Esfereïdora, inquietant, corprenedora,... són adjectius que es podrien aplicar a The Road, la pel•lícula dirigida per John Hillcoat i basat en la novel•la de Cormac McCarthy. En un ambient post apocal•líptic, sense que els espectadors en coneguem les causes, els escadussers supervivents tracten de viure entremig d’una desolació absoluta, a la qual ajuda la depriment fotografia de Javier Aguirresarobe. No en sabem el perquè, tanmateix el planeta col•lapsa. Desapareix la vida, els animals, els boscos esdevenen esquelets de branques mortes. Davant l’absurditat de resistir en un món sense esperança, el suïcidi sembla l’opció més raonable. Un pare i un fill sense nom, tracten de no resignar-se a aquest fat inexplicable, i després que la mare ha optat per la dimissió voluntària, tractaran d’arribar al mar a la recerca d’una esperança.
Nota: Article publicat al Monogràfic d'Illacrua, dins el Setmanari La Directa
Al llarg de la darrera dècada, l’educació ha passat a tenir un protagonisme polític i mediàtic al qual no estava acostumada. Les proves PISA, els informes elaborats per fundacions pantalla de lobbies econòmics sobre el presumpte estat catastròfic de l’educació, les crítiques ferotges dutes a terme des dels mitjans de comunicació, les acusacions difamatòries a docents, famílies i alumnat per la seva presumpta manca de responsabilitat, esforç o professionalitat, han suposat un qüestionament integral del que representa l’escola, no únicament pel que fa a la metodologia o als continguts, sinó de la seva mateixa essència. Aquesta estratègia de descrèdit, orquestrada des d’instàncies del poder polític, econòmic i comunicatiu ha estat un mitjà per forçar canvis legals a nivell local (la Llei d’Educació de Catalunya) que s’emmarquen en un seguit de transformacions globals (les proves PISA o el Pla Bolonya) amb un idèntic rerefons: un canvi en el plantejament, l’estructura i les finalitats de l’educació, en una societat que es mou en la lògica d’un nou capitalisme.
Ressenya de Eulàlia Vega (ed.); Pensando alla Catalogna. Cultura, storia e società. Edicioni dell’Orso. Instituto d’i Studi Storici Gaetano Salvemini. Alessandria, 2008, 159 pp.
El 1929, en el context de l’Exposició Universal barcelonina, el mestre internacional d’escacs polonès Savielli Tartàkover introduí una obertura defensiva batejada com a «defensa catalana». L’esforç era el fruit d’un concurs proposat per l’organitzador del torneig, Francesc Ermengol, i el més lògic hagués estat elaborar una jugada excèntrica. Tanmateix, l’obertura de Tartàkover, va acabar essent una de les defenses més sòlides i utilitzades per Kàsparov o Korchnoi.
Un nou reality-show, amb ànsies de convertir la misèria individual en espectacle públic, ha popularitzat l’expressió “Generació ni-ni”. Ni estudia, ni treballa, una combinació que, com els tècnics dels serveis socials coneixen, representen la principal causa de la marginació social. Tanmateix, aquesta és una fórmula antiga més infreqüent en el present que en el passat, que tot i això genera un alarmisme social que alimenta sovint el sensacionalisme dels mitjans. No parlem, en canvi, de la generació i-i, conformada per milions de persones que, més per necessitat que per gust estudiaven i treballaven alhora. I conjugo els verbs en pretèrit perfet perquè les condicions actuals compliquen la compatibilitat d’ambdues activitats.
La pel·lícula de Reitman, el fill del director de "Caçafantasmes", acaba de fer una pel·lícula de difícil classificació. "Up in the air" utilitza a fons el cinisme d'un George Clooney amb una interpretació antològica. Fóra fàcil asseverar que l'actor caricaturitza el personatge per elaborar una sofisticada comèdia de tons tràgics, tanmateix, i segons com, el film podria ubicar-se com a un nou gènere: el "realisme capitalista". El "realisme socialista" esdevingué un estil artístic i estètic que perseguia lloar les virtuts de la nova societat soviètica i cantar les excel·lències del comunisme. Fins a cert punt, les cares somrients de treballadors estajanovistes (parodiades brillantment a l'entrada del "Polònia", amagaven el frau monumental d'un règim opressiu, on l'absència de llibertat esclafava l'individu i el reduïa a la mínima expressió. Reitman, bon fill del seu pare, també ha caçat els "fantasmes" del món corporatiu anglo-saxó. El "realisme capitalista" reflecteix a la perfecció com la cultura capitalista, rere la façana d'opulència i riquesa, esclafa les vides personals d'un individu a qui es desposseeix del seu món, amb un somriure.
