Correu Blocs | VilaWeb.cat
xavierdiez | Internacional | dimarts, 22 d'abril de 2014 | 18:29h

En certa mesura, era d’esperar. El cop d’estat impulsat per occident (i molt especialment per Alemanya) per annexionar-se Ucraïna ha generat els seus anticossos. Malgrat els esforços propagandístics, el cert és que la decisió de la població d’origen rus i de la mateixa Rússia de resistir-se a aquest statu quo es podia preveure. Ara, tota combinació d’interessos, sentiments i armes sol acabar com el rosari de l’aurora.

Primer factor a tenir en compte. Una de les principals tradicions alemanyes és tenir uns serveis secrets de pena. De fet, no és d’estranyar la gran acollida que té en el país centreeuropeu les aventures de Mortadel·lo i Filemó, traduïts, almenys des dels anys setanta a la llengua de Goethe. Entre les pífies històriques podríem destacar l’aliança amb Mèxic per atacar els Estats Units (i reconèixer-ho!) durant la Primera Guerra Mundial; enviar en un tren blindat a tots els revolucionaris russos el 1917; creure’s l’espia Garbo durant la Segona Guerra Mundial, i sobretot, una letal incapacitat d’avaluar la força del contrari. Promoure un cop d’estat a Ucraïna per posar el país sota l’òrbita europea (bàsicament germànica) un país tan gros, i amb tants recursos, sense comptar els més de cent milions de russos que, històricament han estat capaços de reaccionar amb fúria a la ingerència estrangera, és no tenir cap.

xavierdiez | Política nacional | dilluns, 21 d'abril de 2014 | 12:52h

D’un temps ençà, allò que podríem anomenar la meva activitat pública s’ha multiplicat.  Això  implica xerrades (com a receptor o emissor), concentracions, manifestacions, trobades polítiques, cadenes humanes, conferències, manifestos o qualsevol altre dels esdeveniments que puguin ésser catalogats en aquest sentit. No uns penséssiu pas que això es pugui deure a mèrits particulars. Sempre he estat un corredor de fons i tampoc no estic particularment inspirat en aquests darrers anys. Personalment, no m’he bellugat massa d’allà on era. És, en tot cas el país que pren la iniciativa.

I quan parlem de país, és obvi que cal parlar de la doble fenomenologia, dels dos vectors que estiren la ciutadania en unes direccions relativament semblants: la de la idea de construir un estat independent, i el que comporta una reformulació social, un nou paradigma que ultrapassi la paràlisi i la involució que experimentem per terra, mar i aire. En altres paraules, m’he vist (feliçment) embolicat en la construcció d’un nou règim i un nou estat. 
xavierdiez | Filosofant | diumenge, 20 d'abril de 2014 | 15:13h

Alguna cosa deu estar canviant quan, des d’un institut públic, em demanen que faci una xerrada de tres quarts d’hora on explicar a alumnes de secundària que resumeixi dos segles d’anarquisme i el seu significat. Més, quan el coneixement de què jo disposava a la seva edat era pràcticament inexistent, més enllà de dos paràgrafs mal explicats de llibres de text i una fotografia de Bakunin despentinat. Molt deu estar canviant el panorama, si, tenint en compte que la informació rebuda al llarg de la carrera d’Història Contemporània, poca cosa més vaig obtenir que un parell de planes (aquest cop sense fotos), i que a la manera d’un armari d’IKEA, vaig anar d’anar bastint a soles el meu propi coneixement obre una història silenciada.

xavierdiez | Filosofant | dissabte, 19 d'abril de 2014 | 12:03h

Diumenge passat vaig anar per primera vegada a una xerrada feta per David Fernández. Ja ens coneixíem feia un temps, via telemàtica, quan ocasionalment vam col·laborar en algun número del Setmanari La Directa. A més, ens llegíem mútuament, cosa que també representa una fórmula de coneixement. Com és obvi, també havia vist alguna de les seves intervencions públiques als mitjans de comunicació, tanmateix en l’espectacle polític no hi ha res tan intens com el directe i la presencialitat, terreny que domina a la perfecció.

