Les dues grans aportacions del català a la filologia internacional són cul-de-sac i nepotisme. La primera defineix la nostrada tendència a complicar-nos l’existència; la segona, a un dels terribles vicis de l’endèmica sociologia del treball que fa, que al nostre país, un bon cognom valgui més que un parell de doctorats. Els historiadors atribueixen a la nissaga dels Borja la seva mania de col·locar els nebots a qualsevol càrrec públic a fi de poder controlar l’administració. El cert és que la corrupció no és un fenomen, sinó una cultura de poder que hipoteca greument la societat catalana i ens condueix, finalment, fins a aquest cul-de-sac social que ens caracteritza.
Nepotisme, doncs, és la primera paraula que refila quan hom llegeix el nou decret de provisió de plantilles. Malgrat el Departament vulgui vendre aquesta contrarevolució com a moderna, digital, es tracta, ras i curt, de recuperar una política de gestió fonamentada a triar a dit. Malgrat que la retòrica jurídica tracti d’escamotejar la veritat, la realitat és que s’obren mecanismes per instal·lar a escoles i instituts el mateix que s’ha fet a consells d’administració, fundacions sanitàries, patronats, departaments, caixes d’estalvi, ajuntaments i qualsevol altre espai que, amb diners públics, permeti col·locar a amics, aliats, benefactors,... i els seus fills i nebots.
Hi ha un episodi de la història oficial de la transició esborrat deliberadament. Aquesta interessada ocultació respon a la necessitat que no serveixi de precedent, ja que efectivament, en el conflicte entre la societat mobilitzada i els poders fàctics de l'Estat, s'acabà doblegant la voluntat dels poderosos. El moviment d'objectors de consciència i insubmisos va posar de genolls un dels pilars del franquisme i amb privilegis intactes al llarg de la segona restauració. I ho van fer amb tàctiques i estratègies que, potser sense ser-ne conscients, imita la gran esperança blanca de la dissidència democràtica, disposada a vèncer la dictadura financera: la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca.
Aquest és el manifest que la Xarxa pels Drets Socials de Girona m'ha encarregat i que avui, festa del Primer de Maig, ha estat llegit a la ciutat.
CONTRA LA MISÈRIA PLANIFICADA
CONTRA LA DICTADURA ECONÒMICA
QUE LA POR CANVIÏ DE BÀNDOL
“Dels polítics només podem esperar l’engany, l’única revolució definitiva és la que fa el poble i dirigeixen els treballadors”
Rodolfo Walsh
Pocs sabran qui fou l’autor d’aquesta frase. Rodolfo Walsh fou un escriptor i periodista argentí que, en plena dictadura decidí treballar com a expert d’intel·ligència en la resistència. A mesura que els seus companys anaven caient, coneixedor que la seva fi seria pròxima en aquella guerra bruta de tortures, assassinats i desaparicions, el primer aniversari del cop militar escrigué una carta oberta que envià a deu bústies diferents a fi que el seu testimoni el pogués sobreviure. Més enllà de la denúncia de la repressió, Walsh explicà que aquells fets, tanmateix “no són els qui més patiments han ocasionat al poble ni les pitjors violacions dels drets humans. En la política econòmica d’aquest govern ha d’explicar-se no només l’explicació dels seus crims, sinó una atrocitat encara pitjor que castiga a milions d’éssers humans amb la misèria planificada”. Es referia a la teràpia del shock econòmica, l’ús d’una dictadura com a mitjà per assolir l’objectiu d’imposar les polítiques neoliberals que enfonsaren les societats llatinoamericanes, i que portaren a més de la meitat de la gent a viure sota el llindar de la pobresa.