Amb l’anunci de retardar la jubilació als 67 anys, Zapatero acaba de fer-se l’hara-kiri. Aquest seu suïcidi polític el fa fidel a l’estil que l’ha guiat sempre, a còpia d’improvisacions, i pressionat pels poders fàctics que l’esperaven ensenyant les urpes a Davos, i que l’amenaçaven la presidència espanyola de la UE. Aquest noi de Lleó no va llegir al seu moment a Maquiavel. De fet, per a aquest florentí, primer professor de ciència política de a història, el doble de Mister Bean podria haver estat fàcilment considerat com a l’antítesi del Príncep. Ja ho alerta a la seva obra més conegut Nicola Machiavello (cito de memòria) “qui vol acontentar tothom acaba menyspreat per tots”. I la deriva política del president del govern és un cas que caldria fos analitzat a les facultats de ciències polítiques i sociologia. Ara ajuts per aquí, ara descomptes econòmics, ara els retiro, ara a obrir rases al carrer, ara privatitzo hospitals, ara tot va bé, ara tot va malament. Com Houdini, la seva funció és tractar d’escapar de tots els paranys que la realitat l’imposa. Llàstima que els banquers amb qui tanta deferència ha tingut, siguin els propietaris dels cadenats que tanquen la seva gàbia de vidre, mentre a poc a poc hi entra l’aigua que l’ofegarà.
El passat desembre em van encarregar la transcripció de la conferència que la Susan George féu a Barcelona amb motiu dels actes que havien de servir per preparar el Fòrum Social Català. No hi vaig poder ser, encara que uns companys em van passar l'enregistrament. La gent que edita la revista Laiac em va demanar que fes una traducció al català i l'edités. Tot just avui surt publicada. Us transcric el text definitiu, una mica reduït. En dies com avui, on en Zapatero i els socialistes espanyols han decidit fer-se definitivament el Hara-kiri, com passà amb Schroeder i el SPD alemany, val la pena llegir el text. Susan George és una de les ments més il·luminades del pensament actual i l'ètica moderna. I faríem bé de seguir els consells que ens fa cap a final del text.
CAP A UN NOU MODEL ECONÒMIC
Susan George
En l’actualitat, el món financer pot viu al marge de l’economia real. Dicta les seves normes a la societat, sotmet a la seva lògica el medi ambient, resta blindat davant de qualsevol interferència política.
Nota: Article publicat a l'edició d'ahir de "El Punt"
La decisió de l'Ajuntament de Vic de no incloure al padró aquelles persones sense residència legal ha permès visualitzar un debat ocult. Com era d'esperar, ha provocat intenses polèmiques i evidenciat la distància entre opinió pública i publicada. Polèmiques perquè palesa la contradicció entre l'obligació de donar resposta a les necessitats de milers de persones sense recursos i suportar acusacions de xenofòbia per un estat incapaç de fer complir les pròpies lleis. I distàncies, perquè l'actuació del consistori respon més a una realitat desbordada per la dimensió del problema que als discursos políticament correctes dels mitjans.
I versió en català que he publicat avui a El Periódico. La vocació, com podeu veure, és del tot didàctica (malgrat el meu escepticisme sobre els límits de la pedagogia)
Quan ha passat més d’un mes de les consultes independentistes, s’ha instal·lat un sonor silenci entre els mitjans espanyols. Després de la irritada i previsible reacció d’alguns opinadors, no s’ha iniciat un debat seriós sobre les possibles conseqüències d’un procés de resultat incert però que qüestiona l’actual integritat territorial. De fet, sí que han passat coses. Primera, allò que històricament s’ha denominat problema català s’ha internacionalitzat. Corresponsals estrangers, habitualment influïts per la visió de la premsa madrilenya, han descobert que l’independentisme no és una cosa anecdòtica, radical o folklòrica, i això ha variat la línia editorial dels seus respectius mitjans. Segona, s’ha normalitzat com a opció política transversal, no majoritària, però sí considerable (algunes enquestes projecten entre un 40% i un 55% de vots favorables a la secessió en un hipotètic referèndum) i s’ha possibilitat que molts independentistes surtin de l’armari, i s’afegeixin a personalitats de diferents àmbits professionals i ideològics. Tercera, i la més inquietant, Espanya no té qui li escrigui. O, resolent aquesta críptica referència a García Márquez, no han aparegut defensors de la unitat de l’Estat amb arguments sòlids.
