Les llengües al Senat
Aquesta setmana hem assistit a un nou episodi d’esperança federal (espanyola) que, com és habitual, s’ha convertit en desesperació. Estic parlant de les sessions del Senat d’aquests dies proppassats, en les quals cada senador va poder emprar la seva llengua pròpia, és a dir, qualsevol de les quatre que són oficials a l’Estat.
La primera cosa que es va esgrimir, com sempre, és el cost de les traduccions. Mariano Rajoy va dir que això no passa a cap país normal. Com es coneix que els polítics espanyols no viatgen, i no només perquè el president del govern central no parli cap altra llengua que la seva (!), sinó perquè en països federals de debò com Bèlgica o Suïssa, si no calen auriculars, és perquè els parlamentaris coneixen les altres llengües del seu Estat.
Potser si Espanya fos un Estat federal de debò, cofoia de tenir un patrimoni cultural tan ric, exhibint-lo a l’exterior, jo no seria independentista. I no per ser independentista he deixat d’alegrar-me del que he vist al Senat aquests dies. És meravellós sentir els nostres senadors en català, els bascos i navarresos en èuscar, els gallecs en gallec, i la resta amb auriculars posats per escoltar les traduccions dels discursos. Contràriament al que pensa el Sr. Rajoy, veure aquestes imatges em produeix la sensació que Espanya és Europa, que es normalitza, que entén les diferències. Però no ens enganyem: és un miratge.
Mentrestant hem d’aguantar la pluja de retrets de tots els membres del PP. Alícia Sánchez-Camacho, fent gala d’una barra sideral, diu que no pensa parlar en català al Senat, i en canvi, no té cap problema per parlar en castellà al Parlament de Catalunya (?). Ella adduirà la legalitat vigent per acollir-se a aquesta actitud tan mesella. I no li falta raó: mentre que a Catalunya el català és cooficial amb el castellà, a les autonomies sense llengua pròpia, l’únic idioma oficial és el castellà. Aquest és el veritable gol lingüístic que ens van colar durant la Transició. Perquè català, èuscar i gallec estiguessin en igualtat de condicions amb el castellà, s’hauria pogut optar entre dues opcions: o bé declarar les quatre llengües oficials a tot l’Estat, o bé declarar el català com a llengua oficial única a Catalunya (i les altres als seus territoris) i el castellà a la resta de l’Estat. Però ens van encolomar una cooficialitat que només fa que beneficiar el castellà per molts motius: perquè és una llengua amb molts més parlants, amb molts Estats que la defensen i la promocionen (Espanya i tota l’Amèrica Llatina), i perquè l’allau immigratòria dels anys ’50 i ’60 procedent d’Espanya va suposar una irrupció fins aleshores desconeguda de castellanoparlants a Catalunya.
Avui el conseller Mascarell diu que el català mai no havia gaudit de tanta salut com ara, però ell que és historiador, sap que durant la II República hi havia tot un estol de publicacions periòdiques en català (La Veu de Catalunya, La Publicitat, El Matí, Mirador, El Be Negre, L’Esquella de la Torratxa, etc.), mentre que ara tenim una invasió de televisions espanyoles que emeten continguts espanyols en castellà, i que formen l’imaginari col·lectiu de moltes llars catalanes.
La cooficialitat de català i castellà no fa altra cosa que relegar la llengua feble a la invisibilitat en molts àmbits, sense anar més lluny, l’etiquetatge dels productes. Aquesta invisibilitat, Espanya la voldria completa, i les reaccions davant el que ha passat al Senat aquesta setmana en són un símptoma ben clar. Però a mi se m’acudeix una pregunta: si Zapatero parlés anglès no li caldrien traductors quan surt d’Espanya (si no és per anar a l’Amèrica Llatina, clar), i amb això ens estalviaríem uns quants diners, oi?