Octubre de 1982. Faltaven setmanes per fer disset anys. Primera setmana del tercer de BUP nocturn. Se'ns presenta el profe de llengua i literatura castellana i francès. Un noi andalús, homosexual i amb fila de Freddy Mercury, i porta un toca-discos a sota el braç, amb un feix de fotocòpies. Primera classe. Silenci. Sona la cinquena pista de l'LP. Entrada d'harmònica. Sento una cançó que potser havia escoltat per la ràdio. Ens reparteix uns fulls, on hi ha la lletra original amb una traducció, seva, en la llengua de Góngora. Tornem a sentir i llegir, en una època en què ningú no entenia les lletres de les cançons. Sento una gran impressió que revisc avui, gairebé trenta anys després. Evoco aquell vespre de tardor quan els professors podien fer el que els venia de gust, i que es guanyaven l'autoritat a còpia de fer el que els venia de gust tot prescindint dels programes. Quan els alumnes apreníem en base a aquelles genials improvisacions. Quan hom té gairebé disset anys, malgrat la cara de pòquer que poguem brandar, tots som fàcilment impressionables. I la història d'aquell noi poc més gran que nosaltres que veu en el riu la metàfora de l'esperança que la vida ens asseca. Quan sentim els errors a què ens indueix el destí. Quan plorem pel desconhort d'una existència de somnis modestos i estrets marges...
Ressenya publicada al darrer número del Setmanari La Directa
Enric Ucelay Da Cal, Arnau Gonzàlez i Vilalta (Eds.); Contra Companys, 1936. La frustración nacionalista ante la Revolución. Publicacions de la Universitat de València, València, 2012, 438 pp.
MISTERIS DE LA REVOLUCIÓ
Malgrat que la guerra civil de 1936-1939 ha generat més literatura historiogràfica que la primera i la segona guerra mundials juntes, encara és difícil obtenir un relat convincent al voltant del conflicte. Malgrat la millora de l’accés a les fonts o el distanciament respecte la cronologia, persisteixen interrogants de llarg abast. Un dels que apareixen amb insistència, per vies diferents i fragmentàries, és el dels projectes secessionistes empesos per l’independentisme (i la Generalitat) a fi de signar una pau separada amb Franco que suposés la creació d’una Catalunya independent (Països Catalans i Aragó inclosos) sota la protecció francesa. Altres parlen d’un complot amb l’Eix (especialment Itàlia) per part de Dencàs i Estat Català. Tots, acaben parlant d’una guerra civil dins de la guerra, on bona part de les classes mitjanes catalanes malden per acabar amb l’ordre revolucionari d’hegemonia cenetista els primers mesos de la guerra.
Barcelona, octubre de 1934. Un dels fets històrics que encara comporten controvèrsia. Dels darrers, tanmateix, destaca el d’Arnau Gonzàlez Vilalta i Gisela Bou “La creació del mite Companys”. A grans trets, segons la tesi dels autors, i en contra de la propaganda a favor i en contra del president màrtir, Lluís Companys no tracta de proclamar la independència (República catalana) sinó preservar la república espanyola de la involució política arran de la instal·lació al govern de Madrid de membres de la CEDA, comandada per Gil Robles.
Això, juntament amb el fet que els historiadors sovint han ignorat el context europeu, ha estat minimitzat per la historiografia. Gil Robles tenia amplis contactes amb el nazisme alemany i havia declarat obertament la seva preferència per un sistema totalitari. Poca broma! Només quinze mesos abans, Hitler guanya les eleccions i va desmantellant progressivament la república de Weimar. El mateix any, el canceller austríac Dolllfuss dissol el parlament, instaura un règim feixista i el maig del 1934, per la raó de la força, es proclama una constitució dictatorial. De fet, poques setmanes abans de l’entrada de Gil Robles al poder, el mateix Dollfuss és assassinat i el partit nazi austríac acaba amb qualsevol residu d’estat de dret, en el context d’una terrorífica crisi econòmica.
