Ala casa gran del catalanisme hi han entrat tèrmits neoliberals. Potser la metàfora és excessiva. Tanmateix, descriu a la perfecció la perillosa deriva que enfila el nacionalisme del país, que com ens recordava Josep Termes té arrels populars i, com bé sabia Francesc Macià, serà interclassista o no serà. El president Pujol coneix massa bé Catalunya, i per això fonamentà la seva trajectòria cívica i política fent d'equilibrista sense xarxa, per damunt la inestable i contradictòria societat catalana, combinant democràcia cristiana amb socialdemocràcia per bastir una identificació sòlida i plural de tots els catalans que viuen i treballen a Catalunya. I probablement el president Mas, home culte i llegit, també deu ser conscient de la fragilitat social i identitària del país, i per tant de la necessitat d'establir consensos socials amplis i integradors. Tanmateix, la seva casa gran, amb la voluntat d'aixoplugar la immensa majoria de la complexa nació catalana, pateix una invasió de tèrmits que amenacen de fer-ne caure l'estructura. Són aquells que han posat per davant els interessos de classe (alta, per descomptat) per damunt de la necessària cohesió social; els teòrics i artífexs de les retallades; el creadors del discurs de la discriminació fiscal (que, tot i que fonamentat, està destinat a expressar la voluntat d'una exempció impositiva a les elits empresarials); qui ha pressionat per suprimir l'impost de patrimoni o de successions; qui reitera un discurs i una acció hostil contra els treballadors públics; qui crea i divulga el bonic conte infantil de l'emprenedoria (que bàsicament significa l'enaltiment de l'hegemonia empresarial per damunt els drets de la majoria assalariada).
Els anys recents –la dècada de les decepcions, segons l’historiador Joan B. Culla– serví per transformar de soca-rel la imatge que la majoria de catalans teníem de nosaltres mateixos. País acostumat al psicoanalista, els mals tràngols passats; els insults, les humiliacions, les difamacions, les sentències dels tribunals hispànics,... van acabar per catalitzar un seguit de sentiments complexos, consistents a treure’ns uns quants, de complexos. En aquest sentit, la primera dècada del XXI recorda la del XX, quan s’articulà políticament un catalanisme difús. Ara el que s’esdevé és que l’independentisme difús de la societat catalana –detectat millor pels espanyols que no pas per nosaltres– ha pres consciència i substància. I sobretot, ha desaparegut el contradictori sentiment de culpabilitat que portava als catalans més moderats a dissimular els seus pensaments.
Vaig participar, el passat dia 14 a Girona, en la manifestació dels treballadors públics contra les retallades. I he de reconèixer que vaig quedar sorprès. Allà on esperava un parell de centenar de persones, n'hi va haver més de dues mil. Bombers, agents rurals, mestres, infermeres, metgesses, administratius, conserges, periodistes aturats, professors de la universitat, veïns de l'escala, directors d'institut, amics, coneguts i saludats, i gent desconeguda. Tots allà, i ben emprenyats. No és gaire freqüent aplegar tanta gent un dimecres a la tarda. Per un moment vaig pensar en l'espectre de la vaga general, el vint-i-tresè aniversari de la qual se celebrava aquell mateix dia. Ja saben els meus lectors que no sóc gaire aficionat a les excitacions col·lectives. Tanmateix, aquest vespre de tardor vaig quedar impressionat. En una ciutat com Girona, on tothom es coneix i es pot resseguir trajectòries de vides i famílies alienes, els assistents voluntaris i accidental van poder percebre una dimensió col·lectiva que semblava oblidada a les golfes de les rampoines. Entre la sorpresa inicial, i la pirotècnia verbal final de la cloenda, el moment més decisiu, tanmateix, fou un que passà desapercebut per a la premsa fou al carrer Santa Clara, un dels eixos comercials més destacats de la ciutat.