Avui publico aquest article a El Periódico Primer, la versió original en castellà
Pasado un mes de las consultas independentistas, un sonoro silencio se ha instalado entre los medios españoles. Tras la irritada y previsible reacción de algunos opinadores, no se ha iniciado un debate serio sobre las posibles consecuencias de un proceso de incierto resultado, pero que cuestiona la actual integridad territorial. De hecho, sí han sucedido cosas. Primera, lo que históricamente se ha denominado “problema catalán”, se ha internacionalizado. Corresponsales extranjeros, habitualmente influenciados por la visión de la prensa madrileña, han descubierto que el independentismo no es algo anecdótico, radical o folklórico, lo que variado la línea editorial de sus respectivos medios. Segunda, se ha normalizado como opción política transversal, no mayoritaria, pero sí considerable (algunas encuestas proyectan entre un 40 y un 55% de votos favorables a la secesión en un hipotético referéndum) y posibilitado que muchos independentistas salgan del armario, sumando a personalidades de variados ámbitos profesionales e ideológicos. Tercera, y la más inquietante, España no tiene quien le escriba. O resolviendo esta críptica referencia a García Márquez, no han aparecido defensores de la unidad del estado con argumentos sólidos.
Darrerament estic treballant en un text sobre el substrat llibertari de Catalunya. Acabo de llegir un article molt interessant sobre els tòpics que circulaven al segle XVII i XVIII provinent de viatgers i diplomàtics pel Principat. Transcric alguns testimonis molt interessants i reveladors. 1612. Bartolomé Joly "Gelosos de la seva llibertat"(...) "que no volien conèixer ni rebre el seu Rei més que com a comte de Barcelona. 1741 Juan Álvarez de Colmenar, a Délices d'Espagne et Portugal. Després de descriure elogiosament els catalans com a laboriosos, comperciants, educats i acollidors amb els estrangers inclou una frase inquietant; "Les catalans sont hardis, courageux, actifs, vigoreux, mais un peu mutins" [aquest darrer terme podria ser traduït com a "amotinats" o "revoltosos"] 1719 J. de Vayrach, un entusiasta partidari de Felip V (recollit a J. García Mercadal, 1952, Viajeros de Extranjeros por España y Portugal) "Los catalanes tienen mucho ingenio, pero por desgracia, no hacen buen uso de él. Su natural inquieto y caprichosos, les lleva a ser tan celosos de su libertad que, para conservarla violan insolentemente todas las leyes divinas y humanas" (...)
Vicenç Pagès Jordà;
Els jugadors del Whist. Empúries, Barcelona, 2009, 542 pp.
Les guies
turístiques de Dublín solen emmarcar una data especial, el 16 de juny. Què
passà aquell dia? Res d’especial, si tenim en compte la tràgica història
irlandesa. Tanmateix, estols d’excèntrics autòctons o visitants protagonitzen
una estranya peregrinació per llòbregues tavernes i carrerons de mala
anomenada. Què celebren? El Bloomsday.
Un 16 de juny de 1904 James Joyce va sortir per primera vegada amb Nora
Barnalce, amb qui mantindria una turmentada relació al llarg de tota la vida. Tanmateix,
el Bloomsday no es refereix
directament a Joyce, sinó al seu fill literari, Leopold Bloom, l’Ulisses
contemporani que ressegueix una llardosa odissea concentrada en un únic dia,
atracant de pub en pub pels carrers dublinesos, tot bevent oceans de cervesa,
mentre la seva Penélope, Molly Bloom, gaudeix dels plaers de la infidelitat
Aquests darrers dies he quedat abduït per la novel·la de Vicenç Pagès Jordà, "Els jugadors del Whist". Feia molt de temps que un llibre no em deixava despert fins a quarts de dues de la matinada. Pròximament llegiré un comentari
Els debats sobre la
identitat nacional sovint incorren en els tòpics més imperdonables. Mireu, per
exemple a França, on tracten de reinventar una nació brodada al XIX a còpia d’école publique i admistració eficient.