Les agendes editorials han fet que, després de tres anys al calaix, el meu llibre Anarquisme, fet diferencial català, influència i llegat de l'anarquisme i la societat catalana contemporània hagi sortit al carrer aquest mes d'abril. Una sortida amb embranzida, perquè, tal com s'explica al Setmanari La Directa, ha obtingut la metafòrica medalla de bronze en el rànquing dels quince llibres alternatius més venuts aquest passat Sant Jordi. Per a mi és tot un honor i una satisfacció, no pas estar a cap rànquing, sinó tenir indicis que a molta gent li interessa el llibre i té intenció de llegir-lo. També va ser una agradable sorpresa comptar amb una ressenya elogiosa del gran Xavier Montanyà el passat 19 d'abril. Contràriament al que molts podrien pensar, i malgrat el provocatiu títol, la meva obra no és un pamflet polític. Es tracta d'una obra d'assaig, acadèmica, de reflexió profunda i perspectiva historiogràfica que tracta de respondre a diverses preguntes. Per què arrela amb tanta força l'anarquisme a Catalunya? Per què s'ha silenciat o caricaturitzat el seu paper polític o històric? Per què de l'eixordador silenci acadèmic sobre el fenòmen? Per què fa tanta por a tanta gent? És l'anarquisme una constant en la nostra història política i social? Som una societat amb trets i tradicions llibertàries? El que pocs sabran és que en la gènesi d'aquest llibre, a banda de les preguntes que m'havia fet i pocs, en la tradició historiogràfica catalana s'havien atrevit a contestar, hi ha la relectura del Notícia de Catalunya, coincident amb el centenari de l'historiador gironí Jaume Vicens Vives...
Fa alguns mesos vaig ser convidat a participar en un acte sobre polítiques de solidaritat. Al meu costat, hi havia la representant local de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, que imagino, els organitzadors volien presentar com a activisme del present. Per la meva banda, i per la condició d’historiador, de mi esperaven que expliqués alguns antecedents històrics que ens ajudessin a comprendre millor la situació de crisi actual. Ateses les circumstàncies, i que no feia gaire havia fet un llibre sobre els antecedents de la violència revolucionària del 36, vaig exposar un procés històric tradicionalment silenciat en el relat oficial de la història. Es tractava de la “vaga de lloguers”.
Tot just iniciada l’etapa republicana, i inspirat en exitoses experiències a Mèxic, Nova York i Buenos Aires, diversos col·lectius lligats a la CNT i al diari Solidaridad Obrera van organitzar un boicot als elevats preus dels lloguers barcelonins.
Una de les meves novetats literàries per a aquest Sant Jordi és el meu recull d'articles i assajos, bona part dels quals recollits en aquesta bitàcola, "Espai de dissidència", publicat per El Toll, i que podeu sol·licitar (aquells amants del paper escrit) a l'editorial . El proper dimarts, 7 de maig, a les 19:00 presentaré el llibre a la seu de Virus (Junta de Comerç, 18 de Barcelona). La presentació corre a càrrec del poeta, historiador i amic Ferran Aisa. El llibre també porta un fantàstic pròleg del filòleg i assagista Francesc Foguet.
Com a petit tast, us passo les meves paraules de presentació.
NOTES PRÈVIES
Amb una nota evocativa del desaparegut escriptor egipci Nagib Mahfuz, el 31 d’agost de 2006 vaig obrir el meu blog a Vilaweb, sota un títol tan poc original com “La bitàcola de Xavier Diez”. Per aquelles dates el fenomen blogaire es trobava encara en plena expansió, abans que les novetats pel que fa a xarxes socials li restessin un cert protagonisme. Anteriorment ja havia fet alguna provatura amb altres suports, tanmateix el fet d’emprar la plataforma de Vicent Partal facilitava allò que tots els escriptors i blogaires perseguim: difusió i lectors.
Nota: article publicat aquest mes a la revista Barret Picat
Mals averanys és el títol d’una novel·la menor de Gunter Grass. Publicada a principis dels noranta, i en el context de la caiguda del mur de Berlín i el retorn a Europa dels països de l’antic bloc sota supervisió soviètica, narra l’aliança entre dos vidus, ell alemany, ella polonesa. Ambdós tracten d’encetar una reconciliació sincera amb una iniciativa personal que esdevé fracàs polític. Intenten organitzar una operació que permeti enterrar els alemanys expulsats de l’antiga Prússia Oriental a la fi de la segona guerra mundial. A la manera d’una metàfora sobre la superficialitat de la Unió Europea (més aviat limitada a la convergència d’elits econòmiques més que no pas a l’harmonia sentimental), la conclusió no satisfà expectatives sinó que aprofundeix el dolor. La reconciliació, com la unió europea, acaba essent més una qüestió teòrica que pràctica. Els mals averanys refilen en un horitzó hivernal.
