SALVADOR BALCELLS

El bloc del Doctor Livingston

LA SERRA DE FINESTRES DES DE SANTA PAU – COLLA D’AMICS GR

L’excursió del passat diumenge ha discorregut per camins de la Garrotxa, que a la primavera llueix les fulles noves dels arbres caducifol·lis, especialment a les fagedes. Un plaer per la vista. 
La ruta l’hem iniciat al poble de Santa Pau i ens hem endinsat cap al Parc Natural de la Zona Volcànica, amb el seu terra fosc característic. Hem arribat fins el santuari de Santa Maria de Finestres, un indret amb vistes privilegiades, al cim d’un espadat.
Es tracta d’una ruta circular, amb sortida i arribada a Santa Pau, un poble de postal. Com que havia plogut els dies anteriors ens va tocar trepitjar molt de fang, però la bellesa del recorregut va fer que no ens importés.


Alguns membres de la Colla, amb la Marta, que portava l’excursió, al davant


Vista de Santa Pau, origen i final de l’excursió 


Visió idil·íca de la fagesa, amb la fulla antiga caiguda i la recent d’un verd nou 


Un dels pals indicadors, amb tot de detalls


Paisatge idíl·lic de primavera


Detall de Santa Maria de Finestres


A Santa Maria de Finestres, a punt de dinar


Completant el camí de tornada, a punt d’arribar a Santa Pau 


Una altra vista de Santa Pau, al fons
 

PETIT RECORREGUT PEL PAÍS DELS CÀTARS

Quan, fa anys, vàrem fer alguns trams del Camí dels Bons Homes, començant pel castell de Montsegur, a la Maite i a mi ens van quedar les ganes de conèixer altres indrets relacionats amb l’odissea dramàtica d’aquells bons homes, també coneguts com albigesos o càtars. Una odissea del segle XIII i principis del XIV forçada per la persecució a què foren sotmesos per part del Papa de Roma i del rei de França, pel fet de practicar un cristianisme massa cristià.
Doncs bé, aquest passat cap de setmana hem tingut ocasió de recórrer alguns d’aquells llocs.
Després de fet nit a Bellver de Cerdanya ens hem desplaçat fins a Carcassona, ciutat que va caure en poder dels francesos l’any 1209, al principi de la creuada, quan tota la població càtara en fou expulsada.
De Carcassona, passant per Limoux per fer provisió de blanquette, el xampany local, ens hem arribat fins alguns dels castells més emblemàtics de la zona, els dos de Perapertusa i el de Querbús, darrers indrets que també van acollir càtars fugitius abans d’entrar a Catalunya. Són uns castells allunyats de actual ruta turística dels Bons Homes, però us asseguro que val la pena visitar-los.
La nit de dissabte a diumenge hem dormit a Sant Pau de Fenollet, un poble ja de la Catalunya Nord però on el català sembla haver-se perdut del tot.
La tornada cap a Barcelona l’hem feta en dues etapes: la del matí, per carreteres secundàries i fins a Ceret, magnífica! Un primer tram d’Estagel fina a Illa de Tet passant per Bellestar i Cassanyes, amb el massís del Canigó, nevat, al davant nostre. I un segon tram d’Illa de Tet fins a Ceret, passant pel priorat de Serrabona, un itinerari que sorprèn per la bellesa dels paisatges i la meravella artística i arquitectònica del monestir, amb detalls increïbles a l’interior de l’església. 
El dinar a Ceret, una vila on es respira art, cultura, tradició i modernitat, acompanyat d’un dia esplèndid de primavera, ha culminat un cap de setmana per recordar.
Després de dinar, autopista i cap a casa. 


Abans d’entrar a la ciutat emmurallada de Carcassona


Un detall del castell i la muralla de Carcassona


L’església de Limoux des del pont del riu Aude


Els castells de Perapertusa i Sant Jordi abans de començar la pujada a peu


El castell de Perapertusa des del castell de Sant Jordi


Vista exterior del priorat de Serrabona


Detall de la tribuna interior de l’església de Serrabona, feta amb marbre rosa del Conflent. Divideix la nau en dues parts, una pels canonges i l’altra pels fidels.