O a Espanya, on juguen a veure qui té la bandera més llarga. En el cas català,
acostumats a que ens neguin l’existència els dies parells, i el reconeixement,
els senars, hi dediquem uns esforços desproporcionats per tractar de veure qui
som i com som, quan en realitat n’hauríem de dir què volem fer de grans i com
hauríem de ser. En fi, estem molt habituats a pensar sobre nosaltres mateixos,
i a teoritzar sobre la insuportable lleugeresa de l’ésser.
Els seguidors d’aquest
blog hauran percebut la capacitat de modificar el meu pensament a mesura que
lectures, converses o revelacions escometen al subconscient. Tot just fa un
parell de dies, a L’Avenç vaig tenir el plaer de llegir una entrevista en
profunditat que Josep Maria Muñoz feia a Lluís Cabrera, una de les ànimes del
col·lectiu Altres andalusos, a banda d’un històric activista cultural,
cofundador del Taller de Músics o de l’Ateneu Popular de Nou Barris.
Farà un parell d’anys que
els editors de la revista Eines per l’Esquerra Nacional, editada per la
Fundació Josep Irla, em van demanar un article sobre la construcció del mite
fundacional de la Transició. En diversos correus amb l’Arnau Albert,
coordinador editorial, vaig poder comprovar la serietat d’aquesta publicació
periòdica, amb clara voluntat d’esdevenir un veritable laboratori d’idees que,
implícitament hauria d’ajudar a la reflexió política dins de l’esquerra
nacionalista del país. Tanmateix, fou a la presentació a la qual vaig ser
convidat, el juliol de 2008, quan vaig poder comprovar l’ambició intel·lectual
dels responsables tant de la Fundació i la revista, com de la desena de
col·laboradors del número 5. Com a qualificatiu, hauria de recòrrer al vell
eslogan que uns publicistes van crear per vendre el Renault Clio: JASP (Jóvenes, aunque sobradamente preparados).
Joves intel·lectuals, alguns professors universitaris, altres becaris de
trenta-poc, amb el cap ben moblat i facilitat per expressar de manera simple
pensament complex.
Comentari del llibre d'Eduard Pons Prades; Los años oscuros de la Transición española. La crónica negra de 1975 a 1985. Belaqva, Barcelona 2005, 398 pp.
Per fires de Girona vaig seguir la tradició de mirar les parades de llibres de segona mà, sovint convertides en restes sense vendre. Allà vaig trobar una de les obres de Pons Prades escrita cap al 1986 i no publicada fins el 2005, poc abans de la seva mort, dos anys després. Ja he defensat en més d'una ocasió i més d'un article acadèmic la generació d'historiadors anarquistes nascuda a la dècada dels vint, amb una formació autodidacta, i un important rigor documental, que van dignificar la història política i social d'aquest país, i que en canvi, fou contestada amb la indiferència de la universitat. Pons Prades, com Abel Paz, o Antoni Téllez van historiar els difícils moments que els van tocar viure. Els seus treballs, centratsessencialment en l'anàlisi de la revolució, la guerra civil, la resistència durant la segona guerra mundial i el combat dels maquis contra el franquisme, van girar, cap al final de les seves vides, en l'ampliació de la cronologia. En els darrers anys, i especialment entre aquest historiador barceloní, van sorgir algunes de les anàlisis més preclares sobre la Transició Espanyola abans que els historiadors acabessin, al llarg de la dècada que vam deixar ahir, deixéssim l'ensalçat període al lloc que el pertoca: el femer de la història. Aquest llibre llegit a terminis al llarg dels darrers dos mesos manté una estructura atípica...