L'al·lèrgia del PP (i dels seus guardaespatlles tertulians) ha posat en evidència la creixent fragilitat de les classes dominants vencedores a la guerra i la transició. Els fa frisança que, com als interessos financers, els assenyalin amb el dit. Els produeix terror que algú els cridi el nom del porc. Precisament la pirotècnia verbal i l'abús judicial ha estat un error estratègic, perquè ara la gent que ja no té res a perdre, les persones que han cremat les naus, les que no tenen res i no poden pagar cap multa, a aquests, qui els dissuadirà. Pitjor encara... L'actitud d'escanyapobres dels peperos, la seva arrogància, i sobretot la seva responsabilitat per acció i omissió en els desnonaments i les seves causes (la bombolla immobiliària, i sobretot la reforma laboral que ha fabricat legions de desocupats) està generant drames a diaris. La criminalització de la protesta (PAH) i la seva solució (algunes de les mesures del PSA són d'una tímida i assenyada racionalitat) deixen encara més en evidència la seva participació en el crim, que a la manera dostoievskiana requereix d'un càstig. Malgrat que molta gent va molt calenta, potser la venjança podria acabar-se servint en un plat fred...
Una de les poques alegries dels darrers temps me les han donat l’Arcadi Oliveres i la Teresa Forcades. Sembla que algú, a la fi, ha decidit posar lletra a la música de la dissidència. Algú vol transformar en himne cohesionador la fressa del malestar. I aquest algú té prou crèdit personal i moral per posar-se al capdavant del camí que ens hauria d’abandonar el calvari humà que suposa per la majoria seguir les indicacions del gps del capitalisme financer.
La mort de Margaret Thatcher ens hauria de servir per fer algunes reflexions. Certament, tants i tants, des de l’ampli espectre de la dissidència, l’hem odiat amb devoció. I l’odi, que resulta un sentiment que atia la nostra irracionalitat, ens ha impedit analitzar amb calma i deteniment el perquè del seu èxit, i el del nostre fracàs. No hi valen aquí teories conspiratives. Thatcher i els neoliberals es van alimentar dels nostres errors, les nostres febleses i la nostra indolència. Thatcher va canviar el món perquè tenia poques idees, molt fermes, i va saber-les defensar amb contundència, tot atiant els pitjors instints de l’individu, i tot esberlant les regles del joc, mentre la resta, ens ho miràvem amb ulls incrèduls. Això ens hauria d’il·luminar. Qui considerem que el capitalisme financer ha d’ésser enviat, sense pietat, més que a la paperera de la història, a la destructora de paper, hauríem d’aprendre de la seva determinació, fermesa, i d’aprofitar-nos de les errades dels altres.
Article publicat a l'edició d'avui del Diari de Girona
En una conversa recent, un professor de la UdG em resumia les conseqüències de l’aplicació del Pla Bolonya a la universitat: “els alumnes paguen més per tenir menys classes, i els professors, que cada vegada són menys, malbaraten una ingent quantitat d’energia en tasques inútils”. Malauradament, el diagnòstic, repetit arreu del territori, ja va ser avançat en aquestes mateixes planes fa pocs anys. Era de preveure. El grandiloqüent llenguatge que, pretesament enalteix la qualitat i l’excel·lència, amaga una reconversió universitària que ofereix menys per més i que elimina l’autonomia universitària per fer que les facultats esdevinguin un apèndix del sistema productiu i un espai d’adoctrinament de la nova religió de l’emprenedoria.
Una vegada, un col·lega historiador escocès em va fer el següent acudit: per als britànics, quines dues diferències essencial hi ha entre Adolf Hitler i Margaret Tatcher? Que Hitler va unir els britànics, i que Tatcher va aconseguir que els trens deixessin de ser puntuals. Potser resulta exagerat, tanmateix és sovint en els acudits on millor se sintetitza el valor històric de moltes figures històriques. I certament, les dues premisses són àmpliament constatables. Tatcher va destruir per dins la societat britànica a fi de fer, com ella mateixa confessà un cop com si la societat no existís "tan sols, individus i famílies". I això ho aconseguí amb la destrucció de tot allò que podia esdevenir un llaç que sobresortís de la llar familiar: els sindicats, l'habitatge social, els serveis públics, l'escola entesa com a espai de formació i no de negoci, els barris, els serveis comunitaris, els transports públics, la sanitat... Tot, tot, ho convertí a la lògica de despesa i benefici. Tot, comprable i vedible. Tot allò públic, convertit en valor de canvi. La segona premissa, que els trens esdevinguessin impuntuals, bruts, sorollosos, cars i cada vegada més problemàtics, també representa una metàfora que defineix a la perfecció la seva herència.
