LA COLLA VELLA – 18) Jaume Genovès

 JAUME GENOVÈS

En Jaume era un home lliurat a la seva família i als seus ideals. Transmetia als que l’envoltaven entusiasme i ganes de treballar. Mentre fou membre dels organismes de direcció de la organització independentista a la que pertanyia les reunions eren realment trobades de treball, sense distraccions alienes ni concessions a la frivolitat. No se’l veia mai fent tabola o participant en sortides nocturnes posteriors.

Professionalment feia d’ensenyant a Benihorta, a la comarca de la Ribera Baixa, una vocació que li venia per tradició familiar ja que els seus pares també eren mestres. La militància li havia comportat algun problema menor amb determinats pares d’alumnes, però ell la practicava amb tota naturalitat i per coherència amb unes fermes conviccions nacionalistes i progressistes.

Tal com li va succeir a molta altra gent afectada, la vida de Genovés va fer un tomb sobtat per culpa de la pantanada, quan la presa de Tous es va desfer com un terròs de sucre i l’aigua ho arrossegà tot. Poc després de la catàstrofe va dimitir dels seus càrrecs polítics per poder dedicar tots els esforços a la recuperació, primer, de les zones devastades i més tard a l’organització de les comissions d’afectats.

En la darrera reunió que assistí, després de la pantanada, va explicar als companys, amb pèls i senyals, els moments dramàtics que li havia tocat viure. Quan l’aigua arribà al poble amb força impetuosa i en plena nit, no feia ni mitja hora que els havien avisat del perill. No hi hagué temps ni de vestir-se i menys encara de salvar res de les cases. Tothom va haver de córrer, amb bata o pijama, fins una muntanyeta pròxima, mentre Genovés i alguns veïns, amb risc evident de no ser-hi a temps, comprovaven casa per casa que ja no quedava ningú. El resultat d’aquella expedició a la desesperada foren dos morts, a un dels quals va veure com se l’emportava la riuada sense poder fer-hi res. Després, per si no n’hi havia prou, van haver de contemplar plorant d’impotència i tremolant de fred com la força de l’aigua rebentava les cases i s’ho enduia tot.

Fins que es va fer de dia no els arribarien els primers socors. La seva família –té dona i cinc fills, tres d’ells bessons –s’havia salvat, però a part de la vida no els quedava res. Van haver de traslladar-se a viure al poble d’ella, a casa dels pares, on romandrien més de tres anys fins que Benihorta fou reconstruïda dalt del turó que els havia servit de refugi. A baix al pla han quedat les restes de l’antic poble com a recordatori de la catàstrofe.

Passà el temps i Jaume Genovés va tornar a ser aquell mestre estimat i una mica extremista, segons els veïns, però res no era com abans, començant per ell mateix, que havia envellit prematurament a causa dels fets d’aquella nit i dels disgustos i frustracions dels anys següents, quan hagueren de suportat la humiliació afegida de veure que les indemnitzacions no arribaven, que els successius governs no assumien les seves responsabilitats i que els tribunals eternitzaven les causes contra els responsables directes de la tragèdia.

La impotència, la ràbia de moltes persones afectades començà a manifestar-se, en alguns casos de manera dramàtica; amb suïcidis, malalties mentals i actes de sabotatge. Jaume Genovés fou dels que intentaren encarrilar el malestar cap a respostes col·lectives, convençut que altres opcions només conduirien a més desesperació. Es van crear les comissions d’afectats que van organitzar moltes accions informatives i de protesta i que van exercir l’acusació en les causes judicials. Tot plegat per veure finalment com els culpables se’n sortien sense càrrecs o amb sentències ridícules i com el govern seguia sense pagar moltes indemnitzacions.

En Jaume, que ara té els cabells completament blancs, comentava recentment, a l’aplec del Puig, que a la vista dels resultats no tenia gaire clar si aquells esforços per reconduir la protesta no havien estat un error i un engany, si no haurien fet més per resoldre la situació accions més radicals. No especificà a quin tipus d’accions es referia, i ningú no gosà preguntar-li.

Resultava clar, en qualsevol cas que, amb la seva baixa, l’independentisme militant va perdre un element molt valuós i insubstituïble. I, en aquest sentit, també fou greument perjudicat per la pantanada de Tous.



Quant a sbalcells

Salvador Balcells i Vilà (L’Espluga de Francolí, 1946) ha estat llibreter durant vint anys i vinculat al món de la premsa en català i de la gestió cultural durant vint anys més. També és militant independentista del de l'any 1976 i amb vinculacions amb el moviment ecologista català. És autor de tres llibres de divulgació: Visca la terra. Manual de l’ecologista català (Xarxa Edicions, 1983, i Edicions Lluita, 1989), Energia i societat. Una perspectiva catalana (Edicions de la Federació d’Entitats Culturals del País Valencià, 1986), i Barcelona 92. Com desfer Catalunya (Edicions Lluita, 1986). A l'editorial Meteora ha publicat les novel·les La taca negra (2007), El vi fa sang (2010),Dur de pair (2012), Tempesta al Bàltic (2014) i Procés enverinat (2016). Amb l'editorial Gregal ha publicat la novel·la Els crims del convent (2017). També en el camp de la ficció, ha col·laborat en les obres col·lectives Salou 6 pre-textos V (Ajuntament de Salou, 2009), Estimada solitud i 15 contes més (La Busca Edicions, 2009), Crims.cat 2.0 (Alrevés Editorial, 2013) i Assassins del Camp (Llibres del Delicte, 2018). 
Aquesta entrada ha esta publicada en LA COLLA VELLA. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*