Ja fa alguns dies que, des de diferents mitjans, s'ha batejat a la famosa professional Belén Esteban, amb l'apel·latiu "Princesa del Pueblo". Aquest nou títol, amb directes referències a la mediàtica Diana de Gal·les, sembla haver-lo adquirit després d'haver sortit d'una clínica de cirurgia estètica, malgrat que la seva aparició evoca Venus sorgida de l'escuma de mar, prop d'una platja de Xipre. Un renaixement mitològic que renova la imatge d'una dona que surfeja a la cresta de l'onada. Alguns acadèmics rigorosos que vaig llegir fa poc a les planes de La Vanguardia, van dedicar alguns comentaris al fenomen Esteban. Entenien la seva extraordinària popularitat com a projecció frustrada de milions de dones, sense cultura, ni recursos personals, ni bellesa, i sobretot, sense gens de classe, que anhelen un cop de sort que els permetès emanciapar-se d'una baixa autoestima, en un món on qualsevol individu de les classes populars resulta menyspreat pel seu estatus. Un cop de sort, com la loteria o una aventura amb un personatge popular, que permeti emular a un olimp d'un estrellat conegut per viure en un món de luxe i reconeixement sense haver de haver de passar per la humiliació de treballar. És lògic, la família del nostre cap d'estat, és a dir, qui ocupa el cim de la piràmide de la bona societat, es caracteritza per viure de l'erari públic i l'admiració dels vassalls...
Precisament de Suïssa, on en un referèndum s'ha aprovat la prohibició d'alçar nous minarets, és Tariq Ramadan, filòsof i teòleg polèmic a orient i occident. En una conferència a Girona, Ramadan va admetre que els debats religiosos a Europa es realitzen des de falses premisses. Es parla de religió i espiritualitat, de grans principis teològics, de fe i devoció, de diàleg interreligiós, mentre que la pràctica va per camins prosaics, vinculada estrictament a la sociologia i l'antropologia
Avui enceto el meu post número 500. Entenc que ocasions com les marcades per les xifres rodones són les que conviden a reflexionar sobre la pròpia tasca. Hom pot tenir unes determinades intencions a l'hora de plantejar-se mantenir viu un bloc. La realitat, en canvi, és ben bé una altra, i és aquest contacte diari amb uns quants lectors (més dels que em pensava i mereixo) és el que m'anima quotidianament (menys del que voldria) a deixar escrit el meu testimoni. El meu bloc em serveix com a centralitzador d'articles i columnes que publico en altres medis. Encara que també esdevé l'oportunitat de poder reflexionar públicament sobre qüestions d'actualitat, o filosofar sobre aspectes de la vida quotidiana. De vegades tinc la impressió d'emular a Henry David Thoreau als boscos de Walden, quan l'escriptura del seu diari esdevenia la culminació d'un procés introspectiu i les lectures que prenia de la biblioteca de Concord. De tota manera, en aquest ofici d'escriure, entenc que hom no escriu un diari personal, o opina sobre determinats aspectes de la vida real, sinó és per compartir-los amb lectors, coneguts o desconeguts. Gràcies, doncs, per mantenir viu aquest espai a aquesta mena de gran biblioteca d'Alexandria, d'aquesta àgora virtual.
Nota: entrevista realitzada el passat novembre a la Casa de Cultura de Girona, en el marc de les accions elaborades pel col·lectiu Anticrisi. Es publica al darrer número de la revista Barret Picat
Enric Duran i Giralt (Vilanova i la Geltrú, 1976) és un activista català
que saltà a la popularitat l’any passat, en posar en evidència el sistem
bancari. Al llarg d’any i mig, tot aprofitant els forats financers, sol·licità
492.000 euros a 39 entitats bancàries que repartí entre diversos moviments
socials, I amb la quantitat restant, pagà els 200.000 exemplars de la
publicació CRISIS: Publicació gratuïta
per sobreviure a les turbulències financeres, repartida per 500 voluntaris
el 17 de setembre de 2008, just la setmana que comencen a esfondrar-se les
principals entitats financeres nord-americanes. Aquest gest, inspirat en certa
mesura per l’activitat expropiadora de l’anarquista Lucio Uturbia, provocà un
gran impacte en i un corrent de simpatia entre l’opinió pública (és quan
sorgeix l’apel·latiu de Robin hood del s
bancs) tapada aviat per uns mitjans de comunicació i uns bancs deixats en
ridícul per aquest jove informàtic, amb estudis de sociologia i membre de Mensa, un sel·lecte col·lectiu de
persones amb altes capacitats intel·lectuals.
