Un altre país

Berlusconi amenaça, ha demanat als seus una mobilització permanent, vol que siguen el megàfon de l’acció de govern, diu que vol fer la campanya porta a porta més gran mai feta a Itàlia.

Pobres de nosaltres, ara, als de la parròquia que vénen periòdicament a intentar beneir la casa (cal dir que no són especialment pesats, els dius que no t’interessa i no insisteixen massa), als testimonis de Jehovà, que són més pesadets i, a més, amb una fe solidíssima amenacen amb el judici final, i als de Lotta Comunista, que són pesadíssims i van per les cases vestits amb jaqueta i corbata (pel foradet de la porta pareixen mormons) venent diaris i amenaçant amb la revolució internacionalista (amb una fe tan sòlida com la dels testimonis de Jehovà), deia, a tots aquests caldrà afegir els berlusconians mobilitzats.

Espere que això del megàfon siga una metàfora…

L’única recepta que coneix el populisme a la italiana és optimisme i eleccions.

En aprendre a estimar un país s’aprèn també a conèixer-ne les ferides. Aquest meu país en té moltes, de ferides, però n’hi ha una, una en particular, que encara fa mal i en fa molt. Fa trenta anys, exactament a les 10 i 25 del matí del 2 d’agost de 1980, una bomba va esclatar a l’estació de Bolònia. Va fer 85 morts i més de 200 ferits i va ferir de mort a  tot el país. Trenta anys després els parents de les víctimes i els ciutadans encara reclamen saber la veritat.
Enguany, a la commemoració per les víctimes que es fa cada any a la plaça de l’estació, sota aquell rellotge que ha quedat per sempre aturat a les 10.25, no hi ha anat ningú en representació del govern, el ministre de defensa s’ha justificat dient que si van la gent els xiula (!).
Després de trenta anys, per primera vegada, el govern italià deixa sola a la ciutat amb el seu dol, que esdevè, així, cosa seua, dels bolonyesos. Amb la històrica pancarta Bologna non dimentica, la manifestació ha arribat a la plaça on, després de la lectura dels 85 noms, els tres xiulits d’un tren han marcat l’inici del minut de silenci. Bologna non dimentica.

Appena ho chiuso “La piazza del Diamante” di Mercé Rodoreda, ho semplicemente pensato: ho letto un capolavoro. Marco Lodoli.

Viure a un país diferent del teu també té avantatges, de moltes menes, un d’ells és poder regalar als amics La plaça del diamant. Allà no el pots regalar perquè l’ha llegit tothom, ací sí, i jo el regale sovint i no sé com explicar-ho però regalar una obra mestra escrita en català a un lector italià fa que, per a mi, siga un regal molt especial. 
Ja havia estat publicat al 70 i al 90 sense massa èxit. L’any passat una editorial xicoteta va decidir tornar-lo a publicar i van encarregar-ne la traducció a un traductor excel.lent, Giuseppe Tavani. 
El cas és que l’editorial la va publicar com a ‘operació de catàleg’, és a dir, perquè volien eixe llibre en el seu catàleg i prou, no en van fer una gran promoció i la primera tirada va ser de només dues mil còpies, ja n’han venut més de 60000, s’ha convertit en el llibre més venut de l’editorial i és el llibre que els ha permès de sobreviure i de traduir més literatura catalana.
L’any passat els oients de Fahrenheit, el millor programa de literatura de la ràdio italiana, el van triar llibre de l’any. Jo, darrerament, a banda de poder-lo regalar perquè es troba a tot arreu i a llocs visibles a les llibreries, em trobe que persones amb les quals no parle sovint de llibres, me’n parlen i en volen saber més, un gust.

Ací en vaig parlar de la traducció al sard.

…en despertar-me aquest matí, l’airet feia volar les cortines i he vist la roba estesa dels balcons d’enfront, he pensat que és molt més bonica a l’estiu, com si les bugades a l’hivern foren en blanc i negre i d’estiu en color…

És cert que cada persona té sota el braç el llibre que es mereix.
Vitaliano Brancati

Com més passa el temps menys senyal em deixen els llibres, llig menys llibres que quan els acabe pense que els rellegiré. I em pareix que el problema no són els llibres que llig, em pareix que el problema sóc jo.

Acabe de tornar de l’òptic, fa uns dies que tinc mal de cap i darrerament algunes dates de caducitat i certes instruccions amb lletra molt xicoteta no les podia llegir, i m’he passat tot el Mundial preguntant quan faltava per acabar el partit perquè no veia bé els numerets…
No em calen un parell d’ulleres, me’n calen dos. Un parell per a la tele, el cinema i conduir i un altre per llegir, només per llegir, el senyor m’ha dit que quan alce la vista del llibre me les pose a la punta del nas, que no mire ‘la vida’ amb les de llegir. Jo no me miraré la vida amb les ulleres de llegir però as God is my Witness no em pense posar les ulleres a la punta del nas…
A sobre m’ha tocat explicar-li intimitats, m’ha tocat explicar-li que jo, des que sé llegir, llig al llit totes les nits, i que, a més, m’adorm amb el llibre a la mà que no em dona temps ni d’apagar la llum (l’F., fartet de dormir amb el llum encès em va posar un timer i s’apaga solet després de dues hores). Em caldrien ulleres que se n’anaren soletes a la tauleta de nit, però no existeixen. Açò serà molt difícil.
Al moment de començar a emprovar-me ulleres ha estat un drama, les grans em feien cara de secretaria de l’un, dos, tres, responda otra vez, les xicotetes de mestra de poble (de mestra de poble dels anys quaranta, concretament), no me n’agradava cap, al final he triat les meno peggio, demà vaig a buscar-les, comença la meua nova vida de persona que dorm amb les ulleres penjant del nas i que sap quan caduquen els medicaments.

A mi les illes boniques m’agraden molt, clar.
Pantel.leria m’ha encantat, té alguna cosa molt especial, potser pel fet d’estar allà soleta enmig del canal de Sicília, sense companyes d’arxipèlag, potser per haver aconseguit ser encara una illa fonamentalment agrícola i per sobreviure al turisme sent ella mateixa, potser per l’aire africà que té tot, per les olors, per eixes oliveres que es defensen del vent creixent arran de terra, pel sicilià incomprensible que parlen (però els somriures s’entenen, com a tot arreu). Potser perquè tot i ser tan exòtica amb les seues cases africanes i els seus ocells mai vistos abans, alguna cosa en l’aire me la feia tan familiar, tan casa: mitja illa es diu Valenza, Almanza o Belvisi de cognom i les tomates penjades, els bancals i les dones majors fent ganxo a la fresca em portaven al poble de quan era xicoteta.
Aquesta illa m’ha encantat, més que cap altra, hi tornaré només puga.

PS: Quina emoció les imatges de la manifestació de Barcelona el diumenge en arribar a casa…