pa

Que viva las manos que hacen el pan. (Buleria, ara no sé quina)

Una de les moltes meravelles de Roma és el pa.
Sempre fet com Déu mana i quasi sempre amb forn de llenya (els italians de pastar farina i de coure-la al forn en saben molt). El títol de forn més bo de Roma se’l disputen un forn del centre, prop de Campo de’ Fiori i un de Trastevere (jo vote el del centre) i els romans són capaços de travessar la ciutat i de fer una estona de cua per comprar el seu pa preferit. També són capaços de llargues discussions sobre la qualitat del pa o de la farina (o sobre menjar en general, no sé si mengen millor que la resta del món, però en parlen molt més).
El pa es compra a pes, el tros que vols, el forner et demana on vols el ganivet i talla on tu dius (com ma mare per fer-me una rueta) i mai, mai, a cap forner se li acudiria posar-te el pa en una bossa de plàstic, ací el pa i les verdures delicades es venen en bosses de paper.
Els forns tenen molts tipus de pa, el mínim indispensable seria: el pa toscà, que es fa sense sal, el de grano duro (el blat amb el que fan la pasta), el pa de Lariano, blanc o fosc, el de Genzano (són dos pobles molt propet de Roma, són pans amb farines i proporcions diferents) i el napoletano (que té una pasta amb més aigua). I les rosette, romaníssimes i les més venudes, que són com fogassetes menudes molt altes, perfectes per entrepans. Això és el mínim, els forns més fornits son un espectacle digne de reverència.
A voltes pense que és molt bell que a una capital com Roma, encara, cada dia s’encenguen centenars de forns de llenya per fer pa i pizzes, senzillament perquè amb forn de gas no són tan bons.
El forner més famós de Roma, segurament, és Marco Virgilio Eurisace, un forner del segle I ac. Era un grec, esclau llibert, que es va fer ric fent pa i va voler una tomba de senyor. Es va fer una tomba monumental fora de la ciutat (ara és dins), un edifici que per als gustos de l’època devia ser molt extravagant, de parvenu. El mausoleu va acabar dintre d’una torre de defensa de les muralles aurelianes i va ser ‘redescobert’ al XIX quan van tirar la torre. El sepulcre és ple de referències a l’ofici d’Eurisace i al fris es mostren tots els passos de l’elaboració del pa, del pes de la farina al forn. A Roma, els forners, porten més de dos mil anys fent el pa exactament de la mateixa manera.

(nota al peu: pensant en forns i forners crec recordar que a Castelló, quan jo era xicoteta, les primeres botigues que van començar a retolar en valencià van ser els forns, algú de Castelló se’n recorda?) 

la boa

No sé si són coses d’explicar al bloc, però com que és la cosa que m’ocupa el cap, molt, darrerament i com que és una cosa bonica, doncs l’explique.
La setmana que ve l’F. i jo ens casem.
El que havíem pensat com un tràmit burocràtic obligat, a un país on el matrimoni és l’única opció per regularitzar la convivència, després de dotze anys vivint junts i per solucionar alguns maldecaps burocràtics que tot plegat ens complicaven la vida, deia, el que havíem pensat com un simple tràmit, al final s’ha convertit en un altra cosa, s’ha convertit en una oportunitat única per asseure al voltant d’una taula moltes de les persones que estimem, del lado de acá i del lado de allá, i això era un vell somni, aconseguir fer una festa on les nostres dues colles menjaren, begueren i ballaren juntes.

De l’organització de tot plegat n’hem extret moltes lliçons:

– És impossible fer arribar traca des d’allà, el risc és ser acusat de contraban d’explosius, però la rica cultura itàlica ofereix un substitut decent: se’n diu batteria a terra i l’encenen sobretot a la Pulla.
– En canvi el cava és perfectament possible fer-lo arribar.
– La combinació burocràtica de l’Ajuntament de Palerm (ciutat on va nàixer l’F.), l’Ajuntament de Roma i l’administració consular espanyola, produeix monstres.
– Que el nom de la meua ciutat estiga escrit de manera diferent a documents diferents fa sospitar els funcionaris italians, ma Castel.lo o Castel.lon? pregunten i quan explique que és la mateixa ciutat, amb dos noms oficials i tal me miren sospitant que l’Ajuntament de Castel.lo és província de Mart.
– És quasi impossible casar-se a Roma civilment-civilment, els llocs que l’ajuntament ha disposat per als matrimonis civils són tots esglésies i capelles des-consagrades.

