer de l’exposició, que contenia una partitura de Guillaume de Machaut, un dels màxims exponents de l’Ars Nova, al costat de Philippe de Vitry. I aquí m’agradaria fer esment d’una manca d’informació important que he trobat: en un manuscrit que era un text de Valeri Màxim -historiador romà d’època d’August-, no es feia cap menció que es tractava d’una traducció catalana del segle XV feta per Antoni Canals, quan qualsevol persona amb nocions de paleografia podia saber que allò era un text català. Però vaja, a banda d’això, és una exposició atractiva i completa.

Més enllà d’aquesta ressenya, m’agradaria exposar la meva queixa sobre l’augment de l’IVA en 13 punts sobre les entrades per a la cultura. A partir del setembre, els teatres, cinemes, concerts i museus passaran a tenir un IVA del 8% a un del 21%. Potser hi ha qui ho troba bé perquè no creu que això siguin béns de primera necessitat. Deuen ser els mateixos a qui no interessa que els ciutadans pensin i s’expressin. Aquesta és la importància que els governants atorguen a la cultura? Un paper residual, de cosa accessòria que més aviat fa nosa? Potser la cultura no ens alimenta el cos, però ens alimenta allò que és més important que el cos: la facultat de raciocini. Tot i que no estic gens d’acord amb la dissociació cos-ment, perquè estic convençuda que són una mateixa cosa; així doncs, també ens estan delmant una part del cos, la que ens permet pensar i tenir emocions.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.