Devia ser una tarda de les darreries d'aquest hivern. Al metro, asseguda, una noia jove i ben plantada sostenia un llibre amb les mans. Alçava els ulls vers el paisatge invisible d'un vagó mig ple, i obria de nou el text per la plana que tenia doblegada. Em va cridar l'atenció que la novel·la tingués com a autora un nom familiar. Era escrit per la Xesca Ensenyat. Potser canvi de perruqueria i altres misèries? Em vaig sentir reconfortat, i no em vaig estar de rememorar la nostra relació en la distància de blogaires disposats a compartir comentaris amables. Sí, ho confesso. Des de fa dècades faig servir un sistema peculiar per observar la realitat al metro. Em poso uns auriculars i simulo que sento música. Això em permet passar desapercebut entre la massa d'un vagó o un autobús. I sento les converses de la gent, els observo des de la distància prodencial amb expressió de mirada perduda. Els escriptors, com la Xesca, som plagiadors de la realitat, per després subvertir els fets i fer-los quadrar a la nostra conveniència. No sempre, perquè al final els personatges, com els fills, solen emancipar-se i agafar vida pròpia. I com la vida, les situacions, encara que es basteixin com el fum, resulten sempre incontrolables. Aquell dia, mentre espiava com la noia passava plana rere plana del llibre de la meva coneguda vilaweberiana entre Fabra i Puig i Clot, evocava el seu record. Amb una sensació agredolça...
Durant la guerra civil, l’entrada dels franquistes a qualsevol localitat implicava, de manera gairebé automàtica, l’afusellament o empresonament del mestre. Assassinats rituals que mostraven clarament quin era l’esperit del nou règim, expressat diàfanament en el “muera la inteligencia” histèricament cridat pel general legionari Millán Astray. Amb fosses comunes per obrir, es parla de més de mil morts i 35.000 represaliats entre el magisteri, el col·lectiu professional que més patí el llarg hivern de la dictadura. Els hereus ideològics del franquisme, amb un dels seus líders intel·lectuals, el tertulià i amant de la “molt educativa” tauromàquia José Ignacio Wert, acaba d’entrar en les localitats del país, i amb el mateix afany que els seus predecessors i amics d’Intereconomía, acaba d’afusellar l’ensenyament públic.
Josep Maria Planes fou un dels periodistes d'investigació més populars de la Barcelona dels anys trenta. Director d'El Be Negre, col·laborador de la premsa satírica, fou especialment conegut pels reportatges on reconstruïa les connexions entre anarquisme i delinqüència comuna. Tanmateix, si bé demostrà sagacitat en la descripció, Planes, un dels més de vuit mil assassinats a la rereguarda catalana durant la guerra, errà en l'anàlisi. A causa dels prejudicis de classe, no comprengué la magnitud del fenomen llibertari. No és estrany. Les classes mitjanes urbanes, petits propietaris, empleats de coll blanc, treballadors qualificats amb una certa posició, cometeren idèntica equivocació. No s'adonaren del que s'anava coent als suburbis d'una societat polaritzada, en una Catalunya on, malgrat els sincers esforços dels republicans, es continuava excloent bona part de la població, en un país on, com afirmen els testimonis de l'època, “quedava molt clar qui era senyor i qui, treballador”. I, certament, a la perifèria d'un capitalisme en crisi, amb els salaris més baixos d'Europa, l'habitatge més car, i on l'Estat era incapaç de fer complir les pròpies lleis socials, l'anarquisme teixí una contrasocietat (amb entramats cooperatius, educatius, d'assistència i protecció mútua), i el que resultava més sorprenent, un relat propi, amb un projecte rupturista i coherent: “el comunisme llibertari”, radicalment igualitari, a bastament difós entre una premsa activa i autogestionada i un món associatiu en xarxa.
Passo el manifest del Primer de Maig del Moviment Obrer per la Independència, encarregat per la Sectorial del moviment de treballadors de l'Assemblea Nacional Catalana de Comarques de Girona, al qual hi he tingut l'honor de participar en la seva redacció. La fotografia és ben eloqüent. La "preparació" del Primer de Maig de 1935, quan els avantpassats del PP també havien decidit "intervenir" l'autonomia catalana. El nostre conseller d'interior coneix bé la història...
ENFORTIM EL MOVIMENT OBRER CATALÀ
Avui el poble treballador català som objecte de la més dura ofensiva contra els drets socials i laborals des que els nacionales clavaren a sang i foc la seva bandera als nostres pobles i ciutats. Avui els hereus d’aquells nacionales i els seus col·laboracionistes catalans esqueixen els drets conquerits pels nostres avantpassats a còpia de tota una història de lluites socials i obreres.
