Els meus Jocs (sobre Samaranch, el PSOE i el jutge Garzón).

Com que veig que, després de marejar-nos sense gaires contemplacions amb els vint-i-cinc anys del gol de Koeman, ara s’anuncia que ens col·locaran per terra, mar i aire les rememoracions dels vint-i-cinc anys dels Jocs Olímpics crec que val la pena que expliqui els meus records (volgudament escassos, ja ho avanço) sobre aquella martingala tan celebrada per tanta gent il·lusionada i de bona voluntat (segurament més bona que la meva).

Començo per ordre i, doncs, em remunto al moment de la nominació.

Recordo que el 17 d’octubre de 1986 era un divendres perquè era el dia de la setmana que els membres de la Junta de Contractació del Departament d’Ensenyament es reunien habitualment. En aquella ocasió jo hi assistia perquè havia de presentar una proposta d’adquisició de material pel Servei de Centres en el que aleshores treballava i, per tant, vaig ser testimoni de la irrupció, quan ja estàvem reunits, de la secretària de la presidenta de la Junta per dir-nos, tota eufòrica, que s’acabava d’anunciar que els Jocs Olímpics de 1992 s’havien assignat a Barcelona (allò d’“A la ville de… Barsalona!” del camarada Samaranch). Recordo també que la majoria dels presents varen acollir la notícia amb una eufòria similar. No puc dir, però, que fos el meu cas.

Durant els anys següents, a mesura que s’acostava la data i vivíem episodis tan peculiars com la inauguració de l’Estadi Olímpic (amb bronca al Borbó i un ampli mostrari de goteres incorporades al paquet), l’invent del Cobi, la brega per “catalanitzar” els Jocs contra l’opinió del “PSOE de Su Majestad” que considerava que ser catalanista era cosa de tietes i pagerols, l’elevació als altars del falangista Juan Antonio Samaranch (abans el règim socialista havia “descobert” també les virtuts de la Guàrdia Civil, allí, i de l’alcalde Porcioles, aquí), l’arribada del foc olímpic a Empúries i el recorregut posterior de la torxa. A mesura que s’acostava la data, dic, i a la vista del panorama, l’entusiasme dels de casa davant de l’esdeveniment anava adquirint unes dimensions perfectament descriptibles.

El 1992, sis anys després, jo ja treballava a al Departament de Cultura i era el responsable d’un Servei que, entre altres competències, s’encarregava de la informació cultural i de l’atenció al públic. Això va fer que, entre altres unitats similars de la resta de departaments, se’ns declarés “servei de guàrdia olímpica”, cosa que volia dir que tot el mes d’agost havíem d’estar al peu del canó i que, en conseqüència, les vacances les hauríem de derivar cap a altres mesos.

A casa vàrem fer-les el juliol i vàrem aprofitar per fer el nostre primer viatge als Estats Units. Per situar la data diré que quan érem al camp d’aviació del Prat a punt d’embarcar ens va arribar la notícia que aquella nit s’havia mort Camarón de la Isla. El següent record ja és una sessió nocturna de focs d’artifici (molt a l’americana, res a veure amb les d’aquí) per celebrar el 4 de Juliol, la festa nacional  dels USA, a Barstow, un poble a mig camí entre Los Angeles i Grand Canyon.

Vàrem aprofitar tant els límits del temps de què disposavem  –intuïem que els preparatius d’aquí serien més aviat insuportables–  que quan érem a la cua per embarcar al vol de tornada des de Nova York, els noticiaris deien que els Jocs de Barcelona eren a punt d’inaugurar-se. I durant el canvi d’avió a Madrid ja vàrem llegir les primeres edicions dels diaris que informaven que la cerimònia havia estat un èxit.

Posat a explicar-ho tot, diré també que aquell agost, que previsiblement havia de ser de tanta feina, va ser força plàcid. Almenys per a mi i els companys del Servei. Fins i tot vaig tenir l’oportunitat, perquè no fos dit, d’assistir a una final d’atletisme a l’Estadi de Montjuïc en la qual, sincerament, sort vaig tenir del llibre que em vaig emportar perquè, si no, m’hauria avorrit com una ostra.

Conservo l’entrada per al gaudi de futures generacions d’Iserns en la mateixa bossa de l’arxiu que guardo la del meu primer concert en directe de Bob Dylan, el juny de 1984 al Miniestadi, i el bitllet del viatge commemoratiu dels 100 anys de Les Golondrines el 1988:

(si cliqueu al damunt, la imatge es farà una mica més gran)

Si explico tot això és perquè els de casa, en plenes vacances americanes, no vàrem tenir cap notícia de la ignominiosa “Operació Garzón” contra els independentistes catalans. Tampoc de la no menys ignominiosa supressió fulminant del programa de Catalunya Ràdio “L’Orquestra”, que dirigia Jordi Vendrell (el programa, no l’emissora de la qual era director Lluís Oliva), per ordre d’un Consell de Direcció de Ràdio i Televisió (o com es digués l’òrgan) en què la majoria de membres eren del PSOE d’aquí, que governava allí, i de Convergència i Unió, que governava aquí.

I com que veig, amb un cert astorament, que aquestes darreres setmanes es parla de l’exjutge Baltasar Garzón com si fos un impol·lut abanderat de la lluita contra la corrupció i els mals usos de l’Estat, crec que val la pena remarcar l’esforç que ha fet algun mitjà (no tots) per recordar detalladament aquells fets que, vistos amb la perspectiva del quart de segle transcorregut, a part de provocar-me vergonya aliena, em refermen amb la idea que al voltant d’aquells Jocs de Samaranch, el PSOE i el jutge Garzón jo, ara, no tinc res a celebrar.

Documents que val la pena que llegiu i, quan és el cas, escolteu:

  • “Dossier” sobre els 25 anys de l’Operació Garzón a VilaWeb Paper Cap de Setmana (pàgines 17 a 25): vegeu aquí
  • Detalls de la fulminant supressió del programa “L’Orquestra”, de Catalunya Ràdio: vegeu -i escolteu l’últim programa- aquí
  • Entrevista a Josep Maria Terricabras, unes dels participants enla darrera emissió de “L’Orquestra”: vegeu aquí
Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*