Un altre país

el bloc abans conegut com 'El meu país d'Itàlia'

Torino operaia (i 2)

0

Les darreres grans manifestacions obreres a Torí han segut enterraments.
L’acereria Thyssenkrupp, la darrera que quedava a Torí, tenia previst tancar definitivament el 30 de Setembre d’enguany. A febrer s’havia d’aturar la primera línia, la 5. Una de les colles que treballava a la línia 5, la que va començar el torn a les 10 de la nit del 5 de desembre, no va tindre temps de perdre la faena. Aquella nit un accident els va matar als set, cremats.
Els qui treballen a l’acer (noi delle acciaierie) saben que fan un treball perillós, perquè les màquines i els materials usats per transformar el metall superen qualsevol dimensió humana, amb els processos de fusió, forja, làmines enormes de metall que avancen, masses en moviment. És un treball fet de fatiga, soroll, intuïció, tècnica, experiència, risc, concentració.
Quan la colla que treballava a la línia 5 va intentar apagar un xicotet incendi, que, com altres vegades s’havia declarat en entrar en contacte el metall roent amb alguna part de la màquina, van descobrir que els extintors eren buits. En aquell moment la primera explosió va desencadenar l’infern. Els inspectors diuen que han comprovat 116 violacions a les normes de seguretat a la línia de l’accident. Estava tancant, estaven desmantellant, però continuava activa.
A l’enterrament dels primers morts (els altres van anar morint a l’hospital) hi van anar trenta mil persones, silencioses. L’alcalde de Torí, com tants torinesos fill d’un obrer del metall, diu: a l’enterrament d’Agnelli la gent hi va anar per dir “jo hi era”, en canvi ací la gent estava dient “vosaltres hi sou”.

Fa poc menys d’un any que vaig escriure l’entrada que començava amb els paràgrafs d’ací dalt. Ahir va fer un any de l’accident, un any i 1003 morts, 1003 persones han perdut la vida en accidents laborals des d’aleshores. Ahir a Torí va haver una gran manifestació, silenciosa. Amb la presència de molta gent de la ciutat, de l’Ajuntament, dels sindicats…cap representant del govern ni de la Confindustria. El mes que ve se celebrarà el judici, el jutge de les audiències preliminars, en una decisió històrica,  va decretar que l’acusació per la qual serà jutjat l’administrador delegat de la  Thyssenkrupp serà homicidi voluntari. El ministre del ram, en saber la notícia va atacar immediatament els jutges dient que la decisió li semblava excessiva, a la Confindustria també li va semblar excessiu, en paraules del seu president “mor més gent a les carreteres” (!).
Deia a l’entrada de fa un any: “Diuen els obrers que els set van morir perquè feia temps que eren invisibles. Els obrers existeixen, clar que existeixen, però existeixen a la fàbrica, fora no, i la invisibilitat social els fa dèbils, la debilitat i la soledat porten inseguretat”.
Va ser la mort el que va fer visibles els set obrers  de la Thyssenkrupp (Giuseppe Demasi, Antonio Schiavone, Roberto Scola, Angelo Laurino, Bruno Santino, Rocco Marzo i Rosario Rodinò), no els vam saber veure fins que no van morir, espere que una sentència exemplar done sentit a aquestes morts i servisca per evitar-ne d’altres, espere que els dirigents de les fàbriques i les obres que no respecten les mesures de seguretat els entre por, una mil·lèsima part de la por que senten els treballadors, i comencen a pensar en la seguretat de qui treballa per a ells, si no ho fan perquè és just que així siga, al menys que ho facen per no ser processats per homicidi.

sucre

12

Fa un fred que pela, tinc la impressió que fa mesos que plou, necessite calor, necessite sucre:

ho bisogno d’amore per Dio, perchè se no sto male…ho bisogno d’amore per Dio, per tutto quanto il giorno…una overdose d’amore

(volum al màxim, gent), au, bon dia.

Publicat dins de música | Deixa un comentari

Beatrice

8

El retrat de Beatrice Cenci és un quadre impossible d’oblidar, ple de dolçor transcendent i de meravellosa tristesa, amb una llum al rostre que em persegueix, la puc veure ara, com veig el paper i la ploma“. Charles Dickens, Pictures from Italy