La xerrada abordava la qüestió de l’economia social, en els diferents vessants i perspectives en què s’intenta bastir una alternativa viable i pragmàtic al capitalisme real. Fernández no decep mai, i encara que se’l percebia cansat (mai no agraïm prou el paper d’aquells disposats a desgastar-se per nosaltres) va saber transmetre un estat de la qüestió, com tots confosos i farcit de contradiccions, del que s’intenta forjar en un moment de recomposició política i social.

xavierdiez | Filosofant | divendres, 18 d'abril de 2014 | 15:35h
Tècnicament parlant, sóc catòlic. He estat batejat, he fet comunió i també m’he confirmat. Participo també d’uns referents cristians, i malgrat la meva cuirassa d’escepticisme, posseeixo també d’una dimensió espiritual que no defujo. No sabria dir si sóc creient, bé, de fet em costa molt creure, encara que admeto que el codi moral del cristianisme, sempre i quan es tracti de maluc amunt, el trobo molt raonable, una bona guia per a la convivència amb els altres i amb un mateix. Per a mi, per tant, la Setmana Santa també m’implica una voluntat explícita de reflexió transcendent, una autoavaluació de consciència, una certa capacitat d’anàlisi que pretén anar més enllà dels afers mundans, algunes lectures i autors com Zweig, Hesse o Coetzee que ens parlen en un llenguatge interior. Deu ser perquè la família ha combinat agnosticisme amb fe, que la religió no m’és del tot aliena, i especialment en dates com aquestes.
xavierdiez | Educació | dimecres, 9 d'abril de 2014 | 11:24h
Article Publicat a la revista Docència.

«El mercat i les “previsions per a tota la vida” sempre estan en desacord, i quan la política estatal es rendeix al dictat de l’economia, entesa com el joc lliure de les forces del mercat, l’equilibri de poder entre tots dos s’inclina decisivament a favor del primer».

Zygmunt Bauman, Els reptes de l’educació en la modernitat líquida, Arcàdia, Barcelona, 2007, p. 37

 

Un fantasma ronda per Europa. No es tracta, com vaticinava Marx, del comunisme, malgrat que el seu contingut té molt de fantasmada, sinó de l”emprenedoria”. Aquest neologisme, repetit a la manera de mantra des de les escoles de negocis, malda per penetrar a claustres i aules, currículums i programacions, pràctiques i assignatures. I de moment, sembla tenir èxit en la seva entrada als textos legals, com el ministre Wert ha demostrat a la seva LOMQE, on esmenta el camp semàntic d’aquest concepte fins a dinou vegades, especialment en un preàmbul que expressa la voluntat de posar l’ensenyament al servei del món empresarial.

 
xavierdiez | Educació | divendres, 4 d'abril de 2014 | 15:44h
Nota: Article publicat al Diari de Girona dimarts passat:

Habitualment, les mentides requereixen de bons embolcalls i guarniments. És això que són camuflades rere propaganda que, per les formes en què es presenten, només poden ésser creïble per als ingenus o els deslleials.

És així com hem d’entendre les febles justificacions ofertes per la Consellera Rigau a l’hora de presentar el nou tractament de xoc contra l’ensenyament públic: el Decret de perfils i de provisió de plantilles. “Servirà per professionalitzar la docència”, perquè “el millor candidat sigui l’escollit en cada moment”, i altres afirmacions, profundament ofensives per a una gran majoria de docents que, mitjançant el seu esforç i sacrifici, eviten que el sistema s’enfonsi definitivament. Com deia el psiquiatra austríac Alfred Adler, la mentida no tindria sentit si la veritat no resultés perillosa. La mentida del pretext no pot amagar que amb aquest decret servirà per demolir internament el sistema. Per privatitzar-lo des de dins. Per fer de l’arbitrarietat, norma, i de la justícia, excepció. Per dinamitar els claustres. Per aixecar murs de desconfiança i ressentiment entre els professionals. Per posar les direccions honrades (la immensa majoria) entre l’espassa i la paret. I, el pitjor de tot, per estendre la corrupció i el nepotisme en l’espai sagrat de la formació de la ciutadania, allò convencionalment denominat “escola pública”. Rigau i els seus col·laboradors semblen voler confinar la democràcia als llibres de text i vetar-la en la pràctica quotidiana.