Pocs coneixen els orígens històrics de Suïssa. El país alpí es va forjar a partir d'una antiga aliança de valls i ciutats per resistir-se al domini dels agressius imperis que l'envoltaven. Una aliança que, segle rere segle, anava acumulant voluntàriament adeptes que sentien la necessitat de resistir-se al domini del Sacre Imperi, del regne de França, o de les incursions de les potències europees que anhelaven expansionar-se a costa de qualsevol poble. Suïssa, amb dimensions geogràfiques i demogràfiques similars a les de Catalunya, té el seu mèrit, ja que es tracta d'una nació fruit de l'addició de territoris amb llengües, tradicions i religions heterogènies. I tanmateix, des de fa segles exemplifica l'èxit de com un país pot sobreviure en condicions geogràfiques, econòmiques i geopolítiques adverses. I tanmateix, esdevenint una illa dins la Unió Europea, esdevé una de les economies més obertes i puixants. No deu ser casualitat, aquesta reticència a fondre's en un macroestat, dominat a més pels hereus dels seus enemics ancestrals, tenint en compte que potser pel fet de no haver d'assumir directives europees pot disposar d'un sector agrícola que ocupa més persones que en qualsevol altre país de la UE o amb una indústria que ocupa el 26% de la població activa i representa el 34% del PIB. O, encara més important, que es permet un sistema de democràcia directa que esdevé, fins al moment, el principal tallafocs respecte a l'onada neoliberal provinent del consens de Washington i de les creixents imposicions de Berlín. I és precisament a causa del seu sistema confederal i de democràcia directa que ha restat al marge d'una UE que cada vegada més, per acció i pensament, recorda els vells imperis que, al llarg dels segles, tant de patiment han causat a Europa.
Ahir vaig mirar-me pacientment el debat organitzat a la la Sexta on diversos tertulians carregaven contra l'escalada de protestes organitzades per la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca. Bé, més que debat, el plantejament del programa era una mena d'estirada d'orelles col·lectives contra la PAH i un intent (fallit) de linxament de la seva portaveu, Ada Colau. Els periodistes i opinarques diversos (com el director de la Razón, Paco Maruenda, o un Sánchez Dragó amb actitud de pop dins un garatge) elaboraven la tesi que els "escraches" deslegitimaven l'actuació dels col·lectius d'afectats, que és com exigir que l'única estratègia vàlida per combatre el govern consisteix en abraçar la resignació cristiana. Posteriorment, un tal Carlos García, regidor del PP d'una població basca, repetia nou-centes noranta-nou vegades la mentida d'assimilar la portaveu catalana amb ETA. De fet, vaig sospitar per un moment que el tal regidor acabaria batejant a la noia com a ETA Colau. Malgrat l'extrema desproporció dels representants dels interessos dels bancs respecte als dos solitaris activistes antidesnonaments, la PAH aconseguí una victòria mediàticament inapel·lable. Malgrat la sospitable incapacitat del moderador d'ordenar el debat, malgrat els intents de García i Maruenda d'emular Goebbels, malgrat l'atropellada eloqüència de la catalana, a mi, i sospito que a la majoria del públic, ens van fer venir ganes de participar en escraches contra els maleducats Sánchez Dragó, el cínic Maruenda, i l'inquisidor García.
Amb una rapidesa inusitada, i que contrasta a l'hora de reformar la legislació hipotecària, el PP exigeix una contundent actuació dels cossos armats per fer front als escarnis públics dels seus càrrecs electes. Després d'acusar la PAH de formar part d'ETA, d'assimilar la protesta social a la kale borroka, i de titllar Ada Colau de roja, maçona i separatista, es presenten com a víctimes innocents d'una conxorxa internacional. Bé, el to no l'han modificat gaire del darrer discurs de Franco, quan acusava el món sencer d'un contuberni antiespanyol. Només falta aquell home de la jaqueta marró que, en el NODO de la darrera gran concentració de la Plaça d'Orient cridava allò de "Viva España, muera Europa, hijos de puta, coño..." que es pot veure en les primeres escenes del magnífic reportatge "Víctimes de la Transició" No cal ser massa il·lustrat per detectar l'envejable posició de les pobretes víctimes. Què suposa que t'assenyalin com a malparit pel carrer, si a canvi tens un sou a fi de mes i pots tancar-te a casa seva? Probablement, bona part, potser la majoria dels insultadors fa temps que foren acomiadats gràcies a la reforma laboral, i foren expulsats de casa seva de manera ignominiosa, empesos per la policia i titllats d'inconscients per banquers, periodistes i polítics. De fet, els càrrecs electes del PP avui escarnits verbalment, no han sortit precisament malparats...
