O S’ÉS D’UN SUD O S’ÉS D’UN NORD
La ciutat de Montblanc és petita. Si no fos per l’espectacularitat de les muralles, els campanars, els palaus i les places, diries que allò és un poble gran, de pagès, de secà. Un poble amb bones pastisseries, una fonda de les de tota la vida -la dels Àngels- i fins i tot un convent de clausura, al santuari de La Serra (havíem de passar arran de les seves parets per anar al nostre estatge de Mas Carlons, voltat de vinyes i oliveres). Per a nosaltres allò és el sud…
Per això tots els dies que hi vam ser vaig tenir la sensació de rondar per una Nàpols petita, de carrers empedrats, terrasses de vermut i balcons amb persiana verda. Com que era el cap de setmana de Sant Joan, se sentien petards, a prop i lluny, es veien llanternades i espetegaven i s’enlairaven coets. Se sentien xiscles de canalla. Les pedres, al mig del sol, quasi eren blanques, però de nit, amb la llum artificial, es veien daurades. Feia una calor sufocant i els conductors dels cotxes no tenien gens de paciència: per la més mínima et fotien un cop de botzina. I mira que la gent amb la que vam tractar va ser molt més que amable, per això dic que agafat en conjunt, allò napolitanejava…però ep, potser la raó de tot plegat -bo i dolent- era la nostra vella matrícula de Barcelona. O s’és d’un sud o s’és d’un nord. I nosaltres a Montblanc érem del nord, encara que vinguéssim d’un nord pagès o rural o deixat de la mà de déu, com vulgueu dir-li!
“Erra no para de créixer com a escriptor amb cada nou llibre. Després de dos molt bons reculls de contes i d’un llibre de viatges per Bòsnia, confirma ara la seva primera novel.la (“Desfent el nus del mocador”, La Magrana, 206 pàgines, 17 euros) les millors expectatives que havia desvetllat”.
Fragment de la crítica literària que publica El País d’avui dijous, 26 de juny de 2008 a la pàg. 4 del Quadern. La signa Manell Ollé, la titula “Cròniques del bar de carretera”) i t’adjunto la referència per si, per aquelles coses, encara no la tinguessis. Enhorabona per la novel.la! JPey
Ramon, El País s’ha comportat. I a més hi compartim pàgina. Ep, salvant les distàncies!
Ja sé que escrius impressions, però tenir la sensació de voltar per Nàpols quan parles de Montblanc m’ha semblant que no la faries la majoria de dies de l’any. Posats a comparar amb Itàlia Montblanc és més una petita ciutat de la Toscana que de Nàpols. No sé que vas veure de Montblanc però si no ho vas fer i hi tornes, mira d’entrar a l’església parroquial o a l’antic hospital gòtic, ara seu de l’Arxiu Comarcal, o a alguns dels seus antics casalicis, a més de tornar a voltar pels seus carrer i places.
No et negaré que vist des del Lluçanès o des del Maresme la ciutat de Monblanc és al sud i que en aquesta època de l’any l’agricultura i el paisatge l’acosten més cap al sud que cap al nord, però una visió més general on es tingui en compte el conjunt del país, les comunicacions, la seva història, el clima al llarg de l’any, entre altres aspectes, Montblanc és més del nord que del sud. I més si tenim present que hi ha unes comarques centrals ben definides per la geografia, el paisatge, l’agricultura, les comunicacions o la llengua i que l’administració no té intenció de reconèixer. Però nosaltres no sóm l’administració. Em refereixo a le Terres de l’Ebre i del nord del País Valencià que han compartit, i encara comparteixen fins que entre tots ho acabem de desfer, una cultura, amb tots els seus sentits, i una centralitat innegable.
Jo he estat a Montblanc! I a la fonda dels àngels… quins records… allà vaig menjar els macarrons gratinats més bons de tota la meva vida,.. i no és broma!! Vaig anar a felicitar la cuinera i tot!!