 
xavierdiez | Economia i Societat | dijous, 3 d'abril de 2014 | 18:24h

Nota: Article publicat a El Punt Avui

Sovint la història és allò que han deformat els historiadors. La simplificació o la tergiversació impedeix sovint la comprensió d'alguns conceptes. És el que succeeix amb el terme “gimnàstica revolucionària”, una tàctica adoptada per la CNT-FAI al llarg de la dècada dels trenta, i mal interpretada per bona part de la “història oficial” en considerar-la com un simple entrenament insurreccional de caràcter violent.

Contràriament a la creença, aquesta esdevenia una pràctica polièdrica que cercava la construcció d'una societat alternativa a la capitalista sota paràmetres igualitaris i antiautoritaris. A banda de vagues i accions armades, la gimnàstica revolucionària esdevenia una tàctica d'acció directa en què es conquerien espais de llibertat o es desafiava, normalment de manera no violenta, l'autoritat. Alguns exemples són les vagues de lloguers (molt activa a la Barcelona republicana), confiscacions d'aliments, boicots actius a determinades empreses,escraches a responsables d'abusos laborals o sexuals, ocupació de terres i empreses.

xavierdiez | Llibres | dijous, 27 de març de 2014 | 08:20h

David Caño; Res és ara ni això, Edicions Terrícola, Granollers, 2013

 

Sovint hi ha llibres que marquen un punt d’inflexió, un canvi de tendència, una transformació en el paisatge del trajecte literari d’un autor. A partir del coneixement dels anteriors poemaris de David Caño (Olot, 1980), podríem entendre Res és ara i això com a l’indicador que quelcom ha fugit, que la joventut creativa del poeta ha anat derivant vers els esculls i les arestes d’una maduresa poètica. Coneixedor que té una llarga carrera per endavant, l’estil evoluciona. I, potser de manera inconscient, ens ha numerat els seus trenta-dos poemes (xifra que coincideix amb els anys de l’autor en el moment que el redacta) en un insòlit compte enrere, com si pretengués cercar un enlairament vers noves dimensions desconegudes, com si retornés vers el passat atàvic i primigeni de l’existència, com si reculés vers el naixement al més pur estil del personatge de Benjamin Button, el desolador personatge creat per Scott Fitzgerald.

xavierdiez | Història | dilluns, 24 de març de 2014 | 21:08h

Al seu llibre La España Lampedusiana, l’historiador Bernat Muniesa estableix, al meu parer, el millor retrat històric al finat president Suárez. El compara amb un personatge de ficció que interpreta a un personatge de ficció, que dóna títol a una de les pel·lícules més interessants de Roberto Rossellini. Un genial Vittorio de Sica, un barrut sense massa escrúpols, actor aficionat i “estafador” professional és detingut per la Gestapo en plena ocupació nazi i un cop empresonat, és obligat a introduir-se entre els presos de la resistència tot fent-se passar per un prestigiós líder partisà, el general della Rovere. Bardone, el nom real del protagonista, ha de guanyar-se la confiança dels resistents per passar la informació als alemanys. Tanmateix, a poc a poc, el petit delinqüent comença a prendre’s tan seriosament el seu paper, que finalment acaba identificant-s’hi plenament, l’assumeix, i en conseqüència, és afusellat com un heroi.

xavierdiez | Cultura | dissabte, 22 de març de 2014 | 14:04h

Ahir vaig assistir a la inauguració de l’exposició 1976-2014 Crònica dels canvis. El periodisme a les comarques gironines, comissariada per l’historiador Enric Pujol i amb Marcel Dalmau com a responsable gràfic. Una exposició de modestes dimensions, i que tanmateix, representa una història recent condensada que serveix, des del present, per fer vista enrere i comprendre la lògica d’una evolució.