Beatrice Cenci va nàixer a Roma el 1577 al si d’una família noble i rica. Sa mare va morir quan ella tenia set anys i Beatrice, des de xicoteta, va haver de patir els abusos del pare, Francesco, un home molt violent que, tot i algunes condemnes (per violació i assassinat), havia aconseguit sempre subornar a qui tocava i no anar a la presó. No la va voler casar i els germans grans de Beatrice van demanar vàries audiències al Papa, Climent VIII, per denunciar el pare i salvar a la germana, sense èxit. Cap al 1595, Francesco Cenci va decidir allunyar-se de Roma amb la filla i la segona dona, Lucrezia Petroni, a un castell als Abruços i allà va continuar abusant de les dues dones i maltractant-les. Beatrice va escriure una carta explicant la seua situació desesperada i va intentar fer-la arribar al Papa però la carta va arribar a mans de son pare i la situació de la jove va pitjorar moltíssim. A setembre de 1598 Beatrice i Lucrezia van decidir assassinar Francesco Cenci amb l’ajuda de Giacomo, un dels germans grans de Beatrice i de dos criats, que en van ser els autors materials. Li van donar un somnífer i el van matar a martellades, després el van llançar per una finestra per fingir un accident.
Uns mesos després, Giacomo, les dues dones i el germà xicotet, Bernardo, de dotze anys, van ser arrestats i portats a Roma, a la presó de Corte Savella. Els dos germans i Lucrezia van confessar en ser sotmesos als tormenti della corda (amb els braços lligats a l’esquena i penjats del sostre), Beatrice no va cedir i va ser turmentada ad torturam capillorum (penjada pels cabells) fins que va confessar. El procés va durar un any i tota la ciutat n’estava molt pendent. Tots quatre van ser condemnats a mort. Alguns nobles romans es van mobilitzar per salvar-los però el Papa només va perdonar la vida al jove Bernardo.
L’onze de setembre de 1599, a les 8 del matí els tres condemnats i el xiquet, obligat a acompanyar-los i a presenciar l’execució, van ser conduïts en dos carros cap a Piazza Sant’Angelo, a un carro anaven les dones i a l’altre el xiquet i Giacomo, que havia estat condemnat a morir attenagliato (vol dir que pel camí li anaven arrancant amb una tenalla roent trossos de carn del pit i l’esquena), mazzelato (mort d’una martellada al cap) i squartato (esquarterat).
La processó va durar moltíssim, tota la ciutat volia veure els condemnats, tota la ciutat havia decidit que Beatrice era innocent i que allò era una injustícia del Papa (pocs mesos després va ser cremat Giordano Bruno), pareix que va haver intents desesperats de salvar-les i l’exèrcit de Papa va haver d’intervindre vàries voltes. Les dues dones van ser decapitades amb una espasa i milers de persones les van vetllar aquella nit. Entre el públic hi havia Caravaggio, amb els pintors Orazio i Artemisia Gentileschi.

Segurament la història de Beatrice Cenci no és exactament com l’he explicada, però és aquesta història la que la va convertir en l’heroïna de la Roma anticlerical i en el símbol de l’injustícia papalina i la que van explicar Shelley (The Cenci: A Tradgedy in Five Acts, 1819), Stendhal (Les Cenci-Croniques italiennes, 1839), Alexandre Dumas (Les Cenci, 1856), Antonin Artaud (Les Cenci, 1934), Alberto Moravia (Beatrice Cenci, 1958) i molts altres.
El retrat de Guido Reni de la bellíssima Beatrice pareix que no és de Guido Reni sinó d’Elisabetta Sirani, filla d’un alumne del mestre i és poc probable que la dona del quadre tinga res a veure amb la Beatrice real, però va ser la visió del quadre el que va commoure a Shelley i a Stendhal i els va inspirar el que van escriure sobre Beatrice. 

bajocons

43

Ahir va vindre a casa Vicent que havia de dormir a Roma per agafar hui l’avió per tornar a la Barceloneta després de la seua avventura fiorentina i, a més, ens devia una paella. La paella va ser una paella benissera, i he de dir que ja mentre, via email, em va dir el que li feia falta em va sorprendre una miqueta… albergínia? a la paella? i quan jo vaig proposar posar-hi dues carxofetes, em va dir que això era un sacrilegi (!?).
Com que la paella era benissera i la feia ell, no vaig insistir. En fi, no voldria entrar ara a discutir un tema que, junt amb les banderes, ens fa perdre tanta energia i, a voltes, fins i tot amistats, als valencians… i les paelles de la Marina seran tan bones com les de Castelló, però dues carxofetes haurien anat de categoria. De totes maneres, la paella estava boníssima.
El millor de tot va ser que era la primera paella, des de que estic ací, que duia bajocons (garrofons, diu ell), com Déu mana. Els bajocons els va dur Vicent, els hi havia donat una amiga valenciana que està a Bolonya.
Ara, fer ací una paella amb bajocons és una espècie de miracle, fer una paella amb bajocons de contraban que han viatjat per l’Emilia Romagna i la Toscana és un miracle que té la seua gràcia, no em direu que no…

cultura

6

Els problemes d’Itàlia no són culpa del govern Berlusconi, sinó dels governs precedents i dels successius” Sandro Bondi, Ministre de Cultura.

Quan Berlusconi el va nomenar Ministre de Cultura, tots vam pensar que era una broma del Cavaliere, una boutade, i que després diria que era broma i que no teníem sentit de l’humor. En canvi era de veres, és el Ministre de Cultura. Amb una biografia política de tebeo, ex PCI, catòlic fervent i purità, adorador de Berlusconi a nivells de vergonya (quan li  pregunten què sent pel Cavaliere la resposta és “devoció”). Va ser l’autor del llibret Una storia italiana, hagiografia de Berlusconi que en la campanya del 2001 ens vam trobar tots a la bústia de casa i, a més, és poeta, escriu poesies que publica al Vanity Fair dedicades als seus companys de partit i, sobretot, a Berlusconi (no en pense copiar cap, no).
Com a Ministre de Cultura, a banda de la seua missió declarada de “tornar a la RAI la seua funció d’instrument d’elevació cívica i espiritual de tota la  comunitat nacional” acaba de nomenar director general de museus a l’ex director de Mc Donald Italia (!!). El darrer llibre que ens ha propinat és una llarga entrevista que es titula Io, Berlusconi, le donne, la poesia.
Potser haureu llegit que el govern ha decidit incloure en el pla anti crisi el retorn de la porno tax, que és una taxa afegida als productes considerats pornogràfics. Sense entrar en el mèrit (potser podrien també perseguir l’evasió fiscal, però no, el govern és molt més creatiu), el més impressionant de la mesura és que l’encarregat de decidir què és porno i què és soft és aquest senyor que ens trobem com a Ministre de Cultura…supose que sentíeu rialles vindre de llevant i no sabíeu per què, ara ja ho sabeu.