Entre la depressió col·lectiva, algunes bones notícies. La iniciativa de desobediència civil contra els peatges és una de les més esperançadores en aquest temps de desesperança. No tant pel seu impacte numèric o econòmic, sinó pel que té de catàrquic i emocional. Ja sé que el principal argument és el de la discriminació nacional. Qui parla català, paga peatge, l'expressió econòmica del haver de demanar perdó per exisitir. Tanmateix, per a mi, la principar força que impulsa aquest acte de desobediència col·lectiva que espero que vagi creixent és el de la ruptura de les línies vermelles. La reforma laboral. L'arrogància dels rics. L'estupidesa suïcida de l'aristocràcia hispànica. La submissió dels escolanets catalans (convergents o socialistes). Tanmateix, si a una família se la pot desnonar. Si a un treballador se'l pot acomiadar per la cara. Si a un empleat públic se li retalla el sou o se'l fa fora... Aleshores això vol dir que tot pot passar. Si a una persona se li pot privar legalment dels seus mitjans de subsistència, això vol dir que és lícit que a una empresa se li prenguin els seus recursos i beneficis.
Estabornit Rajoy per la derrota andalusa, incapaç de reaccionar el sector més "ucedista" del PP, els nuclis FAES, els estrats més integristes, les forces obscures de la reacció imperial, l'alt funcionariat otomà, la rèmora de l'Espanya eterna, s'ha fet amb el control del govern. Així, l'ombra de la intervenció ens remet al cop d'estat que suposà, en plena república, l'octubre de 1934. 30.000 empresonats, 1.500 morts, suspensió de la Generalitat, i una política reaccionaria dedicada al desmuntatge del poc que havien fet els republicans. Vivim dies on la reacció s'exhibeix sense recances. I on la grandesa d'individus heroics i col·lectius es tanca als armaris.
A Moments estel·lars de la humanitat, l’escriptor alemany Stephan Zweig ens ofereix quinze històries literaturitzades on es descriu un corol·lari de personatges obligats per les circumstàncies històriques a prendre decisions transcendents. És en aquests instants, oportunitats úniques forçades pels elements, el context històric, una estranya concatenació dels fets, quan els protagonistes han de mostrar llur tremp o exhibir llur inconsistència. És en aquests minuts estel·lars on trajectòries exemplars es dissoldran com estels rutilants, il·luminaran la nit, o la seva fracassada gesta enlluernarà el món. Així, des d’un Ciceró que tracta inútilment de liderar la República romana en els sagnants idus de març fins a un fracassat Scott que farà glòria de la seva derrota en la cursa pel Pol Sud, trobarem efímeres grandeses en homes humils i definitives misèries en personatges rellevants, amb el denominador comú d’haver de prendre la decisió correcta al moment oportú, i normalment fallar en l’intent.
La meva novetat literària per aquest Sant Jordi. El meu segon llibre de narrativa que em complau compartir amb els meus lectors. Us passo la informació de la contraportada i espero i convido al públic de Vilaweb a llegir un llibre agradable i suggerent. Una obra en aparença plaent, que com ve a ser habitual en la meva narrativa, carregada de mines, sorpreses, girs argumentals sobtats, càrrega simbòlica i crítica social.
Banderes dels nostres tiets és un recull de quinze relats d’aparent heterogeneïtat pel que fa a temàtica, extensió, gènere i coordenades espai/temps. Només aparent, perquè el conjunt presenta un calidoscopi de personatges solitaris i inconformistes, confosos i superats, escèptics i derrotats, d’acord amb els signes dels temps actuals, i tanmateix incapaços d’experimentar resignació davant destins adversos. Quinze històries sobre la dignitat del fracàs on els escenaris canviants, el recurs al sarcasme i la melangia, amb dosis de surrealisme i poesia quotidiana, amb sorpreses, paradoxes i girs argumentals inesperats, emmarquen la perplexa modernitat.
Qui hagués estat a l'Argentina a finals dels noranta podrà comprendre el perquè de la nacionalització de Repsol. És el meu cas. Al llarg de 1996 vaig fer de becari a la Universitat Nacional de la Patagònia, a la província del Chubut. Eren els inicis de l'Aznarato i els antics monopolis estatals espanyols (Telefònica, Ibèria, Repsol, Agbar) es van fer amb el control de les acabades de privatitzar empreses estatals argentines. No va ser ben bé una privatització. Fou, des del punt de vista econòmic i històric, una colonització. Una "reconquesta d'Amèrica", com em comentaven els meus col·legues a la facultat d'història de Trelew. No és cap secret que a la dictadura del 1976-1983, impulsada des de la secretaria d'estat nord-americana amb la intenció d'aplicar polítiques neoliberals, li va succeir un seguit de polítiques on la democràcia parlamentària es combinava amb la submissió al Banc Mundial i al Fons Monetari Internacional. Fruit d'això, la continuació i aprofundiment de les mateixes mesures econòmiques protagonitzades per Videla o Galtieri. L'aplicació en economia de la repressió a la dissidència.