No cal que insisteixi a l’hora de defensar la capitalitat i l’atractiu cultural i social de Girona, ciutat on aviat farà vint anys que resideixo. Precisament el fet que compti amb dues capçaleres periodístiques diàries (una de les quals ha acabat per absorbir un dels diaris nacionals de referència) representa tot un símptoma de la potència d’una ciutat, que va més enllà del seu terme municipal. Al cap i a la fi, en molts sentits, les comarques gironines podrien considerar-se com a una ciutat extensa, amb elements diferenciadors i comuns, i una estructura en xarxa amb capacitat d’engegar projectes col·lectius i personalitat recognoscible.

xavierdiez | Internacional | dissabte, 15 de març de 2014 | 20:19h
Ens recordava molt recentment l'escriptor Isaac Rosa que a les guerres, no és que la veritat sigui la primera víctima, sinó que abans de sonar el primer tret ja no queda ni un trist rastre. És el que veiem que succeeix amb el conflicte ucraïnès, en què la propaganda (no gaire sofisticada, per cert) ja ha més que contaminat l'escena del crim.
Certament, demà hi haurà el referèndum secessionista de Crimea. A banda del fet que les circumstàncies excepcionals ens porten a un escenari d'improvisació, i que aquesta península és una falla tectònica geoestratègica (i que la paraula referèndum suscita una certa al.lèrgia a la meseta), no deixa de tenir raó aquella dita del general De Gaulle que es queixava "que als francesos no se'ls pot convocar a cap plebiscit perquè solen contestar a una pregunta diferent a la que se'ls ha fet". Perquè, certament, algunes de les imatges i de les informacions han exposats uns fets que són rellevants a l'hora d'entendre què s'està esdevenint.
xavierdiez | Història | dijous, 6 de març de 2014 | 18:36h
Nota: Article publicat a l'edició nacional d'El Punt Avui.

 Un dels fets més escandalosos dels darrers mesos, i que, tanmateix, no ha transcendit a l'opinió pública, és la restricció d'accés als historiadors als arxius del Ministeri d'Afers Exteriors. No es tracta, com pot ser raonable, d'evitar la consulta de documentació recent, sinó a la totalitat, des de la mateixa creació de la diplomàcia imperial del segle XVII. Una restricció, a més, sense suport legal i que s'afegeix a la impossibilitat d'accedir a bona part dels fons documentals judicials i militars. Tant és així que uns 300 investigadors d'un centenar d'institucions acadèmiques de 16 països han aixecat un escrit de protesta contra aquesta inexplicable decisió. Per què? Vet aquí una pregunta interessant que fins ara no ha merescut cap resposta convincent, i ens aboca al terreny de les hipòtesis. Un estat es posa a la defensiva quan és conscient de la seva fragilitat. I el procés sobiranista, que qüestiona la legitimitat d'una Espanya de passat tèrbol, ben segur no resulta aliè a aquesta circumstància. I més quan la diplomàcia comandada pel ministre Margallo necessita tots els suports exteriors per impedir un reconeixement d'una república catalana sorgida mitjançant una més que possible declaració unilateral d'independència.
xavierdiez | Educació | dimecres, 5 de març de 2014 | 16:02h
Article publicat ahir al Diari de Girona

El premi Nobel d’economia Paul Krugman defineix l’etapa històrica que vivim com a l’era de “la gran divergència”. Amb aquesta expressió es pretén expressar com l’ortodòxia neoliberal no ha aportat altra cosa que “fum” especulatiu, mentre s’esfuma la cohesió social que havien portat polítiques de benestar, la funció dels estats com a reguladors, i una classe política amb voluntat redistributiva. Primer resultat: una polarització social extrema, en què tot benefici és acumulat per una minoria exigua mentre que la majoria és empesa vers la perifèria del sistema, vers una intempèrie de precarietat i incertesa. Segon resultat: ens el recordava recentment el sociòleg Zygmunt Bauman: la democràcia esdevé la principal víctima de la desigualtat.