Nota: Article publicat al Monogràfic d'Illacrua, dins el Setmanari La Directa
Ressenya de Eulàlia Vega (ed.); Pensando alla Catalogna. Cultura, storia e società. Edicioni dell’Orso. Instituto d’i Studi Storici Gaetano Salvemini. Alessandria, 2008, 159 pp.
Nota: Article publicat al suplement 
La pel·lícula de Reitman, el fill del director de "Caçafantasmes", acaba de fer una pel·lícula de difícil classificació. "Up in the air" utilitza a fons el cinisme d'un George Clooney amb una interpretació antològica. Fóra fàcil asseverar que l'actor caricaturitza el personatge per elaborar una sofisticada comèdia de tons tràgics, tanmateix, i segons com, el film podria ubicar-se com a un nou gènere: el "realisme capitalista".
Amb l’anunci de retardar la jubilació als 67 anys, Zapatero acaba de fer-se l’hara-kiri. Aquest seu suïcidi polític el fa fidel a l’estil que l’ha guiat sempre, a còpia d’improvisacions, i pressionat pels poders fàctics que l’esperaven ensenyant les urpes a Davos, i que l’amenaçaven la presidència espanyola de la UE. Aquest noi de Lleó no va llegir al seu moment a Maquiavel. De fet, per a aquest florentí, primer professor de ciència política de a història, el doble de Mister Bean podria haver estat fàcilment considerat com a l’antítesi del Príncep. Ja ho alerta a la seva obra més conegut Nicola Machiavello (cito de memòria) “qui vol acontentar tothom acaba menyspreat per tots”. I la deriva política del president del govern és un cas que caldria fos analitzat a les facultats de ciències polítiques i sociologia. Ara ajuts per aquí, ara descomptes econòmics, ara els retiro, ara a obrir rases al carrer, ara privatitzo hospitals, ara tot va bé, ara tot va malament. Com Houdini, la seva funció és tractar d’escapar de tots els paranys que la realitat l’imposa. Llàstima que els banquers amb qui tanta deferència ha tingut, siguin els propietaris dels cadenats que tanquen la seva gàbia de vidre, mentre a poc a poc hi entra l’aigua que l’ofegarà.
El passat desembre em van encarregar la transcripció de la conferència que la Susan George féu a Barcelona amb motiu dels actes que havien de servir per preparar el Fòrum Social Català. No hi vaig poder ser, encara que uns companys em van passar l'enregistrament. La gent que edita la revista Laiac em va demanar que fes una traducció al català i l'edités. Tot just avui surt publicada. Us transcric el text definitiu, una mica reduït.
Nota: Article publicat a l'edició d'ahir de "
I versió en català que he publicat avui a 
Avui publico aquest article a
Darrerament estic treballant en un text sobre el substrat llibertari de Catalunya. Acabo de llegir un 
Comentari del llibre d'Eduard Pons Prades; Los años oscuros de la Transición española. La crónica negra de 1975 a 1985. Belaqva, Barcelona 2005, 398 pp.
Ja fa alguns dies que, des de diferents mitjans, s'ha batejat a la famosa professional Belén Esteban, amb l'apel·latiu "Princesa del Pueblo". Aquest nou títol, amb directes referències a la mediàtica Diana de Gal·les, sembla haver-lo adquirit després d'haver sortit d'una clínica de cirurgia estètica, malgrat que la seva aparició evoca Venus sorgida de l'escuma de mar, prop d'una platja de Xipre. Un renaixement mitològic que renova la imatge d'una dona que surfeja a la cresta de l'onada.
Nota: Article publicat ahir a El Punt
Avui enceto el meu post número 500. Entenc que ocasions com les marcades per les xifres rodones són les que conviden a reflexionar sobre la pròpia tasca. Hom pot tenir unes determinades intencions a l'hora de plantejar-se mantenir viu un bloc. La realitat, en canvi, és ben bé una altra, i és aquest contacte diari amb uns quants lectors (més dels que em pensava i mereixo) és el que m'anima quotidianament (menys del que voldria) a deixar escrit el meu testimoni.
Nota: entrevista realitzada el passat novembre a la Casa de Cultura de Girona, en el marc de les accions elaborades pel col·lectiu Anticrisi. Es publica al darrer número de la revista Barret Picat 