Article publicat recentment al Setmanari La Directa
La possibilitat de sortida a l’estranger de la bloguera i dissident cubana Yoani Sánchez ha propiciat una allau de notícies, entrevistes i lloances. La seva darrera gira, amb caràcter triomfal, ha tingut una atenció mediàtica força intensa. De la mateixa manera, el seu bloc, «Generación Y» ha estat objecte de diversos premis i reconeixements per part de diversos mitjans periodístics, com El País, la Fundació Ortega y Gasset o The New York Times.
No negaré la qualitat literària, i fins i tot l’interès polític i sociològic del blog i la bloguera cubana, que ja fa una bona colla d’anys que descriu en termes crítics la realitat del règim comunista caribeny. Fins i tot, qui això escriu, també coincideix en bona part de l’anàlisi que associa l’austeritat comunisme amb l’asfíxia existencial que caracteritza els sistemes autoritaris, i les dificultats materials quotidianes, com a detonador de frustracions existencials. Més enllà de les intencions de la col·lega (al cap i a la fi, servidor també fa una bona colla d’anys que exerceix com a bloguer) potser resulta indignant altres fets aliens a les seves intencions.
Potser no resulta elegant, ni politicament correcte defensar l'escarni public, ni justificar que en l'expressio d'ira ciutadana s'ultrapassin determinades linies vermelles. Tanmateix, s'ha intentat el dialeg, la conviccio, els mecanismes legals, la rao moral... i res. Quan veus com els bancs, amb la proteccio d'un partit politic i un govern cometen crims contra poblacio indefensa,... al final obliguen a gent honrada, amant de l'ordre i la pau, a contravenir les normes. Al final, la insensibilitat (mes aviat crueltat i insolent menyspreu del PP) ha fet que els veritables defensors de la sobirania popular, la ciutadania organitzada en assemblea permanent, hagin de defensar els interessos comuns tot impulsant una ruptura deocratica. I aixo implica assenyalar amb el dit els traidors a la voluntat popular i a la minima decencia. Perque, efectivament, el PP, per molts 10,4 milions de vots obtinguts, es un partit il.legitim, fonamentat en l'acte de violencia del fra quisme, i en la direccio indissimulada dels grans beneficiaris del regim. Certament, l'escrache no es bonic, ni bell. Tanmateix, el capteniment del govern i del partit que el sustenta es ignominios. Tambe ells son colpistes, car fan servir lleis d'excepcio (cap govern de la democracia ha fet servir tants decrets llei) per imposar els interessos dels poderosos. Cal fer fora aquesta dictadura postfranquista i inhabilitar una classe politica que nomes es dedica a atemptar contra els febles. Cal reconstruir la democracia des de l'accio directa. cal un jurat popular que castigui l'alta traicio del desmuntatge de l'estat del benestar i l'esclavatge respecte els especuladors. I aixo, agradi o no, es liderat, ara per ara, per la PAH
Complexificació, confusió, com era d'esperar, en el procés sobiranista. D'una banda, la guerra bruta de les clavegueres de l'estat funciona a ple rendiment per desacreditar i, sobretot, atemorir el personal polític i social tradicionalment beneficiari de la política convergent. El processament d'Oriol Pujol és un exemple. Més enllà de la innocència o culpabilitat de l'encausat, el moment triat i el context escollit no és casual. I es tracta d'un inequívoc missatge al personal polític acostumat a remenar cireres a Barcelona. D'altra banda, Duran i el seu grup, tot emulant al millor Cambó, fa mal quan sap que el dany pot ser més dolorós. Tinc la sensació que el president Mas cada vegada recorda més, en el seu mirar, a un solitari Suárez que va pagar les culpes de creure's el seu personatge. (Tanmateix, encara tinc l'esperança que Mas sigui més llest i hàbil). De l'altra, ERC amb la seva probervial innocència dubta sobre si seguir en l'estratègia suggerida per la banda alta de la Diagonal de "qui dia passa, any empeny" (tot i que no cal ser molt intel·ligent per saber que "qui dia passa, independència perd"), o si fer el que li demana la intuïció de prémer l'accelerador...