Si el conjunt social és pressionat i corromput per la desigualtat, l’educació no resulta cap excepció. De fet, l’escola és encara una de les escasses institucions on passa tota la ciutadania més enllà de la seva condició. Per tant, en aquesta deriva involutiva, el conjunt de reformes a què són sotmesos els sistemes educatius van en una direcció semblant al de l’economia.

 
xavierdiez | Internacional | dilluns, 3 de març de 2014 | 21:11h

A ningú no se li escapa que el control de la política europea correspon, de facto, a Berlín, i no pas Brussel·les. Això passa, en primer lloc, perquè la capitalitat econòmica correspon a Frankfurt, seu dels bancs que han imposat una dictadura austerocràtica a la resta del continent, i perquè són els financers, i no pas els fabricants, els qui manen. I, en segon lloc, per incompareixença de qualsevol adversari –els britànics sempre són amb un peu a fora de la UE i els francesos, com ha passat al llarg de la història, s’han arronsat davant herr (sic?) Merkel. Per tant, la major part de moviments diplomàtics exteriors (l’actitud enfront Síria, Iran i darrerament Ucraïna en són bona mostra) han tingut un accent prussià.

Amb una Alemanys triomfant estenent la seva hegemonia no pas amb els tancs, sinó amb una mena de blietzkrieg d’euros fugint de les butxaques de la ciutadania i circulant veloços vers els bancs i paradisos fiscals, també es van desenterrant els vells somnis geopolítics germànics.

xavierdiez | Política nacional | dissabte, 1 de març de 2014 | 16:26h
Avui se celebrava a Girona la segona Marxa per la Dignitat. L'any passat, sota una atmosfera gèlida, un miler de persones de la majoria d'entitats de la ciutat van protagonitzar una mena de desfilada del ressentiment contra les polítiques destructives de drets i llibertats impulsades pels governs de Madrid, Barcelona i Brussel•les. Avui hem disposat d'una versió corregida i augmentada. I complementada per altres marxes esdevingudes en els darrers mesos, d'aturats, d'afectats per les retallades en educació o sanitat, contra la destructiva reforma laboral, de persones sense sostre, de gent pràcticament sense esperança.
Això de les marxes té importants components històrics. Fou una constant al llarg dels anys trenta, especialment als Estats Units. Esdevenia un intent de conscienciar l'opinió pública. Aquí potser no va tenir tanta repercussió perquè l'opinió pública ha importat un rave per a les classes dirigents autòctones. Més quan no hi ha premsa independent del poder econòmic. Aquí, històricament l'acció directa, la revolta, era l'única via per fer canviar el poder. D'aquí la nostra història de violència.
xavierdiez | Filosofant | divendres, 28 de febrer de 2014 | 10:44h
Article publicat a Barret Picat

Ahir, mentre cercava materials audiovisuals sobre la Transició a l’arxiu de TVE, vaig topar-me amb un interessant reportatge de 1982 del mític programa Vivir cada día. Per a qui, afortunadament, no disposi de tanta perspectiva històrica com la de qui signa l’article, aquesta sèrie documental que arrenca de la dècada dels setanta, aleshores d’un format prou innovador, s’incrustava, càmera en mà, en un determinat col·lectiu o un espai concret i tractava de reflectir la quotidianitat de persones anònimes. Es tractava, en certa mesura, del reflex periodístic d’allò que els francesos, als seixanta, anomenaren cinéma-verité. I certament, revisitades les imatges no es pot negar una autenticitat històrica i antropològica que ha estat pervertida amb programes actuals de suposada realitat que inunden les pantalles. A diferència dels Gran Hermano  o Me cambio de família, només cal veure el rostre dels protagonistes efímers d’aquells documents fílmics per adonar-se que no hi ha més que la subtil manipulació dels muntadors i la veu en off. Que el poc glamour i l’escassedat d’artifici impregnaven d’una sinceritat eixuta, en què la precarietat era mostrada sense recances, en una societat que, majoritàriament, acceptava la pobresa o absència de perspectives amb una resignació religiosa.