I, sobretot, hem tornat a aprendre una cosa que ja sabíem, les persones que ens estimen ens estimen molt.

el cel a una habitació

Aquesta setmana, gràcies a haver fet de ciceroneta a amics d’oltremare m’he regalat l’ànima i els ulls amb el bo i millor que aquesta ciutat pot oferir, si més no amb el que preferisc. Hem vist moltes coses precioses, moltes esglésies, hem tingut la sort de poder veure una exposició de Caravaggio esplèndida, amb més quadres junts de l’artista dels que un pot imaginar, també hem vist una exposició de Hopper…,però de tot el que he vist el que més m’ha emocionat ho va pintar un artista anònim fa més de dos mil anys. Coneixia els frescos de la vil.la de Lívia, hi havia vist fotos i reproduccions (tinc un gravadet emmarcat a casa, amb el magraner de la foto) i divendres, en entrar a un museu que no coneixia vaig veure que els frescos estaven allí, però no m’ho podia imaginar. 
Estan sencers, tota una habitació amb les quatre parets cobertes amb un jardí preciós, pintat amb una delicadesa i uns detalls i uns colors que en entrar t’envolten i et meravellen, aquelles coses que t’obren els ulls i la boca i el cor.
Segurament era un triclini d’estiu, per menjar a la fresca, era una habitació sota terra, sense finestres i amb un llucernari al sostre, al museu han reproduït l’habitació i la llum que ve del sostre canvia com canvia la llum del dia, és una meravella. 
Vint-i-tres espècies vegetals i quasi setanta tipus d’ocells, pintats amb una gràcia que, tot i reproduir-ne els trets amb molta precisió, no pretèn ser realista, tot floreix i fa fruit a l’hora, en una impossible plenitud de la natura. Un regal de l’artista que, un terratrèmol al 17 aC que va omplir l’habitació de terra i les bones mans de curadors i restauradors, ens lliuren com un regal rar i preciós.
Jo no sabia que existia el museu ni que els frescos estaven tan ben conservats, va ser un dels regals de la setmana… (la cançó me la passeu que hui tinc el dia tonto). 

 

carta

No recorde quan s’escrivia la carta als reis, espere que no siga massa tard. Ma mare en tenia una meua guardada on demanava, entre d’altres coses, contes sense dibuixos, perquè si no s’acabaven de seguida (on es veu que de xicoteta ja era viciosa). Recorde que al final posava sempre peticions tipus ‘que tots els xiquets del món tinguen regals’ i coses així, per tal que els reis notaren que jo era una bona xiqueta. Enguany faré una petició d’aquestes, no perquè es note que sóc bona, és que no puc més:

Roma, 19 de desembre de 2009
 
Estimades Majestats:
Voldria que tornaren la vella Democràcia Cristiana i el vell PCI i que aquest país tornara a ser ‘normal’, per favor, per favor. Jo m’he portat bé i, en general, ací la gent s’ha portat prou bé. Jo crec que ens ho mereixem.
Gràcies.  
Maria 

PS: Si és un regal massa gros podeu demanar ajut a una senyora que es diu Befana i que està més avesada a les coses d’aquest país. 

PS2: Com que a més de mags sou extracomunitaris, prepareu-vos documents màgics, no fóra el cas que acabàreu la festa a la presó. 

dels noms de les persones


Hui encete una categoria d’entrades nova, es diu regals italians, escriuré de coses menudes, de xicotets regals sorpresa que aquest país fa a qui hi ve i, sobretot, a qui hi roman. Menudes en el sentit que no són coses fonamentals de la vida, són altres coses que m’he trobat i que quan no hi sóc me manquen.
I començaré pel nom, pel meu. Molt poquet després d’arribar ja va començar la festa de diminutius i noms afectius.
Els agrada, els agraden els diminutius i molta gent els fa servir tota la vida, no és estrany que un adult a les targetes de visita s’escriga Beppe (Giuseppe) o Gigi (Luigi). Jo vaig conèixer un altíssim càrrec del Ministeri de l’Interior que a les targetes de visita oficials, amb l’escut i tota la pesca, s’havia fet escriure davant del cognom Pippo (Filippo), i quan li vaig preguntar em va dir que mai ningú li havia dit Filippo, que ell es deia Pippo. Penseu en Craxi (Bettino) o en el pare de la pobre Eluana Englaro (Beppino, que seria un diminutiu de Beppe que és un diminutiu de Giuseppe). El món dels adults està ple de Giulietto, Carletto, Tonino, Ombretta, Rosetta i noms així, que després, segurament, en el parlat esdevindran Giuliè, Carlè, etc. 
A Roma, i més avall també, el costum és tallar el nom a una vocal i accentuar-la, així que molt prompte, molta gent -no només amics, també la senyora del quiosc o el cambrer del bar- van començar a dir-me Marì. Així que ací em dic Marì, alguns amics em diuen Marietta, amb dues t, i el festival passa per Mariè (que seria la manera de tallar Marietta)Mariuccia, Mariù…
He de dir que la cosa em va agradar de seguida, em pareix una manera d’acceptar-me, de fer-me ser de casa.