Ja he repetit diverses vegades que un dels motius principals pels quals Catalunya hauria d'esdevenir nou estat és per una simple qüestió de seguretat democràtica. Espanya és un país poc de fiar. Bona part de l'aparell estatal ha expressat reiterades vegades que la unitat preval sobre la democràcia, i una part important de l'opinió pública sacrificaria llibertats personals pel manteniment d'allò que en diuen "integritat territorial". A banda d'això, cal recordar que el sistema sorgit de la Constitució és el resultat d'un compromís en el qual es legalitza i legitima l'herència franquista, mentre que els elements democràtics renuncien tràcitament a no anar massa enllà en llibertats, democràcies o igualtats. El resultat, ja ho expressà Vicenç Navarro diàfanament: Benestar insuficient, democràcia incompleta. Ara bé, a les insuficiències democràtiques hispàniques que a mi em motiven per donar suport a la separació, ara s'afegeix la involució política protagonitzada per les institucions europeess. Al final, la UE, que mai no va destacar per l'escrupolositat moral, ha esdevingut eina d'hegemonia del neoliberalisme prussià. L'euro ha estat instrument de polítiques socialment represives. I les institucions de Brusel·les serveixen fonamentalment per materialitzar una dictadura de mercats.
Finalment, un jutjat ha ordenat l'ingrés a presó d'Enric Duran, anomenat el Robin dels bancs i que al llarg d'alguns anys va dedicar-se a posar en evidència les pràctiques fraudulentes i poc ètiques que feien servir les entitats financeres. Enric Duran, un informàtic brillant i un dels activistes socials més innovadors i agosarats va aconseguir deixar en ridícul a una bona colla de bancs i caixes a partir de la incitació, per part d'aquestes, a l'endeutament de la ciutadania per fer front a una davallada constant en el poder adquisitiu dels treballadors i per alimentar la bombolla especulativa. A diferència dels grans defraudadors indultats pel PSOE i PP, o com els grans estafadors com Millet o tants d'altres, la justícia ordinària decretà, des d'un primer moment, el seu ingrés a la presó, tot deixant palès que hi ha una justícia per a les elits socials, i una altra, per expressar-ho en termes que s'entengui, de "classe turista". Posteriorment, les accions d'Enric Duran, a qui he tingut el gust de tractar, i de qui es veu que és una persona moguda per interessos ètics i valors cívics d'aquests que tant es reivindiquen, ha consistit en anar forjant una cultura cooperativa que pugui esdevenir una mena d'alternativa econòmica davant el capitalisme desregulat generalitzat.
La tortura consisteix a anul·lar la voluntat a partir de sotmetre un individu o un col·lectiu a una intensa i perllongada sensació d'incertesa, a fer palesa la vulnerabilitat, a sumir les persones en la inseguretat i a exhibir gratuïtament el poder del torturador. La privació sensorial, la desorientació, la confusió i la desesperança formen part indestriable del procés. En aquest sentit, hauríem de considerar la situació designada oficialment sota l'epígraf de crisi com a paradigma de com elits corruptes, a les ordres d'elits corruptores, cerquen el sotmetiment incondicional de la majoria.
Malauradament, Naomi Klein tenia raó. El seu llibre La doctrina del xoc descrivia a la perfecció aquest “cop d'estat a càmera lenta” que les societats occidentals patim. Amb la referència de les “polítiques d'ajust” experimentades “via militar” a Llatinoamèrica entre les dècades dels setanta i noranta del segle passat, les teràpies de xoc dels antics països de l'est o les privatitzacions en massa, imposades per invasions militars com les de l'Iraq, s'estan fent servir les mateixes pràctiques, ara i aquí, d'aquell conjunt de mesures que esberlen societats i generacions senceres. La imatge que exemplifica aquest procés de despossessió col·lectiva són les espectaculars xifres de venda dels Ferrari i Armani, correlacionats amb les supressions de beques de menjador de les nostres escoles i els creixents casos de desnutrició dels nostres infants.