 
xavierdiez | Cultura | dimecres, 26 de febrer de 2014 | 15:20h

Sé que resultarà presumptuós, tanmateix, l'única matrícula d'honor obtinguda en la meva heterodoxa trajectòria universitària fou en història de l'art contemporani. Suposo que la meva escassa traça a l'hora d'agafar pinzell o estris equiparables devia ser compensada per certes aptituds com a potencial crític. O, potser devia ser per resultar especialment inconformista respecte dels cànons artístics que ens imposaven la correcció política d'aquells postmoderns vuitanta. Aquell curs (el 1987-88) la nostra entusiasta professora ens va passejar per totes les exposicions hagudes i per haver amb capitalitat barcelonina. Ja aleshores era poc impressionable -i en canvi, sí força indignable. I aquesta era la sensació experimentada davant el que es considerava una de les obres fonamentals de l'art abstracte, conceptual, o qualsevol altra categoria (que ja no recordo) inventada amb algun crític afectat per una sobredosi de cinisme.

xavierdiez | Internacional | diumenge, 23 de febrer de 2014 | 20:59h

Afirmen els mags que la millor manera de fer desaparèixer un objecte és sobreexposar-lo, confondre’l entre multitud d’estímuls visuals, intoxicar el públic amb distraccions diverses. En el món de l’estratègia política, de la guerra d’intel·ligència i propaganda, aquesta és la norma. De fet, en bona part dels conflictes dels darrers segles, la victòria s’ha fonamentat en la capacitat d’engany, dissimul, de manipulació informativa.

Ucraïna és un bon exemple d’aquesta mena de guerres d’intel·ligència. Aquest país d’Europa està mal situat. Com Polònia, Suïssa o Catalunya està envoltat de potències imperials que frisen per dominar-lo i explotar-lo. Que ha patit invasions, ocupacions i explotacions. I, a diferència dels contes de bons i dolents que tracten de vendre’ns bona part dels mitjans de comunicació –especialment aquells que es vanen d’independents, i curiosament depenen creixentment de fons voltors–, és un espai a colonitzar o dominar per Rússia o una Alemanya definitivament desacomplexada, i per tant, terriblement perillosa, com sabem els habitants de l’Europa mediterrània.

xavierdiez | Internacional | diumenge, 16 de febrer de 2014 | 19:44h
Sento una gran enveja dels suïssos. No pas pel seu benestar material, sinó per la capacitat d'articular un sistema polític al servei de la voluntat ciutadana, malgrat que això provoqui uns certs "danys col·laterals". Al cap i a la fi, la ciutadania, nosaltres mateixos, poden resultar injustos i equivocar-nos reiteradament en les nostres decisions. Tanmateix, són preferibles els errors propis que ésser dirigits per grups virtuosos.
Probablement, si hagués estat suís, la setmana passada hagués votat en contra a la limitació en els permisos de residència que fan saltar pels aires els Tractats de Shenghen. Tanmateix, respecto la decisió presa per la ciutadania helvètica. Primer, perquè ha estat una majoria democràtica, i segon, per haver encarat una qüestió delicada sense complexos (al meu entendre de forma equivocada, alhora que admirable). Resulta injusta, per tant, la propaganda antisuïssa dels darrers dies, o la manipulació mediàtica que atribueix a una "febrada populista" l'actitud dels cantons. 

Accés de l'autor

Nom d'usuari
Clau
Recorda'm

Visites al bloc

Visites a la portada
  • Avui: 501 visites
  • Aquesta setmana: 1700 visites
  • Aquest mes: 3496 visites
  • Des de l'inici: 323438 visites
Visites a les entrades
  • Avui: 87 visites
  • Aquesta setmana: 694 visites
  • Aquest mes: 5774 visites
  • Des de l'inici: 672222 visites

Categories

  • Intervencions sobre temes culturals
  • Anàlisis i reflexions sobre aspectes socials i econòmics.
  • Anàlisis i reflexions sobre el món de l'educació.
  • Anàlisis i reflexions personals, de difícil classificació.
  • Comentaris i reflexions sobre temes històrics i d'historiografia
  • Reflexions i anàlisis sobre temes internacionals
  • Comentaris sobre llibres que he llegit
  • Anàlisis i reflexions sobre actualitat política als Països Catalans i Espanya

Últims 40 canvis

Arxiu

« Abril 2014 »
dl dt dc dj dv ds dg
 123456
78910111213
14151617181920
21222324252627
282930    
RSS 2.0 RSS Comentaris
Top Blogs Spain Twittear