Si haguéssim de resumir l’actitud política d’Aznar amb un sol eslògan amb aspecte d’epitafi, podríem dir: «Fort amb els febles, submís amb els forts». Aquesta màxima fou una constant en la seva relació amb els afers interns i externs. Dur amb els treballadors, amic dels banquers. Fatxenda a Perejil, i grum a les Açores. La grandesa hispànica que exhibia davant les fràgils democràcies llatinoamericanes i el menysteniment de catalans. Una dècada després, Mas comença a navegar per una drecera perillosa. La ruta d’Aznar que, malauradament, i de manera paradoxal respecte a la seva passió per símils marítims, pot acabar amb el naufragi del catalanisme. Mas, i la seva psicòloga de capçalera, Joana Ortega, es mostren extremadament durs en les retallades contra usuaris, i amenaçadors contra els treballadors públics (que pràcticament no tenen possibilitats d’oposar-se a la motoserra de la Generalitat), mentre que es veu incapaç de donar un cop de puny a la taula de la Moncloa.
Fets. Finalment és a partir d'una combinació de fets aparentment contradictoris, com es pot fer una lectura de la realitat. Fet número 1. Retallades estil "La Matança de Texas", que afecten el pinyol de l'estat del benestar. Fet número 2. Qui retalla, com és el cas de Boi Ruiz (amb una mirada que recorda Freddy Kruger) té interessos en la patronal privada. Fet número 3. El dèficit per compte corrent de la Generalitat representarà prop de l'1,5% d'uns pressupostos ja retallats un 10% respecte de l'any passat. Fet número 4. L'estimació de dèficit fiscal actual respecte l'estat representa entre el 7,5-9%. Fet número 5. El missatge electoral de Duran en aquests darrers comicis era que els catalans penséssim amb la cartera. Fet número 6. La invasió de zombies neoliberals dins el govern fa que deduïm, es referien a la cartera dels empleats públics, de metges, infermeres, mestres, mossos, bibliotecaris, administratius o conserges. En circumstàncies com aquestes, el més raonable és fer com la resta de comunitats autònomes i no retallar. Si tenim un dèficit fiscal d'un 7,5-9% el més raonable seria fer com la resta de comunitats autònomes, com a manera de forçar als altres a fer polítiques d'austeritat que només es fan amb els nostres ciutadans.
No és cap secret que en el sí de Convergència i Unió conviuen diferents corrents polítics, on les fronteres entre l'eix social i nacional es mouen de manera desconcertant. De la mateixa manera que hi conviu el neoliberalisme més integrista amb la social democràcia clàssica, també ho fa l'independentisme sincer amb el criptoespanyolisme de Duran Lleida. Cap problema, tot és defensable, i part de l'èxit de CiU és la capacitat d'integrar elements tan contradictoris. Ara bé, en teoria política, és ben sabut que una bona gestió reforça l'opció política que la defensa, estén el prestigi de la coalició que l'engega, i dels seus postulats fonamentals. Ho ha entès a la perfecció el Partit Nacionalista Escocés, que permet expandir l'independentisme des de la protecció de l'estat del benestar i el desmarcatge tatcherià que s'imposa a Anglaterra i Gal·les. És per això que la filosofia de les retallades, especialment les que duen a terme a Sanitat i a Polítiques Socials és una manera de sabotejar els elements sobiranistes de CiU. O les declaracions neoliberals de Duran Lleida, que defensa idees que demostren que el diputat no en té ni idea del que és la Democràcia Cristiana, cerquen un únic objectiu: desacreditar el catalanisme polític, i evitar el creixement del sobiranisme.
Nota: Article publicat a l'edició nacional de El Punt-Avui
Sostenia Tolstoi que els grans canvis històrics eren fruit de petits
canvis individuals. A la darrera dècada n'hem pogut constatar molts al
nostre entorn, a partir de l'evolució de centenars de milers de persones
vers el sobiranisme. Més enllà dels fets (l'assetjament identitari de
l'era Aznar, els atacs catalanofòbics arran del nou Estatut, la seva
mutilació, la sentència del Tribunal Constitucional, el tancament de
repetidors de TV3, l'onada de consultes sobiranistes, la manifestació
del 10-J o la interlocutòria contra la immersió), hi ha un desplaçament
en les consciències individuals. S'ha instal·lat la idea que “l'escolta,
Espanya, la veu d'un fill que et parla en llengua no castellana” ha
rebut un lacònic “no procede” que invalida l'esforç de la generació política de la Transició.