Detall del claustre, vist des de l’exterior


Portalada d’una església de Ceret 

ELS PRECEDENTS DEL PERSONATGE EMILI ESPINOSA

Emili Espinosa, sotsinspector dels Mossos d’Esquadra, és el protagonista de les meves novel·les La taca negra‘, ‘El vi fa sang’, Dur de pair’ i ‘Tempesta al Bàltic’, publicades per l’editorial Meteora.
Això de què un mateix personatge, ja sigui un policia, un investigador privat o un simple amateur, protagonitzi diferents novel·les, és molt habitual en el gènere negre.

Fent un repàs ràpid a la història, trobem que ja des dels anys cinquanta del segle passat hi ha hagut, als Països Catalans i en català, investigadors singulars que han tingut continuïtat: Rafael Tasis va iniciar la sèrie amb el comissari Vilagut i el periodista Caldes, protagonistes de les seves novel·les de lladres i serenos, començant per La bíblia valenciana.

El va seguir Jaume Fuster, primer amb el personatge d’Enric Vidal a De mica en mica s’omple la pica, i després amb Lluís Arquer, que va aparèixer per primera vegada a Les claus de vidre.

La mallorquina Maria Antònia Oliver no va voler ser menys i va crear la detectiva Lònia Guiu, protagonista d’Estudi en lila i altres novel·les.

També Antoni Serra, des de les Illes, amb el seu detectiu i ex policia Celso Mosqueiro.

I, és clar, Ferran Torrent, des del País Valencià, amb un detectiu estripat i peculiar, de nom Butxana, acompanyat del periodista Hèctor Barrera. (Un investigador i un periodista, igual que Rafael Tasis!).

En canvi, Andreu Martin, tot i la seva obra ingent de quasi un centenar de novel·les negres, només repeteix protagonista en la seva sèrie juvenil de l’inspector Flanagan.

I pel que fa a altres llengües tenim, per començar, els grans clàssics del gènere: Conan Doyle amb Sherlock Holmes, Agata Christie amb el comissari Poirot, George Simenon amb el comissari Maigret, Dashiell Hammett amb Sam Spade i Raymond Chandler amb Philip Marlowe.
Entre els més famosos en espanyol hi ha, possiblement, el Carballo, de Vázquez Montalban, el Plinio, de Garcia Pavón i la Petra Delicado, d’Alícia Giménez-Barlett. A Itàlia n’hi ha dos de molt destacats: el comissari Brunetti, de Donna Leon i el comissari Montalbano, d’Andrea Camilleri. A Grècia el comissari Karitos, de Petros Markaris. I a Suècia, evidentment, l’inspector Wallander, de Henning Mankell.

I molts més que podríem anomenar, tan en català com en altres idiomes. 

D’aquest darrers que he citat, n’hi ha algun que s’assembli a Espinosa? Que s’hi noti la inspiració? Sincerament, no ho tinc gens clar. Tots ells m’han agradat quan els he llegit i possiblement m’hagin influït, poc o molt.

Potser Brunetti en seria pròxim, perquè també té una família que juga un paper important a les novel·les. A més, té també una col·laboradora experta en informàtica. Però a partir d’aquí cap més semblança, perquè es tracta d’un tipus afable, exquisit i culte, que llegeix Dant i altres clàssics. Tot el contrari que Espinosa.

El grec Kostas Karitos té també algunes semblances. La seva família és menys elitista i ell havia estat policia durant la dictadura dels coronels. Però difícilment em pot haver influït, perquè el vaig conèixer per primer cop quan ja havia publicat les primeres històries d’Espinosa, un ex guàrdia civil, i aquest personatge meu ja estava totalment configurat.

Pel que fa a l’italià Montalbano, coincideixen en què contínuament s’estan enfrontant amb els seus superiors, però en res més. Espinosa, al contrari que ell, no dóna gaire importància al menjar, que considera més una obligació forçada que no pas un plaer dels sentits.

I fins i tot amb Kurt Wallander pot tenir nexes comuns, perquè aquest viu deprimit des que el va deixar la seva dona, igual que a l’Espinosa de Dur de pair. Però en el nostre cas es tracta d’un fet puntual en la vida del personatge, que es resol a Tempesta al Bàltic.
En qualsevol cas, resulta gratificant el fet de seguir l’estel·la de tants escriptors admirats.