Primeres dames…
Ara que les Primeres Dames ja posen nues i canten, ara que algunes es divorcien, d’altres abandonen els palaus de nit o fan pactes amb un marit infidel per “tirar endavant l’empresa”, em pregunto, quin hauria de ser el paper de les primeres dames en aquests temps trasmudats? I el dels primers Cavallers?
Si acceptem que una Primera Dama d’un país és una bonica figura de lladró per portar als còctels i a les recepcions, llavors haurem de fer el mateix amb els primers Cavallers. Si, en canvi, trobem això una mica desfassat, llavors, proposeu! Senyor Merckel, senyor qui sigui…quin hauria de ser el vostre paper? Potser els Primers Cavallers podrien dedicar-se a fer gales benèfiques, a inaugurar galeries d’art, a visitar hospitals, a fer campanyes contra la sida…o potser, senyor meu, ho trobeu una mica avorrit? Potser us escauria més tirar el “saque” d’honor en partits de futbol benèfics o bé abaixar la bandera en circuits de Fórmula1 o bé fer de jurat d’un concurs de gossos de caça….en fi, potser no faria cap bé, però tampoc faria mal. Potser preferiu continuar fent la vostra vida de sempre? Per començar, cal que les primeres dames estiguin casades? I cal que sigui amb un home? Cal la figura “decorativa” del Primer Cavaller (per dir-li d’alguna manera), baixant l’escala d’un avió un pam darrere la Primera Dama? Ja hi ha alguns precedents que han sentat jurisprudència, com ara la Thatcher…algú recorda el seu home? I la mateixa Reina d’Anglaterra! Però ens falten més referents. És per això que m’ha sabut greu que la Hillary no pugui ser presidenta -de moment- del seu país, m’hauria encantat saber quin paperet feia el seu marit als funerals d’Estat i en el missatge de Nadal des de la Casa Blanca, tot un expresident penjant boles de colors a l’arbre o eixugant-se les llàgrimes amb la punta d’un mocador brodat…
El llenguatge dels temps feudals encara dura quan es parla de primera dama. Això de primers cavallers deu ser per allò tan feudal de la fidelitat del trobador o del cavaller a la dama. Encara que potser és preferible el terme consort. Políticament no és el mateix, encara que s’utilitzi quan es parla del marit de la reina d’Anglaterra, però semànticament és més igualitari, més modern, més bonic i més propi dels temps que corren. Això de compartir la sort, o la dissort, quan s’està tan amunt en el poder crec que és el més apropiat per a una parella.