La Sarsuela, espai emblemàtic des d’on
veritablement es cuinen aquests plats indigestos que s’obliga a menjar
tots els ciutadans sense drets de l’estat, deu haver contractat alguns
guionistes de Hollywood. Fer coincidir la farsa del canvi
constitucional (tècnicament anomenat verfassungsänderung) amb l’enèsima
sentència contra el català (patois, segons l’argot jurídic espanyol), amb la cara de caricatura de Duran Lleida i d’Ebener Scrooge (el vell del Conte de Nadal, de
Dickens)que porten Cleries, Mena i (Sant) Boi Ruiz, ens remet a la
galdosa actuació del govern tripartit quan l’Estatut quedà trinxat, i
quan el país va trinxar el 10 de juliol la classe política, i tot i
això, la cosa va continuar fent com si no hagués passat res. Aquesta agressió, enèssima, previsible, avorrida, contra la llengua del país sembla tenir quatre respostes possibles.
El discurs del cinquantè aniversari d’Òmnium Cultural, com era d’esperar, aportà una proposta interessant de desobediència fiscal. Era previsible. Després del protagonisme assolit en la manifestació del 10-J, l’entitat presidida per Muriel Casals havia de tornar a captar l’atenció mediàtica i no decebre a aquells qui, des de l’orfandat de la política, esperen una mena de lideratge cívic per a les transformacions radicals que requereix el nostre país.
Tanmateix, més enllà del titular, la factibilitat de “coordinar” una mena de desobediència fiscal, com a eina de pressió per assolir el tan anhelat concert econòmic, és prou discutible. Tècnicament, la viabilitat requeriria la intervenció de les institucions catalanes. I de fet, i com es podia preveure en el guió dels esdeveniments, el govern no ha trigat a desmarcar-se (a mitges entre la boca gran i la boca petita) de la proposta d’Òmnium. L’excusa, que en el delicat procés de negociació amb l’estat, no es poden mostrar les cartes.
La història és una
qüestió de perspectiva. Sovint emergeixen els fets, com a terratrèmols, sense
saber ben bé com ni perquè. I no s’entén res si ens dediquem a analitzar el
sotrac en sí si no entenem la tectònica de plaques, els moviments de fons que
porten a un canvi significatiu en la geografia. Certament, fa un any més d’un
milió de persones van exigir a la classe política moltes coses. La
independència potser fou la més espectacular, tanmateix la sobirania, és a dir
la idea que el present i el futur és de propietat col·lectiva (i sobre
això no hi ha tribunals constitucionals que valguin), fou l'essencial.
Les grans revolucions són les silencioses. Les que segueixen corrents subterranis fins que a la fi afloren a l'exterior, quan ningú ja no pot deturar la força de l'aigua. Amb la qüestió nacional s'esdevé així. Certament, després de l'esclat del 10 de juliol de l'any passat, semblava com si la calma hagués tornat a imposar-se després de la tempesta. Tanmateix, les nevades de l'hivern fa que dels rius baixi aigua, fins al punt no no és descartable un desbordament. La publicació, aquesta setmana, del sondeig del CEO on s'indicava el triomf prou clar d'un sí en un hipotètic referèndum d'independència indica que les coses han canviat. Que allò que formava part de prudents converses privades, d'un sentiment difús i semiclandestí, s'ha passat a la possibilitat i el projecte. Si fins fa quatre dies alguns plantejaven escenaris nacionals, determinats assaigs ja exploren com seran els diversos aspectes d'una economia independent. Tot just aquesta setmana se celebren vint anys de l'inici de dissolució de l'antiga Iugoslàvia. Constatació que el millor que pot passar als antics imperis decadents és la seva dissolució. Valdria la pena que tothom en tragués conseqüències històriques. I ara per ara, el realisme és a la banda dels independentistes.
Els esdeveniments d'ahir requereixen una anàlisi molt delicada. Acabem
d'assistir a un xoc de legitimitats. D'una banda, les institucions
legalment constituïdes i un Parlament i un president que, d'acord amb
les regles de joc, representen la ciutadania. De l'altra, un sentiment
difús d'indignació, també legítim i força estès entre els catalans,
sobre com de desigualment cauen les conseqüències de la crisi. D'una
banda, és lamentable la manca de respecte exhibida contra els nostres
representants, de l'altra, seria un error desautoritzar un moviment en
què un sector important de la societat catalana s'hi sent identificat.
