sobre el diccionariet

En poc més d’un mes (el vaig llançar el 12 de novembre) el Diccionari afectiu de la llengua catalana ha rebut 108 aportacions, 108 paraules que ens estimem especialment, algunes venen de blocaires, altres de lectors sense bloc (també tenim un foraster). Hi han participat, fins ara, 40 blocs, alguns més d’una volta i espere que tornen tots, i que en vinguen de nous.

L’hem omplert de iaies i d’avis, de mares, de pares, de tiets i d’infància. També l’hem omplert de paisatge (de campurbà) i de paraules velles (i belles, clar), de variants dialectals i de localismes (tots els afectes són localistes), de paraules dolces i de xiquets jugant, de vaixells musicals i de vaixells que van pel riu.

Objectes oblidats i moltes moltes coses de menjar. Fruits i ocells, una rabosa que anava a Tírig, el rei Jaume que pujava la costera de Morella, una sinagoga a Liorna i una mesquita al Vallès.

Volia agrair a tothom el suport i les paraules precioses que heu enviat i animar-vos a seguir-ne enviant, també avisar que estaré una setmana a Castelló de fum fum fum sense ordinador, quan torne l’actualitzaré i…bones festes a tothom.

sobre el diccionariet

Quasi quaranta paraules, algunes precioses, ja hi han participat molts bloguistes (o blocaires) i molts se n’han fet ressó (gràcies, gràcies). Per ara guanya la m amb nou paraules i el diccionaret començaria amb alís, alisa i acabaria amb xiuxiuejar.
Supose que ho hauria pogut preveure, moltes de les paraules triades per vosaltres (i per mi) tenen a veure amb la infància, són paraules carregades d’àcid proustic, d’aquelles que en sentir-les o llegir-les t’envien a casa (a casa dels pares o dels avis). Com em va passar a mi l’altre dia: a l’autobús van pujar una parella major de turistes vestits de turistes menjant-se un gelat i es van asseure davant de mi, jo estava llegint el diari i no me’ls vaig mirar massa, fins que la senyora, en acabar el gelat va traure un mocador (un mocador de veritat, no un kleenex) de la bossa, li’l va donar a l’home i li va dir: torca’t, i jo, que estava llegint a saber què al diari, jo que estava en italià, em vaig trobar en un segon a Castelló i xicoteta, és l’efecte de l’àcid proustic.
Estic molt contenta amb com està anant aquesta història del diccionariet, volia avisar als futurs contribuents al diccionari que si envieu una paraula i no la veieu publicada és, simplement, que no he tingut temps, vos demane una miqueta de paciència.

La foto és d’Sphinx i l’he furtada d’una entrada que Vicent li ha dedicat al diccionariet.

diccionariet

Ja ho vaig anunciar ací, duc uns dies pensant la meua paraula, i no és fàcil triar-ne una, així que he decidit fer-ne dues (i en faré més).
He fet un altre bloc només per al diccionari afectiu de la llengua catalana, el mecanisme seria que vosaltres envieu les vostres paraules a l’adreça  diccionariafectiu@gmail.com i jo la penge com a entrada a l’altre bloc, o, si preferiu, la poseu ací als comentaris i jo còpie i enganxe allà. Als que teniu bloc vos demanaria que l’enllaceu i m’ajudeu a difondre la cosa (com més serem més riurem) i convideu a participar als vostres lectors i, si vos va bé, que publiqueu la vostra paraula com una entrada al vostre bloc.
Al bloc del diccionari llistaré els blocs que hi participen. Els que envieu la vostra paraula (o les vostres paraules) a l’adreça de correu o la poseu ací baix digueu-me com la voleu firmar (nom i cognom, nom del bloc, nom, el que vulgueu).  M’agradaria molt que aquest “diccionari de butxaca” s’anara enriquint amb el temps, no vos talleu…
Òbviament es poden repetir paraules.
Si teniu suggeriments sobre qualsevol millora possible de tot plegat vos ho agrairé molt. He posat un enllaç ací a la dreta, dalt de l’enllaç al blogs de lletres, no es veu gens bé, ja el canviaré, però funciona…
Aviseu quan pengeu la paraula al vostre bloc…

Ací van les meues dues primeres, ja les he penjades al diccionari afectiu de la llengua catalana :

enyorar-se: verb subtilment reflexiu, acció d’enyorar reflexivament, com diu Kundera l’enyor en té prou amb ell mateix, amb la seua pròpia emoció. Jo m’enyore, sempre, d’algú, d’un lloc, d’un temps…no puc saber quan m’atacarà l’àcid proustic, ni a quin dels meus sentits li tocarà encendre l’espurna de l’enyor. Estellés enyorava un temps que no era vingut encara, jo, sovint, m’enyore d’una ciutat que no existeix i que, potser, no ha existit mai.

argilaga: quan era xicoteta i pujàvem al poble a collir cireres, mon tio em deia sempre que havia netejat el camp d’argilagues perquè jo no prenguera mal. Era un home molt alt i molt fort i feia una miqueta de por, però que traguera les argilagues per mi em pareixia una cosa molt dolça, quasi tan dolça com la seua manera de pronunciar la paraula, amb una g preciosa que a mi no m’ix.