El camp de l'Erra

Romanticisme vol dir tantes coses que potser ja no vol dir res. I si un cas gosem aventurar alguna hipòtesi, segurament pensarem en termes de nyonya, tonteria, desfassat, truculent, marcit, fleuma…o bé, si ho agafem pel seu cap més èpic, ens vindran al cap termes com ara aventura, heroi, exotisme, dramatisme, torturat. I encara histèria, melangiós i crepuscular. Dit això, també he de dir que les grans obres d’art són imperfectes (si són perfectes no fascinen). I ara us parlaré del Gran Meaulnes…   

“Va arribar a casa nostra un diumenge de novembre de 189… En continuo dient casa nostra, tot i que la casa ja no ens pertany. Aviat farà quinze anys que vam deixar la comarca i sé del cert que no hi tornarem mai més.”
Així comença la mítica novel.la d’Alain-Fournier (l’escriptor francès mort als 28 anys als camps de batalla de la Gran Guerra, quan feia poc més d’un any de la publicació de la seva obra principal). Que la novel.la és mítica es veu de seguida que es diu el títol en veu alta: al moment surt algú que arrufa el nas, però també surt algú que es comença a esverar…”l’has llegida? Ai, ai, el gran Meaulnes, en vols parlar?” I la gent en parla. La gent, els lectors, aviat farà cent anys que en parlen. I diuen que si té una segona part tan truculenta que espatlla la primera, tan dolça i equilibradament melangiosa i continguda. O bé diuen que és tan rara, tan mal conjuntada, que posa nerviós. O que és tan romàntica, tan passada de moda, que fa feredat. O que és tan antirromàntica, tan moderna (en el sentit de la Modernitat de principis del segle vint, l’època de “la consagració de la primavera” d’Stravinsky i del cabaret, les disfresses sexualment equívoques i tot allò que es pintava, es ballava i s’escrivia durant la transició entre la Belle Epoque i les Années Folles) i tan subtilment innovadora, tan del seu temps, que inquieta. Que trasbalsa. Que se t’emporta. Que ens retorna a la infantesa. Que ens trenca les il.lusions. Que ens porta al centre dels nostres somnis adolescents. Que ens toca la fibra. De fet, ens consta que ha tocat la fibra o, com en diuen ara, ha fascinat, lectors d’arreu del món, entre els quals molts i diversos escriptors. Direm Anaïs Nin, Henry Miller, García Márquez i Borges, que són els primers que ara mateix ens vénen al cap.  Jo l’acabo de llegir i, la veritat, m’ha fet el seu efecte. M’ha provocat una sensació semblant a la que em provoca la novel.la -també immortal- d’Emily Brönté, Cims Borrascosos, la pueril i turmentosa sensació d’ennuegar-te amb un llibre segurament imperfecte, però inspirat. Emily Brönté i Alain-Fournier van morir tots dos molt joves, per això alguns romàntics empedreïts diuen que van venir a lliurar-nos una única gran obra i, un cop acomplerta la seva tasca, se’n van tornar per sempre més. Qui ha dit Romanticisme?