Tot i que soni a salomònic, sospito que institucions i indignats estan
condemnats a entendre's. A arribar a un mínim d'entesa, on siguem
capaços de reformar el sistema vigent vers la direcció d'una
democràcia que arribi al terreny social i econòmic. En cas contrari, correm
el risc d'una societat fracturada i una deriva d'imprevisibles
conseqüències.
El Parlament de Catalunya està iniciant els tràmits d'una anomenada "llei òmnibus" que, en la línia de l'estatal "Ley de Economía Sostenible" es tracta d'allò que s'anomena llei comodí, derogatòria de legislació anterior i desregulatòria de drets i "tallafocs" legislatius. Aquesta mena de tril·lerisme legislatiu no és nou. De fet els darrers precedents en aquest sentit els podem trobar a Llatinoamèrica dels noranta i la Rússia de Ieltsin. Diversos becaris de la Universitat de Chicago, amb un bon grapat d'articles als seus arxius informàtics, es reunien amb secretaris i subsecretaris ministerials per, amb un retalla i enganxa, desmuntar l'entremat institucional dels diversos estats on apareixia l'FMI que exigia estats "captius i desarmats" davant la força d'uns mercats, malgrat tot, amb noms i cognoms (Carlos Slim, Rupert Murdock, Emilio Botín o la reialesa petrollera del Golf). El fet d'haver estudiat dret constitucional em fa ser conscient de la magnitud del perill. Amb una llei d'aquesta mena és possible retocar diversos aspectes de la bastida de l'estat del benestar a fi que aquest, quan hagi de suportar una determinada càrrega, s'enfonsi. Supressió de controls, entrada de l'empresa privada, desregulacions laborals, retocs en els organigrames de diverses estructures administratives. Amb mesures d'aquesta mena, en poc més de dos o tres anys, argentins, bolivians, peruans, mexicans, russos,... van veure com els seus estats es van ensorrar entre la joia de les seves elits cleptocràtiques.
"Ja era hora", fóra fàcil pensar en veure que, almenys una part de la societat ha decidit plantar-se. Ja era hora visualitzar la indignació que fa temps que corre entre les converses quotidianes. Les manifestacions de diumenge passat (molt més transcendentals que les del dia anterior), amb la primera protesta, algunes setmanes abans, semblen seguir el corrent de Stéphane Hessel i del tsunami islandès. Tanmateix, permeteu-me un bri d'escepticisme. El meu sant preferit és Sant Tomàs, patró dels incrèduls i dels que necessiten proves fefaents per analitzar la realitat. Venim de massa fracassos i inconsistència. L'amnèsia mediàtica ens va fer oblidar, si més no, a la premsa pocs se'n recorden, de les acampades i la revolta tàcita anti-bolonya de 2008-2009, una protesta universitària més contundent que les dels seixanta, per coses gravíssimes, i que les nostres esquerres esquarteraren sense contemplacions.
La publicació de les memòries del president Pujol ens està resultant molt útil als historiadors. El coneixement íntim de l'home que governà gairebé un quart de segle fa adonar-nos dels errors d'anàlisi en què hem incorregut sovint. De fet, la simplificació propiciada pels eixos esquerra/dreta i catalanisme/espanyolisme ha provocat pèssimes interpretacions del personatge i dels complicats anys de la transició. Un dels pocs analistes, provinent del PSC, que no entelaren la mirada a partir del prejudici ideològic, fou Jaume Lorés. L'assagista, a mitjan anys vuitanta, oferí una interpretació segons la qual, i en contra de l'opinió majoritària, Convergència i Pujol no representaven una “dreta” convencional, d'acord amb la simplista i maniquea lectura marxista, que dibuixava CDC i el president a la manera d'una caricatura carrinclona i essencialista, sinó un projecte més complex amb pretensió d'assolir una hegemonia ideològica i sentimental dins una societat heterogènia.
Les darreres decisions econòmiques del govern Zapatero (bé, això és un eufemisme, car les decisions les prenen altres) m'han fet esvair els meus darrers dubtes sobre l'oportunitat de la separació d'Espanya. Qui hagi seguit els meus posts sobre aquesta qüestió, ha pogut percebre les meves reserves sobre el model d'estat que podria sorgir d'una ruptura. Les meves temences que els sectors econòmics neoliberals arruïnessin el futur del país amb una estructura feta a mida. A mesura que han desfilat la reforma laboral, de les pensions, i el reforçament de l'absolutisme financer, ja no em queden arguments contra la conveniència d'un estat sobirà. Les darreres intervencions del president Pujol han elevat, encara més, el tsunami sobiranista. Algú com ell, que havia cregut tant en els ponts del diàleg espriuans ja s'ha convençut de la inutilitat d'una estructura corcada,a on, tot parafrassejant Lluís Llach, "estem tots lligats". Tot plegat, la situació (i la pròpia degradació política de l'estat) ens ha dut a una via morta.