La filòsofa nord-americana Martha C. Nussbaum al seu llibre-manifest Not for profit. Why Democracy Needs the Humanities (Sense ànim de lucre. Perquè la democràcia necessita les humanitats) diagnostica una nova crisi mundial, pitjor encara que l’econòmica: la de l’educació. No, no es tracta d’imitar els opinadors habituals que es llencen cendres al damunt cada cop que blasmen l’escola pública, els docents, la permissivitat familiar o les joves generacions, sinó quelcom més profund i seriós, procés al qual assistim en viu i en directe, des de la llar d’infants a la universitat. Es tracta de la deliberada marginació de les humanitats del sistema educatiu, de la planificada degradació de l’estudi de les llengües, la literatura, la història, la filosofia o qualsevol eina intel·lectual que serveixi a l’individu a pensar per compte propi, a analitzar la realitat, a diferenciar la propaganda de la informació, o simplement, a entendre com funciona el món. Més enllà de cíniques lamentacions, aquest bandejament és saludat amb passió per la nova tecnocràcia governant. Un disseny dels sistemes educatius elaborat des de laboratoris de pensament neoliberal que busquen, precisament, desactivar tot pensament crític o dissident. I és per això que des d’organismes com l’OCDE, o d’ambiciosos programes com el Pla Bolonya, o l’agenda oculta de la Unió Europea, de submissió dels sistemes educatius públics a les lleis del mercat.
Una de les lectures per plaer d'aquests dies de parèntesi ha estat Moments estel·lars de la humanitat, de Stephen Zweig, en una excel·lent traducció de Maria Pous. Entenc perquè els llibertaris catalans dels anys trenta eren tan fans de Zweig, publicitaven o piratejaven els seus llibres. La filosofia literària d'aquest escriptor alemany era digna del principi de l'escola horaciana i Pau Vila "aprendre delectant-se". El volum, que passa lleuger, consta de quinze històries conegudes literaturitzades. Des del paper de Ciceró en l'esfondrament de la república romana fins al fracàs de Wilson en la voluntat de crear un nou ordre de pau a la fi de la Gran Guerra. Com a lector, considero que l'escriptura ha d'esdevenir la gran virtut de l'historiador. Això vol dir, dominar els gèneres literaris: la prosa, la teatralitat de l'esdeveniment, i sobretot la poesia. La capacitat d'aplicar recursos literaris en la narració. Tot relat requereix de les seves metàfores i paradoxes. I és el que fa Zweig en un llibre autènticament deliciós republicat l'any passat.
Vergonyant és el tractament mediàtic respecte els aldarulls del 29-M. Deformació informativa, opinió sense contrast, sentència sense reflexió és el que els diversos mitjans influents han acabat transmetent a una opinió pública, com a mínim, confosa. Va haver-hi violència? És clar que sí. Ara bé, qualsevol estudiant de primer de periodisme hauria de tenir clar que, del còmput de preguntes que estructuren una notícia (què, qui, com, on...) l'essencial és el perquè. L'anàlisi de les causes i la casuística, les raons profundes que porten a un grup minoritari a actuar d'una manera i a una majoria a percebre de maneres contradictòries l'esdeveniment. I sobretot, l'obligació que té tot cronista d'enlairar-se uns metros enlaire de la boira de guerra per donar un relat coherent, i evitar les explicacions interessadament simplistes. Allò dels dos-cents antisistema que esdenen dos mil sona a allò del contubernio rojo-masón-separatista-judío que la nostra Generalitat hereta del franquisme, i molt abans, dels germans Badia. Va haver violència perquè no està molt clar que no hagués estat incentivada per l'estrany desplegament policial. Perquè les intervencions dels cossos de seguretat no semblen tenir molta lògica. Perquè el sentiment popular de molta gent que mai no agafaria una pedra, està girant vers un anticapitalisme que mai no imaginava que experimentaria. Perquè l'establisehement se n'està adonant que una porció important i creixent de persones normals comencen a pensar que cal canviar el sistema de dalt a baix en un sentit més igualitari. Perquè molta gent que, fins i tot vota convergència, veu que la protesta educada, legítima, i ordenada no té cap resultat pragmàtic, i que en uns anys, potser mesos, deixarà d'assenyalar els sospitosos habituals per qüestionar l'ordre vigent...