Estic passant uns dies en un país sotmès a un règim totalitari on l'administració no dubta a silenciar la dissidència i a tancar cadenes de televisió. Encara que hi hagi moros i cristians, no parlo de la riba sud de la mediterrània, sinó al Maestrat, a pocs quilòmetres de la Riera de la Sènia. Avui he presenciat com se les gasta aquesta dictadura. Aquest matí, a l'habitació del turisme rural on m'estic, em mirava una estona els matins de TV3. Aquesta tarda, tots els canals de la corporació han desaparegut. Els han tintat de negre. Com els mòbils els dies de manifestacions a l'Iran. Com Internet a Egipte i Tunis. Tanmateix, aquí, ben a prop del Principat on declarar-se franquista comporta una visita al psiquiatra, Camps emula Ahmadineiad i no passa res. El pitjor no és Camps, un dictadorzuelo de tres al cuarto, un Gadaffi més elegant encara que no menys jeta. El pitjor és la nostra indolència i col·laboracionisme. Ens hauria de caure la cara de vergonya de no fer res i deixar abandonats els nostres cosins valencians. L'actitud de la Generalitat catalana és vergonyosa. No s'ha de pidolar res als nostres Trujillos falleros. Cal actuar! Que no podem comprar una cadena valenciana d'aquestes del Tarot 24 hores? Què no podemn fer el mateix amb els bodrios de cadenes privades hispàniques, i tancar-les fins que no es garanteixi que arreu de l'estat es puguin adonar que no viuen en un país monolingüe? Que no podem posar un repetidor en un vaixell i envair l'espai radioelèctric?
El cop d'estat del maig passat ens ha deixat molt clar que el règim actual s'acosta a les antigues democràcies populars, és a dir, un decorat institucional amb aparences d'estat de dret, i a la pràctica, una dictadura en què són altres qui prenen decisions contràries a la majoria. Una reforma laboral inútil i humiliant, el saqueig del patrimoni públic, la requisa de bona part del salari dels empleats públics, una propaganda permanent, des dels mitjans, per justificar la submissió als dogmes neoliberals, la militarització i criminalització de qualsevol protesta laboral, i finalment, una absurda i injusta ampliació forçosa de l'edat de jubilació. Tot plegat una dictadura. No és cap exageració, si ens atenem a la definició que d'aquest mot fa l'Enciclopèdia Catalana: “Forma política de què es revesteix l'estat com a instrument de poder posat en mans de la classe dominant per esclafar la resistència dels seus enemics”.
Tècnicament, el president Zapatero hauria d'ésser enviat davant d'un tribunal. Les mesures preses en els darrers temps; reforma laboral, congelació de pensions, retallades dràstiques en l'estat del benestar, i la torna, avui, l'allargament de l'edat de jubilació via decret, tot violentant les garanties legals, representa un prejudici infinit als ciutadans espanyols, a fi de satisfer potències estrangeres (financeres, és clar). Les formes dictatorials, la retòrica justificativa al més pur estil de la propaganda dels exèrcits d'ocupació, la implacabilitat contra els més febles, la dictadura dels delinqüents econòmics, la ignorància dels principis ètics més elementals,... tot plegat constitueixen una prevaricació moral, una alta traïció que comet contra la ciutadania espanyola. Certament, vivim ja immersos en una dictadura. La major part dels nostres càrrecs electes ens han traït d'una manera ignominiosa, i dubto que tinguin el coratge de dissentir o alçar la veu en nom de la decència. Potser caldrà fer alguna cosa més que no anar a votar o fer veure que fem vagues generals d'un dia. Com diria Sergi Pàmies,... se'ls hauria de caure la cara de vergonya. I potser, caldrà ajudar-los.
El maig passat, l'historiador Joan B. Culla proposà anomenar “la dècada de les decepcions” als darrers anys de la nostra història. Amb aquest lema, i abans que la sentència del Tribunal Constitucional hagués volat definitivament el darrer pont de diàleg espriuà, volia explicitar la sensació de desafecció col·lectiva, la deriva d'involució autonòmica, les crues contradiccions que marcaren l'actuació del tripartit, o les enèsimes amenaces, des d'advertències militars fins a excomunions cardenalícies, enviades des dels poders fàctics. Ja només mancaven les revelacions de Wikileaks, en què també esdeveníem matèria de preocupació per a la diplomàcia internacional.
Nota: Article publicat a l'edició nacional de 
Les grans revolucions són les silencioses. Les que segueixen corrents subterranis fins que a la fi afloren a l'exterior, quan ningú ja no pot deturar la força de l'aigua. Amb la qüestió nacional s'esdevé així. Certament, després de l'esclat del 10 de juliol de l'any passat, semblava com si la calma hagués tornat a imposar-se després de la tempesta. Tanmateix, les nevades de l'hivern fa que dels rius baixi aigua, fins al punt no no és descartable un desbordament.
Els esdeveniments d'ahir requereixen una anàlisi molt delicada. Acabem
d'assistir a un xoc de legitimitats. D'una banda, les institucions
legalment constituïdes i un Parlament i un president que, d'acord amb
les regles de joc, representen la ciutadania. De l'altra, un sentiment
difús d'indignació, també legítim i força estès entre els catalans,
sobre com de desigualment cauen les conseqüències de la crisi. D'una
banda, és lamentable la manca de respecte exhibida contra els nostres
representants, de l'altra, seria un error desautoritzar un moviment en
què un sector important de la societat catalana s'hi sent identificat.
Tot i que soni a salomònic, sospito que institucions i indignats estan
condemnats a entendre's. A arribar a un mínim d'entesa, on siguem
capaços de reformar el sistema vigent vers la direcció d'una
democràcia que arribi al terreny social i econòmic. En cas contrari, correm
el risc d'una societat fracturada i una deriva d'imprevisibles
conseqüències.
El Parlament de Catalunya està iniciant els tràmits d'una anomenada "llei òmnibus" que, en la línia de l'estatal "Ley de Economía Sostenible" es tracta d'allò que s'anomena llei comodí, derogatòria de legislació anterior i desregulatòria de drets i "tallafocs" legislatius.
"Ja era hora", fóra fàcil pensar en veure que, almenys una part de la societat ha decidit plantar-se. Ja era hora visualitzar la indignació que fa temps que corre entre les converses quotidianes. Les manifestacions de diumenge passat (molt més transcendentals que les del dia anterior), amb la primera protesta, algunes setmanes abans, semblen seguir el corrent de Stéphane Hessel i del tsunami islandès.
Nota: Article publicat a l'A
Les darreres decisions econòmiques del govern Zapatero (bé, això és un eufemisme, car les decisions les prenen altres) m'han fet esvair els meus darrers dubtes sobre l'oportunitat de la separació d'Espanya. Qui hagi seguit els meus posts sobre aquesta qüestió, ha pogut percebre les meves reserves sobre el model d'estat que podria sorgir d'una ruptura. Les meves temences que els sectors econòmics neoliberals arruïnessin el futur del país amb una estructura feta a mida. A mesura que han desfilat la reforma laboral, de les pensions, i el reforçament de l'absolutisme financer, ja no em queden arguments contra la conveniència d'un estat sobirà.
Nota: Article publicat avui a 
Tècnicament, el president Zapatero hauria d'ésser enviat davant d'un tribunal. Les mesures preses en els darrers temps; reforma laboral, congelació de pensions, retallades dràstiques en l'estat del benestar, i la torna, avui, l'allargament de l'edat de jubilació via decret, tot violentant les garanties legals, representa un prejudici infinit als ciutadans espanyols, a fi de satisfer potències estrangeres (financeres, és clar). Les formes dictatorials, la retòrica justificativa al més pur estil de la propaganda dels exèrcits d'ocupació, la implacabilitat contra els més febles, la dictadura dels delinqüents econòmics, la ignorància dels principis ètics més elementals,... tot plegat constitueixen una prevaricació moral, una alta traïció que comet contra la ciutadania espanyola.
Nota: Article publicat ahir a 