Era un secret a veus que a la jornada del 29 de març hi hauria aldarulls. També es podria preveure que els mitjans focalitzarien el punt d'interès en els vidres esmicolats, per damunt de les vides esmicolades aquests darrers anys. M'estranya que cap editorialista hagués posat el titular de Crònica d'una violència anunciada. Dins el guió, com també era previsible, bona part dels opinadors oficials, tot llençant-se cendres damunt el cap es lamenten de l'espectacle, veuen conspiracions arreu, busquen la bèstia entre els encaputxats, mentre que el PP, que en moments com aquests, es treu la caputxa ja parla de definir com a acte de terrorisme trencar els vidres de la borsa o col·locar un contenidor entremig del passeig de Gràcia. És clar que la violència és reprobable, per descomptat. En situació de normalitat, s'espera, de les persones normals, experimentar repugnància davant un acte violent. Tanmateix, centrar una jornada complexa, on cap dels contendents ha guanyat, és un exercici estèril.
A vegades, que els somnis es facin realitat pot resultar un malson. Convindria recordar-ho a aquells que brindaren en llegir el contingut de la nova reforma laboral, una ruptura amb les estructures democràtiques que perjudica el conjunt de la societat i l'economia catalana i espanyola. La lectura amatent dels 25 articles i 36 disposicions imposats per la via d'urgència del Reial Decret Llei és una lliçó d'una història no gaire coneguda pel gran públic, encara que prou significativa dels precaris equilibris de poder a l'estat.
El gran empresariat hispànic ha mantingut, d'ençà de la mort de Franco, una conflictiva relació amb la democràcia. Ho aborda amb exquisidesa acadèmica el recent llibre de Mercedes Cabrera i Fernando del Rey El poder de los empresarios.
En l'esdeveniment de demà, més enllà de la protesta, hi ha la proposta. I aquestes són les meves:
Fer una auditoria popular dels comptes públics, realitzada per sindicats i altres entitats socials, a fi de fiscalitzar qualsevol abús i malbaratament de fons públics (dietes, partides pressupostàries excessives,...) En el nostre cas, podíem encarregar-la a economistes de reconegut prestigi com els de Taifa (Miret Etxezarreta, Torres Garzón,...)
Nacionalització de la banca i control popular de les finances, a fi que els seus fons siguin a disposició de famílies i empreses i destinats a inversions d'economia social. La nacionalització implicaria la col·lectivització de tots els beneficis i actius, així com la recuperació, via patrimoni d'accionistes i directius, dels diners públics abocats en el darrer decenni.
El 29 de març el nostre país viurà l’enèsima jornada de vaga general després de la «gloriosa» del desembre de 1988. Ara bé, als historiadors ens agraden les paradoxes, i si bé qui ens dediquem a la història recent solem dir, per al cas del 23-F, que «mai un fracàs tingué tant d’èxit», per a la d’aquell llunyà 14-D podríem inferir que «mai un èxit tingué tant de fracàs». En el primer punt, si bé els colpistes fracassaren en el mitjà, assoliren bona part dels seus objectius quant a involució autonòmica i social, rebaixa de la qualitat democràtica o renúncia la indagació sobre els crims franquistes. En el segon, concentrat a rebutjar la gota que vessà el got de la creixent precarietat laboral –un contracte per a joves–, malgrat la unànime resposta dels treballadors, les obscures forces econòmiques han fet d’Espanya capital europea de l’ocupació escombraria, líder en temporalitat, baixos salaris, elevada jornada i inseguretat laboral.
Des de fa dues dècades, i a nivell global, els sistemes educatius públics experimenten un seguit de reformes que els condueixen vers un horitzó diferent al disseny inicial, vinculat a l’articulació de l’estat del benestar bastit amb posterioritat a la segona guerra mundial.
Aquest nou panorama es podria resumir com a processos de privatització, en el sentit que l’escola pública, pilar bàsic del benestar i d’uns valors cívics i democràtics, és empesa vers l’esfera de l’economia privada, a la fi d’esdevenir un bé de consum qualsevol. Es tracta de processos encoberts que segueixen vies diferents arreu del món, en funció dels contextos i tradicions nacionals, articulat en el context de la mundialització. I que es materialitzen a partir de reformes educatives, aparentment poc efectives, malgrat que justificades en base a un ús orwellià del llenguatge, amb mots com «modernització», «elecció», «responsabilitat», «eficàcia», «gestió» o «resultats».
